Estels del Sud: Refugi Caro - Paüls. Vent, vent, i vent tot el dia

Refugi Caro - Paüls

24 km. 9-06-10 22-44 x km. 782 metres de desnivell positiu

 

Han passat gairebé 4 anys des de la meva darrera travessa de muntanya de varis dies. La darrera va ser el setembre del 2019. La COVID va trencar el meu costum de fer una travessa cada estiu i no ha estat fins ara que hi he tornat.

Els Estels del Sud la tenia en perspectiva des de fa molt de temps. Recordo els comentaris d’uns companys de ruta quan feia La Porta del Cel, i també els de l’amic Felip. He seguit el seu consell de no fer-la a l’estiu per evitar la calor d’aquestes terres.

Tinc sobre la taula un especial del Vèrtex sobre el Port del 1999. De ben segur que aquestes són una de les muntanyes més oblidades de Catalunya.

Avui no he passat gens de calor. He començat el matí amb màniga curta, però ben aviat m’he posat la tèrmica, i no me l’he tret fins a la part final de la jornada en el meu descens cap a Paüls. La major part d’aquesta primera etapa transcorre per la part alta del massís.

Tot el camí està molt ben marcat. No he necessitat utilitzar el track fins a darrera hora en l’aproximació cap a Paüls, una zona amb moltes pistes i corriols que fan que sigui fàcil despistar-se i seguir el camí incorrecte, cosa que m’ha passat en un parell d’ocasions.

Es camina amb comoditat en la major part del trajecte. Hi ha petits trams amb corriols de pedra solta que són més empipadors, però són els menys. Gairebé tota l’estona planeja amb petites ondulacions fins el pronunciat descens per arribar al destí final d’avui, el petit poble de Paüls.

El paisatge és molt canviant al llarg de tota la jornada. Comença a prop del Caro amb una zona de casetes, per després avançar per una pista que s’abandona per agafar un corriol pel mig d’una zona boscosa i arribar a les planes de Foies una mena d’altiplà pedregós i amb poca vegetació, alguns matolls i poca cosa més.

Assolit el coll de Carabasses m’endinso en un bosc una bona estona, per després flanquejar fins una zona amb una gran panoràmica en direcció Est. Puc contemplar la gran vall de l’Ebre, el petit nucli d’Alfara de Carles i el Toscar. I al fons la Serra de Cardó.

Quan entro en la zona coneguda per les Rases del Marraco, el vent que ha estat present tot el dia es fa notar de valent. Estic en una zona carenera i poc protegida per les ventades on no puc cercar cap manera d’arrecerar-me. Estic gairebé una hora aguantat aquest fort vent que per moments gairebé no em permet ni avançar, i fins i tot, tinc la sensació que en qualsevol moment em pot tombar.

Quan deixo la carena, a estones sembla que no fa vent, però aquest no ha desaparegut i en alguns moments apareix de cop. De fet per fer el segon mos de la jornada, m’haig de buscar un bon recer al mig d’un bosquet, poc després d’haver contemplat per primera vegada la famosa silueta de les Roques de Benet.

El descens a Paüls és llarg. La Font del Teix raja amb força malgrat els dies que portem de sequera continuada. Aquest és un dels punts on em despito i em costa retrobar el camí correcte de nou.

L’ermita de Sant Roc i la zona d’esbarjo és tota una curiositat. Hi ha infinitat de taules de pedra que són cuidades per les famílies de Paüls. Són el que anomena “corros” i on celebren les festivitats de Sant Antoni i Sant Roc aplegant-se cada família en la seva taula o “corro”. Des d’aquí ja per asfalt arribo a Paüls en menys de mitja hora, i així donar per acabada la primera jornada de Els Estels del Sud.

Soc ben rebut a Ca les Barberes on soc l’únic hoste del dia. Després d’una bona dutxa, dono un tomb pels costeruts carrers del poble, sopo i a descansar aviat per tornar-hi demà ben d’hora. 

Baixo de l'hora

 

16ª. Cursa Sant Quirze del Vallès Memorial David Rovira

10,1 km. 57-53 5-44 x km. 208 de 242 classificats

Torno de nou a Sant Quirze del Vallès, una cursa al costat de casa molt ben organitzada i a un preu molt econòmic. Si no m’he descomptat amb l’avui ja en porto 6.

Vaig corrent des de casa i arribo just uns minuts abans de començar per agafar el pitrall i posar-me a darrera de tot. Ben aviat comprovo que porto un bon ritme. Vaig per sota de 6 amb facilitat. Passat el primer quilòmetre deixo enrere la llebre de l’hora. Enfilo la pujada del segon quilòmetre a bon ritme i aprofito la baixada del tercer per agafar un bon coixí. El meu objectiu és baixar de l’hora. Encara aguanto per sota de 6 el quart quilòmetre, encara que només per un segon. Em trobo molt bé i gaudeixo de córrer. El cinquè amb el que tanco la primera volta el faig amb 6-01.

