Fa 20 anys de la mítica marató de l'Aneto

Diumenge, 20 de juny de 1999

Marató de l'Aneto

Fa 20 anys de la meva participació en la ja mítica marató de l'Aneto, la que pujava i baixava de Benasque al cim de l'Aneto. Només se'n van fer tres edicions. Vaig tenir la sort de poder participar en la que seria la darrera edició. El record d'aquell és inesborrable, una de les curses que per sempre més tindré en la meva memòria. Per commemorar-ho he volgut recuperar la crònica que vaig escriure pels amics de la llista de correu d'atletisme.com, una llista de gent que corríem curses populars i que compartíem les nostres dèries i objectius i que a les curses ens identificàvem amb una gorra vermella que encara utilitzo. D'aquella època encara conservo una bona colla d'amics i coneguts que retrobo en les poques curses d'asfalt o de muntanya que encara faig.

Aquesta va ser la crònica que vaig escriure en aquell moment. 

Jo volia fer l'Aneto des del dia que vaig veure el reportatge a la tele de la primera edició del 97. De fet tenia pensat fer-ho l'any passat, però després de la marató de Barcelona vaig començar a deixar d'entrenar i decididament ho vaig deixar per un altre any.

        

         Havia de ser aquest any. A partir de Setmana Santa vaig augmentar el quilometratge i vaig fer algunes curses de muntanya. Em trobava bé. Els diferents comentaris de la llista, la il·lusió de la Marta, el Juan Antonio, el Josep, el Manel en varen ajudar molt. Definitivament vaig fer la inscripció. Ja quedava poc. El missatge del Carles explicant la seva experiència de l'any passat em va animar molt, i vaig fer els meus càlculs:

        

 En Carles ha fet la Cursa de l'Alba en 2-06, jo l'he fet en 2-18. Segons la meva regla de tres, si en Carles havia fet l'Aneto en 5-08, jo ben bé ho podria fer al voltant de les 6 hores. Com veureu els càlculs estaven absolutament equivocats. Està vist que jo sempre he estat un alumne de Lletres i les matemàtiques no són lo meu. O simplement la regla de tres no es massa útil per pujar l'Aneto.

         Des de finals de maig començo a estar molt cansat de fer quilometres i quilometres. Arriba la última setmana. Farem el viatge amb cotxe junts amb el Josep, així no serà tan avorrit. Ja tinc ganes de començar a córrer a Benasque. Mai havia anat tan lluny per fer una cursa.

         El dissabte a Benasque tot eren corredors o gent de la que es mou al voltant de les curses. L'ambient era especial. A recollir el dorsal, una bosseta i la samarreta (i quina samarreta més "guapa"). Ens donen tres dorsals. I que fem amb tres dorsals ? : un per la bossa, un pel davant i l'altre pel darrera. D'aquesta manera serà impossible perdre's. I amb el Josep  comencen els dubtes, què hem de posar a bossa ? Finalment ens decidim a posar-hi poques coses, tan sols l'imprescindible, el material obligatori de la organització.

         Arriba el primer de l'Alpine Running, la cursa de 25 km., amb gorra vermella (deu ser un "astronauta" dels del Jaume Llibre, però segur que no és un internauta). Però si que comencem a trobar internautes al Joan i l'Anna, la Marta i el José Luis. Aquesta tarda feia molt de vent i les notícies eren que l'endemà faria bo, però que el vent continuaria. Aquest fet ens preocupa.

         Decidim anar a l'hotel. Nosaltres molt espavilats havíem trucat a un hotel de Benasque, però no sabíem que aquest estava dins del municipi de Benasque, però a uns quants quilometres: en los Llanos del Hospital. De camí anem a veure el Control 2 (Pla de Senarta).

         Sopem i anem a dormir. Dormo fatal. Em desperto moltes vegades. Finalment sona el depertador a les 6 i peus a terra, esmorzar i cap a Benasque. No fa gens de fred ni gens de vent.

         Arribem a Benasque, poso les claus del cotxe a la rinyonera que pujaré a l'Aneto (més endavant veure-ho quina importància tenen les claus), i anem cap a la sortida. Trobem a tots els amics, Joan, Anna, José Luis, Marta, Juan Antonio, .... Tots estem una mica nerviosos. Ningú sap el que li espera. Excepte el Juan Antonio que surt més endavant sortim en grup des del darrera amb tranquil·litat. Seguim els consells de l'experimentat Carles. Abans d'arribar al primer embús trobem al Juan Antonio. Correm en grup fins el primer embús. Allà cada un passa per on pot o per on el deixen i em quedo sol. Vaig pujant per la pista a ritme. Molta gent i molts aplaudiments al voltant del C-2. Al qm. 6 ó 7 tornem a trobar un tros estret de forta pujada que es fa en fila i a peu. Acabat aquest tros tornem a la pista, em trobo bé, agafo ritme i començo a avançar.

        

 Arribo al famós C-4 (Puente de Coronas) amb 1 hora 40. Començo a tenir clar que no ho faré en 6 hores. Poso dins la rinyonera el material obligatori, em poso crema protectora factor extrem per un "tubo" (no em vull cremar la pell), i deixo la gorra vermella que he portat posada fins aquí. Trobo al Juan Antonio. M'ho agafo amb tranquil·litat menjo i bec, agafo una ampolla d'aigua per l'últim tram sense avituallament i començo a pujar. Tothom en fila i molt lentament. Quan puc vaig avançant gent. Passo al Juan Antonio, i ens donem ànims. Aquest tros és molt maco, sota els arbres.

