Cursa de Muntanya de la Vall del Congost

Avui tot i ser diumenge ha tocat matinar, la sortida era a les 8, i abans de marxar de casa calia esmorzar una mica, ja que la cursa seria llarga.

He arribat a Aiguafreda al voltant de les 7.30, amb temps per recollir el pitrall, xerrar una estona amb els companys i amics. Érem una bona colla ! Estirar una mica i tot a punt. Ja sortim. Tenim 29 km. de muntanya pel davant. Estem al darrera de tot. Una volta pels carrers d’Aiguafreda i cap amunt. En el primer corriol topem amb el primer tap de cursa. S’enfila de valent i hem d’anar un darrera l’altre i ens hem d’aturar una estona per poder fer la fila. És el mateix que passa a la carretera quan es redueixen el nombre de carrils.

Pateixo per perdre el xip. No seria la primera vegada que em passi amb les Salomon. Com que no el necessitaré fins a l’arribada, m’aturo, me’l trec i el poso a la butxaca de les malles. S’acaba la primera pujada i amb el Josep i el Toti fem una baixada a sac gaudint d’allò més. Arribem a la riera de l’Avençó. Primer avituallament abans de passar a l’altra banda i enfilar el tros de pujada amb major desnivell. Evidentment toca anar a peu. Al cap de poc agafem el GR5 camí del Tagamanent, on podem córrer de tant en tant.

Al peu del Tagamanent trobem a l’Esteve i al Massaguer en el segon avituallament i mentre bevem aigua i fem algun mos ens reagrupem tota una colla de coneguts (Luigi, Aire, Toti, Joseps, Alf) abans d’enfilar el darrer desnivell fins al cim. En la pujada ens immortalitza el Christian, i ens dóna ànims per la baixada. Ja porto 1-40 de cursa.

I ara a tornar gaudir de la velocitat baixant. Paga la pena l’esforç de les pujades per poder fer el boig en aquests corriols. Magnífiques sensacions i senyalització perfecta, amb voluntaris a totes les cruïlles on pot haver risc de perdre’s o de fer-se mal, per les dificultats del terreny.

Ja som al Figaro, passem l’autovia per sota i el riu Congost en aigua gairebé fins el genoll. Amb l’ajuda d’unes cordes agafem el camí que ens porta fins al Sot del Bac. Comença a ploure. En aquest inici de la pujada a La Trona encara es pot trotar. Començo a notar les cames carregades. Ja porto més de 2-15 i no hem parat de pujar i baixar. El Sot del Bac entre la boira està magnífic. Continuo bevent aigua i taronges en els avituallaments. Ara tenim el que podem dir una milla en pujada fins arribar a La Trona. Deixa de ploure. Aquest camí el vaig fer l’any passat, però de baixada. Córrer no és possible i agafo un bon pas per no perdre massa temps. A poc d’arribar a dalt les vistes són magnífiques.

Arribo a dalt La Trona amb 3 hores justes, ara ja només queda la baixada fins a Aiguafreda. Prenc unes galetes, un plàtan i una Voll-Damm per recuperar forces abans de continuar. Amb aquesta aturada ens reagrupem altra vegada amb alguns companys. Després de l’esforç continuat d’avui ara comença el test per la marató de Barcelona d’aquí a un mes. Estic cansat, però he d’aconseguir córrer a un bon ritme fins el final per comprovar com estic de forces.

Torna a ploure amb força i tinc molt de fred. El camí en lleugera baixada passa pel costat dels cingles, un lloc privilegiat. Ja es veu Aiguafreda allà al fons entre la boira. Les sensacions són bones i el ritme bo. En l’avituallament del km. 25 no agafo res i s’inicia la baixada final fins al poble, primer per una pista forestal i després pel corriol de la Matagalls-Montserrat. Vaig avançant gent, fins i tot, un cop ja a Aiguafreda encara avanço a alguns corredors. Acabo amb 3-41-27.

Parlo amb els amics organitzadors (Abuelo, Massaguer, Esteve), i amb els que van arribant, mentre menjo un bon entrepà de botifarra i recullo una bossa de regals ben farcida. Llàstima que no he tingut sort en el sorteig de material. Torno a agafar fred i vaig a dutxar-me i a rebre un massatge.

