El dolmen de Pedra Gentil

Sempre havia sentit curiositat. N’havia sentit a parlar moltes vegades, ja de jove. Havia  passat a prop, però mai havia arribat a veure’l. De fet sempre els dòlmens han despertat la meva curiositat, i en realitat n’he vist molt pocs. Algunes vegades els meus intents s’han vist frustrats per diversos motius.

Però aquesta vegada ha estat possible. A la carretera que va de Sant Celoni a Arenys  trobem una pista forestal a mà dreta amb l’indicador de Parc Natural del Montnegre i Corredor que es pot seguir en cotxe fins al peu del dolmen. Després només cal enfilar-se cinc minuts fins a dalt del turó presidit per aquest dolmen força impressionant.

És un lloc peculiar amb el Montseny al fons. Em produeix unes sensacions especials. S’ha de reconèixer que el lloc escollit on plantar aquest monument segurament no ho va ser a l’atzar. Malgrat haver llegit algunes explicacions sobre aquestes construccions quan les veig sempre se’m plantegen interrogants. ¿Per quines raons uns homes amb necessitats molt bàsiques per sobreviure realitzaven aquest esforç que suposava moure i alçar aquestes pedres tan pesants ?

II cursa d’orientació de Togores

Després d’anar atrafegat les dues darreres setmanes, el dissabte sona el despertador a les 6.30, és el dia de la cursa de Togores. Acabem de carregar tot el que necessitem i anem cap el punt de sortida. Mentre marxem tres a posar les fites, altres tres es queden a preparar tota la infraestructura de la sortida, arribada, avituallament, informació i recepció.

Tenim un centenar d’inscripcions. El fet de ser dissabte es nota. Poc després de les 9 comencen a arribar els primers participants, i també algun inscrit de darrer moment. Cal canviar alguna hora de sortida. Poc abans de les 10 surt el primer.

 

Passades les 11 no paren d’arribar. Vinga fer restes. Després de la mala experiència de l’edició anterior amb l’ordinador que al darrer moment no va funcionar, aquest any hem decidit fer-ho tot a mà. Anem penjant les targes amb els resultats. Ja ha arribat gairebé tothom i lliurem els premis als primers i comencen a recollir.

Surto a recollir les fites quan arriben els darrers. Tot s’acaba al voltant de les tres, però encara queda penjar les classificacions, descarregar el cotxe al club, ordenar-ho tot. No és gens fàcil això d’organitzar una cursa. Hi ha molta feina.

Podi

Des que vaig decidir passar-me a la categoria H45, la que em correspon per edat, que cercava, fer primer en una cursa de copa catalana, i com diu el refrany a la tercera ha estat la vençuda.

He sortit tard, passades les 11 del matí, des del pati d’una escola. Quan he sortit ja havia arribat un company de club. Començo a córrer pels carrers del poble.

Un cop abandonada la zona urbana trobo la primera fita entre uns arbrers fruiters al peu d’un talús. Enfilo cap a la segona que està dins d’un barranc. Camí cap a la tercera cal córrer de nou pels carrers, en aquests cas d’un polígon, i després agafar una pista forestal amb fort desnivell positiu. La deixo per trobar la tercera fita en mig de la vegetació. I torno a la pista per anar per  la 4. Arribo a un camí. M’he passat. Tinc que tornar enrere. Aquí està. Arribem junts amb el Carles, un company de club que corre a la mateixa categoria i que havia sortit 20 minuts abans. A més va acompanyat d’un altre H45 que també havia sortit abans. Enfilem ràpidament cap a la 5. Camí de la 6 deixo als meus companys, però em costa de trobar i ens tornem a retrobar. Ara amb tranquil·litat i a casa veig que al mapa hi ha assenyalat una arbre caigut que vaig veure en el terreny, però no en el mapa en el seu moment.
A partir d’aquí farem junts el camí fins a la 10.

Allà surto corrent, però de nou pel camí equivocat. En una zona amb una atapeïda xarxa de camins ens tornem a separar. Ja tinc la 11, la 12 i la 13 que estan força juntes i no ofereixen dificultats remarcables. Ara ja torno a entrar en l’entramat urbà fins acabar el circuït en 59 minuts justos. He fet menys d’una hora per 3700 metres i 16 fites.

