Torre Baró

Torre Baró és una estació de tren a l’entrada de Barcelona i també un barri de la ciutat. Des de petit, en els anys 60 quan anava a Barcelona amb els meus pares en el 600 sempre em cridava l’atenció aquella construcció allà dalt a la muntanya que hi havia a l’entrada de Barcelona. Un castell? unes runes? Què era? De més gran em seguia cridant l’atenció tant quan anava en tren o quan anava en cotxe a Barcelona.

De sempre havia pensat que volia apropar-me a aquella construcció.
Han tingut que passar els anys, però finalment ha arribat el dia.

Algú m’havia explicat que aquella gran mansió l’havia fet construir un Baró, d’aquí el nom de “la Torre del Baró” per la seva filla malalta de tuberculosi i a qui havien aconsellat un canvi d’aires. Però la filla no va poder gaudir de la mansió ja que va morir abans. Aleshores es van aturar les obres i les restes segueixen allà a dalt del turó donant la benvinguda a tothom qui entra a Barcelona per aquell indret. Però aquesta història com molt d’altres no és certa. “El castell” és en realitat un hotel iniciat en la primera dècada del segle XX i mai acabat.

En les onades d’immigració dels 50 i 60 esdevingué un barri d’autoconstrucció. Tot pujant des de l’estació de RENFE en direcció a la torre es pot observar que malgrat les reformes urbanístiques d’alguns carrers la major part dels habitatges són d’aquella època, encara que també n’hi ha de recent construcció.
L’urbanisme tal com correspon als barris nascuts d’aquesta manera és una mica caòtic i alguns carrers tenen rampes d’un desnivell propi de les rampes més dures del Tour. Hi ha poques botigues per no dir cap. No sembla fàcil la vida en aquest barri.

Des de dalt a part del castell hi ha una bona perspectiva de Barcelona: des de la desembocadura del Besòs fins a  Montjuic, els edificis alts que configuren el sky line de la ciutat i les grans vies de comunicació plenes del soroll de vehicles amunt i avall i les cases enfilant-se pels petits turons (Turó de la Rovira, el Carmel, ... ) de la ciutat amb una mica de verd al seu cim.

Simplement un matí diferent amb la visita a un lloc gens especial però al que feia molts anys que volia pujar.

Sant Benet de Bages

Era dilluns i estava a Manresa. Vaig decidir acostar-me al Monestir de Sant Benet del Bages. Feia molt de temps que el volia visitar i fa poc vaig escoltar que havien fet una important obra de restauració i l’havien obert al públic.

Hi ha un gran aparcament per cotxes i tots els seus voltants han estat adequats per rebre a molts visitants. Aviat vaig veure que la visita seria de pagament. M’arribo fins a la porta d’entrada i m’informen que al serdilluns estar tancat, però que les visites són comentades i en grup. Dono un petit tomb. Han fet un gran treball de restauració i han afegit alguns edificis moderns massa luxosos pel meu gust: hotel, restaurant, botiga, ....

Llegeixo alguns cartells que expliquen una mica la història del Monestir. M’apropo a informació i com a molts llocs darrerament el preu de l’entrada em resulta excessiu. Després diuen que cal posar la cultura a l’abast de tothom. No entenc els preus d’entrada a molts d’aquests llocs. I tampoc la moda de només poder fer visites guiades.

Personalment m’agrada visitar-ho al meu aire, llegint els plafons informatius o la guia, però no seguint a algú amb les seves explicacions i el seu timing. M’està bé pagar, però em sembla un abús els preus prohibitius que cal pagar per poder accedir a aquestes visites. Reconec que la seva conservació i restauració no són barates, però tampoc calen que aquestes siguin de luxe.
Els poders públics o les fundacions de les caixes són les que han de subvencionar aquests llocs i la seva conservació, no els visitants amb les seves entrades. Ara entenc la moda de rebaixar els impostos i no oferir cap servei al ciutadà que ha de pagar per tot.

Em nego a pagar-ho. No em vindrà de visitar un monestir i un claustre romànic més o menys. M’agrada molt veure les seves pedres despullades i respirar la seva tranquil·litat, però no a aquest preu abusiu i menys en una visita de grup rodejat de gent.

La Sèquia

El passat mes de setembre mentre escalfava per la cursa d’orientació de Santpedor vaig descobrir un canal d’aigua amb un camí que el seguia. El lloc em va agradar.

