Popular C1 Campionat de Catalunya Universitari a Taradell
8,3 km. 28 fites 1-48-22 13-01 x km. 184 metres de
desnivell 33 de 37 classificats
Fa gairebé un any i mig de lameva darrera cursa d’orientació a peu. En tot aquest temps no m’he estat pas
aturat, però és molt de temps sense entrar en competició. M’anirà bé per veure
com estic sobretot d’orientació. Per la distància i pel nombre de fites calculo
que necessitaré un parell d’hores i també penso que en algun moment pagaré tot
aquest temps sense curses d’orientació amb algunes pèrdues de temps importants
en algunes fites.
Preparat per sortir
En marxa
Surto força bé i tret d’alguna
petita errada les primeres 4 fites les trobo amb relativa facilitat. Serà de la
5 fins a la 8 on perdré més temps. Em costa situar-me bé en el mapa i identificar
amb claredat els diferents elements. A partir de la 9 ja m’entono i començo a
trobar les fites amb relativa facilitat. Les 4 fites situades en la zona urbana
són fàcils i puc córrer a un bon ritme. Segurament no tot el ràpid que voldria,
però tampoc està malament.
La darrera part de la cursa en
una zona de les típiques margues de la comarca d’Osona em resulta molt
divertida. La primera que hi ha a les margues em costa una mica, i me la passo
de llarg, però en la resta interpreto bé els diferents elements del mapa i del
terreny i malgrat anar lent les vaig trobant.
Entro en la darrera part i
intento anar el més ràpid possible.
Ha estat una cursa dins de les
meves possibilitats actuals. He pogut gaudir de l’orientació i de córrer pel
mig dels camps i dels boscos. Ara toca esperar que puguem seguir gaudint de
l’orientació de manera continuada. De moment hi ha un parell de cap de setmanes
amb curses de Copa Catalana programades.
43,3 km. 7-50-16 10-52 per
quilòmetre 782 metres de desnivell positiu
L’any passat quan ens van deixar tornar a sortir al carrer a fer esport,
inspirat per companys que feien el mateix en els seus municipis, vaig intentar
realitzar la volta perimetral al municipi de Sabadell. Vaig gaudir molt però
era conscient que no era un intent del tot reeixit. Aleshores em va quedar
clavada l’espineta de millorar el recorregut en un segon intent.
Quan la secció de muntanya de la UES va llançar la proposta del repteSabadell 360 graus no vaig dubtar gens que aquesta era la meva oportunitat.
L’objectiu és fer la volta al matí i arribar a casa a dinar. Surto ben
d’hora, ben d’hora i a pocs metres de casa ja enllaço amb el track proposat.
S’està aixecant el dia quan travesso el Parc Agrari en direcció al Parc de Can
Gambús, una zona on entreno habitualment.
Aprofito la primera part de la volta en clara tendència a baixar per
trotar, tot pensant que ja em tocarà caminar més endavant.
Travesso el pont per sobre la C58 i entro a Sant Quirze del Vallès per
llocs ben coneguts, encara que ben aviat m’endinsaré en una zona desconeguda.
És la que m’ha de portar per la Via Verda fins la tanca que rodeja l’escola de
La Vall. Aquí creuo la “mítica” pujada de Bellaterra. Explico el per què lo de
“mítica”: quan era infant i vivia a La Creu de Barberà, pujar aquesta pujada
amb les nostres rudimentàries bicicletes sense canvi era tot un repte, i
assolir-ho, d’amagat dels pares que no volien que hi anéssim, tot un triomf.
Troto per la lleugera baixada que em condueix al pas per sota de la C58
que em deixa davant de Ciutat Badia. Em sorprèn la riera, el Riu Sec, que tinc
entès que és la continuïtat de la coneguda “riereta” que passa per sota de
l’Eix Macià i la Ronda Ponent i el Torrent de la Betzuca, que ajunten les seves
aigües a prop de l’Aeroport de Sabadell.
Pels amples carrers de la zona de Via Sabadell arribo al Parc Central que
travesso. Encara porto un ritme prou alegre, i ben aviat soc a La Romànica, una
joia arquitectònica d’aquesta zona que els que l’hem vist tota la vida
segurament no li donem la importància que realment té. Acostuma a passar sovint
que no apreciem massa el que tenim al costat de casa, i ens anem lluny a veure
quelcom de semblant, i a vegades, fins i tot, pitjor. Els humans som així.
