Debut i errada

En la temporada 2010 he fet el salt a la categoria H35, una categoria amb circuïts de més dificultat, i en la que el meu objectiu és aprendre i gaudir de la orientació.

La primera cursa de la Copa Catalana d'aquesta nova temporada, i per tant, del meu debut és a Torroella de Montgrí en la zona del Mas Cremat, un mapa que ja conec d'una cursa també de Copa de l'estiu del 2008.

Surto dels últims, a prop de les 12, però malgrat tenir temps arribo just per recollir el pitrall i anar cap a la zona de sortida. El que és diu arribar i moldre i ja estic en cursa. Primera sorpresa, el mapa és DINA-3!. Tinc 9.400 metres, 180 metres de desnivell i 25 fites per davant. Surto a trot i a poc a poc. Les tres primeres fites resulten fàcils i properes. Fins a la 4 hi ha un bon tram inicialment amb una petita pujada per una pista
plena de pedres. Noto no haver escalfat i les cames no tiren, però tampoc presenta cap dificultat. Una nova tirada llarga fins a la 5. Estic en una zona oberta amb alguns arbres i matolls per no l'acabo de trobar. Ja la tinc. Han caigut un parell de minuts de més.

Em dirigeixo cap a una cruïlla de camins per encarar la 6 i pel mig del bosc fins a la 7. Estic animat ja que les trobo fàcil i en lloc d'assegurar pels camins tracto d'arribar fins a la 8 de nou pel mig del bosc. Aquí si que perdo temps!!! No la trobo a la primera. Vaig a parar a un camí. Un orientador em demana que el situï en el mapa i ho faig. En el camí cerco referències. De nou un altre orientador que demana ajuda. Tot plegat em descentra una mica, però un cop situat la trobo fàcil. Entre unes coses i altres hauré perdut uns 6 o 7 minuts ben bons. Amb lo fàcil que hauria sigut anar pels camins!

A la 9 hi arribo de dret i la 10 també em resulta senzilla de trobar malgrat fer una mica de marrada i de desnivell innecessari en el camí que he traçat. He anat per l'esquerra del turó quan era millor i més ràpid anar per la dreta.

La 11 serà la meva gran errada de la jornada. Un cop a casa veig amb claredat que no he fet la millor elecció de ruta. Però és que a més anava tan segur de trobar totes les fites a la primera, que enfilo un turó pensant que a l'altra banda trobaré el tàlveg on hi ha la fita i allà està i la marco sense comprovar el número. Mentre pujava pensava que si no estava en aquell primer turó estaria en el següent que també veia mentre pujava. En realitat el meu control estava en aquest segon turó.

Segueixo la cursa en una zona de bosc blanc preciós on cal estar molt atent al relleu per trobar les diferents fites. Ja fa estona que estic tot sol pel mig del bosc. Gaudeixo molt d'aquests moments. Alenteixo la marxa pel desnivell positiu i per poder interpretar bé el mapa. Ja tinc dues fites més al sarró.

Nova tirada llarga fins a la 14, però relativament ràpida ja que està en lleugera baixada.

La 15 està ben amagada dins d'una rassa i em costa una mica de veure. Nova tirada llarga per camins fins a la 16. Començo a notar que les cames ja no van tan ràpides com jo voldria. Fins a la 17 vaig pel mig del bosc identificant els diferents elements que em serveixen per orientar-me.

La 18 en una clariana al mig del bosc em costa una mica de trobar. La veig la segona vegada que passo pel seu costat. Les darreres fites, a partir de la 20, fins acabar estant totes molt a prop una d'altra i cal anar en compte. De fet buscant la 22 trobo la 23, però tampoc és massa problema i acabo la cursa ben content i satisfet.

He fet 2 hores 2 minuts, per 1 hora 8 minuts del guanyador. No em dono compte del meu error en targeta fins que ha passat una bona estona, i haig de pensar una mica per recordar quin ha estat l'error. És molt clar, ha estat una errada d'excés de confiança. És la primera vegada que em passa després de 89 curses d'orientació en els darrers 4 o 5 anys.

He gaudit molt de la cursa i m'ho he passat molt bé. En tot moment he estat molt ben situat en el mapa, i m'he trobat bé físicament. Em quedo amb la satisfacció i la pujada d'adrenalina que produeix preveure on són les fites abans de trobar-les i veure-les. Ja tinc un objectiu per les curses d'aquesta temporada: no doblar el temps del guanyador.

