The wild boar: tercera edició

Recordo fa tres anys quan això de les rogaining era totalment desconegut. Aquesta va ser la primera, tota una novetat per tothom. Gairebé ningú sabia ben bé el que era. Simplement teníem la intuïció que podria ser una modalitat d'orientació interessant pels diferents ingredients que incloïa: orientació, estratègia, treball en equip, llarga distància.

Ens hi hem enganxat i aquesta tercera edició de la rogaining de l'Espluba Calba serà la nostra sisena rogaining. Segueixo fent equip amb Joaquín, un company de Terrassa amb qui ens compenetrem bé. Aquesta vegada ens acompanyarà Marcel, en el seu debut en aquest tipus de competició.

Complim el mateix ritual de cada una de les dues edicions anteriors: sortir ben d'hora i aturant-nos a La Panadella a menjar. Allà ens trobem a la Mª Pau, el Lluís i la Valentina que formen un altre equip. Un cop ben avituallats cap a l'Espluga Calba. Arribem ben aviat i tenim temps de realitzar tots els tràmits pre-cursa amb tranquil·litat i sense cap presa.

El nostre gran temor d'avui és el fred, encara que en realitat no fa ni fred, ni calor. Simplement el termòmetre marca 0 graus. Se'ns fa difícil prendre la decisió de com abrigar-nos, però finalment ja som a la plaça de l'església esperant que ens lliurin els mapes, en una zona de sol i a recer del fred vent que s'escola per una de les cantonades.

Un cop tenim el mapa i veiem la distribució de les fites som conscients que no serà una rogaining fàcil. Estan molt disperses i molt lluny unes d'altres. En parlem amb el Joaquín., El Marcel ens deixa fer a nosaltres. Decidim la ruta de les primeres fites: 48, 99, 67, 76, 46, 83. Allà replantejarem l'estratègia de cursa tot fent un mos.

Toquen la una a les campanes de l'església i comença la cursa pels carrers del poble. Sortim del poble trotant entre un grup nombrós d'orientadors, i gairebé sense deixar uns camins força amples ja tenim la primera (48). Ja hem entrat en calor i fem una petita aturada per treure'ns roba.

Travessem uns camps entre una munió d'orientadors que fan el mateix. Trotem a un ritme tranquil per un camí ample.

Portem un bon ritme de cursa

Després de travessar de nou uns camps comencem a baixar i a baixar per uns marges força drets, on cal cercar, a vegades, la millor opció fins assolir la segona fita (99), una bona picossada de punts.

Però ara toca pujar tot el que abans havíem baixat i retornar al camí i creuar-lo en direcció a la 67 que aviat també és nostre. Estem a dalt d'un turó i el camí cap on volem anar estar a sota. Baixem pel dret sense massa dificultat i poc després d'arribar al camí agafem un petit corriol que tot fent giragonses s'enfila camí cap a la següent. Recordo aquest camí perfectament de la primera edició en que el vam fer baixant en la darrera part de la cursa.El corriol es va fent ampla i deixa de pujar, el que ens permet tornar a trotar i assolir la 76. Seguim trotant pel camí fins la 46.

I ja en van 5

Ara agafem un camí ample de baixada de bon trotar i travessem uns camps. Al fons contemplem uns molins de vent moderns, i enfilem el camí en direcció a la 83 tot caminant.

Molins moderns en l'horitzó

Veiem el coll ample on ha d'estar davant nostre, i cerquem la millor manera de pujar-hi entre els marges. Ja hi som, ja la tenim. Tal com havíem planificat en la plaça de l'església, decidim aturar-nos,  fer un mos i plantejar-nos per on seguim. Portem 2 hores de cursa. En tot aquest “impasse” perdo la brúixola i malgrat tornar enrere no som capaços de recuperar-la. El Marcel em deixa la seva per la resta de la cursa.

A prop d'aquí es va quedar la meva brúixola

Amb les forces recuperades anem cap a la 39, primer travessant uns camps i després ja per camins que ens menaran a la ruta de la calç. Hi veiem indicadors de la ruta mentre fem 4 fites que estan prou juntes, moltes d'elles en coves o en forns de calç, una la 59, molt amagada i que en un primer moment ens la passem de llarg, i la 108 amb una certa dificultat tècnica però que no ens suposa cap problema ja que l'ataquem molt bé, el mateix que la 60, en una clariana que sabem trobar amb relativa facilitat amb l'ajuda d'una bona interpretació de les corbes de nivell.

