Tornada a la cursa dels Poblats Ibèrics.

La cursa dels Poblats Ibèrics és atractiva i està ben a prop de casa. Tenia ganes de provar el meu estat de forma després de seguir un entrenament regular i acumulant molts kms. Ja hi vaig participar fa un parell d'anys. Malgrat l'anunci d'un canvi de recorregut em marco com objectiu baixar de les dues hores. Ens hem reunit una bona colla de l'equip de curses per muntanya de la UES. Sembla que aquesta secció està agafant una bona empenta.

Igual que fa dos anys es repeteixen les cues per recollir el pitrall i la sortida també es retarda uns minuts.

Surto darrera de tot i aviat avanço posicions. Porto un ritme per sota de 5-30. Aprofito aquesta primera part de la cursa que es més aviat plana. Tal com era d'esperar en el moment d'agafar el primer corriol es produeix el primer tap, però ben aviat tornem a estar corrent o caminant en la que és la primera pujada de la cursa.

Una mica més amunt torno a trobar la filera fins acabar aquesta primera pujada. A la baixada ens anem distanciant i ja cadascú va al seu ritme. Travessem el pont que anuncia la pujada més llarga de la cursa. Per sorpresa meva segueixo avançant gent. Mai acostumo a guanyar terreny en les pujades. Em trobo bé. Un cop a dalt s'inicia una llarga baixada.
Ben aviat em trobo baixant en filera per un corriol molt estret que fa que no pugui anar al meu ritme. Ja un cop a la pista es desfà aquesta filera i cadascú pot córrer al seu ritme. Passo mitja cursa amb 58-30. Els desnivells més forts ja estant fets. Baixar de les dues hores és possible.
 

S'estabilitza la cursa i a partir d'aquí anirem més o menys junts els mateixos fins el final de cursa. El tercer tram de pujada també el supero amb nota, però no així el quart que se'm fa llarg i feixuc. He perdut gas i no aconsegueixo pujar a bon ritme.

Mirant el perfil que portem en el pitrall descobreixo quina és la novetat. Encara ens resta una nova pujada encara que més curta que les anteriors. Fa dos anys a partir d'aquí tornàvem per la mateixa pista per la que havíem començat. Aquest canvi resulta ser tota una trampa, ja que alenteix molt el ritme final de cursa. Passem pel davant de l'entrada del poblat ibèric de Ca n'Oliver i a continuació per una baixada on cal anar amb molt de compte ja que rellisca molt. Fins i tot, han col·locat una corda en el darrer tram. 

Un cop travessada la riera ja tot és pla fins a l'arribada. Ja veig clar que no baixaré de les dues hores. Al final 2-01-45, per una cursa una mica més llarg que fa dos anys i també amb una mica més desnivell per acabar amb la mateixa mitjana 7-35 x km. 

No surto a les classificacions, però pel temps hauria estat el 222 de 288 arribats, o sigui tinc el 77% per davant. Faig una bona valoració del meu rendiment, encara que acabo de trobar massa explicació en la meva baixada de rendiment en la quart tram de pujada. Potser és que confiava que era més curta i no tant forta?   

Fem l'Olla

L'Olla de Núria és una ruta mítica del nostre excursionista. És una ruta exigent. Només una vegada l'havia fet gairebé sencera. I d'això ja fa 9 anys. Feia temps que tenia ganes de tornar-hi, però per una raó o una altra acabava posposant-ho. 

La faré amb el Joan Sánchez, el meu company de rogaines. D'aquesta manera aprofitarem per fer un bon entrenament pel repte que ens espera a l'agost a Aralar 2016. Hi anem el dia després de la celebració de X edició de l'Olla de Núria. 

Surto de casa que encara és de nit. Ens trobem amb el Joan a Vic. Arribem a Fontalba (2070 m.) que ja passen de les 7. Ens preparem i comencem a caminar a les 7.30. Avui estrenaré sabatilles. Anem a bon pas. Em molesta el dit petit del peu esquerra. Crec que porto el mitjó mal posat i m'aturo un moment a posar-ho bé. 

