Mitja de Muntanya de Sant Llorenç Savall

Com sempre que toca cursa un diumenge tot comença de matinada. Sort que he pogut dormir una hora més. Aquella hora que em van robar el dia de la marató de Barcelona. Ara ja estem en paus.

Només arribar a Sant Llorenç Savall ja respiro ambient de curses de muntanya pels quatre cantons. Organitzar 4 curses gairebé simultànies i fer-ho bé no és tasca fàcil i crec que aquí ho aconsegueixen. Ara feia temps que no hi anava i m’ha agradat molt retrobar-me amb aquest paisatge tot corrent.

Al recollir el pitral trobo molts amics i coneguts. Ja en l'escalfament puc contemplar tot el massís de Sant Llorenç del Munt. Està esplèndid.

Només sortir i malgrat que tracto d'anar despresa, no para de passar-me gent. Arribem als primers corriols amb pujada forta i tinc que caminar però per sort no cal aturar-se. Com sempre en aquestes curses es forma una llarga filera d'atletes. Aquests primers quilometres els passen per un bosc ben ombrívol. Tinc la sensació de portar un bon ritme de cursa. Al voltant de la mitja hora de cursa passem per Sant Jaume de Vallverd.

De cop i volta s'acaben els corriols i agafem una pista que planeja. Tracto de mantenir el ritme però no m’és fàcil. Un cop s'acaba la pista ja desapareixen els arbres definitivament. Entrem en la zona que es va cremar fa tres estius. A estones ens continuem enfilant per corriols que passen pel mig d'aquestes muntanyes ara pelades. Es pot veure en tot moment als que portes al davant. En alguns moments és difícil córrer, però m’agrada l’esforç en solitari per aquest terreny difícil.

El km. 11, meitat e cursa, el passo amb 1-17. Em continuen avançant corredors. De fet en major o menor mesura serà així al llarg de tota la cursa.
Al km. 14, un cop s’acaba pràcticament la pujada faig 4 quilometres a un bon ritme. Però en el 18 s'acaba la baixada i la pista forestal i entrem en la part final de la cursa i com en gairebé tot aquests tipus de cursa, els darrers quilometres més aviat de baixada però amb tobogans importants es fan sempre molt llargs i feixucs. Sembla que el poble no arribarà mai.

De cop i volta escolto un crit: "Ricard". Em giro és el Denis que ve acompanyat. M'atrapen i momentàniament em deixen enrere, però accelero i em poso al seu costat. Vull arribar amb ells.
Ja hi som. Li desitjo sort al Denis que continua endavant amb la seva marató. I enfilo la recta d'arribada, per fer 2-17-10, molt millor temps que a la Cursa del Bandoler. Estic satisfet.

Ja només resta recollir el regal, avituallar-se bé, tot petant la xerrada amb els companys..

Ja porto dues curses del IV Circuït Català de Curses de Muntanya. La propera serà La Talaia de Vilanova i la Geltrú.

Cursa del Bandoler

Aquest matí he anat a córrer la Cursa del Bandoler a Taradell. És la tercera cursa del Circuït Català de Curses de Muntanya d’enguany. El cel estava grisós i no es podia gaudir de la visió del rodal. Mentre escalfava m’he trobat a dos amics també estudiants a la UOC i amb els que comparteixo afició, el Dennis i El Toni. Hem escalfat junts.

A les 9.30 sortien les noies a cop de trabuc dels bandolers i 15 minuts després ho fèiem els nois.

Procuro sortir ràpid per evitar les cues que en algunes curses de muntanya es produeixen en el seu inici quan els camins s’estrenyen. Aviat comprovo que no era necessari ja que puc córrer al meu ritme sense problemes. Malgrat les pluges dels darrers dies, en els primers kms. no trobem massa fang. M’avancen tant el Dennis com el Toni. Passo els primers 4 kms. amb 24 minuts. Està tot molt emboirat i no es veu gairebé res del paisatge que ens envolta, però intueixo que ha de ser molt maco. Em sembla que vaig molt ràpid per ser una cursa de muntanya. Però tothom corre molt. Aproximadament al km. 5 hi ha una cua per esperar baixar per un lloc on han posat una corda per facilitar la baixada. Estic uns 4 minuts aturat fins que no arriba al meu torn.

Comença una baixada salvatge per un estret corriol, en alguns trossos fins i tot perillosa. Com m’agrada gaudir d’aquestes baixades!