En el primer pas per la catifa d’arribada marco 28-45. Agafar aigua m’alenteix una mica, però ben aviat vaig de nou a bon ritme. Em mantinc a 6-04 i 6-00. I torna la baixada. L’aprofito per seguir guanyant segons i em marco un quilòmetre a 5-12. Ja ho tinc però no em relaxo i segueixo baixant de 6 en els dos darrers per acabar molt content amb 57-53. El que suposa una segona volta amb 29-08.

No pensava pas anar tant sobrat. Les sensacions han estat molt bones al llarg de tot el recorregut. L’avituallament final esplèndid com sempre.

A l’arribar a casa i guardar el pitrall m’he trobat amb la sorpresa que en l’edició del 2019 portava el 199, i avui portava el 200.

Aquesta ha estat la meva cursa 38 de 10 kms, i la meva cursa 598 en total, a dues curses d’assolir un número rodó.

Fites entre oliveres, vinyes, marges i turons

 

Rogaine dels Bessons a les Borges Blanques Copa Catalana 2023

23.9 km. 5-50-18  14-46 x km. 661 metres de desnivell positiu,

168 punts, 26 fites 1r. Ultraveterants i també en superveterans

 

Avui toca Rogaine en el municipi de Les Borges Blanques organitzat per Ponent Orientació en un mapa nou. L’inici i el final de la rogaine és al mig del no-res, en un turó al costat d’una petita construcció, al Nord-Oest del mapa.

Ja amb el mapa a les mans, marquem les fites de més punts. En veiem tres d’alta puntuació a la zona Nord i no massa lluny de la sortida que es poden enllaçar bé i ens criden l’atenció. Ens sembla una bona opció sortir en aquesta direcció i des d’allà dirigir-nos cap el Sud per després tornar per una zona que està al centre del mapa en la que hi ha una bona col·lecció de fites. Planifiquem fins la 76 i un cop allà ja decidirem com continuar.

No sortim massa bé. Ens costa entrar en el mapa. Però amb tot ben aviat tenim la 31, malgrat no sabem massa bé per on hem passat. A partir d’aquí ens entonem i pel mig de camps d’oliveres aviat en tenim dues més (41 i 60). Deixem els camps de conreu i ens endinsem en una zona de vegetació força passable per la que naveguem amb encert per fer una bona collita de punts: 102, 90 i 80. Ha estat una primera hora molt profitosa: 6 fites i 40 punts.

Agafem una pista en direcció sud. Alternem caminar i trotar. Comencem a trobar vinyes. Tenim un problema amb el mapa, ja que el color dels camps de conreu no ens permet llegir bé el relleu. De la 50, anem cap a la 91 que està a mitja alçada del turó dels Bessons que dona nom a la Rogaine. Els camps d’oliveres ens permeten fer rumbs i navegar directe fins a les fites, utilitzant els camins i corriols només per les aproximacions. Fem 54 i després 53, quan segurament hauria estat millor fer-ho a l’inrevés ja que hem baixat per després pujar. Amb la 74 tanquem una segona hora també profitosa: 5 fites i 31 punts.

Fins aquí hem trotat en força trams. Veiem que aquest ritme ens pot castigar en la part final i decidim només trotar en els terrenys més favorables. Això és nota ja que a partir d’aquí no fem tantes fites ni tants punts. Passem per la 84, 67 i 34, les fites del més al Sud de la Rogaine d’avui. Aquí ens creuem amb els Bandolers que segueixen direcció Sud, mentre nosaltres ja agafem el camí de retorn. En la tercera hora hem fet 3 fites i 17 punts.

La 73 és un forat al mig d’un bosc. No és una fita fàcil, però la clavem pujant pel llom. De nou en direcció a la 83 ens toca pujar. Passem pel costat d’una antena. Segurament el punt més alt del recorregut d’avui, i des d’on podem contemplar el paisatge que ens rodeja: camps d’oliveres, vinyes, i turons. Tant pujar com baixar els marges dels camps a estones es fa feixuc. Vaig una mica cansat i és el Joan el que marca el ritme. Hem començat la Rogaine amb bona temperatura, però la calor ja comença a notar-se fa una estona. La 61 ens costa una mica. Estem a lloc, però no sabem si la tenim a l’Est o a l’Oest. Ens repartim la feina fins localitzar-la. Per anar a la 76 rodegem uns camps a nivell per evitar travessar el bosc i fer desnivell. Encara no portem 4 hores. Estem on havíem previst i amb dos hores per seguir sumant punts. Abans de seguir ens aturem i planifiquem la resta de la Rogaine, intentant passar per les fites de més puntuació. Aquesta quarta hora han estat 4 fites i 28 punts.