Camps de refugiats

Derrotats, després d'una guerra llarga arriben a un lloc estrany i desconegut on no saben el que es trobaran.

A la Catalunya Nord actual gairebé la mateixa sensació cap informació d'aquesta història, excepte l'indicador de la maternitat d'Elna.

Ni a Sant Ciprian, ni a Argelers, trobo cap indicació sobre els camps de refugiats. Són pobles de costa dedicats al turisme, com els nostres pobles costaners. Tots són iguals a l'hivern. Comerços i restaurants tancats i ningú pel carrer, uns pobles deserts que a l'estiu deuen estar plens d'estiuejants amb ganes de sol i platja. Les platges són immenses. Quin fred devien passar en aquestes platges sense cap tipus de condició! Pensant-ho bé, tampoc m'estranya que no vulguin recordar. No és quelcom del que puguin estar massa orgullosos. El tracte que van rebre no va ser massa correcte. Al seu favor cal dir que en aquell temps i sense massa precedents històrics de quelcom de semblant, atendre l'elevat nombre de persones que es van veure obligats a prendre l'opció de fugir cap a França no devia ser gens fàcil.

Dins la immensitat de la platja em venen al cap les imatges i les lectures. El mateix lloc, però ben diferent, només sorra, humitat, fred i els records d'un país acabat d'abandonar després d'una amarga derrota: tancat de filferro, barracons, gana, vigilants senegalesos cruels, desesperança, ... El mar a prop, la silueta del Canigó, tot un símbol, ben lluny i un futur incert. Què dur que havia de ser tot plegat! I això només era el començament d'un exili que en la major part dels casos havia de durar anys. I molts d'ells ni tan sols tindrien l'oportunitat de tornar. Moririen lluny, molt lluny.

Camins de l'exili 1

Fa exactament 71 anys que tota la zona de l'Alt Empordà estava curulla de gent camí de l'exili. La guerra estava a les acaballes. Portaven tot el que podien a sobre. Mal vestits i amb el mal regust de boca del fracàs i la derrota s'encaminaven cap a un futur incert. Hi havia gent de totes les edats i condicions socials, però tothom amb un objectiu: creuar la frontera per fugir del feixisme que els empenyia i perseguia pel darrera. Era al febrer i devia fer un fred ben viu com aquest cap de setmana.

Volia conèixer i passejar per aquests llocs que s'estan recuperat arrel de la campanya de la memòria històrica. Convé recordar i no oblidar el que va passar. És bo conèixer el nostre passat.

Fa uns anys vaig fer el mateix amb els espais de la batalla de l'Ebre. M'agrada visitar els llocs que en el passat han estat testimoni de la història i allà pensar com devien ser aquells fets i que devien sentir els seus protagonistes. En el cas de la nostra història més recent encara amb més raó, ja que aquesta és la història dels meus pares i avis i cada cop queda menys gent viva que la pugui recordar i explicar.

Primer lloc de visita obligada el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera. Un edifici singular i ben condicionat que fa un bon repàs de tot el procés amb molt de material gràfic que dóna una idea bastant exacte del que va suposar aquest èxode. Coincideixo allà amb un grup nombrós de joves adolescents francesos que també fan la visita amb un silenci i educació exquisit. Em sorprèn que facin una visita organitzada en dissabte, siguin capaços de llegir els textos de l'exposició en català i que els papers en els que estan treballant estiguin en castellà. Qui havia organitzat aquesta visita i per a què ?

En el Museu esperava trobar una guia o un mapa amb informació acurada de quins llocs de la zona es poden visitar en relació a l'exili, però no és exactament així i per tant a partir de la informació que disposo i del que ens explica la senyora que ven les entrades m'organitzo el meu propi recorregut donant tombs d'un lloc a l'altre.

Nocturna: 60 fites i una hora

Al parc de la Pollancreda de Sant Cugat ja havia corregut una nocturna fa un parell d'anys. Va ser sota una intensa pluja, però hi havia gaudit molt.

Em vaig decidir a anar-hi un altre cop. És una cursa singular, ja que el parc està farcit de fites i en el mapa no hi ha descripció de controls. Per tant, cal ser molt curós a l'hora de pinçar la fita i estar segur que és la que toca, ja que no hi ha possibilitat de rectificació.