         

 En plena ruta de la calç

Estem en el punt més allunyat de tot el nostre recorregut i decidim emprendre el camí de tornada i anar recollint tots els punts que ens sigui possible trobar pel camí, després de més de 3-30 de cursa.

Seguim un camí ampla en direcció nord. Les forces comencen a escassejar i trotem lentament en les baixades i plans. Vaig més lent que Joaquín i Marcel i em costa seguir el seu ritme. Ens hem d'enfilar dalt d'una terrassa per fer la 68. Aquesta curta pujada i posterior baixada ens fa mal. Ens avituallem una mica mentre plantegem el que ens queda de cursa.
Passem de les 4 hores de cursa. Comencem a agafar fred i ens hem d'abrigar. Ens donarà per 3 o 4 fites més i prou. Cerquem rutes fàcils tot preveient que en qualsevol moment es podrà fer fosc i que ja no podrem anar massa ràpid.

La següent (107) és a prop de Fulleda dins d'una casa abandonada.

Una fita en unes runes encantades

La 88 la tenim en una cova al costat del camí. Sempre que podem trotem a les baixades. Encara tenim una bona llum i veiem com a poc a poc el sol es pon darrera l'horitzó.

La llum solar es va amagant

Trotem sempre que trobem una petita baixada i fins i tot en algun tros pla, però el Marcel va molt castigat, i jo tampoc estic per massa alegries. La 105 serà la nostra darrera fita. Encara no és del tot fosc i rodegem un camp per anar a buscar un camí, i així evitar fer un desnivell innecessari. Ja el tenim. Comença a ser necessari el frontal per mirar el mapa, però podem seguir el camí sense dificultat. Dubtem d'anar a buscar una altra fita, però no ho veiem del tot clar (bé, més aviat ho comencem a veure tot molt fosc) i ja no deixem primer el camí i després la carretera en baixada fins arribar a l'Espluga Calba. Veiem llums en moviment en un turó proper on hi ha la fita que hem renunciat anar a buscar. Calculem que tenim temps de sobre. Ja som al carrers del poble, buscant la pujada al castell. Arribem en 5-47, 14 fites i 81 punts. Gairebé no hem necessitat el frontal.

Hem fet menys fites i menys punts que l'any passat però estem molt satisfets de la nostra cursa. No hem comés cap errada. Les fites les hem trobat sense problemes. Creiem que en línies generals hem fet una bona elecció de recorregut i que donada la nostra condició física actual i la dispersió de les fites en el mapa el resultat és prou bo.

Molt de fred a l'arribada. Es fa feixuc canviar-se de roba. Sort que el sopar com sempre està genial, aquest cop en una sala renovada i amb molt bona calefacció, tot comentant la jugada amb altres companys. Surten els resultats i es confirma que no ens ha anat tant malament, equip 56 de 137 classificats i 6è de la nostra categoria de Homes Veterans de 14 equips classificats. Ha estat un bon començament de la temporada 2011 d'orientació.

Un cop ben sopats marxem cap a casa a fer plans per les properes rogainings.

Mar i Murtra

Blanes ens ha rebut amb un matí fresc i amb un lleuger vent que augmentava la sensació de fred. Al sol encara s'estava bé, però calia evitar quedar-se aturat a l'ombra. He arribat just de temps: aparcar, recollir el pitrall sense cap problema, canviar-me i escalfar tan sols cinc minuts abans de posar-me darrera d'un munt de gent a punt per sortir.

La sortida és al passeig davant del mar, i pel mateix passeig es corren els dos primers kms. Aviat passen els primers embuts i poso un bon ritme de cursa. M'he marcat un objectiu final entre 1-45 i 1-50 i amb aquesta idea vaig passant els primers kms. totalment plans amb bones sensacions i amb força a les cames, primer per asfalt, i després ja per camins de terra. Passo els primers 5 kms. en 25-40, una mica per sota de les meves previsions. Tinc coixí per quant la cursa deixi de ser plana.

Fem unes quantes giragonses per superar algunes de les carreteres principals i ens posem a córrer per camins de terra, ara amb lleugera pujada, i en ocasions, les menys, amb lleugera baixada, rodejats de petites zones boscoses que fan la cursa més agradable. Tracto de mantenir el mateix ritme, malgrat les pujades i aprofitar les baixades per recuperar. Passo el km. 10 amb 53 minuts (27-20 els segons 5 kms.).

