Torna el Farell

28ª. Cursa de Muntanya del Farell

12,3 km. 1-17-51 6-19 x km. 292 metres de desnivell positiu

306 de 364 classificats

Torna la cursa de muntanya del Farell. Han passat més de dos anys de la darrera edició. Quan vaig veure que no la feien en les dates habituals (finals de novembre o primers dies de desembre), vaig pensar que ja no la farien i que em quedaria sense l’única cursa en la que he participat en totes les edicions. Però finalment aquí la tenim 825 dies després. Bé, no del tot exacte, ja que el novembre del 2020, la vaig fer pel meu compte. La vaig anomenar l’edició 27 +1.

Surto el darrer caminant fins trepitjar la catifa de sortida i arranco a trotar. 

Ja estic en cursa i avanço força corredors en el tram urbà. Porto un bon ritme i les sensacions són bones.

S’acaba l’asfalt i encaro la pujada llarga. La conec molt bé. Són 1500 metres de pujada continuada per pista. Poso un trot que em permeti no caminar en cap moment, i així avanço a alguns companys de cursa que caminen en alguns trams d’aquesta pujada.

Acabo la pujada i comencen els tobogans: ara baixo, ara pujo. Segueixo gaudint del recorregut i passo la meitat de cursa amb 42-20, aproximadament un minut més que la darrera edició i em segueixo trobant fort. Aprofito les baixades per accelerar, ja que les pujades se’m fan feixugues. 

Un cop superada la darrera pujada, la més forta de totes, encara que curta (només són uns 300 metres), ja tot és pla o baixada per pista. Començo la part final de la cursa, gairebé 3 kms. de forta i continuada baixada i porto 1 hora 2 minuts. Si baixo fort encara em puc acostar al temps de la darrera edició. I dit i fet, em poso a la feina. Avanço al Roque Lucas, un company d’estudis de batxiller amb qui coincideixo en algunes curses. Faig un quilòmetre, gairebé a 5 pelats; tota una proesa per a mi a hores d’ara.

Ja un cop al camp de futbol, esprinto per deixar el crono per sota de 1-18. Finalment 1-17-51, només 24 segons més que la darrera edició i amb molt bones sensacions al llarg de tota el recorregut. Realment molt millor del que esperava.

A l’arribada, mentre recollim la generosa bossa que ens lliura l’organització fem petar la xerrada amb el Vicenç, un altre veterà de les curses, al que conec dels temps de la gorra vermella i de la llista de correu d’atletisme-com, i també amb el Roque que ha arribat poc després de mi. Un nou any, i una nova edició del Farell. Ara a esperar la següent. 

De les ermites a les fites

Rogaine del Montserratí - Collbató

19,4 km. 3-48-14  450 metres de desnivell positiu,

153 punts, 27 fites 14èns de 19 classificats en Homes veterans, 30è en homes absoluts de  42 classificats.

El passat dimarts vaig estar per Montserrat d’ermita a ermita i avui encara que en una altra zona aniré de fita a fita. Aquesta temporada la FCOC ha organitzat la Lliga de Rogaine Esprint com una forma de promoció d’aquest esport per a qui 6 hores de competició, o més, se li fan llargues.

La sortida està al pati d’una escola de Collbató. I com ja és costum hi participo amb el Joan. El dia s’aixeca gris i amenaça pluja. Amb el mapa a la mà decidim començar per les fites que hi ha al poble, per després dirigir-nos per sota de la muntanya en direcció Nord-Oest i tornar per la zona Sud-Oest. Establim diferents punts on decidir la tornada. Evidentment ni ens mirem la part més allunyada de l’arribada. Està totalment fora del nostre abast.

Les dues primeres fites al poble resulten ben fàcils i les fem en menys de 10 minuts, però a la tercera anem tan confiats que una mica més ens sortim del mapa. Rectifiquem, però ben bé hi hem perdut 3 o 4 minuts.

Encara en el poble tenim dues fites dalt de dos turons, un d’ells el castell, que ens suposen una bona pujada, seguits d’una bona baixada.

Superem la primera hora de cursa amb 8 fites i 44 punts al sarró. Tenim bones sensacions i abandonem definitivament el poble.

Després d’un parell de fites a prop dels camps ens arribem ben bé a sota de la muntanya. Hi ha un grup d’escaladors enfilant-se per les parets. Ens despistem i no trobem la fita (71) Finalment ens reorientem i ja la tenim. Aquí hem perdut força temps, segurament al voltant de 10 minuts.

Seguim vorejant la falda de la muntanya per fer un parell de fites més i tancar la segona hora amb 5 fites i 31 punts. Serà la pitjor hora de la cursa.

