Arnes – Beseit
24,3 km. 8-53-03 22-05 x km. 1046 metres de desnivell positiu
M’aixeco com un Robocop. Tinc les cames ben encarcarades i me les noto al baixar les escales per anar a esmorzar. Després de menjar un bon entrepà de truita, em preparo per la jornada. Des de la finestra de l’allotjament contemplo el Penyagalera, el meu objectiu d’avui.
Arranco una mica més tard que els altres dies. En contra del que he pensat aquest matí quan em notava les cames encarcarades, començo amb un bon ritme tot aprofitant que aquesta primera part és primer per asfalt, i després per pista. Avui el vent ha desaparegut. Caminant per corriols escolto el trepig de les meves passes. Arnes es va allunyant en l’horitzó. Cada cop es veu més i més petit. Tret de seguir trobant algunes runes d’antics masos abandonats de fa temps aquesta primera part no té massa interès.
El primer punt interessant és el riuet de Les Valls que em regala les primeres imatges d’aigua del dia. El ressegueixo riuet amunt fins que abandono el seu curs i m’enfilo una mica per travessar el Coll de Xerto i davallar fins el riu Algars la frontera natural entre Catalunya i Aragó.
Quan arribo al conegut Toll del Vidre m’aturo per menjar una mica abans de continuar la marxa. Segons m’explica una noia que arriba mentre acabo el darrer mos hi ha molt poca aigua comparat amb altres anys. Hi ve sovint i em comenta que porta molta menys aigua que fa un parell de setmanes, la darrera vegada que havia vingut.
Amb forces renovades començo la pujada a la Penyagalera, primer suau i per pista, però més endavant la pista es converteix en corriol i ja és més feixuga, sobre tot, quan remunto els diferents marges de la zona, testimoni mut de que tota aquesta contrada estava cultivada.
“He tirat amunt, boscúria a través. He descobert clarianes i clots, soques centenàries, racons amb molses perpètues, també una bassa... M’he ajagut a l’ombra d’un gran pi i he obert l’aixeta del temps fins que m’ha semblat que el got vessava...” (Sola de Carlota Gurt)
Superat el Coll de Pelele, crec que el cim ja està a prop, però és un autoengany. Encara resta un bon tram i es fa pesat. M’agraden més les etapes en que el desnivell més important es fa en la primera part com va ser ahir. Com tots els cims les vistes són espectaculars. Contemplo una gran part de la ruta d’ahir, Punta de l’Aigua, Roques de Benet i Arnes, però també tota la Terra Alta amb Horta de Sant Joan al fons, i la comarca del Matarranya, Vall-de-roures, i també el Caro.
Quan deixo el cim planejo una bona estona per la part alta abans de començar la llarga baixada fins el riu Ulldemó. Em segueixen impressionant les grans parets de roca d’aquestes muntanyes que em rodegen per tot arreu. És una de les característiques de tota la ruta.
Per fi arribat a baix, de nou em sorprèn la quantitat d’aigua que porta el riu Ulldemó, en la zona coneguda com la Pesquera amb tolls que em tempten per fer un bany, però prefereixo acabar la jornada i dutxar-me a l’hotel.
Però el dia encara no ha acabat. Hi ha l’opció d’arribar a Beseit per carretera asfaltada, però segueixo el que em marca la ruta i m’enfilo a Els Comellasos. Sé que tinc Beseit a prop però no arriba mai. ¿Estarà al superar el següent coll? Doncs, no. Ja fa estona que tinc calor i tinc ganes d’arribar. De sobte, apareix Beseit i en una curta baixada ja estic als carrers del poble. Cal travessar-ho sencer per arribar a l’hotel La Fàbrica de Solfa, una antiga fàbrica de paper reconvertit en un hotel amb encant.
De nou ha estat una etapa del tot solitària. No he trobat gairebé a ningú en tot el dia. Un cop dutxat he donat un tomb pel poble on he trobat algunes parelles de guiris que també voltaven. He acabat al bar de La Plaça on ha anat fent cap més gent, tant del poble com turistes.
I després d’un bon sopar cap a descansar que demà toca continuar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada