Trescada

Des que faig orientació gairebé aquesta és la única modalitat de cursa que practico, però de tant en tant m'agrada tornar a retrobar sensacions i participar en altres modalitats de cursa. Entre les moltes possibilitats de curses i entrenaments que s'ofereixen en el cap de setmana, hi havia dues opcions que em cridaven l'atenció: la cursa popular d'orientació de Sant Martí de Centelles i la Trescada 2012. Totes dues eren noves per mi. Finalment vaig decidir oblidar-me de l'orientació i anar a la cursa de muntanya.

Com sempre una cursa, en part serveix per comprovar el teu estat de forma. Es tractava d'una cursa de més de 20 kms. i uns 1000 metres de desnivell amb sortida i arribada a Riells del Montseny, després de pujar i baixar fins el conegut Pantà de Santa Fe.

Només arribar a Riells noto que la organització està desbordada amb tanta gent. Hi ha una bona cua per recollir el pitrall. El seu sistema no resulta massa efectiu i es fa lent. No tinc pressa, paciència. Ens informen que retardaran la sortida de la cursa, però que seran puntuals amb la sortida dels caminadors. Aprofiten per donar algunes explicacions del recorregut i d'alguns aspectes que hem de tenir en compte.
Entre aquestes que ja he aconseguit el pitrall i marxo cap el cotxe a canviar-me i posar-me a punt. He agafat la gorra vermella de les grans ocasions. Arribo just quan acaben de donar la sortida i ja no queda massa gent badant per allà. Surto al darrera de tot amb calma. Segons ens han dit la primera part és per pista i més aviat planera. Aprofitaré per escalfar i anar posant el motor en marxa. A casa veient el perfil havia fet una previsió d'unes 3 hores.
Ben aviat em trobo amb el Xavi Papell, a qui fa molt de temps que no veia i que fa la trescada caminant i fent fotos.

A poc a poc vaig avançant gent i em començo a trobar bé amb un bon ritme de cursa. Ja d'entrada observo que els punts quilomètrics no estan ben col·locats. Per tant prendre com a referència el Forerunner que per alguna cosa ha de servir. De fet a la web de la cursa parlaven de 21 km. que després d'un canvi de circuït van canviar per 23 i que avui a la sortida ens deien que serien 25. Total farem els que siguin.
Després de una mica més de 4 kms. per pista forestal i d'una pronunciada baixada entrem en un corriol en pujada on em cal caminar una estona fins tornar a agafar una altra pista. Porto 32 minuts en el km. 5.

Passat el km. 6 i després de beure del canti del primer avituallament ens fiquem en un costerut corriol que puja cap a Santa Fe tot resseguint el que suposo que és la Riera de Gualba que ens cal travessar algunes vegades. Malgrat que el corriol és estret i amb fort desnivell em trobo fort i quan tinc l'oportunitat vaig avançant posicions. Aviat som de nou en una pista. Ara ja puc córrer de nou encara que sigui a un ritme lent i anar superant desnivell tot fent giragonses.
No deixarem aquesta pista fins arribar al pantà de Santa Fe. Uns metres abans trobem el segon avituallament de cursa i passo el km. 10 amb 1-30, però pràcticament ja es pot donar la pujada per acabada.

Un cop vorejat el pantà encara cal seguir pujant però el desnivell ja no és tan pronunciat i aviat comença la baixada. Encara que sé que se'm farà llarga i pesada ja en tenia ganes. Passo de llarg del tercer avituallament. No vull trencar el bon ritme que he agafat en aquest inici de la baixada, de moment per pista. De cop i volta hi ha un sobtat canvi de vegetació i són pins els que rodegen la pista. És un tram molt agradable amb una baixada molt amable.  Km. 15 i 2-01 de cursa, i seguim baixant.

Després del km. 17 trobem el 4rt. avituallament abans de tornar a pujar. Una mica d'aigua i segueixo. Del grup que anàvem surto el primer, però en una zona de corriol on comença de nou a baixar, em despisto, no veig les marques i faig uns metres de més. Aviat sóc conscient de l'errada i torno enrere, però ja he perdut el grup en el que anava i ja no els tornaré a atrapar, excepte a un parell. Gaudeixo en solitari d'aquesta zona de corriol. M'agrada baixar atent a les pedres i a les giragonses d'aquestes zones.
De nou per pista agafem les senyals del GR-83 en direcció a Mataró segons posa els cartellets. És un GR que tinc pendent de fer un estiu d'aquests. km. 20 en 2-33. Deixem una masia en reconstrucció a la nostra dreta i m'aturo en el darrer avituallament. Des d'aquí fins el final seguirem els senyals d'aquest GR. Serà pràcticament tot corriol, rodejats d'alzines sureres, i d'algun tram arran de la riera de Riells. Ara ja qualsevol petita pujada es fa feixuga. Com sempre a aquestes alçades de cursa ensopego amb una pedra per no aixecar prou els peus. Tinc que anar amb compte. Els darrers metres ja tornen a ser per pista.
Gairebé he complert el meu pronòstic inicial: 2-59 per 23,5 km. de recorregut amb els metres extres inclosos.
A l'arribada ens espera una bona clara i bon entrepà de botifarra i una nova samarreta per la col·lecció. He gaudit de la cursa i de l'ambient. Sobre tot, m'ha agradat que no hi ha temps al final. Suposo que això no agrada pas a tota la gent. Però realment per què correm ? En el meu cas per gaudir de l'esforç, i posar el meu cos a prova després d'un període d'entrenament i comprovar que aquest respon al que li exigeixo. Això ja és suficient no demano res més. Potser els que busquen altres fites en una cursa aquest tipus de cursa casolana no els hi agradi del tot.

