Tres setmanes d'entrenaments

Després d'un any molt irregular en els meus entrenaments les darreres tres setmanes del mes d'agost tot aprofitant les vacances he aconseguit entrenar d'una manera continuada i gaudir-ho. He augmentat progressivament els kilòmetres i així com també la qualitat dels rodatges. Sempre aprofitant els paratges que m'ofereix les afores de la meva ciutat i fugint de l'asfalt sempre que és possible.
Les temperatures d'aquests dies també han ajudat. No fa massa calor per ser l'estiu. Alguns dies he pogut córrer acompanyat de companys als que conec des de fa temps i així fer petar la xerrada de tot lo humà i diví mentre posem en forma al nostre cos.

Quina diferència no estar pendent del rellotge ni a la sortida i en el moment de finalitzar els entrenaments ja que un cop acabats podia estirar sense presa i sense tenir que pensar que tinc que preparar-me per començar la jornada laboral. Quan treballo aquests entrenaments han de ser en mig de la foscor i per tant en asfalt i amb un temps limitat. Moltes vegades no faig els estiraments a l'acabar per manca de temps, altres dies no hi vaig per mandra o perquè no aconsegueixo aixecar-me a temps.

En aquest trimestre que resta per acabar l'any vull continuar amb les curses d'orientació, però el meu gran objectiu serà la marató de muntanya de Sant Llorenç del 26 d'octubre que per primera vegada en totes les
seves edicions inclourà en el seu recorregut la pujada a Sant Llorenç de Munt, la popular i estimada Mola dels vallesans.
Des que vaig llegir que seria així que la vaig col·locar entre els meus objectius però si la vull fer sense massa patiment (mai m'ha agradat patir massa en les curses, per llargues i feixugues que siguin) m'hauré de plantejar un entrenament continuat i sense baixar la guàrdia, d'altra manera no serà possible fer-ho.

De moment demà començo un mes de setembre farcit de curses d'orientació.

A Gironella falta gent

Després d'estar tres dies amb rebomboris de panxa que em provocaven un augment de les visites al Sr. Roca i un control estricte de la dieta vaig decidir dijous al vespre anar a córrer el C2 de la nocturna de Gironella. L'any passat em va deixar un molt regust.
Ja a prop de Gironella veiem llampegar i cop arribats només sortir del cotxe ja comencen a caure gotes. Em preparo per la cursa i abans de sortir passo pel lavabo a fer la darrera descarrega per evitar sorpreses. No para de ploure. Ens dirigim a la sortida, i just quant tot està a punt es desferma una gran tempesta i el poble es queda totalment a les fosques.

Ens refugiem tots sota uns porxos i esperem. Agafo fred. Només em falta mullar-me! Si això no para ho deixaré estar. Torna la llum i comença a parar de ploure. Surten els del C1 i poc després nosaltres, seran 15 fites en modalitat score i a escollir entre les 27 que hi ha al mapa.

Ja no plou i així serà al llarg de tota la cursa. Primer de tot escullo les 15 fites. Començo caminant, ja que no tinc el cos per masses alegries. He fet les tres primeres sense córrer. Començo a trotar camí a la quarta. Arribo a la cantonada on ha d'estar la cinquena que ha d'estar al costat d'un arbre i no la sé veure. Però si ja me l'he passat! Aquí està. En comparació a l'any passat que eren 22 fites i vaig estar a prop de dues hores, avui serà molt més ràpid.
M'animo i en faig ràpidament dues més.

Calculo que estaré al voltant de la mitja hora. Això em dóna opcions a una bona posició final i començo a accelerar el meu ritme.
Passo a l'altra banda del riu on en faig 5 sense massa interrupcions. Ara ja toca tornar a passar el pont, una més. Quantes en porto ? Només em queden dues. Decideixo quines. Ja estic acabant. Passo pel davant de
l'arribada a la cerca de les dues darreres que estan ben a prop. I ja estic en l'sprint final. Poc més de 32 minuts per trobar les 15 fites i 4ª posició. Molt millor resultat que l'estiu passat i això que el meu estat físic no era el millor possible, però està clar que al llarg de l'any he millorat molt en orientació. M'agrada aquesta cursa i és molt probable que el proper estiu repeteixi, però segurament fent el C1. Tot plegat un bon auguri per la temporada que es torna a reprendre al setembre.