         A punt d'arribar al C-5 (Ibon de Coronas), amb gran sorpresa per la meva part algú que em fa una foto, em pregunta, "Tu ets el Ricard Masferrer ?" "Si" "Soc el Jaume Llibre, vinga que vas bé" De lluny sento que crida "ens faràs un e-mail explicant !!!!!!!!!!!!!". Penso, "segur que sí". (aquí tens l'e-mail, Jaume). C-5 nou avituallament. Mentre estic a l'avituallament miro la filera dels que pugen. Porto 2 hores 13 minuts. Per primera vegada penso en el control de les 3 hores al C-6.

         Amunt va. Començo a pujar i faig com en l'anterior tram quan puc vaig avançant gent, encara que cada cop és més difícil pel camí i pel cansament. Trobo al Joan Sibill i partir d'aquí anirem més o menys junts ja fins el final. De cop i volta sentim uns aplaudiments. Penso que deuen ser els del control C-6. Però, què va, era el Quico que ja baixava (sobren tot tipus de comentaris). Els seus perseguidors varen trigar molt a passar, eren el rus i el Cardona que anaven junts. S'acostaven les tres hores i encara no es veia el C-6 (llac de Coronas). Es començaven a sentir comentaris sobre el control de temps entre els que anàvem pujant. Per fi 2-55 i C-6. Havíem arribat, però i el C-7. Ens senyalen on està. Veiem el que ens espera: molta neu i molta pujada Ens diuen que caminat s'arriba en una hora. Per tant és possible fer-ho.

         Arriba la neu i les primeres relliscades. Finalment havia decidit anar sense pals i quan comença la pujada ja no ho tinc tan clar. Tots en fila, a poc a poc, i amb problemes de respiració, segurament degut a l'alçada. És divertit veure com baixen els que ja han fet el cim. També serveix per anar decidint com baixarem, cosa que no sembla gens fàcil. Un francès dels que baixa agafa rampa i té problemes.

         Arribem a la cua que hi ha formada al peu del Coll de Coronas. En un primer moment agraeixes tenir que aturar-te, però al cap d'una estona aquesta aturada es fa molt llarga i avorrida. Fent cua passen de les 4 hores. Aprofito per posar-me el paravents i els guants. Tothom pregunta on s'acaba. Finalment un expert ens senyala la bandera fins la que hem d'arribar. Es pregunta en els que baixen, i cadascú hi diu la seva: que si el queda és més fàcil, que si el que queda és més difícil, en definitiva cadascú explica segons s'hi ha trobat. Deu n'hi do sembla el Nus de la Trinitat en una hora punta i conflictiva. Finalment arribem a coronar el Coll com podem i continuem amb el Joan cap amunt. Aquest tros es fa molt pesat i llarg. Sort que aquí el paisatge és impressionant i de tan en tan ens aturem per gaudir-ne. Fa estona que veiem la bandera, però sembla que no arribarem mai. A pocs metres del cim trobem al Josep Pujadas assegut en una pedra i no gaire convençut de continuar. Fem el cim tots tres junts amb 4 hores 26 minuts. Mirem tot el que es pot veure des d'aquí, bevem l'aigua que em quedava i decidim començar a baixar. No estem massa convençuts de poder arribar dins del control de les vuit hores.

Arribant al Pont de Mahoma. El de gorra blanca, jaqueta taronja i pal, és el Joan Sibill.

         La nostra tècnica baixant no és massa depurada, i algunes vegades anem per terra. Ja tornem a ser a la cua del Coll de Coronas, en Josep s'ha quedat enrera però també arriba. Ja només hi ha cua de baixada. Ja no puja gairebé ningú. Comencem a agafar fred, sobre tot als peus. Mentre esperem, un Guardia civil ens deixa veure vi de la seva bota (vi del Somontano, un bon vi). També mentre esperem pugen sense dorsal dos amics del Joan que ens informen que l'Anna ha decidit baixar, i ens expliquen com ha funcionat el tema dels controls horaris.

         Finalment i amb molt de compte passem el Coll i iniciem la baixada per la neu que resulta ser molt divertida: un únic inconvenient els peus molls i glaçats, i el risc de topar amb alguna pedra. Tenim sort i arribem al C-6, i a veure molta aigua. No hi ha menjar, però sort que trobo un barreta de muesli en el meu magatzem. S'ha acabat la neu, per tant,  fora paravent, ulleres, guants, i amb el Joan decidim continuar. El Josep no havia arribat encara.

         En el tros de pedres del C-6 al C-5 anem amb molt de compte. Tan el Joan com jo rellisquem algunes vegades, però no ens fem mal. Els peus es va assecant. Quant estem al C-5 arriba un amb molts ànims i pregunta si fa molt que ha passat el primer. Continuem cap al C-4, en aquest caminet ja es pot córrer i tot, i sembla que encara en sabem de córrer després de tantes hores de cursa.

         Arribo al C-4, 5 hores 20 minuts. Poca estona després, mentre encara estic bevent i menjant arriba el Joan. Deixem tot el que portem a sobre a la furgoneta que haurà de baixar-ho a Benasque i em torno a posar la gorra vermella, i comencem a trotar. Sembla impossible però som capaços de córrer. Val a dir que mentre baixàvem per les pedres no ho teníem tan clar que a la pista podríem córrer. Decidim arribar junts a Benasque. Parlem, posem la calculadora en marxa, son 13.5 qm., i si anem a set minuts el qm. serà possible arribar dins del control. Passem el punt on falten 12.5 qm. però no sabem a quan a anem perquè no hem pres referències. Quan falten 11.5 qm. veiem que anem a cinc el qm. i anem deixant gent enrera. Si aguantem aquest ritme no hem de tenir cap problema. Falten 10.5 qm. ja som a la cursa de la Vila Olímpica, amb una mica de retard, i amb un paisatge una mica diferent: hem canviat els edificis per el verd dels arbres. Ens atrapa el Josep i després de l'avituallament del C-3 ens deixa perquè va un ritme més viu que el nostre. El Joan m'explica que avui mateix fa 42 anys i ho celebra fent una marató, tal com té que ser. Ara bé també ens preguntem per quantes maratons val aquesta. Mantenim el ritme, excepte a les pujades en les que ja no podem córrer, i optem per caminar. Els últims 2 qm. són eterns. No sé si el fet de no veure el poble, o de fer-ho per un camí diferent que a l'anada i per tant sense cap referència fa que aquests últims minuts siguin molt llargs.

