Aralar 2016: fites entre depressions, lapiaz i boira

27 i 28 d'agost de 2016

Campionat d'Europa de Rogaine 

Aralar 2016

1420 punts i 23 hores i 46 minuts

I com aquell que no vol la cosa arriba el gran dia. Com gairebé sempre davant d’una cita especial no dormo massa bé. Em desperto sovint i em costa tornar agafar el son. A Pamplona hem passat uns dies de molta calor, temperatures no massa habituals per aquesta zona.

Arribo al centre de competició al voltant de dos quarts de 7 i fa fred. M’haig d’abrigar. Tota una sorpresa!

Després d’esmorzar amb alguns companys em començo a preparar per la cursa. Deixo tot el material que puc necessitar a la tenda d’Aligots i recollim el mapa. Tenim dues hores per preparar l’estratègia. Ens dividim la feina. El Joan revisa el relleu i jo miro com estan repartits els punts. 

Primer de tot descartem una zona del mapa que veiem molt complicada, així com la part Oest que ens sembla massa lluny. Estudiem un primer bucle que ens permeti arribar al Hash House per sopar abans d’iniciar el segon bucle. Calculem de forma aproximada els kms. I establim una previsió de temps. Busquem un grup de fites que ens semblen més fàcils per ser fetes de nit i també una zona que serà la que deixarem pel matí abans d’acabar la cursa en funció del nostre estat de forces. Ha estat feixuc prendre decisions en un mapa molt i molt gran i amb un relleu de molta complexitat.

Ja ho tenim tot a punt i entrem en la zona de sortida després de passar el control de material sense incidències. Cerquem un lloc a l’ombra per esperar el moment de la sortida.

Arriba el gran moment. Ens encaminem cap a la nostra primera fita (41). Som molts i anem xino-xano confiats que la mateixa gent ens hi portarà. Amb tot i això a la primera depressió a la que baixem no hi és. Estarà a la segona.

Sortim al camí i de nou errem agafant una pista de desbrossament que no és la nostra. Rectifiquem i ja som en el bon camí, un corriol que es va perdent pel mig del bosc. Avancem amb lentitud ja que ens costa identificar els elements, però a poc a poc ens anem situant i assolim la segona fita (87). No ha estat fàcil, en alguns moments no teníem del tot clar on estàvem. Caldrà esmerçat molta atenció en tot moment.

Anem per la tercera. Tenim un moment de treva avançant primer per un corriol i després per una pista. Cerquem la 95 que està en una cova. Abans d’arribar a una corba abandonem la pista i ens enfilem en direcció a la fita. Entren en el primer pedregar de la jornada, el que els navarresos anomenen “lapiaz”. Tenim per sobre nostre una zona oberta. Creiem que anem bé en direcció Est. Avançar pel mig del pedregar no resulta gens fàcil. No som els únics que estem a la zona. La intuïció ens guia i trobem la cova i la fita en un lloc realment espectacular. 

Tornem a la pista i agafem un corriol que en baixada ens mena al punt d’atac de la propera fita, la 76. Intentem no baixar massa per no haver de pujar de nou. Arribem a la depressió, però no trobem la fita. Visitem unes quantes depressions però la fita no està enlloc. Creiem que hem pujat massa. Baixem una mica de cota, i ara si que assolim la fita. Ha estat una important pèrdua de temps. Caldrà estar més atents d’ara endavant per no cometre aquestes errades.

Aquí canvien el nostre pla inicial. No havíem vist que passaven gairebé pel costat d’una fita en el nostre camí a la 69. El punt d’atac és una corba del camí que en primera instància ens resulta confosa, però un cop ens situem bé localitzem la fita 59 al costat d’un perillós i enorme forat.   Finalment clavem una fita la 69.

La propera és la 122, una fita amb la màxima puntuació possible. Suposem que no serà gens fàcil. No localitzem cap punt d’atac clar en el mapa i aleshores decidim anar a rumb. El marcarà el Joan al davant i jo al darrera intentaré identificar els diferents elements del mapa. Tot va bé fins que ens topem amb una gran depressió a la nostra dreta. La fita està situada entre dues depressions. Aquesta pot ser una. Ens situem al que suposem que és el mig de les dues depressions. Allà coincidim amb dos equips més, però de la fita res de res. Intentem identificar en el mapa la nostra situació, però no resulta gens fàcil. Pensem que encara no hem arribat al lloc i que ha de ser més al Nord. Després de voltar una mica per la zona assolim la fita.