Després i gràcies al Sant Google vaig saber que allò era la sèquia que al llarg de 26 km. porta aigua des de Balsareny a Manresa, una construcció del segle XIV amb una curiosa història amb certs aires de llegenda. El passat 2 de març van fer la 24a. transèquia, una marxa que ressegueix tot aquest camí. En un principi havia pensat anar-hi, però el fet que fos molt multitudinària (més de 6000 participants) em va tirar enrere ja
que preferia fer-ho en solitari i amb la tranquil·litat de poder contemplar tot el paisatge.

I així ha estat, després d’estudiar les possibilitats de transport públic que em podien permetre fer-ho sense suport extern allà estic caminant des del Parc de l’Agulla en direcció a Balsareny. És un recorregut pla i maco, sempre al costat del canal d’aigua. D’alguna manera em recorda a la via verda. El lloc és tranquil allunyat del brogit al que estem acostumats.
La primera part no para de donar voltes pel Pla del Bages al Nord de Manresa rodejat de camps i petits horts. Un cop travessada la carretera de Santpedor el polígon de Santa Anna i ja a prop d’on vaig descobrir el mes de setembre trobo el lloc més encisador de tot el recorregut, amb grans alzines i roures als dos costats i amb el centenari Roure Gros.

Abans d’arribar a Sallent es passa pel costat de les Mines de Potassa, tot un canvi de paisatge, entre les vies del tren i la muntanya de les restes de potassa, un paisatge de lo més Mad Max. Porto poc més de 20 km. ja en tinc prou. Ha estat un bon passeig. Dino a Sallent i agafo el bus que em portarà de tornada a Manresa.

Em deixava una fita!

Tornava a Canovelles on la temporada passada vaig guanyar en el C2. Avui participava en el C1, un circuït més llarg i amb més competència. Eren 7.100 metres, amb 22 fites i 260 metres de desnivell. Era la tercera cursa del circuït Oros de la temporada i malgrat un contratemps ha estat la millor de totes les curses.

Ha estat una cursa amb molt bones sensacions. En tot moment sabia on em trobava i anava ràpid de fita a fita sense problemes per trobar-les. Però a la fita 16, no sé que m’ha passat, segurament falta de concentració. Ja veia el final a prop. He sortit corrents, però en direcció a la 18. Sort que a prop d’aquesta m’he adonat de la meva errada i he tornat enrere a trobar la 17, la fita que em deixava. A més, no hi havia manera de trobar-la. Estava a prop d’una riera i vinga riera amunt i avall. Per fi!

I ara a córrer a tot drap, 18 i 19 que estava ben lluny, però el camí era fàcil. A partir d’aquí s’enllaçaven una molt a prop d’altre fins a la 22. Aviat s’ha constituït un tren. Érem 4 un darrera l’altra ràpid, ràpid pel mig del bosc fins arribar al final després d’una forta baixada, travessar la riera i una forta pujada: 1-23-48 i més de 17 minuts per la 17.

A la primera cursa del circuït Oros, al gener al Pla dels Capellans (4.420 metres i 28 fites) vaig arribar a 43 minuts del primer. A la segona, al febrer al Parc Forestal (5.870 metres  i 20 fites) vaig arribar a 68 minuts del primer. I avui la tercera, la més llarga, només he perdut a 27 minuts respecte al  primer.

Dia M

La Marató és sempre una cursa especial. No sé el que té, que qui la prova una vegada s’enganxa i repeteix. Suposa un esforç important tan la seva preparació com el mateix dia de la cursa.

La meva darrera marató va ser l’edició del 2006. Actualment amb dos o tres hores de cursa ja en tinc prou i per fer una marató en necessito prop de quatre i se’m fa massa llarga i començo a pensar qui m’ha manat a mi ficar-me allà. Però el matí del dia M, no puc evitar rememorar  les sensacions de la cursa i en quin km. probablement em trobaria.

 

Un cop aconsegueixes acabar-la t’omples de satisfacció per assolit el repte i el dia després malgrat l’esgotament i les tiretes et trobes com en núvol. Avui després de llegir les cròniques de tots els coneguts que varen córrer ahir els 42 km. estic pensant que el proper any és possible que torni una altra vegada a ser a la línia de sortida.

He pujat al calaix

Hem sortit aquest matí de Sabadell amb boira, però al Tagamanent tenim sol al començar la cursa. Pràcticament no he pogut escalfar res per unes incidències en les inscripcions que no hem solucionat fins a darrera hora.