Tintagel Castle and the coast

La costa atlàntica anglesa, al menys la de aquesta zona de Devon és completament diferent de la costa mediterrànea: grans penya-segats de pissarra amb entrades del mar terra endins i sense gairebé platja. Booscastle és un molt petit poble mariner que aprofità una petita entrada de mar per construir un petit port gairebé natural i amb unes molt bones vistes de la costa només donant un petit tomb pels seus voltants utilitzant uns dels nombroses “public footpath”. 

El castell de Tintagel, són unes simples restes de muralles i petits murs des del segle XIII al XIX, però situades en un lloc costaner espectacular, en el lloc on la llegenda diu que va néixer el rei Artur. En realitat sobre el rei Artur poc se sap de cert. Aquest mateix castell va ser construït el segle XIII i el suposat rei Artur, si va existir, és del segle VII. O sigui, que si el rei Artur va néixer per aquestes contrades segur que no va ser en aquest castell. 

Però els anglesos que són molt hàbils per crear atraccions turístiques, fins i tot a lloc on no hi ha res també anomenen cova del mag Merlín a un cova que hi ha sota del castell. De fet el poble és un lloc dedicat exclusivament al turisme: un poble molt petit, però ple de tendes amb els típics “souvenirs” turístics, petit hotels, pubs i llocs per prendre els típics Cream Tea. També hi ha un gran hotel de luxe amb aparença de castell, com no amb el nom de Camelot, The King’s Arthur Hotel.

També és molt interessant el funicular que hi ha entre Lynmouth i Lynton. Construït a 1888. Funciona sense cap despesa d’energia, ja que omplen d’aigua un dipòsit de la vagoneta que està a la part de dalt i amb el pes d’aquesta fa pujar la vagoneta que està a baix. D’aquesta manera salven el gran desnivell que hi ha entre els dos pobles. Un cop a Lynton és imprescindible un passeig per la zona anomenada “the valley of the rocks”, amb un public footpath asfaltat que passa per la part de dalt dels penya-segats amb unes magnífiques vistes.

Orientació a Exeter

Abans de marxar a Exeter vaig trobar per Internet que allà hi havia un parc amb 6 circuïts permanents d’orientació. Em vaig imprimir el més llarg, 6 km. i 19 controls.

Visc a prop del parc (Riverside Valley Park), però a l’altre extrem d’on hi ha el triangle de sortida i per tant decideixo sortir des de la fita 10. Surto de casa corrent tot escalfant i als 10 minuts ja estic a la 10 a punt per començar. És una zona completament plana. Malgrat que aquests dies ha plogut molt no trobo fang, ara si tot està molt humit. Les fites són fàcils de trobar i em permeten descobrir racons molt bonics del parc. Aprofito per fer algunes fotos, i així combino orientació i turisme.

Amb poc menys de mitja hora ja estic al triangle de sortida. Només em resten 9 controls més i ja hauré acabat. Malgrat ser un parc urbà hi trobo vaques pasturant. Ja estic acabant, però per anar de la 8 a la 9, no trobo la manera de passar: hi ha una zona plena d’ortigues (porto pantalonet curt) i una tanca amb punxes de filferro i decideixo tornar enrere i cercar un pas no tan arriscat. Ja tinc la 9, i ja soc a la 10. Ha estat una mica més d’una hora força entretinguda.

Aixo va ser el diumenge, aquest mati he fet el darrer entrenament per terres angleses, una horeta per un caminet al costat d’un canal acompanyat de desenes de conillets per tot arreu.  

In Exeter

L’estiu passat a Anglaterra (Broadstairs) només em va ploure un vespre, però aquest estiu, només he tingut un parell de dies de bon temps, els dos primers, la resta de dies he patit el típic temps anglès, gris tot el dia i a qualsevol moment es pot posar a ploure.