Davant nostre tenim el Puigmal que ens espera. El camí és molt evident. La pujada és ferma, però ofereix trams més o menys planers que permeten recuperar l'alè. 

Superem la part més dura de l'ascensió i ja tenim el Puigmal (2911 m.) a tocar. Són les 9.15. Fem una petita parada i fonda. Ens hem d'abrigar, ja que com és d'esperar el vent és fred. La habitual barreta de pernil se'm posa molt bé.

Recuperades les forces continuem el nostre camí. Ja hem superat el desnivell més important de tota la jornada. A partir d'ara anirem alternant baixades i pujades, per anar carenejant tots els cims que envolten el Santuari de Núria. A les baixades ens deixem anar. Passada la Collada d'Er veiem un corriol que voreja el Pic del Segre. Sense cap mala consciència decidim estalviar desnivell com si d'una rogaine es tractés. Malgrat les pedres d'algun tram, el camí és de bon fer i podem anar a bon ritme. Passem pel Pic de Finestrelles (2828 m.) a les 10.45. Anem més ràpid que fa set anys. Ens aturem un moment a fer un mos i seguim endavant.
Tot baixant en direcció al Coll d'Eina veiem uns isards al mig del camí. Pensem que fugiran corrent, però no és així. Ens dóna temps de contemplar-los una estona. No semblen tenir cap por. Em meravella la seva adaptació al medi que els permet desplaçar-se entre les roques amb una facilitat insultant.

Un cop passat el Coll d'Eina decidim de nou estalviar-nos desnivell i no pugem fins el Pic d'Eina. El voregem i ens enfilem fins el Noufonts, el segon pic més alt de l'Olla (2861 m.)

La baixada del Noufonts és molt i molt dreta. Penso en els participants de la cursa d'ahir que la van fer pujant, ja que era en el sentit invers a com l'estem fent nosaltres. Ben aviat som al Coll de Noucreus (2775 m.), un lloc molt singular i ben fàcil de reconèixer amb les seves nou creus. No és clara la seva explicació, al menys he llegit tres versions:

• Les creus clavades en el coll, són en record d’uns pelegrins morts quan anaven cap al Santuari de Núria. 
• Les creus són en memòria d’uns fugitius que per motiu polític o econòmic varen morir en travessar el coll 
• Les creus simbolitzen els llindars de la muntanya, com és feia antigament. 

Podeu agafar la més us agradi.
Són les 12.50. Anem molt bé de temps. Després d'una petita aturada decidim completar l'Olla. Fa 9 anys va ser aquí on la vaig donar per acabada i vaig baixar a Núria.

Només deixar el Noucreus ens creuem amb un noi amb el que havia parlat a la sortida de Fontalba. Ens pregunta pel recorregut. S'havia perdut i havia anat a Coma de Vaca. Li fem cinc cèntims de tot el que li resta. Porta el perfil de la cursa de l'Olla que es va celebrar ahir.
Continuem a bon ritme. A hores d'ara ja visiono la cervesa que ens prendrem només arribar a l'Alberg. Malgrat que el que ens resta es més aviat en baixada no tot ho és, i encara cal afrontar alguns trams de pujada per superar entre altres el Pic de la Fontfreda. Les ziga-zagues que baixen del Pic de l'Àliga se'm fan eternes. Arribem a l'Alberg a les 14.10. Ens aturem davant de la desitjada gerra de cervesa i un entrepà.
Utilitzem el telecabina per baixar fins a Núria. Ja tan sols ens resta la tornada fins a Fontalba.

