Fa 5000 anys

La ruta megalítica que hi ha a prop de Roses comença en l'estreta carretera que porta fins a Cala Montjoi. La primera notícia d'aquests dólmens me la va donar el bon amic Luigi a l'escriure un comentari en un post  de fa més d'un parell d'anys sobre el dolmen de la Pedra Gentil a prop de Vallgorguina.

La ruta està tota senyalitzada. A pocs minuts d'on hem deixat el cotxe trobem el primer dolmen, el més gran i espectacular, el de la Creu de la Cobertella.

Seguim caminant i deixem a la nostra dreta la casa cremada. El paisatge i la vegetació m'agrada. És un passeig agradable. És una zona habitada des de fa milers anys. També trobem dos menhirs. 

   

Els camins ressegueixen parets de pedra, ara sense ús però que juntament amb petites construccions també de pedra seca ens mostren que al llarg dels anys han estat llocs habitats i explotats per l'home. Des de fa un temps s'han abandonat aquests conreus, però mirant aquests parets de pedra hom pensa que aquí hi ha un munt d'hores d'esforçada feina dels nostres avantpassats. No havia de resultar fàcil aixecar aquests murs de separació i aquests petits refugis per eines del camp o per ramats, o potser també per viure. N'hi ha moltes i molt properes entre si.

   

Seguim caminant i arribem a la part alta d'una de les urbanitzacions de Roses que van envaint les muntanyes properes a la població tot enfilant-se muntanya amunt i fent malbé el territori amb aquest afany irrefrenable de ser propietari d'una segona residència.

És aquí on finalitza el nostre recorregut amb dos dólmens més: el dolmen del Cap de l'Home i el del Llit de la Generala.

   

De tornada podem veure alguna altra barraca de camp i contemplar el paisatge que ens envolta de nou des de les muntanyes del litoral fins el blau del mar.

Veiem altres camins, però no sabem cap on ens portaran i decidim tornar pel mateix camí. Després descobrirem que és una ruta circular en la que es poden veure més restes prehistòriques. Quedaran per una altra ocasió.

De nou Calella

Torno a Calella per tercer any consecutiu. M'agrada el lloc i no està massa lluny de casa. Em servirà per entrenar pensant en el campionat de Catalunya de Relleus del proper diumenge.

Fa uns dies que no em trobo massa bé físicament i he decidit fer-la tot xino-xano, trotant als plans i baixades i caminant a les pujades. He agafat la càmera i faré fotos al llarg de la cursa.

Començo amb un camí en lleugera baixada que de moment faig caminant per trobar fàcilment les dues primeres fites. Camí de la 3 toca una forta pujada i un cop salvat el desnivell, en la baixada me la passo, però rectifico de seguida.
Troto fins a la 4 i a la 5. La 6 està més lluny, però aquí hi ha un bucle interessant i em poc terreny es troben 4 fites.

M'oriento amb facilitat i reconec els diferents elements del terreny. Passo pel costat de les torretes i veig que des del mar va pujant la boira. Un fenomen ben estrany en un dia ben primaveral.

Camí de la 12, l'escala del mapa em juga una mala passada. No calculo bé i em passo de llarg. No és la primera cursa en la que em passa. Gairebé sempre penso en 1:10000 i això comporta aquestes errades en algunes ocasions. Simplement tinc que desfer el camí.

Segueixo amb el meu pla inicial. La  13 ja està a l'altra banda de l'autopista que travessem per un túnel. Hi ha cinc fites en aquesta zona. Em permeten de nou posar en practica diferents tècniques d'orientació.

Feta la 18 cal travessar de nou el túnel i enfilar-se de valent per assolir la 19. Aquesta pujada se'm fa feixuga i em trobo cansant, però la cursa ja s'acaba. Només resten 3 fites que trobo sense massa dificultat, i enfilo el darrer tram de la cursa de nou amb fort desnivell per acabar amb 2-01-29, i el darrer classificat, però havent gaudint plenament de la cursa.