Fins aquí les cames han respost bé, però a partir d'ara ja no van tan lleugeres i me les començo a notar. Aviat entrem en la part més maca, però també més dura amb continues pujades, i sobre tot, passat el km. 12 algunes rampes amb un desnivell una mica considerable, però que permet córrer. Alguns caminen i vaig deixant gent enrere. Passem pel costat d'una zona de taules i focs on ja hi ha alguna gent fent botifarres a la brasa amb una olor que fa venir gana. Intento marcar-me un ritme exigent i em trobo amb forces, però amb ganes d'encarar ja la baixada final.
Passo el km. 15 amb 1-21-30 (28-30 en aquests 5 kms), i la pujada continua una estona més. Poc abans del km. 16 arriba per fi la baixada. Allargo la gambada tot el que puc. Són agradables aquestes pistes forestals amples que permeten deixar-te anar sense cap perill ni dificultat i agafar un bon ritme. Són aproximadament un parell de km. de baixada pronunciada fins arribar als carrers asfaltats de Blanes. En el darrer tram, ja pla, excepte un pont de vianants que travessa una carretera malgrat intentar posar un bon ritme, les cames ja no poden més i perdo algunes posicions. M'intento enganxar a alguns dels que m'avancen, però no m'és possible. Aturo el rellotge en 1-47-11 (25-41 en els darrers 5 kms. el mateix ritme que els primers kms. de cursa) i 692 de 1015 classificats.

Resum orientador 2010

Resum orientador en lloc de resum atlètic ja que pràcticament aquest any tan sols he fet orientació. Només he tret el nas en dues curses de muntanya al llarg de la temporada, la cursa nocturna dels Mussols i la cursa del Farell. I m'he oblidat completament de l'asfalt i del que és córrer una cursa  portant un ritme regular. Encara que sembli mentida ocasionalment sento nostàlgia per retrobar aquelles sensacions.

He debutat en la categoria H35. Tenia ganes de córrer en una categoria on suposadament les fites eren tècnicament més difícils i les curses més llargues, tal com a mi m'agraden, i en la que no rebria cap pressió per assolir posició de podi. De fet el meu objectiu no era un altre que no doblar el temps del guanyador, per altra banda, objectiu gairebé sempre assolit. De fet i per diferents motius, enguany no he fet massa curses de Copa Catalana.

He participat també en la Copa Barcelona sprint. M'agraden aquest tipus de curses molt diferents a les curses clàssiques d'orientació. Són molt ràpides amb poc temps per pensar, moltes fites a trobar en poc espai, molta facilitat per cometre errades i en les que es corre amb una gran tensió i amb el cervell pensant constantment.

Va ser precisament en la darrera cursa de la Copa Barcelona a Sant Cugat en la que després d'una primera part de temporada en un bon estat de forma fruït d'un entrenament regular em vaig trobar molt cansat i amb molt mal de cames que em va posar sobre al pista de que alguna cosa no acabava de rutllar.

Vaig participar en alguna cursa més, entre elles la meva cursa nº 100 d'orientació a Peguera en un entorn i un terreny magnífic en el que malgrat l'esgotament que arrossegava vaig gaudir molt. Després d'unes quantes proves em van diagnosticar una manca de ferro important que va suposar estar gairebé dos mesos aturat fins començar a recuperar uns nivells normals.

Fins a mitjans de juliol no puc entrenar de nou. Des d'aleshores no ha estat fàcil recuperar la forma. He necessitat força temps. Podríem dir que ara ja em començo a trobar bé una altra vegada.

Aquest també ha estat el segon any de les Rogainings. També són curses molt divertides on la resistència física hi juga un important paper, així com la compenetració amb el company d'equip amb qui fas las cursa. Ens ho hem passat molt bé amb el Joaquín i estem molt satisfets sobre tot de la darrera, la Rogaining de El Corredor on es va sortir una cursa rodona.

Cursa popular de Calella 

Al llarg de l'any he combinat la participació en les curses i els entrenaments, amb sortides a la muntanya tan en solitari com acompanyat. És una activitat que cada cop m'agrada més, sobre tot, l'exploració de nous camins.