Com era d'esperar aquesta es fa pesada. Ens ho agafem amb calma, ja que la feina més important ja la tenim feta. Sabem que se'ns farà llarg, però és només una caminada de 90 minuts. És com els finals de les rogaines que normalment també ens costen molt i en els que el final sembla no arribar mai. Poc abans de les 17.00 hores donem per acabada la jornada. Poc després arriba el noi que havíem trobat sortint del Noucreus. No ha completat l'Olla. Al Coll de Finestrelles, s'ha despistat i ha començat a baixar en direcció a Núria i quan s'ha adonat compte del seu error, ja no tenia ànims de tornar a remuntar amunt.
Ja tan sols resta la tornada a casa, més d'un parell d'hores de cotxe, amb força trànsit.
Ja estem planificant una nova sortida per seguir el nostre pla d'entrenament.

De casa a la Mola

Sant Llorenç del Munt, coneguda popularment com la Mola, és la muntanya del Vallès Occidental. És la nostra muntanya. S'aixeca imponent allà lluny en l'horitzó. Forma part del meu paisatge més íntim. Sempre he tingut la sensació que és una muntanya màgica a la que els nostres avantpassats li devien rendir alguna mena de culte, com ho feien els indis americans amb les seves muntanyes sagrades.

Surto de casa que tot just clareja i m'encamino amb decisió cap el meu objectiu. Ben aviat abandono l'asfalt. Només trepitjar els primers corriols al costat d'un camp ja segat, veig els conills com fugen cap els seus amagatalls, tot cercant un lloc segur davant la meva presència inesperada. Hi ha un d'ells que resta ben quiet al mig del camp sense moure's. Deu ser el valent de la colla.

Tot aquest primer tram passa pels corriols i pistes on acostumo a entrenar molts matins. Compleixo l'hora al passar pel costat de l'edifici de la Sammy. Un cop a Matadepera em desvio del camí més curt i vorejo el poble pel seu cantó Est. Ja fora del poble pujo la Muntanyeta de Ca n'Arnella (477 m.) primer, i Montrodon (618 m.) després. Aquest modest cim és un bon mirador circular. Puc contemplar el meu objectiu, Montserrat, Puig de la Creu i Montseny. Ja porto 2-10 i 12 km.

De camí cap a Can Torres tinc un moment de respir per pistes amples, on s'alternen trams planers i de baixada: 2-40 i 14,5 km.

A partir d'aquí recupero de nou camins coneguts. Els havia utilitzat molt, quan fa anys entrenava la marató de l'Aneto. Aleshores anava molt més ràpid. Aquest es va convertir en un entrenament clàssic per preparar aquell repte. De nou toca pujar. Ara ja cercant el camí més directe per fer el cim. Passo per sota els Plecs del Llibre.

Ben aviat ja sóc al clàssic camí dels monjos que em menarà fins el cim. Han estat 3-45 per fer 18 km.

El bar encara no ha obert i m'haig de conformar a menjar-me l'entrepà de pernil sense cervesa i xarrupant aigua del Camel-Bag. Malgrat ser un dia laborable que es ben d'hora, al cim ja hi ha gent. Uns han pujat caminant i segueixen direcció al Montcau, altres menjant un entrepà, altres han pujat corrent ...
Ja és hora de tornar cap a casa. Ho faré pel camí més directe possible. Em deixo anar en les trams de baixada en els que es pot córrer. Passo pel davant del nostre Cavall Bernat. Ara feia temps que no passava per aquest corriol, que havia estat la pujada més clàssica quan era jove.

Agafo els carrers de Matapedera a bon ritme. Tinc una idea fixa al cap: aturar-me al Casal a fer la cervesa. Aprofito per repassar el diari del dia. Ha estat poc més de 1 hora des del cim i 7 km. més al sac.

Surto del Casal ben hidratat amb l'objectiu d'acabar la feina però ja sense córrer. Em proposo caminar a bon ritme fins a casa. El sol ja fa estona que comença a escalfar l'ambient i això es nota. Com sempre el tram final es fa llarg i feixuc. Tinc ganes d'acabar.

