Urbana a Terrassa

Ha passat un any i torno a la cursa d'orientació urbana que organitzen els amics de  Terrassa. És modalitat score. Sortim tots a l'hora i segons el mapa tenim per endavant 13.700 metres i 18 fites amagades per tota la ciutat. Gairebé tots sortim en la mateixa direcció.
Pinço la primera fita en quart lloc, i aquest serà gairebé el mateix lloc que ocuparé a l'arribada.

Les curses score en les que un mateix tria l'ordre en la que pinçarà els controls són curses d'estratègia on és molt important la decisió en l'ordre que es passaran les fites. No és fàcil corrent escollir sempre la millor opció.
Opto per anar escombrant fites per zones del mapa procurant evitar pujades i voltes innecessàries però en alguns moments soc conscient que hi havia millors opcions que les que havia triat.
Terrassa no és una ciutat que es destaqui per ser plana i a més tenim al mig del mapa el Parc Vallparadís en el que hi ha fites i que cal travessar per les seves pendents tan a l'anada com a la tornada.

És una cursa molt ràpida amb el tràfic obert i en la que cal vigilar a l'hora de creuar les cruïlles. Hi ha fites a llocs molt emblemàtics de la ciutat: les esglésies romàniques, una xemeneia del seu passat industrial, un jardí d'una de les mansions modernistes, .... Però passo per tots els llocs a tota velocitat i al màxim de pulsacions, aprofitant entre fitai fita per pensar quin serà el camí a emprendre un cop arribat a la fita. M'he deixat una fita a prop de l'arribada. Està penjada en un arbre i a l'esprint fins l'arc d'arribada. Han estat gairebé 56 minuts i cinquena posició absoluta, essent el més veterà de tots els participants. M'ho he passat molt bé, amb unes excel·lents sensacions i estic molt satisfet de com m'ha anat.

A Vallfogona torna la Copa

L'estiu ja ha quedat enrere i tornen les curses de Copa de Copa Catalana. Aquest cop és al petit poble de Vallfogona del Ripollès envoltats d'un magnífic paisatge i amb una cursa molt ben organitzada pels Aligots.

Fa una bona temperatura per córrer. Les sortides es retarden al voltant de 15 minuts. 

Tinc per davant 4.400 metres, 15 fites i 265 m. de desnivell. I només sortir tinc problemes per trobar la primera fita. No acabo d'entrar en el mapa i no m'acabo de situar-me en el que representen els diferents colors, fins i tot torno al triangle de sortida. Feia molt de temps que això no em passava. Finalment aconsegueixo interpretar on estic i trobo la primera fita.

He perdut molt de temps i he tirat per terra les meves aspiracions d'assolir un bon resultat. M'enfado amb mi mateix. Vull recuperar el temps perdut. Corro per terreny obert passant per sota d'una casa fins arribar a la segona fita del matí. Surto disparat cap a la tercera. La tinc ben a prop, a l'altra banda d'una petita riera. No veig un filat i ja sóc a terra. No m'he fet res, però al córrer sento un petit  dolor a l'isquiotibial de la cama dreta. Ja tinc la tercera. Corro en baixada just al costat d'un límit de vegetació, fins trobar un petit bosquet on suposo que trobaré la quarta fita. No hi és. Hi ha molts orientadors cercant la mateixa fita. Alguns sembla que fa estona que la busquen i no la troben. Penso una mica i surto a cercar un camí que fa de línia de parada. M'havia equivocat i la fita estava més lluny. Ja la tinc. En aquesta errada no he perdut massa temps ja que he rectificat ràpid.

La 5 sembla complicada. Travesso un riu i començo a buscar un corriol que ha de pujar per un esperó. Al cap d'una estona el trobo i tinc que vèncer un fort desnivell. Arribo a un bosquet on hi ha unes vaques. Travesso i trobo la fita. La següent és lluny, no m'atreveixo a anar pel dret i torno pel mateix camí que havia pujat. Baixo corrent fins a una amplia pista que amb una llarga pujada em portarà a una corba ja a prop de la sisena fita de la jornada. Deixo el camí i segueixo en forta pujada pel costat d'unes pedres ben marcades al mapa i ja la tinc.