Passeig romà

Es tracta d'una ruta ben fàcil. És més aviat un passeig que segueix les restes del que havia estat una via romana que era un ramal de la Via Augusta.  Alguns diuen que era la Via Annia que enllaçava Figueres amb el Coll d'Ares, per tornar a enllaçar amb la Via Augusta ja dins de la Gàl·lia, encara que altres fonts no ho semblen tenir tan clar.

L'inici de la ruta està a Sant Pau de Segúries, davant d'una columna informativa al final d'un tram asfaltat. Fa sol, però malgrat estar a ple estiu la temperatura és agradable gràcies a un lleuger vent que refresca. El camí no presenta cap dificultat encara que per moments es va enfilant en direcció al Coll de Capsacosta. És fàcil observar les restes del que havia estat la via romana.

Ben aviat arribo al trencall de la font de l'Arç i poc després al Coll. Tal com indica un cartell aquí dalt es canvia de comarca (del Ripollès a la Garrotxa) i de tipus de vegetació. A partir d'aquí i a mesura que la via va descendint puc contemplar les parts més interessants i més ben conservades.
No em trobaré amb ningú en tot aquest agradable passeig. Antigament devia ser una ruta molt transitada. D'altra manera no hauria tingut sentit aquesta costosa inversió tant de temps com d'esforç.
Molta gent ha d'haver passat per aquest camí, amb les seves preocupacions, dèries, objectius. Aquestes pedres hauran sofert el pas de molts cavalls, carros i persones amunt i avall. Fa dos mil·lennis que estan aquí. M'agrada pensar que trepitjo els mateixos llocs que al llarg de molts anys han trepitjat moltes altres persones. Alguna part de la seva ànima encara deu restar per aquests viaranys. Malgrat que ha estat una via fora de servei ara torna a ser un lloc transitat. Actualment fins i tot s'hi organitza una caminada popular. 
Va baixant amb alguns revolts importants en direcció a la Vall de Bianya. Contemplo les muntanyes i els boscos de La Garrotxa: quin munt d'arbres!

Els romans eren uns consumats constructors i uns cartells al llarg de tota la via informen d'algunes curiositats que d'altra manera passarien per alt al vianant:  els murs de contenció, roderes, clavegueram, plataformes de gir pels carros, els pilons guarda-rodes, ...
Arribo fins a Can Sargantana, les runes del que va ser un antic hostal. I aquí posaré punt i final aquesta caminada. Ja porto una mica més d'una hora i decideixo tornar enrere i donar per acabat aquest passeig romà que m'ha permès trepitjar un camí ple d'història i gaudir d'un entorn magnífic rodejat de silenci i solitud.

Mals inicis de cursa

De nou un cap de setmana amb dues curses d'orientació, aquesta vegada a Vilallonga de Ter on ja havia corregut fa tres anys. Els dos dies he començat molt malament la cursa, perden temps a la primera fita. 

El dissabte miro el mapa, no veig el cercle i encara no sé ben bé per quina raó penso que no han pintat el cercle i em dirigeixo cap on hi ha el número. Em trobo amb una fita que evidentment no és la meva. Aleshores veig el cercle al mapa i rectifico. Perdo uns 3 minuts. No m'havia passat mai. De la resta de la cursa quedo prou satisfet. És un terreny molt obert, però amb zones de falgueres, esbarzers i ortigues molt altes que fan molt difícil moure's, i que al mateix temps en alguns moments oculten les fites, però on aconsegueixo anar força ràpid per acabar 16è de 22 amb 47-34 i quedant lluny de doblar el temps del primer.

H40

El diumenge torno a equivocar-me només començar, amb una mala opció d'itinerari per arribar a la fita 1 que implica donar molta volta i fer més desnivell del necessari. A resultes de tot plegat perdo més de 10 minuts que seran un important llast. A partir d'aquí cal salvar un desnivell molt important que en alguns moments es fa molt feixuc. Després entrem en una zona de terreny obert amb petits boscos pel mig on no és gens fàcil orientar-se en alguns moments. Tret de la fita 5 salvo força bé la resta d'esculls d'aquesta primera zona de cursa que acaba amb la fita 9. A partir d'aquí hi ha dues tirades llargues que ens porten, primer per pla i després en una vertiginosa baixada fins a la segona part de la cursa amb els darreres fites on no prenc pas la millor opció per superar un profund tàlveg amb rierol inclòs. Finalment gaudeixo de córrer els darrers metres per camí asfaltat i en baixada. Arribo cansat amb 2 hores 17 minuts, sense doblar de nou el temps del primer, 13è de 16.