Ha estat un bon entrenament amb bones sensacions: 6 hores 36 minuts gairebé 34 km. i 1000 metres de desnivell positiu.

Copa Catalana de nou: 2 dies dels Pirineus 2016

En els dos dies dels Pirineus tornem a Sant Jaume de Frontanyà. En aquest petit poblet ja hi he corregut un bon nombre de curses. Però aquest cap de setmana ho farem en un mapa nou. Són uns terrenys que m'agraden, però que mai se m'han donat massa bé.

El dissabte toca la cursa de mitja distància. Surto amb precaució i la primera fita la trobo bé. A la segona que està en una rassa al costat d'una vegetació i a prop d'un petit tàlveg, no la veig a la primera i un cop he baixat pel tàlveg que no toca sense trobar-la, tinc que remuntar, i allà està. He passat pel seu costat però no l'he vist. Ja tinc la primera pèrdua de temps d'avui. Enllaço bé les tres següents fites, encara que sense anar massa de pressa. 

La sisena fita és la tirada llarga de la cursa d'avui. Faig bé l'aproximació, però no pujo pel tàlveg que toca. No trobo la fita i penso que la tinc més a la dreta. Vaig tant a la dreta que trobo la 7, en lloc de la 6. A partir d'aquí rectifico, però ja he tornat a perdre força temps. Evidentment la 7 resulta ràpida i fàcil. Les darreres fites també em resulten força fàcils, però malgrat anar ràpid i no cometre errades sóc força lent. Posició final 4 de 11 participants en la meva categoria de H50.

El diumenge és la cursa de llarga distància. Les dues primeres fites em resulten fàcils, encara que no vaig massa ràpid. La tirada més llarga de la cursa és de la 2 a la 3, utilitzo corriols i pistes per fer l'aproximació tret del darrer tram en que opto per baixar a la riera i després pujar fins a la pista en lloc de donar tota la volta. Em surt bé i ja tinc la tercera. Tinc bones sensacions i localitzo força bé les diferents fites fins arribar a la 8. En aquesta perdo molt de temps. Quan ja estava a prop no ho veig clar i torno a pujar al camí per reubicar-me i començar de nou. A la segona temptativa ja és meva, però la pèrdua de temps ha estat important. Les tres fites que resten per acabar són ràpides.
Estic força satisfet de la cursa. Llàstima d'aquesta 8! He repetit el quart lloc, però en la suma dels dos dies del Pirineus faig tercer i pujo al podi.

En forma: 12 hores a La Molina

He fet un repàs i la darrera rogaine va ser a l'octubre: la Rogaine Internacional de la Serralada Litoral. També van ser 12 hores. Ara ens espera a la Molina la Rogaine Internacional de la Cerdanya, trofeu Adrià Trinquell, i també campionat de Catalunya. Serà el nostre primer entrenament seriós pensant en el repte que suposa Aralar 2016, l'europeu de Rogaine. Coneixem el terreny i una part del mapa. He corregut les tres edicions anteriors que s'han celebrat des del 2011.

Ens passem la setmana pendents de la previsió meteorològica. Calor segur que no en passarem. Tenim coll avall que ens mullarem força. Una part important del trajecte fins a La Molina el faig sota la pluja. Els que han dormit allà, també diuen que s'ha passat una bona part de la nit plovent. Però de moment estem de sort i no plou. Ens preparem. Deixem una bossa amb roba per si ens cal canviar-nos a meitat de cursa. Passem el control de material i entren al parc tancat. Comencem a estudiar el mapa.
Ben aviat tenim decidit que anirem a la zona Nord-Oest del mapa amb la intenció d'arribar al Hash House a les 6 hores de curses i allà ja ens plantejarem la continuïtat.

I sortim, abrigats, ja que no fa gens de calor, però sense pluja. A veure quan aguantarà aquest temps! Caminem de pressa cap la nostra primera fita, la 36. Les primeres seran en pujada, ja sigui per camins, a través del bosc o per les pistes d'esquí, 78, 36 i 86.

