dimarts, 18 de juliol del 2000

Lizarra – Los Arcos

Surto d’Estella a les 6.50. Està plovisquejant una mica. No tinc un bon estat d’ànim. Em trobo cansat.
Al cap de poc trobo la font del vi. En bec i aprofito per esmorzar. Passo pel davant del imponent edifici del Monestir d’Irache, aquestes hores encara tancat.
De camí a Arqueta travesso un bosc preciós. A l’esquerra contemplo la muntanya de Montejurra i em venen a la memòria els fets sagnats de la transició política. A Arqueta xerro una estona amb Pablo un home que regala un bastó als pelegrins que li demanen. També ensenya amb lliçons pràctiques com s’ha de caminar aprofitant-se de l’ajuda del bastó.
El camí segueix pujant amb el castell de Monjardín al fons. Ja de baixada arribo a Villamayor de Monjardín, un poble just a sota la muntanya del castell. Hi ha un alberg idíl·lic envoltat d’un paisatge encisador i uns hospitalers holandesos encantadors i molt amables. Prenc un cafè amb llet reconfortant i em regalen un Evangeli segons Sant Joan.
Segueixo. Són uns 12 kms. fins Los Arcos sense cap poble més i rodejats de camps de blat i de vinyes. Puja i baixa, ja comença a fer calor i sol. Aquí tinc la impressió que trobo el camí que sempre havia imaginat: sol, calor, camí bo, ample i polsegós, gent caminant en silenci cadascú al seu pas, camps grocs de blat, silenci i res més.

Arribo a Los Arcos. Un llarg carrer major amb portals d’altres èpoques ens mena cap a un alberg modern i polit davant d’una plaça amb un petit estany, portat per uns hostalers estrangers molt amables.
Han estat 21 km. i 6.30 hores de camí.
M’instal·lo, em dutxo i faig la bugada abans d’anar a dinar un “menú del peregrino” a un restaurant proper. Un cop he dinat faig un cafè en un bar abertzale on puc fullejar el diari Gara, escoltar heavy metal i veure el Tour.
Un cop descansat toca voltar una mica pel poble. Torno a passar pel carrer Major i contemplo amb més calma les cases amb façanes més interessants. En un petit forn de pa com els d'abans ens comprem el berenar i xerrem amb un nen de 5 anys que feia dibuixos del Templo de Zeus. 
Visito l’església, massa barroca pel meu gust. L’exterior i el Claustre gòtic m’agraden més.

Compro una mica per sopar, descanso a la gespa en front de l’alberg, preparo l’etapa del dia següent i finalment a sopar i a dormir.

dilluns, 17 de juliol del 2000

Puente La Reina – Lizarra

Encara és fosc, i hi ha moviment a l’alberg. Alguns amb lots i amb força soroll preparen les motxilles per sortir ben d’hora. Em torno a dormir i no començo a caminar fins a les 6.40. Passo pel carrer Major de Puente La Reina i travesso el riu Arga pel pont romànic del segle XI acomiadant-me d’aquest poble per iniciar la quarta etapa del camí. Fa fresqueta.
Al cap d’una hora passo per Mañeru. Puc contemplar la magnífica Plaça dels Fueros amb l’Ajuntament, una petita escola i un dels moments màgics del camí: grans grups d’orenetes amb vols circulars baixos per la plaça i el cel tot prenent el seu esmorzar.
Només sortir de Mañeru veig Ciuraqui allà lluny dalt d’un turó amb carrers empedrats i amb fortes pujades. Els pobles de l’etapa d’avui són magnífics, però em resulta molt difícil trobar-hi un bar o una tenda oberta on comprar alguna cosa. On deu comprar el que necessita la gent d’aquests pobles ? A la sortida d’aquest poble enfilo una forta baixada que em mena cap a una antiga calçada romana amb un pont mig derruït. Una bona part del camí segueix aquesta calçada romana. S’acaba fent desagradable caminar per ella degut al seu empedrat no massa còmode pels peus. 
A Villatuerta, ja a prop de Lizarra visito l’església de la Asunción de la Nuestra Señora on em segellen la credencial. Avui la motxilla es fa ja molt pesada, i malgrat que Lizarra no està lluny aquest tros del camí es fa molt llarg. Només creuar el riu Egea per un pont entro al poble i trobo l’alberg. Ja tenia ganes d’arribar.
Un cop instal·lat m’espavilo per anar comprar abans no tanquin les tendes i poder dinar. La dutxa, rentar la roba, i una mica de migdiada quedarà per després.
Lizarra està en festes. Una volta ens sorprèn per la quantitat d’esglésies, monestirs i monuments. És un lloc encantador i molt important en l’Edat Mitjana.
L’ambient entre els pelegrins em resulta curiós. Hi ha més estrangers que espanyols i sembla haver-hi molta gent que ho fa per motius religiosos.
Abans de sopar prenc la determinació d’alleugerir el pes de la motxilla. Crec que porto coses que són prescindibles, i pot ser útil per aquesta aventura que només acaba de començar portar menys pes a l’esquena. Només ha faltat la volta de la tarda per tal que avui em trobi francament cansat. A veure com m’aixeco demà ?