Em sorprèn el salvatge corriol que en un fort descens em porta fins a la
llera del Ripoll tot superant un gran talús i passant en un darrer tram per
entre els horts propis d’aquesta zona. Un cop travessat el Ripoll entro en un
petit “parc” arreglat recentment, la zona de la font de Can Llobateres. Aquesta
és una font de molta anomenada a la meva infantesa i joventut, i lloc on anaven
amb cotxe en hores nocturnes les parelles que no volien ser molestades. Ha
crescut molt l’herba i els matolls d’aquest corriol. Tot està molt humit i
acabo amb les sabatilles ben xopes.
Travessada la carretera de Mollet, ben aviat soc al Polígon de Can
Roqueta. Deixo aquesta zona per baixar en direcció a la Riera de Santiga per
una pista per entremig de camps de conreu d’un verd brillant. Aprofito per
trotar de nou. Sense abandonar la pista remunto per l’altra vessant de la riera
per agafar el camí ral en direcció a Polinyà. M’agrada aquest paisatge de
conreus tan ufanosos.
Sense abandonar les pistes baixo trotant per entremig d’una zona d’horts
per tornar a pujar caminantdesprés fins
a Torre Romeu. A prop del cementiri faig una anada i tornada per visitar
l’ermita de Sant Nicolau, on es situen els inicis de Sabadell.
Tot seguit
m’arribo al Santuari de la Mare de Deu de la Salut que està allà mateix, i que
resulta ser la meitat justa d’aquesta ruta. Aprofito que aquí hi ha lavabos per
fer una breu aturada i també un mos abans de seguir.
La segona part és segurament molt més interessant que la primera ja que
gairebé tot és espai natural excepte el breu pas pel barri de Can Déu. Per la
pista forestal que surt de la Salut ressegueixo la carena de Sant Iscle amb
bones vistes a la Mola i també a Montserrat i el skyline de Sabadell. Em creuo
amb algunes escoles que estan d’excursió. Baixo ràpid fins el riu Tort i agafo
la seva llera abans de pujar en direcció a Togores i després de contemplar el
Pi de tres Besses em dirigeixo al Torrent de Colobrers. La darrera vegada que
havia fet aquest recorregut encara hi havia uns quants ponts malmesos, però
avui puc dir que tot el torrent està en perfecte estat de revista i tant
l’aigua que s’hi escola com tota la vegetació es mostra en tot el seu
esplendor. Em segueixo trobant amb grups escolars.
Un cop travessat el Ripoll ben aviat m’enfilo per un corriol ben dret
fins al barri de Can Deu. Després de tants quilòmetres, aquesta pujada fa mal.
Un cop al barri m’aturo un moment en un parc infantil per fer un petit mos i
beure aigua a dojo de la font. Intento refer el ritme pels camins del bosc de
Can Deu, però la baixada al Torrent de Ribatallada i la següent pujada per la
font dels Capellans em costen i noto que el meu ritme ha baixat en picat. De
fet aquesta és l’hora més lenta de tot el recorregut d’avui. Pensant-ho bé es
correspon al famós mur de la marató. No sé si serà això.
A partir d’aquí ja visualitzo tot el que em resta, una zona que conec
molt i molt bé, ja que forma part dels meus circuïts d’entrenament habituals. I
comença a millorar el meu ritme. De fet ben aviat em trobo en el punt de més al
Nord de tot el recorregut i tot el que em resta és majoritàriament de baixada.
Això m’anima.
No havia mirat massa la ruta exacta d’aquesta part i anava confiat, però
quan ja tenia els carrers de Sabadell ben a prop hi ha un gir en el track que
no esperava i em torno allunyar. No és massa volta, però és un petit cop
psicològic. I ara sí ja encaro sense més sorpreses la part final. Passo el km.
42,195 de la mítica distància en un pont preciós que creua el Torrent del Pont
de Berardo.
Ja només em resta la torna, poc més d’un km. per seure a la
terrassa del bar de la cantonada de casa amb un avituallament final com cal.
V Rogaine de les Gavarres,
Copa Catalana i Lliga Estatal Iberogaine.
29,8 km. 5-54-36 11-55 x km. 840 metres de desnivell
positiu
5rs. Superveterans d’8 equips classificats
Ha passat una mica més d’un mes
des de la Rogaine de Casserres i ja estem al parc tancat a punt per iniciar la
segona rogaine d’aquest any. Tots els equips ben separats esperant l’ordre de
poder obrir els mapes i començar a pensar l’estratègia de cursa. És un mapa nou
i una zona desconeguda. Sortim des del petit poble de Mont-ras.
D’entrada descartem la zona Sud
del mapa, ja que malgrat haver-hi forces punts, observem que els desnivells són
molt més forts i ens centrem en la zona centre i Nord. Sortim en direcció Sud
per ben aviat anar cap el centre del mapa i després cap al Nord. Com sempre
establim alguns punts on acabar de prendre les decisions i apuntem algunes
possibles fites que farem en funció de com anem de temps i com ens trobem
físicament.
