Un any de curses

Començo l’any en plena preparació per la mitja de Gavà. Em feia il·lusió comptar amb una entrenadora, encara que només fos virtual. El meu objectiu era ambiciós apropar-me de nou a la meva millor marca, o sigui, baixar d’una hora trenta (1-30). El volum de treball era important. Mai havia entrenat sis dies a la setmana de forma tan continuada i gairebé mai havia fet sèries i el que s’anomena entrenament de qualitat d’aquesta forma tan intensiva. L’hivern era fred i entrenar de matinada era dur. Vaig passar alguns entrenaments a la tarda, malgrat que mai m’ha agradat entrenar a la tarda. El fet de tenir companys d’entrenament, al menys els diumenges, ho convertien tot en més divertit i entretingut. Això també era nou per mi. De sempre he estat un corredor solitari. Però la veritat és que aquells dies del començament de l’any anava molt cansat.

La primera cursa de l’any va ésser al gener la cursa de 10 km. del barri de Sant Antoni de Barcelona. Me la vaig prendre com un test per conèixer el meu estat de forma. Vaig iniciar al cursa a un ritme força ràpid (4-05 el km.) i amb bones sensacions, però no vaig ser capaç de mantenir-ho tota la cursa i vaig acabar amb males sensacions i amb un últim km. molt lent. Temps final 43-49, molt lluny de l’objectiu de baixar de 42 minuts.

El següent diumenge amb un grup d’amics corríem junts el Cros open de Sant Sebastià de Sabadell després d’haver fet un entrenament llarg de prop de dues hores. Va ser una forma divertida d’acabar un entrenament de diumenge.

Finalment després de dies i dies d’entrenament, va arribar el gran dia, la mitja de Gavà.Després d’haver estat entrenant sempre amb temperatures molt baixes, es va aixecar un dia calorós. Ja des de l’inici vaig veure que no assolia el ritme necessari per fer el temps previst i ja a partir del km. 15, simplement em vaig deixar anar per acabar. El temps final 1-42-54 estava molt lluny del que era el meu repte quan havia decidit pujar al vaixell d’aquests entrenaments. Les sensacions no eren bones. Pocs companys d’entrenament van assolir els seus objectius. Potser els objectius que ens havíem plantejat eren massa ambiciosos, o potser ens havíem autopressionat massa ?

Ja en el darrer d’entrenament per Gavà havia decidit aprofitar aquella preparació per afrontar la marató del Mediterrani en la seva primera edició, però sense cap objectiu concret de temps, tret de l’objectiu de acabar-la.

Vaig sortir al darrera de tot. Mentalment havia dividit la cursa en tres trams de 14 km. i havia decidit controlar el meu ritme de cursa amb el pulsòmetre intentant fer el que no havia aconseguit mai anar de menys a més. L’estratègia va anar bé fins el 35 on després d’haver fet uns magnífics kms. des del 28 al 34 amb unes molt bones sensacions, vaig tenir que acabar els últims kms. molt lent. Temps final 4-05-10, prop de les 4 hores que m’havia plantejat inicialment, i amb raonables bones sensacions.

Vaig acabar la temporada amb dos curses que eren campionat universitari (Gavà i el Mediterrani també ho eren) i el Memorial Ramon Oliu a Cantonigros.

Després del descans posterior a la Marató vaig participar en el Campionat Universitari en pista de 10.000 metres. Era la primera vegada que corria una competició en pista. Va ser una cursa amb molt poca participació: cinc atletes, un d’ells es va retirar quan liderava la cursa i un altre no era universitari. Em vaig limitar a regular el ritme de cursa a cada volta per fer un temps raonable (45-45) a aquelles alçades de la temporada. Em va agradar córrer en pista.

Per primera vegada en la meva vida atlètica pujava a un podi, encara que fos per la poca participació. Va ser tota una experiència. I a la següent cursa també vaig repetir podi universitari. Ja m’estic acostumant a les medalles de bronze! Va ser la cursa de muntanya d’Alpens. Era la primera vegada que hi participava i el recorregut, el paisatge i la organització em van agradar molt. Sempre és un plaer tornar a córrer per muntanya després de tantes curses per asfalt.