Ens hi hem reunit una bona colla d'orientadors amb ganes de passar-ho bé. Fa un fred viu, mentre escoltem les instruccions prèvies a la sortida: 3 mapes, cada cop de tamany més petit, i 60 fites, 20 amb sportident i 40 amb tarja.

La sortida és ràpida, ja que al ser lineal tots hem de passar pels mateixos controls i en el mateix ordre. Malgrat això no trobo cues a les primeres fites, una mica a la 4, però no excessiva. És divertit veure tot de llumetes amunt i avall a tota velocitat. En el mapa hi ha una fita que s'ha de visitar més d'un cop. I amb aquesta faig una errada de confiança. No sé per quina raó tinc al cap que és la 16, i allà vaig després de la 15. Un cop pinçada miro el mapa i veig que era la 17. Error que no puc corregir. Em dirigeixo a la que era la 16 confiant que sigui una de les que funcioni amb tarja electrònica, però no és així. O sigui que ja tinc dues errades en la meva cursa.

En el segon mapa, hi ha una bona part del recorregut que coincideixo en moltes fites amb dos corredors més, un d'ells el veterà Ferràn Santoyo, però cadascú fa la seva cursa. A vegades arriba un primer a la fita, en altres arriba l'altre. En la 14 hi dues fites molt a prop (una entre dues papereres, i una en un arbre) i l'elecció és difícil. No tinc clar d'haver-ho fet bé.

I arriba el darrer mapa, el més petit, un mapa veritablement mini. I de nou una fita al mateix lloc que hi havia la 14 de l'anterior mapa, i aquesta vegada es passa per allà dues vegades. De nou l'elecció és una loteria. Ni a casa mirant el mapa amb tranquil·litat sóc capaç d'esbrinar quina és l'opció correcta. Quan pinço la darrera fita, el sportident no respon. Suposo que això vol dir que he fet alguna errada.

Acabo satisfet i cap a casa. M'ho he passat molt bé. Ha estat un bon entrenament. Poc més d'una hora, uns 20 minuts per cada un dels mapes. Encara no han sortit els resultats i no sé exactament el nombre d'errades.

Espais que recorden el nostre passat

Al voltant de l'interessant exposició dels dos museus de Sabadell (d'Art i d'Història) una esperança desfeta s'han organitzat tot un seguit de conferències i també dos itineraris.

Aquest diumenge ha estat el primer.
Hem visitat tres espais de Sabadell amb relació directa amb la guerra civil. Com a tot arreu a Sabadell, malgrat no patir la violència directa de la guerra, aquesta hi va exercir una gran influència, sobre tot, el temor per primer cop a la història de poder rebre un atac aeri indiscriminat contra la població civil, tal com va succeir en altres pobles i ciutats del nostre territori. De fet des de Sabadell es podien escoltar els atacs aeris que patia Barcelona, així com veure el resplendor de les bombes.

La primera parada va ser el refugi antiaeri de l'aeròdrom de Sabadell. Ja hi havia estat quan van obrir aquest espai a la ciutadania per primera vegada, però aquest cop la visita va ser més pausada. És un refugi-polvorí fet pels militars i amb una funció militar, per tant diferent del que són els refugis civils. Malgrat que Sabadell no va ser víctima d'atacs aeris a la ciutat es van construir forces refugis ja que aquí es fabricaven els avions republicans coneguts com els xatos. D'alguns d'aquests refugis se'n tenen referències, d'altres se sap on estaven i alguns encara es conserven, però aquest és l'únic que es pot visitar.

La segona parada són les naus de la fàbrica on es feien els “xatos”, la coneguda com “la aeronaval”. No era aquesta la seva funció inicial, però van ser aprofitades al llarg de la guerra, i fins i tot, un cop acabada també van ser utilitzades pel règim franquista amb objectius militars. Ho havia llegit i escoltat moltes vegades, però no sabia on estava ubicada i ni molt menys que encara existien i sense massa diferència a com havien estat en aquella època.

Molt a prop de la fàbrica s'ha descobert i explorat un altre refugi antiaeri, però aquest no es pot visitar degut a que es troba inundat. És curiós com molts dels llocs quotidians pels que passem sovint amaguen fets i edificis històrics del tot desconeguts per nosaltres.