Guardaré un molt bon record d’aquesta cursa a la meva memòria.

Aquesta setmana he sumat 85 km., la setmana passada van ser 89 km. Ja he fet les dues setmanes de més volum de kilòmetres en la meva preparació de la Marató de Barcelona, i avui he fet la meva darrera cursa abans del 26 de març.

Comença el compte enrere. Ha estat un bon entrenament pensant en la sempre duresa dels darrers kilòmetres de la Marató quan supero les tres hores de cursa. Aquell és el moment que sempre ha estat el més difícil. Espero que el que he fet avui serveix per aguantar amb força els darrers km.

Tirada llarga

Ha falta de 7 setmanes per la marató de Barcelona, i després del bon temps en la mitja marató de Granollers del diumenge passat, vaig començar molt cansat. En els entrenaments dels primers dies de la setmana les sensacions no eren massa bones. Tenia les cames molt carregades. Després del descans de dijous ja em trobava millor. Avui tocava fer el que els maratonians anomenen una tirada llarga.

He sortit corrent des de casa per trobar-me amb una colla d’amics per complir amb l’entrenament d’avui en companyia. Els dies laborables els horaris amb els companys i amics són incompatibles i entreno sol, però molts diumenges acostumo a entrenar amb companyia tot compartint kilòmetres i comentaris de com ens trobem i de les curses que hem fet o pensem fer. Han estat 24-24 fins el lloc de la trobada a 137 ppm.

Avui ens hem aplegat una bona colla. Al començament érem 12. Comencen a córrer en direcció a la llera Riu Ripoll, i la seguim cap el Sud buscant el Riu Besòs. A mesura que fem quilometres es van reduint les unitats. Parem a les fonts que trobem pel camí per avituallar-nos. Ja només quedem 7, un primer grup de tres, jo en terra de ningú i tres més al darrera. Tal com havíem planificat girem cua i enfilem el camí de tornada quan portem 13,5 km. Els he fet en 1-11-36 a 148 ppm i a un ritme de 5-18 el km. Abans de continuar ens avituallem amb uns gels energètics, beguda isotònica i aigua de les fonts municipals.

La tornada, tot i ser en lleugera pujada la fem a un ritme una mica més viu. Se’ns ajunta un company que avui havia sortit en bici i ens acompanya un bon tros. Les sensacions són bones malgrat que els quilòmetres es comencen a notar a les cames. Els grups en la pujada encara es defineixen més, segons els objectius que cadascú té a la propera marató. Arribem al lloc on ens havíem trobat aquest matí després d’una forta i continuada pujada en el tram final. He pujat amb 1-10-14 a 160 ppm a un ritme de 5-12 per quilòmetre.

M’acomiado dels companys, pràcticament sense aturar-me, i continuo el meu entrenament fins arribar a casa, ara amb 24-35 i a 159 ppm.

Finalment han estat 3-11-20 i al voltant de 35 km. En aquesta setmana he fet un total de 73 km. Ara ja només queden 6 setmanes per la marató. Aquestes són les setmanes d’entrenament més dur i de més quilometratge.

Aquesta és la meva previsió. Ja veurem si la podré complir.

Dilluns: 70 minuts suaus

Dimarts: 25 escalfament + 3 x 4000 recuperació 3 minuts + 10

Dimecres: 20 escalfament + 60 ritme de marató + 10 minuts

Dijous: DESCANS o 70 minuts suaus

Divendres: 25 escalfament + 10de1000 al 80 % recuperació 90” + 10

Dissabte: DESCANS

Diumenge: 32 km.

Mitja Marató de Granollers

Aquest matí a Granollers he fet la que era la meva 50 mitja. De les 20 edicions de la mitja de Granollers és la meva 14ª participació. Hi vaig córrer per primera vegada en l’edició de 1991, la que va guanyar un per mi aleshores desconegut Benito Ojeda. D’aquests 14 anys de mitja guardo bons records i també algunes anècdotes. Gairebé sempre ha estat una mitja que m’ha servit per comprovar el meu estat de forma per la cita de la marató de Barcelona del mes de març i enguany no és una excepció.