Acabo la temporada amb gairebé 1800 km a les cames. He sortit a córrer 191 dies i totalitzat 222 hores d'activitat física. En el meu historial atlètic sumo 227 curses de diferents distàncies i modalitats i 109 d'orientació.

Per la propera temporada em plantejo seguir participant en la categoria H35 tractant d'assolir millors resultats, així com també en les rogaining. Possiblement també participi en alguna cursa de muntanya o asfalt i el que és del tot segur és que continuaré gaudint de la muntanya i la natura amb l'exploració de nous camins i indrets.

Corrent en pista

De nou torno a córrer en pista. És la tercera vegada. Participo en les 24 hores per relleus que organitza corredors.cat com a forma de recolzar als que estan fent les 24 hores en pista.

L'eskamot vallesà ha aconseguit fer un equip i faré dos relleus, un dissabte al migdia i l'altre diumenge al matí. En principi havien d'estar dos relleus d'una hora, però canvis d'últim moment, així com algú que no es va presentar a l'hora pactada han allargat la meva participació més del previst.

Malgrat ser una competició, m'ho prenc com un entrenament. L'objectiu inicial és poder córrer a un ritme proper als 5 minuts el km.

Dissabte al migdia tinc molts problemes per deixar el cotxe i arribo tard a les Pistes. Estan a punt de fer el relleu entre l'Anna i el Mena i, per tant, hauré d'esperar una hora i mitja per posar-me en acció. Aprofito per gaudir de l'ambient.

A les 14.30 em poso a donar voltes. Tracto de portar un ritme regular, però no és fàcil. Em trobo bé i les sensacions a estones són molt bones. No ho sé del cert però el meu ritme deu estar entre 5-15 o 5-20 el km. No està malament. Quan ja veig al meu relleu a punt tracto d'accelerar en les darreres voltes. Encara tinc forces. Finalment passo el xip a l'Yves que segueix endavant amb la seva barretina i el seu esquellot. Han estat 1-28.

L'endemà arribo a les Pistes que encara és fosc. Plovisqueja una mica. El que està fent el relleu és el Xavi i espero que arribi la meva hora, les 8. Ja clareja quan començo a rodar per la pista sota un lleu plugim. No fa fred i no molesta massa.

Diria que porto el mateix ritme que ahir, encara que vaig afluixant. Començo entre 2-10 2-15 per volta però vaig baixant fins fer les voltes a 2-20 2-25. Quan s'apropa l'hora de fer el relleu no aparèixer ningú i em toca continuar corrent fins que es pugui trobar una solució.

Arriben la Teresa i el Pau que són els dos darrers rellevistes de l'eskamot i faran les 2-45 que resten. Agafa el relleu la Teresa. Aquest cop han estat 1-12. No ha estat malament.

Estic una estona com espectador i finalment torno a casa deixant al Pau donant voltes a la pista.
Parlem que el proper any hem d'organitzar dos equips, un de Terrassai un altre de Sabadell. Podria ser divertit.

Aprofito el Farell per posar-me a prova

Un any més he seguit la tradició d'anar a córrer la cursa de muntanya del Farell. Com moltes vegades la he utilitzat per conèixer el meu estat de forma actual. De camí cap a Caldes de Montbui penso que tret la cursa dels Mussols es la meva primera cursa de l'any que no és d'orientació.

Gairebé em sento estrany en l'ambient d'aquestes curses multitudinàries i tots els rituals que comporten. Em retrobo amb alguns companys que fa molt de temps que no veig. Entre ells Roque Lucas, un company amb el que vam estudiar junts el Batxiller Superior, jo de lletres, i ell de ciències, però que coincidíem en les classe de matèries comunes. I ens hem anat retrobant en algunes curses. Que jo sàpiga és l'únic que ha participat en totes les edicions de la cursa de la Festa Major de Sabadell. Des de ja fa temps que es dedica a les curses de llarga distància com la UTMB i altres d'aquest estil.

Començo la cursa des del darrera. Ja no estic acostumat a aquest tipus de sortida. Intento agafar un bon ritme pels carrers del poble abans d'afrontar la primera pujada llarga de la cursa. Arribo amb forces a la mateixa i aprofito per avançar algunes posicions. Acabada la pujada miro el crono i tan sols he millorat mig minut el temps de l'any passat. Tenia la sensació d'anar molt millor!