I la tercera parada i darrera és al nou Parc de Can Gambús, un nou espai verd de la ciutat que he visitat sovint i on a vegades entreno, i en el que han deixat una petita construcció en runes. Cada cop que la veia em feia la pregunta de què devia ser allò i per quina raó l'havien deixada allà al mig sense cap retol informatiu, mentre altres restes, sobre tot les ibèriques, les havien sepultat, després d'organitzar un parell de visites per mostrar-les.

Doncs el misteri ha quedat resolt es tracta d'una garita de vigilància, on se suposa que hi havia una mena de destacament de 2 o 3 homes, que connectats per ràdio donaven informació dels moviments que observaven i que posteriorment la seva antena havia estat utilitzada per l'antiga Radio Sabadell. De fet, pels vells veïns del barri aquesta vella construcció era coneguda com “la emisora vieja”.

Ha resultat un matí molt interessant i instructiu per tal de conèixer una mica més de la nostra història més immediata i també de l'entorn urbà que ens rodeja.

Sprints a Montjuich

Arribo al lloc de la sortida i em trobo amb una gran cua per recollir el pitrall i el sportident. Necessito al voltant de mitja hora per recollir-ho tot i després de canviar-me haig de fer una nova cua per sortir.

Els tres primers trams de la cursa són bons (en baixada i en pla i sense dificultats d'orientació) per córrer a sac, però em modero ja que no he escalfat gens degut a les cues. Gairebé puc dir que aquest primer sprint em servirà per fer un bon escalfament pel segon. A partir de la tercera fita, ja comença a picar una mica amunt i cal estar més atent a la ubicació de les diferents fites per entremig dels jardins a l'est del MNAC. Cal
interpretar bé els diferents camins i escales, a vegades amunt a vegades avall, per tal d'estalviar desnivells innecessaris. Tinc poques dubtes, vaig ràpid i acabo amb bones sensacions.

Sense gairebé interrupció em preparo pel segon sprint. Aquest comença en pujada. Serro les dentsi amunt, aprofitant les escales automàtiques. Em sento fort i amb ganes d'anar ràpid i així ho faig. A la 5 perdo un moment, ja que passo pel davant i no la veig entremig dels matolls, però ja està. La 7 i la 8 es troben en un jardí que havia vist a vegades des de fora i en el que mai havia entrat. Un dia i tindré que tornar. Sóc una mica lent en trobar la 8, ja que pensava que estava una mica més avall, i surto disparat cap a fora. De nou cap els mateixos jardins on s'ha desenvolupat part del primer sprint. Prenc les decisions ràpidament i sense cap problema encaro la recta final.

Han estat dos sprints amb la mateixa distància i desnivell, 17 fites el primer i 19 el segon i amb molt millor temps i posició en el segon. 24-51 el primer i 28è de 46 participants i 23-10 i 20è de 45 participants.

Com ja és costum el segon sprint em surt molt millor que el primer, segurament degut a tres factors, no haver fet un bon escalfament, millor coneixement del mapa en el segon recorregut, ser conservador en la primer cursa i esprémer les forces en el segon.

A veure si en el proper puc fer un bon escalfament abans de començar.

Tornen les rogaining

De nou el primer gran repte de l'any ha estat la Rogaining de l'Espluga Calba, un poblet de Les Garrigues que és bolca en la seva organització i que té per nom, The Wild Boar 2010.

La temporada passada va ser l'estrena d'aquest tipus de curses que ningú coneixia i va ser un gran èxit. Aquest any ja s'ha organitzat la primera Copa Catalana de la modalitat.

És dissabte i toca matinar. Anem 4 amics. Tornaré a formar equip amb el Joaquin, amb qui ja vaig compartir les dues rogainings de la temporada passada, i els altres dos són la Mª Pau i Lluís que s'estrenen en aquesta rogaining.
Diumenge passat vam fer un petit entrenament per tal de donar unes nocions bàsiques i explicar la simbologia que utilitzen aquesta mena de mapes.

Arribem a temps per preparar tots els estris necessaris i posar a la motxilla el material obligatori. Amb el sportident ben assegurat al canell de cada un dels components de l'equip entrem a la plaça del Castell a esperar l'hora de la sortida.

