Millorant, però ....

De nou tornava a ser en una cursa d’orientació de la Copa Catalana. Aquest cop era al petit municipi de El Brull, amb unes esplèndides vistes del Pla de la Calma i el Matagalls per una banda, i la vall del Congost, la plana de Vic i els cingles del Bertí a l’altra i amb un magnífic paisatge de tardor amb tota la seva varietat de colors.

Torno a tenir la hora de sortida al voltant de les 11, el que em permet fer un bon escalfament i parlar una estona amb els companys abans de sortir. Avui són 15 fites les que tinc que trobar i 6000 metres de recorregut lineal.

Ja em toca sortir. Ràpidament tinc el mapa orientat i vaig en direcció la primera fita per camins amb l’objectiu d’assegurar-la. De seguida observo que hi ha moments en que els camins no són del tot clars. Un cop passat el primer control, en direcció a la segona travesso una zona de bosc espès que m’alenteix molt fins arribar al costat d’un dipòsit d’aigua, el meu primer objectiu. Oriento el mapa i em dirigeixo cap aquesta segona fita, però em passo de llarg. Trigo una estona a donar-me’n compte i perdo un temps preciós en la seva localització. Camí cap el control 3 se’m fa evident que unes zones grises en el mapa representen les zones del terreny en el que hi ha uns afloraments rocoses, i utilitzo aquesta descoberta per trobar la tercera fita i encaminar-me cap a la 4 en línia recta sense dificultat.

La cinquena és lluny i decideixo seguir els camins per apropar-m’hi. En el moment d’abandonar el camí em passo i tinc que tornar enrere. La 6 és a prop, i a la 7 també hi vaig per camins. Travesso la carretera per l’únic lloc permès per la organització i trobo la 8. Ara venen tres fites en zones de bosc espès (verd fosc en els mapes) i on cal arribar-hi seguint per una banda els camins i per altra banda les línies elèctriques. Seguir aquestes suposa tenir que superar grans desnivells, pel que cal ser curós a l’hora d’escollir l’itinerari i valorar bé els desnivells i les distàncies a recórrer.

Les darreres quatre fites està una zona oberta en les que la lectura correcte del mapa i el terreny i poder córrer en línia recta camp a través és l’element clau. M’agrada i gaudeixo molt d’aquesta part de la cursa. Arribo satisfet amb la sensació d’haver fet una bona cursa. He necessitat 1-25. Miro la classificació dels primers de la meva categoria mentre m’hidrato i comento la cursa amb els companys. Els primers ho han fet amb una hora. Malgrat haver millorat respecte a les darreres curses (Santpedor i Prades) i només ser conscient d’haver perdut 5 ó 6 minuts en la fita 2 encara estic molt lluny dels primers i em queda molt per millorar. He fet 7è de 11, però en terra de ningú, a 14 minuts del 6è i a 17 del 8è.

La temporada està acabant i tinc que començar a pensar com encararé la propera temporada.

Via verda: Anglès-Girona

Poc després de les 8 ja estem sortint d’Anglès pel costat de la carretera. No hi ha massa volum de cotxes i el paisatge continua sent agradable.

 

En alguns moments ens allunyem de la carretera i anem pel costat del Ter. Seguint els consells dels amos de la Fonda Tarrés abandonem el camí i la carretera per creuar el Ter i entrar al poble de Bonmatí i esmorzar.

El bar està de gom a gom. Tothom està fent un esmorzar de forquilla. Gairebé ens fa vergonya demanar unes torrades amb mantega. Un cop recuperades les forces tornem a reprendre el camí direcció Girona. Prop de Bescanó ens tornem a allunyar de la carretera i el camí travessa de nou en línia recta pel mig de camps de conreu. Tornem a veure camps de blat de moro com el primer dia, però amb menys extensió.

Ja a prop de Salt deixem definitivament la carretera per endinsar-nos a estones just al costat del riu, i d’altres moments no tant a prop, per una zona de grans plataners dels que cau una lleugera i lenta pluja de fulles seques de la tardor.

Aquesta aproximació a Girona que nosaltres temíem, ja que l’arribada a les grans ciutats acostumen a ser per lletjos polígons industrials, és una agradable sorpresa, amb alguns racons veritablement idíl·lics. Ens creuem amb alguns grups d’entrenament i penso en la fortuna que tenen els gironins que poden entrenar per aquests camins a diari.