Treuen la classificació i he fet primer. Cal esperar una bona estona pel lliurament de premis, però paga la pena per estar per primera vegada en el graó més alt.

Ara a mantenir la forma fins el campionat de Catalunya a La Seu d’Urgell, la propera cursa important.

Fita a la platja

Després de gairebé un mes el passat diumenge tornava a les curses d’orientació, una nova cursa del circuït Oros, per seguir aprenent, aquest cop amb mapa nou a prop de Calella. El lloc i el terreny era agradable.

De seguida aconsegueixo orientar el mapa i entro en cursa. Tot són pujades i baixades constants amb fort desnivell. En la major part de les fites la utilització de la brúixola és important. En tot moment domino el mapa i el terreny i em sento còmode cercant el millor camí per assolir les fites.

Cal travessar més d’una vegada tant l’autopista, com la nacional per passos soterranis marcats en el mapa.

En un parell o tres de fites, perdo el trajecte més directe, però immediatament en soc conscient i rectifico amb rapidesa.

El control més divertit és un en plena platja, el 21 a dos d’acabar. Després d’estar corrent tot el matí pel bosc arribo a la platja ben cansat de tantes pujades i malgrat que procuro córrer per la sorra es fa realment difícil i ho faig caminant fins arribar a les roques on està a la fita. Fa bo i hi ha gent banyant-se i prenent el sol. Ens miren estranyats quan passem per allà. No entenen massa què fem corrent amb un paper i una brúixola a la mà. I nosaltres també els mirem a ells.

Després d’aquesta fita toca pujar una bona pila d’escales. No puc més. Em recorda la cursa de l’Alba. Dues fites més i he acabat. Han esta 1-51-24 per 4.200 metres, 23 fites i 275 metres de desnivell declarats, i una cursa més al sac. Tot a punt per la propera cursa de copa d’aquest proper diumenge.

Torre Baró

Torre Baró és una estació de tren a l’entrada de Barcelona i també un barri de la ciutat. Des de petit, en els anys 60 quan anava a Barcelona amb els meus pares en el 600 sempre em cridava l’atenció aquella construcció allà dalt a la muntanya que hi havia a l’entrada de Barcelona. Un castell? unes runes? Què era? De més gran em seguia cridant l’atenció tant quan anava en tren o quan anava en cotxe a Barcelona.

De sempre havia pensat que volia apropar-me a aquella construcció.
Han tingut que passar els anys, però finalment ha arribat el dia.

Algú m’havia explicat que aquella gran mansió l’havia fet construir un Baró, d’aquí el nom de “la Torre del Baró” per la seva filla malalta de tuberculosi i a qui havien aconsellat un canvi d’aires. Però la filla no va poder gaudir de la mansió ja que va morir abans. Aleshores es van aturar les obres i les restes segueixen allà a dalt del turó donant la benvinguda a tothom qui entra a Barcelona per aquell indret. Però aquesta història com molt d’altres no és certa. “El castell” és en realitat un hotel iniciat en la primera dècada del segle XX i mai acabat.

En les onades d’immigració dels 50 i 60 esdevingué un barri d’autoconstrucció. Tot pujant des de l’estació de RENFE en direcció a la torre es pot observar que malgrat les reformes urbanístiques d’alguns carrers la major part dels habitatges són d’aquella època, encara que també n’hi ha de recent construcció.
L’urbanisme tal com correspon als barris nascuts d’aquesta manera és una mica caòtic i alguns carrers tenen rampes d’un desnivell propi de les rampes més dures del Tour. Hi ha poques botigues per no dir cap. No sembla fàcil la vida en aquest barri.

Des de dalt a part del castell hi ha una bona perspectiva de Barcelona: des de la desembocadura del Besòs fins a  Montjuic, els edificis alts que configuren el sky line de la ciutat i les grans vies de comunicació plenes del soroll de vehicles amunt i avall i les cases enfilant-se pels petits turons (Turó de la Rovira, el Carmel, ... ) de la ciutat amb una mica de verd al seu cim.

Simplement un matí diferent amb la visita a un lloc gens especial però al que feia molts anys que volia pujar.

Sant Benet de Bages

Era dilluns i estava a Manresa. Vaig decidir acostar-me al Monestir de Sant Benet del Bages. Feia molt de temps que el volia visitar i fa poc vaig escoltar que havien fet una important obra de restauració i l’havien obert al públic.