Ens lliuren els mapes amb 15 minuts de temps per decidir l'estratègia de cursa. Aviat ens posem d'acord amb el Joaquín i quan acaba el so de les campanes ens posem en marxa pels carrers del poble. Tenim 6 hores per endavant i a diferència de les dues rogainings anteriors hem establert una estratègia diferent.
Cada dos hores farem una petita aturada i replantejarem la cursa.

Aquest cop també ens hem mirat bé el mapa per tal d'evitar al màxim els desnivells positius que en les altres rogainings ens havien fet molt mal. Decidim anar cap la zona del sud el mapa per tal de collir el 9 punts de la fita 90 i pel camí anar agafant fites.

Per arribar a la tercera fita hem de salvar un desnivell important travessant un bosc. Cal ser curosos en la decisió de travessar boscos ja que tal com ja havia informat prèviament la organització estan plens d'arbres caiguts que en alguns moments dificulta molt la marxa. És la fita 72 que està dalt d'un turó, dins del que havia estat una trinxera de la guerra civil.

En una hora de cursa portem 4 fites (35-70-72-44) i això ens sembla un bon promig. No trobem un camí que hi ha marcat al mapa i tirem pel dret, i amb tot això perdem temps camí cap a la 52. La 76 la passem de llarg, però tornem enrere i allà la tenim. I ara un bon tram per camins farcits d'arbres caiguts que cal anar esquivant amb compte, pista forestal i un petit corriol en pujada per assolir la fita 90. Ja passen de les 2 hores de curses i portem 7 fites i 42 punts.

Ens aturem, fem un mos i replantegem les següents fites. Ja tornem a estar en marxa. Ens creuem i saludem per primer cop a l'equip superveterà dels Anem Fent a qui anirem trobant en el que resta de jornada, així com a un equip femení. La 64 està en un tàlveg i ens cal una mica de temps per veure-la.

Un cop feta la 53, malgrat que es pot anar per camí decidim fer-ho camp a través per tal de practicar una mica d'orientació. Ens en sortim prou bé. El terreny és obert, en baixada i no massa brut, però cal cercar el millor lloc per baixar les feixes. Arribem al camí una mica més tard que els Anem Fent que havien escollit l'altre itinerari. És clar que no hem guanyat res, però hem gaudit de la baixada.

I ara toca enfilar-se de valent fins a la 80 que està dalt d'un turó. Ja hem passat l'equador de la cursa amb 10 fites i 61 punts. I d'allà a la 51 per camins i corriols, previ pas per un avituallament.

Allà decidim anar a buscar la 67 per camins en lloc d'anar a per la 81 que torna a estar a dalt d'un altre turó. No tenim ganes de tornar a pujar. Però mirat el mapa a casa, segurament era una millor opció. Per arribar a la 67 intentem evitar al màxim el desnivell i en part ho aconseguim. 

De nou estem en una pista i aprofitem per tornar a menjar una mica tot caminant camí a la 73. Un cop hi estem a prop anem a buscar la 43 on tornem a trobar als Anem Fent que si que han anat a per la 81. Després ens enfilem fins a la 73.

Aquí comença la part final de la cursa. Ja no pararem de trotar, primer la 31. Hem de tornar una mica enrere, però ja la tenim. Tirem camps a través per anar a la 83. Estem molt endollats i malgrat el cansament gaudim d'allò més en aquest tram final. Anem a parar a una pista forestal i per un moment ens despistem. Esvaïts els dubtes trobem el corriol que ens porta a la 83 i sortim fletxats cap a la 32, aprofitant que va un mica de baixada.

Mirem l'hora encara ens queden 29 minuts i tenim temps d'anar a la 40 i així ho fem. I ara si cap l'arribada. Temps final: 5-52-28, 18 fites i 101 punts i posició 13 en la categoria de Homes Veterans (HV) de 17 classificats. Per 26 fites i 167 punts de l'equip guanyador de la categoria.

El final de la cursa molt ben organitzat, molt millor que la primera edició, amb cues, però no excessives. Aviat estem davant el plat de mongetes i el porc, tot petant la xerrada sobre la cursa. I un cop lliurats els premis cap a casa, tot pensant en la propera que serà el mes de maig a Núria.