 

Només la darrera mitja hora de camí és per una zona d’horts més aviat lletja.

Arribem a Girona i ens endinsem pel parc de la Devesa que en plenes festes de Sant Narcís es troba ple de gent. Cercàvem el km. 0 de la ruta del carrilet però entre tanta gent no ens és possible trobar-ho.

Ja és hora de dinar. I així ho fem abans de tornar a casa en tren. Però aquí no s’acaba la nostra aventura. No havíem consultat els horaris i quan arribem a l’estació el tren acaba de marxar. Hem d’esperar una hora. Passada l’hora d’espera, quan ja som a l’andana veiem que el nostre tren s’atura uns 100 metres abans d’arribar a l’estació, just en una corba. Escoltem sirenes i personal de seguretat que s’apropa a peu fins el tren. Triguem a saber el que ha passat. Al cap d’una bona estona ens informen que es tracta d’un suïcidi i que haurem d’esperar fins que el servei es torni a posar en marxa. No saben quan de temps trigarà.

Gairebé hem d’esperar un parell d’hores més abans no podem pujar en un tren que ens portarà fins a Barcelona com en una llauna de sardines. Per fi arribem a casa després d’un llarg viatge, però satisfets d’aquestes tres jornades per la via verda. De segur que repetirem.

Via verda: Sant Feliu de Pallerols-Anglès

Em desperto i miro el rellotge, gairebé les nou! Què tard! Volíem sortir a les 8! En una revolada ja som al carrer caminant pels carrers de Sant Feliu de Pallerols. De cop i volta recordo que tinc el rellotge a l’hora antiga. Per tant són les 8 i poc. Anem bé de temps. Quin ensurt!

Aviat abandonem el poble. Tot és en un lleuger descens i molt agradable. El camí és ample i està rodejat d’arbres tardorencs. Deixem a la nostra dreta el corriol que ens menaria al Castell d’Hostoles i ens dirigim cap a Les Planes. Veiem el poble davant nostre però el camí s’allunya sense entrar al poble. Dubtem de si arribarem a passar-hi i revisem la guia. Anem bé. El camí fa una corba molt amplia que ens condueix a l’altra banda de Les Planes.

Ens aturem en un bar abans de creuar la carretera i esmorzem. Continuem per entre arbres amb tots els colors de la tardor i travessem diferents ponts fins arribar al que havia estat el Baixador de la Font Picant amb una escalinata que antigament portava a un hotel ja desaparegut. En el seu lloc hi ha una planta embotelladora d’aigua. El camí continua sent encantador fins arribar a Amer.

 

A la sortida del poble i després de deixar el que era l’antic camí del carrilet desaparegut sota l’asfalt d’algun carrer ens topem amb una pujada seguida d’una forta baixada. Travessem la carretera i després el riu Ter abans d’arribar a l’estació del Pasteral. Ara agafem un tros de camí recte per entre camps de conreu. El camí se’ns comença a fer llarg i pesat i sembla que Anglès es més lluny que no havíem previst. Comença a ser tard per trobar un lloc per dinar i en el poble de La Cellera de Ter dubtem de cercar un lloc per dinar i seguir després.

Preguntem a la parada d’autobús on hi ha tres nois asseguts i ens informem que Anglès està allà mateix. Entomem el darrer tram de l’etapa d’avui també recta.

 

Un cop a Anglès aviat trobem la Fonda Tarrés on aconseguim habitació i encara hi som a temps per dinar.

A la tarda donem un tomb pel poble, sobre tot, per la part antiga i admirem algunes de les seves cases, amb façanes i finestres d’altres temps. Però aviat es fa fosc i ja deixa de ser agradable passejar pels carrers i ens refugiem en un bar fins gairebé l’hora de sopar.

Abans de sopar tornem a fer un vol pels carrers deserts i foscos i així agafar una mica de gana i ben aviat anem cap a dormir.

La Via Verda: Olot-Sant Feliu de Pallerols

Feia temps que ho tenia entre els meus plans: fer la via verda entre Olot i Girona tal com fa temps havia fet el camí de Sant Jaume, sense presses, tot emulant d’alguna manera les caminades dels llibres de l’Espinàs.

