Tres horetes per l'Obac

Remenant els arxius he trobat aquesta descripció d'una sortida per l'Obac de l'hivern del 2019 que havia redactat i que mai havia publicat.

Feia dies que tenia ganes de donar una volteta per la Serra de l’Obac. Al final em decideixo. Faig una ullada al mapa per marcar-me una ruta per llocs coneguts que fa temps que no visito i aprofitar per explorar algun que altre racó i corriol desconegut. La idea és estar més o menys tres hores corrent quan el terreny ho permeti i caminant quan no sigui possible.

Surto tard, però a aquestes alçades de l’any això no és cap problema. Aparco al Coll d’Estenalles. Pujo pel dret fins a La Mata i segueixo a bon ritme pel GR5 fins el Coll de Boix. Baixo per la pista de Matarrodona. Passats uns 500 metres l’abandono per agafar un corriol no massa visible que surt a la seva esquerra per travessar un torrent. Poc després del torrent en un encreuament agafo un corriol no massa visible que davalla en direcció a un esperó. Tinc a sota l’Agulla Gran i una bona vista de tot el Sot de Matarrodona.

Torno enrere. Just allà mateix un altre corriol poc visible a la dreta em mena a una petita canal on descobreixo ben amagada la Cova de l’Illa o del Planet. No figura en el mapa de l’Alpina. Es tracta d’una construcció amb teules i amb bastiments de fusta tant a la porta com a la finestra en un lloc ben solitari.

Per aquí no es pot continuar i desfaig el camí. Segueixo buscant un corriol a la dreta que em permeti arribar a la base de l’Agulla Gran. Ja el tinc i baixo fins al torrent. Segons el mapa haig de trobar un corriol a la meva dreta abans de creuar el torrent. No hi ha corriol per enlloc. Faig diversos intents per poder arribar al meu objectiu. Passo just per sota on hi ha la Cova de l’Illa i segueixo per un roquissar. Ara ja només en resta endinsar-me una mica en el bosc, mantenint el nivell fins poder contemplar l’Agulla Gran a una certa distància. Abandono la idea d’arribar a la base, ja que la vegetació aquí es torna força impracticable.

Retorno al punt on el corriol travessa el torrent i em començo a enfilar per l’altra vessant, fins arribar a la pista de Matarrodona. Un cop a la pista tinc davant un corriol que mena al Coll de Tanca, però no vull anar per aquest camí. Baixo per la pista. En un corba deixo a la meva dreta el corriol que porta a l’Hospital de Sang i a la següent corba a la meva esquerra hi ha unes escales fetes a la roca que són l’entrada al corriol que busco, també en direcció al Coll de Tanca.

Al cap de cop em topo amb la Cova del Racó Gran, cova molt curiosa i amb tot de detalls i que segons s’explica va estar habitada fins a finals del segle XX.

Segueixo endavant fins assolir el Coll de Tanca. Un cop allà en lloc de continuar cap a la Font de la Pola, agafo el corriol que havia desestimat a l’arribar a la pista de Matarradona, però en direcció contrària com si tornès enrere. L’objectiu és pujar a la carena per on circula el GR5 i tornar al Coll de Boix.

En el Coll de Boix segueixo pel GR5. Abans d’enfilar la baixada que porta al Coll de Garganta agafo a la meva dreta el corriol que s’enfila fins la carena que acaba en el Morral del Llop, excel·lent mirador. M’assec una bona estona per contemplar-ho amb tranquil·litat i torno enrere.

En el mapa hi ha indicat el Dau Foradat. Cap allà vaig. Un corriol poc visible m’hi ha portar teòricament. Hi ha petites fites que permeten seguir un camí no massa visible. Arribo a una zona de rocam. M’enfilo fins un forat/esquerda que és com una balma petita. Penso que igual és això, però no em queda gens clar que ho sigui. No puc veure cap forat com el que indica el nom.

Des d’aquí enllaço amb un corriol que amb baixada continuada em porta fins la carretera en revolt on hi ha el xiprer. Travesso la carretera i baixo en direcció a la riera de les Arenes. Ja només em resta seguir aquest corriol que circula entre la riera i la carretera, per en lleugera pujada tornar a l’aparcament on m’espera el cotxe. Corro a un bon ritme i ja em ganes de donar per finalitzada aquesta volta d’avui. Com sempre la Serra de l’Obac resulta ser un bon niu de sorpreses.  

Barcelona sense turistes!

Entrem en fase dos i ja es permeten els desplaçaments per tota la zona metropolitana. Fa dies que vull anar a donar un tomb per la capital i veure els seus carrers sense l’allau de turistes que és el més habitual des de ja fa uns quants anys.