         Falten 500 metres, l'arribada a l'estadi olímpic, ja som dins de l'estadi, ja sentim la música de la meta. Passem el pont i enfilem la recta final. Travessem la meta junts amb el Joan agafats de la mà. Allà estaven esperant l'Anna, la Marta i el José Luis que ens aplaudeixen i ens feliciten. I després veig al Josep i ho celebro amb Gatorade i fruita. FINALMENT SÓC MOLT FELIÇ. : 7 hores 37 minuts, Fer-ho amb 6 hores era un miratge. Felicitats a tots, Carles per baixar de les cinc hores, Joan i Josep, per acabar-la , als que heu arribat al C-6, i als que ens heu animat pel camí i a través dels vostres e-mails.

         Aquesta cursa passarà a formar part del meu àlbum de records especials, com la meva primera marató amb arribada a l'Estadi, o la meva primera Matagalls-Montserrat.

         Pregunto per les bosses. El Josep diu que segons l'organització no arribaran fins a les cinc. Ara em dono compte que dins la bossa s'ha quedat la clau del cotxe. Per tant estem sense clau de cotxe, diners, roba, etc. I hem d'esperar fins a la cinc. Hi ha un consol no som els únics. Estirats a l'acera esperem amb paciència.

         Per fi arriben les bosses, i podem tornar a l'hotel, dutxa, bocata i cap a casa, Finalment arribo a casa a mitjanit, cansat, però molt feliç i content.

S'apropa el Mundial

Rogaine de Castellar de n’Hug

5-43-03  153 punts

16,5 km. 840 metres de desnivell positiu 1rs. En categoria de superveterans

Cada dia s’apropa més el repte del Mundial de la Molina. Aquesta rogaine era una bona oportunitat per seguir-la preparant, i més tenint en compte, que es corria per un terreny veí al del mapa on es correrà el mundial i amb les mateixes característiques de desnivell i de vegetació.

Arribem amb molt de temps al bonic poble de Castellar de n'Hug i un cop complerts els rituals pre-cursa entrem a la zona tancada per esperar el moment d’obrir els mapes. Ben aviat veiem una volta que ens agrada: agafarem direcció Est fins on arribem i retornarem al poble, per la zona central del mapa. Veiem bones connexions entre les diferents fites. Decidim deixar la fita 100 que dona 10 punts ubicada a les fonts del Llobregat pel final de cursa, pensant que si anem ara trobarem molta cua de corredors fitant.

Ja en marxa i un cop fetes les 3 primeres fites sense cap dificultat (38, 42, 62), el Felip veu un grup de 4 fites al Sud del mapa que si bé suposa baixar molt per tornar a pujar semblen fàcils i de bon aprofitar. Dit i fet, cap allà anem i en trèiem un bon grapat de punts, sense esmerçar-hi massa temps: 45, 97, 51, 84. La pujada cap a la 84 ens fa bufar una mica per primer cop avui. No serà la última.

Recuperem el nostre pla inicial, baixant en direcció a la 75 cercant la millor manera de travessar el torrent que tenim pel mig. Planegem una estona fins la 63 i en direcció a la 40 ens toca pujar de nou. De moment, el dia una mica ennuvolat ens està salvant del sol i la calor que en principi ens temíem.

Anem bé de temps i decidim arribar-nos fins l’extrem Est del mapa. Encara fem tres fites més sense haver de superar massa desnivell: 71, 46 i 81.

Tot i agafar-ho amb calma, a partir d’aquí ens toca pujar per unes zones de prats alpins que posen a prova la nostra forma física. Anem lents pujant i bufem de valent, però superem el tràngol i sumem una bona colla de punts: 93, 87, 76 i un darrer esforç fins assolir la 53.

A partir d’aquí i ja amb 3-30 hores de cursa iniciem el que serà el retorn cap a Castellar de n’Hug intentant controlar no fer ja gaire més desnivell: 73, 80, 50 i 88 en una cova. Falta 1-45 per acabar i parem un moment per ultimar l’estratègia de la darrera part de la Rogaine. Calculem que si volem fer la fita 100 sense problemes necessitarem arribar amb mitja hora de marge al poble. Ho veiem complicat però ho provarem.

A la 52 perdem una mica més de temps del desitjable. Seguim cap a la 77 on ens trobem amb el Joan que avui fa equip amb la seva filla Neus.

La 61 no ens resulta gens fàcil, però l’acabem trobant. Fins la 38 també hi esmercem més temps del desitjable. Ens resten 25 minuts, però ja en tenim ben bé prou, i anem cap l’arribada sense presses. Ha estat una bona rogaine i que ens servirà per veure quines distàncies podem pensar a fer en el mapa del mundial.

Ens quedem amb el Jaume a una sessió teòrica de preparació pel Mundial que resulta força interessant.

Aquesta ha estat la repartició de punts i fites al llarg de les 6 hores, i en la que queda molt evident que no vam fer un bon final de cursa:

Hores	Fites	Punts
Primera	6	31
Segona	4	25
Tercera	5	36
Quarta	4	27
Cinquena	4	26
Sisena	2	9

Aquesta ha estat la meva rogaine número 50. Tot va començar amb The Wild Boar a l’Espulga Calba al gener del 2009,organitzada per l’amic Felip. Des d’aleshores he participat en rogaines des de 3 hores a 24 hores i formant equips amb molts companys. El Mundial serà la meva rogaine 51, amb una estació preparatòria prèvia en The Wild Boar que organitza el Felip i en la que participaré amb el Jaume.