Sortim de la zona de pedregar i de depressions per endinsar-nos en un bosc blanc en forta pujada en direcció a la següent fita, la 57. Superem el desnivell. Arribem al camí. Un cop a la corba fem rumb i ja som a la profunda depressió que alberga la fita. Enllacem dues fites (113 i 150) més sense dificultats. Entremig ens avituallem d’aigua. 

Ja hem deixat enrere el bosc i ja som a la zona oberta del mapa. Ens aturem un moment a fer un mos i aprofitem per fer balanç. Portem prop de 6 hores de cursa. Anem amb 2-46 de retard respecte al que havíem previst. 

De moment seguirem el pla previst, encara que deixarem un parell de fites. La 58 també ens resulta fàcil tret de l’esforç físic que suposa superar el desnivell per arribar-hi. 

El nostre següent objectiu torna a ser una fita de màxima puntuació, la 121. No tenim problema en l’aproximació. Identifiquem la runa marcada al mapa i allà fem rumb en direcció a la fita. Voregem una enorme depressió i quedem davant d’un lapiaz impossible de travessar. No tenim massa clar on som. Entrem en dues depressions, però no hi ha fita. Sortim en direcció Oest. El lapiaz és immens. Cal anar amb de compte en els nostres desplaçaments. De sobte, localitzem una nova depressió i veiem la fita al fons. No és fàcil baixar, però ja la tenim. Ens ha costat, però ha pagat la pena. És la famosa porta que havien penjat al facebook. Sortim per la porta. 

A partir d’allà seguim en direcció Oest, però tampoc resulta fàcil sortir de la zona de lapiaz. Finalment som fora i cal situar-nos. Portem 2-30 de retard respecte a la previsió. Hem d’intentar fer el màxim de fites aprofitant la llum solar.

Tant la 83 com la 72 no ens presenten dificultats. Anem acumulant fatiga i les pujades es fan feixugues. Portem a prop de les 9 hores de competició. La 84 serà la darrera fita que encara podrem fer amb llum de dia. Està dalt d’un petit cim que ens sembla identificar des de lluny. Cap allà ens dirigim després de rodejar una gran depressió. Veiem que es fa de nit i al mateix temps s’apropa la boira, una possibilitat que havien anunciat els organitzadors mentre preparàvem l’estratègia de cursa.

Marco el pas en aquesta pujada i el Joan em segueix. Veig el que penso que és el petit cim on hem de trobar la fita i cap allà em dirigeixo sense dubtar. Arribem a la zona però no hi ha fita. El lloc no és exactament un cim, tal com assenyala el mapa. Malgrat que el coll que tenim al davant ens dóna la impressió que som a lloc no és així. Ens assegurem que la fita no hi és. La foscor arribar i amb ella la boira. Ens atabalem i no som capaços d’esbrinar on ens trobem amb exactitud. Ens cal prendre una decisió. Mirem i remirem el mapa ja amb els frontals posats. Fem un mos abans de seguir mentre pensem què fer.

No ens atrevim a seguir endavant. No es veu més enllà de 5 metres. El Joan amb la humitat no pot utilitzar les ulleres i no pot veure bé el mapa. Decidim tornar al Hash House. Si agafem direcció Est arribarem a un camí que ens menarà al Hash. Dit i fet. Poso rumb Est. Estem lluny, però si arribem al camí salvarem la situació. Comencem a baixar. Al cap de poc ens trobem un equip que puja en direcció a la 84. Ens aturem per veure si ens ajuden a situar-nos, però tampoc ells no saben massa bé on es troben. Nosaltres seguim en direcció Est i ells segueixen pujant en direcció a la fita.

Malgrat que segons el mapa sembla que no hi ha cap zona de perill, el fet d’avançar gairebé a cegues ens fa ser prudents i anem amb cautela. La herba està humida i plena de llimacs, el terreny és molt inclinat. Suem, no sé si per l’esforç, o per l’adrenalina que suposa avançar en aquestes condicions tan adverses de visibilitat. Després de molta estona pel relleu creiem saber més o menys on ens trobem, i canviem una mica la direcció. Ara agafem Sud-Est per no baixar tant i després haver de pujar. Gairebé hem esmerçat una hora per trobar el camí. Ja el tenim. Ha estat una experiència d’orientació que no oblidarem amb facilitat.