Fa molt de temps que no baixo a Barcelona a passejar sense rumb com havia fet en un altre temps. A hores d’ara sempre baixo amb un objectiu concret: anar a un museu, exposició, teatre, concert, ....

Aquests dies tot és ben diferent. Poc després de les 10 ja soc al Passeig de Gràcia. Botigues buides, moltes terrasses encara tancades i ben poca gent. El munt de gent que s’amuntega als semàfors en el moment de creuar el carrer ha desaparegut. Sembla una altra ciutat. Aquesta nova situació permet fixar la mirada en detalls que en altres ocasions passen desapercebuts.

Arribo a Plaça Catalunya. La darrera vegada que recordo haver estat al centre de la plaça va ser per una manifestació. És un lloc sense massa atractiu pels locals. Avui no hi ha gairebé ningú, tan sols uns pocs coloms i algunes gavines. És una imatge del tot insòlita que d’una manera o una altra es repetirà al llarg del recorregut d’aquest matí.

Molts dels quioscos de les Rambles estan tancats. Es poden contar amb els dits de la mà els pocs que hi ha oberts. No soc l’únic que treu fotos pel record d’aquest moment tan especial. Tan sols 4 o 5 vianants en el primer tram de la Rambla!

Entro a la Boqueria. S’ha reconvertit en un mercat pels veïns. Hi ha moltes parades tancades. Puc voltar per tot el mercat sense empentes ni aglomeracions. Diria que fins i tot els preus també són diferents.

Segueixo Rambla avall. Passo per sobre el mosaic del Miró que ja quedarà per sempre més associat a l’atemptat de l’agost del 2017. La major part de les terrasses plenes de turistes amb les seves gerres de sangria i les seves paelles resten tancades amb les cadires amuntegades des del dia que es va decretar el confinament.. No hi ha motiu per obrir-les si els turistes, el seu públic potencial, han desaparegut. Penso en els centenars de persones que han quedat afectades per aquest fet i que veu el seu futur personal amb molta incertesa i angoixa.

La Plaça Real, un altre dels espais emblemàtics de la ciutat també desert tret d’algú assegut en alguna de les poques terrasses obertes i poques persones més.

Ja en la part baixa, entro al Centre d’Art Santa Mònica. Diria que acaben d’obrir. Per entrar cal que em posi mascareta i passi pel ritual de netejar-me les mans amb gel. M’ha cridat l’atenció l’exposició sobre Lluís Llach, sota el títol “Com un arbre nu”. La seva música i el seu compromís m’ha acompanyat amb més o menys intensitat al llarg de la meva vida. Recordo la primera vegada que el vaig escoltar: el single de El Bandoler a casa d’una cosina de la mare. Encara era un nen. I després vindrien els primers concerts amb el dictador viu i l’estaca prohibida, i molts altres moments personals. La seva música forma part de la banda sonora de la meva vida.

Segueixo baixant per la Rambla i arribo a mar, el nostre mar. Allà em sorprèn la buidor de la passarel·la per passar al Maremàgnum, i el Moll de la Fusta totalment buit.

Pujo pel carrer Avinyó. Al ser més estret dona la impressió que hi ha una mica més de gent, però la imatge del carrer Ferran, Plaça Sant Jaume i carrer del Bisbe són de la mateixa buidor que m’ha acompanyat al llarg de tot el matí. Em costa definir els sentiments d’aquest matí: estranyesa, tristesa, preocupació per les conseqüències econòmiques per a molta gent, però al mateix temps goig de poder contemplar aquests espais d’una manera ben diferent al que acostumava ser des de ja fa molts de temps, possiblement massa temps.

A partir d’aquí i fins arribar al pàrquing del passeig de Gràcia on he deixat el cotxe ja trobo més gent. Sembla que Barcelona amb el pas de les dues hores que ha durat el passeig ha tornat a agafar el seu trem. Els seus habitants es comencen a moure una mica pel centre.

Costarà que els turistes tornin a envair aquests espais. No és pas que ho enyori o ho desitgi, però tots sabem que tard o d’hora acabaran tornant. Estaria molt bé aprofitar aquesta aturada per reflexionar sobre quina ciutat volem. No podem i segurament tampoc volem una ciutat sense turistes i visitants que donen vida a molts sectors econòmics que es belluguen al seu voltant, però caldria trobar un equilibri entre una gran ciutat amb atractiu pels turistes i una gran ciutat on els seus veïns i veïnes s’hi puguin trobar còmodes.

Tornada a la muntanya!