Malgrat no haver assolir uns mals resultats finals no acabo satisfet de cap de les dues curses on a part de les importants errades de l'inici de cursa, hi ha massa detalls en els que tinc que millorar.

Dos dies ben diferents

Sant Jaume de Frontanyà el poble més petit de Catalunya torna a acollir els dos Dies dels Pirineus organitzats pel xinoxano.

Han estat dos dies ben diferents. El dissabte amb sol i molta calor per sobre dels 30º i un diumenge ennuvolat i fresquet que va acabar amb pluja. 

El dissabte és la cursa llarga, al mateix temps campionat de Catalunya de llarga distància: 4200 metres i 14 fites. Després d'esperar una bona estona a la sortida ja que anaven amb molt de retard faig una molt bona primera fita. En la 2 i la 3 perdo una mica de temps en totes dues per una lectura precipitada i poc acurada del mapa. No n'aprendré mai. L'altra errada important serà a la 8. Hi estic molt a prop però està molt amagada. No la veig i passo una bona estona fins a trobar-la. En aquesta cerca m'allunyo força fins que em torno a resituar. La pèrdua de temps va ser important. A partir d'aquí tracto de córrer el màxim possible per acabar mitjanament satisfet en 1-45-03 i 19 de 25 classificats.
Diumenge toca la cursa de mitja distància, 2700 metres i de nou 14 fites. No faig el que es pugui considerar una cursa perfecte, però acabo molt satisfet de com em va. Vaig força directe de fita a fita, sense errades i sense pèrdues de temps importants, excepte a la fita 9 on em podia haver estalviat un parell de minuts. M'he trobat força bé de físic i he corregut amb ganes quan el terrenys m'ho permetia que no era sempre. Han estat 49-01 i 16è de 22 classificats. 
Com sempre i des de la taula de casa i amb la tranquil·litat que dóna no estar en cursa on cal prendre les decisions al moment veig algunes opcions millorables.

Nova rogaining a La Molina

Encara no ha passat un any i torno a La Molina a fer una nova rogaining, la segona d'aquesta temporada, després de la Wild Boar del gener. Repeteixo equip amb el Sergi, però el tercer component ha canviat. Avui serà el Pep. Arribem amb temps i complim amb tots els tràmits previs a aquests tipus de cursa. 

Decidim fer un recorregut similar a la cursa de l'any passat, ja que així sembla que ens podem estalviar els grans desnivells de la zona. Primer baixarem fins a la zona de l'estació de tren, saltarem a l'altra banda i tornarem a través de la collada de Toses. En l'estona que tenim per planificar la rogaine per primera vegada establim una doble estratègia: l'ordre de les primers fites i el punts on tindrem que anar prenent decisions, però també les fites del final de la cursa en el nostre retorn al punt d'arribada. Potser una idea a tenir en compte en properes rogaines
Sortim sense presses, trotem una mica en un tram de baixada i aviat tenim la primera fita (40). Aquestes primeres fites estan a prop de la zona edificada i podem utilitzar els carrers i camins. La 67 en el creuament de dues rieres està una mica amagada. Hi ha molts orientadors buscant-la, però som els primers de trobar-la. Intentem seguir a nivell, però és millor baixar al camí. Poc abans d'enfilar la forta pujada que mena a  la 72 ens topem amb un camí de gespa gairebé ídil·lic.

Pujant cap a la 72

Seguim la nostra planificació, 54, 83, 43, 45, 63 i 82. Tractem d'evitar els desnivells innecessaris, sobre tot, si aquests són positius. El terreny ens ho permet ja que els boscos són en tot moment passables. Només cal anar en compte amb el gran nombre de branques que trobem pel terra. Anem fent sense pressa, però també sense aturar-nos. En algunes fites coincidem amb altres equips, entre ells el del Felip, els Wild Boars. Passen la 82 amb més dues hores de cursa.

Fita 43

Aquí decidim anar per la 81, encara que la tenim ben lluny. Enfilem per un corriol arran d'un rierol que va pujant a poc a poc. Serà el parcial de cursa més llarg, tret dels de la darrera hora, però passar per aquest corriol paga la pena acompanyats per la remor de l'aigua i per un paisatge que ens fa pensar en tornar-hi en alguna altra ocasió.

Camí arran de rierol

Un cop assolida la 81 arriba el moment de prendre decisions i cerquem la manera de guanyar desnivell de la manera més suau per anar fins a la 51 i des d'aquí més o menys a nivell en fem tres més, 61, 75 i 47. Les trobem totes sense perdre temps. Gairebé portem 4 hores de cursa i malgrat la temptació d'anar a cercar 20 punts a la punta Nord-Est desistim i agafem ja el camí de tornada cap a la 33, al peu d'un búnquer segurament el punt més alt d'avui.