Abandonem el nostre pla més agosarat i optem per una opció més conservadora. Estem a  meitat de cursa i no volem arriscar. Aquesta és una zona força plana i anem ràpids enllaçant fites amb facilitat. Ens enfilem dalt d’un turó. 

Foto de Farra-O

Tenim dubtes de com seguir però tracem un pla que ens sembla factible d’aquí a final de cursa. Després a casa veurem que teníem l’opció d’arribar a una fita de 9 punts amb relativa facilitat i sense sumar ni massa distància ni massa desnivell. A casa tranquil·lament assegut sempre es veuen molt millor les coses. En la tercera hora hem trobat 7 fites i 40 punts més.

Tenim el dubte de si anar a la 61 o no. És un cul-de-sac en pujada, uns 55 metres de desnivell i uns 300 metres, per després desfer el camí. Com a molt pot suposar uns 10 minuts. Ho deixem estar i encarem la darrera part de cursa ja en direcció a l’arribada.

Malgrat que portem tres hores de cursa encara ens trobem forts i anem ràpids i trobem les fites a la primera. Ens apropem a l’arribada i ens sobra temps. Podem anar a la 42 que havíem deixat a l’inici de la rogaine, i des d’allà enfilem els darrers metres corrent per exprimir-nos una mica físicament. En aquesta darrera hora hem fet 7 fites i 38 punts.

Foto de Farra-O

Ens han sobrat 12 minuts. Està clar que podíem haver anant a la 61 sense problemes. Acabem amb un mal regust de boca però satisfets de l’estratègia i del nostre estat físic que ens ha permès anar corrent gairebé al llarg de les 4 hores menys a les pujades. Seguirem entrenant per a seguir gaudint de córrer pel bosc cercant fites.

Ermites de Montserrat

 20 km. 7 hores 9 minuts, 1800 metres de desnivell positiu

Al llarg de molts anys les meves anades a Montserrat es limitàvem a pujar al Monestir i com a molt arribar fins a Sant Jeroni per camí de tots conegut. També hi havia pujat des de Collbató en les diverses edicions de la Cursa de l’Alba en que havia participat.

No va ser fins a finals de la dècada dels 90 que en una estada d’uns dies a la muntanya vaig descobrir les ermites. Des d’aleshores hi he voltat en diverses ocasions però mai les havia fet totes en una sola sortida. Des de l’octubre del 2020 en que vaig fer la integral de Montserrat em vaig proposar de fer aquesta volta.

Sobre el mapa he planificat un itinerari que és el que he acabat seguint, però de ben segur que hi ha moltes altres alternatives possibles.

Començo quan el sol encara no ha sortit del tot. Deixo el cotxe en un petit espai que hi ha a prop de l’encreuament abans de l’entrada a la zona d’aparcament de pagament. 

 En un principi havia pensat començar des de Santa Cecília però fer-ho des d’aquí escurça el recorregut. No sé com és la canal de la Font del Gat. No em refio gens de les canals de Montserrat que acostumen a donar problemes als que no ens agraden les emocions verticals fortes. Però no és massa tros i m’arrisco a provar-ho. Sempre soc a temps de rectificar i anar a donar la volta fins a Santa Cecília.

Em costa una mica situar-me i trobar el punt per on entrar a la canal, però quan ja hi soc hi pujo sense massa problema. És força vertical. Això no és cap novetat, però es pot anar fent. Quan arribo al camí de l’arrel el sol ja toca a les agulles. Per aquí ja es pot caminar amb comoditat i ben aviat arribo a la primera ermita, la de la Santíssima Trinitat, de la que encara que força malmeses queden moltes restes. Havia de ser força gran. Està just a tocar de les parets, però davant disposa d’una zona planera. 

 

Ben a prop hi ha les dues ermites que encara són utilitzades pels monjos del monestir. Abans de baixar a Sant Dimes m’apropo a una punta que permet gaudir d’una excel·lent vista panoràmica. Sant Dimes està en un lloc ben curiós, entremig de dos de les típiques agulles montserratines. No està permès apropar-s’hi massa. El pas està barrat per una tanca. Passo pel davant de les escales que baixen directament fins el monestir, l’anomenada Escala Dreta. Hi ha un cartell que avisa que la porta, la que deu donar accés al monestir, està tancada. Suposo que més d’un deu haver provat de baixar-hi, i al trobar la porta tancada, haurà hagut de refer el camí, però de pujada. 

 Per sobre de l’ermita de Sant Dimes es poden observar les restes d’una construcció que es creu que són les restes d’un castell o al menys de la seva torre.

Molt a prop i també amb una cleda que impedeix el pas hi ha l’ermita de la Santa Creu. També sembla un lloc utilitzat pels monjos, però no tan ben conservat com Sant Dimes.

 

Del Pla de la Trinitat ja només me’n resta una, la de Sant Benet, que fa més de 40 anys que fa les funcions de refugi guardat pels muntanyencs i per aquesta raó l’edifici està ben conservat. 