Nova volta a la Mola

15 km. 2-30-31 610 metres de desnivell

Powered by Wikiloc

Fa un mes que ja podem fer esport en la franja horària corresponent.

He anat recuperant la forma i ja fa uns dies que començo a tenir ganes de mourem per la muntanya. I què millor que donar un tomb per la Mola! El nostre cim! Hi pujo més d’una vegada a l’any encara que no soc pas d’aquells que hi pugen dia sí, dia també. El Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac ofereix molts racons que mereixen ésser visitats i descoberts. De fet malgrat anar-hi relativament sovint és un lloc que encara em sorprèn.

La previsió és una mica incerta i romancejo per casa abans no em decideixo. La idea és fer la volta a la Mola que vaig fer per primera vegada amb una bona colla d’amics i que amb algunes variants he repetit manta vegades.

Surto tard de casa i segurament em tocarà escurçar una mica el recorregut inicial previst.

Deixo el cotxe a la Torre de l’Àngel. Hi ha més cotxes dels que esperava. Em poso en marxa per la pista que puja suaument i que permet escalfar abans d’afrontar les primeres rampes. A Can Robert hi ha uns quants cotxes més. Faig la foto d’un arbre que ja fa uns quants anys que fotografio cada vegada que hi passo: un més per la col·lecció.

A partir d’aquí les rampes són més fortes, però mantinc un trot pausat, però constant. Noto que em costa el desnivell, però aguanto el tipus com puc. Planejo per sota de Can Pobla i passo pel camí bonic. Dono volta, però s’ho val. És totalment pla i permet donar-se un respir i agafar un bon ritme.

S’acaba la bona vida en la corba sobtada del final d’aquest camí. Trobo força gent que ja baixa i també algú que encara puja. Tret dels punts amb més desnivell com són una part del cargol i el final del camí del monjos ja a prop del monestir faig tota la pujada a trot lent, a ritme bisó.

Faig cim amb 1-12-50 i 6,3 km. Està clar que no estic en el meu millor moment de forma. Hi ha més gent de la que esperava trobar donades les circumstàncies que estem vivint. El restaurant està obert amb algunes taules al patí interior. No m’entretinc: temps just per fer una foto i segueixo.

Baixo amb seguretat i gaudeixo d’estar atent on recolzar els peus a cada passa tractant de no perdre velocitat ni per les pedres, ni pels petits salts. La petita pujada després de passar davant la Cova del Drac m’atura. Sempre m’ha costat. Però recupero el ritme un cop superat aquest ressalt. El terreny és favorable fins l’encreuament dels Òbits. Quan acaba aquesta segona pujada ja són les 10 i entro en hora il·legal.

Deixo la Carena del Pagès i agafo el petit corriol que travessa Els Ginebres. És estret, però fàcil de seguir pel mig de la vegetació. És un plaer sortejar matolls i arbres tot seguint les sinuositats marcades pel corriol. Des del Moral Gran tinc una gran vista de totes les muntanyes de l’entorn. Una breu aturada em permet contemplar-les en tota la seva magnificència. He estat massa dies sense poder veure aquests paisatges als que estic acostumat venir sovint.

Vorejo el Morral dels Bens i ben aviat soc al Coll de Prunera. Porto dues hores justes quan deixo el camí que porto fins ara per baixar per via directa al Torrent de les Planes.  

Amb un tres i no res ja soc a la pista. Mai havia baixat per aquí i haig de consultar el mapa per saber quina direcció prendre. Amb dues possibilitats porten al mateix lloc, però el de l’esquerra sembla més directa i gairebé ja tot és baixada.

Ara el terreny és favorable i em poso a prova. Fa dies que no acumulo tant desnivell a les cames, però em trobo bé i el cos respon bé. Arribo a la riera i encaro el darrer tram i segueixo apressant el pas. És un gaudi quan exigeixes al cos i aquest et respon. Les sensacions d’aquest darrer tram són molt bones.

Acabo satisfet. Caldrà seguir entrenant i sobretot mirar de millorar les pujades on m’he trobat especialment lent. Per la resta, baixades i, sobretot, el tram final m’he trobat molt bé. Ben aviat tornarem a la muntanya amb alguna altra ruta. De ben segur que aquesta vegada no passaran tants dies.

Volta a Sabadell

28,8 km. 4-34-50 9-32 x km. 405 de desnivell positiu.

Powered by Wikiloc

Des del moment que ens van deixar sortir a fer esport que tenia al cap donar la volta a Sabadell tractant de seguir el perímetre del terme municipal. De fet no és una idea del tot nova. Recordo que en algunes de les meves preparacions de les maratons de principis dels anys 2000 ja ho havia pensat, però al final no ho havia fet mai.