Pujant pel mig del part alpí cap a la 33

Baixem fins a la 80, una mica amagada entre pedres i matolls, però que gràcies a desplegar-nos un cop i som a prop no ens costa massa de trobar, i ja a prop de la collada de Toses, la 44, on ens despistem i segurament hi perdem més de 5 minuts. De nou en un búnquer que devia vigilar aquest punt estratègic.
Cada cop ens queda menys temps i també menys forces. Passem per l'avituallament, ja que l'aigua també ja comença a escassejar i tenim ganes de poder beure a raig i no xuclant.
Seguint el camí de tornada que havíem planificat volem passar per la 53, 42 i 57 abans d'acabar. Si podem trotar per la carretera ho aconseguirem. Ho provem però no és possible i caminen. La 53 també la trobem en un búnquer. L'any passat també hi havia fita en el mateix lloc. Ara anem molt pendents del rellotge. Els minuts van caient. Renunciem a les altres dues fites. Tractem d'anar el més de pressa possible. Ens atrapa l'equip del The Wild Boar i anem junts. Fins i tot, en el darrer tram parlem de que igual ens estem disputant alguna posició de podi. En realitat no ho pensem ja que sempre aconsegueixen més punts que nosaltres. Fins i tot, fem una simulació no massa convençuda de sprint final.
102 punts, i 5-55-36 i cinquès de la categoria de Homes Veterans. Resulta que the Wild Boars han fet els mateixos punts i ens han guanyat per segons en aquest final tan ajustat.
Acabem la jornada amb una bona fideuà i cap a casa. Ja tenim una nova rogaine en el record. 

Primera retirada

Anava al Trofeu Malniu amb moltes ganes. Era un mapa i una zona pirenaica que prometia molt. 

El dissabte va fer un temps esplèndid que ens va permetre gaudir de la zona. El terreny no era fàcil i en les primeres tres fites vaig perdre molt de temps. Em costava entrar en el mapa. Portava gairebé 40 minuts de cursa. Augurava una cursa llarga, però a partir de la quarta fita es van acabar els problemes i vaig enllaçar els diferents controls sense més entrebancs. Llegia bé el mapa i ho passava molt bé. Llàstima de les primeres fites!

El diumenge va ser un dia ben diferent: fred, pluja i vent. L'inici de cursa va ser bo i sense errades. Les primeres cinc fites les vaig trobar sense pèrdues de temps remarcables, però aquí es va acabar la meva cursa. Encara ara busco la fita 6. Vaig passar-hi a prop de ben segur més d'una vegada. Però també em vaig allunyar anant cap a una zona on encara em pregunto com és que vaig cometre aquesta errada i com és que no n'era conscient d'on era. Després de més d'una hora de buscar sense èxit i de donar més i més voltes, algunes sense massa sentit, de trobar fites dels altres, de mullar-me i passar fred, vaig decidir retirar-me. És la meva primera retirada d'una cursa d'orientació després de 144 curses. 

Retirar-se deixar mal gust i males sensacions i un cop a casa reflexiones sobre el que t'ha passat, on ha estat l'errada. Em vaig precipitar en les decisions. Portava un bon ritme de cursa i ho veia fàcil. Vaig confondre elements del terreny i no vaig estar capaç de reaccionar a temps i replantejar el que fer, obsedit en trobar la fita com més aviat millor. Em va faltar capacitat de concentració i de rectificació de l'errada inicial i a mesura que anava passant el temps els meus desplaçaments muntanya amunt i avall van perdre el sentit. 

I ara a esperar a la propera per fer-ho millor.

De què parlo quan parlo de córrer

Sóc una persona a qui li agrada estar sola (o, més exactament, a qui no li costa estar sola). Sempre he tingut tirada a fer les coses pel meu compte. Quan corro no cal que parli amb ningú ni que escolti a ningú. L'únic que he de fer és mirar el paisatge que m'envolta i a mi mateix. Es un moment del dia que no canviaria per res del món.

Les idees que em vénen al cap mentre corro són com núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se'n van.
No crec que córrer cada dia tingui res a veure amb el fet de tenir o no tenir força de voluntat. Si fa més de vint anys que corro és perquè és una activitat que lliga amb la meva manera de ser. Els humans anem fent les coses que ens agraden i deixem de fer les que no ens agraden. Per més força de voluntat que tinguis, si una activitat no t'interessa no podràs fer-la gaire temps seguit.

Començo a notar el cansament. Encara que begui, de seguida torno a tenir set. Vull una cervesa ben fresca.
No, val més que em tregui la cervesa del cap. Val més que no pensi en el sol. Ni en el vent. Val més que em concentri a fer avançar les cames. Ara mateix, això és l'únic que compta.