Ben aviat som conscients que
estem en un terreny ondulat, sense forts desnivells però que és un constant
puja i baixa, sense gairebé cap tram planer. Acabem la primera hora amb 4 fites
i 17 punts (32, 56, 64 i 37) al sarró i ens encaminem cap a la zona central del
mapa.
Més o menys portem el ritme de
fites que havíem previst. La gran quantitat de corriols ens obliga ha estar
molt atents en tot moment per no equivocar-nos i escollir la millor opció per
minimitzar la distància. Després de la 36 i la 52 ens situem al bell mig del
mapa amb el triangle de les tres següents fites: 44, 61 i 38, en una zona amb
un veritable laberint de corriols. Ja portem més de dues hores i mitja i mentre
ens dirigim a la 57 ja descartem la zona Nord-Oest, que oferia una bona collita
de punts però que ens allunya molt de l’arribada. De fet, quan elaboràvem
l’estratègia ja semblava que seria massa agosarat i ara ho hem comprovat.
La 93, és la fita de més
puntuació que farem avui i també és la que ens marca l’equador de la rogaine.
La sortida de la fita ens obliga a fer el desnivell més pronunciat d’avui. Sort
que no era un tram massa llarg. Mentre ens apropem a la 66, el cap no s’atura i
va pensant quina pot ser la millor alternativa per finalitzar la cursa.
De moment seguim la planificació
establerta, 66, 83 i 54. Ens resta poc més d’hora i mitja i és moment de
prendre decisions. Deixem la 62 i anem a la 42. Passem per Llofriu i aprofitem
per beure a dojo a la font del poble. El rellotge avança inexorablement i el
que tenim clar és que no volem repetir l’errada de la darrera Rogaine a Casserres.
Som conservadors i veiem l’opció d’apropar-nos a l’arribada i fer totes les
fites que hi ha relativament a prop i quan veiem que el temps se’ns tira a
sobre acabar la cursa sense penalització. Això és el que fem. Abandonem opcions
que ens podien donar més punts però que eren més arriscades. El nostre físic
tampoc està per tirar coets. De la 42 anem seguint la línia elèctrica, el que
ens suposa alguns puja i baixa fins la 41. I a partir d’aquí totes les de tres
punts a prop de l’arribada, 33, 34 i 35. En aquesta falten 18 minuts i ja ens
dirigim a l’arribada.
Estem satisfets de la cursa.
Personalment no m’he trobat tan bé com a Casserres, però també hem fet un bon
munt de quilòmetres, però en canvi hem sumat pocs punts. Reflexionant a posteriori
veiem que de les 19 fites pinçades, 14 han estat de baixa puntuació i només
dues d’alta puntuació. Està clar que avui la nostra estratègia era del tot
millorable.
Caminar és un fet natural de
l’ésser humà. Ja de ben petit els meus pares em portaven a la muntanya
d’excursió. També hi anàvem a buscar bolets. Quan visitàvem ciutats també les coneixíem
caminant i caminant fins acabar cada jornada ben esgotats.
El meu pare, ja jubilat,
acostumava a sortir a caminar matí i tarda. El matí ho feia sol i a la tarda ho
feia acompanyat de la mare.
Puc afirmar que el caminar forma
part de la meva herència familiar. Encara que en el meu cas ha evolucionat cap
el córrer, mai he deixat de caminar. Encara segueixo corrent, però amb l’edat
moltes de les meves sortides muntanyenques en gran part ja només son caminant.
Segurament va ser aquesta la raó per
la que em vaig interessar per aquests dos títols tan suggerents com “Caminar”
i “Passejada”. Ni un ni l’altre m’han acabat de convèncer del tot ja que
se’n van per les branques i parlen poc del tema del meu interès.
Malgrat tot em permeto fer un
petit recull de les reflexions que més m’han interessat.
Henry David Thoreau comença fort,
amb gairebé un crit: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part
essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la civilització” I
això que vivia en la primera meitat del segle XIX! ¿Què diria ara?. De fet, és
viure a prop de la natura el que moltes vegades m’impulsa a fer les meves
excursions. Quan fa dies que no en faig, sento en el meu interior “la
necessitat del verd”, la necessitat de passar una jornada envoltat de natura.
Mentre llegeixo em venen al cap
les lectures dels llibres de Josep Mª Espinàs, un altre dels grans defensors de
caminar per conèixer el territori.
En l’actual situació de
restriccions de mobilitat que tots estem patim el nombre de caminadors ha
augmentat. Aquesta necessitat que tenim els humans de moure’ns s’ha manifestat
amb més força.