Passada la primera hora de cursa comencem a baixar i seguim recollint punts. La primera baixada aprofitant la zona oberta d'un telecadira es fa feixuga i ens castiga els quàdriceps (54). Seguim baixant fins la 84. Anem a nivell pel mig del bosc fins la 75.

Aprofitem per trotar una mica pels camins que ens menen a la 87, on trobem amb l'estelada del dia.

Seguim amb el mateix ritme fins la 53. Se'ns ha acabat baixar. Estem en el punt més baix de tota la jornada. Travessem el riu, la carretera i la via i comença a ploure. Ens enfilem per l'altre vessant fins assolir la nostra primera 90, la 92. Aquest tram de pujada ha estat dur.  Portem 3-22 de cursa, més de 12 km. i 520 de desnivell positiu. Estem en la punta Nord-Oest del mapa. Ha parat de ploure.

Seguim el que havíem previst per arribar al Hash House. Primer de tot, pujant en direcció a la 93 però ara el desnivell és més suau. Estem rodejats de groc per tot arreu.

Contemplem la collada de Toses. Veiem que està molt i molt lluny. Sabem que aquell és el nostre objectiu en la segona part de la cursa.
Agafem una bona colla de punts en el nostre camí cap el Hash House. Just pel davant d'on caminem un ramat d'isards travessen un corriol. Aprofitant una pista en lleugera pujada aprofitem per organitzar l'estratègia de la segona part de la cursa. Ja la tenim: anirem pel llom fins la punt Est del mapa on hi ha dos fites més de 9 punts i des d'allà baixarem fins la collada, on decidirem que farem en funció del temps de cursa.
Arribem al H. H. amb 6-15 de cursa, dins del temps previst. Mengem i bevem una mica, mentre comentem la cursa amb tots els que passen per allà. El cel es mostra amenaçador per sobre la collada. Nosaltres anem en aquella direcció. De dret cap el mal temps. Quan deixem la H.H. observem que el vent va en direcció a la collada. Igual ens lliurem de la pluja! Fa fred i ens cal abrigar-nos de nou.
Anem pujant per pista. Ara el nostre ritme és lent. En la 73 on perdem uns minuts, no masses. No trobàvem la ruïna perquè la buscàvem dins del bosc i en canvi està en el terreny obert. La resta de fites les anem trobant amb una certa facilitat. A estones torna el fred, i cau una mica de pedra, gairebé inapreciable.

Arribem a la 94, la punta més a l'Est del mapa i encara falten una mica més de 3 hores. Anem segons el que havíem previst. Després de la 76, arribem a la 66. En aquesta que no era gens difícil faig un parell d'errades. Sort tinc del Joan. Es nota que el cansament ja no em deixa pensar massa bé. Ja som a la collada de Tosses. Falten poc més de dues hores. És el moment de prendre les darreres decisions.
Ens enfilem cap la 87, més de 150 metres de desnivell positiu, primer per una zona oberta i després pel mig del bosc. Agafem un ritme lent i pausat, però sense aturar-nos arribem a l'objectiu: una fita situada en un rocam sota d'un dels molts búnquers que hi ha per la zona. Respirem alleugerits d'haver superat el darrer gran desnivell de la jornada. Ara fa molt de vent.