Exeter és una ciutat del comtat de Devon de més de 100.000 habitants, amb problemes de tràfic com a tots els llocs però amb unes magnífiques zones verdes, sobre tot, al llarg del riu Exe amb uns camins només per caminants i bicicletes encisadors,  just al costat del riu. 

Ens han comentat que Exeter no és una ciutat típica anglesa. El fet de tenir universitat la converteix en una ciutat amb un nivell econòmic i cultural alt respecte a altres ciutats de la seva mateixa mida. No hi ha el que ells anomenen barris pobres, per altra banda, pel que sembla força habituals a Anglaterra. Per tant, sembla que tant l’any passat com aquest he estat a dos llocs atípics.

Les cases angleses són particulars en la seva decoració. Tot està molt ple de coses, amb una decoració molt carregada i tot molt ple. D’alguna manera donen la impressió de molt desorganitzats amb tot de coses pel mig, però no és això ja que impera el més estricte ordre. La família amb la que estava l’estiu passat també era igual. A la mateixa cuina on nosaltres no acostumem a tenir res o gairebé res per sobre els mobles, aquí està tot ple d’estris.

Tot el comerç i zones de lleure es concentren al centre de la ciutat. Tret d’una o dues tendes, en el que podríem anomenar barris, el comerç de proximitat és inexistent. Dóna la impressió que tothom es trasllada al centre a fer les seves compres en les innumerables grans superfícies que obren tots els dies de la setmana.

Un dels tòpics anglesos que al llarg d’aquests dies ha caigut és el de la puntualitat. He tingut diverses experiències, fonamentalment en el transport, però també altres en que el tòpic de la puntualitat britànica ha quedat ben lluny de demostrar la seva fama.

També criden l’atenció les carreteres. Un cop surts de les autopistes i carreteres generals totes són molt estretes, sense arcén, ni cuneta. Als costats acostuma a haver-hi un petit mur, però és que a molt llocs no passen dos autocars i un cotxe i un autocar passen molt i molt just, obligant a continues aturades per poder passar. Ens estranya perquè tret de dins de les poblacions no tindria que haver-hi massa problema per augmentar l’amplada ja que tot són camps.

Bristol and first impressions

M’aixeco de matinada i encara fosc surto de casa. Un bon tour per diferents mitjans de transport em portarà fins a Bristol, etapa intermitja del viatge cap a Exeter. M’agrada veure els paisatges des de l’aire, les cases, les autopistes, les carreteres, els cotxes, el verd del bosc, els conreus, els camins, els rius, D’alguna manera em recorda als mapes de les curses d’orientació. Catalunya i Anglaterra des de l’aire són dos paisatges ben diferents.Malgrat les 8 hores de viatge fins arribar al lloc de destí considero que aquest ha estat ràpid. Ho afavoreix el fet d’utilitzar aeroports petits. A Bristol Airport ha estat un moment recollir la maleta. Al quart d’hora d’haver tocat terra ja tenia la meva maleta i em plantava davant la parada de l’autobús.La informació extreta per Internet i el Google Maps em són de gran utilitat per arribar a la casa on m’allotjo sense necessitat de preguntar res. És migdia i tinc la resta del dia per passejar amunt i avall per Bristol.

M’ha agradat retrobar-me de nou amb el paisatge i l’arquitectura britànica. No tan amb el vol i els crits de les gavines. És dissabte hi ha gent pels carrers, però no aglomeracions, ni excessiu trànsit malgrat està en una ciutat de prop de 500.000 habitants. De fet dóna la sensació d’un poble més petit, i per cert, no massa pla. He baixat per un carrer que marcava un desnivell del 16%. Ni en els millors ports del Tour!

Em deixo portar i ràpidament acabo en els carrers més comercials. És una societat plena de contrastos. Suposo que com totes. Són molt consumistes, els bars i restaurants tenen gent a tota hora, igual que a casa nostra.