Els músculs són com bèsties de càrrega que aprenen molt de pressa. Si augmentes la càrrega a poc a poc, ells resisteixen i l'accepten de manera natural. Si els expliques què n'esperes i els dónes exemples del que han de fer, els músculs responen i es van enfortint. Evidentment, no ho fan pas d'un dia per l'altre. Si els forces massa et pots fer mal, però si ho fas a poc a poc i augmentes la càrrega gradualment, ells t'obeeixen (tot i que a vegades puguin fer mala cara) i s'enforteixen a poc a poc. És qüestió d'anar-los recordant la feina que vols que facin. Els nostres músculs són molt complidors. Si segueixes el procediment correcte, ells no es queixen de res.
Ara bé, si la càrrega desapareix durant uns quants dies, els músculs es pensen que ja no els cal treballar tant i automàticament abaixen la guàrdia. Insisteixo que són com animals, i com a tals volen viure de la manera més còmoda possible. Per tant si no els dónes la càrrega que vols que portin, es relaxen i esborren el record de tota la feina que han fet fins llavors. I un cop esborren aquest record, se'ls ha de tornar a donar tota la informació des del principi. Evidentment, de tant en tant també convé descansar.

Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins els límits que tens assignats, i això és una metàfora de viure. Em sembla que la majoria de gent que corre hi estaria d'acord.

Corro en silenci, amb el cos amarat de suor. Fins i tot, noto com la gorra es va quedant xopa. Veig com les gotes de suor cauen a terra projectant-hi una ombra lleu. Toquen l'asfalt i s'evaporen a l'instant.
Tothom que corre llargues distàncies fa la mateixa cara. Tothom corre com si pensés alguna cosa. Potser no pensen res, però tots semblen absorts en algun pensament.

Haruki Murakami

Roca Salvatge

Després de tants dies de preparació per la Trailwalker, ja tenia ganes de tornar al Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i trescar pels seus corriols en solitari. 

Feia temps que volia enfilar-me a la Roca Salvatge, una pedra al bell mig de la Serra de l'Obac que em tenia encuriosit tant pel nom com per la forma. Un cop consultats els mapes i les guies ja tenia la ruta a fer. Deixo el cotxe a la Casa Nova de l'Obac i des de darrera de la casa davallo per un camí habilitat per a discapacitats que mena fins a un pou de glaç. 

Deixo la pista i agafo un corriol a l'esquerra i passo pel Turó Roig i per la font de la Portella. Passada la font deixo un corriol que davalla a l'esquerra i segueixo l'estret sender vers llevant. Quan els arbres i la vegetació ho permet a l'esquerra tinc una bona vista de la Roca Salvatge, el meu objectiu d'aquest matí.

El corriol es va enfilant a poc a poc. Prenc el ramal de l'esquerra que creua el torrent i porta a sota de la Roca. Per un corriol evident ben aviat soc a dalt de la Roca. Un petit tram aeri sense cap perill i ja estic a la punta. 

Les vistes són espectaculars: tot el camí seguit fins aquí, el pla de Bages, Montserrat, al fons de la vall les runes de La Calsina, el Paller de tot l'Any i Castellsapera. Estic una bona estona contemplant el paisatge. Es nota que és primavera. Hi ha flors de tots colors i mides arreu. La flaire del romaní i la farigola m'omplen els pulmons. Compleixo amb la necessitat atàvica d'omplir la meva vista d'horitzons llunyans i inabastables i tan a prop de casa. De tant en tant necessito viure plenament aquesta solitud al bel mig dels rocams i les muntanyes i oblidar el dia a dia, el brogit de la ciutat i la presència de la gent. Jo sol i les muntanyes. Quin plaer!

Havia previst una ruta més llarga però decideixo escurçar-la. Estudio el mapa i veig alguns racons que mereixeran una visita en una altra ocasió. 

Desfaig el camí fins el torrent de la Roca Salvatge o Canal de Mura i pujo per un petit sender paral·lel al torrent. En alguns moments s'enfila fort fins el peu del Castellsapera. El vorejo pel camí ral fins el Coll Estret. És un corriol estret i ombrívol que em permet trotar sota el fullam dels arbres. Respiro a fons els aires de la muntanya i exploro camins per tal de sentir el meu cos viu. El cor batega fort, s'accelera la respiració. M'acompanyen els cants d'alguns ocells que també s'atreveixen a baixar al corriol i volar esparverats quan m'hi apropo.

Deixo el camí ral que davalla fins a la Barata i agafo el corriol de retorn deixant a l'esquerra el turó de la Carlina. Arribo a un encreuament de corriols on amb topo amb el segon Pou de Glaç d'avui. 

Erro el camí i en lloc d'anar  pel corriol que passa pel Tossal de l'Aliga i el Turó de la Mamella, acabo a la pista que ve del Turó del Queixal i que és lloc de pas de la Matagalls-Montserrat. Aquí ja en baixada puc trotar amb ganes i acabar aquesta ruta. 

Finalment han estat uns 10 kms. i unes dos hores de caminar i trotar i de conèixer nous racons i camins d'aquesta Serra que a vegades sembla inacabable. 