 

Abandono el Pla de la Trinitat i m’enfilo per un corriol força costerut. Tinc ben a prop algunes de les agulles més conegudes, amb les seves formes capritxoses i amb noms molt ben trobats: L’Elefant, la Mòmia, la Prenyada, ...

La cinquena ermita és la de Sant Salvador. Del que va ser l’ermita en queden ben poques restes. Però la balma propera encara està ben conservada. Pot resultar un bon refugi. La primera vegada que hi vaig passar a finals dels anys 90 hi vivia una mena d’ermità, crec que d’origen francès, amb el que vaig petar la xerrada una estona. Recordo que em va explicar que baixava a Monistrol per queviures i que per estar-se allà va haver de demanar permís al Monestir.

 

Segueixo pujant i m’endinso per la Serra de les Lluernes. Ja albiro el sempre majestuós Cavall Bernat. Amb pas ferm i segur m’hi vaig apropant per un corriol ben fressat. Deixo el Cavall a la meva esquerra, i una mica més endavant trobo la indicació de l’ermita de Sant Antoni. Una pujada curta, però ben dreta m’hi porta.

Com sempre les vistes des d’aquesta atalaia privilegiada són excepcionals, sobretot, amb el Cavall Bernat just allà a tocar. Fa uns anys en aquest lloc hi residia un home que cuidava de l’indret i oferia menjar i, fins i tot, allotjament, però pel que em comenta un excursionista que arriba mentre estic fent un mos sembla que ja fa temps que no va abandonar el lloc. Malgrat tot es manté força ben conservat.

 

Torno fins el rètol que indicava el camí de pujada a aquesta ermita i m’encamino a Sant Jeroni, pel camí clàssic que hi puja des del Monestir. Avui només m’arribaré a l’ermita. Aquesta és nova i està en molt bon estat. Antigament hi havia hagut una ermita de Sant Jeroni, però estava més a prop del cim, on durant uns anys va funcionar un restaurant, ara ja totalment desaparegut. 

 

Aprofito per arribar-me fins el conegut com a mirador del moro, en el lloc que en el segle passat, des de 1930 fins a 1983, arribava la cistella de l’aeri de Sant Jeroni. Ara s’hi ha instal·lat una antena de telecomunicacions. Encara es conserva una part de la maquinària de l’antic aeri. Impressiona la verticalitat d’aquesta paret arran de la que abans pujava l’aeri. Recordo haver-hi pujat de petit amb els pares sense massa convenciment i amb força basarda.

Refaig el camí. Aprofito que ara el desnivell és favorable per trotar a estones, fins arribar a l’ermita de Santa Anna. Aquesta era l’ermita central i on els monjos feien un parell de trobades a la setmana per resar. Observo que està en procés d’excavació. Ja porto més de la meitat de la ruta prevista per avui.

A partir d’aquí canvio de zona i m’enfilo per un camí ben fressat cap a la zona de La Tebaida on hi ha la resta de les ermites, molt a prop unes de les altres. La primera d’elles, la de Sant Jaume, un lloc on és ben difícil d’arribar. Bé, de fet, em quedo uns metres per sota de l’única paret que resta dempeus.

 

Baixo fins el camí que mena a l’ermita de Sant Joan, però ben aviat a la meva dreta hi ha una escala ben dreta i a continuació un corriol ben costerut fins a les restes de l’ermita de Santa Magdalena, un lloc privilegiat. De fet diuen que l’ermità que hi vivia podia escoltar els cants dels monjos del monestir dels diferents oficis diaris.

 

Desfaig una part del camí per passar per l’ermita de Sant Onofre i a continuació la de Sant Joan que estan una a tocar de l’altra. Al llarg d’uns quants anys hi havia hagut un restaurant a Sant Joan. Recordo que al finals dels 90 encara estava en peu la construcció que havia fet de restaurant, amb material en el seu interior com la càmera frigorífica. Donava la impressió de que havia estat abandonat de pressa i corrent i no feia massa temps. Avui en dia ja no hi queda res.

Per sota d’aquestes dues ermites hi ha la de Santa Caterina, un corriol força amagat hi porta. Està sota una balma i sembla haver estat habitada fins no fa massa. Encara una mica més avall es parla de l’ermita de Sant Pere i també de la cova del Penitent, en el serrat del mateix nom, però no sembla que hi hagi camí per arribar-hi.

Ja estic a la part final de la ruta d’avui. Passo pel davant de la nova ermita de Sant Joan. Allà mateix estic una bona estona amb un pit-roig que es deixa fotografiar de ben a prop. Mai m’havia passat. Pràcticament puc posar el mòbil a un pam i no marxa. Es mou pel lloc però no marxa lluny i està força quiet. Ha estat un bon regal.