La Barcelona Sprint Cup acaba a Sant Cugat

Aquest passat diumenge vaig anar al Parc Central de Sant Cugat del Vallès per acabar la meva participació a la Barcelona Sprint Cup que es va iniciar el mes de novembre passat en una cursa al Barri Gòtic. Han estat 6 dobles curses en diferents parcs i zones de Barcelona, la citada del Barri Gòtic, Parc del Guinardó, Fonts de Montjuïc, Fòrum, Parc Güell i aquesta.

Malgrat que m'agrada més córrer a la muntanya la rapidesa d'aquestes curses em diverteix, ja que t'obliga a estar en tensió al llarg de tota la cursa. No deixa un moment de relax.

Afrontava la cursa en la 18ª posició en la classificació general i amb la possibilitat d'escalar posicions. Per tant l'estratègia era clara, sortir el més ràpid possible i arriscar. I així vaig tractar de fer-ho, però ja des del moment de l'escalfament vaig notar les cames molt pesades. Aquesta va ser la sensació física al llarg de les dues curses. Malgrat que m'orientava bé, no anava tot el ràpid que volia. Com sempre una mica millor la segona cursa que la primera.

Malgrat aquestes males sensacions físiques, vaig gaudir de les dues curses i vaig escalar fins la 14ª posició general quedant molt satisfet d'aquest resultat final.

Argentona

Vaig a Argentona a córrer una cursa popular organitzada per Oros. És una zona i un mapa en el que ja he corregut un parell de vegades (2005 i 2007) i que malgrat la dificultat del terreny m'agrada especialment. Aleshores encara no em sentia prou segur i corria el circuït C2, avui ho faré en el C1.

D'entrada tinc previst estar dues hores, però quan veig que ni la distància no és excessiva (3900 metres) ni tampoc hi ha massa controls (19), penso que malgrat el fort desnivell (255 metres) puc intentar estar per sota d'aquest temps. Però ben aviat veig que no serà així. Em costa situar-me al principi, els primers controls no em resulten gens fàcils. Estem situats en un cantó del mapa i en algun moment em surto del mateix.

Fins a la fita 6 he anat lent i he tingut moltes dificultats. Miro el crono i porto 56 minuts.Em dic a mi mateix que tinc que redreçar la situació i centrar-me més en el que estic fent. Ho faig així, i a partir d'aquí començo a gaudir d'allò més, i el que fins aleshores havia resultat feixuc ara ja és més senzill i vaig trobant les fites amb relativa facilitat, excepte un parell (12 i 13) en la que perdo una mica de temps un cop ja hi estic a prop, ja que estan un pèl amagades, i la 15 que primer em passo de llarg i després de tornar enrere i resituar-me ja la tinc.

Al final han estat 2-04-18 i el 26 de 30 classificats. Però el temps i la posició és el de menys, ja que gaudit d'una bona cursa. Tinc molt clar que en properes curses tinc que tractar d'iniciar-les més concentrat en el que faig i en el reconeixement dels diferents elements del terreny.

Sprint Parc Güell

En un matí de dissabte veritablement primaveral m'he acostat al Parc Güell per participar en la penúltima prova de la Barcelona Sprint Cup.

Com gairebé totes aquestes curses començo sense escalfar. Només he tingut temps de rodar uns 5 minuts. Aviat veig que serà una cursa plena d'obstacles en forma de turistes invasors admirant les pedres i genialitats de Gaudí. Les fites no presenten massa dificultats però el desnivell és en alguns moments força important. M'ho agafo amb calma i vaig fent. Córrer, mirar el mapa i les escales i sortejar els turistes no resulta fàcil. Travessada la gran plaça per sota em descentro una mica i la 12 em costa una mica de trobar. Tres fites més i ja he acabat la primera.No he quedat massa satisfet. Han estat 30-23 per 2100 metres, 105
metres de desnivell i 15 fites, posició 28 de 37 arribats.

