Començo a la Font Freda. Hi ha un camí al costat de la carretera i el segueixo gairebé al llarg d'un quilòmetre abans d'endinsar-me pel torrent de les Llobateres.
Fa un dia gris i ennuvolat. En alguns moments fins i tot fa fresqueta. M'he proposat donar un tomb per la Serra d'Ensija i m'he decidit per fer el PRC 79 que m'ha semblat la volta més complerta. El camí està ben marcat. Gairebé tota la pujada passa pel mig del torrent, encara que en alguns moments s'allunya i s'enfila de valent tot fent ziga-zagues. De ben segur que quan plou amb força, l'aigua s'escola pel llit del torrent que ara està completament sec i farcit de pedres.
De sobte el silenci queda trencat pels sorolls d'unes pedres. M'aturo i escolto. Són els isards en moviment que s'han vist sorpresos per aquest visitant inesperat. Alguns s'enfilen amunt però un resta al mig del camí tot rascant-se la seva incipient cornamenta en un petit arbre. Intento fer una foto, però marxa ràpidament. Resto quiet una estona al mig del camí i contemplo els àgils desplaçaments d'aquests animals per les roques.
A mesura que vaig pujant, en alguns trams el torrent s'estreny. Cal estar amatent quan el torrent es divideix. No hi ha més problema que seguir les marques, agafant sempre l'opció de més a l'esquerra.
Es nota que aquest any la pluja ha estat generosa. L'herba i totes les plantes estan ufanoses, el seu verd és brillant i contrasta amb el verd més fosc dels pins negres que a mesura que m'enfilo són cada cop més escadussers.
Amb una hora em planto a dalt dels plans de la Serra d'Ensija amb vistes espectaculars en totes direccions, malgrat que avui no és el millor dia. Aquí s'ha acabat el bosc, simplement uns quants pins isolats esquitxen el prat ondulat que s'allarga al meu davant.
Abans de continuar a la meva dreta per la carena de la serra, m'enfilo a l'esquerra pel mig del bosc i sense camí evident fins dalt del Serrat Voltor, unes penyes de pedra que suposo que deuen ser l'origen del seu món, ja que poden ser un bon mirador per aquests animals.
Desfaig el camí i segueixo endavant. Tinc a prop la Creu de Ferro (2279 m.) i allà vaig.
Segueixo contemplant les vistes a banda i banda. El dia continua rúfol. El cap de la Gallina Pelada s'emboira per moments. Apresso el pas. En aquesta extensió de prats alpins perdo el camí, però el lloc no és gens perdedor i opto per anar pel dret.
Passo pel costat del Refugi Delgado Úbeda que estranyament està tancant. Ja em puc oblidar de la meva cervesa. Enfilo, ara sí per un camí ben fressat i evident en direcció a la Gallina Pelada que està allà mateix i faig cim (2317 m.).
Coincideixo amb un parell de grups que també han fet l'ascens. Han estat un parell d'hores. Els núvols, que de fet no es poden qualificar de boira, s'arrosseguen i van i venen. Van acompanyats d'algunes gotes de pluja.
Dubto, però abans de baixar em decideixo a seguir la carena fins a la Roca Blanca. Recordo molt bé la I cursa de muntanya de Rasos de Peguera de fa més d'una dècada, en un dia amb mal temps, fred i neu que feia aquesta part del recorregut però en sentit invers. Aquesta cursa va ser l'embrió del que després es convertiria en la famosa marató de muntanya de Berga.
Ja n'hi ha prou i toca baixar. M'aturo al refugi, i arrecerat del vent, em menjo l'entrepà que portava. Sense perdre temps, ja que aturat em refredo, agafo el camí directe cap a al Font Freda, un camí molt més curt i ràpid que el que he utilitzat per pujar. Un cop abandono els prats de la part més alta es converteix en un corriol amb moltes pedres que baixa de forma molt directa. Al davant tinc el Pedraforca i Saldes sota un cel gris cada cop més amenaçador, i al fons el Parc de Palomera, lloc on he corregut tres curses d'orientació i que em fa gràcia contemplar a vista d'ocell.
Tot el camí és ben fressat tret del tram final que passa pel mig del torrent de la Font Freda. Alguna forta torrentada d'aigua deu haver malmès el camí.