Acabo de pujar fins al camí i arribo a l'avituallament. Ara toca endinsar-me dins del bosc sense perdre alçada. Tinc la sensació que ha d'estar més abaix i baixo a buscar-la, però no era així em toca pujar de nou per una forta pendent. Travesso un terreny obert fins a un petit bosquet que vorejo per trobar la vuitena. Segueixo endavant en la mateixa direcció i arribo a un lloc on em costa identificar on sóc. Crec que estic a prop d'un bosquet assenyalat al mapa, però no és així. Des d'allà veig unes quantes roques i crec que allà pot estar la fita i així és.

La 10 està en un tàlveg. Ara toca baixar, tinc el tàlveg identificat però no sé a quina alçada trobaré la fita i el vaig passant d'un cantó a l'altre mentre baixo fins localitzar-la. Surto d'allà per un petit corriol per dins d'un
bosc fins arribar a un terreny obert amb forta pendent. Dins d'una barraca de pastor hi ha la fita. Des d'aquí és té molt bona visió del que resta de cursa. Baixo fort per la pendent, travesso un camp, un petit barranc, i la fita està a la punta del següent camp. Ara enrere fins travessar un pont: nova fita. Només en queden dues dins del poble. Però per arribar al poble s'ha de fer una pujada de fort desnivell. Intento córrer però no puc fins arribar als carrers. Ja tinc les dues últimes i esprint final.

Han estat 1-43-05 de diversió. Al final i malgrat l'errada a la primera fita he fet segon amb només 4 segons de diferència respecte al tercer, i a menys de dos minuts del primer. Les classificacions de H45 comencen a estar ajustades, hem arribat tots amb molt poques diferències de temps.

Ultrallarga a prop de casa.

A pocs minuts de casa, a la Serra Galliners, lloc pel que acostumo a entrenar es fa el campionat de Catalunya d'Orientació de Ultrallarga. Són 16 km., 29 fites i 760 metres de desnivell positiu. Hi ha un màxim
de 4-30 hores per acabar-la. Si faig 7 fites per hora acabo dins de control. Serà un bon entrenament per la marató de Sant Llorenç Savall del 26 d'octubre.

Abans de la sortida puc saludar a uns quants coneguts que feia temps que no veia.

La sortida és en massa. O sigui, tots junts. Darrers consells del traçador del circuït: “el mapa té pocs detalls. És aconsellable no arriscar-se i anar pels camins. Compte amb les baixades, algunes rellisquen molt. Hi ha dos passos subterranis per creuar autopista i carretera, un d'ells especialment brut”.

I a córrer. Trigo molt a situar-me i segueixo als que tinc al davant, però no tinc clar on sóc. Vaig fent com els altres per diferents camins, però no m'acabo de situar en el mapa, fins que pregunto a un company. Ara ja sé on soc, i aviat tinc la primera fita al sac, i la segona, una estona més tard. Em dirigeixo cap a la tercera, per un camí ample i canvio la decisió de l'itinerari a agafar varies vegades. Finalment no prenc la millor opció i tinc que salvar grans desnivells de baixada primer, però també de pujada. Per seguretat el camí a partir de la 3 està marcat. Després de la 4 hi ha unes cordes per baixar fins el pas per sota l'autopista, el típic tub, però ple d'un fang negre i fastigós que fa una olor sospitosa. Sortint del pas ja tenim la 5 i una mica més a munt, al costat de la imatge religiosa que hi ha a prop de Sant Feliuet, la 6 amb avituallament líquid i sòlid.