L’hora de cursa m’agafa passant pel km. 8. Ja podem començar a gaudir del paisatge. És molt difícil agafar un ritme regular. És una cursa de constants canvis de desnivell, ara petites pujades, després curtes baixades. Gairebé tot són corriols pel mig del bosc. Encara em trobo fort.

Ara ja hi ha algunes zones amb tolls d’aigua que no es poden evitar i tota mullar-se de valent, així com enfangar-se. En alguns moments em fa témer que puc deixar-hi alguna sabatilla.

A partir del km. 12 ja no hi ha tant fang, però la cursa no deixa pràcticament de pujar. Aquí el meu ritme ja és més fluix. En alguns dels corriols es poden veure bolets. Fins i tot, em sembla haver vist un rovelló. Ara ja vaig moltes estones completament sol. Passo el km 16 amb 2 hores 5 minuts. Però a partir d’aquí s’inicia una pujada molt dura i llarga que faig caminant. Hi ha llocs que em recorden la cursa d’Alpens. Ja tinc ganes d’acabar.

Al voltant del km. 19 i ja camí del castell de Taradell passem per unes balmes on amagats ens esperen els bandolers per donar-nos un ensurt amb els seus trabucs.

Al Castell hi ha el darrer avituallament. M’aturo i menjo una barreta, una mica de fruita i bec dos gots d’Isostar abans de tornar a córrer. Porto 2.40. Passo el km. 20 amb 2.45, i m’esforço per baixar de les tres hores. Finalment no serà possible per ben poc i faig 3-01-08.

A l’arribada em trobo al Denis i al Luigi que ens ha vingut a veure. Recullo la bossa amb un polar sense mànigues i tinc beguda (aigua, coca-cola, fanta) i menjar (pa amb tomàquet, embotit per triar, formatge, galetes, ...) a dojo. Un cop he recuperat les forces, em trec el fang amb una bona dutxa amb aigua calenta i cap a casa a pensar en quina serà la propera, possiblement la mitja de Sant Llorenç de Savall.

Puig de Comanegra

Diumenge al matí vaig agafar el cotxe: objectiu pujar el Puig de Comanegra (1557 m.) el cim més alt de La Garrotxa. L’itinerari escollit per fer el cim l’havia llegit feia uns dies a la xarxa.

Només agafar la pista forestal que m’havia de dur fins el lloc d’inici de la caminada matinal, vaig començar a descobrir les vistes del paisatge que em rodejaria al llarg de tot el matí: les muntanyes i les verdes valls de la Garrotxa i el Ripollès. És una pista forestal que s’agafa poc després de Rocabruna i que es va enfilant amunt a poc a poc. No puc gaudir massa de l’entorn ja que tinc que està atent a les pedres i sotracs del camí. Un grup de vaques també enfila camí amunt. A mig camí cal obrir una porta de ferro per poder continuar.

Finalment arribo al costat de la Bassa de Monars totalment seca sense una gota d’aigua, on aparco el cotxe. Ara sí amb tranquil·litat puc admirar el paisatge, i els verds prats de la zona, i el bestiar pasturant lliurament. El Puig de Comanegra es veu ben a prop. Agafo el camí marcat amb pintura verda i taronja. Vaig per un camí evident i sense dificultat que comença a planejar, però ara ja fa una estona que no trobo marques. Segueixo endavant fins que el camí es perd. Al fons veig el Puig de les Bruixes. En lloc de tornar enrere per cercar les marques segueixo endavant. Cada cop és més evident que m’he equivocat.

Com que tinc clar en la direcció que es troba el cim vaig cercant la millor manera d’anar pujant, però en alguns moments es converteix en una ascensió no massa agradable i de pendent considerable. Sort que no fa calor i la temperatura, ajudada d’un airet fresquet, és força agradable. Al cap d’una bona estona retrobo les marques. Tinc que salvar unes roques i arribo al tram final ja en la vessant francesa amb la creu al fons. Ja soc dalt.

Des  d’aquí puc contemplar tots els grans cims del Pirineus de la zona: Taga, Balandrau, i d’altres com el Costabona i el Canigó. Quin contrast entre les dues vessants de la muntanya! Un prat verd, pelat amb petites falgueres al cantó català i una fageda al cantó francès. I ara ja només resta baixar seguint les marques, i descobrir a on ha estat l’errada. En un moment soc al cotxe, i de retorn cap a casa.

Avui he aprés que és molt millor tornar a enrere i buscar les marques que no seguir el camí quan no s’està molt segur d’on vas.