Comencem aquesta nova planificació per la 97 i després de travessar un nou camp d’oliveres i seguir un corriol ja tenim la 45, i més endavant en una cova dins d’una construcció la 87. Fa estona que necessitaria refrescar-me però no tenim cap avituallament a prop. La calor m’afecta. Baixem per un corriol en direcció a la 82. Amb aquesta tanquem la cinquena hora de cursa: 4 fites i 29 punts.

Canviem el que havíem previst. Volíem anar a la 81, però està en un altiplà i suposaria pujar molt i molt. La desestimem i anem directes a la 63, primer per un tram de pujada i després per la pista. Resten 47 minuts. Proposo al Joan anar a la 70. Calculo que tenim prou temps si no ens encantem massa. Es deixa convèncer i allà anem primer per pista i després per corriol. Poc abans d’arribar-hi una petita distracció del Joan li suposa un bon aterratge sense conseqüències importants. Resten 37 minuts. Fem la lleugera pujada per la pista trotant. Sembla que m’he recuperat i em trobo millor que fa una estona. Ens ben refresquem a la 32. Ja només resten 23 minuts. Passem per la 75, la darrera fita d’avui, amb 18 minuts de marge. Anem bé, però seguim trotant fins que ja veiem l’arribada a dalt del turó. La pujada ja la fem caminant. Possiblement encara podríem anar a la 33, però ho desestimem. Ja en tenim prou. En aquesta darrera hora hem sumat 23 punts.

Acabem satisfets de la Rogaine. No hem fet errades, i l’estratègia ha estat prou bona. Aquesta 70 ens ha permès guanyar als Bandolers per 6 punts. Hem canviat les temperatures sota zero d’Aubrac per la calor de la plana lleidatana.

Aquesta ha estat la meva Rogaine número 70, 35 d’elles formant equip amb el Joan. Porto 597 curses de tot tipus. Ha començat el compte enrere per arribar a la que farà 600 curses.

A la France nous sommes demassié

 

Rogaine d’Aubrac

25 km. 7-26-02  18-16 x km. 810 metres de desnivell positiu,

186 punts, 28 fites 30è de 52 classificats

 

Vam sortir el divendres després de dinar per dormir a prop del centre de competició. Quan ja ens apropàvem al nostre destí ens va caure una bona tempesta a sobre però arribem a la nostra destinació sense pluja. Ara bé, feia un fred ben viu.

L’endemà quan arribem al centre de competició, una estació d’esquí a poc més de 1000 metres d’alçada, aquest és el panorama que ens trobem.

Al llarg de la nit havia nevat i fa molt de fred. Es clau decidir que ens posem per fer la Rogaine.

El mapa a escala 1/15000 és un DINA-3 per davant i darrera. Ben aviat decidim que només farem servir una de les dues cares i ens marquem com arribàrem i també la primera part de la cursa. Deixem la part intermitja de la cursa per decidir en funció de com anem i el temps que ens resti, ja que hi ha una zona interessant amb una bona quantitat de fites que ens permet fer-ho així.

Sortim i està nevant amb força. Tinc problemes amb la caputxa i el vent. Ens hem d’aturar a posar-la bé. Ha estat laboriós, però hem resolt el problema. La veritat és que la temptació de deixar-ho estar és gran, però no hem fet aquest viatge per plegar abans de començar. La que està caient és important i fa molt de fred.

El nostre primer objectiu és pentinar totes les fites de la zona Sud-Est del mapa girant en sentit contrari a les agulles del rellotge. Anem pinçant les fites previstes una rere l’altra sense entrebancs, tret de la neu que segueix caient amb més o menys força segons els moments.

El desnivell de moment és suau i podem transitar pel mig d’un bosc molt net. La neu és emprenyadora, però el que ens preocupa és el fred. Els guants ens gotegen aigua. Renunciem a anar fins a la 80 que és un cul-de-sac que ens suposaria força desnivell.

Portem a prop de 2 hores i la 97 se’ns resisteix. El Joan tremola i té molt de fred. Interpretem que està en un límit de vegetació. En el segon intent ens topem amb un estanyol i ens entren tots els dubtes. On és aquest estanyol? Al mapa no està dibuixat. Tornem a un encreuament de pistes que és una bona referència i a la que ja hem estat. Confirmem la nostra posició. Aleshores què coi és aquest estanyol?

Finalment se’ns encén la llum i en traiem l’entrellat. El color que nosaltres interpretàvem com a verd 1, és blau d’aiguamolls barrejat amb el groc de zona oberta. Ara ho entenem i anem de dret a la fita. Hem estat ben a prop un parell de vegades, però no ens hem apropat el suficient a l’estanyol per veure-la.

Seguim endavant, i per sort deixa de nevar i de ploure. Tenim una fita al costat d’un gran arbre al mig d’un bosc encantat. Em trec els guants, els escorro i decideixo guardar-los. Ja no fa tant de fred i sempre serà millor portar les mans seques que dins dels guants completament molls.