Ben aviat arribo a la Font Freda que convida a fer un traguinyol. Tal com diu el seu nom l'aigua és realment freda. Finalment han estat 3-30 i gairebé 12 km. i un bon matí de trescar per la muntanya.
De sobte el silenci queda trencat pels sorolls d'unes pedres. M'aturo i escolto. Són els isards en moviment que s'han vist sorpresos per aquest visitant inesperat. Alguns s'enfilen amunt però un resta al mig del camí tot rascant-se la seva incipient cornamenta en un petit arbre. Intento fer una foto, però marxa ràpidament. Resto quiet una estona al mig del camí i contemplo els àgils desplaçaments d'aquests animals per les roques.
A mesura que vaig pujant, en alguns trams el torrent s'estreny. Cal estar amatent quan el torrent es divideix. No hi ha més problema que seguir les marques, agafant sempre l'opció de més a l'esquerra.
Es nota que aquest any la pluja ha estat generosa. L'herba i totes les plantes estan ufanoses, el seu verd és brillant i contrasta amb el verd més fosc dels pins negres que a mesura que m'enfilo són cada cop més escadussers.
Amb una hora em planto a dalt dels plans de la Serra d'Ensija amb vistes espectaculars en totes direccions, malgrat que avui no és el millor dia. Aquí s'ha acabat el bosc, simplement uns quants pins isolats esquitxen el prat ondulat que s'allarga al meu davant.
Abans de continuar a la meva dreta per la carena de la serra, m'enfilo a l'esquerra pel mig del bosc i sense camí evident fins dalt del Serrat Voltor, unes penyes de pedra que suposo que deuen ser l'origen del seu món, ja que poden ser un bon mirador per aquests animals.
Desfaig el camí i segueixo endavant. Tinc a prop la Creu de Ferro (2279 m.) i allà vaig.
Segueixo contemplant les vistes a banda i banda. El dia continua rúfol. El cap de la Gallina Pelada s'emboira per moments. Apresso el pas. En aquesta extensió de prats alpins perdo el camí, però el lloc no és gens perdedor i opto per anar pel dret.
Passo pel costat del Refugi Delgado Úbeda que estranyament està tancant. Ja em puc oblidar de la meva cervesa. Enfilo, ara sí per un camí ben fressat i evident en direcció a la Gallina Pelada que està allà mateix i faig cim (2317 m.).
Coincideixo amb un parell de grups que també han fet l'ascens. Han estat un parell d'hores. Els núvols, que de fet no es poden qualificar de boira, s'arrosseguen i van i venen. Van acompanyats d'algunes gotes de pluja.
Dubto, però abans de baixar em decideixo a seguir la carena fins a la Roca Blanca. Recordo molt bé la I cursa de muntanya de Rasos de Peguera de fa més d'una dècada, en un dia amb mal temps, fred i neu que feia aquesta part del recorregut però en sentit invers. Aquesta cursa va ser l'embrió del que després es convertiria en la famosa marató de muntanya de Berga.
Ja n'hi ha prou i toca baixar. M'aturo al refugi, i arrecerat del vent, em menjo l'entrepà que portava. Sense perdre temps, ja que aturat em refredo, agafo el camí directe cap a al Font Freda, un camí molt més curt i ràpid que el que he utilitzat per pujar. Un cop abandono els prats de la part més alta es converteix en un corriol amb moltes pedres que baixa de forma molt directa. Al davant tinc el Pedraforca i Saldes sota un cel gris cada cop més amenaçador, i al fons el Parc de Palomera, lloc on he corregut tres curses d'orientació i que em fa gràcia contemplar a vista d'ocell.
Tot el camí és ben fressat tret del tram final que passa pel mig del torrent de la Font Freda. Alguna forta torrentada d'aigua deu haver malmès el camí.
Ben aviat arribo a la Font Freda que convida a fer un traguinyol. Tal com diu el seu nom l'aigua és realment freda. Finalment han estat 3-30 i gairebé 12 km. i un bon matí de trescar per la muntanya.
2 comentaris:
Té pinta de ser un entorn natural preciós... haurem de visitar-ho!
Joel paga la pena la visita. Té unes vistes espectaculars. Malgrat que és una mica més llarga és millor fer aquesta ruta que no pujar i baixar pel mateix lloc així fas tota la volta a la Serra.
Publica un comentari a l'entrada