Fins i tot el camí no resulta fàcil de seguir. Anem direcció Sud, però hi ha moments que perdem la traça. Topem amb un monòlit al mig del camí que ja havíem vist després de la 58. Sabem exactament on som, però no tenim cap possibilitat de caçar punts. Les fites per les que passarem a prop ja les hem fet. Mentre estem fent un mos, arriba un altre equip que ha pres la mateixa decisió que nosaltres: tornar al Hash. 

Perdem el camí de nou, però finalment ja som a la pista. Ara ja resulta més fàcil. És fa feixuc tanta estona sense fites i només pista, pista i pista. Ja prop del Hash ens desviem per anar a la 48.

Arribem al Hash a prop de la una de la nit. Han estat més de tres hores. Mengem. No som l’únic equip que està valorant què fer. Malgrat que la nostra primera intenció era no dormir, no tenim gens clar que sigui prudent sortir amb aquesta boira a cercar fites. Decidim dormir i tornar-hi quan comenci a clarejar.

A les 6 ja estem desperts i esmorzant una mica abans de tornar a sortir. Posem en marxar el que havíem planificat abans d’anar a dormir. Les dues primeres fites les fem encara amb els frontals en marxa. Són dues de tres punts que resulten fàcils (32 i 31). Ens trobem bé físicament. Sembla que l’estona de descans ens ha anat bé.  

Marxem molt concentrats i tant la 141 com la 143 també les trobem sense dificultats. Seguim en direcció Est. Primer baixem fins la carretera per tenir una referència clara. La deixem i ens endinsem en el bosc. Anem arran d’una tanca que delimita una zona de bosc de menys penetrabilitat. Entrem al lapiaz, però ben aviat trobem el passadís sense lapiaz que ens ha de portar fins a la fita. Decidits baixem al fons de la depressió, però la fita no hi és. Revisem el mapa i la nostra depressió està una mica més al Sud. Ara si ja tenim la 105.

Falten 2-10 per acabar. Ja hem d’anar pensant en el retorn per no penalitzar. Sortim pel mateix camí pel que hem entrat i ens dirigim a la 155. Malgrat semblar fàcil, errem i no la trobem. Fem un segon intent, més concentrats i ara si. No era tant fàcil com semblava d’entrada. Tornem a la carretera. Ens queda poc més de’1-20. Agafem un bon ritme. Trotem sempre que podem, malgrat que anem de pujada. A mig camí de l’arribada, agafem un camí per sumar 5 punts més. No ens podem equivocar. L’hem de trobar a la primera. Anem sota pressió ben concentrats. Malgrat donar una mica de volta, ja és nostra. Està dins d’una cova enorme amb doble entrada. El lloc és espectacular.

Tornem a la carretera. El Joan ha perdut el mapa en aquesta fita, però no tornem enrere. Ens queden menys de 45 minuts. Ens exprimim físicament per arribar a temps. Divideixo el que ens queda en 4 trams per tal de calcular si portem el ritme suficient. Anem bé. Segur que arribem sense problema, però seguim trotant. No ens volem relaxar fins al final. Per fi, ja hi som 23-46-25. Estem cansats, però satisfets alhora. Hem fet una bona rogaine. Hem gaudit molt de l’orientació, i d’aquest magnífic terreny i mapa. 

1420 punts ens situem 7è en el campionat europeu de superveterans. Hem deixat dos equips darrera nostre. I de rebot som campions d’Espanya de la categoria. Amb aquest podi no hi comptàvem pas. Estem molt contents. Pugem amb l’estelada. 

Un bon dinar ens serveix per comentar la jugada amb altres equips abans de marxar cadascú al seu allotjament a descansar. Sempre ens restarà el dubte de què hauria passat si no haguéssim fallat en la 84, si no hagués aparegut la boira, ... De fet, sempre com en la vida són així les curses d’orientació, les decisions que es prenen condicionen els resultats.