Aprofitant el bon temps, alguns grups, tan de joves com de no tan joves, passen la tarda als parcs, alguns en solitari llegint en algun banc, d’altres en parella o en petit grup. La major part venen ben preparats amb tovalloles per evitar la humitat de la gespa. Fan un pic-nic o simplement peten la xerrada o gaudeixen del bon temps. Passada ja la seva hora de sopar alguns ja es concentren en la zona de pubs i en el seu exterior asseguts a qualsevol lloc o dempeus amb la cervesa a la mà inicien la seva festa. Tinc la impressió de trobar-me a l’estiu en un poble de la Costa Brava. Es flaire el mateix ambient. Les noies molt mudades i amb pantalons o faldilles extremadament curtes també inicien la seva nit de festa. L’ambient que acabo d’observar en els parcs i l’ambient al voltant dels pubs semblen de dos mons ben diferents. ¿Són els mateixos els que omplen els pubs i el seu rodal que els que es passen la tarda al parc? 

I arrive at Exeter

Segona jornada de viatge, el matí encara a Bristol, per arribar a la tarda a Exeter on passaré tots aquests dies. 

La primera sensació que tinc respecte a l’ idioma que malgrat que estic lluny d’entendre una conversa que tinguin entre ells, en canvi, sóc capaç de parlar i comunicar més o menys el que vull, així com entendre el que em diuen quan es dirigeixen a mi. En realitat em trobo molt més segur que l’any passat en que els primers dies tenia certes dificultats per seguir una conversa i estava ple d’inseguretats.Avui era dia de missa i les esglésies estaven ben plenes. Però els restaurants i els bars també, sobre tot, a partir de les 12 que ja comencen a dinar. Tots els magatzems petits i grans estan oberts els diumenges, al menys fins a les 4 o 5 de la tarda, però alguns fins més tard. Els petits comerços a no ser que estiguin dins d’un centre comercial en general romanen tancats. El trens també van en retard com a casa nostra, i això que aquí no hi ha les obres de l’AVE, crec. Però ara bé la gestió del retard és molt millor. Tan els informadors de l’andana, com els panells i la megafonia informa de veritat del retard i a més de forma continua. El tren va ple i reparteixen aigua gratuïta per tothom, suposo que per compensar les molèsties.El territori és pla i verd amb moltes terres de cultiu i pel bestiar (bàsicament bens i vaques) entre poble i poble. El lloc on m’allotjo és idíl·lic. Tinc la impressió d’estar al camp i no en una ciutat de 150.000 habitants amb un riu a cinc minuts amb uns espais magnífics tan per passejar com per córrer.

Ready

Segon any consecutiu que aniré a Anglaterra amb una beca. Ja sé que no és massa normal aconseguir una beca de formació a l'estranger dos anys seguits. Aquest any serà una beca Comenius, després de participar cada dimarts a la tarda al llarg dels dos darrers trimestres en un curs de llengua anglesa per a mestres de primària.

Malgrat que hi havia aquest compromís de formació a l'estranger pels mestres participants en molts moments vaig dubtar que sigués així. De fet, fins i tot, ja m'estava bé no fer més formació aquest any. Un curs tan llarg i de tantes hores (100 hores) em va produir cansament. Però al final em van atorgar la beca per anar al curs i estic content i espero poder aprofitar-ho al màxim.
Crec que tan el bagatge de l'estiu passat com les tres hores d'anglès de cada dimarts a la tarda em col·loquen en un millor punt de partida que l'estiu passat.

Aquest cop serà a Exeter, una població mitjana (125.000 habitants del Sud-oest d'Anglaterra). Demà passaré el dia a Bristol.

Ahir i avui han estat dies per acabar de preparar tot el necessari pel viatge però ara ja està tot a punt. A dormir una mica i demà a volar. Per poc que pugui us aniré explicant la nova experiència.

Carlit

Un dels dies a les Bulloses m'aixeco una mica més aviat i a les 8 enfilo el camí cap el Carlit just al costat de l'hotel. El camí està ben marcat i pel mig del bosc s'enfila cap a una de les zones de llacs. Als 20 minuts em trobo amb el primer ,l'estany Viver. Al llarg d'una bona estona aniré passant sense guanyar massa alçada a vora de diferents llacs (Negre, Comassa, Valtell) i una mica més avall en puc contemplar també d'altres (Llat, Llong). Comencen a desaparèixer els arbres i al fons ja puc veure el Carlit.