El primer intent havia de ser per la passada Setmana Santa, però la previsió de pluja ens va fer desistir. Aleshores volíem anar des d’Olot fins a Sant Feliu de Guíxols.

Finalment hem aprofitat el pont de Tot Sants d’aquest any per fer només des d’Olot a Girona.

Marxem l’1 de novembre en transport públic fins a Olot. Ens posem a caminar al voltant de les 12 del migdia. Massa tard pel nostre gust, però no ha pogut estar d’una altra manera. Els primers kms. del camí a Olot són espectaculars. El paisatge de tardor està magnífic. Aquesta serà una constant al llarg de tot el camí.

Aviat ens trobem caminant en una zona més oberta rodejats a banda i banda del camí d’extensos camps de panís, secs i a punt de la recollida, suposem. Mai els havíem vist així i ens sorprèn. 

Després de poc més d’una hora de camí arribem a Les Presses i cerquem algun lloc per menjar abans de seguir el camí. No és fàcil. Donem alguns tombs pel poble fins trobar un lloc on fan pollastres a l’ast. Després d’una bona estona d’espera fins a cert punt inexplicable, molta gent treballant però de manera poc eficient, assolim el nostre objectiu: un bon entrepà de botifarra i una cervesa que ens mengem asseguts al costat de la que havia estat l’estació del poble. Ara és un punt d’informació de la via verda, però a aquestes hores està tancada.

Seguim, ara pel costat de la carretera. Aquesta part del trajecte és força desagradable.

Un cop travessat Sant Esteve d’en Bas el camí s’enfila i l’entorn millora fins que de nou ens trobem caminant per asfalt, per la que era l’antiga carretera que en lleugera pujada ens condueix fins el Coll d’en Bas.

A partir d’aquí ja tot serà baixada. Primer per la mateixa vella carretera d’abans i poc després agafem de nou el que havia estat el pas del tren. Poc a poc ens allunyem de la carretera i el camí torna a recuperar el seu encant inicial. Passem pel costat de l’ermita romànica de Sant Miquel i també antic baixador i ens hi aturem una estona. L’estat d’abandonament del lloc juntament amb la poca claror del dia ja avançat l’envolten d’un to misteriós. Ens fa pensar en la vida d’aquest lloc en altres temps i quan i per quines raons els seus habitants varen abandonar-ho.

Abans no es fa fosc del tot arribem a Sant Feliu de Pallerols, on cerquem lloc per dormir. No ens acabem d’orientar. Fem sort i un jove des d’un balcó ens veu despitats i ens pregunta què busquem i ens indica el camí per trobar la Fonda Finet. Aviat el nostre dubte de si trobaríem lloc per dormir queda esvaït i ens instal·lem en la part moderna de la fonda.

Fa fred i ens refugiem al bar de la plaça per passar l’estona fins l’hora de sopar. Mentre prenem un té llegim el diari.

Després de sopar i per pair una mica donem un tomb pel poble, malgrat el fred que fa abans d’anar cap a dormir.

En un any tot ha canviat

Aquest matí a Sant Llorenç Savall hi havia molta gent, i també gossos disposats a córrer. Feia una bona fresqueta. L’any passat em presentava a fer aquesta cursa amb un promig de 50 kms. setmanals d’entrenament al llarg del darrer mes. En canvi avui porto una mitjana de 20 kms. setmanals i a més els darrers dies no em trobava massa bé: tos, refredat, febre.

Tenia decidit sortir lent i conservador, i així ha sigut. Aviat he atrapat al Pau i al Xeix i una mica més endavant al Robert i al Xavi70. Vaig una mica més lent que l’any passat però no massa més. A dalt d’un corriol m’esperava el Xavi. Ens aturem una bona estona al primer avituallament i seguim junts fins arribar a la pista que hi ha al km. 6 després d’una forta pujada. Em trobo bé i agafo un bon ritme. Vaig avançant a corredors amb facilitat. En Robert i en Xavi es queden enrere i segueixo sol.

En el km. 11 miro el rellotge i marca el mateix temps que l’any passat, però amb millors sensacions. Conec el recorregut i sé que ja ha acabat la pujada forta. Ara planeja una mica i després comença a tirar avall. Segueixo avançant corredors, tot contemplant l’imponent perfil que va des del Montcau a La Mola. Aquest paisatge ja no ens abandonarà pràcticament fins a la nostra entrada al poble.