 

Ara ja per pista pavimentada i en baixada troto fins l’ermita de Sant Miquel, un ermita de gran tradició montserratina, però que no pertany al grup d’ermites que podríem qualificar de “tradicionals”. És una construcció relativament nova i ben conservada. 

 

La pista pavimentada segueix fins el Monestir. La gran plaça és de pas obligat. Em sorprèn trobar-la pràcticament buida. Encara es noten els efectes de la pandèmia. Hi ha ben pocs badocs i turistes, potser una desena mal comptada, quan acostuma a ser un lloc ple com un formiguer. El gran restaurant self-service on havia pensat menjar està tancat. Un indicador més de la manca de visitants.

 

Segueixo pel camí dels Degotalls que em deixa on aquest matí he aparcat el cotxe sense trepitjar ni un pam d’asfalt. Ha estat un matí ben entretingut. Quina serà la propera?

 

Powered by Wikiloc

La Llanera està trista

La Llanera Trail

22,3 km. 2-52-00 7-43 x km. 413 mestres desnivell positiu

295è. de 321 classificats i 37è. de 44 classificats en Màsters Masculins

Quan vaig fer la Llanera Trail distància marató el gener del 2018, em vaig fer el propòsit que un altre any faria la mitja marató.

A excepció de curses d’orientació i rogaines, fa gairebé dos anys que no participo en una cursa. La darrera va ser pocs dies abans que ens quedéssim tots tancats a casa. Després de tant de temps l’agafo amb ganes. No tinc massa clar com em trobo de forma, i em marco l’objectiu de baixar de les tres hores i apropar-me tot el que pugui a les 2-45. Per fer-ho, em divideixo la cursa en tres parts de 7 kms. Com ja fa dies el matí s’ha aixecat molt fred. Veig la sortida dels que fan la marató. Saludo a coneguts que em vaig trobant i fem petar la xerrada. Escalfo una mica, més aviat per no passar fred que una altra cosa i em col·loco a darrera de tot esperant el tret de sortida.

 

Surto sense pressa al costat dels escombres. En aquesta primera part d’asfalt intento agafar un bon ritme, i malgrat que em costa, ja començo a atrapar a algun corredor. Tothom ha sortit escopetejat. Aprofito la baixada de la Cobertera, i tota la pista de la riba del Ripoll, per anar força ràpid abans no iniciar la primera pujada. Quan comença, el fet de conèixer-la bé em permet seguir fort. Passo el km. 3 amb 18 minuts pelats, molt més ràpid del que esperava. He començat molt fort. Igual ho pagaré més endavant. Just passar el km. 5 m’avancen els primers de la cursa de 13 kms.  

Ens endinsem en el corriol que circula pel mig del riu Tort i enfilem la primera pujada realment forta. Avanço a un company de la UES que feia temps que tenia al davant i que no m’ha estat fàcil atrapar. Ja som al pla de Togores i de nou es pot córrer. Em sorprenc del bé em trobo i del temps que porto al passar pel km. 7: 47-30.

A partir d’aquí la major part del recorregut és corriol amb continues baixades i pujades. Vaig una bona estona darrera d’un invident amb els seus dos guies amb barra i observo com ho fan. Li  descriuen amb tot de detall com és el terreny pel que corren. En algunes zones on han de creuar petits torrents tenen més dificultats, així com en les zones més revirades dels corriols. Però quan estan en una zona més plana i corrible van molt més de pressa que no pas jo.

En una forta baixada que acaba en un petit torrent s’aturen per deixar-nos passar ja que ells s’han de prendre el seu temps per passar aquest obstacle. Realment em costa molt imaginar les sensacions de l’invident participant d’aquesta activitat.

Vaig una bona estona en fila índia darrera d’un grupet al que no puc avançar fins arribar a una pista més ampla. En tot aquest tram estic anant molt més lent que en la primera part de la cursa.

De cop i volta al mig d’un camp hi ha un helicòpter de emergències sense ningú a dins. M’estranya molt la situació i penso que el tenen allà per si cal actuar. Però una mica més endavant, en una pista, ens trobem amb tot un desplegament de mitjans (mossos, ambulància, bombers, policia local). La persona accidentada està darrera d’unes pantalles. No sabem el que ha passat però sembla greu. 

Entrem en la zona coneguda amb el nom del laberint, una zona especialment divertida al mig del bosc de Togores, amb corriols estrets per entre arbres amb giragonses constants. Passo el km. 14 amb 1-52-30. He fet aquesta segona part amb 1 hora 5 minuts, gairebé 17 minuts més lenta que la primera. 