diumenge, 16 de juliol del 2000

Cizur Menor-Puente La Reina/Gares

Torno al camí a les 6.30 després de prendre un cafè amb llet i unes ametlles per agafar força abans d’abandonar l’alberg.
El primer objectiu d’avui és l’Alto del Perdón (735 m.), la primera pujada seria del camí. Tot pujant em sorprèn una música màquina potent que sembla venir d’unes construccions antigues (església i caserio) aïllades al mig de camps de blat i gira-sols. Si més no, em resulta insòlit.
A les 9 arribo a dalt de l’Alto del Perdón, on hi ha per una banda una bon nombre de molins de vent d’un parc eòlic i també un monument als pelegrins.


A partir d’aquí ja tot és baixada. M’aturo a Uterga a prendre un cafè amb llet i unes pastes en una casa particular on ofereixen aquest servei al pelegrí a un preu una mica abusiu. Es van aturant pelegrins i tinc una animada conversa amb Pablo, “El Estudiante de Salamanca”, un pare i fill que són de Paris i un senyor que ve des de Lourdes amb bicicleta.
Poc després deixo a l’esquerra un camí que porta fins a Eunate, en el camí aragonès i segueixo el camí francès fins a Obanos.


Després d’entrar per una portalada admiro l’església i la plaça on semblen haver celebrat alguna mena de festa medieval la nit anterior i avui estaven desmuntat tota la infraestructura.
Per fi, Puente La Reina on s’ajunten el camí francès i l’aragonès. Avui han estat 19 km. i 5.30 hores de camí.
Només entrar a la població trobo l’alberg i m’instal·lo, prenc una dutxa, compro menjar, dino, una bona passejada pel poble i cafè.
Passo gairebé tota la tarda descansant al costat del riu Arga contemplant la meravella del Puente La Reina.


Finalment després de sopar, surto a prendre un Pacharan abans d’anar a dormir. Quan torno a l’alberg hi ha una bona colla de pelegrins sopant i fent gresca. Sembla que no estan cansats i no tenen son.

dissabte, 15 de juliol del 2000

Larrasoaña-Cizur Menor

Una gran part de la nit, a la plaça que hi ha davant de l’alberg han estat celebrant el final de les festes de Sant Fermí. Això m’ha impedit poder dormir bé, i al matí no escolto el despertador.
Surto a les 7.30, i està plovent amb intensitat. Renuncio a seguir el camí que està ple de fang i vaig per la carretera direcció a Pamplona. Avui no para de ploure en cap moment. Igual que ahir torna a ser difícil trobar un lloc per fer un mos. Al final esmorzo en un bar a peu de carretera. Són les 10 passades i tinc gana. Menjo un entrepà de xistorra boníssim.
Al poc de sortir del bar escoltem un crit: "Peregrino, peregrino !" Ens girem i ens criden a nosaltres. Ens havíem deixat el bastó. Al principi no els fèiem cas, perquè encara no tenim assumit això de ser "peregrinos".
Continuo caminant per la carretera sota la pluja. Passo Huarte i posteriorment Villava. Comença a ploure més fort i decideixo que ja en tinc prou de mullar-me, i agafo un autobús que em porti fins a Pamplona.
Per sort, quan baixo de l’autobús ja no plou i, fins i tot, fa una mica de sol. Compro menjar i al passar per la Universitat de Navarra em segellen de nou la credencial.
Finalment arribo a Cizur Menor, el meu objectiu d’avui, al voltant del migdia. Aquí hi ha dos albergs. M’instal·lo en el primer que veig, un alberg administrat per l’Ordre de Sant Joan de Malta, davant d’una església del segle XII. Han estat 19 km. i 6 hores, encara que no totes, de caminar.
Dutxa, dinar a l’alberg i una volta pel poble, abans de prendre un cafè, llegir el diari i mirar el Tour en el Asador El Tremendo.
A l’interior de l’església del segle XII hi ha estendards medievals que la fan molt atractiva. També hi ha una petita exposició informativa sobre la Ordre de Malta. És un lloc molt maco i on una part també s’utilitza d’allotjament per quan s’omple l’alberg.