Veure a alguns companys d’aventures esportives que també ho feien al seu municipi m’ha acabat de decidir. Al wikiloc no he trobat cap track per seguir.  Per tant tocava mirar mapes i consultar on estan els límits del terme municipal i quins camins eren possibles. La zona Oest i Nord del perímetre no eren problema perquè les conec molt bé, ja que són les meves zones d’entrenament. Al Sud només vaig consultar quins eren els carrers fronterers entre Sabadell i Barberà del Vallès. A l’Est no acabava de veure clars els camins que em podien apropar a la Riera de Santiga i vaig decidir simplificar pel barri de Torre Romeu.

Amb el recorregut pensat, vaig esperar a recuperar una mica la forma perduda després de tants dies tancat a casa sense fer gran cosa abans d’intentar-ho. I malgrat que ja fa tres dies que els esportistes federats podem sortir del nostre municipi per fer esport decideixo seguir endavant amb el repte autoimposat.

Calculo que el recorregut seran uns 30 km. i el repte és fer-ho dins de les 4 hores de la franja horària que tenim assignada per fer esport.

A les 6 en punt em poso en moviment amb un trot fàcil, més aviat en baixada. Visc al Nord de Sabadell i la primera part serà tota per asfalt fins arribar a l’extrem Sud, el barri no vaig néixer i on vaig viure la meva infantesa i una part de l’adolescència. Arribat al Parc Central, giro en direcció Est a buscar el riu Ripoll. Abans de baixar al riu m’endinso uns metres al municipi veí per fer la foto de La Romànica, just en el moment que ja porto una hora i 7 km.

Un cop al costat del riu remunto per la seva riba, en direcció Nord. Em trobo a l’Enric que està entrenat pel riu, un lloc habitual on entrena un munt de gent de Sabadell i on diuen que aquests dies hi ha overbooking. A aquesta hora gairebé no hi ha ningú. 

Creuo a l’altra banda del riu pel pont que hi ha darrera de les Pistes d’atletisme i pujo fins al barri de Torre Romeu, alternant trot i caminant. Aquí em trobo amb les primeres esllavissades de talussos de terra. En trobaré moltes més al llarg de la ruta d’avui. Els Serveis de Manteniment del Rodal tenen feina per a molts dies.

Ja a Torre Romeu cerco el límit del barri amb els camps de la zona de Santiga i segueixo trotant en direcció Nord. Travesso La Salut amb 1 hora 40 de camí i al voltant del km. 11.

L’antic camí de Ripollet a Castellar per la Serra de Sant Iscle m’ofereix una excel·lent panoràmica de les muntanyes de la Serralada Prelitoral que rodegen la nostra comarca. Aquí ja em començo a trobar a caminadors, i ciclistes i també algun corredor, però tampoc masses. Mantinc el trot tranquil i pausat pensant que a partir d’aquí ja tot és camí forestal.

Deixo la Serra de Sant Iscle primer en direcció a El Vilar, i Togores després, indrets que conec bé de moltes sortides i entrenaments. Ja camí cap al Torrent de Colobrers, trepitjo uns metres del terme municipal de Castellar del Vallès. El pas pel Torrent està prohibit des que el temporal Glòria i alguna altra tempesta posterior va malmetre algun dels seus ponts i talussos, però la gent hi continua passant sense fer massa cas dels avisos. La major part del camí està com sempre, excepte tres ponts que no estan al seu lloc, però que no representen cap problema.

Porto exactament tres hores quan surto del torrent i travesso de nou el Ripoll. Faig càlculs i ja se’m fa molt evident que el repte de les 4 hores se m’està escapant del tot, però segueixo la ruta que havia planificat: riu amunt en direcció a Castellar del Vallès. Haig de sortejar un parell d’esllavissades més que deixen un estret pas, només apte per ciclistes, caminants i corredors.

Abandono la riba del riu i pujo en direcció al bosc de Can Deu tot resseguint el torrent de Ribatallada que va curull d’aigua. En alguns punts no tinc més remei que mullar-me per seguir el meu camí. A mesura que la pendent augmenta deixo de trotar i camino. Un cop a Sant Julià d’Altura ja encaro el darrer tram del recorregut. Travesso el bosc de Can Deu i passo a l’altra banda de la carretera de Matadepera. Ja he entrat en hora il·legal, fora de la franja horària per fer esport. Les pujades per petites que siguin se’m fan feixugues i el ritme ha disminuït molt. Ja es nota la calor. Com acostuma a passar sempre cap al final ja tinc ganes d’arribar. Per fi tanco aquesta volta perimetral a casa, amb una bona dutxa i una bona hidratació.