 A l’avituallament pregunto per l’accidentat i em confirmen que és de la cursa i que el seu estat és greu. M’ho trec del cap i segueixo endavant. Conec bé tot el que resta de cursa i apresso el pas. Tinc forces i em trobo bé. Haig d’aprofitar aquest terreny favorable abans no arribi el temut Mortirolo. Deixo a algun company enrere, però vaig molt sol i no tinc referències per davant.

Intento pujar el Mortirolo trotant, però l’acabo caminant. Ja torno a estar a l’asfalt. Ja és evident que la cursa fa més de 21 km. Passo el 21 amb 2-44, o sigui 52 minuts en aquesta tercera part, i per tant, objectiu inicial assolit. Tota la part d’asfalt segueix sent favorable i estiro la gambada. Arribo satisfet amb el temps i les sensacions. És el moment de gaudir d’un bon avituallament regat amb cervesa.

 

Preocupat pel que li ha passat a l’accidentat pregunto i em confirmen el fatal desenllaç. És un cop fort i inesperat. Penso en el moment en que he passat pel seu costat. És quelcom que ens pot passar a tots. Cap de nosaltres està lliure de patir un accident d’aquest tipus. És inevitable. No és cap consol pensar que ha mort fent el que li agradava. Hi ha manera d’evitar-ho? Cap de nosaltres quan participa en una activitat esportiva i de fet tampoc en la nostra vida diària pensem que això ens pot passar a nosaltres. Ell ja no hi és. Per ell tot ha acabat de cop. Els que passaran un mal tràngol serà la seva família i els seu amics.

El retorn a casa, és un retorn ben trist. No em puc treure del cap el que ha passat. Ha estat una Llanera Trail molt trista.

Arriben els Ultra-Veterans

Rogaine del Berguedà - Avià

26,8 km.  5-44-10 12-53 x km. 952 metres de desnivell, 1rs. Categoria Ultra-Veterans

Com tot aquest gener s’aixeca un dia ben fred per l’estrena de la categoria d’ultra-veterans. A la tardor del 2012 a la Rogaine de les tres valls vaig ferequip amb el Joan per primera vegada. Aleshores vam estrenar la categoria de Super-Veterans, majors de 55 anys. Han passat 10 anys i ja som Ultra-veterans, majors de 65 anys. En aquests 10 anys hem fet 28 rogaines com equip “Som-Mas-Sa”, o sigui “Som Masferrer i Sánchez”. Som Mas-Sa grans, Mas-Sa bons, Mas-Sa atrevits, Mas-Sa de tot ....

El Joan ha estat un parell de mesos sense entrenar per uns problemes encara no resolts del tot, per tant, avui tocarà agafar-s’ho amb calma. Busquem una zona de solet per elaborar l’estratègia. Mirem com estan situades les fites i decidim repetir més o menys el que vam fer fa un parell d’anys, però abans de dirigir-nos cap el Nord pentinarem unes quantes fites de les que tenim a l’Oest, que ens agraden i que ens permetran sumar una bona colla de punts. Un cop tenim més o menys definida l’estratègia ens dividim les tasques, el Joan mira si s’enllacen bé les fites i jo mesuro la distància que hem de fer, per si quadra amb el nostre estat físic. Ens marquem un fita, la 41, per decidir com encarar el final de la cursa.

Ens posem en marxa. Passem pel cotxe a deixar el que portàvem per no passar fred i comencem segons el pla decidit. El fet de perdre aquestes moments al cotxe, fa que no trobem gairebé ningú en aquest inici de cursa. En la primera hora de cursa fem totes les fites previstes en la zona plana: 51-46-75-77-36 i encarem la pujada. Havíem previst passar per la 81, però veiem que és un cul-de-sac i no ens agrada. Mentre ens hi apropem anem pensant i veiem que si deixem aquesta 81 tindrem temps de fer-ne tres que hi ha al pla i fem el canvi.

Ens dirigim doncs a la 74 i d’aquesta a la 91. Les zones obagues estan ben blanques i el fred és ben viu, en canvi en les zones on ens toca el sol la temperatura és agradable. 

 

Seguim per la part alta de la cursa, amb alguna pujada feixuga, però anem fent a bon ritme i localitzant les fites sense massa dificultat. Ja és hora de fer un mos per recuperar forces: 61, 92 i 82. Aquí havíem calculat està a meitat de cursa i ho passem amb 3 hores i 10 minuts. Anem bé.

 

Ara toca baixar de nou al pla, per un corriol molt dret que ja vam fer en l’edició de fa dos anys. Avui baixem molt més lentament. L’Strava no enganya i ho remarca ben clarament: fa dos anys gairebé 13 minuts i avui 17 i una mica més. Ja som al pla i empalmen les tres fites que no havíem previst inicialment i que substitueixen la 81: 35-52-44. Creiem que ha estat una bona decisió.