Ara venen els puja i baixa típics d'aquesta cursa. Com sempre perdo a les pujades el que guanyo a les baixades. En el primer tram de baixada aconsegueixo seguir avançant atletes, però quan aquesta ja no és tan pronunciada el meu ritme no és massa bo. Procuro anar el més ràpid possible, però de seguida noto que no tinc velocitat. Acabo amb un temps final de 1-13-42 per 1-13-09 de l'any passat, 626 de 864 arribats i 95 de la meva categoria de 146 arribats.

Està clar que no estic en una gran forma, però tampoc estic tant malament. Ara és qüestió de planificar un entrenament que em permeti augmentar el ritme de cursa, així com també fer les pujades amb més facilitat, un dels meus punts dèbils darrerament.

A la tercera va la vençuda.

Tercera i darrera rogaining de la temporada en el dia electoral. Les previsions són un dia fred, però tampoc serà tant i s'aguantarà prou bé.

Foto Manuel Trujillo

Arribem a Dosrius amb temps per a tots els preparatius, i aviat ja tenim tots els estris i el mapa al davant. Ha arribat el moment de prendre decisions de com enfoquem la cursa. És la nostra cinquena rogaining com a equip
Ambdós sabem que el nostre estat físic no és l'òptim per tant ens ho agafem amb calma.

Com sempre davant del mapa hi ha moltes opcions i optem per sortir en direcció Est agafant tots els punts possibles fins a situar-nos al bell mig del mapa i un cop allà decidir la segona part de la cursa. Així ho fem.

Mapa i recorregut dels germans Angulo

Un cop al triangle observem que la nostra opció és minoritària. No és pas la primera vegada que ens passa. De fet ha estat així en la sortida de les tres rogaingings de la temporada. Anem trotant fins a la 31 i la 43. Aquí ens aturem una mica per tal de treure'ns roba. Hem sortit molt abrigats i comencem a tenir calor. Seguim endavant i en la primera hora de cursa ja tenim 5 fites i 22 punts.

La nostra estratègia inicial és procurar no abandonar els camins. Aventurar-se pel mig del bosc en les roaginings sempre té el seu perill, i no en tenim massa bones experiències anteriors. Continuem endavant sumant fites i punts. A les pujades caminant i als plans i baixades trotant suaument. Després d'una forta baixada ens despistem en una cruïlla i perdem una mica de temps. Portem dues hores de cursa, 8 fites i 43 punts. Estem a la fita 52. Ens aturem i esmorzem amb tranquil·litat. Aprofitem per replantejar la nostra cursa. Abandonem totes les fites que tenim a l'Est del mapa i tractarem d'agafar tots els punts de les fites que tenim a l'Oest.

Ens posem de nou amb marxa. Ha sortit un sol esmorteït. Anem trobant altres orientadors, alguns d'ells companys de club amb els que ens creuem paraules d'ànim. Tots molts concentrats amb els nostres mapes i les nostre brúixoles, però gaudint de la natura i d'aquest esport. A les 3 hores de cursa ja portem 11 fites i sumen 63 punts. Ens marquem con objectiu assolir les 20 fites.

Anem trobant les fites amb facilitati això ens anima i ens fa anar més segurs, però al mateix temps també ens converteix en més agosarats. El nostre atreviment ens fa prendre una opció que ens comportarà la segona petita errada de la cursa, però de la que sabem sortir aviat i tornar al bon camí. A les4 hores ja portem 15 fites i 90 punts.

En aquest punt ja tracem el que serà el nostre itinerari fins el final de la cursa. A partir d'aquí i ja fins al final de la cursa les pujades cada cop es faran més feixugues i el nostre trot en els plans serà molt lent. Queda molt evident que ens cal entrenar més. Arribem al final molt justets de força però amb la sensació d'haver fet una molt bona cursa, possiblement la millor de totes les nostres rogainings fins el moment. Hem trobat 21 fites i sumat 125 punts. Al final he assolit el top-10 en la general de la Copa Catalana de Rogainings d'aquesta temporada.

M'ha agradat el lloc on s'ha fet la cursa i no defujo de tornar-hi aviat. Ara ja és el moment de pensar en la propera temporada i en especial en la Rogaining de l'Espluga Calba.