Travesso un pontet de fusta (50 minuts) i aviat deixo a la meva dreta el darrer dels llacs (estany Sobirà). Passat aquest llac el camí ja comença a enfilar-se. Aquí comença la veritable ascensió al Carlit.

Fa molt de vent, amb cops molt forts que em fa témer que a mesura que pugi anirà a més. Porto alguna gent al davant i m'anirà bé per veure millor el camí.

Arribo al petit llac gelat (1h. 50Min) que està just a sota del Carlit. Em poso el tallavents i guardo la gorra, ja que tinc por que el vent se l'endugui i amunt va. La pendent s'accentua fins arribar a la zona de grimpada. Me la prenc amb calma. No m'agrada i penso que la baixada encara m'agradarà menys. Vaig seguint amb paciència el que indiquen unes marques vermelles. Una parella que s'ha sortit d'aquestes té dificultats.

Per fi ha passat la zona de grimpada i ja només resta el darrer tram que encara que molt dret es pot fer caminant. Arribo al coll. Pràcticament ja està. No sé exactament quin és el Carlit i visito els dos cims amb les seves respectives creus. Han estat 2h. 30 min.de pujada.

No fa tan vent com pensava. Bé, de fet en fa menys que quan pujava. Em relaxo i contemplo totes les muntanyes i valls que m'envolten.

Ara toca baixar amb molt de compte. Passo la zona de desgrimpada amb facilitat. Ha estat més senzill que pujar. Serà que vaig perdent la por ? Aprofito el camí per deixar-me anar i trotar una mica. Ja torno a ser a la zona dels llacs. Ara baixo per l'altra banda i així complemento la volta als llacs. En l'estany de les Dugues estic completament sol. M'aturo i gaudeixo del paisatge, del silenci i d'aquests instants únics en contacte amb la muntanya i la natura.

Ara el camí ja és cosir i cantar fins arribar de nou a Les Bulloses.

Les Bulloses

Les Bulloses es un espai natural protegit dels Pirineus catalano-francesos. És un lloc privilegiat al que s'accedeix des de Mont-Lluís per una carretera molt estreta però en molt bon estat on a l'estiu l'accés dels cotxes està restringit i només s'hi pot pujar amb “navettes” (autocars) cada 15 minuts.

Com la Vall de Núria està a 2000 metres d'alçada. El més típic del seu paisatge són els innumerables llacs de la zona i el Carlit i els Perics.

És un lloc encantador, malgrat que en alguns moments del dia no para de desembarcar gent que passeja per la zona, en poques ocasions està ple. Es pot passejar amb tranquil·litat amb excursions assequibles a tots els nivells, i uns paisatges de somni al voltant dels petits llacs, en unes valls verdes plenes de vaques i cavalls i uns rierols amb la seva remor característica. No cal massa més per passar uns dies a la muntanya. 

 

Curiosament i malgrat ser tan a prop de terres catalanes, gairebé l'únic espècimen que varem trobar per allà eren francesos, això sí no hi havia gairebé cap d'aquells espècimens tan característics de les nostres muntanyes calçats de qualsevol manera, esgotats a la primera de canvi i que sempre que els trobes pel camí et pregunten quan queda per arribar. Gairebé tots els que varem trobar anaven ben equipats i semblava molt clar que sabien el que es feien.

A l'hotel hi havia famílies senceres amb els fills. I com a tot arreu hi ha de tot: nens i nenes ben educats que no feien ni una mica de soroll i que donava gust d'observar i d'altres de ben sorollosos que no paraven quiets, tota l'estona amunt i avall i que donaven força murga a l'hora dels àpats.

Varem aprofitar un dia per apropar-nos als castells càtars (quedarà per una altra vegada una visita amb més temps, ja que s'ho valen) i també veure en directe un final d'etapa del Tour amb tot el circ que l'envolta.

Com ja he escrit altres estius el Tour m'encanta, però el circ que l'envolta és excessiu (de fet va a més) i no crec que sigui necessari. ¿Tants diners dóna aquest esport perquè tanta gent pugui viure al seu voltant? Em pregunto quanta gent mobilitza cada una de les etapes del Tour ? Són necessàries tantes persones ? No és una despesa insostenible