A bon ritme per Sant Quirze

12ª Memorial David Rovira 10k.

54-12 a 5-22 x km. 96 metres de desnivell 187 de 267 arribats

Des de ja fa una bona colla d’anys que tinc les curses d’asfalt ben abandonades, encara que no del tot oblidades. De fet m’agrada córrer a ritme i provar el meu estat de forma. Ja fa dies que havia posat en els meus plans córrer de nou la cursa de 10 km. Memorial David Rovira. La organització de corredors.cat sempre és una garantia. I si a més el preu per associats és de tan sols 2 €, no cal pensar-ho massa.

Tot per 2 €. Es pot demanar més?

Vaig córrer la primera edició i després he corregut amb la d’avui 4 edicions més. Hi arribo amb ganes. Porto una temporada entrenant bé i em poso com objectiu baixar de 55 minuts.

Abans de la sortida saludo a coneguts de quan em dedicava a les curses d’asfalt: Dennis, Anna, Miquel, Sergi, .... Al ser una cursa on hi ha un tram d’anada i tornada farà que al llarg de la cursa ens anem veient i animant.

Surto força endarrerit, però es pot córrer sense entrebanc i aviat deixo enrere a la llebre de 55 min. i m’apropo a la de 50. Passo el primer km. per sota de 5 i això que és en lleugera pujada.

Em trobo bé i el segon se me’n va a 5-16. Aprofito el tercer (4-39) que és en baixada per millorar el ritme i veure a tiro la llebre de 50 min. Però tot resulta un miratge els següents dos quilòmetres per completar la primera volta i ja en pujada em posen a lloc: 5-28 i 5-44 per totalitzar 26-24.

Dono per assegurat baixar de 55, però ara ja no en tinc prou i m’agradaria també baixar de 54. Em poso a la feina, però segueixo a un ritme lluny de l’inici de cursa: 5-45 i 5-43. En el tercer torno a baixar de 5 (4-50). Els dos darrers quilometres seran claus. Encara tinc forces i si els faig a 5-30 podré baixar de 54, però se m’escapen per ben poc: 5-35 i 5-37. He fet la segona volta en 27-48.

Segons el meu Garmin ha estat una mica llarga (10,1 km.). Això vol dir que igual sí que podia haver baixat de 54. Acabo molt satisfet amb el temps i amb ganes de tornar a provar-me en asfalt. No ho feia des de la cursa de Festa Major de Sabadell del setembre.

A casa reviso els meus darrers 10 kms. en asfalt. No n’he fet masses darrerament:

• 2008: Circuit de Catalunya: 49-37
• 2009: Sant Quirze: 49-01
• 2011: Cursa de la Mercè: 53-46
• 2013: Sant Quirze: 56-25
• 2014: Matadepera: 54-27
• 2015: Matadepera: 55-34
• 2016: Sant Quirze: 53-02

Quin serà el proper ? Matadepera?

60.000

Aquest matí he traspassat la barrera dels 60.000 km.

1 de maig, km. 60.000 per Can Gambús

El 24 de febrer del 2014 superavaels 50.000. He necessitat una mica més de 5 anys per assolir la següent xifra rodona. Per tant corro al voltant de 2.000 km. per any. El fet de córrer s’ha convertit en una necessitat i en un costum alhora. Surto de tres a cinc dies per setmana. Depèn de si tinc algun objectiu més o menys important o exigent a prop.

Al llarg d’alguns anys buscava millorar els meus temps i assolir millors marques. A hores d’ara ja només cerco el gaudi personal i el manteniment d’un mínim de forma física. L’entorn on visc m’ho poso fàcil. Només haig de baixar al portal de casa i posar-me a córrer. Tinc el barri de Can Gambús, un barri nou urbanitzat, però on no hi viu ningú causa de la crisi i gairebé tancat al trànsit. És un lloc ideal pels dies que ha plogut i està tot enfangat. Per la resta de dies, depèn sempre del temps del que disposo o de la distància que vull fer, però puc córrer per Sant Quirze del Vallès, la Serra de Galliners, un bon lloc per endurir les cames amb les seves pujades, el Parc de Catalunya, la zona de Can Bonvilar i Mossèn Homs, Can Déu i el seu bosc malmès per la ventada del 2014, Togores i el Torrent de Colobrers, el riu Ripoll, ...

I també les muntanyes més properes, habitualment el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac amb els seus corriols interminables.

Mentre el cos aguanti seguiré fent quilòmetres encara que els meus ritmes es vagin alentint. El proper objectiu serà arribar als 70.000. Si segueixo la mitjana actual serà cap allà el 2024.

Una nova volta pel Parc

Xinoxano 2019 25 k., caminada no competitiva

4-29-31, 26 km. 10-22 x km. 770 metres de desnivell

Per arribar amb una bona preparació pel mundial de La Molina em cal fer quilòmetres per corriols de muntanya i amb desnivell. Avui és dia d’eleccions. M’havia mirat la cursa de les tres comarques d’Alpens que complien la 30ª edició. Hi vaig córrer ja fa molts anys i en guardava un bon record, però vaig trobar aquesta opció molt més a prop de casa. Havia participat el 2016 i em va agradar. A més a més la inscripció és molt més econòmica. Decidit aniré a Sant Llorenç Savall.

Quan arribo a Sant Llorenç fa poc que han sortit. Recullo la tarja de ruta que em caldrà mostrar als avituallaments i surto. No exactament, però el recorregut de l’edició d’enguany és gairebé a la inversa del de fa 3 anys. Pels carrers de Sant Llorenç surto en direcció a la Font del Llogari, el lloc de naixement del riu Ripoll. Vaig trotant a bon ritme. M’he marcat com objectiu esmerçar 4 hores.