Sortim junts el Manel i jo, però un cop al triangle cada un va per ell, per alguna cosa som de Sabadell. Veig una fita, però no és la meva, més avall entre uns arbres ja la veig. Hi arribo, però tampoc és la meva. Començo malament. Pujo amunt fins el camí a cercar una referència a partir de la que buscar. Ara si la trobo sense més problemes. Hi havia passat pel costat però no l’havia vist. Nou minuts és massa temps. Espero ja no fer més errades.

Veig la 2 allà lluny i aquest cop si que ho era. La 3 i la 4 estan a prop i amb poc temps ja les tinc totes dues. Camí a la 5 hi ha una forta pujada que em fa caminar i bufar.  Aquí coincideixo amb un jove al que retrobaré diverses vegades al llarg de tot el recorregut. Ja la tinc, així com les que venen a continuació, totes força a la vora del camí principal del Pla de la Calma.

La 9 a rumb i camp a través després d’una altra forta pujada. Quan estic a prop cerco una referència per acabar de trobar-la i ja la tinc. La 10 és a prop. El camí fins a la 11 és un puja i baixa continuat, però no és massa difícil de trobar. La 12 ve tota de baixada i m’ho passo molt bé saltant el més ràpid possible entre les pedres.

Torno al camí i tinc la sensació d’haver-me passat, fins i tot, vaig enrere, però no. Ja està. La 14 és a prop, però tinc que rectificar el recorregut ja que em fico al mig d’una zona on és difícil avançar. De la 15 a la 16 intento anar pel dret, però veig que es complica el camí i torno enrere per buscar una ruta més fàcil. La 18 és de baixada, entre talussos i vinga baixar i per cercar la 19 torno pujar. Després en el mapa veuré que no era necessari tornar a pujar, però ara ja està fet. Analitzant després la cursa aquí és un dels punts on perdo la segona posició.

I ara a córrer a tope fins el final. 1-21-47. És un bon temps. Tinc la sensació que puc fer podi i així és soc tercer a tan sols 18 segons del segon i a més de 20 minuts del primer, un component de la selecció txeca que estan passant una temporada entrenant a Catalunya.

Estic molt content i crec que encara em queda un petit marge de millora per solucionar aquestes petites errades. 

Decepció

Aquesta era la primera cursa de Copa Catalana de la temporada 2008. Aquest any he canviat de categoria passant de H40 a H45. Això em dóna possibilitats d’aspirar al podi de la categoria, o al menys, això em pensava.

La cursa era a L’Espulga Calba en un terreny farcit de vinyes i camps d’oliveres i amb molts marges de pedra seca.

Surto ràpid i trobo sense problemes la primera fita. Reconec bé el terreny, però inexplicable camí cap a la segona fita faig una mala interpretació del terreny, m’enfilo a dalt un turó, i començo a buscar. Té que ser allà, però no és així. Amunt i avall, a dreta i esquerra però no trobo res. La brúixola m’indica que estic mal orientat. No acabo d’entendre per què. Busco una referència. Baixo fins a un camí ample, però no aconsegueixo ubicar-me en el mapa. Torno a pujar al turó i res de res. Els minuts van passant. Tinc clar que he perdut totes les meves opcions de fer un bon resultat. Torno enrere i cerco una referència clara. Ja torno a ser a la cruïlla en la que he decidit enfilar-me al turó equivocat i veig amb claredat quina ha estat la meva errada. Amb poca estona trobo la fita 2.

D’alguna manera la cursa comença de nou. Després veure que he perdut més de 28 minuts en trobar-la. Tot un món.

M’apropo a la 3 per un camí. L’abandono, travesso 4 marges i allà està. Cerco la 4 a rumb, però aviat veig que no estic al lloc adient. No caic en el mateix error que abans i torno enrere per cercar una referència. Una petita construcció em serveix i des d’allà mirant el mapa i terreny amb cura m’és fàcil trobar-la. El rumb fins a la 5 m resulta relativament fàcil, el mateix que fins a la 6. En tot moment tinc el terreny identificat en el mapa, tal com ha de ser.

De la 6 a la 7, hi ha un km. en línia recta. Opto per seguir uns camins per apropar-m’hi, anar camp a través em sembla molt arriscat. Tot va bé i allà està. Les fites que resten estan força a prop unes d’altres i les vaig trobant amb força seguretat, molt atent, tant als camins com a les diferents formes de terreny. Acabo la cursa amb 2-02-01, molt emprenyat per l’errada de principiant en la fita 2 que ha malmès el que podia haver estat una bona cursa. Al final he quedat 4rt. però massa lluny de les posicions de calaix.