Uns tant, i altres tan poc

Les notícies del món de l’esport sempre són exagerades, poc ponderades i excessives. Acostumen a estar massa carregades de passions nacionalistes i irracionals. El darrer exemple l’hem tingut amb el campionat mundial de Basquet i la selecció nacional. Aprofitant l’avinentesa i inflats d’esperit nacional els hi han concedit el Premi Príncep Astúries de l’Esport.

Aquest mateix cap de setmana a Andorra s’han celebrat els Sky Games 2006. Són els Campionats del Món d’Esports d’Alçada i en els mitjans de comunicació no he pogut ni llegir i escoltar-ne cap notícia al respecte. Suposo que demà en el programa Temps d'Aventura de TV3 se’n farà esment.

Des de que aquests tipus d’esports s’ha popularitzat i en concret les curses de muntanya Catalunya té selecció pròpia sense cap problema. Però no només això els corredors de muntanya catalans fa anys que assoleixen molt bons resultats. De fet pertanyen a l’elit d’aquest esport. Tenim campions del món com Quico Soler i Agustí Roc, aquest darrer per dues vegades i encara amb opcions de poder repetir el campionat aquesta temporada.

En concret en aquests Sky Games 2006 la selecció catalana ha estat la gran triomfadora. Els seus esportistes han aconseguit 5 medalles d'or, 3 de plata i 3 de bronze, a més de proclamar-se campiona del món per equips.

A què espera TV3, la nostra a divulgar-ho per televisió ? A què esperen les nostres autoritats a rebre aquests esportistes ?

La pitjor mitja marató

Tornava la mitja marató a Sabadell, la meva ciutat, i em feia il·lusió córrer-la. Pensava estar al voltant de 1-45, el que suposa anar a un promig de 5 minuts el quilòmetre.
Havíem decidit sortir un grupet nombrós i anar a aquest ritme i a mesura que avancés la cursa ja cadascú posaria el ritme que la seva forma li deixés. La cursa consistia en dues voltes a un circuit de 10.5 qm. El tret de sortida és a les 10 i la calor i la humitat apreten de valent. No són les millors condicions per una bona cursa.

La cursa comença de baixada i al mig del grup d’atletes clavem el primer quilòmetre tal com havíem previst a 5, però com es baixada els següents tres anem una mica més ràpid. El qm. 5 ja és en lleugera pujada i noto que avui no serà el meu dia no puc seguir el ritme dels meus companys que es van allunyant, malgrat que intento seguir-los de lluny. No és possible i vaig alentint el ritme a poc a poc, passant a fer el quilòmetre per sobre de 5. La primera volta la passo amb 56 minuts, i penso que els que fan la cursa popular (una sola volta) són molt afortunats.

Tinc moltes ganes de deixar-ho estar, però segueixo. Torno a estar a la zona de baixada i tracto d’agafar el ritme d’alguns atletes i companys que em passen, però no m’és possible. Com a molt aconsegueixo seguir-los de 300 a 400 metres, però no hi ha manera d’agafar un bon ritme de cursa. I torno a enfilar la llarga pujada del circuit i els minuts van caient. Ara ja el meu ritme està per sobre de 6, un ritme una mica lamentable. La remullada en el pas per davant dels bombers va d’allò més bé. Però ara, ja només es tracta d’aguantar i arribar el més dignament possible sense cap tipus de pretensió. En alguns moments em passa pel cap posar-me a caminar, però resisteixo a la temptació i continuo corrent.

I així fins arribar als darrers metres. Finalment 2-00-33, més de 1-04 a la segona volta i el pitjor temps en una mitja de les 51 que he corregut des de fa 21 anys. cursa. La meva primera mitja també va ser a Sabadell el 1985 i vaig fer 1-56-00, va ser la segona pitjor.

De fet els comentaris generals entre tots els companys és que no ha anat gens bé: la calor, la humitat, la poca preparació en el principi de la temporada, en el meu cas, fins i tot, penso que divendres vaig donar sang. Però en realitat tot són justificacions per una mala cursa, segurament el que cal és entrenar més.

Torna la mitja a Sabadell!

Sabadell torna de nou a organitzar una mitja marató. Ja n’havia tingut en la dècada dels 80 quan poques ciutats en tenien. En la primera Festa Major organitzada pel nou Ajuntament democràtic es va córrer la primera cursa popular de la Festa Major. Era el 1979. Una de les meves primeres curses, 15 quilòmetres i per la tarda, que vaig fer en part caminant.