Només arribar veig al Josep Mª Dédeu que està preparat per sortir. Feia dies que no el veia i no coincidíem en cap cursa. Li pregunto quin sprint fa. Fa el 2. Surto darrera d'ell amb el ferm propòsit d'atrapar-lo.

Ara si que surto endollat i vaig  ràpid. Sempre que puc defujo els camins principals i això em permet córrer millor. En arribant a la 3ª fita ja veig al Josep Mª i a la 4ª ja el tinc. Darrere meu arriba Àlex Martín, un orientador que havia sortit un minut després i amb el que coincidirem fins la 10.
Vaig molt concentrat i ràpid i ara si que arribo satisfet. Aquest srpint era més dur i difícil i he fet un molt millor temps que en el primer. Han estat 28-57 per 2400 metres, 120 de desnivell i també 15 fites i posició final 18 de 43 arribats.

Els tres cims

Feia temps que ho volia fer. Em feia gràcia fer d'una sola tacada els tres cims principals del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Però com sempre cal trobar el moment. I aquests dies de Setmana Santa ha tocat.

Ja fa molts anys en l'època de la llista de correu d'atletisme.com vaig fer la primera volteta a La Mola. La va organitzar el Xavi Turull i en Pep Moliner. Consistia en sortir des de la Torre de l'Angel, pujar la Mola, anar fins el Montcau i tornar pel Coll d'Estenalles i per la carretera. Aquest darrer tros per la carretera es feia pesat i no m'agradava massa. Amb el temps i, sobre tot, gràcies al Mirabet vam trobar una alternativa que permetia no baixar per la carretera i fer-ho per la Riera.

Amb els anys i amb algunes petites variants he anat repetint aquesta volteta a vegades sol a vegades ben acompanyat per companys i companyes que també gaudeixen d'això del córrer i de la muntanya.

Porto una setmana amb molta tralla que va començar el vespre del dissabte amb la cursa nocturna dels Mussols, i vaig continuar amb dos entrenaments de muntanya per terres de la Serra de Galliners. Tinc les cames carregades per tant decideixo fer la volta als tres cims trotant tota l'estona però a ritme bisó, segons expressió molt utilitzada pel Ramon Anglada.

Faig el camí de sempre que des de la Torre de l'Angel, passant per Can Robert i Can Pobla em porta a superar pel clàssic camí dels monjos el desnivell fins el primer cim de la jornada, la coneguda popularment com La Mola (1095 metres).
Han estat 59 minuts de pujada.

Un cop superada la Cova del Drac i la pujada que bé a continuació, faig els dos trams que més m'agraden d'aquest recorregut, el primer fins el trencall d'Els Òbits i l'altre en lleugera baixada l'ample corriol, tou per la pinassa, que porta directe fins el Coll d'Eres.

Aquí des de fa temps també tenia una altra assignatura pendent, localitzar unes sepultures neolítiques. Les havia buscat altres vegades i no les havia trobat. Però just abans d'arribar al Coll d'Eres em sembla veure un petit corriol a la dreta del camí i decideixo anar a mirar. Em porta a dalt d'un turó de roca des d'on veig al davant el Montcau i a sota mateix tinc la canal que porta a la Font del Llor i també a la Cova Simanya, però de les sepultures ni rastre. Quan ja he decidit deixar-ho per un altre dia em sembla veure que el camí té una certa continuïtat dins del bosc i allà mateix veig la primera sepultura. I a prop d'aquesta hi ha dues més. Igual n'hi ha més, però no vull passar-hi més temps ja que avui l'objectiu és un altre.

