Un petit tomb per lo Pallars: patrimoni i paisatge

Ja fa temps que m’agrada instal·lar-me en un apartament d’un petit poble de qualsevol comarca del meu país i des d’allà voltar amb el cotxe per pobles, poblets i pistes forestals sense un rumb massa planificat per arribar fins a llocs recòndits dels que amb anterioritat res sabia de la seva existència.

No és la primera vegada que visito el Pallars. Ja vaig fer quelcom de similar a l’estiu del 2010. Aleshores em vaig instal·lar al poble d’Àreu. En altres ocasions he convertit la comarca en base d’operacions per pujar muntanyes i realitzar algunes de les travesses més emblemàtiques dels Pirineus.

Ens instal·lem en un apartament a Escaló una vila closa situada a peu de carretera. Sant Pere de Brugal on comença la brillant “Jo confesso” de Jaume Cabré està situat a l’altra banda del riu.

La Noguera Pallaresa és constitueix en el centre de la comarca i està d’una manera o una altra sempre present. Baixa ben curull d’aigua. Fan la seva aportació permanent diferents rius i torrents que baixen per unes valls profundes i esquerpes, amb roques cantelludes.

En els cims de les muntanyes encara resten petites taques de neu. En els boscos conviuen els diferents tons del verd. Hi ha flors arreu amb tots els colors de la natura, bàsicament lila, groc, i blanc.

Abandonem la carretera principal que ressegueix el Noguera Pallaresa i ens endinsem per carreteres secundàries i pistes forestals que ens permeten gaudir de l’arquitectura de petits pobles de noms ben curiosos: Escart, Roní, Montenartró, Burg, Ferrera, Aidí, Arestuí, Baiasca, Escalarre, Unarre, Llavore, Cerbí, Jou, Son, Sorpe, Isil, Alòs, Isavarre,.... Molts dels topònims dona la impressió de ser d’origen basc. Faig la comparació amb els  records d’infantesa quan viatjava amb els meus pares. Els carrers d’aquests pobles feien pudor. Era habitual trobar-hi bestiar. A hores d’ara estan molt arreglats amb moltes cases segurament refetes i possiblement utilitzades com a segona residència, ja que la major part es veuen molt i molt tancades. En molts d’ells els carrers són costeruts i estan ben empedrats.

Com devia ser la vida d’aquests indrets 50 o 100 anys enrere? Alguns molt allunyats de les vies principals de comunicació i en temps que els desplaçaments no eren tan fàcils com en l’actualitat. A cap poble no pot faltar la seva església, algunes realment molt grans pels seus pocs habitants. I no solament les esglésies del poble en qualsevol racó pot aparèixer una ermita al lloc més insospitat.

Aquesta també va ser una zona castigada per la guerra civil i un dels camins més durs de la retirada, ja que travessar aquestes muntanyes en ple hivern no havia de ser gens fàcil. A peu de la nacional a prop del poble d’Aídi hi ha un record a les víctimes de la coneguda matança d’Aidí. Al arribar els nacionals van trobar que els homes havien fugit. Enrabiats per no poder-los atrapar van afusellar a les dones i a la gent gran. En la zona de Roní també hi ha una ruta que ressegueix el front que es va establir a les muntanyes. Els plafons del memorial democràtic que encara resten en peu són útils per conèixer que es el que va passar.

Contemplo el paisatge que m’envolta. Hi puc veure tots els tons del verd. Els núvols juganers ajuden a donar-hi un toc decoratiu més. Per arreu baixant torrents amb aigües ben frescals. Realment tenim un país ben bonic