Des d'aquesta fita es surt per fer la 7 (53 minuts) i 8. Ho faig baixant a un camí i després fent una forta pujada seguint una línia elèctrica (a casa veuré que hi havia un millor camí amb menys desnivell). I torno a la 6 que ara és la 9.
Repeteixo per sota la línia elèctrica per arribar a la 10 i la 11. De nou ha estat una mala opció. Torno a la 6, que ara s'ha convertit en la 12 i ja marxo definitivament de la zona en direcció a la 13 i 14 (1-27) i un nou pas soterrani per sota d'una carretera. Aquest no està brut.

Passo per una riera seca que fa ziga-zagues i després d'un camí en pujada ja tinc la 15. A partir d'aquí ha augmentat la distància entre fita i fita i per tant serà difícil mantenir aquest bon ritme. Poc després de la 15 atrapo a un orientador que portava davant des de la 11. Optem per camins diferents i l'he deixat enrere. Ja tinc la 16.

A la 17 hi ha una via directe, però sembla arriscada i prefereixo anar segur i no jugar-me-la. Torno a córrer per dins d'una riera seca. És divertit. M'atrapa un orientador i decidim sortir de la riera pel dret, malgrat que el camí no és clar. La jugada ens surt bé i arribo en solitari a la 18. S'ha quedat al darrere.
Fa estona que tinc sed.Per arribar a la 19, toca donar volta i passar de nou per la primera de les rieres seques. Aquí hi ha aigua. Em bec una ampolla en un no res. El camí cap a la 20 és de forta pujada i després baixada. Ja a casa veuré una alternativa al mapa en la que s'obviava tot aquest desnivell.

Per arribar a la 21 he estat pensat dues alternatives. No tinc clar d'haver escollit la millor. El camí no para de pujar. Tinc dubtes d'estar en la bona direcció. Penso que si m'he equivocat i tinc que tornar enrere hauré perdut molt de temps. No ha estat així.
Passo de llarg, però rectifico (2-42). Aquí torno a tenir aigua.

Allà coincideixo amb un altre orientador, però a la sortida de la fita escollim rutes diferents. Agafo un camí estret en lleugera baixada que m'agrada i pel que puc córrer. Ja està la 22 i la 23. Ara torno a passar per la zona marcada i el pas soterrani enfangat per fer tres fites (24, 25 i 26) per les que ja havia passat abans (3, 4 i 5).

Començo a estar cansat, i em costa agafar un bon ritme de cursa, sobre tot, quan hi ha pendents, però si espavilo encara baixaré de les 3-30. Però no serà així i acabaré en 3-35-22 el 26 de 40 participants. El primer ha necessitat dues hores per fer-ho. Estic satisfet amb el meu resultat i a més m'ho he passat d'allò més bé, i amb bones sensacions al llarg del recorregut. Soc el participant de més edat de la cursa amb diferència. No em puc queixar del meu temps.

Dos dies a Moià o lliga espanyola per tornar a començar

Inicio la tornada a la competició després de les vacances d'estiu amb una cursa de lliga espanyola a Moià. Són dues curses en dos dies, el dissabte la llarga i el diumenge la de mitja distància.
Aquesta serà la meva primera participació en la lliga espanyola. Corro en la categoria de H50.

Ja he escalfat una mica i tinc ganes de començar. Són 5.200 metres i 16 fites per endavant. Som-hi. Primera i segona fites fàcils. La tercera està en la mateixa corba de nivell, però de cop i volta noto que he baixat massa i que no estic on toca. Haig de pujar i allà està la fita esperant. Una nena em pregunta on estem i li explico. Anem per la 4 i toca pujar i esbufegar, però porto un bon ritme. La 5 no és gens fàcil, ja que s'han de baixar diferents marges i es fa difícil saber exactament quin és el que correspon a la fita. I evidentment després de baixar toca pujar per trobar la 6. La 7, 8 i 9 són ràpides. Encara vaig força bé.

A partir d'aquí començaran les complicacions i malgrat no cometre grans errades vaig acumulant minuts de retard. La 10 està molt llunyi opto per fer una aproximació per camins, després a casa veuré una millor opció. I a més ja a prop de la fita em passo de llarg i tinc que tornar enrere. M'acostuma a passar en les baixades. Aquest és un dels aspectes que tinc que millorar.