Passo el Coll d'Eres i amunt cap al Montcau (1053 metres). Faig cim en 1 hora 41 minuts. Bona baixada fins el Coll d'Estenalles. Aquí segueixo les marques del GR5 que primer em porten fins a prop de la Mata i l'Ermita de Sant Jaume. A partir d'aquí tinc la part del trajecte que conec menys i que en algun moment em genera algun dubte. Al Coll de Boix deixo a la dreta el camí que em portaria fins a Mura i que altres vegades he fet amb l'amic Mirabet. Segueixo el GR5 fins el Coll de Tres Creus. Aquí hi ha una bona cruïlla de camins i segueixo per un petit corriol que tinc al davant i que m'ha de portar a vorejar el Castellsapera (932 metres) per l'Est i a pujar-hi per una canal. Porto 2 hores 45 minuts.

Des d'aquí puc veure tot el meu recorregut. La Barata a baix al fons de la vall, La Mola, la Carena del Pagès i el Montcau. Ara es veuen lluny, però no fa pas tanta estona que hi he passat. De fet, un dels atractius d'aquest recorregut és que en molts moments pots anar contemplant els llocs pels que aniràs passant a mesura que vagis fent kms.

Ja només em queda baixar. Surto del CastellSapera per la Canal de l'Oest per anar agafar el Cami Ral de Terrassa a Manresa que primer planejant i després en baixada em porta primer fins a La Barata, antic hostal del Cami Ral i amb dos kms. més per la riera de les Arenes arribo a la Torre de l'Àngel amb els deures fets en 3 hores 27 minuts.

Ha estat un bon matí i que m'agradarà repetir algun dia més descansat per tal de poder-ho fer més ràpid.

Per segona vegada, la Cursa dels Mussols.

Mitja tarda del dissabte, encara és de dia, i em començo a preparar per anar a una cursa. No és el més habitual i a més no m'agrada massa córrer a la tarda o al vespre. Fa massa anys que estic acostumat a fer-ho al matí i em trobo estrany quan ho tinc que fer a la tarda. Però una cursa de muntanya, nocturna, tan a prop de casa i per una zona que conec prou bé, s'ho val.

De fet no agafo ni el cotxe. Surto des de casa trotant en direcció a Sant Quirze i en menys de 20 minuts ja sóc a la zona de sortida. Recullo el pitral sense problemes i comento la jugada amb Raül. Escalfant em trobo amb el Joaquín i també fem la xerrada. Ja és l'hora i ens col·loquem a la sortida, força endavant per cert. Allà també puc saludar a l'Iñaki.

Després d'una breu explicació de la cursa ens dóna la sortida Mireia Miró en una connexió amb eurovisió des de la Televisió Mussol.

La sortida en baixada és ràpida, però aviat arribem al pla i a les primeres rampes suaus, on tracto d'agafar un ritme sostingut que em permeti arribar amb forces a dalt de tot de la carena de la serra de Galliners. Encara hi ha una mica de llum de dia i porto el frontal apagat. M'agrada aquesta part de la cursa, tots en fila de a un i a un ritme relativament còmode. Quan veig que ja no queda massa per arribar a dalt al camí dels Monjos tracto d'accelerar i avanço algunes posicions. Passo per davant de l'avituallament on hi ha el Xavier i la Natatxa que m'animen i em recorden el meu repte de l'hora. Vaig bé però no ho veig fàcil. Després de pujar una mica més i planejar comença un tram de baixada per un corriol estret. Encara anem en fila de a un, però tracto de fer alguns avançaments quan el terreny ho permet.

De nou planegem, i poc a poc vaig quedant molt més sol. Perdo algunes posicions, ja que no puc mantenir el ritme. Una forta baixada i girem a la dreta i ja ens apropem al temut Mortirolo. Porto 50 minuts de cursa. Malgrat que en entrenament moltes vegades aconsegueixo pujar-lo sense caminar avui no és possible, vaig massa castigat de cames. Torno a passar per l'avituallament on ens animen d'allò més. Ara ja és tot baixada. M'agrada baixar i intento imprimir un bon ritme, però la poca llum del frontal no m'ofereix suficientment seguretat i no vaig prou ràpid. S'ha acabat la baixada i tinc ben a prop al Joaquín. Hem estat tota la cursa ben a prop. Miro d'atrapar-lo però no pot ser.
Temps final de 1-05-44 i posició 137 de 291 arribats, gairebé el mateix ritme de cursa que l'edició passada.