“Quan caminen, anem cap els
camps i cap els boscos amb naturalitat”... Thoreau reclama caminar connectat amb la
Naturalesa que l’envolta. “Crec que hi ha un magnetisme subtil a la Natura,
el qual, si ens hi dirigim de manera inconscient, ens guiarà de manera correcta.”...
“Crec que hi ha alguna cosa a l’aire de la muntanya que alimenta l’esperit i
l’inspira”.
Reivindica que malgrat haver fet
moltes passejades al llarg dels anys al voltant de casa seva, no les ha esgotat
totes. El paisatge sempre és allà disposat a oferir-nos una sorpresa, una
novetat inesperada. La llum de cada dia és diferent i mai res es veu igual. I
nosaltres també som diferents. Cada passejada, encara que el lloc sigui el
mateix, sempre és diferent. “El paisatge no té propietari i el caminant pot
gaudir de certa llibertat”. Tots els caminants tenim una percepció diferent
del paisatge que ens envolta, un paisatge que canvia amb el pas del temps i de
les estacions i del nostre estat d’ànim.
Pensant en la importància de
caminar, recordo al meu pare, que a diari sortia a fer el seu passeig, i quan
la malaltia li va impedir deia que ja no valia la pena viure.
Cavalls del Vent, 2011
Robert Walser ens parla de
passejar en lloc de caminar. El diccionari de l’IEC ens ofereix matisos que diferencien
els dos conceptes.
Caminar: “Traslladar-se
a peu d’un lloc a un altre”. “Avançar a passes, no aixecant completament
un peu fins que l’altre no toqui a terra”
Passejar: “Anar d’un
costat a l’altra per deport, per fer exercici, prendre l’aire”
En “La Passejada” R.
Walser explica el que veu, les persones que troba en el passeig, així com els
llocs als que entra i el que li passa en aquests llocs. Però també aprofita per
fer algunes consideracions al voltant dels possibles beneficis de passejar.
“Estimo la calma i tot allò
que reposa... Soc enemic de les presses i l’atrafegament”
“Un camí serpentejava com si
somrigués ple de gràcia múrria i el vaig seguir amb plaer. El terra del camí
era com una catifa i, bosc endins, tot era quiet... Vaig endinsar-m’hi cada
vegada més... Què feliç , que em feia aquest silenci boscà i aquesta calma! De
tant en tant algun soroll esmorteït... Aquí i allà, enmig de tota aquella
quietud i atmosfera callada, algun ocell, des del seu amagatall deliciós i
sagrat, deixava sentir la seva veu alegre. Jo m’aturava i escoltava... Els
avets eren allà, drets com columnes, i en aquell bosc ... no es bellugava res...
Només de trepitjar aquell terra tan agradable ja era un plaer... Entre els
troncs dels roures, una columna de raigs solars queia, majestuosa, en aquell
bosc...”. Aquestes són les sensacions i els plaers que sentim els que tenim
l’addicció de caminar pel mig de la natura.
“En passejar es barregen i es
presenten de manera totalment espontània moltes pensades, flaixos i llampecs,
per tal de ser elaborats amb cura”... “Al llarg d’una passejada... se
m’acudeixen mil pensament aprofitables i útils”
“El passejant ... ha de deixar
vagar i errar la mirada i ... s’ha oblidar de si mateix...”
“Tota mena de misteriosos
pensaments disgressius ... persegueixen en secret el passejant, i és això com,
a mitja caminada, esforçada i atenta, ha d’aturar-se i para l’orella, perquè
submergit en impressions estranyes que l’atordeixen i el torben, i atret per
l’encisadora força del esperit, té la sensació que s’enfonsa, de sobte, dins
les profunditats de la terra, com si, davant els ulls enlluernats i confosos de
pensador i poeta, se li obrís un abisme... Trasbalsat, s’escarrassa per
mantenir el cap clar; ho aconsegueix i continua passejant i confiat”
Caminar o passejar, tant se val. El
que compte és gaudir al màxim dels moments irrepetibles que ens regalen
aquestes activitats imprescindibles pels que en tenim costum i d’alguna manera
les hem convertit en una forma de vida.