Abans d’arribar a la font ja he avançat a uns quants caminadors, però el gruix dels caminadors els avanço en la pujada al Castell de Pera, una magnífica atalaia que permet gaudir de les vistes de la Mola, el Montcau, els Emprius, i també de la vall de Sant Llorenç de Savall i de La Roca. Intento córrer sempre que el desnivell i el terreny m’ho permet.

Una baixada força directa i en la que gaudeixo d’allò més ens mena fins el Marquet de la Roca, primer avituallament del dia. Gairebé no havia menjat res a casa, confiant ens els avituallaments ben assortits de la caminada i he arribat amb gana. Unes quantes galetes i un cafè amb llet i segueixo endavant.

A la pista i en baixada faig més d’un quilòmetre a un ritme per sota de 6. Ens endinsem per un corriol al principi encara corrible, però que es va enfilant de valent fins que tan sols permet caminar. La Màquina de Tren ens contempla.

Arribo al coll i ara comença una lleugera baixada i agafo de nou bon ritmet. Enrere queda la Pedra d’Aguila. S’ha emboirat i ja no fa gens de sol. El que prometia ser un dia assolellat amb magnífiques vistes s’ha estroncat. Anirà bé perquè així no passarem gens de calor.

Un nou avituallament prop del Coll de Palomares. Gairebé no m’aturo. Passo el que calculo que és mitja cursa 12,5 km amb 2 hores 8 minuts. Seguim per alguns trams de la Matagalls-Montserrat. M’aturo un moment a admirar el Pi de les Quatre Besses del Dalmau, i pel mig de la Riera Seca arribem a l’Ermita de les Arenes on ens esperen amb l’entrepà de botifarra.

Toca parada i fonda sense cap pressa. Com entra l’entrepà! Sembla que comencen a caure gotes, però al final no serà així. Menjo tranquil·lament mentre van arribant més participants. Toca posar-se en marxa de nou.

Travessem el Ripoll i el remuntem per la seva riba en direcció a Sant Llorenç Savall. Conec bé aquesta part delrecorregut ja que el vaig està explorant la primavera passada.

Deixem la llera del riu i ens comencem a enfilar pel corriol que passa pel Torrent del Carner. En aquesta part vaig sol i gaudeixo de l’esforç. Avanço a algun altre participant que també ja va ben sol. Passem pel Coll Roig i a partir d’aquí ens endinsem en una mena de laberint de corriols i pistes, amb moltes cruïlles: ara cap a la dreta, ara cap l’esquerra. La major part del recorregut malgrat seguir en línia ascendent és força corrible.

Passem el darrer control.  Bec una mica i segueixo endavant. Per fi arribo a Sant Jaume de Vallverd. Ja resta ben poc i tot en franca baixada. Tracto d’anar el més ràpid possible. Amb encara estic bé de forces.

Arribo a les primeres construccions de Sant Llorenç Savall, però encara haig de fer un parell de quilòmetres més fins arribar a la plaça d’on havia sortit on m’espera un bon avituallament final i una nova samarreta per la col·lecció.

Acabo satisfet del ritme que he pogut portar al llarg de tot el recorregut. Si descompto el temps que he estat aturat (21 minuts), més el quilòmetre de més que hem fet, puc afirmar que he complert la meva previsió de 4 hores. Seguiré sumant quilòmetres.

Powered by Wikiloc

The Wild Boar Trio en marxa

Rogaine Barcelona Parc Natural de Collserola

5-52-15 97 punts

23 km. 951 metres de desnivell positiu 2ns. en categoria de superveterans 

Finalment ens estrenem com The Wild Boar Trio. Serà en una rogaine per Collserola, ben a prop de casa. És una zona on he fet un munt de rogaines amb sortida des de diferents punts d’aquest pulmó verd de l’àrea de metropolitana, però que ara ja fa alguns anys que per diferents raons no hi participava.

Amb el mapa a la mà el primer que fem es descartar la zona més allunyada. Ens agraden dues zones on veiem un bon grapat de punts. Després de valorar-ho una estona decidim començar per la zona Sud per seguir en direcció Oest i  tornar pel centre del mapa, passar a prop del centre de competició i acabar la cursa en la zona Nord-Est del mapa.

Dit i fet. Pels carrers de Vallvidrera ens arribem fins la nostra primera fita, la 32. Abandonem el poble fins la propera, la 45. Caminem a bon ritme fins la 57 i la 75. Camí cap a la primera fita de 8 punts del dia, la 81, complim la primera hora de cursa. De moment hem anat més aviat de baixada. Abans d’arribar a la 56 ens trobem amb una imatge ben curiosa.

Aquí fem un petit canvi en la nostra planificació: invertim l’ordre de les dues següents fites.  Farem primer la 73 i després la 55, per així també anar a buscar la 65. Ens topem amb les primeres pujades del dia. Ja portem més de dues hores de cursa. Per accedir dalt del turó on hi ha la 64 sense donar volta travessem una zona de vegetació de poca penetrabilitat, però ja la tenim.

Mentre ens dirigim a travessar la carretera per dirigir-nos ja cap a la zona Nord del mapa es compleix la tercera hora de cursa. Amb una hora sumem els punts de la 54, 72 i 43 amb remullada inclosa del Saiko.

Passem a l’altra banda del baixador de Vallvidrera i ens endinsem en els jardins de Vil·la Joana quan ja només ens resten dues hores de cursa. Ja comencem a anar amb la calculadora al cap. A la 62 soc el primer en arribar i espero als companys. Com comprovarem al final, no la vaig pinçar. Per tant, aquests 6 punts no ens van comptar en el còmput final.