La darrera cursa de la temporada va ser especial. Aquest any havia mort en Ramon Oliu, l’introductor de les curses populars a Catalunya i un dels fundadors de Marató Catalunya. Es va organitzar el primer Memorial Ramon Oliu al seu poble natal, Cantonigros. Era una cursa de 10 km. per corriols. Feia estona que amenaçava tempesta i en el moment de donar el tret de sortida es van desfermar totes les forces de la natura en forma de trons, llamps i litres d’aigua que van caure a sobre nostre. Sort que a meitat de cursa va parar de ploure. Al concloure la cursa es va retre un petit però emotiu homenatge amb el Cant dels Ocells interpretat per un net del Ramon Oliu davant de la seva casa natal.

En aquest període de temps que va de Gavà fins a l’estiu també em vaig estrenar en una nova modalitat de curses que m’està agradant: les curses d’orientació. Són una manera diferent de córrer al mig de la natura, on és més important orientar-se bé que no pas córrer molt, encara que això també és important, però sobre tot, és més important trobar les fites sense perdre’s pel camí. Les eines són un mapa i una brúixola i la capacitat d’orientar-se de cadascú. La sortida és individual i cal trobar el camí més curt i ràpid per assolir les diferents fites assenyalades en el mapa.

Acabant el període estival em començo a plantejar els objectius per la nova temporada atlètica i decideixo que si a mesura que avança la temporada em trobo bé, provaré de nou amb la marató, malgrat que també vull dedicar-me més a les curses de muntanya i a aquestes curses d’orientació que he descobert recentment.

Afronto gairebé sense entrenar una cursa atípica, la cursa contra el funicular dins dels actes de la Festa Major de Gelida. I després s’han anat succeint les curses que ja he explicat amb anterioritat en aquest mateix bloc: el Burriac Attac, la cursa de la Festa Major de Sabadell, la cursa de la Mercè, la cursa d’orientació del Tagamanent, la de muntanya del Castell de Burriac, la del Farell, la del Riu Ripoll i per acabar l’any la Sant Silvestre de Sabadell.

I ara ja estic en ple compte enrere de la preparació per la Marató de Barcelona del 26 de març d’enguany. Continuaré explicant.

Una Sant Silvestre diferent

La d’ahir va ser una Sant Silvestre diferent i em va agradar. Era alguna cosa més que una trobada d’amics a qui els hi agrada córrer, però no arribava a ser una cursa competitiva. A la font de Jonqueres de Sabadell ens varem reunir una cinquantena d’afeccionats al córrer per acomiadar l’any practicant l’esport que tan ens agrada. L’objectiu era fer 50 minuts al costat del riu Ripoll cadascú al seu ritme. Estava marcat fins el km. 6 per tal de facilitar la regulació dels diferents ritmes.

Allà estàvem amb els germans Miquel i EL Xavi S. disposats a córrer de pressa, però sense arribar a un ritme de cursa competitva. Varem fer tota la cursa junts. La primera part en direcció a la Bassa de Sant Oleguer era de baixada i els km. sortien a 4-35, mentre fèiem petar la xerrada i organitzàvem els nostres objectius per aquest nou any que estava a punt de començar.

Arribem al km 5 amb 23 minuts i decidim donar mitja volta i tornar, tot pensant que a la pujada anirem més lents. Altres van arribar fins el km. 6 i altres van girar molt abans que nosaltres. En la nostra tornada cap a l’arribada ens anem trobant altres companys i companyes i ens anem reagrupant. Aviat veiem que no hem calculat prou bé i quan falten 2 km. per arribar al final només portem 38 minuts de cursa. Ens queden 12 minuts, i per tant, hem de fer els 2 km. que resten a 6 minuts el km. Malgrat que reduïm la marxa entrem en el darrer km. amb 43 minuts.

Al final poc abans d’arribar hem de tornar enrere per complir l’objectiu dels 50 minuts. No som els únics que ho hem de fer. Entre el 49 i el 51 i poc arribem tots i totes.

És el moment per les fotos pel repartiment de samarretes i sudaderes (2 per tots), beure, primer begudes isotòniques i després cava català i desitjar-nos un bon any 2006 i moltes curses i cap a casa a seguir la festa.

Cursa del Riu Ripoll

Al mig d'aquests dies de festa i fred també es celebren algunes curses populars per fer baixar els torrons.

A mig matí anaven arribant els atletes a les Pistes d'Atletisme de Sabadell. Feia un fred viu. En aquest món de les curses de fons ens coneixem gairebé tots. Tot era saludar i desitjar-nos unes bones festes, mentre fèiem petar la xerrada i complíem amb el ritual de recollir el pitral, i una mica d'escalfament abans de posar-se els pantalons curts. Al final he decidit córrer amb samarreta de màniga llarga i guants. Era millor passar una mica de calor que patir fred al llarg de tota la cursa. Pels altaveus anunciaven la distància exacte 8.600 metres. Amb un altre company dels entrenaments del diumenge ens plantejaven aquesta cursa com una prova del nostre estat de forma. Provaríem d'anar a ritme de 4-30 cada km.