Una petita pujada fins la darrera fita de 9 punts d’avui, la 97 i seguim endavant, 55 i 41. De camí a la 41 ja hem decidit que optem per un final de cursa conservador. Vist des de la taula de casa potser podíem haver estat una mica més agosarats, però en cursa ho hem dubtat gens.   

A partir d’aquí anem atents al rellotge per anar prenent les decisions. Ens trobem bé físicament, millor que altres vegades. Les cames es noten però seguim portant un bon ritme. Segurament és així perquè avui no hem forçat en cap moment. Només trotem a les baixades i no en totes. Complim el pla final sense problemes: 67-54-73-87 i 64, ja dins del poble. Tenim temps d’anar a la 43, però ja en tenim prou per avui i ens dirigim a l’arribada sense presses. Ens ha sobrat més d’un quart d’hora.

Aquest és el resum de fites i punts per hores:

 

Primera hora	5 fites	26 punts
Segona hora	2 fites	16 punts
Tercera hora	2 fites	15 punts
Quarta hora	4 fites	20 punts
Quinta hora	4 fites	23 punts
Sexta hora	4 fites	26 punts

 

Analitzant la cursa hem fet poques fites i pocs punts en la segona i la tercera hora. Potser anar a la part alta no ha estat tan bona decisió. Sempre costa de saber el que és millor.

Donem per inaugurada la categoria d’ultra-veterans. I per ser el primer any en aquesta categoria hem decidit que a l’agost anirem al mundial a Txèquia. Tocarà preparar-se bé, que allà seran 24 hores.

La darrera del 2021

Rogaine Marató TV3, Collserola

20.4 km. 4-00-03  11-43 x km. 546 metres de desnivell

118 punts, 11è de 20 classificats

De nou a les acaballes de l’any participo en la Rogaine que organitza el Senglar Orientació a Collserola. Tinc quatre hores per trobar el major nombre de fites i sumar tots els punts possibles. Conec bé la zona d’anteriors edicions.

El meu objectiu és apropar-me a fer 21 kms., tal com vaig fer en la meva darrera participació fa dos anys. En contraposició al recorregut que vaig fel 2019 avui decideixo arriscar i intentar anar a les fites de màxima puntuació que hi ha al Sud-Est del mapa.

A la sortida ens ajuntem una bona colla de coneguts. El termòmetre marca 0 graus. Quin fred!

Com fa un parell d’anys abans d’allunyar-me de Sant Cugat repasso totes les fites del Nord-Oest del mapa. Ben aviat entro en calor. Em començo a treure roba abans d’arribar a la primera fita.

 

En aquesta primera part un parell d’errades em fan donar més volta de la necessària per arribar a les fites planificades, però segueixo el pla previst. Després de les fites de Can Borrell i del Sant Adjutori dubto de si continuar amb el pla inicial o desestimar la 52 i la 81 i dirigir-me directe al Sud-Est del mapa. Porto 1-25. M’arrisco i segueixo endavant.

Passo la 81 amb 1-53, i començo a fer càlculs per passar per la 97 amb entre 2-30 i 2-40, però aquests càlculs se’n van a norris amb un parell de camins dibuixats al mapa com a poc visibles però que en la realitat resulten gens visibles i s’acaben convertint en el arriscat esport de fer el senglar pel mig dels boscos de Collserola i el que podia haver sigut força ràpid es converteix en quelcom molt lent que em fa perdre temps i també gastar més energies del compte. Acabo passant per la 97 situada al Turó de la Magarola, un 100 cims, amb 2-54. Estic molt lluny de l’arribada i ja puc començar a espavilar en el camí de retorn.

Conec bé el corriol i avanço força ràpid, però el temps és implacable. Passo la 67 amb 3-37 i les fites de més al Nord ja no són abordables. Em dirigeixo de cap a l’arribada. M’avança el Toni que està fent el mateix final que jo. Ens retrobem a la 31 i encarem junts el final. Anem justos de temps. No sé massa bé el temps que tinc de marge, ja que havia posat en marxa el cronòmetre amb una mica de retard. Arribo tan i tan just que penalitzo 5 punts per tan sols tres segons de retard. Tinc clar que no he escollit la millor estratègia.

 

Aquesta és la meva darrera competició del 2021. En total hauré fet 5 rogaines i 10 curses d’orientació a peu. Sumo 577 competicions, a només 23 de la meva cursa 600. Quina i quan serà? El 2022 també serà l’any en que arribaré amb la meva cursa 250 d’orientació. Estic només a 8 curses. Comença el compte enrere per arribar a aquestes dues xifres tan rodones.