Després de setmanes d’entrenament el meu objectiu inicial era fer al voltant de 1-35. Des de l’any 2001 que no assolia aquest temps en una mitja. Però els ritmes als que feia pels darrers entrenaments em sentia optimista. Podem qualificar a Granollers com La Mitja amb majúscules, per la seva bona organització, perquè sempre hi ha algun atleta de renom (aquet any ni més ni menys que Haile Gebrselasie amb la millor marca del món en la distància, i un dels grans atletes de la història) i més de 6000 inscrits.

He arribat al voltant de les 9 i la cursa no començava fins a les 10.30. Tenia temps per tot, però en una cursa tan multitudinària no et pots refiar d’arribar amb el temps just. Primer de tot recollir el pitrall i el regal, saludar a coneguts tota l’estona, canviar-se, deixar la bossa i fer una mica d’escalfament. Fa un molt bon dia per córrer, diria que tenim la temperatura ideal.

Ja és hora de col·locar-se per la sortida. Surten primer els patinadors, després els atletes amb cadira de rodes i finalment nosaltres sota una pluja de paperets de colors com cada any. Enfilo els primers km. al ritme que tenia previst per l’anada en direcció a La Garriga (4-40). Al voltant del quilòmetre 3 m’atrapa un company de curses amb qui feia molt de temps que no coincidia, en Joan Sibill de Girona. Tinc molts bons records de les curses que he fet amb ell com són la marató de l’Aneto i la que encara és la meva millor marca en mitja a Gavà 2000 (1-29-32). Correm junts i anem xerrant dels vells temps. Seguim a bon ritme i veiem que ja tornen els primers. Com corren!

Arribem a la Garriga. Passem pel km. 10 amb 46-30. S’ha acabat la part més dura, la tornada cap a Granollers pica avall. Ens atrapa en Pere Rodríguez un altre vell company, aquest de les terres tarragonines. Anem junts una estona, però el Pere aviat ens deixa. Al qm. 16 veig la possibilitat, fins i tot, de baixar de 1-35, en Joan va fort i marxa. Segueixo mantenint el ritme entre 4-20 i 4-25, tot apropant-me a l’arribada. Finalment són 1-34-10

Recullo la bossa del corredor, aigua i brou, una bona dutxa i un massatge i cap a casa. Tots els companys amb els que puc parlar estan molt contents de com els hi anat ha estat una molt bona matinal atlètica. He mirat la història dels meus registres i és la meva 14ª millor marca de les 50 mitges maratons que he fet i la meva millor 6ª marca de les 14 mitges que he corregut a Granollers. Segurament l’any que ve hi tornaré.

I ara a seguir entrenant fort per la marató de Barcelona del 26 de març. Ja tan sols resten 7 setmanes.

Excavacions Arqueològiques

En aquest matí gris he anat a la Jornada de Portes Obertes al Jaciment Arqueològic de Can Gambús 3. No és la primera vegada que assisteixo a una jornada d’aquestes característiques, on algun dels components de l’equip d’arqueòlegs que està excavant el jaciment explica l’estat actual de les troballes i la forma en la que fan la seva feina. Per més interès aquest jaciment es ben a prop de casa. És curiós i saber alguna cosa dels que varen viure en el mateix lloc que nosaltres en el passat.

Des d’un temps a aquesta banda, quan es fan obres en algun punt d’interès es deixa un temps per tal que els arqueòlegs puguin fer el seu treball d’investigació. I en aquests darrers anys s’han fet troballes interessants per conèixer millor com vivien els nostres avantpassats.

En la visita d’avui hem pogut contemplar restes d’èpoques històriques ben diferents: des del neolític (ara fa 6000 anys) fins a l’alt imperi romà (segle II dC), passant pel bronze inicial i final, el primer ferro i l’ibèric final.

El fet de que les excavacions encara no estiguin del tot acabades (tenen permís fins a finals de març) fa que encara algunes de les estructures que han trobat no sàpiguen exactament que podien haver estat.