Tenim 4 fites que sumen força punts a la punta Est del mapa, però estan a l’altra banda d’un torrent del que escoltem el brogit de la força amb la que baixa l’aigua. Per travessar-lo amb seguretat ens cal anar molt lluny. En definitiva massa volta i massa desnivell. Abandonem la idea i seguim endavant amb la resta del pla previst.

Remuntem tot el que abans havíem baixat, per pista i també bosc a través fins la següent fita. Ens hem recuperat del fred i gaudim de l’orientació. Les zones blanques per la neu ens ajuden a identificar les clarianes marcades al mapa des de lluny. Progressem per camins i corriols i a través del bosc, localitzant fites i sumant punts. Anem molt sols. Per ser una rogaine en un terreny tan espectacular trobem que hi ha poca participació. No arribem al centenar d’equips.

El relleu és suau i no hi ha forts desnivells. La nostra planificació inicial s’acabava a la fita 37. Portem gairebé 4 hores i mitja. Per tant estem més enllà de la meitat de la Rogaine. Ens aturem una mica i replantegem el que ens resta de cursa i ens tornem a posar en marxa fent un parell de fites més.

Corre el que es diu corre correm poc. La major part del camí el fem caminant de  pressa i gaudint del paisatge blanc que ha quedat després de la nevada matinal. Algunes floretes ben menudes que ja havien sortir aprofitant el bon temps, sobresurten al mig d’alguna zona emblanquinada amb ànim de sobreviure a aquesta fredorada que els ha caigut a sobre de manera sobtada.

Amb gairebé 5 hores de Rogaine fitem la fita 103 al mig d’un bosc amb paisatge entre hivernal i tardoral i on per cinc minuts ens surt el sol. Fa estona que reclamàvem la seva presència per tal de gaudir d’una estona d’escalfor, però la seva visita ha estat ben fugaç.

A prop de la 66 ens creuem amb l’equip d’Aligots i comentem una mica com ens va abans de seguir cadascú el seu camí.

De nou una fita (104) a prop d’uns aiguamolls ens costa una mica de trobar. Això que ara ja interpretem bé els colors del mapa que abans ens han confós. El Joan fa estona que té molèsties. Decidim que ja és hora d’encarar el camí cap a l’arribada. Mentre anem per pla va bé, però a les baixades i pujades pateix.

Per no pujar i baixar decidim  anar a nivell bosc a través. Arribem a un punt en que no sabem massa on som. ¿Un petit camí de desbrossament o potser una clariana? Després d’un fort tro es posa a nevar de nou amb intensitat. Ens sembla que ja ens ubicat i trobem la fita (108). Falta hora i 20 minuts per acabar i ens dirigim cap a l’arribada.

La tendinitis del Joan va a més. Amb tot decidim pinçar la 109, i ara sí agafem la pista i després la carretera i deixem dues fites que teníem de camí però que suposava abandonar la pista, pujar i tornar a baixar. Ens sobra més de mitja hora.

Hem gaudit d’una bona nevada. Hem patit molt fred una bona estona. ¡I pensar que fa uns dies vam estar a 30 graus! Hem gaudit d’uns excel·lents terrenys per practicar l’orientació. I finalment, un bon sopar abans de retirar-nos a descansar i poder tornar cap a casa l’endemà al matí. 

Un tomb pel País Valencià

 El País Valencià era una assignatura pendent com moltes d’altres. Em venia de gust passar-hi uns dies i donar un tomb per algunes de les seves ciutats i pobles, així com per alguna de les seves valls i muntanyes.

Un dels objectius era el triangle d’or que formen Alcoi (Ovidi i Clarà Simó), Sueca (Fuster) i Xàtiva (Raimon). D’altres indrets han estat Dénia i el seu rodal i també Alacant, Sagunt, Bétera i la capital.

Ha estat un plaer visitar la casa de Jaume Fuster i el carrer Blanc de Xàtiva. M’ha captivat Dénia, Xàtiva i la Vall d’Ebo que va patir un incendi devastador el passat agost.

Casa Fuster

Carrer Blanc (Xàtiva)

Carrer de Dènia

Vall d'Ebo

He aprofitat aquests dies d’estada al País Valencià per llegir un dels llibres del recentment traspassat Josep M. Espinàs. De fet un dels dies el vam dedicar a fer el mateix recorregut que Espinàs havia realitzat l’estiu de 1997.

Curiós el que escriu només començar: “La capacitat de tria reduïda al mínim. Immersió incondicional. Intentar ser admès en la rutina dels altres. Viure i callar.” Em sembla curiós perquè viatjar és el contrari de rutina i són moments en els que cal prendre decisions de què fer i on anar. I també mirar, observar, reflexionar,... i molt més.

Més endavant escriu: “sense arribar a pobles ignorats i sense la confiança en l’atzar que em farà coincidir amb el que en diem els altres”, que per mi s’acosta més al que significa viatjar. El viatge ens porta a indrets desconeguts i, a vegades, insospitats, i també, a conèixer gent que no tornarem a veure, però que d’altra manera mai hauríem conegut.