Trailwalker 2012

Ens llevem ben d’hora, ben d’hora i anem cap Olot, el lloc de la sortida. Cap de nosaltres ha dormit massa bé. Sabem que ens espera una llarga i dura prova. Ho hem preparat amb temps, però quan està tant a prop els dubtes sempre apareixen. Serem capaços ? Assolirem l’objectiu ?

Som dels primers equips a arribar. Recollim pitralls, bosses, samarretes, gots, i targes electròniques de control i ens dirigim al Bar de l’Estació per fer un bon esmorzar que ens doni forces. Allà coincidim amb l’equip de l’escola Trama, també de Sabadell, i amb l’Arcadi Alibés de l’equip de TV3, molt conegut en l’ambient de les curses de fons.

De nou cap a la zona de sortida, ha arribat el moment de preparar-se pel gran repte. Posar-se la roba de “feina”: la samarreta taronja que representa l’esforç de tots i amb un lema tan suggeridor com “Si vols ajudar a Etiòpia corre nit i dia”. També preparem les motxilles amb tot el necessari. Venen famílies i alumnes a donar-nos ànims. 

Ho tenim tot i passem el control de material. Ja tenim ganes de que comenci. Ens situem pel mig, ni molt endavant, ni molt enrere. Amb el petard de la sortida es desvetllen les emocions. Molt de públic aplaudint i també els participants. Comencem a caminar entre una munió d’equips tots amb bon humor. El camí és estret i costa d’avançar entre la gent que hi ha a les voreres donant ànims i els diferents grups de timbalers que hi ha tocant.

És difícil mantenir unit a l’equip entre tanta gent. Caminem a bon pas avançant posicions. Tractar de córrer no és possible. Hem d’esperar que el grup s’estiri. Aquests kilòmetres inicials som una corrua de caminants uns darrera els altres. Tan sols els equips capdavanters surten corrents. Passant per Les Presses ens comencem a estirar una mica, però córrer encara és impensable. Els cotxes que passen per la carretera al costat de la Via Verda toquen el clàxon, ens saluden i ens animen.

Passem el primer control a Sant Esteve d’en Bas en 1-20. 

Voregem el poble i enfilem la pujada cap el Coll d’en Bas. Tenim converses ben animades amb altres equips, sobre tot, amb els que com nosaltres son de Sabadell. Seguim caminant amb bon ritme. Tenim ganes de canviar i començar a córrer però esperarem a la baixada per fer-ho. Caminar tan ràpid i tanta estona ens està castigant. Fem cim en dos hores. Portem 12 km.

Aprofitant la baixada decidim trotar 30 minuts i caminar 10 i així ho fem. Aquest tram passa ràpid. Hem de controlar el ritme de carrera per no accelerar massa.

A Sant Feliu de Pallarols ens trobem amb l’equip de suport. Pràcticament no ens aturem. Just veure una mica d’aigua, reposar els camel-bags, una mica de fruita i endavant. Caminen en la travessa del bonic poble però a la sortida ja ens posem a córrer un altre cop. Aquest serà el nostre ritme fins arribar a Amer. Tots ens trobem bé i animats. Anem avançant a alguns equips amb els que ens animem mútuament, sobre tot, si vesteixen de taronja com nosaltres. 

Arribem a Amer amb 20 minuts sobre el millor horari previst, gairebé una tercera part de la cursa feta. Ens donem mitja hora per menjar. Ens entaulem i endrapem com “jabatos”. Quina gana teníem! Aprofitem per escriure alguna cosa al bloc de la cursa i llegir els comentaris d'ànims de tots els que ens segueixen. El programa que permet saber en tot moment on ens trobem i com avancem funciona d'allò més bé. 

Complim l’horari escrupolosament i ens posem de nou en marxa. La consigna és caminar fins que el dinar es posi a lloc. El sol escalfa i algunes rectes sense cap ombra es fan interminables. No ens veiem amb cor de posar-nos a córrer. Fa massa calor. Què lluny que queda la platja, el nostre objectiu! El Javi, el nebot del Joan, que ens acompanya des de la sortida té molèsties en un peu i decideix deixar-ho a Anglés. Nou control de pas on pràcticament no ens aturem. Simplement veure aigua i endavant. El Javi es queda i s'incorpora amb nosaltres el Fernando.

Continuem caminant. Ja fa estona que Dani i Jordi són els més forts i porten un bon pas. No els puc seguir i vaig fent la “goma”. Quant em porten una distància troto una mica i els atrapo i així anem fent. Passem la mítica distància de la marató. Bé mereix aturar-se i immortalitzar el moment.

A Bescanó, passa el Josep i l’Antonio, el nostre equip de suport, per la carretera. S’aturen i es torna a unir a nosaltres el Javi. Girona és el nostre objectiu. Passem el km. 50, meitat de cursa amb 8 hores. La calor va minvant i al passar per una zona d’ombra ja a prop de Girona trotem un parell de kms.

En tot aquest tram anem sempre amb els mateixos equips. Ara passem nosaltres, ara ens passen ells. Ja ens comencem a conèixer.