Seguim endavant cap la 45. Desestimen anar fins la 44 que ens allunyaria de l'arribada i de nou en pujada recollim els 8 punts de la 88. Tenim 51 minuts per acabar. El nostre objectiu és passar per la 51 abans d'acabar, però a mesura que ens hi apropem per uns camins en lleu pujada, però que a aquestes alçades se'ns fa molt i molt feixuga, constatem que no ens serà possible i que penalitzarem. El Joan proposa dirigir-nos a l'arribada pel camí més fàcil i deixar de pensar en les fites. Així ho fem i hem de baixar trotant tot controlant el crono per no penalitzar.
Finalment creuem l'arribada amb 4 minuts de marge. Estem segurs d'haver gestionat malament aquest final de curs. Possiblement era una millor opció retornar per la 50 com va fer l'equip suïs que anàvem amb nosaltres i que va prendre aquesta decisió: van arribar a meta un minut després de nosaltres i van passar per aquesta fita.
Hem sumat 182 punts. No tinc ni idea de la distància recorreguda, ni el desnivell acumulat, però de ben segur que ha estat considerable, possiblement hem superat els 40 km. i els 2000 metres de desnivell.
A l'arribada mentre sopem passem força fred. Hem estat de sort ja que ens hem estalviat la pluja al llarg de tot el dia. La pluja que a nosaltres ens ha enganxat a la zona més baixa del mapa, ha estat neu en les zones altes. Estem cansats, però satisfets del nostre rendiment. Hem caminat gairebé tota l'estona, només hem trotat en alguns moments en baixada en la primera meitat de la cursa i també els darrers 20-25 minuts. Creiem que l'estratègia ha estat bona, tret del tram final, però tenim dubtes de si serem capaços de mantenir aquest ritme al llarg de 24 hores com serà en l'europeu d'Aralar. Tenim un parell de mesos per fer un bon entrenament.
Pugem al podi com a campions de la categoria de superveterans abans de retornar cap a casa.

Solitud per terra de voltors

Cercava una cursa per fer quilòmetres en el meu camí cap Aralar 2016. Primer vaig pensar en la cursa de l'Alba de tan bons records, però les inscripcions estaven tancades. Aleshores no vaig dubtar aniria a Sant Hipòlit el poble natal del meu pare. La proposta de la Terra dels Voltors feia molt bona pinta. 

En el camí cap a Osona plou. Les previsions tampoc són massa bones. Dubto de si realment faré la cursa. No vull està 3 hores sota la pluja. Poc abans de començar la cursa, deixa de ploure i decideixo, si més no, començar. Cas de que es compliqui el temps, sempre sóc a temps de deixar-ho, i fer la cursa curta.

M'enredo cercant la sortida i arribo tard a la mateixa. Surto al darrera de tot. Tampoc és un problema, ja que aquest ja era el meu pla inicial. Són 22 km. i el meu objectiu és estar unes 3 hores. 

Comencem en pujada i m'ho agafo amb calma. Els corriols estan humits, però no enfangats. Troto excepte quan es posa molt costerut. Deixo enrere a un corredor i m'enganxo a dos més. Conec la zona de quan un estiu vaig fer el sender de petit recorregut que passa per alguns dels llocs que també visitem avui.

Rodegem per un corriol ben corrible la penya on està el castell de Voltregà i Sant Martí Xic per finalment enfilar-nos al castell i passar pel primer avituallament. Una mica de líquid i avall que fa baixada.

És agradable trotar per aquests corriols d'un verd esplendorós, a estones envoltats per una lleugera boira. La pluja ens respecta i de moment malgrat el dia gris i amenaçant no plou. El recorregut és un constant de pujades i baixades suaus. Miro el rellotge i porto un ritme més lent del previst. Faré més de tres hores segur. Arribo al segon avituallament i enfilo el corriol que em menarà a Santa Llúcia, el punt més alt de la cursa. Són dos kms. de pujada continuada, una primera part que es fa llarga per un corriol que m'obliga a caminar, i una segona part ja per pista i més suportable. Faig cim km. 10,7 i 1 hora 50 minuts.

Gaudeixo com un nan en la baixada per un corriol sinuós, gens tècnic que em permet portar una bona velocitat de cursa. Com m'agrada aquesta sensació de solitud per entremig d'aquest bosc humit atent al terreny. Superats un parell de petits repetjons ja torno a ser al mateix avituallament d'abans, on coincideixo amb un altre corredor amb el que farem la goma fins al final. Un got d'aigua i a seguir baixant. Passem a prop d'uns sembrats que ens mostren ufanosos els seus verds brillants. 