Descartem la 33 que la teníem en el punt de mira, però ens obligava a baixar i pujar per molts pocs punts. En aquesta part final el nostre objectiu són tres fites de molts punts: 71, 74 i 83. En la 74 ens trobem amb una sorpresa: un cotxe! És fa molt difícil pensar com ha arribat fins aquí. Però de fet no és una novetat a Collserola. Que jo recordi, ja és el tercer cotxe al mig del bosc de Collserola que és utilitzat com a un element on situar una fita.

Ja passen de les 5 hores. No veiem gens clar anar fins a la 83. La podríem fer, però després ja no ens quedaria temps per fer cap més fita. La canviem per la 53.

Falten 30 minuts. Ens qüestionen si anar tranquil·lament ja directes cap a meta o arriscar-nos una mica i recollir 6 punts més passant per la 34 i la 31. Per la distància que hi ha i el ritme que hem portat fins ara calculo que necessitem 30 minuts per fer aquestes dues fites.

Decisió ràpida: ens arrisquem, serà més divertit. Aprofitem que és baixada i trotem, la 34 ja és nostra. Anem molt més ràpid del que havíem anat fins ara. Tenim temps. Però de camí cap a la 31 travessem un pont i el corriol s’acaba. Què passa?. Tornem enrere. Aquest pont no era el nostre. Seguim endavant i trobem, ara sí, el nostre pont. Fem el darrer esforç en un corriol en pujada, pincem la 31 i seguim pujant. Ja és segur que entrem a temps. Cursa acabada, amb bon regust de boca. Estem satisfets de com ens ha anat. Llàstima d’haver perdut els 6 punts que no he pinçat de la 62. Només haguéssim quedat a 10 punts dels Bandolers que són un equip superior a nosaltres. El compte enrere pel mundial de La Molina segueix endavant. 

Una Rogaine de pura orientació

Rogaine de Sant Jaume de Frontanyà. Copa Catalana de Rogaine 2019

5-49-25 167 punts

20,7 km. 815 metres de desnivell positiu, primers en categoria de Superveterans

Aquesta és una Rogaine de les que promet. Els del Xinoxano han ajuntat tots els mapes d’orientació que tenien de la zona per oferir un mapa de Rogaine amb molt més detall del que s’acostuma a ofertar en aquest tipus de competició. Torno a fer equip amb el Joan. L’equip Som Mas-Sa torna amb ganes de gaudir de l’orientació. Fa un dia esplèndid. Res a veure amb la darrera rogaine que vam fer com equip.

Ens preparem, passem el control de material i esperem ben asseguts que ens donin el mapa. Com ja comença ser un costum, el primer que decidim és per on tornarem. Veiem una línia clara de tornada que ens agrada. A la zona Nord del mapa hi ha 6 fites interessants que ens tempten com a zona final abans d’enfilar la tornada per un corriol en baixada fins el poble. Estudiem el mapa amb l’idea clara d’arribar per aquí i anem veient com enllaçar fites. Sortirem en direcció Oest per girar immediatament cap a la zona Sud fins situar-nos al centre del mapa (fita 99). Un cop allà decidirem la segona part de la cursa.

Aprofitem que sortim en baixada per trotar una mica. En la primera fita (65) coincidim amb el Bernat, Valentí i César. Ja girem cap el Sud per anar a buscar la 78 i la 92, primera pujada forta del dia pel mig del bosc, però encara estem frescos. Tornem als camins per apropar-nos a la 42. Des d’aquí seguim per la carena per baixar i un cop travessem a l’altra riba del torrent pinçar la 51. Portem un bon ritme de cursa. La següent fita la 61 marca la primera hora de cursa.

Baixem per un bosc que en alguns moments ens costa travessar fins arribar a una pista. No sabem exactament a quina alçada de la pista ens trobem i dubtem. Les Aligotes també dubten. Finalment interpretem el mapa i deduïm on estem. Resulta que estàvem a la cruïlla on volíem estar! En un moment ja tenim la 95 i 9 punts més al sac.

Refem el camí fins a la cruïlla i agafem direcció Sud i per corriols ens arribem fins a la 33. Baixem pel dret fins una pista i després d’un parell de revolts i de travessar un parell de torrents ens enfilem en direcció a la 57. Baixem per travessar a l’altra banda del torrent i enfilar-nos per l’altra vessant on ens hem de topar amb un camí com així és. El seguim i desemboquem a una pista que no esperàvem. On som? Dubtes. Mirem el mapa i el terreny. El fet d’estar en una zona elevada ens facilita la tasca d’ubicació. Ja sabem on som. No és exactament el que volíem però  ja ens va bé. Seguim la pista i després un corriol tot xerrant. Ens hem passat la fita (44) que estava just en una corba del camí. Sort que ho hem vist a temps i només haurem perdut uns 10 minuts. I mira que era fàcil! No ens podem despistar. Cal concentració.

Baixem trotant fins el got i bevem pel broc gros farts de xarrupar del Camel. Ara toca pujar de valent fins el llom i seguir-lo fins trobar la següent fita (84). I de nou baixar per tornar a pujar fins la 67 i una mica més amunt fins arribar a un corriol que seguim en direcció Nord.

Desestimem la idea d’anar fins la 93 que algun moment havíem valorat.  Abandonem el corriol per seguir pujant ara fins la 88. Anem a nivell i seguim els camins en lleugera pujada per trobar el punt d’atac de la següent (58), en baixada per un llom. Queda a la nostra esquerra i cal estar atents a no passar-se-la. La clavem.

Arribem a la 99 quan tot just passen tres minuts de les 3 hores de competició. Toca replantejar la situació de cursa. Anem molt bé de temps i decidim anar fins l’Est del mapa amb unes fites (48, 81, 36 i 96) que ens semblen fàcils d’enllaçar com així resulta. La pujada a la 96 sumada a una vegetació que no és fàcil de travessar se’ns fa feixuga. La 98 i la 56 ens semblen fàcils però veiem que es massa arriscat ja que ens allunyem de l’arribada i decidim anar en direcció a la zona on acabarem la cursa.