Entrem a Girona pel pont de Fontajau. Fem parada i fonda. Són gairebé les 8. Agafem menjar i ens entaulem una estona. L’equip de suport ens cuida fins el més mínim detalls. Ens abriguem. El Josep fa el que pot amb les butllofes del Dani. Tres quarts d’hora d’aturada i ja estem a punt de nou. El Fernando continua amb nosaltres. Tornar a posar-se en marxa després de l'aturada es fa feixuc. Les cames i els peus estan adolorits.   

Travessar el centre de Girona ens agrada. Hi ha molta gent pel carrer i alguns ens donen ànims. En una plaça hi ha una banda de música tocant música valenciana que ens anima d'allò més. A la sortida de Girona ja és fosc i posem en marxa els frontals. El Jordi ens marca un bon ritme. En alguns encreuaments cal estar atents a no perdre el camí. Les butllofes fan la vida impossible al Dani. El cansament es nota a les nostres cames i als nostres caps. Hem baixat el ritme. Sabem que tenim un llarg tram fins a Cassà de la Selva. Les converses encara continuen, però cada un es va refugiant en si mateix i en els seus pensaments per fer front a tot el que ens queda per endavant. Una lluna brillant ens acompanya i per moments converteix en inútils els frontals. 

A l'entrada de Cassà de la Selva ens han vingut a esperar les famílies i els alumnes que fan el seguiment de la cursa. És un moment emotiu. Ens acompanyen fins al pavelló. Ens pregunten com estem i ens mimem. Ens prenem el nostre temps. El Dani i el Joan passen per la Creu Roja que tracten de posar remei al seu peus malmesos. Tots tenim les cames i els peus molt "tocats", però el que està pitjor és el Dani que ja fa molta estona que suporta el dolor de les butllofes. Molts equips dormen aquí i seguiran a l'endemà, nosaltres de bon principi havíem decidit fer-ho d'una sola tirada.

Ens tornem a posar en marxa, passada la mitjanit. Costa molt posar-se a caminar de nou. Falten menys de 30 kms. El Dani agafa els bastons per poder continuar, però no és possible i té que abandonar. Comencem a fer els nostres càlculs. Creiem que són 6 hores més (2 hores per etapa) i ja haurem acabat. Un cop hem sortit del poble ja podem agafar de nou un bon ritme. Passem per unes llargues rectes. Ara si que parlem poc. Totes les nostres energies es concentren en caminar el més ràpid possible.

A mesura que avancem cap aquest nou objectiu que és Llagostera afluixem el ritme. Això ja serà una constant en els diferents trams que resten fins al final. Costa re-emprendre la marxa en un principi, però després agafem un bon ritme, que finalment anem alentim progressivament quan falta poc pel proper punt de control. 

Ja albirem les llums de Llagostera allà lluny, però no acaba d'arribar mai. I a més quan ja som a dins del poble encara ens cal caminar un bon tros per una mena de passeig fins arribar al pavelló. Ens venen a esperar l'Antonio i el Josep. 

Pràcticament no ens aturem. Just menjar una mica, beure, anar al lavabo i fer recompte de tots els mals i continuar. Ara ens acompanya el Josep. Ens anirà bé la seva conversa. Passem per una zona de eucaliptus, un arbre que m'agrada especialment. El camí passa pel voral d'una carretera. Fa estona que anem sols i pràcticament no ens creuem amb cap equip. De cop i volta el Joan ens diu que no podrà continuar. Ja fa estona que té problemes digestius. Intentem que continuï però no és possible. Tan sols falten 14 o 15 kms. però quan el cos i el cap diu prou s'acaba tot. El Josep es posa en contacte amb el Fernando per tal que vingui a recollir-los i ens esperaran al proper control. 

En aquests moments on les forces et comencen a abandonar, el cap és el més important. Els tres que quedem, Jordi, Javi i jo mateix, no ens diem res, però ens confabulem per arribar fins al final. Rebem un missatge d'ànim de l'Ildefons que ja ha arribat a Sant Feliu de Guíxols. Malgrat el cansament i el dolor a les cames seguim portant un bon ritme, i anem restant kms.

A Santa Cristina d'Aro oficialitzem la retirada del Joan. Vaig al lavabo a fer de ventre i sense temps per més seguim endavant. Ens diuen que ja només són 8 kms. i tot baixada. S'ajunta a nosaltres el component d'un equip que s'ha quedat tot sol. Ja no tenim dubtes acabarem. El Josep torna a caminar amb nosaltres. Formem un equip compacte i anem el més ràpid que podem donat el nostre estat físic. A mesura que ens apropem i anem descomptant kms, va clarejant el dia. 

Ens avança un equip que havíem deixat a Sant Cristina d'Aro. Ens diuen que estem tan sols a 10 minuts. Tots plegats ens emocionen, sabem que ho hem aconseguit. Ha estat difícil però ja ho tenim a la butxaca, ja tan sols resta el darrer esforç. Ja ens imaginem l'arribada i al mateix temps recordem tot el camí fet fins aquí. Veiem l'arc i caminem junts els darrers metres. A aquestes hores de la matinada no hi ha gairebé ningú, Ildefons que ens ha vingut a veure com arribem, el nostre equip de suport i gent de la organització. Ens és igual, ens emocionem, el Javi no ho pot evitar i plora i als altres ens falta ben poc: 19 hores 35 minuts. 