Darrer avituallament i una pujada que em deixa ben frenat en la meva progressió. Una mica malparits, penso, aquests organitzadors. Però res que no es pugui superar amb calma.

Passo la barrera les tres hores de cursa. Miro el perfil de cursa i ara si que tan sols és baixar i baixar, amb tres petits repetjons que puc fer trotant amb una mica sobretot d'esforç mental. Tinc al meu davant la Creu del Morral. Ja estic a prop de l'arribada. El lloc mereix una aturada i una foto.

Aquesta creu forma part de la meva particular història familiar. Moltes vegades havia escoltat al meu pare explicar com el tiet Pere, un germà del meu avi, l'havia tirat al terra al 36 en l'inici de la guerra civil. Poc més d'un km. i donaré per acabada la cursa. M'agrada el tram final en el que rodegem la zona de l'arribada per dalt d'una carena abans de baixar.

I punt i final a la cursa ben satisfet. Han estat 22 km. i 3-29 de solitud per aquests caminois lliures de pluja, malgrat les previsions inicials.

Recollir la bossa, i la botifarra i cap a la dutxa a La Pista en majúscules, un altre lloc emblemàtic del poble. Tinc ben viu el record d'una final de Copa d'Europa entre el Voltregà i el Reus allà a finals dels 60. 

Marxo cap a casa amb un bon balanç: m'he trobat bé físicament i he aconseguit acabar la cursa molt sencer i amb un bon ritme en tota la part final. Una cursa molt recomanable. 

Som invulnerables!

No fa massa caps de setmana vaig llegir la notícia de la mort de dos corredors en una mateixa marató (la marató Vias Verdes de Ojos Negros), un en el transcurs de la cursa i l'altre, un maratonià expert, que va morir després d'acabar la cursa sense problemes un cop ja era al seu allotjament. El cap de setmana passat també va morir un altre corredor.
Amb gairebé a prop de 40 anys dedicats a les curses populars i després d'haver corregut curses de tots tipus en tot aquest temps, una notícia com aquesta t'impacta encara que no vulguis. Et passa pel cap que també et podria passar a tu. Però els humans tenim un cert convenciment íntim de que nosaltres som invulnerables i que aquest tipus d'incident només pot passar als altres.

Amb tots aquests anys dedicats al córrer amb més o menys intensitat i regularitat que de tot hi hagut i havent participat i preparat tot tipus de cursa, mai he anat al metge per motius relacionats amb el meu esport, ni he fet cap prova d'esforç. És possible que a molts els hi pugui semblar una imprudència i segurament ho és, però és que mai n'he sentit necessitat.
Acostumo a córrer per sensacions, sense fer massa cas del rellotge, i amb un lema molt clar: no m'agrada patir. És clar que sobretot, en les curses de llargues distàncies sempre hi ha un cert patiment, però aquest sempre l'he portat sota control i mai m'ha suposat cap problema. De fet sempre que he tingut un objectiu a l'horitzó de molt llarga distància, he entrenat amb temps el volum suficient per acabar la cursa sense massa patiment. El secret està en trobar el ritme adequat que hom és capaç de portar.
En tots aquests anys només he abandonat tres vegades. Sóc tossut de mena i m'agrada acabar el que començo. Això també em passa amb els llibres. I quan he abandonat no ho fet mai per problemes físics, els motius sempre han estat uns altres.
Les llargues distàncies i les curses amb fort desnivell m'inspiren respecte. Tots tenim els nostres límits i cal que els coneguem bé, però a vegades, ens podem sobrevalorar. De fet hi ha curses que em criden l'atenció a les que mai m'he atrevit a inscriure'm. Si no veig clar que està dins de les meves possibilitats, prefereixo no arriscar-me.
Ara bé, tots tenim la creença personal de que som invulnerables i de que aquests accidents mai ens passaran a nosaltres. Forma part dels valors de la nostra societat, una societat de risc i que sobrevalora i organitza moltes activitats de risc, però que viu permanentment d'esquena a la mort com si aquesta no existís i no es pogués produir mai. No pensem ni en la nostre mort i en la mort de les persones que ens envolten fins que aquesta apareix de sobte i amb traïdoria. Alhora ens sorprèn i no ens en sabem avenir. Encara que sabem que no és cert ens creiem invulnerables i en certa manera immortals. Està clar que vivim dins d'una falsedat evident.