HENRY DAVID THOREAU
Caminar
Traducció i introducció
de Marina Espasa
Angle editorial 2017;
95 pàgines; edició original 1862
ROBERT WALSER
La passejada
Editorial Flaneur, 2017;
99 pàgines; original 1917
25 km. 3-44-50, 9-01 minuts x km. 538 metres de desnivell
positiu
102 de 114 arribats i 12 de Màster Masculí de 17 arribats
Fa més d’un any que la nostra
vida ha canviat completament. Poc a poc intentem tornar a fer el que fèiem
abans encara que sigui amb adaptacions a la nova situació que no sabem quan de
temps s’allargarà. Les diferents curses s’adapten com poden als moments que
estem vivint. La Llanera Trail s’acostuma a celebrar el mes de gener. Aquest
any s’ha traslladat a l’abril. També ha canviat les distàncies: han passat de marató i mitja a 25 i 10 kms. I de la mateixa manera que van fer amb el cros dels esquiadors del mes de novembre, els inscrits tenim dos dies per fer el
recorregut. El control de temps es farà amb l’aplicació de mòbil Open Trail
Races.
És evident que no és una cursa
com les que es feien abans. No hi ha sortida amb tots els corredors a la plaça
de l’Ajuntament, ja que cada cadascú ho fa en el moment i hora que li és més
convenient, però sí que reuneix molts dels seus elements: recorregut marcat,
classificacions, ...
Poc després de les 8 del matí ja
soc al punt de sortida. Allà em trobo amb un parell més de participants. El dia
està ennuvolat i hi ha una petita amenaça de pluja que espero que no es
compleixi. Surto a un bon ritme, però ben aviat soc avançat per corredors que
van molt més de pressa. Això serà una constant al llarg de tot el recorregut. Com
ja fa temps a les pujades vaig lent i em costen, però gaudeixo de poder córrer
pels camins i sobre tot de la descoberta d’alguns corriols que no coneixia. Ben
aviat soc conscient que m’allunyo del meu objectiu inicial d’anar a 8 minuts el
km., però tampoc em preocupa.
El recorregut ens porta gairebé
fins a Castellar del Vallès on girem per retornar al punt d’inici. Aquest gir
és gairebé a meitat de cursa. Porto al voltant de dues hores i malgrat que sé
que no han acabat les pujades, és clar que a partir d’aquí tot té més aviat
tendència a baixar. La zona coneguda popularment com el laberint és molt divertida.
Són corriols estrets revirats molt utilitzats per bicicletes pel mig del bosc
de Togores i que passen pel davant d’un parell de barraques de pedra seca.
Sortint d’aquests corriols encaro
la darrera part de la cursa en baixada cap el riu Ripoll i amb la darrera i
famosa pujada del Mortirolo. Ja fa estona que m’he fixat com objectiu baixar de
les 3 hores 45, objectiu que assoleixo per ben poc.
L’arribada també és ben diferent,
ni arc d’arribada, ni públic ni amics esperant, ni entrepà de botifarra, però
també és una arribada de cursa. I ja a casa recupero forces pensant en quina
podrà ser la següent oportunitat. Mentrestant seguirem entrenant.
V Rogaine del Berguedà
(Casserres), el Rogaine del Xavi, Copa Catalana i Lliga Estatal Iberogaine.
32,6 km. 6-09-55 11-20 x km. 800 metres de desnivell
positiu
3rs. Superveterans d’11 equips classificats
Després d’un any i dos mesos
torna una Rogaine. La que obre el foc és la Rogaine del Berguedà. I com en el2019 serà al municipi de Casserres. Ja teníem ganes de poder tenir un mapa a
les mans i una brúixola als dits i cercar fites al mig dels boscos.
La nostra categoria, la categoria
dels supers, ha canviat molt. La vam iniciar nosaltres a finals del 2012 i les
primeres temporades érem l’únic equip de la categoria. Al cap de dos o tres
anys van arribar altres equips però mai havíem estat més de 4 o 5 equips. Però
els orientadors es fan grans i en aquesta cursa hi ha molta més competència. He
comptat 13 equips de supers inscrits. A partir d’ara els podis de la categoria
seran disputats, i més tenint en compte que els nous a la categoria són molt
més joves que no pas nosaltres.
Arribo amb el temps just per
cercar al Joan i entrar en la nostra zona de sortida. El camp de futbol està
dividit en quadrants on s’han de distribuir els equips per preparar la cursa.
Al llarg de la setmana havíem
pensat que seria una bona estratègia comptar els punts que hi havia a cada un
dels quadrants del mapa, però amb el mapa a les mans veiem immediatament tres
fites de molta puntuació (83-93-82) en el sector Nord-Oest i que semblen fàcils
d’enllaçar. Així és. I a partir d’aquí comencem a establir l’estratègia. Primer
passarem per tres fites de 5 punts i anirem en direcció Nord i girarem en el
sentit de les agulles del rellotge recollint punts. Fem un càlcul de temps i
establim un parell de punts on reconsiderar l’estratègia i deixem oberta la
part final de la cursa en funció de com ens trobem físicament i del temps que
ens resti per acabar.