Sortim junts i als pocs metres (100) de la sortida hi ha una corba pronunciada i el camí s'estreny. Cal alentir el ritme, així com en el pas del primer pont. Malgrat això, en el pas pel primer quilòmetre passem a 4-20. Anem bé, i no tenim la sensació d'anar tan ràpid. Aquesta sensació la tindrem al llarg de tota la cursa. Correm al costat del riu Ripoll, un lloc habitual d'entrenaments per tots els atletes de Sabadell. La primera part de la cursa és en lleugera pujada, per fer la segona part en lleugera baixada. Pràcticament fins el quilòmetre 3 anem avançant a companys. En algun tros trobem una mica de fang. El nostre ritme continua viu, entre 4-23 i 4-05 el quilòmetre en tota la part de la pujada. Abans d'arribar a la meitat de la cursa i iniciar la baixada ens trobem amb els primers i en tota l'estona que ens creuem els que pugen amb els que baixen ens donen ànims.

Bé, ara ja estem a la meitat, i tot és baixada. Si no afluixem el ritme, aconseguirem el nostre objectiu. Baixem tots els quilòmetres per sota de 4, entre 3-58 i 3-54, per arribar a les Pistes un altre cop amb 35-49 temps oficial.

Estem molt contents i satisfets de com ens ha anat, malgrat que gairebé tots estem d'acord en que la cursa no té la distància que havien dit. Malauradament això passa molt en les curses. Moltes d'elles estan mal mesurades i la distància oficial no és la distància real. És realment estrany que passi això avui en dia amb la quantitat d'aparells moderns que existeixen per mesurar, però aquesta és la realitat.

A l'arribada recollim els regals (un parell de samarretes i alguna cosa més) i comentem la cursa amb els companys, mentre esperem el sorteig d'un val de 300 euros per la compra de material esportiu. Com gairebé sempre no hi ha sort.

I tots cap a casa a seguir amb les celebracions pròpies d'aquestes festes i anar pensant en els propers reptes en el camí de la preparació de la Marató de Barcelona, el 26 de març d'aquí a tres mesos justos.

La cursa de muntanya del Farell

Sóc tot un veterà a la cursa del Farell. He participat en les 13 edicions i normalment la utilitzo per posar a prova el meu estat de forma després del primer període de preparació de la temporada.

Aquests últims dies no aconseguia anar ràpid als entrenaments, però les sensacions eren bones. S’ha aixecat un matí fred. Al sortir de casa el termòmetre marcava 2º. Ja un cop a Caldes a la sortida he trobat com sempre un bon grapat de companys amb ganes de passar-ho bé. El comentari de tots era el fred i amb quina roba correria cadascú la cursa. Al final he optat per els pantalons curts, la samarreta de tirants i la gorra vermella de sempre.

L’objectiu que m’havia marcat era igualar la marca de l’any passat, la meva segona millor marca en aquesta cursa: 57-40. Al ser una cursa per camins de muntanya és molt difícil conèixer bé el ritme al que fas la cursa com passa en les curses d’asfalt. Però el coneixement del circuit fa que tingui unes referències de pas que em van bé per saber si porto el ritme adequat.

Faig els primers quilometres per mig del poble a un bon ritme. Deixem el poble i al cap de poc enfilem la pujada principal de la cursa. Em noto fort i arribo al final de la pujada amb 22-28. L’any passat havia passat amb 22-30, per tant vaig bé.

Ara ve un tros de baixades i pujades fins a la meta volant, ja passat el qm. 6. Passo amb 30-10, l’any passat 30-00. He perdut una mica, però res irrecuperable. Continuen les baixades i pujades. La meva nova referència és abans d’enfilar la darrera baixada cap el poble. Passo amb 45-40, l’any passat 45-00. Faré al voltant de 58-30.

Intento baixar el més ràpid possible. Acostumo a baixar molt ràpid avançant a molts corredors, però avui no ha estat així. Em trobava lent i no aconseguia la velocitat que a mi m’agrada al baixar.