És el primer moment del Camí en el que disposo de temps. Ja fa sol i passo la tarda en una bonica plaça del poble fent estiraments, llegint una estona i descansant fins que toca sopar i anar a dormir.

divendres, 14 de juliol del 2000

Roncesvalles-Larrasoaña

Va, ja és hora de posar-se en camí de veritat. És força fosc, mig adormit encara, faig la motxilla, i quan em disposo a sortir de l’alberg veig que està plovisquejant. Quin començament! Primer dia de camí i plovent! La capelina posada, i endavant, el camí ja ha començat!. Fa fresqueta.

Aquest inici és especial, una mica fantasmagòric i màgic a la vegada: la pluja, una mica de boira, i el camí entremig dels arbres.

Plou a estones, per sort amb no massa intensitat. Ja fa estona que camino i encara no he menjat res, però no hi manera de trobar res obert. Per fi, al passar per Espinal (km. 6.5) em desvio del camí i trobo una tenda-bar al peu de la carretera en la que puc esmorzar i aprofitar per fer la primera aturada del dia. Mentre esmorzo, a la televisió fan el darrer encierro de les festes de Sant Fermí. Ahir mateix estava caminant per aquells carrers que ara veig a la petita pantalla!
La baixada que ens mena fins a Viscarret està molt enfangada i cal anar en compte. En una tenda d’aquest poble em posen el primer segell a la meva credencial. Ja l’he estrenat!
Ja porto força hores caminant i torno a tenir gana. Una aturada per menjar una barreta energètica i continuar amb més força.
Malgrat que ja passa del migdia, davant el Pont de la Ràbia de Zubiri (aquí hi ha un alberg) decideixo seguir endavant i arribar fins a Larrasoaña per acabar aquesta primera etapa. Aquest darrer tram d’uns 4 km. que segueix al costat del riu Arga es fa molt i molt pesat. Finalment en el propi carrer Major de Larrasoaña trobo l’alberg. Han estat 27 km. i 9 hores des de la sortida de Roncesvalles. No està malament per ser el primer dia.
Hi ha força gent i m’ofereixen lloc en un matalàs al terra. Deixo les meves coses i cerco un lloc per dinar. Al final del poble trobo una tenda-bar-restaurant on puc dinar i comprar alguna cosa per sopar.
Són les cinc de la tarda. Aprofito una estona que no plou per fer un passeig pel poble. Sopar d’hora i a dormir.

dijous, 13 de juliol del 2000

Inici

Ha arribat el gran dia. La nit anterior ja ho havia deixat tot preparat. Sona el despertador. Només tinc que vestir-me i cap a l’estació. El tren de Sabadell surt a les 6.23. Mentre espero el tren de Pamplona esmorzo una miqueta a l’estació de Sants. A les 7.30 puntual surt el tren. Tots els plans de tants dies estan a punt de materialitzar-se.
L’arribada a Pamplona és al migdia. A l’estació segueixo a la gent. Tothom agafa el mateix autobús que ens portarà al centre. Es nota que és una ciutat en plena festa. Es veu molta gent vestida d’un blanc perfecte amb el tradicional mocador vermell.
Confirmo els horaris de l’autocar fins a Roncesvalles. No surt fins a les 18.00 hores. Deixo la motxilla a la consigna i dino una mica. Tinc temps per donar una bona volta per Pamplona. Faig el recorregut dels “encierros”. Encara que sigui sense els braus, em fa il·lusió veure els llocs que tantes vegades he vist a la tele. Déu n’hi do com puja la cuesta de Santo Domingo!. I pensar que aquests 800 metres els fan en uns dos minuts!. Corren molt aquests braus!
Ja és hora de tornar a l’estació d’autobusos. Allà ja trobo altres persones que també faran el camí, un d’ells Pablo, “El Estudiante de Salamanca”. I finalment arribada a Roncesvalles a les 19.00 hores.