Ja és l’hora d’inici del nostre quadrant
i sortim la desena d’equips que hi estem. Ho fem caminant. Tenim 6 hores per
endavant i no volem malgastar les energies només començar. No hi ha fites a
prop del centre de competició i triguem més del que estem acostumats fins a la
primera. És un gran alegria trobar-la després de més d’un any de sequera i
mereix fer una foto de record.
Primera fita després d'un any i dos mesos
Tenim la impressió d’anar molt
lents i de que no complirem amb la planificació prevista, però agafem velocitat
de creuer i assolim el nostre objectiu de la primera hora de cursa: 4 fites i
24 punts al sarró. L’aproximació a la primera fita de 9 punts abans de complir
l’hora ha estat resseguint una riera ben bonica. Ens agraden aquests llocs
humits i amb aquesta vegetació tan i tan verda. Hem anat ràpids, una mica més
de 6 kms. en aquesta primera hora. No creiem que puguem aguantar aquest ritme.
Sortint de la riera i deixant enrere la 93
En direcció a la 83 ens cal
trobar un corriol que surt d’un camp de conreu, però no el trobem de primeres i
acabem fent un petit camp a través fins localitzar-lo. No sabem si és el mapa
que no està del tot ben dibuixat o nosaltres que no hem sabut trobar l’entrada
del corriol. Seguim endavant sense més entrebancs. La 93, de nou està al mig
d’una riera.
Un petit salt per no mullar-se
Seguim amb fites de bona puntuació: 65, 82, 73, 63 i 74.
És una alegria creuar-se amb equips coneguts que feia tant de temps que no
veiem. Es nota amb la mirada, i la lluentor als ulls. Ja portem tres hores justes i de
nou circulem pel mig d’una riera per assolir la 92, la darrera fita de 9 punts
d’avui.
Les pujades ja se’ns comencen a fer feixugues. Pincem la 62 i aprofitem
que per anar a la següent, la 85, anem per pista per pensar,i acabar de decidir
com acabem. Això fa que ens enredem una mica i hem de pujar un costerut marge
pel dret en una zona de vegetació no massa agradable per dir alguna cosa. Segur
que aquí hem perdut una mica de temps, però pincem la 85 i encara tenim dues
hores de marge.
Ja ho hem decidit farem: 71, 41,
15, 80 i 50 i si podem també la 51. Ara ja el nostre ritme és molt més lent. I
malgrat això a la 50 pequem d’optimistes o d’agosarats. Ens queda mitja hora i
creiem que podem anar a pescar els 5 punts de la 51 i ens equivoquem. No hem
valorat prou bé ni la distància ni les nostres forces. Arribem a la 51 que
encara és força lluny de l’arribada i ja només ens resten 3 minuts. Penalitzem
segur. Els minuts passen i veiem que ens cau a sobre la segona penalització de
5 punts. Ens esforcem i arribem molt i molt justos: 6-09-55. Penalitzem 10
punts. Cinc segons més hi hauríem penalitzat 15 punts. Per tant els 131 punts
assolits es queden en 121, però fem podi. Som tercers empatats a punts amb els
segons. Amb una millor estratègia final hauríem assolit la segona posició.
Estem satisfets de com hem gestionat la cursa. Llàstima d’aquest final. En
curses d’orientació sempre s’aprèn. La propera vegada haurem de tenir en compte
on ens hem equivocat avui.
Pocs comentaris al final de cursa.
Cadascú agafa el seu cotxe i cap a casa. Avui tampoc no hi ha ni avituallament
final, ni lliurament de premis per evitar els contactes. Ha estat una bona
forma de retrobament amb la competició després de més d’un any sense. A veure
si hi ha sort i pot tenir algun tipus de continuïtat.
Sentmenat, Dolmen Serra Cavallera, Guanta, Pic del Vent,
Sant Sebastià de Montmajor i Puig de la Creu.
24,8 km. 5-24-41 13-05 x km. 1008 m. de desnivell positiu
Si com diu el poeta al Vallès dos
turons fan una serra, un pic i un puig ben bé poden fer una rogaine. En 10 dies
haig d’afrontar la Rogaine del Berguedà. Com gairebé tothom, fa més d’un any
que no participo en cap competició i tinc molts dubtes del meu estat de forma.
Per tal de preparar-la decideixo
fer una sortida llarga en la que d’alguna forma emular el que poden ser les
condicions d’una rogaine. És una zona que conec, encara que no del tot i la
idea és anar enllaçant pistes i corriols per apropar-me a les 6 hores
d’activitat física i comprovar el meu estat de forma en la darrera part de la
sortida quan ja porti acumulat quilometres i desnivell.