Per arribar a la 11 cal baixar fins un rierol sec i després pujar marges amunt. És difícil precisar quin és el marge on es troba. Després de donar algunes voltes veig que estava una mica més amunt d'on la cercava. Una altra de les meves errades típiques.

Per arribar a la 12 no escullo el millor itinerari i arribo a una tanca i un camí que em serveix per reorientar-me. La 13 està lluny i tot és pujada. La 14 està en baixada i primer no arriba mai i després em passo de llarg i tinc que tornar enrere. Les dues últimes ja son fàcils. Han estat dues hores gairebé justes. El primer ho ha fet en 1 hora 15. He fet el 10è de 14. Calculo que sense errades podria haver estat al voltant de l'hora i mitja. És evident que tinc molt a millorar

El diumenge torno a Moià a fer la cursa de mitja distància, també són 16 fites però aquest cop només 2.800 metres. Escalfo bé i surto ràpid. Fins a la fita 5 estic entre els primers. A la 6 baixo per un marge quan no ho tenia que fer i perdo una mica de temps. La 7 també la trobo ràpid i sense problemes, però encara ara no entenc que vaig fer. Quan encaro la 8 em trobo en una cruïlla de camins que no identifico en el mapa. Tenia que trobar un camí, però no una cruïlla. La pregunta és on soc. Fins que no localitzo un dipòsit
d'aigua proper no m'acabo de situar del tot. Aquí s'ha esvaït del tot la possibilitat de fer un bon resultat.

Després de pujar una mica en la 9 toca baixar i molt per cercar la 10 i 11. La 12 torna a estar en una pujada plena de marges i on és difícil decidir quin és el que correspon a la fita. Però mira allà està.

Les darreres tornen a ser ràpides. Faig la 15, això s'ha acabat, però la 16 és a l'altra banda d'un camp d'un camp de conreu on es veu la marca per on han passat alguns orientadors, però sempre he llegit que no es poden travessar els camps. Tinc dubtes del que tinc que fer. Decideixo donar la volta al camp. Quan ja ho he començat a fer trobo a un corredor que travessa el camp i vaig darrera seu. S'ha acabat el segon dia. Ho he fet en 1 hora i 1 minut.
El primer ho ha fet en 45 minuts. He tornat a ser el 10è de 14.

No han estat unes curses fàcils. Malgrat no cometre grans errades, he perdut massa temps: petites desviacions del rumb, càlculs de distància una mica equivocats, dificultats en seguir una corba de nivell, no he triar els millors itineraris entre fita i fita. Però el lloc m'ha agradat, així com la organització que sempre em sembla com quelcom molt complexe. I a més en tot moment, malgrat les petites errades he estat capaç de rectificar en cursa i anar trobant les fites.

Tres setmanes d'entrenaments

Després d'un any molt irregular en els meus entrenaments les darreres tres setmanes del mes d'agost tot aprofitant les vacances he aconseguit entrenar d'una manera continuada i gaudir-ho. He augmentat progressivament els kilòmetres i així com també la qualitat dels rodatges. Sempre aprofitant els paratges que m'ofereix les afores de la meva ciutat i fugint de l'asfalt sempre que és possible.
Les temperatures d'aquests dies també han ajudat. No fa massa calor per ser l'estiu. Alguns dies he pogut córrer acompanyat de companys als que conec des de fa temps i així fer petar la xerrada de tot lo humà i diví mentre posem en forma al nostre cos.

Quina diferència no estar pendent del rellotge ni a la sortida i en el moment de finalitzar els entrenaments ja que un cop acabats podia estirar sense presa i sense tenir que pensar que tinc que preparar-me per començar la jornada laboral. Quan treballo aquests entrenaments han de ser en mig de la foscor i per tant en asfalt i amb un temps limitat. Moltes vegades no faig els estiraments a l'acabar per manca de temps, altres dies no hi vaig per mandra o perquè no aconsegueixo aixecar-me a temps.

