dimecres, 21 d’abril del 2021

Caminar o passejar

Caminar és un fet natural de l’ésser humà. Ja de ben petit els meus pares em portaven a la muntanya d’excursió. També hi anàvem a buscar bolets. Quan visitàvem ciutats també les coneixíem caminant i caminant fins acabar cada jornada ben esgotats.

El meu pare, ja jubilat, acostumava a sortir a caminar matí i tarda. El matí ho feia sol i a la tarda ho feia acompanyat de la mare.

Puc afirmar que el caminar forma part de la meva herència familiar. Encara que en el meu cas ha evolucionat cap el córrer, mai he deixat de caminar. Encara segueixo corrent, però amb l’edat moltes de les meves sortides muntanyenques en gran part ja només son caminant.

Caminar em fa sentir bé amb mi mateix. Permet, per una banda, observar els detalls del que t’envolta, i per una altra banda, estar amb mi mateix i pensar. L’estiu del 2000 vaig fer el camí de Sant Jaume. Van ser 33 dies de caminar cada dia. Em va agradar molt l’experiència i l’he repetit diverses vegades fent travesses de tres a set dies per les nostres muntanyes.

Segurament va ser aquesta la raó per la que em vaig interessar per aquests dos títols tan suggerents com “Caminar” i “Passejada”. Ni un ni l’altre m’han acabat de convèncer del tot ja que se’n van per les branques i parlen poc del tema del meu interès.

Malgrat tot em permeto fer un petit recull de les reflexions que més m’han interessat.

Henry David Thoreau comença fort, amb gairebé un crit: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la civilització” I això que vivia en la primera meitat del segle XIX! ¿Què diria ara?. De fet, és viure a prop de la natura el que moltes vegades m’impulsa a fer les meves excursions. Quan fa dies que no en faig, sento en el meu interior “la necessitat del verd”, la necessitat de passar una jornada envoltat de natura.

Mentre llegeixo em venen al cap les lectures dels llibres de Josep Mª Espinàs, un altre dels grans defensors de caminar per conèixer el territori.

En l’actual situació de restriccions de mobilitat que tots estem patim el nombre de caminadors ha augmentat. Aquesta necessitat que tenim els humans de moure’ns s’ha manifestat amb més força.

Quan caminen, anem cap els camps i cap els boscos amb naturalitat”...  Thoreau reclama caminar connectat amb la Naturalesa que l’envolta. “Crec que hi ha un magnetisme subtil a la Natura, el qual, si ens hi dirigim de manera inconscient, ens guiarà de manera correcta.”... “Crec que hi ha alguna cosa a l’aire de la muntanya que alimenta l’esperit i l’inspira”.

Reivindica que malgrat haver fet moltes passejades al llarg dels anys al voltant de casa seva, no les ha esgotat totes. El paisatge sempre és allà disposat a oferir-nos una sorpresa, una novetat inesperada. La llum de cada dia és diferent i mai res es veu igual. I nosaltres també som diferents. Cada passejada, encara que el lloc sigui el mateix, sempre és diferent. “El paisatge no té propietari i el caminant pot gaudir de certa llibertat”. Tots els caminants tenim una percepció diferent del paisatge que ens envolta, un paisatge que canvia amb el pas del temps i de les estacions i del nostre estat d’ànim.

Pensant en la importància de caminar, recordo al meu pare, que a diari sortia a fer el seu passeig, i quan la malaltia li va impedir deia que ja no valia la pena viure.

Cavalls del Vent, 2011

 

Robert Walser ens parla de passejar en lloc de caminar. El diccionari de l’IEC ens ofereix matisos que diferencien els dos conceptes.

  • Caminar: “Traslladar-se a peu d’un lloc a un altre”. “Avançar a passes, no aixecant completament un peu fins que l’altre no toqui a terra
  • Passejar: “Anar d’un costat a l’altra per deport, per fer exercici, prendre l’aire

En “La Passejada” R. Walser explica el que veu, les persones que troba en el passeig, així com els llocs als que entra i el que li passa en aquests llocs. Però també aprofita per fer algunes consideracions al voltant dels possibles beneficis de passejar.

Estimo la calma i tot allò que reposa... Soc enemic de les presses i l’atrafegament

Un camí serpentejava com si somrigués ple de gràcia múrria i el vaig seguir amb plaer. El terra del camí era com una catifa i, bosc endins, tot era quiet... Vaig endinsar-m’hi cada vegada més... Què feliç , que em feia aquest silenci boscà i aquesta calma! De tant en tant algun soroll esmorteït... Aquí i allà, enmig de tota aquella quietud i atmosfera callada, algun ocell, des del seu amagatall deliciós i sagrat, deixava sentir la seva veu alegre. Jo m’aturava i escoltava... Els avets eren allà, drets com columnes, i en aquell bosc ... no es bellugava res... Només de trepitjar aquell terra tan agradable ja era un plaer... Entre els troncs dels roures, una columna de raigs solars queia, majestuosa, en aquell bosc...”. Aquestes són les sensacions i els plaers que sentim els que tenim l’addicció de caminar pel mig de la natura.

En passejar es barregen i es presenten de manera totalment espontània moltes pensades, flaixos i llampecs, per tal de ser elaborats amb cura”... “Al llarg d’una passejada... se m’acudeixen mil pensament aprofitables i útils

El passejant ... ha de deixar vagar i errar la mirada i ... s’ha oblidar de si mateix...

Tota mena de misteriosos pensaments disgressius ... persegueixen en secret el passejant, i és això com, a mitja caminada, esforçada i atenta, ha d’aturar-se i para l’orella, perquè submergit en impressions estranyes que l’atordeixen i el torben, i atret per l’encisadora força del esperit, té la sensació que s’enfonsa, de sobte, dins les profunditats de la terra, com si, davant els ulls enlluernats i confosos de pensador i poeta, se li obrís un abisme... Trasbalsat, s’escarrassa per mantenir el cap clar; ho aconsegueix i continua passejant i confiat”

Caminar o passejar, tant se val. El que compte és gaudir al màxim dels moments irrepetibles que ens regalen aquestes activitats imprescindibles pels que en tenim costum i d’alguna manera les hem convertit en una forma de vida.

HENRY DAVID THOREAU

Caminar

Traducció i introducció de Marina Espasa

Angle editorial 2017; 95 pàgines; edició original 1862

 

ROBERT WALSER

La passejada

Editorial Flaneur, 2017; 99 pàgines; original 1917

Traducció de Teresa Vinardell Puig



4 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

M'agrada moltíssim caminar (tot i que sempre he preferit córrer), però fins i tot passejant no sóc capaç de deixar en casa al Garmin... i fer tot tipus d'estadístiques de temps.

Em feu enveja els que sou capaços de gaudir sense presses de l'art de passejar/caminar!!

Ricard Masferrer ha dit...

Jo estic a mig camí. A vegades només corro, però a vegades només camino i sobretot bado. M'agrada molt badar. Ho has de provar. De ben segur que t'agradaria.

Luigi ha dit...

Una mica tard, però vull afegir que em sento totalment identificat amb el text (si bé els meus pares no són qui em van encomanar l'afició a caminar, badar, trescar, córrer, etc.)

Ricard Masferrer ha dit...

Cap problema perquè sigui tard. Crec que som una bona colla de persones que ens agrada caminar, córrer, badar, observar, .... D'alguna manera acaba formant part del nostre estil de vida.