El que més hem vist han estat sitges de tot tipus i de totes les èpoques. Però el més espectacular era una galeria subterrània de transport d’aigües netes d’època romana. N’han excavat unes 40 metres, però és molt més llarga. Sempre sorprèn veure el que eren capaços de fer els homes d’altres temps que nosaltres amb la nostra moderna tecnologia crèiem que eren uns ignorants, però que en realitat tenien ja una capacitat tecnològica prou important.

Cursa del barri de Sant Antoni

Dins de l’entrenament per la marató de Barcelona tinc marcades dues fites en formes de curses per comprovar el meu estat de forma. La primera ha estat avui: la cursa de 10 km. del barri de Sant Antoni de Barcelona. És una cursa que ja havia fet dues vegades. Un 10.000 molt pla i recomanable. De fet és on tinc la meva millor marca en aquesta distància un dia que va ploure a bots i barrals.

Les sensacions dels darrers entrenaments eren bones. El meu objectiu una mica agosarat era intentar anar a un ritme de 4-10 el km. Sabia que era difícil, però valia la pena intentar-ho. No volia ser conservador. Crec que en una cursa de 10000 es pot sortir a arriscar.

He arribat d’hora a lloc, i m’he anat trobant amb els companys mentre escalfava. Hem format un grup de 4 que acostumem a entrenar junts els diumenges per tal de fer la cursa plegats. La sortida és una mica estreta per tants atletes participants (més de 1500) i tardem uns 20 segons a trepitjar la catifa de sortida. El primer km. és lent i no aconseguim agafar el ritme de carrera desitjat. Passem amb 4-36. Caldrà augmentar el ritme si volem assolir el nostre objectiu. Estem en plena pujada al Paral·lel i malgrat que ho intento el ritme del segon km. encara és baix 4-19. Cal posar-se les piles. El ritme comença a ser fort i sento algunes molèsties a l’isquiotibial dret, En el tercer km avanço a un gegant que corre amb la samarreta del Barça. Es tracta del Xeptkin, excel·lent ex-jugador del Dream Team d’handbol. Ara el ritme és bo 4-04 i 4-03.

Passo la meitat de la cursa amb 21-23 i amb un cinquè km. a 4-15. Baixar de 42 ja no és possible, però encara puc fer menys de 43 si mantinc aquest ritme fins al final. Em trobo bé i tinc bones sensacions. L’inici de la segona volta de nou amb la llarga pujada al Paral·lel torna a ser lent i caldrà tornar a recuperar, però ara ja és més difícil. Mantinc un ritme entorn al 4-14. Tornen les molèsties a l’isquiotibial. Passat el km. 7 m’avança un atleta de Martorell que conec d’altres curses i que pot ser una bona llebre. M’enganxo a ell i li em mantinc al seu costat fins una lleugera pujada en la que em quedo endarrerit. Ja només resta poc més que un km. i tracto d’anar el més de pressa possible. Faig un darrer km. en 4-01 per tancar la cursa amb 42-50 i una segona part amb 21-27, a un promig de 4-17 el km.

Estic content. Mentre recollim l’avituallament, els regals i la bossa anem comentant la cursa amb els companys. Ha estat un bon mati d’atletisme amb una temperatura ideal per córrer.

A l’arribar a casa reviso els meus millors 10000 i aquesta entra en el top-10. És el meu setè millor registre. Tret dels tres millors en que vaig baixar de 42 minuts, tinc 6 curses que es mouen en poques diferències de segons, entre 42-41 i 42-55.

És un bon resultat per plantejar apropar-me a l’hora 35 en la mitja de Granollers.

Un any de curses

Començo l’any en plena preparació per la mitja de Gavà. Em feia il·lusió comptar amb una entrenadora, encara que només fos virtual. El meu objectiu era ambiciós apropar-me de nou a la meva millor marca, o sigui, baixar d’una hora trenta (1-30). El volum de treball era important. Mai havia entrenat sis dies a la setmana de forma tan continuada i gairebé mai havia fet sèries i el que s’anomena entrenament de qualitat d’aquesta forma tan intensiva. L’hivern era fred i entrenar de matinada era dur. Vaig passar alguns entrenaments a la tarda, malgrat que mai m’ha agradat entrenar a la tarda. El fet de tenir companys d’entrenament, al menys els diumenges, ho convertien tot en més divertit i entretingut. Això també era nou per mi. De sempre he estat un corredor solitari. Però la veritat és que aquells dies del començament de l’any anava molt cansat.