Un dia de Calma

Pla de la Calma

17,9 kms. 3-30-52 11-50 x km. 442 m+

En la revista Vèrtex del passatmarç/abril (Núm 294) hi havia una proposta que va cridar la meva atenció: “Romànic al Montseny.- La colonització medieval d’un massís” que formava part del llibre “Romànic i Montseny. Itineraris per conèixer els temples romànics del Montseny”, escrit per Oscar Farrerons Vidal.

La proposta inclou la pujada al turó del Tagamanent, però com que aquest ja el conec d’altres vegades decideixo no pujar-hi. Aparcat el cotxe en el lloc habilitat per fer-ho em dirigeixo cap a l’Agustí, una masia enorme i en bon estat de conservació i que és la seu del Museu Etnogràfic del Montseny. És un matí fred, i amb un sol que no acaba d’escalfar l’ambient. Les zones ombrívoles estan ben glaçades. Aquest any el fred de l’hivern ha arribat ben aviat.

Els primers corriols són una mica perdedors, però ben aviat entro en un corriol que ja no deixaré fins albirar una altra de les gran masies de la zona, el Bellit. Abans passo pel davant del gran roure del mateix nom. Una bona colla d’oques que devien estar fent el seu passeig matinal s’esveren d’allò més quan es topen amb mi de cara. Crec que s’ha portat un bon ensurt. Em surt a rebre un gos amigable que em segueix un tros a veure si li dono quelcom que pugui ser del seu interès. Son uns pidolaires de mena.

 

El camí penetra un centenar de metres en un tancat on s’avisa de l’existència de braus. Camino amatent per si apareixen, però no els veig pas enlloc. Travesso amb facilitat diferents torrents. Si la vegetació de la primera part de la ruta estava dominada per les alzines i algun roure, ara l’arbre que domina és el faig, uns faigs ja totalment despullats de les seves fulles. Una bona catifa de colors tardorals senyoreja el camí. Fan venir ganes de tornar en un altre temps per poder contemplar aquestes fulles encara en els arbres. 

El passeig per aquest bosc s’acaba a Can Figuera. Des de l’era de Can Figuera puc contemplar una part de la plana d’Osona coberta per la boira. I lluny tenim els Pirineus ja coberts de neu fins cotes ben baixes.

 

Abandono els boscos que fins ara m’ha rodejat i m’endinso per pistes amples en el paisatge més típic del pla de la Clama: un relleu lleugerament ondulat cobert per matolls, conegut com landa on abunda el bruc, el ginebró, el ginestell i les falgueres. Aprofito per posar-me a trotar i pujo fins el que és el seu punt més alt, el Puig Drau (1345 metres), el que gairebé podem considerar un petit promontori del Pla de la Calma. La pujada és suau. Al seu cim puc contemplar els tres gegants del massís del Montseny (Matagalls, Les Agudes i el Turó de l’Home), tota la vall de la Tordera i ja més lluny la Serralada Litoral i el mar. De camí al Puig Drau observo una gran zona agrícola en la que hi estan treballant.

 

Un cop fet el cim, ja inicio la tornada fins al cotxe, no sense passar per un parell de llocs de cert interès. Primer de tot la barraca d’en Ramon que malgrat que externament sembla una barraca més sense més importància, en el seu interior es troba l’estela de la Calma, una pedra amb inscripcions decoratives que es creu que data del neolític. 

 

No massa lluny d’aquí hi ha el túmul de les Pelunques del que no trobo massa informació del que realment és i de per quina raó es troba ressenyat en els mapes de la zona.

Més endavant passo per la Casanova del Bellit, una construcció força moderna que encara s’utilitza com a lloc per guardar bestiar, però que no revesteix massa interès. A partir d’aquí i ja gairebé sempre en lleugera baixada em dirigeixo a la pista principal del Pla de la Calma i per ella m’arribo fins al cotxe. Ha estat un matí ben aprofitat amb aquest recorregut fàcil, tranquil i en calma total.

 

Powered by Wikiloc

Adéu a la categoria de Superveterans

Rogaine Cap de Creus (8 hores)

25,0 km.  7-50-20  18-11 x km. 748 metres de desnivell, 3èrs de 4 equips classificats en Superveterans categoria masculina.

Cap de Creus ens espera per una Rogaine de 8 hores, la darrera rogaine de la Copa Catalana d’aquesta temporada. Faig equip amb el Felip, aquesta vegada sense gos ja que la organització els ha prohibit. Farem tota la Rogaine caminant, sense presses, però sense pauses.

Primer amb autocar i després caminant l’organització desplaça a tots els participants al punt de sortida al mig del no res en un lloc que podem qualificar d’inhòspit i on fa menys fred i menys vent del que esperàvem, encara que tampoc es pot dir que l’espera sigui massa agradable.