Hi ha un gran aparcament per cotxes i tots els seus voltants han estat adequats per rebre a molts visitants. Aviat vaig veure que la visita seria de pagament. M’arribo fins a la porta d’entrada i m’informen que al serdilluns estar tancat, però que les visites són comentades i en grup. Dono un petit tomb. Han fet un gran treball de restauració i han afegit alguns edificis moderns massa luxosos pel meu gust: hotel, restaurant, botiga, ....

Llegeixo alguns cartells que expliquen una mica la història del Monestir. M’apropo a informació i com a molts llocs darrerament el preu de l’entrada em resulta excessiu. Després diuen que cal posar la cultura a l’abast de tothom. No entenc els preus d’entrada a molts d’aquests llocs. I tampoc la moda de només poder fer visites guiades.

Personalment m’agrada visitar-ho al meu aire, llegint els plafons informatius o la guia, però no seguint a algú amb les seves explicacions i el seu timing. M’està bé pagar, però em sembla un abús els preus prohibitius que cal pagar per poder accedir a aquestes visites. Reconec que la seva conservació i restauració no són barates, però tampoc calen que aquestes siguin de luxe.
Els poders públics o les fundacions de les caixes són les que han de subvencionar aquests llocs i la seva conservació, no els visitants amb les seves entrades. Ara entenc la moda de rebaixar els impostos i no oferir cap servei al ciutadà que ha de pagar per tot.

Em nego a pagar-ho. No em vindrà de visitar un monestir i un claustre romànic més o menys. M’agrada molt veure les seves pedres despullades i respirar la seva tranquil·litat, però no a aquest preu abusiu i menys en una visita de grup rodejat de gent.

La Sèquia

El passat mes de setembre mentre escalfava per la cursa d’orientació de Santpedor vaig descobrir un canal d’aigua amb un camí que el seguia. El lloc em va agradar.

Després i gràcies al Sant Google vaig saber que allò era la sèquia que al llarg de 26 km. porta aigua des de Balsareny a Manresa, una construcció del segle XIV amb una curiosa història amb certs aires de llegenda. El passat 2 de març van fer la 24a. transèquia, una marxa que ressegueix tot aquest camí. En un principi havia pensat anar-hi, però el fet que fos molt multitudinària (més de 6000 participants) em va tirar enrere ja
que preferia fer-ho en solitari i amb la tranquil·litat de poder contemplar tot el paisatge.

I així ha estat, després d’estudiar les possibilitats de transport públic que em podien permetre fer-ho sense suport extern allà estic caminant des del Parc de l’Agulla en direcció a Balsareny. És un recorregut pla i maco, sempre al costat del canal d’aigua. D’alguna manera em recorda a la via verda. El lloc és tranquil allunyat del brogit al que estem acostumats.
La primera part no para de donar voltes pel Pla del Bages al Nord de Manresa rodejat de camps i petits horts. Un cop travessada la carretera de Santpedor el polígon de Santa Anna i ja a prop d’on vaig descobrir el mes de setembre trobo el lloc més encisador de tot el recorregut, amb grans alzines i roures als dos costats i amb el centenari Roure Gros.

Abans d’arribar a Sallent es passa pel costat de les Mines de Potassa, tot un canvi de paisatge, entre les vies del tren i la muntanya de les restes de potassa, un paisatge de lo més Mad Max. Porto poc més de 20 km. ja en tinc prou. Ha estat un bon passeig. Dino a Sallent i agafo el bus que em portarà de tornada a Manresa.

Em deixava una fita!

Tornava a Canovelles on la temporada passada vaig guanyar en el C2. Avui participava en el C1, un circuït més llarg i amb més competència. Eren 7.100 metres, amb 22 fites i 260 metres de desnivell. Era la tercera cursa del circuït Oros de la temporada i malgrat un contratemps ha estat la millor de totes les curses.

Ha estat una cursa amb molt bones sensacions. En tot moment sabia on em trobava i anava ràpid de fita a fita sense problemes per trobar-les. Però a la fita 16, no sé que m’ha passat, segurament falta de concentració. Ja veia el final a prop. He sortit corrents, però en direcció a la 18. Sort que a prop d’aquesta m’he adonat de la meva errada i he tornat enrere a trobar la 17, la fita que em deixava. A més, no hi havia manera de trobar-la. Estava a prop d’una riera i vinga riera amunt i avall. Per fi!