La primera cursa de l’any va ésser al gener la cursa de 10 km. del barri de Sant Antoni de Barcelona. Me la vaig prendre com un test per conèixer el meu estat de forma. Vaig iniciar al cursa a un ritme força ràpid (4-05 el km.) i amb bones sensacions, però no vaig ser capaç de mantenir-ho tota la cursa i vaig acabar amb males sensacions i amb un últim km. molt lent. Temps final 43-49, molt lluny de l’objectiu de baixar de 42 minuts.

El següent diumenge amb un grup d’amics corríem junts el Cros open de Sant Sebastià de Sabadell després d’haver fet un entrenament llarg de prop de dues hores. Va ser una forma divertida d’acabar un entrenament de diumenge.

Finalment després de dies i dies d’entrenament, va arribar el gran dia, la mitja de Gavà.Després d’haver estat entrenant sempre amb temperatures molt baixes, es va aixecar un dia calorós. Ja des de l’inici vaig veure que no assolia el ritme necessari per fer el temps previst i ja a partir del km. 15, simplement em vaig deixar anar per acabar. El temps final 1-42-54 estava molt lluny del que era el meu repte quan havia decidit pujar al vaixell d’aquests entrenaments. Les sensacions no eren bones. Pocs companys d’entrenament van assolir els seus objectius. Potser els objectius que ens havíem plantejat eren massa ambiciosos, o potser ens havíem autopressionat massa ?

Ja en el darrer d’entrenament per Gavà havia decidit aprofitar aquella preparació per afrontar la marató del Mediterrani en la seva primera edició, però sense cap objectiu concret de temps, tret de l’objectiu de acabar-la.

Vaig sortir al darrera de tot. Mentalment havia dividit la cursa en tres trams de 14 km. i havia decidit controlar el meu ritme de cursa amb el pulsòmetre intentant fer el que no havia aconseguit mai anar de menys a més. L’estratègia va anar bé fins el 35 on després d’haver fet uns magnífics kms. des del 28 al 34 amb unes molt bones sensacions, vaig tenir que acabar els últims kms. molt lent. Temps final 4-05-10, prop de les 4 hores que m’havia plantejat inicialment, i amb raonables bones sensacions.

Vaig acabar la temporada amb dos curses que eren campionat universitari (Gavà i el Mediterrani també ho eren) i el Memorial Ramon Oliu a Cantonigros.

Després del descans posterior a la Marató vaig participar en el Campionat Universitari en pista de 10.000 metres. Era la primera vegada que corria una competició en pista. Va ser una cursa amb molt poca participació: cinc atletes, un d’ells es va retirar quan liderava la cursa i un altre no era universitari. Em vaig limitar a regular el ritme de cursa a cada volta per fer un temps raonable (45-45) a aquelles alçades de la temporada. Em va agradar córrer en pista.

Per primera vegada en la meva vida atlètica pujava a un podi, encara que fos per la poca participació. Va ser tota una experiència. I a la següent cursa també vaig repetir podi universitari. Ja m’estic acostumant a les medalles de bronze! Va ser la cursa de muntanya d’Alpens. Era la primera vegada que hi participava i el recorregut, el paisatge i la organització em van agradar molt. Sempre és un plaer tornar a córrer per muntanya després de tantes curses per asfalt.

La darrera cursa de la temporada va ser especial. Aquest any havia mort en Ramon Oliu, l’introductor de les curses populars a Catalunya i un dels fundadors de Marató Catalunya. Es va organitzar el primer Memorial Ramon Oliu al seu poble natal, Cantonigros. Era una cursa de 10 km. per corriols. Feia estona que amenaçava tempesta i en el moment de donar el tret de sortida es van desfermar totes les forces de la natura en forma de trons, llamps i litres d’aigua que van caure a sobre nostre. Sort que a meitat de cursa va parar de ploure. Al concloure la cursa es va retre un petit però emotiu homenatge amb el Cant dels Ocells interpretat per un net del Ramon Oliu davant de la seva casa natal.