Viatjar, i sobretot quan es fa caminant com és el cas d’Espinàs, ens produeix “sensació d’allunyament físic sobtat, hi érem no fa gaire, al fons de la vall, caminant prop del riu, entre els camps d’ametllers...” Aquesta és la sensació que es té, quan al cap de poc de caminar, mirem enrere i som conscients que ens hem allunyat d’on érem no fa pas tant. Han estat moltes les vegades que he tingut aquesta mateixa sensació.

Ens explica el que fa quan arriba a un poble: “un foraster que sap moure’s a poc a poc ja no és un foraster del tot” Es tracta d’esperar en silenci assegut a prop d’algú que està sol. Aquest fet per si sol ja esperona la conversa, i fins i tot, les confidències.

“... Esperem senzillament que passi el temps a poc a poc, sentir passar el temps és un aprenentatge de pacificació” “... Seure en una cadira sense cap més propòsit que veure passar el temps. I és en el temps que les coses passen”. I què poques vegades som capaços de fer-ho!

“Comences a caminar... cada passa que hi fas, per cada un d’aquests noms, és un camí que sempre et circularà per dins, afegit a les venes i les artèries”. Els viatges sense pressa, i sobre tot quan són a peu queden per sempre més impresos a la nostre memòria, molt més que les fotografies que ens emportem de record i que moltes vegades no mirarem mai més.

Coincideixo perfectament amb la descripció que Espinàs fa de Tàrbena “el paisatge té una força impressionant, clapat de roques a mitja muntanya, i un perfil en les altures retallat de cim aguts. I als vessants, tan esquerps, d’aquestes serres, bancals i bancals, l’un damunt de l’altre, increïbles graons tallats en la pedra”. De fet, tot el paisatge de les muntanyes d’Alacant té aquesta força.

Els lloms i les carenes rocoses rodegen les valls conreades, uns altiplans allargassats per on travessa la carretera quan arriba al capdamunt amb un paisatge gairebé lunar, amb pocs arbres i moltes roques. I quan s’acaba l’altiplà, allà a baix apareix el mar “... hem deixat enrere les altures, els ports abruptes, els pobles amagats, i en aquest moment m’adono que és l’última jornada de camí, que el viatge -un nou viatge- és a punt d’acabar-se”. I al meu pensament ja començo a pensar en quin serà el proper.

Posta de Sol a Dénia

JOSEP M. ESPINÀS

A peu pel Comtat i la Marina

La Campana, 1998, 187 pàgines

Comencem forts

 Rogaine Sant Iscle de Vallalta. Copa Catalana 2023

23.5 km. 5-46-27  14-44 x km. 1007 metres de desnivell positiu,

136 punts, 25 fites 1r. Ultraveterants i també en superveterans

Els darrers anys la Copa Catalana de Rogaine començava al Berguedà amb fred viu d’hivern. Aquest any comencem al Maresme, en un mapa nou i amb calor primaveral.

Ja amb el mapa a les mans, de seguida descarten la zona Est que queda molt lluny del centre de competició i que té fites de puntuació alta però molt disperses. A la part Oest hi veiem moltes més fites i més juntes. Decidim que primer farem la part Sud en sentit antihorari i després la zona Nord en sentit horari.

Comencem ràpid en direcció a la 31. Arribem a la fita una munió de corredors i seguim cap la 42 on ja trobem les primeres pujades. Comença el puja i baixa per pistes, camins i corriols que serà tota una constant al llarg del dia d’avui. En aquesta primera hora arrepleguem un bon munt de fites i punts: 56, 44, 54 i 81, per sumar 29 punts.

Seguim el pla previst en direcció sud. No he agafat la lupa, i avui em faria falta per veure bé els detalls del mapa. Sort que el Joan té una bona vista i en les zones més delicades veu bé per on és millor passar i atacar la fita. Tanquem la segona hora amb 5 fites més i 24 punts: 62, 35, 45, 63 i 55. En algunes fites coincidim amb el Josep Palau i el Ramon Casal que fan la versió de tres hores i amb l’equip de superveterans que formen el Felip i el Jaume.

Ens arribem a la fita del més al Sud, la primera fita de 9 punt d’avui, la 93. Abans hem pogut contemplar una bona vista Sant Pol de Mar, un poble del que servo bons records personals de la meva joventut.

A partir d’aquí la distància entre fita i fita és més gran i això es tradueix en que sumem menys fites i menys punts en cada hora. Passem per la 64 i la 74. Encara no portem tres hores de curses i decidim arribar-nos fins la 72, malgrat que és un cul de sac evident per la nostra estratègia de cursa. Hi arribem amb els Bandolers i The Wild Boars Duo.

