Barcelona sense turistes!

Entrem en fase dos i ja es permeten els desplaçaments per tota la zona metropolitana. Fa dies que vull anar a donar un tomb per la capital i veure els seus carrers sense l’allau de turistes que és el més habitual des de ja fa uns quants anys.

Fa molt de temps que no baixo a Barcelona a passejar sense rumb com havia fet en un altre temps. A hores d’ara sempre baixo amb un objectiu concret: anar a un museu, exposició, teatre, concert, ....

Aquests dies tot és ben diferent. Poc després de les 10 ja soc al Passeig de Gràcia. Botigues buides, moltes terrasses encara tancades i ben poca gent. El munt de gent que s’amuntega als semàfors en el moment de creuar el carrer ha desaparegut. Sembla una altra ciutat. Aquesta nova situació permet fixar la mirada en detalls que en altres ocasions passen desapercebuts.

Arribo a Plaça Catalunya. La darrera vegada que recordo haver estat al centre de la plaça va ser per una manifestació. És un lloc sense massa atractiu pels locals. Avui no hi ha gairebé ningú, tan sols uns pocs coloms i algunes gavines. És una imatge del tot insòlita que d’una manera o una altra es repetirà al llarg del recorregut d’aquest matí.

Molts dels quioscos de les Rambles estan tancats. Es poden contar amb els dits de la mà els pocs que hi ha oberts. No soc l’únic que treu fotos pel record d’aquest moment tan especial. Tan sols 4 o 5 vianants en el primer tram de la Rambla!

Entro a la Boqueria. S’ha reconvertit en un mercat pels veïns. Hi ha moltes parades tancades. Puc voltar per tot el mercat sense empentes ni aglomeracions. Diria que fins i tot els preus també són diferents.

Segueixo Rambla avall. Passo per sobre el mosaic del Miró que ja quedarà per sempre més associat a l’atemptat de l’agost del 2017. La major part de les terrasses plenes de turistes amb les seves gerres de sangria i les seves paelles resten tancades amb les cadires amuntegades des del dia que es va decretar el confinament.. No hi ha motiu per obrir-les si els turistes, el seu públic potencial, han desaparegut. Penso en els centenars de persones que han quedat afectades per aquest fet i que veu el seu futur personal amb molta incertesa i angoixa.

La Plaça Real, un altre dels espais emblemàtics de la ciutat també desert tret d’algú assegut en alguna de les poques terrasses obertes i poques persones més.

Ja en la part baixa, entro al Centre d’Art Santa Mònica. Diria que acaben d’obrir. Per entrar cal que em posi mascareta i passi pel ritual de netejar-me les mans amb gel. M’ha cridat l’atenció l’exposició sobre Lluís Llach, sota el títol “Com un arbre nu”. La seva música i el seu compromís m’ha acompanyat amb més o menys intensitat al llarg de la meva vida. Recordo la primera vegada que el vaig escoltar: el single de El Bandoler a casa d’una cosina de la mare. Encara era un nen. I després vindrien els primers concerts amb el dictador viu i l’estaca prohibida, i molts altres moments personals. La seva música forma part de la banda sonora de la meva vida.

Segueixo baixant per la Rambla i arribo a mar, el nostre mar. Allà em sorprèn la buidor de la passarel·la per passar al Maremàgnum, i el Moll de la Fusta totalment buit.

Pujo pel carrer Avinyó. Al ser més estret dona la impressió que hi ha una mica més de gent, però la imatge del carrer Ferran, Plaça Sant Jaume i carrer del Bisbe són de la mateixa buidor que m’ha acompanyat al llarg de tot el matí. Em costa definir els sentiments d’aquest matí: estranyesa, tristesa, preocupació per les conseqüències econòmiques per a molta gent, però al mateix temps goig de poder contemplar aquests espais d’una manera ben diferent al que acostumava ser des de ja fa molts de temps, possiblement massa temps.

A partir d’aquí i fins arribar al pàrquing del passeig de Gràcia on he deixat el cotxe ja trobo més gent. Sembla que Barcelona amb el pas de les dues hores que ha durat el passeig ha tornat a agafar el seu trem. Els seus habitants es comencen a moure una mica pel centre.

Costarà que els turistes tornin a envair aquests espais. No és pas que ho enyori o ho desitgi, però tots sabem que tard o d’hora acabaran tornant. Estaria molt bé aprofitar aquesta aturada per reflexionar sobre quina ciutat volem. No podem i segurament tampoc volem una ciutat sense turistes i visitants que donen vida a molts sectors econòmics que es belluguen al seu voltant, però caldria trobar un equilibri entre una gran ciutat amb atractiu pels turistes i una gran ciutat on els seus veïns i veïnes s’hi puguin trobar còmodes.