En aquest període de temps que va de Gavà fins a l’estiu també em vaig estrenar en una nova modalitat de curses que m’està agradant: les curses d’orientació. Són una manera diferent de córrer al mig de la natura, on és més important orientar-se bé que no pas córrer molt, encara que això també és important, però sobre tot, és més important trobar les fites sense perdre’s pel camí. Les eines són un mapa i una brúixola i la capacitat d’orientar-se de cadascú. La sortida és individual i cal trobar el camí més curt i ràpid per assolir les diferents fites assenyalades en el mapa.

Acabant el període estival em començo a plantejar els objectius per la nova temporada atlètica i decideixo que si a mesura que avança la temporada em trobo bé, provaré de nou amb la marató, malgrat que també vull dedicar-me més a les curses de muntanya i a aquestes curses d’orientació que he descobert recentment.

Afronto gairebé sense entrenar una cursa atípica, la cursa contra el funicular dins dels actes de la Festa Major de Gelida. I després s’han anat succeint les curses que ja he explicat amb anterioritat en aquest mateix bloc: el Burriac Attac, la cursa de la Festa Major de Sabadell, la cursa de la Mercè, la cursa d’orientació del Tagamanent, la de muntanya del Castell de Burriac, la del Farell, la del Riu Ripoll i per acabar l’any la Sant Silvestre de Sabadell.

I ara ja estic en ple compte enrere de la preparació per la Marató de Barcelona del 26 de març d’enguany. Continuaré explicant.

Una Sant Silvestre diferent

La d’ahir va ser una Sant Silvestre diferent i em va agradar. Era alguna cosa més que una trobada d’amics a qui els hi agrada córrer, però no arribava a ser una cursa competitiva. A la font de Jonqueres de Sabadell ens varem reunir una cinquantena d’afeccionats al córrer per acomiadar l’any practicant l’esport que tan ens agrada. L’objectiu era fer 50 minuts al costat del riu Ripoll cadascú al seu ritme. Estava marcat fins el km. 6 per tal de facilitar la regulació dels diferents ritmes.

Allà estàvem amb els germans Miquel i EL Xavi S. disposats a córrer de pressa, però sense arribar a un ritme de cursa competitva. Varem fer tota la cursa junts. La primera part en direcció a la Bassa de Sant Oleguer era de baixada i els km. sortien a 4-35, mentre fèiem petar la xerrada i organitzàvem els nostres objectius per aquest nou any que estava a punt de començar.

Arribem al km 5 amb 23 minuts i decidim donar mitja volta i tornar, tot pensant que a la pujada anirem més lents. Altres van arribar fins el km. 6 i altres van girar molt abans que nosaltres. En la nostra tornada cap a l’arribada ens anem trobant altres companys i companyes i ens anem reagrupant. Aviat veiem que no hem calculat prou bé i quan falten 2 km. per arribar al final només portem 38 minuts de cursa. Ens queden 12 minuts, i per tant, hem de fer els 2 km. que resten a 6 minuts el km. Malgrat que reduïm la marxa entrem en el darrer km. amb 43 minuts.

Al final poc abans d’arribar hem de tornar enrere per complir l’objectiu dels 50 minuts. No som els únics que ho hem de fer. Entre el 49 i el 51 i poc arribem tots i totes.

És el moment per les fotos pel repartiment de samarretes i sudaderes (2 per tots), beure, primer begudes isotòniques i després cava català i desitjar-nos un bon any 2006 i moltes curses i cap a casa a seguir la festa.

Cursa del Riu Ripoll

Al mig d'aquests dies de festa i fred també es celebren algunes curses populars per fer baixar els torrons.