Crònica d'un company de club

TICBCN: segona part

El diumenge s'aixeca un bon dia. Fa fred però brilla el sol i fa de bon córrer. La segona cursa es tracta de la modalitat clàssica a la muntanya de Montjuïc. Hi ha molt ambient a les instal·lacions de Pau Negre, centre de la competició. Escalfo una estona i ja estic a punt per començar: una cursa de 8100 metres amb 28 fites i 260 metres de desnivell. 

Les dues primeres fites no presenten problemes. Vegi una possibilitat interessant per la tercera, però no ho acabo de veure clar i opto per un recorregut conservador, tot ell en pujada. A partir d'aquí són 5 fites dins d'un bosquet al costat del castell.

La situació de la 9 em genera molt dubtes. És a dins o fora del castell ? Sembla que és a dins, però com cal donar tota la volta per entrar-hi, no costa gens assegurar al passar que no està a fora. De lluny ja veig que tal com pensava cal entrar al castell.

En el castell a més de la 9, hi ha dues fites més. Ara toca baixar fins a la 12, ben atent a quin és el possible camí més curt. Faig una mica marrada per unes escales, però la tinc. Segueix la baixada en algun moment forta fins a la 15.
Buscant aquesta em trobo davant d'una barana i sense possibilitat de baixar. Quant estic pensant com puc baixar, apareix un orientador que salta la barana i baixa pel mig d'un jardí i faig el mateix. Estic pràcticament al barri del Poble Sec, i ara toca tornar a pujar, primer pel dret, després per uns camins i final un altre cop pel dret fins una fita, la 16, que està sota del funicular del Port, i més a munt la 17 al bell mig dels jardins de Miramar.

De nou forta pujada per la carretera que porta al castell. Enllaço sense problemes 18, 19, i 20, però quan vull sortir del jardí on em trobo tot és una tanca. No sé veure la sortida ni en el mapa, farcit de detalls de difícil lectura, ni en la realitat i acabo donant una volta considerable en la que perdo força temps i que després a casa veuré que hi havia una opció molt millor.

Passo la fita vista en unes escales del Pau Negre i encaro el darrer tram de cursa pels voltants del Sant Jordi. Intento anar ràpid però noto el cansament acumulat d'avui i també de la esprint d'ahir a la Barceloneta. Un darrer esforç i acabo content de com m'ha anat: 1-49-58. M'ha agradat la cursa i el terreny. He complert el meu objectiu de no doblar el temps del primer.

Aprofito que hi ha a la venda material d'orientació que no sempre és fàcil de trobar i renovo les polaines que bona falta els hi fa i em faig amb una lupa que espero em serveixi per veure millor els detalls del mapa d'aquí a endavant.

TICBCN: primera part

Mai havia corregut una cursa d'orientació tan internacional com aquesta. Possiblement hi havia més estrangers que orientadors catalans. De nou m'enfrontava a un sprint. Són curses en les que gaudeixo i molt. M'agrada el nombre elevat de fites, on l'orientació no és el factor més important encara que a vegades una petita errada en l'elecció de ruta et fa perdre un temps molt valuós i també la sensació de tenir que anar ràpid, amb poc temps per pensar i amb la necessitat i la pressió de prendre decisions constantment.

Aquest cop la sortida era al costat de l'hotel Arts i el mapa incloïa el barri de la Barceloneta. El dia estava ennuvolat i estava convençut que no plouria, però m'he equivocat de totes totes.

Sortida ràpida en direcció a la platja on tinc la primera fita i de seguida entro en l'entremat dels carrers de la Barceloneta on cal comptar les cantonades per no ficar-se en el carrer equivocat. Començo a córrer i ja cauen les primeres gotes. No serà res.

Amb les presses no interpreto del tot bé el mapa i em fico en el carrer que no toca i tinc que donar la volta per marcar la 4. La resta és pura velocitat. En alguns llocs em trobo persones que amb bona voluntat m'indiquen on estan les fites, i s'estranyen que no els hi faci cas ja que les que busco no són les que ells m'indiquen.

Amb més de la meitat de la cursa feta surto ja del barri de la Barceloneta. Vaig ràpid i em trobo bé.
M'avança el Lluís Ollora que fa la mateixa categoria que jo i va molt més ràpid. Ara ja plou fort. A prop de la 13 em fico en un pati interior seguint a dos orientadors que portava al davant. Greu error de concentració ja que la meva fita no estava allà. Tinc que sortir del pati per trobar-la i enfilo la part final, 4 fites pels volts de l'Hotel de les Arts, en una zona de dos nivells. Sortint de la 17 no veig que estic al mig d'una mena de llac artificial i em fico a dins de quatre potes. Mai millor dit que he ficat els peus a la galleda i n'he sortit ben remullat. Acabo fort i esprintant amb ganes de més. Crec que no he anat tot el fort que podia anar, reservant una mica per la cursa de l'endemà.