Sé que em tinc que reservar pels darrers kms. després de la baixada i així ho faig. L’any passat vaig perdre molt de temps en aquests kms. al tenir que caminar en les petites pujades que hi ha. Avui no ha estat així he aconseguit mantenir un bon ritme fins arribar a la plaça amb 2-12-48, gairebé 5 minuts menys.

Begudes i menjar a dojo m’esperaven i una dutxa amb aigua ben gelada per acabar. Això del córrer és ben estrany amb pitjor entrenament que l’any passat he aconseguit molt millor temps i amb millors sensacions tan al final com al llarg de tota la cursa.

Prades: els detalls són importants

Aquest cap de setmana hi havia Copa Catalana a Prades. Molt lluny per anar i venir el mateix dia. Per tant vaig decidir marxar el dissabte i fer nit al poble, un poble petit de carrerons estrets i amb una plaça amb voltes, casa de la vila, església i plena de bars.

Al matí em vaig aixecar sense presses, amb molt de temps per esmorzar car tenia l’hora de sortida a les 11. Feia fred. Abans de la sortida veig un moment al Manel company de club i també a Jaume Sorolla del blog “Palabras Sencillas” que avui retornava a les curses d’orientació després d’uns anys.

Tot preparat per la sortida. La primera fita me la prenc amb calma i decideixo anar pels camins. Crec que és important assegurat les primeres fites. La segona igual. De la segona a la tercera no veig un camí clar. Finalment trobo un camí que identifico al mapa, però no sé a quina alçada del mateix em trobo. Unes roques em serveixen per orientar-me i trobar la fita. La següent la localitzo ràpidament sense dificultat. La cinquena està a prop i tracto d’anar a rumb, però em costa molt trobar-la i perdo molt de temps. Les opcions d’un bon resultat es comencen a esbair. En les tres següents tot va bé. Passo per la 8ª, meitat de recorregut, amb 52-38. En direcció a la 9 passo per una zona amb molta vegetació que m’obliga anar molt lent, però en cap moment perdo l’orientació. De la 12 a 13 decideixo fer-ho per camins en lloc de travessar els camps. Potser no era la millor opció. Sortint de la 13 faig una errada que em farà perdre temps de nou. Ja afronto les darreres tres fites dins del poble, fàcils i ràpides. Total 18 fites, 5700 metres i un temps de 1-46-32. 10è de la meva categoria d’11 participants.

Acabo amb un bon regust de boca, molt millor que a Santpedor. En tot moment, excepte quan cercava la 5 he sapigut on em trobava i identificava molts detalls del mapa en el terreny. Alguns dubtes i indecisions, així com alguna decisió incorrecte a l’hora d’emprendre un recorregut m’han fet perdre temps. També m’ha faltat mirar el mapa mentre em dirigia a una fita per preparar el que faria a la següent. Són aspectes que tinc que millorar en properes curses.

Al final nova xerrada amb el Manel que ha estat quart en la seva categoria, el seu millor resultat des de que competeix en H-21B. Estava molt content. I també he petat la xerrada de nou amb Jaume Sorolla a qui m’ha agradat molt de conèixer després de llegir al llarg de tan de temps el seu bloc.

Un cop a casa i amb tranquil·litat he analitzat bé el mapa i he comparat els temps de la resta de participants en les diferents fites. He vist que en la cursa se m’escapen alguns detalls que em permetrien anar més directe cap a les fites i aquests són els que em fan perdre més de temps, ja que en les parts més ràpides i directes estic entre els millors.

Entrenant a Can Deu

Aquest matí a les 9 ens trobem 6 companys de club a l’aparcament del bosc de Can Deu per provar els circuïts que havia preparat el Clemente per la cursa del 18 de novembre. Al mateix temps la trobada ha servit per decidir el lloc on ubicarem els diferents punts de sortida, arribada i avituallaments pel dia de la cursa.

Fer aquests circuïts ha estat un bon entrenament. He fet el C1 amb més de 3 km. i 16 fites. Les fites estaven marcades amb cintes de color verd el que en alguns moments feia més difícil la seva localització.

El bosc de Can Deu és un lloc ben conegut. Fa anys que els sabadellencs l’utilitzem per entrenar i passejar. Per tant avui el meu objectiu personal era provar la utilització de la nova brúixola que tants problemes m’havia donat en la darrera cursa a Santpedor.