Dues sprints per començar el 2010

La primera cursa de la temporada serà la continuïtat de la Barcelona Sprint Cup que es va iniciar el mes de novembre passat al barri gòtic. Avui les curses són al Parc del Guinardó, un lloc on no havia estat mai, i que només coneixia per les referències literàries dels llibres de Juan Marsé i que potser es mereixerà una altra visita per fer-hi una passejada amb tranquil·litat.

És un dia de molt de fred i en el que en principi no ve massa de gust posar-se a córrer. Però allà estem més d'una quarantena d'orientadors amb ganes de treure'ns el fred del damunt tot corrent i buscant fites pel parc.

D'entrada em costa posar-me en el mapa. No estic massa centrat, però a partir de la cinquena fita tot comença a funcionar millor i gaudeixo molt de córrer d'un cantó a l'altre a la cerca de les diferents fites. Passada la 14 ja albiro el final de la primera cursa i per camins amples tracto d'anar el més ràpid possible per encarar el final de la cursa i acabar no massa content per aquest inici una mica dubitatiu. Han estat 26-01 per 2200 metres 110 de desnivell i 17 fites, i 20è de 27 acabats.

Massa fred per aturar-se entre cursa i cursa. Simplement un moment per beure una mica, treure'm una mica de roba i ja estic començant la segona. La primera fita la veig molt clara, pel carrer de sota i a tot drap, aviat ja és meva. En la segona em faig una mica d'embolic. Segur que hi ha una millor opció.
La 3ª opto per córrer pels camins encara que dono més volta i estalviar-me així els forts desnivells que suposo anar-hi per la via més directa. Enllaço fites ràpidament fins a la 10. A aquesta ja amb una mica de pujada arribo cansat i tinc que continuar amb forta pujada fins a la 11. Ho faig caminant per agafar aire. Des de la 11 toca de nou una forta pujada i després baixada. Tinc problemes per trobar un lloc per baixar d'un talús que no havia vist en la primera ullada al mapa, i perdo temps. I des d'aquesta ja enllaço les tres darreres fites. En aquesta segona cursa han estat 28-05 per 2200 metres 150 de desnivell i 16 fites i 14è de 30 arribats. No només millor posició final que en la primera sinó també amb millors sensacions pel desenvolupament general de la cursa.

Tot i ser un parc hi ha uns bons desnivells i les pujades són feixugues. M'he trobat bé en les curses entre fita i fita i un cop he entrat en el mapa no he tingut problemes greus d'orientació, ara bé a les pujades tinc que
millorar. Serà qüestió d'entrenar-les. Alguna recomanació ?

2009, de nou un any dedicat a l'orientació

De nou ha estat un any dedicat a l'orientació i fonamentalment a la Copa Catalana en la categoria H45.

Aquesta temporada la H45 ha estat una categoria molt més disputada i amb molta més competència que la temporada passada. Aconseguir podi no era tasca fàcil. Amb tot i això he assolit 5 podis, encara que cap primera posició i he estat quart en la classificació final de la Copa Catalana a menys d'un punt de la tercera posició.

Tots els podis van estar a la primera part de l'any abans de l'estiu quan encara entrenava amb regularitat: Sils (3r.) Vilassar de Dalt (2n.) Vilallonga de Ter (3r.) Bellestar (2n.) i Pi de les 3 Branques (2n.). Vaig quedar molt satisfet sobre tot de les curses de Vilassar de Dalt i de Bellestar.

Després de l'estiu les coses ja no em van anar tan bé. Vaig deixar d'entrenar amb regularitat i a gairebé totes les curses cometia errades importants que em feien quedar molt lluny de les places de podi. A més a més el meu ritme de cursa era molt lent.

A part de les curses de Copa Catalana també he participat en algunes curses populars d'orientació i algunes nocturnes a l'estiu.

El que em va agradar molt aquest any van ser les curses en modalitat rogaining. Són curses en equip i en les que en un temps determinat (6 hores) cal trobar el màxim nombre de fites possibles escollint les de més
puntuació. Són curses on una bona forma física, sobre tot, resistència, estratègia a l'hora d'escollir les fites a buscar i l'ordre en que fer la cerca i evidentment l'orientació són importants. També vaig gaudir molt en el campionat de Catalunya de Rallies al Refugi d'Erols.