Fa dos curses em va passar mateix amb una fita, la maleïda 14. Davant d’una errada tinc que reaccionar més ràpid: ser conscient que no estic al lloc, cercar una referència clara i tornar a iniciar la cerca, el que he fet a la 4. D’altra manera perdo molt de temps.

Cansat però satisfet.

El vespre de divendres vaig rebre un correu de la organització de la cursa en el que avisava de la dificultat tècnica i també física de la mateixa. Per tant aquesta cursa es convertia en un repte personal. El terreny ja el coneixia de la temporada passada i sabia que hi havia forts desnivells.

He gaudit d’allò més, molt concentrat en el que feia amb un gran desgast físic pujant i baixant en tot moment i amb moltes fites fetes a rumb, utilitzat en poques ocasions la xarxa de camins de la zona i identificant en tot moment les formes de terreny segons indicava el mapa.

El que em continua costant molt són les particularitats de la vegetació: identificar quan el terreny és verd, els diferents tipus de verd i sobre tot els marrons del mapa. Poques vegades aquesta simbologia la veig clara en el terreny.

En alguns trams de la cursa he coincidit amb altres orientadors, com en la fita 12 on ens esperaven les agradables ampolles d’aigua i on hem coincidit tres al mateix temps. Però aquestes coincidències duraven poc temps ja que aviat cadascú anava a la seva escollint el que li semblava que era el millor recorregut per assolir la següent fita. Ha estat una cursa de la que crec haver aprés molt a interpretar mapes.

Finalment han estat 2-31-39 per un recorregut de 5900 metres amb 20 fites i 390 metres de desnivell i posició 19 de 30 i amb pocs segons de diferència entre les posicions 17 i 20. El primer ha fet 1-23!!! Em pregunto com s’ho fan per anar tan ràpid!!!

Trofeu Francesc Mates

És dissabte i a les 9 recullo al Manel, company de club i poso direcció cap a Barcelona. La cursa d’avui és a Collserola, sota de Sant Pere Màrtir, un lloc amb grans desnivells. És el trofeu F. Mates. En Francesc Mates va ser un dels fundadors del COC i també de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya i, a més del Memorial Cursa de l’Amistat que ell va crear per als corredors de fons, el trofeu d’orientació a ell dedicat és una de les clàssiques catalanes.

Gaudim d’un bon matí, encara una mica fresquet, però a mesura que s’aixeca el dia la temperatura és ideal per córrer per la muntanya. És una cursa open sense categories de 4.500 metres i 15 fites. En Manel surt 30 minuts abans. Té un petit problema només sortir amb la situació del triangle. Observo la sortida d’uns quants orientadors i sembla clar que l’opció és en direcció Nord i muntanya avall. Escalfo una estona i ja estic a punt.

Sortida, no dubto i gairebé sense mirar el mapa, avall. La primera fita està en un camí, fàcil de trobar. A la cerca de la segona, també a prop d’un camí, primer remunto muntanya amunt (coi com puja!) fins un petit corriol que segueixo fins a una cruïlla. Ara és el camí de la dreta. La fita queda a la dreta d’aquest camí, a la part alta d’un talús. Abans d’arribar al lloc deixo el camí, però un cop trobo la fita veig que era millor seguir pel camí, ja que es veia passant.

La tercera fita està molt lluny. Hi ha una opció que és anar recta fins una casa que veig a l’altra banda d’una forta baixada i pujada, però amb una vegetació molt espessa i bruta. Decideixo donar volta i seguir pel camí. Amb aquests dubtes em desconcentro una mica, i un cop a l’altra banda de la petita vall i a prop de la casa, no sé massa on em trobo. Tiro amunt fins trobar un pal indicador assenyalat al mapa. Ja estic en el camí que em portarà a prop de la 3. La localitzo sense problemes. Potser he donat una mica de volta però no m’ha anat malament. Era un camí llarg des de la 2 a la 3.

La 4 és ben a prop. Em trobo a una noia en direcció contrària que em pregunta on ens trobem i li dic. Ja sé que això no s’ha de fer, però .... Crec que m’he equivocat de camí i que la 4 queda més a la dreta. Em giro i allà la veig. Tornem al camí a la cerca de la 5 que està en una corba. Vinga a córrer. Aprofito per mirar on és la 6. Ja està. Porto uns 30 minuts de cursa. Segueixo corrent pel camí i a buscar la 6. Em torno a desconcertar i en una cruïlla m’entren dubtes d’on soc exactament. Crec que vaig bé i tinc que segui recte. Entre aquestes que m’avança un altre participant. Tots dos anem per la mateixa fita. Pràcticament hi arribem junts amb una noia. La 7 la busco en línia recta i aviat la trobo, queda una mica per sobre de la direcció on la cercava, però la veig sense problemes. Ara porto 37 minuts de cursa i estic a la meitat.