En aquest trimestre que resta per acabar l'any vull continuar amb les curses d'orientació, però el meu gran objectiu serà la marató de muntanya de Sant Llorenç del 26 d'octubre que per primera vegada en totes les
seves edicions inclourà en el seu recorregut la pujada a Sant Llorenç de Munt, la popular i estimada Mola dels vallesans.
Des que vaig llegir que seria així que la vaig col·locar entre els meus objectius però si la vull fer sense massa patiment (mai m'ha agradat patir massa en les curses, per llargues i feixugues que siguin) m'hauré de plantejar un entrenament continuat i sense baixar la guàrdia, d'altra manera no serà possible fer-ho.

De moment demà començo un mes de setembre farcit de curses d'orientació.

A Gironella falta gent

Després d'estar tres dies amb rebomboris de panxa que em provocaven un augment de les visites al Sr. Roca i un control estricte de la dieta vaig decidir dijous al vespre anar a córrer el C2 de la nocturna de Gironella. L'any passat em va deixar un molt regust.
Ja a prop de Gironella veiem llampegar i cop arribats només sortir del cotxe ja comencen a caure gotes. Em preparo per la cursa i abans de sortir passo pel lavabo a fer la darrera descarrega per evitar sorpreses. No para de ploure. Ens dirigim a la sortida, i just quant tot està a punt es desferma una gran tempesta i el poble es queda totalment a les fosques.

Ens refugiem tots sota uns porxos i esperem. Agafo fred. Només em falta mullar-me! Si això no para ho deixaré estar. Torna la llum i comença a parar de ploure. Surten els del C1 i poc després nosaltres, seran 15 fites en modalitat score i a escollir entre les 27 que hi ha al mapa.

Ja no plou i així serà al llarg de tota la cursa. Primer de tot escullo les 15 fites. Començo caminant, ja que no tinc el cos per masses alegries. He fet les tres primeres sense córrer. Començo a trotar camí a la quarta. Arribo a la cantonada on ha d'estar la cinquena que ha d'estar al costat d'un arbre i no la sé veure. Però si ja me l'he passat! Aquí està. En comparació a l'any passat que eren 22 fites i vaig estar a prop de dues hores, avui serà molt més ràpid.
M'animo i en faig ràpidament dues més.

Calculo que estaré al voltant de la mitja hora. Això em dóna opcions a una bona posició final i començo a accelerar el meu ritme.
Passo a l'altra banda del riu on en faig 5 sense massa interrupcions. Ara ja toca tornar a passar el pont, una més. Quantes en porto ? Només em queden dues. Decideixo quines. Ja estic acabant. Passo pel davant de
l'arribada a la cerca de les dues darreres que estan ben a prop. I ja estic en l'sprint final. Poc més de 32 minuts per trobar les 15 fites i 4ª posició. Molt millor resultat que l'estiu passat i això que el meu estat físic no era el millor possible, però està clar que al llarg de l'any he millorat molt en orientació. M'agrada aquesta cursa i és molt probable que el proper estiu repeteixi, però segurament fent el C1. Tot plegat un bon auguri per la temporada que es torna a reprendre al setembre.

Tintagel Castle and the coast

La costa atlàntica anglesa, al menys la de aquesta zona de Devon és completament diferent de la costa mediterrànea: grans penya-segats de pissarra amb entrades del mar terra endins i sense gairebé platja. Booscastle és un molt petit poble mariner que aprofità una petita entrada de mar per construir un petit port gairebé natural i amb unes molt bones vistes de la costa només donant un petit tomb pels seus voltants utilitzant uns dels nombroses “public footpath”. 

El castell de Tintagel, són unes simples restes de muralles i petits murs des del segle XIII al XIX, però situades en un lloc costaner espectacular, en el lloc on la llegenda diu que va néixer el rei Artur. En realitat sobre el rei Artur poc se sap de cert. Aquest mateix castell va ser construït el segle XIII i el suposat rei Artur, si va existir, és del segle VII. O sigui, que si el rei Artur va néixer per aquestes contrades segur que no va ser en aquest castell. 