I ara a córrer a tot drap, 18 i 19 que estava ben lluny, però el camí era fàcil. A partir d’aquí s’enllaçaven una molt a prop d’altre fins a la 22. Aviat s’ha constituït un tren. Érem 4 un darrera l’altra ràpid, ràpid pel mig del bosc fins arribar al final després d’una forta baixada, travessar la riera i una forta pujada: 1-23-48 i més de 17 minuts per la 17.

A la primera cursa del circuït Oros, al gener al Pla dels Capellans (4.420 metres i 28 fites) vaig arribar a 43 minuts del primer. A la segona, al febrer al Parc Forestal (5.870 metres  i 20 fites) vaig arribar a 68 minuts del primer. I avui la tercera, la més llarga, només he perdut a 27 minuts respecte al  primer.

Dia M

La Marató és sempre una cursa especial. No sé el que té, que qui la prova una vegada s’enganxa i repeteix. Suposa un esforç important tan la seva preparació com el mateix dia de la cursa.

La meva darrera marató va ser l’edició del 2006. Actualment amb dos o tres hores de cursa ja en tinc prou i per fer una marató en necessito prop de quatre i se’m fa massa llarga i començo a pensar qui m’ha manat a mi ficar-me allà. Però el matí del dia M, no puc evitar rememorar  les sensacions de la cursa i en quin km. probablement em trobaria.

 

Un cop aconsegueixes acabar-la t’omples de satisfacció per assolit el repte i el dia després malgrat l’esgotament i les tiretes et trobes com en núvol. Avui després de llegir les cròniques de tots els coneguts que varen córrer ahir els 42 km. estic pensant que el proper any és possible que torni una altra vegada a ser a la línia de sortida.

He pujat al calaix

Hem sortit aquest matí de Sabadell amb boira, però al Tagamanent tenim sol al començar la cursa. Pràcticament no he pogut escalfar res per unes incidències en les inscripcions que no hem solucionat fins a darrera hora.

Sortim junts el Manel i jo, però un cop al triangle cada un va per ell, per alguna cosa som de Sabadell. Veig una fita, però no és la meva, més avall entre uns arbres ja la veig. Hi arribo, però tampoc és la meva. Començo malament. Pujo amunt fins el camí a cercar una referència a partir de la que buscar. Ara si la trobo sense més problemes. Hi havia passat pel costat però no l’havia vist. Nou minuts és massa temps. Espero ja no fer més errades.

Veig la 2 allà lluny i aquest cop si que ho era. La 3 i la 4 estan a prop i amb poc temps ja les tinc totes dues. Camí a la 5 hi ha una forta pujada que em fa caminar i bufar.  Aquí coincideixo amb un jove al que retrobaré diverses vegades al llarg de tot el recorregut. Ja la tinc, així com les que venen a continuació, totes força a la vora del camí principal del Pla de la Calma.

La 9 a rumb i camp a través després d’una altra forta pujada. Quan estic a prop cerco una referència per acabar de trobar-la i ja la tinc. La 10 és a prop. El camí fins a la 11 és un puja i baixa continuat, però no és massa difícil de trobar. La 12 ve tota de baixada i m’ho passo molt bé saltant el més ràpid possible entre les pedres.

Torno al camí i tinc la sensació d’haver-me passat, fins i tot, vaig enrere, però no. Ja està. La 14 és a prop, però tinc que rectificar el recorregut ja que em fico al mig d’una zona on és difícil avançar. De la 15 a la 16 intento anar pel dret, però veig que es complica el camí i torno enrere per buscar una ruta més fàcil. La 18 és de baixada, entre talussos i vinga baixar i per cercar la 19 torno pujar. Després en el mapa veuré que no era necessari tornar a pujar, però ara ja està fet. Analitzant després la cursa aquí és un dels punts on perdo la segona posició.

I ara a córrer a tope fins el final. 1-21-47. És un bon temps. Tinc la sensació que puc fer podi i així és soc tercer a tan sols 18 segons del segon i a més de 20 minuts del primer, un component de la selecció txeca que estan passant una temporada entrenant a Catalunya.

Estic molt content i crec que encara em queda un petit marge de millora per solucionar aquestes petites errades.