Estels del Sud: Beseit - Refugi Font Ferrera: l'espectacle dels barrancs

 

Beseit – Refugi Font Ferrera

22 km. 7-56-54 21-39 x km. 1594 metres de desnivell positiu

De nou esmorzar de luxe abans de tornar a emprendre la marxa.

Malgrat que es pot arribar al Parrissal per la carretera asfaltada prefereixo l’alternativa que passa pel mas de Sant Miquel per un corriol ben marcat. Travesso un parell de barrancs que estan ben secs. Es nota molt que fa molt de temps que no hi plou. De nou travesso marges i més marges d’antics camps de conreu abandonats de fa molt de temps on encara resten troncs ennegrits i esquelètics d’ametllers.

Al mas de Sant Miquel s’arriba per un corriol. En l’actualitat és un lloc més aviat inhòspit, molt allunyat de qualsevol zona habitada. Es fa difícil imaginar com devia ser la vida en aquest indret quan estava plenament ocupat. És un mas que malgrat estar totalment derruït encara impressiona per la seva grandària. Hi ha un cartell que explica que eren tres cases separades on vivien tres famílies diferents al voltant del que havia estat una església.

Des de l’alçada en la que estic contemplo al fons el riu Matarranya. El corriol que estic seguint em mena fins a l’aparcament que hi ha l’entrada del Parrissal. Prèviament cal adquirir l’entrada a la web de l’Ajuntament de Beseit. L’aforament està limitat. Els federats tenim descompte d’un euro. Avui, tot i no ser època turística i ser un dia laborable, hi ha força gent, encara que no en excés. No em puc imaginar com deu estar en altres moments de l’any. El funcionari de l’Ajuntament m’explica que hi ha poca aigua pel que acostuma a ser habitual. Pateixen per aquest estiu. Creuen que si no plou amb abundància, a l’agost podria estar totalment sec.

És un lloc increïble. Són més de 4 quilòmetres de passarel·les i camins habilitats. Recordo que fa uns vint anys no era així. Ni es pagava, ni havia control, ni les passarel·les arribàvem tan lluny com ho fan ara.

És tot un espectacle: la verticalitat de les parets que em rodegen, les anomenades gúbies, el color de l’aigua, encara que escassa, simplement la natura. No paro de fer fotos. Ara d’aquí, ara d’allà.

Un cop s’acaben les passarel·les s’acaba la gent, i segueixo per la mateixa llera seca del riu Matarranya. Per a mi, molt millor ja que així m’estalvio el Pas del Pomeret que no em feia gens de gràcia, la veritat. Ara bé, fa molta pena veure-ho tot d’aquesta manera. Hi falta molta aigua! Es veu perfectament la línia on aquesta acostuma arribar.

Aprofito una zona on encara resta una mica d’aigua per fer una parada i menjar una mica. De nou avui he trobat un restaurant amb bones vistes.

Segueixo endavant pel mig del riu. En alguns trams costa trobar per on passar entre els blocs de pedra. Em recorden, en petit format, algunes de les zones de grans blocs dels Pirineus.

Deixo el Parrissal i el Matarranya en el lloc conegut com el Pont de la Guimerana. En realitat no és cap pont. Es tracta simplement d’un pas estret del riu entre dues roques enormes. Just passat el Pont a la dreta surt un corriol costerut que puja fins endinsar-se al barranc de la Coscollosa, que segueixo per un corriol fins al final. Un nou barranc també a estones sorprenent, no tan espectacular com el Parrissal, però també amb zones molt boniques com el monumental teix de la Coscollosa.

Quan acaba el barranc agafo una pista a la dreta que ben aviat passa per davant de dos xalets ben tancats, un de petit, i un de més gran. Penso en qui deu haver estat el que va tenir la idea de construir-se un xalet aquí. No és fins molt després , ja en el refugi, que repassant la ruta d’avui en el mapa veig que és el “famós” xalet del rei. Rep aquest nom perquè va ser utilitzat moltes vegades pel dictador per venir a caçar a la zona i en una de les seves visites va venir acompanyar del seu hereu, l’actual emèrit.

Seguint per la pista passo a prop d’un ramat de bous. Avisat que en aquesta zona hi ha bous braus, soc prudent i me’ls miro de lluny, per si de cas. Amb tot, m’han semblat pacífics, però millor no temptar la sort.

Ja només em resta seguir per la pista, rodejat d’un bosc molt penetrable amb algunes roques que em fa pensar que seria una bona zona per fer un mapa d’orientació. Un petit tram de corriol em mena fins el refugi on finalitzo la jornada d’avui.

Al refugi som 5, tres excursionistes de Sant Cugat que avui han iniciat l’Estels del Sud en sentit invers al meu, i un italià, en Pietro, que ahir vaig veure arribar a Beseit mentre estava prenent la cervesa al bar de la Plaça.

A l’hora de sopar conversem animadament. A la conversa s’afegeix el Moisés, el guarda del refugi, i la seva família que avui també dormen al refugi.