Al final acabo amb 58-41, un minut més que l’any passat, però la meva quarta millor marca en els 13 participacions. M’he trobat fort a les pujades, però lent al baixar. Serà qüestió de treballar la velocitat de cara a la preparació de la Marató de Barcelona 2006.

La pluja ens ha respectat

Al principi dubtava en fer una nova cursa d’orientació a la zona de El Brull o fer aquesta cursa de muntanya al Castell de Burriac (Maresme), per la que finalment em vaig decidir. Tota la setmana seguint el pronòstic meteorològic. Ahir teníem el pitjor dels pronòstics: pluja tot el dia, amb un avís de que es podien acumular 100 litres en 24 hores, sobre tot, al Litoral i al Prelitoral. I el Maresme és al Litoral, i té una fama guanyada a pols de bones tempestes.

Vaig anar a dormir i m’he despertat acompanyat amb el remor de la pluja. Després d’esmorzar miro el radar meteorològic: està plovent al Vallès i al Maresme. Tinc dubtes, però tinc moltes ganes de córrer per la muntanya, malgrat que no m’agrada córrer quan plou amb força.

Arribo a Argentona a les 8. Està plovisquejant, però menys que al llarg del camí. Han canviat el lloc de la sortida. Tinc temps, la sortida no és fins a les 9.15. Compleixo amb el ritual de recollir el dorsal i xerro amb alguns companys de curses. Anuncien que es retardarà 30 minuts la sortida. En tot aquest temps hi ha moments que plou, i altres moments en que para.

Surten les dones i en 15 minuts sortirem els homes. Em canvio i espero fins el darrer moment per posar-me a la línia de sortida. Cauen gotes. Finalment sortim. Aprofito el primer quilòmetre per asfalt per fer l’escalfament que no havia fet. Tenim 22 qm. per davant nostre.

Malgrat que és difícil fer previsions en curses de muntanya, un cop estudiat el perfil preveia fer unes tres hores. Havia calculat unes referències de temps en els diferents controls per poder saber si portava el ritme previst.

De seguida enfilem camins i corriols cap el primer control, rodejats de pins i de les particulars roques característiques d’aquests boscos. I la primera baixada forta, molt divertida ens condueix fins al poble de Cabrera. Ens dirigim cap a la pujada del Montcabrer que ja havia fet al setembre en la Burriacattac. Són 12 minuts de forta pujada caminant en filera un darrera l’altre. És del tot impossible córrer. Podem veure el mar al fons i un cel gris amenaçador.

Passo el segon control amb 10 minuts per sobre del temps que havia previst. Malgrat que en algun moment cauen gotes, la pluja ens està respectant. Continuem per uns petits corriols magnífics i en alguns moments força enfangats, però permeten córrer en la seva major part. Algunes baixades són trepidants, però cal anar en compte per no relliscar.

Passo el que aproximadament és la meitat de la cursa amb 1-18. El terra està ple de cireretes del bosc i també es poden veure força bolets. Correm una estona envoltats de boira que dóna un aspecte fantasmagòric al bosc.

Al cap d’una estona d’entre la boira emergeix magnífic el Castell de Burriac i podem veure Argentona. Això ja s’acaba. Ens enfilem al Castell amb una petita i fàcil grimpada. 2-18 al cim i ara ja tot és baixada, primer per pista i després per un corriol estret. Em trobo bé i fort i baixo ràpid. Una petita pujada de pocs metres em frena, però aguanto i la faig corrent. Ara ja agafem l’asfalt de baixada fins l’arribada, fins i tot, amb una mica de sol: 2-36-43

Hem tingut sort i la pluja ens ha respectat. Estic satisfet de com m’ha anat la cursa. M’ho he passat molt bé. Recollida dels regals (una samarreta ben maca), i els diferents avituallaments amb entrepà inclòs, dutxa i massatge i cap a casa amb una altra cursa al sac.

Cursa d'orientació a Tagamanent

Aquesta ha estat la meva cinquena cursa d’orientació i l’experiència acumulada en les anteriors ha estat útil per no cometre errades d’orientació d’aquelles que costen molts minuts i donen molt males sensacions allà perdut amb un mapa i una brúixola a la ma sense saber massa bé on estàs.

Les dues primeres van ser curses d’iniciació. Les vaig trobar fàcil i divertides. A la tercera ja em vaig atrevir a fer la cursa que em tocava per categoria per edat, buscant una mica més de distància i de dificultat. Encara no estava del tot familiaritzat amb els mapes i cercant algunes fites em perdia amb facilitat, sobre tot, quan em posava a córrer.