Amb el mapa el primer que veiem és que hi ha unes quantes fites interessant al mateix Port de la Selva i que no volem deixar escapar. La idea seria arribar a la zona urbana quan es comenci a fer fosc. Amb el final de cursa decidit, toca pensar en la resta del mapa. Fem una planificació oberta de les zones i fites que creiem més interessant. Al llarg de tota la rogaine anirem canviant les decisions sobre la marxa.

Sortim en direcció Sud per fer un bucle de 4 fites abans de marxar cap el Nord. Inicialment havíem pensat fer-ho en una direcció i l’acabem fent a l’inrevés. No tenim massa problemes per localitzar aquestes fites, ja que ens trobem molts equips, però sí que ens fem conscients que avançar fora dels camins no serà gens fàcil. És un terreny pedregós i farcit d’esbarzers, argelagues i altres plantes que punxen que dificulten en molts moments la nostra progressió i fa perdre molt de temps. Hem resolt el bucle (42, 31, 61, 43) en menys d’una hora, i ens encaminem en direcció al Nord.

No veiem un trencall i seguim per un corriol. De cop i volta no ens quadra res i som conscients de la nostra errada. Girem sobre els nostres passos i rectifiquem per trobar dues fites de 5 punts (54 i 56) molt a prop una d’altra.  

Camí de la 96 passem pel costat de dues grans masies abandonades. Serà una constant al llarg de la Rogaine trobar aquestes grans construccions abandonades fa molt de temps i molt deteriorades. Ens fan pensar en quan en aquests llocs hi vivia molta gent, i els motius que en un moment donat els impulsen a deixar casa seva i canviar d’aires cercant una millor vida. Tot aquesta zona avui en dia pràcticament deshabitada, i que només rep la visita d’excursionistes, en altres temps havia estat molt i molt poblada. Una altra mostra ho son la infinitat de feixes. Gairebé no hi ha tros de terreny sense feixes i més feixes que indiquin que el que ara és una zona erma i envaïda de matolls punxeguts havia estat una terra de conreu que suposem devia ser fèrtil.

 

La 96 la trobem força amagada sota d’un tallat, però la localitzem amb una certa facilitat. 

 

De camí a la 71 passem per davant una altra de les edificacions enrunades. Sembla que vol ploure i per alguns moments hem de suportar forts cops de vent, que per sort són puntuals. La inclinació d’alguns dels pins que ens rodegen no és cap casualitat.

La 72 no entrava en els nostres plans inicials però ens sembla que és una bona opció. Quan estem en el llom on l’hauríem de trobar. Visitem totes les roques que veiem, però no la trobem. Està molt més avall del lloc on la buscàvem, i al seu costat no hi ha cap roca, com indica la descripció de control. Ens quedem en el dubte de si està on tocava.

Per arribar a la 53 ens cal travessar de nou per entremig de les maleïdes punxes, però ja la tenim. Havíem pensat anar a la 95, però desistim perquè no veiem una manera fàcil d’arribar-hi. De camí a la 68 observem roques amb les típiques característiques de la zona degut a l’erosió que provoca la tramuntana i també travessem una bonica riera.

 

Després de la 68 ens asseiem en uns bancs davant de Sant Baldiri de Tavallera per menjar una mica i replantejar la nostra estratègia pel que resta de cursa: poc més de 3 hores i mitja amb només un parell d’hores de llum natural.

Ens encaminem cap a l’única zona de bosc blanc de tot el mapa i que ja havíem marcat com una zona interessant des del principi. Cada vegada ens arrisquem menys en les nostres decisions i optem per utilitzar al màxim camins i corriols i només anar camp a través quan resulta imprescindible. Així fem 77, 34, 86 i 32. Aquí el Felip veu una fita propera, la 78, i de fàcil accés i que no havíem considerat abans i allà anem.

A partir d’aquí ja ens dirigim a la 97, ja tot en baixada. Encara hi arribem sense necessitar els frontals. I seguim baixant fins arribar a la carretera, on ja entrem en la foscor. 

 

Estàvem confiats que un cop a la part de baix ja no tindríem més pujades. Ens sorprèn el bosc on hi ha la 88, amb un fort desnivell que no esperàvem. De fet, fins i tot dubtem de si anem bé, però com que hi ha molta gent pujant i baixant al mateix lloc pensem que ha de ser allà.

Després de la 39 i la 46, les escales de la 37 ens castiguem. Quedem 33 minuts. Renunciem a la 38, per no arriscar més del compte i haver de córrer al final. Ens dirigim al port, primer a la 33, darrera fita i meta.

Hem gaudit molt d’aquesta rogaine que tanca la temporada. Pugem al podi, en el tercer lloc de la categoria de Superveterans en el que suposa el meu comiat en aquesta categoria. La propera temporada ja seré ultraveterà. Inaugurarem la categoria amb el Joan,  de la mateixa manera que ho vam fer amb la categoria de superveterans fa 10 anys. Ha estat un bon final.