Però els anglesos que són molt hàbils per crear atraccions turístiques, fins i tot a lloc on no hi ha res també anomenen cova del mag Merlín a un cova que hi ha sota del castell. De fet el poble és un lloc dedicat exclusivament al turisme: un poble molt petit, però ple de tendes amb els típics “souvenirs” turístics, petit hotels, pubs i llocs per prendre els típics Cream Tea. També hi ha un gran hotel de luxe amb aparença de castell, com no amb el nom de Camelot, The King’s Arthur Hotel.

També és molt interessant el funicular que hi ha entre Lynmouth i Lynton. Construït a 1888. Funciona sense cap despesa d’energia, ja que omplen d’aigua un dipòsit de la vagoneta que està a la part de dalt i amb el pes d’aquesta fa pujar la vagoneta que està a baix. D’aquesta manera salven el gran desnivell que hi ha entre els dos pobles. Un cop a Lynton és imprescindible un passeig per la zona anomenada “the valley of the rocks”, amb un public footpath asfaltat que passa per la part de dalt dels penya-segats amb unes magnífiques vistes.

Orientació a Exeter

Abans de marxar a Exeter vaig trobar per Internet que allà hi havia un parc amb 6 circuïts permanents d’orientació. Em vaig imprimir el més llarg, 6 km. i 19 controls.

Visc a prop del parc (Riverside Valley Park), però a l’altre extrem d’on hi ha el triangle de sortida i per tant decideixo sortir des de la fita 10. Surto de casa corrent tot escalfant i als 10 minuts ja estic a la 10 a punt per començar. És una zona completament plana. Malgrat que aquests dies ha plogut molt no trobo fang, ara si tot està molt humit. Les fites són fàcils de trobar i em permeten descobrir racons molt bonics del parc. Aprofito per fer algunes fotos, i així combino orientació i turisme.

Amb poc menys de mitja hora ja estic al triangle de sortida. Només em resten 9 controls més i ja hauré acabat. Malgrat ser un parc urbà hi trobo vaques pasturant. Ja estic acabant, però per anar de la 8 a la 9, no trobo la manera de passar: hi ha una zona plena d’ortigues (porto pantalonet curt) i una tanca amb punxes de filferro i decideixo tornar enrere i cercar un pas no tan arriscat. Ja tinc la 9, i ja soc a la 10. Ha estat una mica més d’una hora força entretinguda.

Aixo va ser el diumenge, aquest mati he fet el darrer entrenament per terres angleses, una horeta per un caminet al costat d’un canal acompanyat de desenes de conillets per tot arreu.  

In Exeter

L’estiu passat a Anglaterra (Broadstairs) només em va ploure un vespre, però aquest estiu, només he tingut un parell de dies de bon temps, els dos primers, la resta de dies he patit el típic temps anglès, gris tot el dia i a qualsevol moment es pot posar a ploure.

Exeter és una ciutat del comtat de Devon de més de 100.000 habitants, amb problemes de tràfic com a tots els llocs però amb unes magnífiques zones verdes, sobre tot, al llarg del riu Exe amb uns camins només per caminants i bicicletes encisadors,  just al costat del riu. 

Ens han comentat que Exeter no és una ciutat típica anglesa. El fet de tenir universitat la converteix en una ciutat amb un nivell econòmic i cultural alt respecte a altres ciutats de la seva mateixa mida. No hi ha el que ells anomenen barris pobres, per altra banda, pel que sembla força habituals a Anglaterra. Per tant, sembla que tant l’any passat com aquest he estat a dos llocs atípics.