Un cop aquí es precipiten els esdeveniments d’aquest primer dia. Fins ara tot ha succeït a un ritme lent, però a partir d’ara tot anirà molt de pressa.
Al baixar de l’autobús només cal seguir a la gent. En una petita recepció ens donen la credencial de pelegrí que anirem segellant al llarg del camí, ens mostren l’allotjament i ens diuen l’horari de la missa del pelegrí i del sopar del pelegrí en un restaurant proper.
Deixo la motxilla a la llitera que em correspon i malgrat no ser creient vaig a la missa del pelegrí. Oficien 5 capellans, un és el que ens ha rebut, tots vestits iguals de verd i blanc. És un ofici prou digne, amb benedicció especial pels pelegrins que inicien el camí inclosa. Hi ha molta gent, i a alguns se’ls veu molt avesats a seguir aquests tipus de celebracions.
Ara jo només queda el temps just per sopar i anar a dormir. A la taula del costat hi ha dues italianes, semblen mare i filla, que aniré trobant en els primeres etapes del camí.
Quan surto del restaurant ja és fosc i lamento no disposar de més temps per donar un tomb per aquest lloc amb tanta història. Potser caldrà tornar-hi un altre dia amb més temps. És tard i cal descansar.
Abans de dormir decideixo que porto massa coses a la motxilla. Una samarreta és quedarà per sempre a Roncesvalles.

dimarts, 11 de juliol del 2000

Preparatius

La decisió de fer el camí de Sant Jaume la vaig prendre fa un any i aleshores va començar la preparació. Era un bon repte i no es podia deixar a la improvisació del darrer moment.
Estava en forma ja que aquell mateix any havia corregut la marató de l’Aneto. Però una cosa és córrer una cursa un dia i la preparació que això suposa i l’altra es caminar un dia darrera l’altre més de sis hores amb una motxilla a l’esquena. Per tant, l’estiu anterior vaig voler fer la prova recorrent una part del GR-5, el que va de Sitges a Canet passant per tota la Serralada Pre-Litoral.
Al llarg de l’any vaig participar en algunes caminades organitzades per Centre Excursionistes i per la Setmana Santa vaig trescar pel Montseny. Tot això mentre m’informava bé del recorregut amb algunes guies i també feia una planificació inicial de les etapes.
El pla era sortir aviat de l’alberg i caminar de 6 a 7 hores fins el migdia. El nombre de dies que necessitaria no em preocupava massa, ja que les vacances de mestre em permetien poder esmerçar més de 30 dies. També vaig decidir començar a meitat de Juliol per no coincidir amb el San Fermin a Pamplona.
L’altre preocupació era que calia portar la motxilla. Era tot un mes de caminar! Vaig fer una curosa llista del que podria necessitar i amb els dies la vaig anar reduint al que vaig creure que seria imprescindible. Roba i muda de recanvi, alguna peça d’abric i per la pluja i els estris de neteja i poca cosa més. Estava clar que calia estalviar pes.
Tot a punt, ja només falta agafar el tren fins a Pamplona i esperar el dia per començar l’aventura.

dilluns, 3 de juliol del 2000

Motius

D'aquí uns dies començaré el camí de Sant Jaume. Els motius de fer-ho cal cercar-ho molts anys enrere. Ja en els anys universitaris era un projecte que apareixia relativament sovint en les converses amb alguns amics. En aquell moment eren simples paraules. No hi havia cap motiu clar, potser era simple curiositat. Semblava que podia ser divertit i interessant.
Més endavant aquest somni de joventut es va anar alimentant amb la visió d’algunes pel·lícules com la Via Làctea de Buñuel o la lectura d’alguns llibres com “Habidis y Gargoris” de F. Sánchez Dragó.
A principis dels 90, Ferran Lloret de la Unió Excursionista de Sabadell va fer el camí, el va explicar en un llibre “El camí de Sant Jaume” i va crear una Associació d’Amics del Camí amb l’objectiu de marcar l’antic camí català. Es va revifar el meu interès pel tema, però obligacions socials i familiars convertien en impossible el projecte. En aquells moments la meva idea era fer-ho des de Sabadell per Montserrat seguint el camí català.
Finalment, ajudat també per la meva afició a l’excursionisme i a les carreres de fons i per la publicitat dels darrers jacobeos vaig prendre la decisió de fer el camí.
Quins poden ser els veritables motius és molt difícil d’esbrinar. Per una banda, un repte personal, Per altra, caminar pel mateix camí que segles darrere segles han recorregut persones de diferent condició social i amb objectius segurament també diferents. Potser també conèixer en la realitat algunes de les coses que havia llegit en els llibres. Realment com en moltes de les nostres accions, els motius segurament es mantenen ocults en algun amagat racó del meu cervell.