La Barcelona buida

Fa un any vaig “baixar” a Barcelona per veure com era el seu paisatge sense turistes. Volia repetir el mateix passeig per comprovar “in situ” els canvis que s’havien produït en aquest temps I dit i fet.

També és un dia laborable i més o menys a la mateixa hora. Avui el viatge en cotxe no ha estat pas tan tranquil. Diria que ja hem recuperat els nivells de trànsit anteriors a la pandèmia, però els carrers de la gran Barcelona segueixen bastant buits de gent.

Es pot passejar amb tranquil·litat pel Passeig de Gràcia sense aquella munió de gent amunt i avall d’altres temps. Les botigues estan obertes, però sense ningú. Entro en una galeria d’Art perquè em crida l’atenció el que veig. Són artefactes i animals fets amb materials de rebuig, i unes escultures al més pur estil Chillida, un escultor que fa molt de temps que em té enamorat.

El centre de la Plaça de Catalunya està gairebé desert. Només si veuen coloms. Fa un any no hi havia ni coloms, ja que no hi havia restes de menjar. A la Rambla hi ha gent passejant, però poca. Res a veure amb l’allau de turistes de fa poc més d’un any. Hi ha moltes parades de flors i de records tancades i les terrasses dels bars que estan obertes tenen ben pocs clients.

 

A la Boqueria es repeteix el paisatge: parades tancades. Per l’hora que és, veig molt gènere  per vendre que dubto que puguin ser venut al llarg de la jornada. Hi ha pocs clients. A moltes parades no hi ha ningú.

Segueixo Rambla avall. El carrer Ferran en altres temps ple de gom a gom també està buit. A la Plaça Real gairebé estan totes les taules de les terrasses posades, però sense clients. Aquesta escena es repetirà a la Rambla de Santa Mònica on observo algunes terrasses encara tancades del tot. Hi ha alguns dibuixants i pintors, però poquets i sense feina.

Arribo a mar i segueixo fins el Maremàgnum. Està obert per a ningú. Ofereix un aspecte desolador. A la passarel·la que hi porta hi ha algun vianant més que fa un any però és ben poca la diferència.

 

Pujo pels carrers del barri gòtic. Hi ha una mica més de gent, però tampoc massa. A la plaça Sant Jaume hi ha un petit grup de turistes amb el seu guia: el primer que he vist en tot el matí! Passo per sota del pont que uneix la Casa dels Canonges i el Palau de la Generalitat, un dels llocs emblemàtics de la part antiga de la ciutat.

 

Entro a la casa de l’Ardiaca per veure una exposició sobre la repressió franquista i la transició. Hi ha bàsicament octavetes i fotos de pancartes. Algunes encara les podríem aprofitar avui en dia. Han passat els anys, però hi ha coses que es mantenen: amnistia, llibertat ...

 

A la porta de l’Àngel hi ha molta gent. Em recorda als temps prepandèmics. Però quan m’hi apropo, observo una cua molt llarga. Em pregunto perquè fan la cua. La resposta la tinc quan arribo a Plaça Catalunya. Avui és el darrer dia hàbil per canviar les pessetes per euros i estan fent cua a les portes de l’edifici del Banc d’Espanya. Mira que esperar al darrer dia, després de tants anys! Els humans som incorregibles.

Ha passat un any. Ja portem més d’un any de pandèmia, però estem lluny d’arribar al final de tot plegat. Es trigarà molt a recuperar els nivells de turistes i d’activitat vinculada al turisme previ a la pandèmia. La recuperació serà lenta. Potser no cal esperar i el que cal es començar a pensar en alternatives de motor econòmic. Ja sabeu que hi ha la dita de que “un ruc es va morir esperant” Si tan esperem, quan vinguin els turistes, els que vivien d’aquest negoci ja estaran del tot arruïnats. Cal canviar, ara és el moment. Aprofitem-ho.