13,6
km. 9-59 1125 metres de desnivell
positiu
Em desperto aviat, un
bon esmorzar i aviat em poso en marxa. Està emboirat, però la previsió és que
ha de fer un bon dia com en realitat així serà.
La primera part de la
pujada en direcció al Port de Caldes és suau i anar al costat d’un riuet
acompanyat per la remor de les aigües que baixen sempre és d’ajuda. Però ben
aviat s’acabarà la bona vida. Deixo el riu i la pujada ja es posa seriosa. Al
mateix temps el sol va guanyat terreny i el dia es va aclarint.
Han estat gairebé
dues hores per arribar al Port de Caldes. De nou m’impressiona la vista de la
Serra de Tumeneia com ho va fer a l’agost del 2010 quan feia Carros de Foc.
Contemplo el paisatge una bona estona abans de continuar. Quina immensitat de
muntanyes! Quin munt de roques!
Ara toca baixar, però
tampoc ho faig ràpid. Soc conscient que haig d’anar en compte. No és com fa uns
anys que em podia permetre córrer en aquestes baixades plenes de rocs i pedres
i gaudir d’allò més. Ara el gaudi és diferent. És més contemplatiu.
La muntanya ja no és
aquell lloc solitari de fa anys que només gaudien uns quants. S’ha popularitzat
i hi ha molta gent en totes les direccions. Hi ha lloc per tots però constato
que ja no és com abans: parelles, trios, algun solitari com jo en les dues direccions.
La travessa Carros de Foc ha popularitzat aquests camins i és un contínuum de
gent. Aquesta massificació té els seus pros i els seus contres.
Arribo al punt on
haig de deixar la ruta de Carros i m’haig d’enfilar cap al Montardo. Porto tres
hores i quart. A partir d’aquí serà una pujada continuada fins assolir el cim.
Em trobo gent que baixa, però també hi ha qui hi puja com jo. Vaig lent, però
no m’aturo tret per contemplar el paisatge de tot aquest rocam que m’envolta.
Gaudeixo de l’esforç físic que suposen aquestes caminades.
I de cop i volta, com
aquell que no vol la cosa ja veig el cim. Està ben a prop, un darrer esforç i
ja hi soc.
M’abrigo. Al cim
regna el silenci. Només hi ha tres persones, però ningú parla. Tothom gaudeix d’aquest
moment de pau i tranquil·litat contemplant el paisatge, explorant les seves
sensacions. M’assec en una roca. Menjo una mica. Les vistes són espectaculars
en totes les direccions: Salardú al fons de la vall, Pla de Beret, els Pirineus
francesos, una part de la ruta del Carros, els llacs de sobre el Tunel de
Viella, La Maleïda.... la infinitat d’estanys arreu i estanyols que es formen
en aquestes muntanyes... I unes margarides al cim!
Ha estat més de mitja
hora que m’ha passat volant. Ja toca baixar. Malgrat que és més ràpid que
pujar, tampoc no ho és tant. Mentre baixo encara em trobo amb algú que puja.
Arribo al punt on he
començat la pujada al cim. Miro el mapa i decideixo arribar-me a l’estany de
les Monges i al de les Mangades. A l’ombra d’unes roques faig un mos. Rodejo aquest
darrer estany i faig una mica d’orientació per anar a trobar el corriol que
puja directe des del Ventosa i Calvell al Port de Caldes. Gaudeixo d’aquesta
decisió anant camp a través interpretant el relleu segons les corbes de nivell
fins trobar el corriol buscat que em menarà de nou al Port de Caldes.
A mitja pujada em
trobo un bon ramat de vaques pasturant al mig del camí en una zona on hi ha
aigua. Això m’obliga a fer una petita marrada.
Un cop al Port de
Caldes ja tot es baixada fins al refugi. M’aturo una estona a mitja baixada i
contemplo els estanys pels que passaré demà al matí en el darrer dia d’aquesta
breu escapada a muntanya.
I ara, ja sí tot xino-xano
ja soc al refugi. Han estat 10 hores de trescar per aquestes valls i aquests
cims. Em resta temps per una dutxa i poca cosa més abans de sopar.
A la taula coincideixo
amb un guia de muntanya i alhora treballador del refugi de Colomina amb els
seus clients que fan Carros de Foc. Comenta com és la vida d’un guia i d’un
treballador de refugi. Considera que en un refugi el més important és l’equip
que es forma. De ben segur que sí, ja que perquè funcionin aquests refugis tan
plens cal el treball cooperatiu de tots.