Havia decidit que avui no correria fins que no tingués molt clar la direcció que tenia que prendre i així ho he fet. El meu objectiu era no perdrem. Valia més la pena anar més a poc a poc però anar segur.

La cursa era sota el cim del Tagamanent en el Pla de la Calma, just al costat de la Masia Bellver. El matí es presentava amenaçat per la pluja, però al final només han caigut quatre gotes mal comptades.

Un cop recollida la documentació m’he dirigit cap al punt de sortida. El recorregut que em corresponia per la meva categoria (H45, homes de més de 45 anys) constava de 17 fites amb un desnivell de 140 metres i una distància en línia recta de 6500 metres.

En aquestes curses les sortides es donen individualment. Un cop entres a la camera de sortida pots agafar el mapa i et dirigeixes cap un punt marcat amb un triangle on el primer que cal fer es orientar el mapa i veure quin és el millor camí a seguir per arribar a la primera fita.

La primera fita ha estat fàcil de trobar. Ara la segona. Intento anar-la cercar amb línia recta però veig que el terreny es complica molt i decideixo fer-ho pels camins. Tampoc ha estat difícil. La tercera està al costat d’un camí i es pot córrer amb comoditat. A la vora d’aquesta fita la organització ha deixat unes caixes amb ampolles d’aigua pels participants. La quarta també és fàcil. La cinquena implica una mica més de dificultat. No m’havia orientat del tot bé i quedava una mica més a l’esquerra d’on l’estava buscant.

La sisena suposa la meva primera gran errada del matí. Arribo a un camí que no sé identificar en el mapa. Vinga mirar el mapa, la brúixola i el terreny per tal de trobar algun element que serveixi per orientar-me. Després de donar moltes voltes l’acabo trobant.

La setena i la vuitena, tampoc ofereixen dificultats. Estic gairebé a mitja cursa i porto una hora i 10 minuts. Però en la recerca de la novena ens trobem una bona colla en una zona on creiem que l’hem de trobar i vinga buscar i donar voltes però ningú la troba. Al cap d’una estona i gràcies a un altre orientador que cercava una fita diferent a la nostra ens adonem del lloc on estem. La novena està una mica més a l’oest d’on la buscàvem. Anem tots cap allà fins a trobar-la. A partir d’aquí faré el que resta de recorregut acompanyat.

Ens dirigim cap a la fita 10. De camí tornem a passar per l’avituallament. De la 10 a la 11 passem per un camí que permet córrer. A partir d’aquí ja no tenim més dificultats per anar trobant les diferents fites tot seguint el mapa fins al final i acabant amb 2 hores i 23 minuts.

Comentem com ens ha anat. I tot descansant una estona contemplo el paisatge que es veu des de l’era de la Masia Bellver: el turó de Tagamanent, els cingles del Bertí, el Vallès, la vall del Congost, el massís de Sant Llorenç del Munt.

Tot fent balanç si no arriba ser pels problemes que he tingut amb la 6 i la 9 podia haver fet el recorregut en menys de dues hores. Però malgrat tot estic satisfet. He acabat amb molt més bones sensacions que les anteriors curses.

Avui tocaven sèries

És un lloc comú parlar de la soledat del corredor de fons, i en gran part, és cert. Córrer és un esport en el que no necessites de ningú. Simplement posar-te unes sabatilles i sortir a la porta de casa, i a córrer i res més. Pots fer-ho pels carrers, per camins, per ciutats, per muntanya….

Malgrat que aprecio molt aquesta qualitat de no dependre de ningú, de tant en tant m’agrada compartir els meus entrenaments amb alguns companys que amb els anys que corro, i també gràcies a aquest invent tecnològic d’internet, ens hem anat coneixent. Les convocatòries les fem des www.10de1000.com Avui aprofitant que era festa entremig de setmana havíem concretat que faríem un entrenament de sèries, però com que no ens posàvem d’acord cadascú faria el tipus de sèrie que volgués.

Jo volia fer un 3 x 3000 a un ritme entre 4.30 i 4.45 el qm. He sortit de casa corrent per arribar al lloc de la trobada amb l’escalfament fet i així poder començar les sèries. Tenim un circuit marcat en uns carrers amb poc trànsit per no tenir que anar a fer les sèries a les pistes d’atletisme.

Mentre els companys escalfaven he iniciat la meva primera sèrie. Passo els primers 500 metres amb 2-15. Vaig bé. Faig el primer qm. en 4-38, el segon em surt una mica més lent i tinc que accelerar al final per fer 13-44 a 4-35 el qm.