Poc després van conviure la cursa popular i la mitja marató. No va ser fins el 1984 que no em vaig atrevir a provar la meva primera mitja. El quilòmetre 15 passava per davant de casa i allà em vaig quedar. Ja feia estona que tenia al darrere el cotxe escombra insistint en que pugés. L’any següent vaig poder acabar la meva primera mitja en 1-56. El 1987 es va fer la darrera edició de la mitja de Festa Major. La vaig córrer amb 1-41-46, el meu record personal en aquells moments.

Des d’aleshores i ja pel matí a Sabadell només hi ha hagut cursa popular, amb diversos canvis de circuït i de distància (des de 5 a 9,5 quilometres). De les 27 edicions anteriors n’he corregut 23. Només he faltat a aquesta cita anual el 1980 (estava a la mili), 1981, 1982 i 2001.

A l’abril de 1990 es va fer una altra mitja a la ciutat, deien que amb l’objectiu de donar-li continuïtat, però va ser la darrera fins la que es farà el proper diumenge. Serà la cursa que inaugurarà la temporada.

Volteta a La Mola

Aquesta setmana un grup d’amics havia organitzat una nova volteta a La Mola. Ja fa uns tres anys que de tant en tant fem aquesta volta pel Massís de Sant Llorenç del Munt.

A les vuit ens aplegat 10 entusiastes d’això del córrer al km. 7.2 de la carretera que porta de Terrassa a Talamanca, en el lloc conegut com la Torre de l’Àngel. A poc a poc, sense cap pressa, tot escalfant la musculatura per l’esforç que l’esperava hem iniciat la pujada a Sant Llorenç del Munt. Després de passar per Can Robert hem topat amb les primeres rampes dures. A Can Pobla ens reagrupem per després de planejar una mica continuar pujant tots junts pel Camí del Monjos. Tot s’ha de dir que en algun tros no tenim més remei que caminar. En el trajecte ens anem trobant a excursionistes que fan la seva sortida dominical.

Hem fet el cim i la part més dura de l’entrenament ja està. Contemplem la vista, ens fem la foto.

Baixem en direcció a la Cova del Drac. Anem tots junts per evitar que els menys coneixedors de la zona es puguin perdre. Seguim corrent fins els Òbits on malgrat dubtar en alguns moments de si anàvem bé acabem trobant el camí que ens mena a la Font Flavia on podem beure i tornar omplir els bidons ja força buits.

Tornem al que podem anomenar el camí principal que ens portarà fins el Coll d’Eres. Ara és el moment d’agafar un bon ritme tot aprofitant el bon camí i la lleugera baixada.

En el Coll d’Eres decidim ser prudents i renunciem al Montcau per iniciar la baixada primer fins el Coll d’Estenalles i després ja per carretera 8 kms. fins on tenim els cotxes. Aquí ja cadascú depenent de les pròpies forces agafa el ritme que més li convé.

Ja en l’aparcament fem petar la xerrada mentre mengem una mica i bevem molta aigua. Ha estat un bon matí atlètic per la muntanya entre amics: uns 20-21 kms i unes 2 hores 20 minuts corrent.

Llac Marboré (2595 metres)

10.50 hores del 9 d’agost de 2006.

Silenci, solitud, la remor del vent en un lloc arrecerat amb el llac verd-blau al davant. El cel d’un blau intens sense cap núvol. Les impressionats muntanyes del meu davant amb la Brecha de Tucarroya al mig. 

Un petit descans després de l’esforç per la pujada a aquest indret. Darrera meu allà lluny, l’immens Mont Perdut, amb la seva glacera any rere any més i més petita. No veig a cap personeta que s’hi enfili, però estic segur que el seu cim deu estar ben ple, com tots els dies d’estiu que s’aixeca un dia radiant. Aquest any pràcticament no hi ha neu. És la vegada de les que pujo que n’hi trobo menys. Veig baixar algú del refugi de la Brecha. No hi he estat mai allà decideixo donar la volta al llac i arribar-m’hi. 

Peña Oroel

Aquesta era una cursa diferent, era una cursa fora de Catalunya. No acostumo córrer tan lluny, però aquesta vegada he fet coincidir uns dies de vacances al Pirineu Aragonès amb la celebració de la cursa.

És una cursa de muntanya tota ella de pujada excepte el primer quilòmetre. Són 1000 metres de desnivell en poc més de 10 kms. Ja abans d’arribar a Jaca veig la muntanya objectiu. Per on pujarem ?