Ens fan pujar a l'escenari per lliurar-nos la medalla. Ens felicitem i ens abracem. Ho hem aconseguit.! 

Alguns enllaços:

Classificacions, fotos i vídeos


Crònica de l'equip de l'es-k-mot vallesà, tercers classificats


Crònica de Xavier Bonastre de l'equip de TV3

El bloc d'equip del Penedès amb cròniques i enllaços

En bona forma

Cap de setmana complert d'orientació amb dues curses de Copa Catalana magníficament organitzades pel COC a la Serra de Catllaràs. El dissabte de camí a Sant Julià de Cerdanyola plovisqueja, però respecta la hora de la cursa i no ens mullem. El terra està humit i sobre tot les roques rellisquen. Caldrà anar amb molt de compte. Sort que avui estreno sabatilles que van d'allò més bé. Tinc pel davant 2.400 metres i 13 fites. 

Surto concentrat, interpreto bé el mapa i trobo bé les primeres fites. El relleu no permet córrer massa, però tracto d'anar el més ràpid possible. La cinquena fita es troba en una roca al mig d'un bosc blanc. Em topo amb un petit talús de roca que no localitzo al mapa. Hi ha una bona colla d'orientadors cercant una fita  (la 38) que no és la meva (la 51). Penso que m'he passat. Decideixo cercar un punt de referència clar i pujo a la pista que tinc una mica més amunt. Em ressituo i ja la tinc. Era allà mateix. No m'havia passat pas, la tenia una mica més endavant. El talús de pedra que no estava marcat al mapa m'ha despistat.
Torno a concentrar-me, la 6 és allà mateix, també fàcil. La 7 està en una zona oberta en un vessant de la muntanya amb algun arbre i petites zones de vegetació. Vaig a rumb fins el camí que està per sobre de la fita i em resulta fàcil. La 8 també està a la mateixa zona.
La 9 està en una clariana en mig d'un verd 2. Un cop dalt la carena començo a baixar pel dret. Veig la fita des de dalt. Està just sota d'on em trobo però baixar el talús pel dret tot agafat als arbres no resulta fàcil. Ja hi sóc. Déu n'hi do per on he baixat! Surto d'aquesta zona pujant talussos com puc i des d'una runa m'oriento fins a la 10 i d'aquí al final ja resulta fàcil i puc córrer bé. 50-54 i bona classificació: 10è de 22 i a menys de 2 minuts del 5è. Acabo satisfet, demà més, la cursa llarga.

Foto de Lluís Alsius

Tarda i nit plovent, però estem de sort i el matí s'aixeca amb sol. Són 5.800 metres, 20 fites i 350 metres de desnivell amb un mapa en el que ja vaig córrer la temporada passada i que ja em va agradar.
La bona cursa d'ahir m'ha donat confiança. M'aproximo a la primera fita per una pista que deixo en un revolt. Aquesta i la següent em resulten fàcils. Surto de la 2 baixant al fons del torrent i enfilant per l'altra banda pel dret buscant un petit corriol.
Fins la 3 tinc una tirada llarga, més d'un 1 km. i hi vaig per pista i per sota de la línia elèctrica. Un cop a la zona de la fita ho faig una mica complicat fent més desnivell del que tocava, però ja és meva. Han estat 20 minuts des de la 2.
Torno als camins per anar a la 4. Les pujades em costen. La 5 la faig des de dalt. De nou haig de baixar fins el talús pel dret. Entro en la zona de la papallona (de la 6 a la 12) que em resulta molt divertida i entretinguda. En la 7 en forta pujada vaig a parar a la pedra que no toca, però rectifico ràpidament.
S'ha acabat la papallona i vaig de tornada en direcció Oest. Gaudeixo especialment del tram entre la 14 i 15 seguint un petit rierol i encertant el lloc exacte per on tinc que pujar fins a la fita entremig de dos talussos. Segueixo la carena i després baixo fins el talús de la 16. 17 i 18 sense dificultats i ja en dues les darreres fites només em cal córrer.
Total 1-46-50 i 13è de 29.
Acabo cansat però molt satisfet. M'he trobat molt bé en tota la cursa sense haver fet errades. Bé, suposo que en alguna fita ho podia haver fet una mica millor, però per a mi ha ja està bé. M'he notat amb forma física. Fins i tot crec que en algun tram podia haver forçat una mica més. He estat massa conservador. La preparació per la Trailwalker del proper dissabte ha fet el seu efecte.
Ha estat un bon cap de setmana d'orientació amb dos mapes i dos terrenys que m'han agradat i en una zona molt maca del nostre país. En la classificació dels dos dies he fet 7è de 17 classificats.