Les cases angleses són particulars en la seva decoració. Tot està molt ple de coses, amb una decoració molt carregada i tot molt ple. D’alguna manera donen la impressió de molt desorganitzats amb tot de coses pel mig, però no és això ja que impera el més estricte ordre. La família amb la que estava l’estiu passat també era igual. A la mateixa cuina on nosaltres no acostumem a tenir res o gairebé res per sobre els mobles, aquí està tot ple d’estris.

Tot el comerç i zones de lleure es concentren al centre de la ciutat. Tret d’una o dues tendes, en el que podríem anomenar barris, el comerç de proximitat és inexistent. Dóna la impressió que tothom es trasllada al centre a fer les seves compres en les innumerables grans superfícies que obren tots els dies de la setmana.

Un dels tòpics anglesos que al llarg d’aquests dies ha caigut és el de la puntualitat. He tingut diverses experiències, fonamentalment en el transport, però també altres en que el tòpic de la puntualitat britànica ha quedat ben lluny de demostrar la seva fama.

També criden l’atenció les carreteres. Un cop surts de les autopistes i carreteres generals totes són molt estretes, sense arcén, ni cuneta. Als costats acostuma a haver-hi un petit mur, però és que a molt llocs no passen dos autocars i un cotxe i un autocar passen molt i molt just, obligant a continues aturades per poder passar. Ens estranya perquè tret de dins de les poblacions no tindria que haver-hi massa problema per augmentar l’amplada ja que tot són camps.

Bristol and first impressions

M’aixeco de matinada i encara fosc surto de casa. Un bon tour per diferents mitjans de transport em portarà fins a Bristol, etapa intermitja del viatge cap a Exeter. M’agrada veure els paisatges des de l’aire, les cases, les autopistes, les carreteres, els cotxes, el verd del bosc, els conreus, els camins, els rius, D’alguna manera em recorda als mapes de les curses d’orientació. Catalunya i Anglaterra des de l’aire són dos paisatges ben diferents.Malgrat les 8 hores de viatge fins arribar al lloc de destí considero que aquest ha estat ràpid. Ho afavoreix el fet d’utilitzar aeroports petits. A Bristol Airport ha estat un moment recollir la maleta. Al quart d’hora d’haver tocat terra ja tenia la meva maleta i em plantava davant la parada de l’autobús.La informació extreta per Internet i el Google Maps em són de gran utilitat per arribar a la casa on m’allotjo sense necessitat de preguntar res. És migdia i tinc la resta del dia per passejar amunt i avall per Bristol.

M’ha agradat retrobar-me de nou amb el paisatge i l’arquitectura britànica. No tan amb el vol i els crits de les gavines. És dissabte hi ha gent pels carrers, però no aglomeracions, ni excessiu trànsit malgrat està en una ciutat de prop de 500.000 habitants. De fet dóna la sensació d’un poble més petit, i per cert, no massa pla. He baixat per un carrer que marcava un desnivell del 16%. Ni en els millors ports del Tour!

Em deixo portar i ràpidament acabo en els carrers més comercials. És una societat plena de contrastos. Suposo que com totes. Són molt consumistes, els bars i restaurants tenen gent a tota hora, igual que a casa nostra.

Aprofitant el bon temps, alguns grups, tan de joves com de no tan joves, passen la tarda als parcs, alguns en solitari llegint en algun banc, d’altres en parella o en petit grup. La major part venen ben preparats amb tovalloles per evitar la humitat de la gespa. Fan un pic-nic o simplement peten la xerrada o gaudeixen del bon temps. Passada ja la seva hora de sopar alguns ja es concentren en la zona de pubs i en el seu exterior asseguts a qualsevol lloc o dempeus amb la cervesa a la mà inicien la seva festa. Tinc la impressió de trobar-me a l’estiu en un poble de la Costa Brava. Es flaire el mateix ambient. Les noies molt mudades i amb pantalons o faldilles extremadament curtes també inicien la seva nit de festa. L’ambient que acabo d’observar en els parcs i l’ambient al voltant dels pubs semblen de dos mons ben diferents. ¿Són els mateixos els que omplen els pubs i el seu rodal que els que es passen la tarda al parc?