El Paller de Tot l'Any

Els pallers formen part dels records i imatges de la meva infantesa. Han desaparegut totalment dels nostres paisatges rurals. Per a qui desconeix el que eren els pallers aquest nom pot resultar ben estrany. Al diccionari hi podem trobar aquesta definició: Munt gros de palla, generalment de base rodona, disposada a l'entorn d'un pal vertical que la sosté. De fet en el llenguatge quotidià encara hi podem trobar referències com ser el pal de paller o més difícil que trobar una agulla en un paller.

En les meves exploracions per la Serra de l'Obac feia temps que no m'acostava al Paller de tot l'Any i malgrat el mal temps com que en tenia moltes ganes allà he anat. Mentre m'apropo amb el cotxe a l'Alzina del Sal·lari hi ha estones que plou amb intensitat. Espero una estona en el cotxe i finalment em decideixo.

Aviat soc al Coll de Tres Creus. No pujo ni a la Pola, ni al Castellsapera. No paga la pena està tot molt emboirat. A la cruïlla de camins que hi ha al Coll segueixo a l'esquerra pel GR5, un corriol que passa just per sota del Castellsapera. Ja no plou, però l'aigua que cau dels arbres em va mullant i es continua escoltant una mena de remor de pluja. La boira que envolta el bosc crea un ambient particular i d'alguna manera íntim i encisador.

Surto del bosc, però no puc contemplar res. Tot són núvols arrossegant-se per les muntanyes. Mentre en lleugera baixada m'apropo al meu objectiu es van obrint finestres entres els núvols i puc entreveure l'entorn que m'envolta. Ja tinc ben a prop el Paller de tot l'Any. Vorejo tota la seva base i a la meva esquerra puc contemplar la imponent Roca Salvatge, i les diferents canals que l'envolten en una visió una mica fantasmagòrica.

Segueixo endavant pel GR-5. Al cap de poc a la meva esquerra surt un petit corriol ben marcat que em mena fins a la font del Lladre on segons la llegenda s'amagava el bandoler Capablanca després dels seus
freqüents assalts en el Camí Ral. Torno al camí principal i segueixo endavant fins trobar-me de cop i volta davant d'una magnífica visió del Castell dels Bocs en primer terme i Montserrat al fons.

Arribo a la cruïlla del Coll de Correu, deixo el camí que seguia i que em menaria al Pont de Vilomara passant primer per l'Hostal del Daví, antic hostal del camí ral de Barcelona a Manresa, i agafo a la meva dreta un corriol una mica amagat que en 5 minuts em porta fins al fons del Torrent de la Cansalada.

Un cop allà enfilo a l'esquerra un corriol estret i poc visible en mig de la vegetació i que en paral·lel al torrent va pujant lleugera però continuadament. Vaig trotant en solitud pel bell mig d'aquesta vegetació que em rodeja. La meva respiració compassada al meu pas, el sorollet de l'aigua, la humitat del terra, el cant d'alguns ocells, alguns bolets, la flaire del bosc, omplen de sensacions els meus sentits i el meu esperit.

De sobte al mig del camí em trobo un altre caminant avançant fatigosament i contemplant el seu voltant amb mirada encuriosida. Serà l'únic ésser viu que m'acompanyarà en un tros del camí en aquesta matinal excursionista.

Travesso el Torrent, ple de grans basses en altre època de l'any glaçades, i ja a l'altra banda ara si que la pujada per una estona es fa ferma.

Al l'esquerra deixo l'avenc de La Pola i arribo a un gran roquissar amb el Quarto de Reixa al fons cap on em dirigeixo no fins abans entrar en un bosc d'alzines ben humit que em porta fins el camí de la Font de la Pola. Tornen a caure gotes una estona, però aviat desapareix el cel gris i torna a brillar el sol.