A mig matí anaven arribant els atletes a les Pistes d'Atletisme de Sabadell. Feia un fred viu. En aquest món de les curses de fons ens coneixem gairebé tots. Tot era saludar i desitjar-nos unes bones festes, mentre fèiem petar la xerrada i complíem amb el ritual de recollir el pitral, i una mica d'escalfament abans de posar-se els pantalons curts. Al final he decidit córrer amb samarreta de màniga llarga i guants. Era millor passar una mica de calor que patir fred al llarg de tota la cursa. Pels altaveus anunciaven la distància exacte 8.600 metres. Amb un altre company dels entrenaments del diumenge ens plantejaven aquesta cursa com una prova del nostre estat de forma. Provaríem d'anar a ritme de 4-30 cada km.

Sortim junts i als pocs metres (100) de la sortida hi ha una corba pronunciada i el camí s'estreny. Cal alentir el ritme, així com en el pas del primer pont. Malgrat això, en el pas pel primer quilòmetre passem a 4-20. Anem bé, i no tenim la sensació d'anar tan ràpid. Aquesta sensació la tindrem al llarg de tota la cursa. Correm al costat del riu Ripoll, un lloc habitual d'entrenaments per tots els atletes de Sabadell. La primera part de la cursa és en lleugera pujada, per fer la segona part en lleugera baixada. Pràcticament fins el quilòmetre 3 anem avançant a companys. En algun tros trobem una mica de fang. El nostre ritme continua viu, entre 4-23 i 4-05 el quilòmetre en tota la part de la pujada. Abans d'arribar a la meitat de la cursa i iniciar la baixada ens trobem amb els primers i en tota l'estona que ens creuem els que pugen amb els que baixen ens donen ànims.

Bé, ara ja estem a la meitat, i tot és baixada. Si no afluixem el ritme, aconseguirem el nostre objectiu. Baixem tots els quilòmetres per sota de 4, entre 3-58 i 3-54, per arribar a les Pistes un altre cop amb 35-49 temps oficial.

Estem molt contents i satisfets de com ens ha anat, malgrat que gairebé tots estem d'acord en que la cursa no té la distància que havien dit. Malauradament això passa molt en les curses. Moltes d'elles estan mal mesurades i la distància oficial no és la distància real. És realment estrany que passi això avui en dia amb la quantitat d'aparells moderns que existeixen per mesurar, però aquesta és la realitat.

A l'arribada recollim els regals (un parell de samarretes i alguna cosa més) i comentem la cursa amb els companys, mentre esperem el sorteig d'un val de 300 euros per la compra de material esportiu. Com gairebé sempre no hi ha sort.

I tots cap a casa a seguir amb les celebracions pròpies d'aquestes festes i anar pensant en els propers reptes en el camí de la preparació de la Marató de Barcelona, el 26 de març d'aquí a tres mesos justos.

La cursa de muntanya del Farell

Sóc tot un veterà a la cursa del Farell. He participat en les 13 edicions i normalment la utilitzo per posar a prova el meu estat de forma després del primer període de preparació de la temporada.

Aquests últims dies no aconseguia anar ràpid als entrenaments, però les sensacions eren bones. S’ha aixecat un matí fred. Al sortir de casa el termòmetre marcava 2º. Ja un cop a Caldes a la sortida he trobat com sempre un bon grapat de companys amb ganes de passar-ho bé. El comentari de tots era el fred i amb quina roba correria cadascú la cursa. Al final he optat per els pantalons curts, la samarreta de tirants i la gorra vermella de sempre.

L’objectiu que m’havia marcat era igualar la marca de l’any passat, la meva segona millor marca en aquesta cursa: 57-40. Al ser una cursa per camins de muntanya és molt difícil conèixer bé el ritme al que fas la cursa com passa en les curses d’asfalt. Però el coneixement del circuit fa que tingui unes referències de pas que em van bé per saber si porto el ritme adequat.

Faig els primers quilometres per mig del poble a un bon ritme. Deixem el poble i al cap de poc enfilem la pujada principal de la cursa. Em noto fort i arribo al final de la pujada amb 22-28. L’any passat havia passat amb 22-30, per tant vaig bé.

Ara ve un tros de baixades i pujades fins a la meta volant, ja passat el qm. 6. Passo amb 30-10, l’any passat 30-00. He perdut una mica, però res irrecuperable. Continuen les baixades i pujades. La meva nova referència és abans d’enfilar la darrera baixada cap el poble. Passo amb 45-40, l’any passat 45-00. Faré al voltant de 58-30.