He complert amb l’objectiu inicial. La ruta és ampliable incloent al sud la zona de Sant Pau de Riusec i el centre comercial de Via Sabadell i a l’Est pels camins i corriols que poden permetre enllaçar Torre Romeu amb el Torrent de Santiga i el Poble Nou i després pujar fins a La Salut. De moment no canviaré la ruta, i en un mes o mes i mig i amb un entrenament més continuat de base, faré un segon intent amb el repte de fer-ho en 4 hores. Crec que és possible.

Hem tornat!!!

Semblava que no arribaria mai, però per fi hem pogut tornar a practicar esport a l’aire lliure. Han estat gairebé 50 dies d’abstinència obligada. El primer dia no era pas per anar massa lluny. He corregut pels carrers del barri fantasma, just al costat de casa: Can Gambús. Un barri que la darrera crisi va deixar ben asfaltat però sense habitatges i que acostuma a ser utilitzat per corredors i passejadors. Però aquest dissabte el que a bon matí acostumen a ser carrers deserts s’han omplert de gent amb ganes de moure’s. Cridava l’atenció la munió de ciclistes que donaven voltes pel barri. Malgrat haver-hi més persones que de costum en general es manté la sacrosanta norma del distanciament.

Abans de donar per acabada la correguda d’avui m’endinso un moment al Parc Agrari, però hi ha massa gent per l’amplada dels seus camins i faig massa enrere. Hi haurà altres dies per anar-hi.

A casa m’he retrobat amb la sensació d’una bona dutxa després de suar. Gairebé ho havia oblidat.

I el diumenge hi torno, però d’una manera diferent. Volia tocar mapa. I dit i fet. Em preparo una cursa d’orientació al Parc de Catalunya. Surto més d’hora per poder estar més tranquil i topar-me amb menys gent a la zona. I així va estar. Hi havia gent, però no massa. Em situo al triangle de sortida i començo. Quan surto dels camins es nota que aquests dies no s’han fet els treballs habituals de jardineria i l’herba està alta i per l’hora del dia també ben humida. Com m’agrada anar pel dret sense tenir en compte els camins! Passo pel costat del monument a Antoni Farrés, l’emblemàtic batlle de la nostra ciutat. Al llac hi ha els ànecs, una de les atraccions del parc, esmorzant. M’enfilo pel dret. Com sempre que faig alguna activitat al parc, observo algunes detalls de vegetació que poden ser millorables en el mapa. Gaudeixo de les darreres fites i tanco la meva primera cursa d’orientació post-confinament total a la doble rodona.

Ara ja tan sols em resta la tornada trotant cap a casa. Què diferent que serà aquest cap de setmana després de haver pogut córrer una estona aquest parell de dies! Fins i tot, en algun moment de la tarda he notat aquella pessigolleig tan agradable a les cames després d’un esforç físic.

El primer pas cap a la normalitat està donat. Esperem no haver de tornar enrere, però no ho descarto pas. Seria un cop molt dur i difícil de pair, però aquest virus és molt traïdor i no ens podem confiar gens ni mica.

228 voltes

El diumenge 15 de març sortia a córrer en semi-clandestinitat per darrera vegada. Han passat 6 setmanes, 42 dies, en els que he caminat donant voltes pel pis i també he fet una mica d’exercici. El passat dijous vaig provar de córrer al terrat, i no va estar malament. Al menys era diferent!

Tinc ganes de tornar una mica a la normalitat dintre del que és possible en aquesta vida confinada i estranya que portem tots plegats. Com molts altres diumenges em llevo i esmorzo veient les notícies del 3/24. Em poso la calça curta i una de les moltes samarretes de curses. Em calço les sabatilles i surto de casa, però en lloc de baixar les escales cap el carrer enfilo escales amunt a cercar el terrat amb l’objectiu de córrer una estona a l’aire lliure i recuperar alguna de les sensacions perdudes en aquests dies.

Fa sol amb alguns núvols al cel. La temperatura és agradable. Mentre volto i volto puc veure el pati interior amb totes les seves finestres, unes obertes, altres tancades o a mig obrir, la roba estesa, algú mirant per la finestra, una parella a dalt d’un altre terrat. I vinga donar voltes. És una forma ben estranya de córrer. De tant en tant canvio el sentit dels meus girs per compensar. Com ens hem de veure!