Bona botifarra final i felicitar al Raül pel seu tercer lloc i cap a casa, primer caminant i després trotant una estona.

Llers, encara hi quedava neu

Dilluns passat era el de la gran nevada, i el diumenge tenia la segona cursa de la Copa Catalana d'aquesta temporada. De nou tornava a sortir dels últims. Això era una bona notícia, ja que Llers està prou lluny i així no hauria de matinar.

Els dijous els organitzadors ens fan arribar unes fotos de la zona de competició totalment blanca. Ens avisen que caldrà anar en compte ja que és una zona molt plena de pedres i la neu les pot amagar.

S'aixeca un dia assolellat i amb una temperatura agradable que dóna ganes de córrer. El punt de sortida és una mica lluny del centre de competició i aprofito per escalfar.
Tinc per endavant 8400 metres, 27 fites i 210 metres de desnivell, i surto amb dos objectius no ser desqualificat com amb la darrera cursa i no doblar el temps del guanyador.

Surto lent amb ànim d'assegurar les primeres fites i anar coneixent el mapa i el terreny. A la tercera fita ja m'ha atrapat el que havia sortit darrera meu, i a la 4ª ja el perdo de vista. Aquesta fita està rodejada d'un bosc espès en el que es difícil avançar. Travesso alguns murs de pedres, però no m'acabo d'orientar. El que veig i trobo no es correspon al que m'indica el mapa. De cop i volta em dono compte que havia orientat malament el mapa. El reoriento i aviat estic de nou situat i trobo la cinquena fita.

Fins la 6 puc córrer un bon tram. Hi arribo juntament amb el Carles Montejo. Veig clar el camí cap a la 7, com un passadís semiobert entre marges i murs de pedra pel mig d'un bosc espès. Aviat noto que no vaig bé. Busco la manera de resituar-me i ho faig en una construcció de pedra. Des d'allà aviat arribo a la fita. En la 8 m'atrapa el Lluís Trunas que havia sortit 9 minuts darrera meu. I al sortir de la 9 em trobo a l'Enrique Morales, company de club. A partir d'aquí faré el que resta de cursa totalment sol.

Gaudeixo molt d'anar sol. La 10 està molt lluny, més d'un 1 km i escullo una opció segura per arribar-hi. A partir d'aquí cap errada significativa. Veig amb claredat el que haig de fer per arribar a cada una de les fites i les trobo sense problemes. En algun tram tinc que anar en compte per tal d'interpretar bé el terreny i esbrinar exactament el lloc on es troba la fita. Quedo molt satisfet de l'elecció d'itinerari que faig en algunes de les fites, les vaig enllaçant identificant en cura les diferents pistes que em dóna el terreny i el mapa. Gaudeixo com en nen petit cada cop que trobo una de les fites, com si trobés el tresor anunciat en el mapa.

Finalment a la fita 23 amb trobo amb dos orientadors més. He estat més 1-20 completament sol. Des d'aquí fins al final m'aniré trobant amb un d'ells. Des de la 24 ja s'escolten els altaveus de l'arribada on estan lliurant els premis.
Acabo la cursa després de 2-35-34. Sóc dels últims en creuar l'arribada, ja han donat els premis.

 Eva Masip companya de club arribant a meta

Ja queda ben poca gent a la zona d'arribada. Aprofito que aquest cop podem gaudir d'una dutxa a més amb aigua calenta. He acomplert els meus dos objectius: no he estat desqualificat, com la darrera vegada, avui he mirat el número de totes les fites, i no he doblat el temps del primer (1-28). He estat el 28 de 31 arribats en la meva categoria.