Intento baixar el més ràpid possible. Acostumo a baixar molt ràpid avançant a molts corredors, però avui no ha estat així. Em trobava lent i no aconseguia la velocitat que a mi m’agrada al baixar.

Al final acabo amb 58-41, un minut més que l’any passat, però la meva quarta millor marca en els 13 participacions. M’he trobat fort a les pujades, però lent al baixar. Serà qüestió de treballar la velocitat de cara a la preparació de la Marató de Barcelona 2006.

La pluja ens ha respectat

Al principi dubtava en fer una nova cursa d’orientació a la zona de El Brull o fer aquesta cursa de muntanya al Castell de Burriac (Maresme), per la que finalment em vaig decidir. Tota la setmana seguint el pronòstic meteorològic. Ahir teníem el pitjor dels pronòstics: pluja tot el dia, amb un avís de que es podien acumular 100 litres en 24 hores, sobre tot, al Litoral i al Prelitoral. I el Maresme és al Litoral, i té una fama guanyada a pols de bones tempestes.

Vaig anar a dormir i m’he despertat acompanyat amb el remor de la pluja. Després d’esmorzar miro el radar meteorològic: està plovent al Vallès i al Maresme. Tinc dubtes, però tinc moltes ganes de córrer per la muntanya, malgrat que no m’agrada córrer quan plou amb força.

Arribo a Argentona a les 8. Està plovisquejant, però menys que al llarg del camí. Han canviat el lloc de la sortida. Tinc temps, la sortida no és fins a les 9.15. Compleixo amb el ritual de recollir el dorsal i xerro amb alguns companys de curses. Anuncien que es retardarà 30 minuts la sortida. En tot aquest temps hi ha moments que plou, i altres moments en que para.

Surten les dones i en 15 minuts sortirem els homes. Em canvio i espero fins el darrer moment per posar-me a la línia de sortida. Cauen gotes. Finalment sortim. Aprofito el primer quilòmetre per asfalt per fer l’escalfament que no havia fet. Tenim 22 qm. per davant nostre.

Malgrat que és difícil fer previsions en curses de muntanya, un cop estudiat el perfil preveia fer unes tres hores. Havia calculat unes referències de temps en els diferents controls per poder saber si portava el ritme previst.

De seguida enfilem camins i corriols cap el primer control, rodejats de pins i de les particulars roques característiques d’aquests boscos. I la primera baixada forta, molt divertida ens condueix fins al poble de Cabrera. Ens dirigim cap a la pujada del Montcabrer que ja havia fet al setembre en la Burriacattac. Són 12 minuts de forta pujada caminant en filera un darrera l’altre. És del tot impossible córrer. Podem veure el mar al fons i un cel gris amenaçador.

Passo el segon control amb 10 minuts per sobre del temps que havia previst. Malgrat que en algun moment cauen gotes, la pluja ens està respectant. Continuem per uns petits corriols magnífics i en alguns moments força enfangats, però permeten córrer en la seva major part. Algunes baixades són trepidants, però cal anar en compte per no relliscar.

Passo el que aproximadament és la meitat de la cursa amb 1-18. El terra està ple de cireretes del bosc i també es poden veure força bolets. Correm una estona envoltats de boira que dóna un aspecte fantasmagòric al bosc.

Al cap d’una estona d’entre la boira emergeix magnífic el Castell de Burriac i podem veure Argentona. Això ja s’acaba. Ens enfilem al Castell amb una petita i fàcil grimpada. 2-18 al cim i ara ja tot és baixada, primer per pista i després per un corriol estret. Em trobo bé i fort i baixo ràpid. Una petita pujada de pocs metres em frena, però aguanto i la faig corrent. Ara ja agafem l’asfalt de baixada fins l’arribada, fins i tot, amb una mica de sol: 2-36-43

Hem tingut sort i la pluja ens ha respectat. Estic satisfet de com m’ha anat la cursa. M’ho he passat molt bé. Recollida dels regals (una samarreta ben maca), i els diferents avituallaments amb entrepà inclòs, dutxa i massatge i cap a casa amb una altra cursa al sac.