La 8, toca pujar muntanya amunt a cercar un camí que m’hi portarà de dret. La pujada és brutal. La noia queda enrere. Ja soc al camí. Toca córrer. També aprofito per mirar on són les properes fites. Semblen fàcils. En una cruïlla tinc que deixar el camí i enfilar-me a dalt un turonet on hi ha la fita. Ja sóc al turó. No la veig. Miro el mapa. Té que estar a la meva dreta. Allà és. Surt un orientador de picar la tarja.

La 9 sé on és: camí avall a tota pastilla, travessar la plaça. Allà està. He avançat al que m’havia avançat a la 8. En direcció a la 10 per camins. Ràpid, ràpid. M’avança un orientador dels joves, el segueixo, fins la 10 i la 11. Totes dues molt a prop de petits corriols fàcilment identificables. La 12 està en una forta baixada camp a través. Porto al davant dos orientadors que els deixo de veure un cop he trobat la 12. A la 13 hi arribo per corriols. Cal estar atent en les diferents cruïlles. Allà està. La 14 m’enfilo amunt recta, una altra forta pujada, fins a sortir a dalt a una petita placeta. Ja només queda la 15. A córrer. Al final ha estat 1-06-49.

Molt ràpida aquesta segona part de la cursa. Comento la cursa amb el Manel que havia arribat feia poc. Surten els resultats: 16 de 32. He millorat mot respecte a la darrera cursa. Comparo el meu temps amb altres que també han participat en les dues curses. Al Pla dels Capellans m’havien tret entre 43 i 27 minuts i en canvi, avui estic només entre 16 i 2 minuts. La millora és evident. Estic satisfet del resultat i de la cursa que he fet. Potser em falta córrer una mica més entre fita i fita. Crec que puc fer-ho.

S’han acabat les curses d’entrenament el proper diumenge serà la primera cursa oficial de la temporada, la primera cursa de Copa Catalana a l’Espluga Calba.

La cursa de les punxes o maleïda 14

Com l’any passat la cursa del Pla dels Capellans és la primera cursa de l’any. Aquí m’estrenaré en una cursa en el circuït C1, el més difícil. El meu objectiu és aprendre.

Ja conec el lloc i això fa que m’orienti fàcilment en el triangle. Vaig trobant les fites sense dificultat, la primera al costat d’un camí, la segona en una rasa, la tercera al peu d’un talús. En tot moment estic orientat encara que en algunes vegades perdo algun temps donant més volta de la necessària. En moltes fites em trobo amb dos orientadors més. A vegades arribo primer jo, altres vegades arriba algú d’ells dos. Per recorreguts diferents anem més o menys fent els mateixos temps.

Tot és així fins arribar a la fita 14. Crec que estic al lloc, però no la trobo. Estic sol, no passa cap altre orientador i vinga a donar voltes i no hi ha manera de trobar-la. Tan bé que anava! Cerco referències i crec estar al lloc adequat, fins que decideixo buscar una cruïlla de camins que hi ha al mapa. És quan m’adono que estic en un altre lloc, no lluny de la fita 14, però suficient per no trobar-la.

De nou orientat, la trobo amb facilitat i segueixo endavant, emprenyat amb mi mateix. De nou torno a anar ràpid a trobar les fites. De la 15 a la 16 sóc capaç per primera vegada de trobar una fita seguint les corbes de nivells. Em poso content.

La 19 està molt allunyada de la 18 i decideixo anar-hi el més recte possible, passant dels camins i també em va bé. La 21 i la 22 tenen el número intercanviat, però no suposa cap problema i a partir d’aquí tot és molt ràpid fins a la 28.

He acabat amb 1-27-16 i 32 de 37. L’any passat vaig fer 1-12 però era el C2 amb 10 fites menys. Ha estat una llàstima l’errada a la fita 14. No sé exactament el temps que he perdut, però ha estat considerable.

Com l’any passat acabem tots comentant la jugada mentre ens traiem les punxes que portem enganxades a la roba. Ben bé aquesta cursa podria rebre el nom e la cursa de les punxes.