Començo a notar la suor que feia dies que no notava, així com la sensació de l’aire a la cara. Els músculs s’activen, la respiració s’altera, el cor batega més fort. Corro arran de les parets i la barana. Escolto els ocells com piulen, però el paisatge són rajoles vermelles, paret estucada, cables de telefonia i televisió, fils d’estendre roba. No em rodeja cap arbre, ni rastre de l’olor de bosc, tampoc trepitjo cap corriol. Dalt el cel hi ha un ocellot de la policia rondant per l’aire controlant la situació. Som una ciutadania permanent vigilada. El ritme és pausat, però em resulta suficient. Tan sols cercava poder córrer una mica i no estar tancat dins de quatre parets.

He corregut poc més de mitja hora. Res de l’altre món! Però ha estat un dia una mica diferent dins d’aquesta monotonia que em rodeja.

Una setmana sense córrer, i el que falta!

Diumenge passat encara no havia quedat del tot clar si es podia sortir o no a córrer i ho vaig aprofitar. Eren les 7 passades quan baixava les escales de casa amb una certa sensació de clandestinitat. Vaig travessar el barri fantasma de Can Gambús i el polígon industrial de Sant Quirze del Vallès totalment buit, i em vaig endinsar pels laberíntics corriols de la Serra de Galliners. Van ser gairebé dues hores de pujades i baixades, les darreres per molt de temps.

Dilluns començava el gran confinament i s’ha acabat fer esport a l’aire lliure per un temps que no sabem el que pot durar. En aquests dos dies tan sols he sortit a comprar un parell de vegades i una tarda a donar sang. La resta del temps he restat tancat com la major part de vosaltres. He vist per les xarxes com molts companys d’aficions estan fent tota mena d’activitats físiques, algunes ben enginyoses, dins de les seves llars. La xarxa s’ha omplert de propostes i de sessions per mantenir un mínim d’activitat física aquests dies sense moure’s de casa.

Personalment de moment m’he limitat a donar voltes pel menjador i altres habitacions del pis. No tinc ganes de fer res més. Uns dies de descans també aniran bé.

Les sabatilles resten endreçades a l’armari. Enyoro poder sortir a l’aire lliure i notar com se m’accelera el pols i la respiració, veure alguns animalons que fugen esparverats davant d’aquest humà que corre com un boig, notar l’aire a la cara i la suor de l’esforç. També s’han acabat les agradables sensacions de cansament físic després d’un entrenament llarg o a la tornada d’una excursió per la muntanya. Ha desaparegut la dutxa reconfortant després d’una bona suada. Les properes competicions queden ara molt lluny. Tot ha esdevingut molt incert.

Tot això, i molt més, ens hem deixat amb el confinament de tots a casa. Tan sols ens resta el consol del contacte virtual a través de les xarxes i veure com cadascú intenta treure’s el mono d’una activitat física a l’aire lliure que a hores d’ara hem perdut per un temps indefinit que ningú s’atreveix a pronosticar quan serà.

Gaudint del Rodal

IX Cursa del Rodal de Sabadell

Diumenge, 8 de març de 2020

1-10-55 a 6-10 x km. 166 metres de desnivell positiu 131 de 162 participants

Es nota que ja fa uns quants anys que he canviat les curses d’asfalt i de muntanya per les curses d’orientació. Aquesta cursa de la meva ciutat ja porta 9 edicions i encara no havia trobat el moment de participar-hi. M’he inscrit a darrera hora i allà estaré.

Sortida i arribada acostumen a ser davant de la Pista Coberta, però aquest any per unes esllavissades en els grans talussos del riu Ripoll ho han canviat i sortim de davant del Vapor Buxó. També ha canviat la distància: dels poc més de 15 km. als poc més d’11.

Fa un bon dia i una temperatura ideal per córrer. Mentre escalfo em retrobo amb companys de curses d’asfalt que feia temps que no veia. Comentem la jugada i ens posem una mica al dia abans de l’inici de la cursa.

Em poso al darrera per sortir al meu ritme i sense pressions de cap tipus. De fet, haig de confessar que això no és del tot cert. Sempre que em poso un pitrall m’acabo posant un objectiu. En aquest cas serà apropar-me a un ritme mig de 6 minuts per km. i un temps final aproximadament de 1-10.

Conec tota la zona però no sé exactament quin serà el recorregut que farem. Anem pujant pel camí que hi ha al costat de la llera del Ripoll en molt lleuger ascens. Faig un parell de quilometres per sota de 6, però ja no puc seguir aquest ritme en el tercer. Porto un grup de corredors al meu davant que no vull perdre de vista, però que inexorablement es va allunyant. Tanco els tres primers quilòmetres amb 18-24.