A partir d’aquí seguim el nostre pla inicial. Anem a la 82. Aquest serà el tram més llarg de tota la Rogaine (39 minuts). Hem salvat una riera pel dret i ens ha sortit bé. No les teníem totes de poder-ho fer, però ha estat possible i ens hem estalviat una bona volta. Feta la 82 anem fins la 65. Ja només ens queden 2 hores. Desestimem la 53 que ens obligaria a donar una volta excessiva i ens encaminem cap la zona Nord.

Complim sense problemes el primer objectiu del que ja comença a ser la part final de la Rogaine, la 73.

Les cames ja les notem feixugues a les pujades però aguantem el ritme, en una pujada suau però continua: 52, 32 i 91. Queden 50 minuts i som lluny de l’arribada, però ja tot és baixada.

Aprofitem la pista per anar tot el ràpid que podem fins la 61. A falta de 38 minuts desestimen anar a la 71 i dirigir-nos cap al poble. Al poble cal anar amb molt de compte a no cometre errades. El Joan no veu clar com arribar a la 43 i també la deixem per acabar fent 41, 34 i 33. Ens sobren més de 13 minuts. Segurament teníem temps per arribar a la 43, però ja està fet.

És l’hora del balanç. És de les poques rogaines que hem fet el que havíem planificat d’inici amb molt pocs canvis. Hem canviat la 71 per la 72 i ens hem deixat de fer dues fites, la 53 que suposava una volta massa gran i la 43 per prudència. Realment estem molt satisfets del resultat i de com hem respost físicament en aquesta primera rogaine de la temporada. La propera serà a Aubrac, un terreny ben diferent del d’avui.

El Montseny vestit de blanc

12,3 kms. 4 hores i mitja i 668 metres de desnivell positiu.

Fa dies que no tresco per les muntanyes i en tinc ganes. Dilluns arriba el fred i neva a cotes baixes. La Mola queda enfarinada i poc més, el Montseny llueix blanc. És una bona oportunitat per acostar-s’hi i fer-hi un tomb.

Em decideixo per tot un clàssic: Turó de l’Home i Les Agudes des de Santa Fe del Montseny. Un clàssic que tampoc he fet tantes vegades. Només en recordo dues: a principis dels 70 amb els meus pares al mes de gener i un bon guix de neu, i el 2000 per Setmana Santa en una estada d’uns dies a Santa Fe per preparar el camí de Sant Jaume que faria aquell mateix estiu.

La previsió és de fred, però sol. A mesura que m’apropo al Montseny se’m fa evident que el mantell blanc que es veia el dimarts ha desaparegut. Segur que hi haurà neu, però no tanta com esperava.

A Santa Fe hi ha algunes clapes de neu i un bon gruix als vorals de la carretera, fruit del treball de les màquines llevaneus. Agafo el PR-C-208 molt ben senyalitzat al llarg de tot el recorregut i que no té pèrdua. Només cal seguir les marques. El primer quilòmetre planer segueix paral·lel a la carretera fins arribar a la Font de Passavets on es travessa a l’altra banda i comença la pujada que serà constant fins assolir el primer cim d’avui, el Turó de l’Home.

Aquí la neu es fa més present, però no serà fins més endavant que caldrà trepitjar-la per seguir endavant. És agradable escoltar el trepig de les botes sobre la neu dura. En alguns llocs cal anar amb compte perquè encara està una mica gelada. El paisatge blanc, i el silenci dels arbres completament despullats són els amos de tot aquest tram.

Ja força amunt desapareixen els arbres i també el mantell blanc i ja s’albira el cim, amb unes poques taques blanques ben decoratives. Una breu aturada a dalt de tot per contemplar l’entorn, abans de seguir en direcció a Les Agudes, amb alguns trams de corriol també amb neu però amb d’altres sense.

Des de les Agudes s’albiren ben lluny els cims dels Pirineus, força emblanquinats, però si considerem l’època de l’any en la que ens trobem tampoc tant. I a partir d’aquí ja només resta la baixada per completar la matinal d’avui. És una baixada ben còmode per un corriol ben fressat i ben marcat a tots els indrets que poden ser perdedors. Passo pel bel mig d’aquest bosc despullat, i a voltes, penso que és una excursió d’aquelles que estaria bé fer-la cada tres mesos per veure els contrastos de les estacions i poder-ne comparar les fotos. 

El Farell més lent, però hi segueixo present

 29ª. Cursa de Muntanya del Farell

12,2 km. 1-23-01 6-49 x km. 318 metres de desnivell positiu

251 de 279 classificats

Ja ha passat un any i arriba de nou la meva cita anual amb la cursa de muntanya del Farell. Gaudim d’una temperatura primaveral. Possiblement serà l’edició del Farell amb la temperatura més alta. En algunes edicions hi he passat força fred. Recordo un any en el que fins i tot van caure volves de neu.

Tants anys fa que tingui moltes anècdotes i uns quants Farells especials. Aquest ho tornarà a ser. Estic a quatre dies de canviar-me de pis, i no és un canvi del tot normal, ja que aniré a viure al que havia estat el pis dels meus pares, i on jo també hi he viscut en diferents èpoques de la meva vida.

