Vall d’Aiguamog

 6,1 km. 2-09- 420 metres de desnivell positiu

Després d’un llarg viatge en cotxe des de casa, aparco al costat dels Banys de Tredós en un espai habilitat per aquesta funció. Agafo el corriol que puja pel costat del riuet. És un corriol fressat i ben marcat sense pèrdua que en un parell d’hores em menarà al refugi de Colomèrs. Em plau molt caminar xino-xano seguint el curs del riuet.

 Arribo a la Cascada d’Aigües Tortes i a partir d’aquí m’allunyo del riuet. 

 El camí puja suau. En alguns trams hi ha unes passeres fetes amb taulons per facilitar el pas del caminant per les zones humides, una mena d’aiguamolls, i que d’aquesta manera no es mullin els peus. Els camins de muntanya estan cada vegada més humanitzats.

 

En algun tram prefereixo deixar el corriol i seguir la pista que va paral·lela al mateix. Arribo al lloc on aparquen els taxis. A partir d’aquí, el camí s’enfila una mica més fort però tampoc en excés per superar el darrer desnivell. Passo pel costat l’Estanh dera Lòssa.

 

Ben aviat ja soc al Llac Major de Colomèrs. El refugi està a l’altra banda. Cal vorejar-lo per arribar-hi. Arribo pocs minuts abans no serveixin el sopar. D’això se’n diu arribar i moldre. Tinc el temps just per instal·lar-me i seure a taula. 

 

Com sempre l’hora de sopar al refugi és hora de converses. Avui amb una parella jove de basco francesos i una parella que viu a Sitges. El pare d’ell havia nascut a Sabadell. Quina casualitat! Tothom està fent els Carros de Foc cadascú a ritmes i amb etapes ben diferents.

He passat de temperatures superiors als 30 graus a temperatures per sota de 20. Tot un luxe que aprofitaré aquests dies per tornar ben fresquet a casa on m’espera de nou la forta calor d’estiu.

Ai les rampes del Joan!

 

Escanyabocs 2026

23,6 km. 5-56-44  15-07 x km. 695 metres de desnivell positiu,

91 punts, 14 fites 1rs. de 2 equips ultraveterans i 3rs. de 5 equips supervetarans

 

És la tercera edició d’aquesta rogaine. La sortida és a les 14:30, però a les 13:00 com a molt tard hem d’estar preparats ja que l’organització ens porta en autocar al punt de sortida. Per tant, la logística és diferent a la d’altres rogaines que acostumen a començar al matí. Menjo una bona botifarra al voltant del migdia i ens posem a la fila per agafar l’autocar.

Per una carretera ben estreta ens porten fins a Cerc. A la petita placeta del poble hi ha el punt de sortida. Cerquem una ombra al costat del cementiri per esperar l’hora de la sortida. Han tingut un problema amb un autocar i la sortida es retarda més de mitja hora.

Per fi tenim el mapa a les nostres mans. És un mapa molt gran i allargassat. El primer que decidim és la part final: les dues fites de 8 punts que hi ha altra riba del riu Segre i que ens porten a l’arribada, en un terreny planer i molt corrible. Ens fixem en totes les fites que hi ha a zona Est del mapa i les enllacem. La idea es sumar tots aquest punts abans de creuar el riu i dirigir-nos a La Seu.

Comencem en baixada i ben aviat tenim la primera fita (77). Set punts al sarró és un bon inici. Ens toca remuntar una part del que hem baixat per anar a la següent, la 66. Seguim el pla pujant cap a la 47. Un corriol carener força corrible ens mena fins a un revolt de la carretera que ens sembla reconèixer d’altres edicions. Baixem fins a un torrent que ens costa de travessar i també de remuntar per l’altre vessant, però assolim la 88. Ja portem una hora i quart.

Un cop som a la 57 replantegem la nostra planificació inicial. La 91 està en un cul de sac i no hi ha una manera evident d’arribar-hi, excepte donant una volta considerable. Ens aturem i ens ho mirem millor. Aquest racó de mapa amb tres fites no ens acaba de convèncer i ho deixem estar.

Ens dirigim cap a la 98, passant primer per un punt d’aigua que es troba en el petit llogaret de Ortedó. Fa molta calor i anirà bé poder-nos refrescar i sadollar-nos a plaer. A prop de la 98 ens despitem una mica en una zona oberta i ens cal recular. Per anar a la 79 no agafem el corriol que volíem però el que hem agafat també ens hi porta encara que amb una mica de marrada.

Quan fitem veiem que baixen en direcció a la fita l’equip dels de Vic i també els superveterans Toni, Josep Mª i Ricard que avui fa equip amb ells malgrat ser ultra com nosaltres.

Ens trobem els tres equips cercant la 55. Som els darrers en trobar-la. Portem tres hores de cursa i estem en una zona des d’on albirem la vall del Segre fins a La Seu d’Urgell el nostre objectiu final. 

 

Comentem com anar fins a la propera fita i el Joan posa rumb en la direcció acordada mentre aprofito per menjar una mica i em desentenc de per on hem de passar. Segueixo al Joan. De cop i volta el Joan em diu que no sap massa on estem. Ens trobem al mig d’un bosc pel que ens costa de progressar. Els tallats que trobem ens ajuden a situar-nos, però ens costa sortir d’aquesta zona que és molt lenta. Finalment estem on volíem i localitzem la 68. Ha estat més de mitja hora.

Seguim el que teníem planificat fins la 89, i després cap a la 78. El Joan comença a tenir rampes primer en una cama, però després a les dues. Alentim el pas. Per camins ens dirigim ja cap a la 96. Quan intenta trotar segueixen les rampes, en canvi quan camina va molt millor.

En una cruïlla proposo posar-nos en mode supervivència i anar caminant directes cap a l’arribada renunciant a algunes de les fites que havíem previst. Ho fem així. Passem pel mig d’Alàs on aprofitem per beure en una font i després passem per la fita 38 a prop del camp de futbol.

Travessem el Segre i posem rumb cap a les dues fites de vuit punts i cap a l’arribada. Aquest tram se’ns fa llarg. Ja amb les dues fitades acabem tenint que trotar una mica per no penalitzar. El Joan busca explicacions a les rampes. Ha fet el de sempre. Potser la calor, potser calia hidratar-se més, ... La veritat no ho sabem. Quina és la nostra sorpresa! Hem fet més punts que l’equip ultraveterà de Vic!. Ells també han tingut un problema poc després que ens trobéssim a la 55. Un d’ells ha caigut i els hi ha costat molt arribar a meta. El company que ha caigut està sent atès a l’ambulància. Després d’uns moments d’incertesa li donen l’alta. No ha estat més que un bon ensurt.

Un cop sopats, una altra botifarra, la segona del dia, i pujar al podi, tant els de Vic com el Joan posen rumb a casa seva. Jo vaig optar per quedar-me a dormir a La Seu després de la Rogaine i marxar l’endemà ben descansat. Aquesta és la darrera rogaine de la primera part de la temporada. La propera ja serà al setembre a La Masella.