Sprint Fòrum

Una nova cursa sprint urbana a Barcelona, aquest cop al Fòrum. No hi havia tornat des de que el van inaugurar en una mena de jornada de portes obertes. Excepte els blocs de pisos propers i les zones comercial no el trobo massa canviat, una gran esplanada que no m'agrada gens.

Arribo amb temps per escalfar una estona i així aprofitar per veure alguns dels racons inclòs el monument als afusellats al Camp de la Bota. M'hi aturo i em fa pensar en la infinitat de coses que han passat als diferents llocs al llarg del temps. També penso en el que ha canviat la zona des del temps de les barraques del Camp de la Bota. Recordo quan de petit anava amb els meus pares a visitar la meva tieta i els cosins que aleshores vivien allà. Tinc imatges del lloc ben vives a la meva memòria.

Ja és hora de fer el primer sprint.
Ens informen de petits canvis degut a que fan un congres de l'Audi i hi ha una zona per la que no podem passar. Intento anar ràpid, però em costa agafar velocitat en aquest començament. En la 4 i la 5 no faig la millor opció de recorregut, però tampoc perdo massa temps. La pitjor errada i per tant pèrdua de temps la faig del 7 al 8. De segur que hi perdo més d'un minut. A partir d'aquí em centro millor en la cursa i en el mapa i faig una bona cursa intentant córrer al màxim de les meves possibilitats. Han estat 27-31 per 3700 metres 17 fites i 35 metres de desnivell, posició 18 de 24 classificats.

Una estona, no gaire de descans, i ja estic a punt per afrontar el segon sprint del matí. Aquest cop surto molt més concentrat i no faig cap errada. Em sento molt més ràpid, encara que quan a les darreres fites m'avança el Carles Montejo puc veure el que és anar ràpid. Molt millor temps i posició que en el primer sprint, 22-44 per 3.500 metres, 14 fites i 35 metres i posició15 de 23 acabats.

Ara a esperar a l'endemà amb la cursa de Copa Catalana de Llers i la propera sprint al Parc Güell del mes d'abril.

Camins de l'exili 2

Tres llocs significatius dels darrers moments de la Guerra Civil i dels camins de l'exili.

1.- Coll de Belitres: Molt de fred i un fort vent m'impedeix gairebé caminar. Costa pujar el petit desnivell fins els plafons informatius. És desagradable estar allà contemplant les fotos en blanc i negre de la gent esperant traspassar la frontera i llegir les explicacions. Es van forma cues i molt d'ells van tenir que esperar alguns dies en aquell indret abans de traspassar la frontera. Quin mal tràngol!

A l'altra banda puc veure el monòlit que va fer erigir el dictador per commemorar la seva victòria. Quants anys ens la va refregar de manera constant per la cara!

Aquest va ser un dels passos fronterers més utilitzat.

2.- Lluís Companys i altres destacats polítics van utilitzar el Coll de la Manrella on des de fa temps hi ha un monument commemoratiu.

El paisatge d'hivern del mes de febrer és ben bonic amb una mica de neu al cim de les muntanyes. No devia pas ser en aquells dies tan dissortats.

Encara recordo que de jove en el bar on anava habitualment hi trobava habitualment un camioner de l'edat dels meus pares, i veí de casa que més d'un cop em va explicar que el seu pare havia estat el xòfer de Lluís Companys que l'havia portat a França. Explicava moltes històries i mai vaig saber que hi havia de cert.

3.- La Mina Canta o de Negrín. Edifici singular i que passa a la història no per haver estat la darrera mina de talc a tancar en aquest país, sinó per haver guardat el tresor de la República i també quadres del Museu del
Prado. És un lloc tancat, abandonat i ple de misteri. Passejar pels seus voltants et suggereix les històries que en aquells dies ja amb la guerra acabada es devien succeir per aquests indrets. Possiblement estaria bé recuperar l'edifici i convertir-lo en una mena de museu.