De tant en tant, l'asfalt tampoc fa mal.

Ja fa molt de temps que participo en ben poques curses d'asfalt, però de tant en tant m'agrada reviure sensacions i retrobar bells amics de quan l'asfalt era el meu hàbitat habitual per córrer. Aprofito que tinc una cursa gairebé al costat de casa a bon preu i amb botifarra inclosa, per provar el meu estat de forma. Es tracta dels 10 km. de Sant Quirze del Vallès, memorial David Rovira.
No corro curses d'asfalt des del setembre amb les tres curses de Festa Major. Conec el circuït, ja que hi he corregut en un parell d'edicions i repasso les meves cròniques: 2009 i 2013.
Vaig escalfant des de casa fins a la sortida. Recullo el pitrall, saludo els coneguts i acabo l'escalfament abans de situar-me a la línia de sortida, darrera de tot. El meu objectiu és baixar de 55 minuts.
Malgrat sortir del darrera, tracto d'anar ràpid cercant lloc per poder córrer al meu ritme. Haig d'esquivar a alguns corredors que van més lents però passo el primer km en 5-17. Tot i ser en pujada i tenir la sensació de no anar tan ràpid vaig bé, amb un ritme per sobre del previst. Segueix un segon quilòmetre també en pujada mentre puc contemplar com baixen els primers i escoltar els ànims dels coneguts amb els que ens creuem. Ja veig la banderola de la llebre dels 55 ben a prop. Segon quilòmetre també per sota de 5-30, amb 5-22. Vaig acumulant segons de coixí per assegurar el meu objectiu. El tercer quilòmetre és tot en baixada, l'haig de fer per sota de 5. Deixo enrere la llebre dels 55 amb un parcial de 4-43 després de passar per sota la foto del David davant de la que havia estat casa seva.

Encara em mantinc en el ritme desitjat al pas pel quart, 5-24. El cinquè km. se'm fa molt i molt llarg. Em trobo pesat de cames i em costa molt mantenir el ritme (5-34). Aquí penso que he sortit massa ràpid i que potser ho pagaré a la segona volta. Primer 5000 amb 26-20. Vaig molt bé per baixar de 55, però haig de consolidar-ho en la segona volta.
Els dos primers kms. tornen a ser de pujada i faig pitjor registres que en la primera volta, però em mantinc per sota de 5-30 (5-22, 5-26). I torna la baixada. És el moment d'accelerar. Em trobo bé i amb forces.

Moment en que inicio l'acceleració en la baixada de la segona volta.

Faig el quilòmetre en baixada amb 4-34. Si no defalleixo en els dos darrers faré un molt bon temps. 5-15, nou temps de pas i darrer km. a tope amb 5-12. Segon parcial amb 25-49. Segons el meu Garmin la cursa és una mica llarga, però els 53-05 segons Championchip és la meva millor marca des del 2009, 49-01, també a Sant Quirze. També haig de dir que des del 2009, només he fet 4 curses de 10 km.
M'he trobat molt bé i he acabat amb molt bones sensacions. Es nota que porto un parell de mesos entrenant de forma regular. Potser hauré de pensar en tornar a provar una cursa de 10 km. aviat per exprimir una mica més aquest temps.