I haig de dir que ha estat tot un èxit, per una banda, reconeixia els elements del terreny amb certa facilitat i en algunes fites malgrat que segurament era més senzill anar pels camins he traçat uns recorreguts en línia recta seguint el rumb que marcava la brúixola i en la major part d’ells he encertat, arribant a la fita sense errada. Encara que en algunes fites un cop arribava al lloc on era, es feia difícil de trobar-la ja que les cintes que hi havia posades es confonien amb el terreny.

Un cop acabat el C1, he corregut el C2 en sentit invers per trobar-me amb els companys que encara no havien arribat i després hem anat a veure la localització d’algunes fites que no semblaven massa clares. En aquest darrer passeig ens hem aprofitat dels coneixements del Clemente per tal d’aprendre una mica més de la simbologia dels mapes i de la utilització que hem de fer dels diferents signes per decidir els recorreguts a fer i les línies d’atac a les fites. Ha estat una matinal interessant de la que crec que he aprés molt.

Un podi sabadellenc en territori egarenc.

I de nou aquest diumenge torno a provar-me en una cursa d’orientació. Aquest cop és una cursa urbana a la ciutat veïna de Terrassa, territori “enemic” per qualsevol sabadellenc. Els companys de Terrassa fa poc que han muntat el seu club i aquesta és la seva primera cursa. El seu objectiu és promocionar aquest esport a la ciutat. És un mal dia ja que coincideixen amb dues curses que arrosseguen molta gent: una de copa catalana d’orientació a Lles de Cerdanya i la cursa popular de la Festa Major de la Mercè.

Es tracta d’una cursa score on tots sortim al mateix temps i podem escollir l’ordre en el que cercarem les fites. M’he inscrit en el C1, el circuït dels iniciats. Hem de trobar 20 fites. Abans de començar ja veig que no hi ha pràcticament cap orientador expert a la línia de sortida. Si que hi ha atletes egarencs que conec d’alguns entrenaments a Mossèn Homs i d’alguna cursa de muntanya, i que pel que sé corrent molt. Puc tenir opcions de fer un bon resultat. També hi ha l’Enrique del club que ha vingut amb un company que es vol iniciar en les curses d’orientació. Tots dos faran el C2.

Després d’algunes explicacions prèvies donen la sortida. Ràpidament em poso a córrer cap a la primera fita. Hi arribo el primer, un cop he clicat una dona que fa la cursa se’m posa a fer preguntes. No ha fet mai cap cursa i sembla que el seu objectiu és fer-la darrera dels altres preguntant en tot moment cap on ha d’anar, on és, i altres preguntes. Camí de la segona fita decideixo canviar el recorregut per treure-me-la de sobre i anar sol i tranquil. Segurament aquest canvi d’estratègia en fa perdre una mica de temps, però la tranquil·litat s’ho val.

Les fites no presenten dificultats. La brúixola no fa falta. Arribo a la 10 i no la trobo. Té que estar aquí, però no la veig. Està ben amagada entre els arbres. A partir d’aquí decideixo anar més ràpid. En les curses urbanes es pot córrer en tot moment, ja que entre fita i fita dóna temps de pensar en l’itinerari de la següent. Així quan acabes de pinçar la fita ja pots continuar corrent sense aturar-te a pensar, com moltes vegades tinc que fer en aquestes curses al mig de la natura. La gent s’estranya de veure’ns córrer per la ciutat sols, amb un pitrall i un mapa a les mans. Els que estan a prop d’alguna fita també ens miren estranyats. Segur que es pregunten què estan fent aquests ? què és això ?

A prop de la 19 veig un que surt d’allà abans de que hi arribi. El mateix em passa a la 20. Aquest va davant meu, però no el puc pas atrapar. Arribo a meta amb 47-50. Han estat al voltant de 8 kms. El Joaquín, un dels organitzadors, m’informa que he fet segon o tercer. M’espera una bossa amb una samarreta i petits regals i un bon avituallament, tot en un ambient relaxat i de bona organització. Van arribant altres participants.

Al cap de prop confirmo que he estat tercer, però que el que ha arribat abans meu ha estat desqualificat per saltar-se dues fites. Per tant, soc segon! Tindré copa! Pujaré al podi! També arriba l’Enrique que fa quart en el C2. Ha estat una bona cursa pels sabadellencs.