La pujada fins a la 96 ha castigat les cames i ara ja me les començo a notar més del compte. Trotem per un corriol en direcció a la 68. Quan abandonem el camí toca de nou una forta pujada que torna a castigar les cames. De nou al camí i a trotar i caminar. Ens enfilem per un llom a la cerca de la 77, al mig d’una zona de xaragalls. Ens hi estem apropant i anem molt atents a tots els elements del terreny per localitzar-la. La trobem abans que no pensàvem. De nou tornem al corriol. Una corba del mateix és el nostre punt d’atac per la 38 on ens hi enfilem per unes feixes. Ens aprofitem d’unes zones obertes per apropar-nos a la 86. De nou unes zones obertes ens ajuden a arribar a prop de la 94. Ja hem entrat en la darrera hora. Dubtem si pujar fins a la 55 que està a dalt de tot d’un turó. No ens ve gens de gust tornar a enfilar una pujada però com tenim temps, decidim fer-ho. Al final no ha resultat tan feixuga com ens havíem pensant. L'esforç fet ben bé es mereix una foto.

Baixem per l’altra vessant ja direcció SudEst a cercar les dues darreres fites. Resten 39 minuts. Calculem que necessitem 30 minuts per arribar a meta. Cal estar atents a no fer cap errada que ens pugui fer perdre temps. Estem a l’alçada de la 63. La fita està a la part de dalt d’una gran roca. Hi ha moltes roques però no trobem la que busquem. Tornem al corriol i dubtem, però tornem a la recerca. Finalment ja la tenim. Estava més separada del corriol del que nosaltres esperàvem.

Seguim baixant pel corriol que ens ha de menar fins el poble. Però abans ens cal deixar-lo per pinçar la darrera fita d’avui, la 54. Acabem amb temps de sobra, molt satisfets de la cursa feta. Hem gaudit com verros el que ha estat una rogaine de pura orientació com ho havíem corregut mai i amb una temperatura ideal.

Mentre endrapem l’entrepà de botifarra que ens ben guanyat pugem al podi com a guanyadors de la categoria de superveterans i ja començo a pensar en els entrenaments que em caldrà fer per tal d’encarar amb bona condició física el repte de la temporada, el mundial de rogaine a La Molina al finals de juliol. Allà faré equip amb el Felip i el Jaume sota el nom de The Wild Boar Trio, ja que el Joan forma part de l’equip organitzador del mundial.

Així ha quedat la distribució de fites i punts per hores.

	Nº de fites	Punts
Primera hora	6	37
Segona hora	4	21
Tercera hora	4	27
Quarta hora	5	33
Cinquena hora	4	24
Sisena hora	4	25

La primera hora ha estat espectacular. La resta de la rogaine ha estat força equilibrada.

El Pont del Diable ens observa

Copa Catalana de curses d’orientació 2019

Pont del Diable a Tarragona

Categoria H60 3,7 km. 14 fites

1-20-07, 5,6 km. 108 metres de desnivell positiu 4t. de 7 classificats

El Pont del Diable de Tarragona ens espera per la segona cursa de Copa Catalana de la temporada. Es tracta d’un aqüeducte construït pels romans fa uns 2000 anys. L’aparcament de cotxes per la cursa està just sota d’un pont de l’AP-7. Contrasta aquesta modernitat amb les pedres mil·lenàries del proper Pont del Diable.

Després d’una mica d’escalfament pel jardí romàntic comença la cursa. Intento anar pel camí més dret cap a la primera fita, esperant trobar un corriol. El bosc és força brut i això fa que em desviï més del compte i haig de rectificar per arribar a bon port. La segona gairebé la faig tota per camins fins el darrer moment. La 3 és ben a prop, així com la 4, però ambdues em costen força degut a la vegetació que per una banda impedeix avançar en línia recta i per l’altra, tampoc permet veure massa bé. La cursa es desenvolupa per un terreny d’aquells que no m’agrada i en que sortejar els impediments que posa la vegetació es converteix en clau per assolir un bon resultat.

De la 4 a 5 puc córrer per un corriol i realitzar una tirada ben neta i ràpida tret d’un parell d’aturades que em podia haver estalviat. No faig una bona elecció de ruta fins la 6. Intento seguir un tallat fins el final i des d’allà atacar a la fita. La vegetació m’impedeix avançar com desitjaria i tinc la sensació d’haver-me desviat cap el Sud. Intento rectificar i anar cap el Nord per acabar trobant-me en un lloc que no puc identificar amb claredat. Arriba el Joan per darrera i tampoc té clar on som. Intentant ressituant-me acabo trobant la fita. Hauria estat molt millor opció anar pel camí fins el got i des d’allà atacar la fita.

Segueixo la cursa amb dues fites que em resulten fàcils, així com l’aproximació a la 9 per camins. Però un cop deixo els camins i m’endinso en el bosc per localitzar la 9 de nou topo amb la vegetació. Som una bona colla intentant localitzar dues fites que hi ha en aquesta zona i això resulta determinant per no perdre massa temps. Aquí tot sol segur que hauria perdut molt de temps.

Baixo fins el camí per accedir a la fita 11 no resulta gens fàcil travessar la vegetació i tampoc ho és quan abandono el camí per atacar-la. Per fi una fita ràpida i tota per camins, la 12!. A la 13 si pot accedir vegetació a través, però vist com m’ha anat avui decideixo fer-ho per camins, malgrat donar molta més volta. Vist ara el mapa i amb tranquil·litat tinc clar que no ha estat la millor opció.