En el quart quilòmetre abandonem la llera del riu i ens enfilem per una pista. Puc córrer en tot moment, o millor dit, puc trotar. Al meu costat hi ha corredors que opten a fer trams de pujada caminant. No es pot dir que el meu ritme corrent sigui molt més ràpid d’alguns que aquests que estan caminant, però em resisteixo “a posar el peu terra” i a caminar. És una cursa, oi? Doncs haig de córrer. Amb tot, 7-56 per aquest quilòmetre en franca pujada.

Ja un cop a la zona alta el recorregut torna a planejar en direcció a Togores. Aquí ja anem d’un en un. Ha desaparegut del tot el grupet que portava al davant. Intento atrapar als que tinc al davant, però no puc. Ara bé, tampoc m’avança ningú. Recupero el ritme de l’inici. El meu temps de pas pel quilòmetre 6 és de 38-41, 20-17 per aquests segons tres quilòmetres.

Després d’una baixada, seguida d’una pujada hem abandonat el sector de Togores i comencem a transitar per la Serra de Sant Iscle en direcció a La Salut. Deixem la Serra i baixem fins el riu Tort. Apresso el ritme en aquesta baixada per afrontar la darrera pujada fins la Torre del Canonge. He aconseguit avançar a alguns corredors. Passo el quilòmetre 9 amb 57-11, 18-50 en aquest parcial de tres quilòmetres.

Encaro el darrer tram de la cursa, ara ja tot en baixada. Em trobo bé, vaig ràpid i amb molt bones sensacions. Gaudeixo molt d’aquesta baixada fins el riu i també del darrer quilòmetre pel costat de la llera del Ripoll. Segueixo avançant a algun corredor i no soc avançat per ningú.

Acabo la cursa ben satisfet i amb els objectius assolits. Està clar que encara gaudeixo d’aquest tipus de curses malgrat que no em prodigui massa en elles. No tinc ni idea de quina serà la propera.

Tornar als orígens

The Wild Boar Rogaine a L’Espluga Calba

Diumenge, 2 de febrer de 2020

Rogaine 3 hores: 2-58-12 14,1 km. 12-35 x km. 330 desnivell positiu 10 fites 54 punts 15è de 22 participants en categoria individual.

Fa una mica més de 10 anys (gener de 2009), l’amic Felip organitzava la primera Rogaine de tot l’Estat en el seu municipi natal de L’Espluga Calba, un petit poble de Les Garrigues que ningú de nosaltres coneixia. The Wild Boar es va celebrar allà cada any fins el 2012 que es va traslladar al municipi de La Llacuna.

La Rogaine d’avui en format popular de tres hores serà un retorn a aquells orígens. Donaré un cop de mà al Felip abans i després de la cursa i també hi participaré en categoria individual.

Em plantejo trotar les 3 hores. Decideixo sortir en direcció Est i girar en direcció Nord en sentit contrari a les agulles del rellotge, per retornar des de l’Oest cap el poble.

Surto amb calma a darrera de tot pels carrers del poble fins la 51. La baixada camp a través no resulta senzilla, ja que cal trobar la millor manera per superar les feixes. Decideixo no seguir camp a través i agafar la pista encara que donaré una mica més de volta. Hi ha esllavissades de petits murs. Em topo amb una esllavissada més gran que m’obliga a passar pel mig d’una zona de fang on hi veig unes petjades profundes. Per poc no perdo les sabatilles dins del fang. M’enfonso fins sota genoll, però aconsegueixo travessar la zona. Quedo ben enfangat, mapa inclòs.

Així estaven un cop arribat a casa.

No ha estat massa bon començament. Dues fites de 4 punts em serveixen per recuperar sensacions. M’aturo un moment a netejar el mapa de fang, ja que tinc una zona on no hi veig res. Segueixo el meu pla fins arribar a la part més alta pinçant dues fites més, 81 i 61. Baixo fins a la 32 i em dirigeixo a la 72. Està sota un tallat que em costa una mica de localitzar entre les diferents roques. En la 62 ja estic a meitat de cursa.

Passo a l’altra banda de la carretera i allà comencen els problemes. La 55 està en un forat dins d’un bosc. No la localitzo i acabo sortint a la pista que hi ha per sobre. He perdut temps i decideixo anar fins a la 56 i a la tornada tornar-ho a intentar. Però la 56 que està en una cova també se’m resisteix i el rellotge avança inexorablement. Ja és hora de dirigir-me a l’arribada. De camí encara caço un parell de fites, la 83 i la 33.

Acabo amb mal regust de boca, tot i haver passat un bon matí.