Tinc temps i decideixo anar a cercar l'Hospital de Sang. Pujo fins el Coll de Tanca i baixo per l'altre cantó del coll tot fent giragonses per un petit corriol que aviat planeja de nou pel mig de la vegetació i ben a prop d'unes parets de roca. Dubto de portar el bon camí quan ensopego amb la Cova del Racó Gran, que pel que es pot llegir sembla que va estar habitada des del 1960 al 1980. Està en molt bon estat, amb una cisterna propera on recollir aigua i un lloc on poder cuinar.

Segueixo pel corriol fins sortir a un camí ample. Tinc al davant un roquissar on m'enfilo seguint unes fites. Volto per la zona seguin diferents camins i diferents fites sense resultat. Hauré estat ben a prop tal com a casa puc certificar consultant per Internet, però no he trobat l'Hospital de Sang que sembla estar ben amagat i que no es vol deixar veure.

És fa tard i decideixo tornar pel mateix camí fin el Coll de Tanca, la Font de la Pola. Vaig trotant amb facilitat i amb rapidesa per un camí que ho permet. Passo per davant de la Porquerisa i de nou soc al Coll de Tres Creus per baixar directament cap a l'Alzina del Sal·lari. Queda pendent per un altre dia la cerca de l'Hospital de Sang que espero no trigar a trobar.

Creu de Barberà

Vaig viure tota la meva infantesa en el barri de la Creu de Barberà i malgrat canviar de domicili a l'adolescència vaig continuar mantenint un estret lligam amb el barri per un llarg període de temps ja que d'allà eren totes les meves amistats, la meva escola i també els llocs de trobada d'aquell temps. De fet cada cop que sortia de casa tornava al meu antic barri ja que allà tenia els meus referents.

Entrada al barri, on abans hi havia una benzinera

Encara guardo un cert lligam sentimental amb aquells carrers que fa uns diumenges vaig tornar a visitar en una mena de recorregut sentimental pels llocs on havia viscut algun temps de la meva vida, i els carrers i places en els que havia jugat, uns carrers plens de fang quan plovia, ja que no van ser asfaltats fins l'arribada del primer Ajuntament democràtic. L'únic carrer que no era de terra, era la carretera de Barcelona on vaig viure des del 4 als 15 anys entre els dos cinemes ja desapareguts: Rio de Oro i Avenida, aquest després anomenat Studio 7 Encara tinc a la memòria quan van treure els plàtans que vorejaven la carretera i van posar les llambordes, i les tardes de cinema (dimarts i dijous) de cada estiu. Alguns bars i comerços del carrer encara resisteixen el pas del temps: La Palma, el bar Moderno no massa modernitzat, la
Farmàcia, aquesta ara si que és moderna, l'antic Cargol on compràvem el petroli per l'estufa, l'estanc, ...

De les meves vivendes al barri només una queda dempeus, les altres dues ja no hi són, una simplement s'ha modernitzat i l'altre ha estat substituïda no fa massa per un modern bloc de pisos i l'obertura d'un nou carrer. 

     

1957-1961           1961 - 1972      1979 - 1980

Malgrat tots els canvis que el pas del temps ha produït amb la desaparició d'alguns llocs que només resten vius a la memòria, tot passejant, encara es poden trobar llocs que no han canviat gens ni mica, com fileres de cases que encara conserven intacta l'estructura original de les seves façanes.

El carrer bisbe Irurita i la plaça de la Victòria on hi havia el quiosc on cada setmana comprava el Cavall Fort i a l'estiu el Mundo Deportivo per poder llegir amb fruïció les gestes d'Eddy Mercx i Luis Ocaña en el Tour i on també vaig començar a comprar Disco Express per llegir les cròniques del concerts dels pocs grans grups que tocaven en el nostre país, han canviat el nom ja fa temps però malgrat tot encara és conserva en els tendals d'un forn de pa, un nom que fa molt mal als ulls.

Carrer Salvat Papasseit antic Carrer Obispo Irurita

Em resulta agradable tornar a trepitjar els carrers de la meva infantesa, observar els canvis que el pas de temps ha produït, i deixar envair la memòria per records dels espais i racons on havia passat hores i hores, refer el camí que cada dia feia sol o amb les amics des de casa a l'escola i viceversa, les places on havia jugat, el monument dels veïns al doctor Lopera, tot un referent al barri, els futbolins ja desapareguts on anava quan feia campana de l'escola i on també havia passat algunes avorrides tardes de diumenge, els llocs de trobada juvenil on deixaven passar les hores xerrant o sense saber massa què fer, ....