Mentre feia aquesta primera sèrie arriben més companys. Som 10 al final. Un d’ells el Joan Carles també vol fer un 3 x 3000 a un ritme entre 4-40 4-50. Inicio la segona sèrie amb ell. I el que fa anar acompanyat el primer 500 el passem amb 2 minuts justos. Anem molt ràpids ! El primer qm. el passem a 4-20 (ja anem una mica millor!) per acabar el 3000 en 13-30, a 4-30 per qm. Com sempre m’és molt difícil ser regular.

Mentre fem la recuperació decidim fer aquesta sèrie més lenta. Si cal ja augmentarem el ritme cap al final. I així ho fem, el primer qm. a 4-40 i quan resta la meitat de la sèrie decideixo accelerar ja que noto que anem molt lents, tot aprofitant que ens avancen uns companys que fan sèries més curtes i per tan van més ràpids. Finalment em surten 13-52 i en mantinc dins del ritme que m’havia fitxat a l’inici de l’entrenament.

Ja he acabat l’entrenament, però al Joan Carles encara li queda una sèrie i la farem junts, al ritme que ell imposi. Passem el primer qm. amb 4-52, quan estem a la meitat de la sèrie ens acompanyen la resta de companys que ja havien acabat el que tenien previst per avui i finalment amb l’ajuda d’ells fem el darrer qm. en 4-22 per tancar la sèrie amb 13-58.

Resumint encara que, com sempre, el temps de pas pels qm. han estat una mica irregulars, el resultat global de les tres sèries l’he mantingut en els marges que havia previst entre 4-30 i 4-40. Estic satisfet.

Un cop acabat i mentre trotem una mica comentem com ens ha anat i els propers entrenaments i curses que tenim previst fer. Demà a part de que el pronòstic és que plourà toca descansar i segurament el diumenge tornarem a entrenar una bona colla. Sembla que farem uns 21 qm..

Sant Llorenç del Munt per partida doble

Des de sempre Sant Llorenç del Munt, La Mola, ha estat una muntanya màgica per a mi. Crec que ho és per tots els vallesans des de la prehistòria. Segurament aquella mena d’altar que tanca l’horitzó de la nostra comarca pel Nord devia ser la muntanya sagrada dels nostres avantpassats.

Ja des de petit acostumava anar-hi sovint. Encara recordo la meva primera pujada a la Mola. Érem tots joves. No recordo qui exercia de guia i vàrem pujar per la Canal de la Cova del Manel. Renoi quina manera de pujar! Durant molts anys pensava que aquesta era la única via de pujada, fins que amb el temps i les diferents passejades pel Massís vaig anar descobrint nous llocs i nous camins que també portaven al nostre cim comarcal.

És una muntanya molt visitada tots els dies de l’any, segurament una de les més visitades de Catalunya. Sempre trobes molta gent pel camí (excursionistes, famílies senceres, gent solitària, grans grups, …), sobre tot, si t’enfiles pel tradicional camí dels Monjos.

Aquest cap de setmana hi he pujat dues vegades. Dos ascensions ben diferents.

La primera va ser dissabte acompanyant als meus pares ja grans i que no s’atreveixen a anar a algunes muntanyes sols per por de perdre’s. De petit eren ells els que em portaven i em guiaven a les freqüents excursions que fèiem. Ara s’han intercanviat els papers. Vàrem deixar el cotxe a Can Robert i a poc a poc però sense aturades vàrem arribar primer a Can Pobla i després al monestir de Sant Llorenç del Munt. No feia massa bon dia, estava una mica emboirat, però això també ens va permetre no passar massa calor mentre caminàvem. Un cop a dalt una petita volta per gaudir d’aquest magnífica entorn i cap avall pel mateix camí.

L’endemà vaig pujar amb una colla d’amics. Des de fa quatre o cinc anys, de tant en tant, un grup d’amics anem a córrer per la Mola fent el que anomenen la volteta a La Mola. La convocatòria d’aquestes "voltetes" la fem per internet. Sortim des de la Torre de l’Àngel on deixem els cotxes i ens enfilem fins a Sant Llorenç del Munt pel mateix camí que el dissabte ho havia fet amb els meus pares. Un cop al cim, baixem fins a la cova del Drac, passem pels Òbits i arribem al Coll d’Eres, des d’on a vegades pugem al Montcau abans de baixar fins el Coll d’Estenalles i després agafar la carretera en uns quants quilòmetres d’asfalt fins arribar de nou als cotxes on fem petar una estona la xerrada mentre bevem una mica i recuperem forces fem un mos abans de retornar cadascú cap a casa. En tot aquest recorregut anem fent petites parades per reagrupar-nos i no perdre ningú per la muntanya.