Fa pocs dies vaig fer una
excursió per la zona, però molt més curta i a un ritme més lent. Surto ben
aviat i repeteixo la primera part del que vaig fer. Passo pel castell de
Sentmenat, Can Fruitós i agafo direcció la urbanització de Can Vinyals per pujar
a la serra Cavallera i visitar el seu dolmen. Ja he fet el primer tram de fort
desnivell, i ara per un corriol que ressegueix aquesta Serra amb vistes al Puig
de la Creu em dirigeixo a bon ritme a Guanta.
Ja porto una hora i ara primer
per les pistes de la urbanització i després per corriols, alguns d’ells força
costeruts, i d’altres més planers, assoleixo el primer cim de la jornada i el
més alt d’avui, el Pic del Vent (815 metres). Ja són dues hores i em trobo bé i
amb ganes de seguir.
Una baixada per diferents
corriols em mena fins a Sant Sebastià de Montmajor. Un lloc on fa temps ja uns
anys vaig estar-hi dibuixant i pintant amb uns companys i on avui faig una breu
visita abans de seguir el meu camí.
A partir d’aquí haig de remuntar
una part del que he baixat fins tornar a la pista que havia deixat abans. Puc
trotar bé al pla i quan el terreny és favorable. També ho intento fer en la
pista quan aquesta em dirigeix ja cap el Puig de la Creu, el segon cim d’avui,
però aquí ja costa més i camino en alguns trams. Recordo molt bé les dues
edicions del cinc cims en el segle passat!
Arribo al Puig de la Creu (668
metres) quan ja porto 4 hores. En el mateix moment de fer la foto toquen les
12. Serà un bon auguri?
Ja tan sols em resta la baixada fins a Can Montllor. La
primera part és lenta ja que el corriol no es de massa ben fer, però després es
va eixamplant i ja puc posar-me a trotar.
A la font del Gurri hi ha una
ceràmica amb el conegut poema de Pere Quart.
Al mig de la baixada al sortir
d’una corba se m’escapa un Ah!!! d’admiració quan de sobte se m’apareix al meu
davant la meravella d’un arbre blanc completament florit al mig del bosc.
Realment la natura té cops admirables d’aquells que de ben segur no s’obliden
mai.
Ja passen de les cinc hores i
encara puc trotar una mica encara que amb lentitud. Encara em sento amb prou
forces per anar fent, pels carrers d’una urbanització i també pels camins que
voregen els camps i que m’acosten al final de l’entrenament d’avui.
Arribo on al matí he deixat el
cotxe prou satisfet de les sensacions i del ritme que he pogut portar al llarg
de les més de cinc hores. El compte enrere per tornar a competir ha començat.
12,1 km. 1-21-10 6-44 x km. 156 m. de desnivell positiu
M’ha vingut de gust repetir la cursa que vaig fer just avui fa un any i que va ser la meva darrera cursa abans
no comencés tot aquest malson de la pandèmia, el confinament, i tot el munt de
restriccions que hem patit al llarg d’aquest any que sembla que no vol acabar.
Avui fa un dia ben diferent al de
fa un any: hem passat del sol i el bon temps a un dia gris, humit i amb un
lleuger plugim. No hi ha cap dels rituals previs a qualsevol cursa, ni
recollida de pitrall, ni escalfament amb els companys, ni arc de sortida, ni
res de res.
Aparco el cotxe, em preparo i
baixo trotant fins al Vapor Buxó on hi havia el punt de sortida. No escalfo i
just quan passo pel lloc on més o menys hi havia el punt de sortida poso en
marxa el crono. L’objectiu d’avui és una mica més modest del fa un any: si
acabo per sota de 7 el quilòmetre ja em conformo. Per tant els temps de pas de
la cursa de l’any passat només seran una petita referència.
Plovisqueja però no fa fred i es
corre bé. El terreny està humit però no enfangat. Enfilo riu Ripoll amunt a un
bon pas, encara que trobo a faltar no haver fet un bon escalfament. Mentre jo corro, la vida animal segueix al Ripoll com cada dia.
Poc després
de deixar la llera del Ripoll i començar a pujar ja tinc el primer parcial de 3
km. 20-45. Vaig molt més lent que l’any passat, però estic per sota de 7 que és
el meu objectiu final. Encaro la pujada més forta i el que l’any passat va ser
el meu parcial més lent. Em trobo a gust corrent en solitari per aquestes
pistes tan conegudes i sota un lleuger plugim. Segueixo perdent temps en el
segon parcial però em mantinc molt a prop del meu objectiu: 42-33.
Entro en la segona part de la
cursa. Ja he deixat enrere Togores i El Vilar i pujo a la Serra de Sant Iscle.