Arribo amb temps i puc fer un bon escalfament. Ja fa unes setmanes que em trobo especialment lent a les pujades. De fet, no he sigut mai massa ràpid pujant. La meva especialitat sempre han estat les baixades boges. Els ritmes d’entrenament també són uns ritmes lents. Amb vistes de tot plegat, la meva previsió és que puc estar al voltant de l’hora i 20 minuts, si tot va bé. Queden molt lluny les edicions en que baixava de l’hora. La darrera vegada va ser el 2005.

Surto l’últim amb tota la tranquil·litat del món, però ja pels carrers del poble deixo algun corredor al darrere. A la zona de llambordes procuro anar per la vorera per evitar-les. El ritme no és pas dolent, encara que tampoc és per tirar coets.

S’acaba l’asfalt i comença la llarga pujada habitual. Són uns 1500 metres de pujada constant. Vaig fent a un ritme lent i avanço a alguns dels corredors que la fan caminant. Encara que en alguns moments penso que igual caminant aniria més ràpid, mentre la pugui fer trotant la meva idea és no caminar.

Com de costum, la zona de tobogans fins arribar a meitat de cursa la trobo divertida: ara baixo, ara pujo. Passo amb 44 minuts, molt per sobre del meu temps de pas de l’any passat. Però encara tinc possibilitats d’acostar-me al meu objectiu.

Quan arribo al punt on comença la baixada la pèrdua de temps és considerable i les possibilitats d’assolir 1-20 s’han esvaït del tot. Per tant, malgrat que baixo de pressa, com a mi m’agrada, no vaig pas tant ràpid com l’any passat. Segueixo avançant a alguns corredors en aquesta llarga baixada. 

El crono va passant inexorablement, per aturar-lo finalment a 1-23-01.

Avui ha estat el meu Farell més lent, però hi segueixo present un any més.

Debut gèlid

 TWBR’23 Lliga Catalana Esprint Rogaine 2023

13 km. 3-49-35 245 metres de desnivell positiu,

56 punts, 12 fites, 30 de 45 equips mixtes classificats

 

Començo la temporada 2023 amb una rogaine ben diferent de les que he fet fins ara. Faig equip amb la meva filla que té ganes de provar que és això de l’orientació. També ens acompanya el seu gos, el Grau.

Foto de Felip Gili

El dia és gèlid. Estem a quatre graus sota zero i per davant tenim 4 hores per trobar el màxim nombre de fites i sumar el màxim nombre de punts.

Sembla que érem molts els que teníem ganes d’orientació perquè a la Serra de Vilobí ens hem aplegat una bona colla d’aquests bojos per buscar les fites amagades al mig del bosc.

Com que farem la rogaine caminant l’estratègia serà conservadora i no anirem massa lluny del centre de competició. Evidentment la Milena ho deixa en les meves mans.

Sortim en direcció a la primera fita escollida. En principi havia descartat la 48 per estar al mig del bosc. Però quan veig que són una munió d’equips els que van cap allà, canvio de plans i ens afegim a la fila. Només ens cal seguir als que tenim al davant per trobar-la i ja tenim la primera.

Al sortir de la fita per tornar al camí perdo un guant. Tornem enrere a recuperar-lo. A continuació és la Milena qui perd el mapa. Trobem les dues coses, però ens hem quedat sols. La sortida pel dret en direcció al camí no resultarà gens fàcil. El bosc farcit de vegetació baixa ens impedeix avançar en la bona direcció i hem d’anar rectificant fins arribar a la pista. Per aquí no hi ha pas, per aquí tampoc. Hem perdut força temps en aquesta sortida de la fita.

Deixem la pista i per un corriol perdedor ens dirigim a la 44. Aquesta és la primera fita que pinça la Milena.

La primera fita

A la 33 podríem anar bosc a través però optem per ser conservadors. Tornem enrere pel corriol i agafem la pista que ens hi atansa. Trotem una estona per la pista i baixem primer per un corriol i després a través d’un bosc cremat fins a la 84.

La Milena decideix per on anar des de la 84 a la 66. Ho veu força i bé, i hi arribem sense problemes. El gos en cap moment s’allunya de nosaltres. I en els corriols més estrets va enganxat darrera el nostre cul.

Seguim el pla previst sense massa entrebancs. Aprofito per explicar a la Milena el perquè de les diferents decisions i també com estant representats en el mapa els diferents elements. Passem per la  55, on trobo a faltar el dibuix d’alguns tallats de la zona, la 61 i la 54.

La 55

Ja comença a ser hora de pensar com tornarem cap a l’arribada. Avui hem d’arribar amb temps, i és millor no apurar. La 83 és una fita que no havia considerat en l’estratègia inicial i que és una molt bona opció per sumar força punts sense massa dificultat. Però tot dependrà de com anem.