Què hi farem! Les Rogaines no sempre poden sortir bé.

Inici de temporada amb bon peu

Dissabte 18 de gener de 2020

Rogaine del Berguedà Avià

5-49-24 28,2 km. 12-29 x km. 1015 metres de desnivell positiu,

148 punts i 25 fites 1r. de tres classificats en categoria de superveterans

Fa temps que no faig una rogaine en equip. La darrera va ser individual i no és el mateix. En tenia ganes, i pel que em comenta el Joan abans de començar, ell també. Tota la setmana he estat amatent a la previsió meteorològica. Finalment estem de sort i no ens plourà. Malgrat que el dia s’aixeca fred i ennuvolat a mesura que passin les hores acabarem amb una temperatura ideal i amb una jornada ben plàcida.

El primer que ens crida l’atenció del mapa és que tenim 6 fites ben a prop del centre de competició que no hem de deixar escapar i tres fites de 9 punts força juntes en la punta Nord-Oest, en la zona més alta. Tenim la impressió que a la zona Sud amb menys desnivell les fites estan més disperses. Ens decidim per anar a la zona Nord-Oest d’inici per fer el desnivell quan encara estem frescos i girant en el sentit de les agulles del rellotge per sortir per la zona més al Nord i després sumar punts en la zona més plana.

Sortim decidits i en un tres i no res sumen 12 punts de tres de les fites que hi havia al poble. Només sortir del poble comencem a pujar. Ens estalviem la volta per corriols i malgrat que la vegetació no ens ho fa fàcil en algun moment pugem pel dret fins l’esperó on hi ha la 63. Planegem fins la 51 i una pujada força suau ens mena fins la primera fita de 9 punts, la 91, dalt d’un turó al final d’una esplanada amb bones vistes sobre la plana del Berguedà.

Pràcticament planejant ens arribem fins la segona fita de 9 punts la 93, situada en un lloc ben espectacular.

Baixem fins la 71 per tornar a pujar a la 41. De camí a la 92 passem per una zona oberta amb les muntanyes de Sant Maria de Queralt al fons.

Arribats al corriol que està a prop de la 92 no sabem a quina alçada estem i anem en direcció Nord, quan havíem d’anar en direcció Sud. Rectifiquem ràpid i no perdem massa temps. Abans d’iniciar la baixada en direcció a la 61, passem per un esperó des d’on es llancen en parapent. La baixada a la 61 és molt dreta i de mal fer. Ha estat una bona decisió donar la volta en els sentit de les agulles del rellotge per estalviar-nos fer aquest tram de pujada.

Sortim de la zona més muntanyosa quan ja portem més de dos hores i mitja de cursa amb un bon sac de punts al sarró. Ens trobem bé físicament, però encara resten força hores. Decidim trotar només quan el terreny sigui favorable. Pinçada la 53, ens enredem força de camí a la 73 en una zona amb corriols “laberíntics” pel mig d’una vegetació que algun moment costa de travessar.

Passem per la 43 i de nou una fita en una zona ben espectacular, la 65. La base no funciona i marquem amb la pinça al mapa.

Ens arribem a la 94, a l’Est del mapa i a prop de Cal Rosal. Falta poc més de dues hores per acabar i comencem a planificar el final de cursa. No volem que com altres vegades ens deixem els punts a prop de l’arribada. 68, 75 i 95 són una bona collita de punts i anem molt bé de temps. Després de la 44, fem la 74. Ja només resta una hora de cursa.

Comencem a pensar on podem sumar alguna fita més a part de les 3 que hi ha poble. Decidim anar fins la 54. Passem per la 52 i fem una anada i tornada fins la 54. Anem molt bé de temps. Avui no haurem de patir amb un final agònic com en altres rogaines. Passem per la 32 i ja dins del poble ens despistem pels seus carrers. De fet més que despistar-nos no els acabem identificar prou bé. No representa cap problema perquè tenim temps. Acabem la cursa ben satisfets amb 10 minuts de marge.

Arriben els Bandolers, l’equip rival de la nostra categoria. Comprovem que els hem guanyat. Està clar que la nostra estratègia ha estat millor que la seva aquesta vegada, ja que estem convençuts que físicament són més ràpids que nosaltres. Hem iniciat amb bon peu la temporada.

Aquesta ha estat la distribució de fites i punts en cada hora de cursa:

Primera hora	5 fites	23 punts
Segona hora	4 fites	29 punts
Tercera hora	3 fites	20 punts
Quarta hora	4 fites	26 punts
Cinquena hora	5 fites	33 punts
Sisena hora	4 fites	17 punts