Per acabar la cursa cal passar per sota del Pont del Diable i amb una curta pujada que intento fer ràpid dono per tancada la cursa. En definitiva una cursa millorable, com gairebé sempre, però de la que acabo força satisfet.

Entre roques, alzines i pins

Copa Catalana de curses d’orientació 2019

Cursa de les Cadiretes a Sant Feliu de Guíxols

Categoria H60 2 km. 17 fites

54-51 3 km. reals 96 metres de desnivell positiu  3r. classificat de 9 participants

El mapa nou del massís de les Cadiretes just al costat de Sant Feliu de Guíxols inaugura la temporada 2019 de la Copa Catalana de Curses d’Orientació. També suposa l’estrena de la categoria H60. Seguint les recomanacions de la pròpia Federació vaig decidir que aquesta temporada participaria en la categoria que em correspon per edat. Malgrat que no tot els corredors han seguit aquestes recomanacions hem estat una bona colla els que si que ho hem fet.

De bon matí estem sota zero i el fort vent aguditza la sensació de fred. Després d’un bon escalfament ja estic apunt per agafar el mapa i iniciar la cursa. Sortim en pujada per un camí fins arribar al triangle.

Em fico en un corriol molt estret per anar cap a la primera fita. Està molt concorregut i haig de caminar darrera d’un parell de famílies que fan algun dels circuïts d’iniciació. Surto al llom on gairebé en línia recta em trobaré les tres primeres fites d’avui.

Camí de la 4 un petit tallat que no està pintat al mapa em despista i em fa passar de llarg. Veig unes edificacions properes que m’ajuden a reorientar-me. La fita està en un petit tallat a l’altra banda de l’esperó en la que estic. Torno enrere pel cantó correcte de l’esperó i ja tinc la fita. Hauré perdut un minut i mig.

Cap a la següent falta gent! Travesso un tàlveg amb força vegetació però passable i m’enfilo fins el tallat on hi ha la fita. No és el número que busco! Com pot ser si estic a lloc? Reviso els meus controls i resulta que és la fita número 7, i haig de buscar la cinquena. M’emprenyo amb mi mateix, ja que no és la primera vegada que cometo una errada d’aquest tipus. Manca de concentració, ganes d’anar massa ràpid, ...? No ho sé.

Som-hi cap la 5. Travesso un tàlveg, però no m’acabo de situar del tot i perdo una mica de temps pels corriols fins a trobar-la. La següent la veig molt clara: seguir el corriol fins a una corba pronunciada i pujar pel tàlveg fins trobar-la. A mitja pujada m’aturo amb dubtes, però segueixo endavant i ja és meva. Ara toca tornar a la 7 i ho faig per dalt, per sobre d’un verd 3 que rodejo.

Enllaço les tres següents força ràpidament, encara que amb alguns dubtes en el darrer moment de localitzar la 10. No surto massa ben orientat d’aquesta fita. I en una zona amb petits tallats de pedra començo a dubtar de la meva situació. Busco una referència clara, una roca amb un pal de llum a sobre i ataco des d’allà. Aquí també hauré perdut un parell de minuts.

Encaro el darrer tram de la cursa. M’aprofito de l’errada anterior per anar fins a la 12 per terreny conegut. Faig un bon atac fins la 13 amb algun dubte innecessari, i arribo a l’arbre on hi ha d’haver la 14 i no hi és! És una zona amb molts arbres “singulars” i me l’he deixat enrere, “el meu”. Tres fites més i meta amb un bon gust de boca. Tinc la sensació que m’ha sortit una bona cursa. Haig de millorar en algunes d’aquests dubtes innecessaris en els que sempre es perd temps. Soc tercer a molta distància del primer, però a poc més d’un minut del segon. Ha estat un bon inici de temporada 2019 i de la categoria H60.

Cementiri de Sant Feliu de Guíxols, on hi ha enterrat Josep Irla el que fou 124è president de la Generalitat

Tres voltes al Parc de Catalunya

Cros de Sant Sebastià al Parc de Catalunya

5,2 km. 29-19  5-42 x km. 52 metres de desnivell 17è classificat de 20 participants.

El Cros de Sant Sebastià és tota una tradició a Sabadell. 58 edicions són molts edicions. Al llarg de molts anys es va celebrar al bosc de Can Deu, però ara ja fa molt de temps que es corre al Parc de Catalunya. Repassant les meves anotacions hi vaig participar de manera continuada des del 2002 al 2006.

Poder córrer pel parc de Catalunya en un circuït tancat i sense gossos que molestin m’agrada. Després d’un bon escalfament em col·loco a la línia de sortida. No som massa participants. Corro la categoria Open que ha de donar tres voltes al circuït B per completar un total de 5,400 metres. Em marco com objectiu baixar dels 30 minuts.

La sortida és molt ràpida com acostuma a ser-ho en aquest tipus de curses. Faig els primers metres en un grupet, però després d’una forta baixada quan s’inicia una pujada constant no puc aguantar el seu ritme i ben aviat em quedo sol. Tinc al meu davant una noia a la que tracto de seguir a una certa distància. Porto un ritme alt per mi, però no asfixiant. Tanco la primera volta amb 9-26. La noia cada cop és més lluny. Si mantinc aquest temps en els dues voltes que resten tinc el sub 30 a l’abast, però no em puc confiar. M’avança un corredor amb gos. Intento seguir la seva estela, però també es va allunyant a poc a poc. Passo la segona volta amb 19-30. No em puc despistar si vull assolir el meu objectiu. Està clar que he perdut pistonada. Quan només falta mitja volta per concloure la cursa accelero el ritme per assolir un temps final de 29-19 a un ritme de 5-42 per quilometre.

Marxo cap a casa satisfet amb el temps i amb les bones sensacions al llarg de tot el cros.