Aquest diumenge vàrem ser 13, però amb uns petits canvis de recorregut tot cercant una volteta en que no fos necessari córrer per asfalt. Tot el circuit fins els Òbits va ser igual que sempre. Un cop allà calia cercar una canal per baixar fins a La Barata. Portàvem els plànols i malgrat que ens vàrem despistar en algun moment, finalment vàrem trobar el camí de la canal del Forn del Cargol. Primer baixem suaument, però aviat una forta baixada, una mica humida i relliscosa per unes quantes gotes que van caure aquest diumenge al matí, i que va proporcionar algun ensurt i alguna petita caiguda sense més conseqüències, ens menaria pel costat de Can Bufi fins la riera de Les Arenes a l’alçada de La Barata. Un parell de quilometres més pel mig de la riera seca ens portava satisfets fins on tenien els cotxes. Van ser un parell d’hores i 15 qm. de running entre bromes i bons amics.

En definitiva un bon cap de setmana rodejat de natura i fent dues de les coses que més m’agraden caminar i córrer per la muntanya, i en aquest cas per una de les muntanyes que més m’estimo, i a més descobrint nous camins i itineraris.

La cursa de la Mercè

Després de dues setmanes entrenat amb bones sensacions avui arribava el moment de comprovar com estava de forma en aquest inici de temporada. L’any passat vaig fer aquesta mateixa cursa amb un temps de 49-33 i el repte d’avui era millorar aquest resultat.

Ja de camí cap a Barcelona noto que hi ha unes condicions meteorològiques òptimes per una cursa. Encara recordo la gran calor i humitat de l’any passat.

M’he presentat a la línia de sortida amb temps suficient per recollir el pitrall, però les llargues cues m’han obligat a reduir el temps d’escalfament. Poc abans de les 10 ja estava al bell mig de la munió de gent que esperava prendre la sortida. Hem tingut que esperar un quart d’hora per les dificultats en el repartiment de pitralls.

Finalment sona el tret, i som-hi, tots a córrer. Vull fer una cursa de menys a més. A veure si n’aprenc d’una vegada. Regulo el primer quilòmetre tot fent slalom entre la gent, alguns d’ells caminant. Passo amb 7-00. Sembla impossible que vagi tan lent. En el segon i el tercer vaig agafant el ritme de cursa però deixant encara marge de millora. Passo el 5, meitat de cursa en 26-07. És evident que tindré que fer una segona meitat de cursa molt més ràpida si vull assolir el meu objectiu. Vaig accelerant i avançant corredors. En el 8 porto 39-55. Faig uns dos quilòmetre finals molt bons i amb molt bones sensacions per acabar amb 48-02 i amb un darrer quilòmetre en 3-20 el que demostra que de ben segur els quilometres no estaven ben mesurats. Fins i tot, alguns amics afirmen que feia una mica més de 10 qm. al voltant de 10.200 metres. Em pregunto com pot ser avui en dia amb els mitjans tècnics que tenim a l’abast i que, fins i tot, els corredors populars en poden disposar que les curses encara estiguin tan mal mesurades.

Estic molt satisfet i content amb el meu temps final i 26-07 en la primera meitat, posició 1599 i 21-55 en la segona meitat de la cursa i posició 1227 final.

La progressió en les meves pulsacions per quilòmetre és evident, no així el temps per quilòmetre:

1 qm. 7-09 151

2 qm. 4-57 163

3 qm. 4-47 166

4 qm. 4-41 172

5 qm. 4-24 173

6 qm. 4-48 175

7 qm. 5-01 177

8 qm. 3-59 178

9 qm. 4-47 179

10 qm. 3-20 184

Amb una mitjana de 170 pulsacions i una màxima de 188.

I ara a seguir entrenant tot esperant la propera cursa.

Cap de setmana atlètic

Per primera vegada he fet dues curses en 12 hores. La primera ahir a la nit: la Burriac Attac, era una cursa de muntanya nocturna de 17 km., tota una novetat. La segona aquest matí, una cursa de Festa Major de poc més de 6 km.