El ritme és bo. Baixo fins el riu Tort i enfilo la darrera pujada, la de la
Torre del Canonge. Temps de pas del km. 9: 1-02-30, i ara ja tot és terreny
favorable. Accelero i aquests darrers tres quilòmetres són els més ràpids d’avui.
També ho van ser l’any passat.
El dia que acabava de preparar
l’entrenament esprint del Parc dels Pinetons vaig pensar que m’agradaria provar
aquest traçat en mode cursa i aquí estic preparat per fer-ho. Escalfo uns vint
minuts tot trotant pel parc. Fa un dia gris com gairebé tota la setmana, però
la temperatura és agradable. Poso en marxa l’aplicació del mòbil i activo la
sortida al triangle.
Evidentment no tinc problemes
d’orientació ni de decisió. Sé on tinc totes les fites, però és divertit
tractar d’anar el més ràpid pel mig d’aquest parc i els canvis de direcció als
que obliga el traçat i trobar opcions de ruta que en el seu moment ni havia
pensat i que avui en plena “cursa” em semblen millors que les que havia pensat
en l’elaboració del traçat.
Acabo en poc més de 37 minuts per
gairebé 5 kms. i 80 metres de desnivell. No està malament, però he de recuperar
punta de velocitat. Ha estat un bon “divertimento”.
He estat tres setmanes aturat.
Feia molt de temps que no em passava. Unes molèsties als isquiotibials que van
anar a més m’impedien mourem amb normalitat. He necessitat un parell de
sessions d’osteòpata i uns dies de descans per poder tornar a voltar pel rodal.
Aquesta tornada ha estat
progressiva per evitar la reproducció de les molèsties de les que no sabem del tot
cert el seu origen.
Just el dia que es compleixen les
tres setmanes retorno amb precaució. Surto amb ganes. Després d’uns dies de
fred intens fa una bona temperatura. Camino mitja hora amb intensitat per
escalfar i em poso a córrer. M’he marcat fer-ho tan sols 20 minuts. Em sento
com un novell. No em costa gens posar-me en marxa. Em trobo bé i les sensacions
són bones. Compleixo amb el pla i en 21 minuts he fet 3 quilòmetres. Acabo la
sessió caminant fins a casa, i amb ganes de la següent.
A la tarda sento a les cames
aquells sensacions agradables del dia que hom ha corregut. De moment han
desaparegut les molèsties amb les que he conviscut aquests darrers dies.
Després d’un dia de descans en el
que tan sols camino una estona, torno a córrer. Ho faig per Sant Quirze del
Vallès, pel parc que voreja el Torrent de la Betzuca, amb tendència més aviat a
pujar. El primer dia tot havia estat planer. Estic atent a les sensacions de
les zones lesionades però tot està al seu lloc. Passen els quilòmetres i els
minuts per totalitzar poc més de 4 km. en mitja hora. Fins i tot, en un parell
de pujades fortes em trobo bé.
A l’endemà faig una excursió
matinal una mica llarga pel rodal, ja que les restriccions que estem patint no
permeten anar més lluny. Surto de casa quan tot just comença a clarejar i
camino a bon ritme per un parell de torrents (Gotelles i Ribatallada) i moltes
de les fonts que tenim a prop. Havia planejat un tercer torrent, el de
Colobrers, però quan ja porto tres hores d’excursió i després de l’aturada per
fer un mos decideixo que no em convé abusar i enfilo el retorn a casa. Han
estat una mica més de 16 km. i més de 4 hores de nou amb bones sensacions. Això
funciona.
Acabo la setmana corrent un
parell de dies més a dies alterns, un d’ells amb un fort vent molt molest en
contra. El ritme és lent i em noto com pesat, però estic satisfet de poder
córrer de nou. ¡Amb les poques coses que podem fer amb una certa llibertat
degut a les restriccions actuals, només falta que no pugui sortir a córrer amb
una certa normalitat!
Finalitzo la setmana amb la
sortida més llarga per la Serra de Sant Iscle. Repeteixo la rutina caminant
primer mitja hora i després corrent fins arribar a Castellar i tornar. Les
pujades se’m fan feixugues, però darrerament això ja és sempre així; no és cap
novetat. És l’edat que no perdona. A la baixada tampoc puc accelerar tant com
m’agradaria, però també haig de dir que tampoc m’acabo d’atrevir a posar-me
ràpid. Prefereixo ser prudent. Acabo aquests primers dies amb 41 km. acumulats,
el que puc considerar un quilometratge satisfactori. Em noto alguna petita
molèstia, però no acabo de saber si és conseqüència de que m’escolto massa o al
fet del retorn després de tants dies aturat sense fer res.
Encaro la nova setmana amb
optimisme, atent a aquestes sensacions que s’insinuen.