De nou de la 41 a la 52, és la Milena la que porta la direcció i així aprèn la simbologia de camps i zones obertes del mapa. A partir d’aquí apressem una mica el pas per no tenir problemes en la part final. Anar i tornar a la 83 és gairebé 1 km. És una mica arriscat i decideixo no prendre riscos i encarar el tram final de la rogaine sense la pressió del rellotge. Ja només ens resten la 31, aquesta una mica difícil al mig del no res, i la 32 ben fàcil per corriols poc visibles. Ja som de nou a la pista que ens porta sense pressa fins a l’arribada.

Un cop allà dono un cop de mà al Felip en l’avituallament final, i comentem una mica la cursa abans de marxar cap a casa. La Milena, ja ho ha provat. Ara ja sap una mica què és això tan estrany de les Rogaines que fa tant de temps que fa el seu pare.

Avui ja corrinyo

 Cal companyó, Guardiola de Berguedà llarga distància

4,4 km. 13 fites, en realitat 7 km. 1-36-12 i 184 metres de desnivell positiu 4t. a H60 de 5

Ha trigat però finalment ha arribat el fred. Sort que ja ens toca el solet, i ja comença a escalfar. Però amb tot, el fred és ben viu. Després d’unes quantes curses en les que només he caminat, avui ja puc corrinyar. Fa exactament un mes que torno a córrer però encara em trobo lent i pesat.

Només començar la cursa faig l’errada de l’any. No veig el triangle en el mapa. La línia que arriba a la fita 1, queda tallada en un camí i com que la tela que marca el triangle també està en un camí penso que no han dibuixat el triangle i començo a buscar la fita en un bosquet. No m’acaba de quadrar massa, però segueixo fins que descobreixo on estava dibuixat el triangle. En les curses d’orientació sempre passen coses insòlites. El cap ens juga males passades. Per tant reinicio la cursa amb un retard d’almenys 6 minuts, un llast ben important.

Ara ja estic en cursa i troto per la pista que ara sí em porta fins a la fita 1. Recupero la pista que he deixat per pinçar la fita i a bon ritme vaig cap la 2. La torre elèctrica és una bona referència per abandonar la pista. Travesso un camp obert i entro en la zona de la segona fita. He pujat una mica massa cap al Nord i la tinc just al meu darrera.

De nou camp obert a través per arribar a una zona de petits xaragalls on hi ha la tercera. Allà un francès em demana que l’ubiqui, ja que no sap massa on es troba. Baixo amb compta pel llom fins el camí i el travesso en direcció a la 4 que està allà mateix. De ben segur que ho podia haver fet molt més ràpid.

Recupero els camins per dirigir-me a la següent. Els deixo en una corba ben pronunciada. He anat una mica per sota de la fita i he hagut de remuntar alguns metres, però no massa. Desfaig una part del camí i de nou a córrer per camins. Tracto d’anar tot el ràpid que puc fins la 6, una fita ben visible quan m’hi apropo. I ara a nivell i en compta de no passar-me a buscar la següent. Quan ja començo a dubtar la veig. Superada la meitat de la cursa és el moment de fer-se la foto, no?

Volia baixar per una zona dibuixada de blanc en el mapa, però està clar que ho fet per la zona pintada de verd. No ha estat fàcil i he perdut molt de temps en aquesta baixada. Ja estic al corriol i una mica més em passo la zona de la fita. Quan he vist una corba pronunciada he rectificat i l’he començat a buscar sense més problemes.

De nou pels corriols. Deixo enrere la zona d’avituallament i un parell de petites rieres per anar pel mig d’un bosc ben bonic a cercar la fita en un tàlveg. De nou a córrer pels camins fins un llom ben clar i herbat on hi ha la fita en un coll. En aquest tram he estat el més ràpid de la categoria!

Recupero el camí fins travessar un torrent en una zona de xaragalls on es troba la fita. Toca pujar. Ho faig pel llom per dominar els dos tàlvegs. Tinc la fita a dalt de tot en el de la meva dreta. Troto pel mig d’un bosc blanc a la cerca de la 12. M’he desviat una mica,  però una petita rasa m’orienta per trobar-la.

Cercar la manera de travessar un torrent és la darrera dificultat. Hi ha un petit corriol que ho fa. El localitzo al mapa. Tinc la darrera fita una mica més amunt i al nord. Darrers metres i darrera cursa de la temporada acabada.

Estic satisfet de com m’ha anat la cursa. Tret de la monumental errada inicial no het més errades importants i he trobat les fites gairebé sempre a la primera. M’he trobat força bé físicament. En alguns camins, corriols i camps oberts he sigut conscient que no anava prou ràpid i he tractat de forçar el ritme, però no he estat constant en aquesta millora de ritmes. En general he corrinyat, més que he corregut.

Amb aquesta cursa de llarga distància a Guardiola de Berguedà en un mapa que m’agrada especialment, finalitza la Copa Catalana de curses d’orientació d’aquesta temporada 2022.