Arribo a Jaca i compleixo amb els rituals pre-cursa. Com que no hi ha massa competència per posar-se al davant decideixo posar-me en segona línea, just al darrera d’Agustí Roc. Tot un luxe, a veure si se m’encomana alguna cosa. Com que no conec el recorregut l’objectiu és sortir fort per evitar algun possible tap que es pugui produir quan el camí s’estreny.

Sortida,i aviat no para d’avançar-me gent. Un cop fora de la població, els primers quilòmetres són per pista forestal amb pujades suaus, mentre ens apropem a la muntanya. No es corre massa bé per la quantitat de pedres del terra. Les sensacions no són bones. No acabo de trobar el ritme. No parem de pujar. Aviat trobo la posició que em correspon pel meu ritme de cursa. Pràcticament faré la resta de l’ascensió amb aquest grupet de gent. Ara passo jo, ara passes tu.

Després del primer avituallament agafem un petit corriol planer en el que dóna gust córrer. Però lo bo sempre és breu, i aviat em topo amb les primeres rampes que m’obliguen a caminar. De seguida que puc em poso a córrer de nou. A meitat de cursa i anima’t per un grup de gent corro una bona estona fins arribar al camí que amb fortes ziga-zagues pel mig d’un ombrívol bosc de pins ens menarà fins el cim.

És d’agrair que no fa gens de calor. A la pujada anem trobant caminadors que també fan l’ascensió que ens animen amb crits d’Aupa! Aupa! Aquest generosos ànims em fa reprendre la carrera per alguns moments. Fins i tot, un del públic m’arriba a dir que sóc el primer amb barba, una nova categoria de cursa.

Un cop a dalt ja només cal carenejar uns 10 minuts més, amb lleugera pujada fins arribar a la Creu del cim.

Uau!!!! quina vista! El Pla de Jaca i allà més allunyat tota la llista dels grans cims dels Pirineus des de la Collarada fins al Mont Perdut. I també per l’altra vessant de la muntanya totes les planures i ondulacions de l’Aragó.

Estic una bona estona contemplant el paisatge abans de baixar fins el Parador d’Oroel on ens espera un esplèndid avituallament sòlid i posteriorment el lliurament de premis i sorteig de regals. Cal fer una menció especial a aquest sorteig, tant per la qualitat (sabatilles esportives, esquis, motxilles, ...) com per la quantitat. De fet crec que hi havia regal per tothom. Em va tocar una bossa amb mitjons, bossa per portar diners, gorres, .... I tot content amb el regal cap a Jaca a fer un bon dinar.

Dopatge i esport

Ha esclatat el cas Landis i pocs dies després el del velocista i recordman americà Justin Gatlin i ja tornem a tenir el tema del dopatge en els esportistes en tots els mitjans de comunicació. És un tema que de tant en tant salta a l’actualitat, sobre tot, quan algun esportista de renom és enxampat.

És una qüestió difícil i al mateix temps polèmica.

Tots o gairebé tots els esportistes enganxats es declaren innocents. Però ho són en realitat ?

Fa temps que s’arrossega el problema del dopatge en l’esport d’elit i segurament també en l’esport no tan d’élit. Crec que serà impossible erradicar-lo del tot, i moltes vegades penso que cadascú ha de saber el que vol fer amb la seva salut i que ja s’arreglarà. En realitat segurament molts dels esportistes que mai han estat descoberts no vol dir que no utilitzin substàncies prohibides, sinó que simplement tenen més sort o més habilitat per no donar positiu en els controls. Per altra banda hi ha fets per mi incomprensibles: alguns esportistes han donat positiu per consum de marihuana i han estat suspesos per una temporada. Sempre m’he preguntat en què pot beneficiar la marihuana la pràctica esportiva ?

Hi ha esports en els gairebé mai apareixen positius, i en els que mai es parla de dopping. Serà que hi ha esports més perseguits que altres ? o esports més propensos a utilitzar aquestes substàncies prohibides ?

Quan un esportista guanya una medalla o un gran campionat tots els polítics corren a fer-se la foto al seu costat. Però també ràpidament és abandonat a la seva sort quan surt a la llista negra. No crec que sigui just. Encara que sigui amb l’ajut de certes substàncies, no es pot negar l’esforç de l’esportista.

De fet estem pagant les conseqüències de convertir l’esport en un gran espectacle de masses i en un gran negoci. I qui és capaç de no caure en la temptació de convertir-se en el gran heroi popular guanyador de les grans competicions si té aquesta possibilitat amb una mica d’ajuda extra ?