I arriba el moment de pujar al podi. M’ha agradat la sensació. Espero poder-la repetir alguna altra vegada.   

Molt per aprendre

Avui era la meva segona cursa de Copa Catalana. He aprofitat per comprar una brúixola com cal. Crec que podrà ser de gran ajuda en alguns moments de la cursa. Fins ara a les curses utilitzava molt més la interpretació del terreny que no pas la orientació amb la brúixola.

Tot a punt per començar. No sé massa per quina raó però ja dels del principi he vist que avui no seria el meu dia. Estava massa preocupat en utilitzar el nou estri i em costava concentrar-me en el terreny. Anava trobant les fites, però poques vegades hi arribava directe. En molts moments he hagut de rectificar l’itinerari que portava per trobar-les. Cap el final m’he animat una mica però no ha estat suficient ni tan sols per maquillar el resultat.

Era un recorregut  de 5.1 km. i 15 fites i he necessitat més de 1-51, mentre que el primer amb 55 minuts n’ha tingut prou. He fet el 16 de 17 participants. Ha estat el pitjor resultat de tota la temporada.

Una conclusió clara no n’hi ha prou amb una bona brúixola, ara tinc que aprendre a fer-la servir. En alguns moments m’he fet veritables embolics tractant d’orientar el mapa i marcar el rumb a seguir. Un cop he acabat he rebut unes lliçons d’orientadors més experts que espero em siguin útils per properes curses.

De Sabadell al mar

Hivern del 2006: quan entrenava per la marató de Barcelona d’aquell any trobarem un lloc ideal per fer les tirades llargues dels diumenges: la llera del Ripoll direcció a Barcelona. Gairebé cada diumenge ens arribàvem fins a Montcada i Reixac i tornàvem a Sabadell per fer al voltant de 30 km.

Aleshores ja comentàvem que estaria be arribar un dia fins el mar. Va quedar pendent de fer.

Finalment aquest matí de Festa Major he arribat amb l’autobús fins a la Bassa de Sant Oleguer amb l’objectiu de caminar des de Sabadell fins el mar seguint primer la llera del riu Ripoll i després el riu Besòs.

Des de la Bassa de Sant Oleguer baixo al costat del riu contemplant les obres de la Pista d’Atletisme Coberta. A l’arribar al pont de Sant Perpetua pujo fins a la carretera per tal de passar a l’altra banda del riu.

De nou una pista prou ampla que corre paral·lela a la llera del Ripoll. Segurament aquest és el tros més maco de tota la caminada fins arribar a una zona industrial abans de travessar per sota els primers ponts d’autopista de la jornada. Ja soc al terme municipal de Barberà del Vallès, enrere ha quedat la Romànica.

    

Passo pel costat de la zona esportiva de Ripollet. Camino al costat d’un carril bici i a la meva dreta hi ha uns horts, en general molt ben cuidats, el riu amb força aigua, i a l’altra banda del riu veig l’autopista de Barcelona amb el seu continu anar i venir de cotxes i una mica més enllà els pisos de Ripollet.

Arribant a Montcada i Reixac travesso un pont i pels carrers d’aquest poble tan caòtic segueixo ara al costat dret del riu fins que aquest s’ajunta al Besòs que albiro un mica més enllà. Aquesta part del trajecte és la més antipàtica de tot el recorregut. Montcada està al bell mig de carreteres, autopistes i vies de tren que la converteixen en una població molt discontinua.

Travesso un pont per anar a l’altra banda del Besòs i enfilar cap a Barcelona. Ara tinc a la meva esquerra Santa Coloma de Gramanet i al fons puc veure Torre Baró i el Nus de la Trinitat. Aviat estic a la zona més espectacular de tota la caminada, el que s’anomena el Parc Fluvial del Besòs. Arran de riu hi ha una ampla franja de gespa ben cuidada i un carril útil per bicicletes, vianants i runners fent el seu entrenament. I així ja serà fins arribar al mar, objectiu de la sortida d’avui.

  

Al final des de la Bassa de Sant Oleguer fins a contemplar el mar Mediterrani han estat 4 hores i mitja. Un cop allà ens hem arribat fins el fòrum i després de dinar hem retornat a casa amb transport públic. Simplement ha estat un matí diferent.