A més a més també vaig fer tres curses de muntanya (la primera edició de la cursa nocturna dels mussols, la Marxa dels 3 Pics, i el Farell) i un parell de curses d'asfalt, els 10 kms. de Sant Quirze del Vallès, memorial David Rovira (em va costar però vaig baixar de 50 minuts) i la cursa de Canovelles, on vaig recollir una important bossa amb productes de neteja que encara estic utilitzant. Potser amb una mica de sort m'arribaran fins a la propera edició.

Encara que a principis d'any m'havia proposat participar en la cursa del Pedraforca i la Olla de Núria al final no va ser així.

Resumint he acabat l'any amb 27 curses d'orientació en les seves diferents modalitats, tres curses de muntanya i dues d'asfalt. He sortit a córrer 202 dies amb un total de 230 hores i 1800 km.

I pel 2010 què ?

D'entrada vull continuar fent orientació, però provaré en la categoria H35, una categoria en la que no tindré cap opció a posicions de privilegi, però en la que puc aprendre molt ja que els circuïts són més llargs i alhora més difícils. També participaré en la Copa Catalana de Rogaining, és una modalitat d'orientació que m'agrada. I segurament al llarg de l'any alguna cursa de muntanya o d'asfalt també caurà. Al mateix temps procuraré ser més regular en els meus entrenament evitant les èpoques en que per diferents motius gairebé no surto a entrenar.

Sansil Underground Préssec Style

Amb el temps ha arrelat en el món atlètic celebrar el darrer dia de l'any amb una cursa. No sé massa bé com es va iniciar aquesta tradició, però ha esdevingut multitudinària i es celebra en molts racons del país. De fet es fan en diferents dies i horaris i si hom vol pot participar en més d'una.

Un any vaig anar a la Cursa dels Nassos, però hi ha massa gent i no m'agrada. Altres anys he participat en la cursa isocrònica que es fa per la llera del Ripoll. Crec que és la única d'aquest tipus que es fa. La cursa i l'ambient m'agrada però cada cop em ve menys de gust córrer a la tarda. Em fa mandra un cop estic a casa, després de dinar i de la migdiada sortir a córrer. Des de fa molts anys que acostumo a entrenar al matí i les curses que faig a la tarda són ben excepcionals.

En algun moment havia pensat en anar a Canovelles, però al final he decidit participar en la 4ª edició de la SanSil Underground una cursa del tot atípica, una cursa entre amics en que l'objectiu principal és la diversió, però amb tots els ingredients de les grans curses: pitralls, que per cert en aquesta edició s'han esgotat, xips, bossa del corredor, avituallaments assortits amb tota mena de productes, pàgina web, trofeus, sorteig de regals cedits generosament per Running Vallès.
És una autèntica manera lúdica d'acabar l'any. Passades les 10 ens reunim 10 amics i a les 10.30 en punt sortim des de Mossèn Homs per fer un circuït de 5 kms. homologats, i dissenyat especialment per l'ocasió.

L'objectiu es anar tots junts fent fotos de tot el recorregut que quedaran pel record, amb les aturades que cal per anar-les fent sense problemes, i per no perdre a ningú ja que el recorregut no està senyalitzat. Tot són bromes i bon humor al llarg de tot el recorregut. A la font de l'Argelaguet podem degustar un magnífic avituallament isotònic d'aigua fresca a la font del lloc i al mateix temps aprofitar per fer una foto de tot el grup.

Portem ja 3 kms., gairebé tots de baixada i ara ens resten 2 kms. de pujada per concloure la cursa. Arribats al conegut com a Pont de Madison es dóna la possibilitat d'iniciar les hostilitats per decidir qui serà el guanyador i guanyadora de tan prestigiosa cursa. És un final en pujada que castiga les cames de tots els atletes i on tothom s'esforça d'allò més. Hi ha tres atletes destacats que sembla que són els que es disputaran les places de podi de tan prestigiosa cursa. Però les coses no són mai el que semblen i en la darrera corba es produeix un reagrupament de tots els participants per entrar junts a la meta en un disputat sprint.

Acabada la cursa podem degustar un avituallament amb assortiment de tot el que hem portat entre tots, mentre es procedeix al lliurament de les bosses dels corredors, els diplomes als guanyadors i el sorteig de regals donats per Running Vallés.

     

Segurament no serà pas aquesta la meva darrera participació en aquesta cursa, una cursa diferent. Allà ens veurem d'aquí a 361 dies. Potser caldrà pensar en obrir les inscripcions ja.