Era la primera cursa nocturna que correria. Vaig arribar a Vilassar amb temps per aparcar, recollir el pitrall i preparar-me. Mentre esperava el tret de sortida vaig poder xerrar amb un bon grup d’amics que també estaven per allà. Després del briefing amb una petita explicació del que serà la cursa encara tinc temps d’anar al lavabo a treure els nervis d’última hora i posar-me al darrera per sortir. Els primers quilometres són per asfalt i amb llum. Aviat arriba la foscor i comença la pujada, primer suau i encara es pot fer corrent (què valents!) i després tot dret i amb moltes pedres i pinassa on ja només puc caminar. És forma una bona filera de frontals tots esbufegant. Els corriols estan molt ben marcats i no hi ha cap possibilitat de perdre’s. També ajuda que anem tots molt juntets, sense avançar i seguint al que tenim al davant que ens fa de guia. Som una colla d’aprofitats.

En 43 minuts passem pel Turó de l’Infern. El nom ja fa por! Segueix la fosca i comença una baixada per un corriol en la que s’ha d’anar amb molt de compte per no caure. I a la poca estona una pista ampla amb trossos amb un fort desnivell de pujada, i per on ja baixen els que ja han fet el cim. Ja fa estona que veiem les llums del castell de Burriac que ens espera allà a dalt. Porto una hora de cursa. No veig clar baixar de les dues hores que era el meu objectiu inicial. Enfilo el darrer tram de pujada tot grimpant per un camí de grans pedres. A tot li diuen camí. Ja som al cim i veiem les llums del Maresme. Porto 1 hora i 6 minuts. Fa molta calor i humitat.

Ara ja tot es baixada, ens diuen. Es baixa fàcil per una bona pista. Es pot córrer. Amb poca estona ja entrem a Cabrera, uns carrers amb llum i asfalt. Però lo bo dura poc. Tornem a la foscor i a més s’inicia una petita pujada matadora. Malgrat la temptació de posar-me a caminar, segueixo corrent encara que poc a poc. Penso que aquesta pujada deu ser d’un miratge producte de portar tanta estona el frontal il·luminant el camí. Si a dalt el castell ens han dit que tot és baixada !

Arriba de nou la baixada, però ara per un dels corriols que ja havíem utilitzat per la pujada. Cal prendre precaucions de nou. És tota una sensació anar sol per un camí estret al mig de la foscor i corrent malgrat les pedres. S’ha d’estar molt atent d’on es posen els peus.

Entrem a Vilassar. Miro el rellotge. Si agafo un bon ritme encara faré les dos hores. Ho veig just, però tracto d’anar el més de pressa possible, malgrat que passem uns 300 metres per una riera on cal vigilar les pedres. S’ha acabat el mal camí, ja tot és asfalt i amb llum. Ja estic arran de mar. Agafo un grup que porta un ritme superior al meu, però malgrat córrer amb bones sensacions faig 2-02-11. Llàstima, per poc!

M’ho he passat en gran. Ha estat una cursa dura, però m’he divertit com un nen petit. Què gran és córrer ! i Què gran és córrer per la muntanya !

Un cop arribat una bona bossa i un bon avituallament, i comentar la "jugada" amb els companys. Cal felicitar a la organització. Ha estat molt bé i no era una cursa fàcil d’organitzar.

Va és molt tard i cap a casa! Dutxa i uns estiraments abans de dormir.

Després de la cursa d’ahir a la nit aquest matí tocava la Cursa de la Festa Major de Sabadell. No hi podia faltar. Amb la d’avui he participat 23 anys. Abans de començar m’he trobat amb un company amb qui vaig estudiar Batxiller Superior que suposo que és l’únic que ha corregut totes les edicions (27). Mentre escalfàvem he pogut saludar i parlar una estona amb una bona colla d’amics. Dóna gust córrer entre tants bons amics amb una afecció comuna.

Tal com havia decidit he sortit al darrera tot xinoxano i he fet una cursa de menys a més. He pogut acabar amb molts bones sensacions en els 1500 metres de pujada final fins al final, avançant a molta gent. Temps final 34-56, i satisfet d’haver complert el meu objectiu de fer dues curses amb tan curt període de temps.

Al llarg de la cursa m’he trobat a alguns alumnes i exalumnes. D’alguna cosa ha de servit tenir un profe que es dedica a això del córrer. Fins i tot, un d’ells ha arribat una mica abans que jo. Suposo que tindré que posar-li bona nota d’educació física. No us sembla ?