dimarts, 21 d’agost de 2012

La Porta del Cel I: Tavascan - Bordes de Graus, la prèvia

Per tercer estiu consecutiu faré una travessa d'uns quants dies. L'estiu del 2010 va ser Carros de Foc, l'estiu passat Cavalls del Vent i aquest any al final m'he decidit per la Porta del Cel.
De fet la meva primera intenció era iniciar el GR11 des de Cap de Creus, però quan ja estava mirant els mapes i el recorregut es va produir el gran incendi de l'Empordà i per aquest motiu vaig canviar de plans. 
Quan afronto una travessa d'aquestes característiques el primer que em pregunto és si realment estaré físicament prou bé i m'entren alguns dubtes. La Porta del Cel és una travessa exigent i amb algun tram no massa ben marcat, però crec que és assequible i que serà possible.
El primer pas és revisar els mapes, les webs, i llegir algunes cròniques de la gent que ho ha fet per tal de tenir clar on estan les dificultats i que és el que cal tenir en compte. Aquesta vegada m'ha estat força útil el blog la ruta de moskys. 
Aprofito que tinc temps i faig algunes sortides de muntanya prèvies, normalment pel Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obach, però també per altres indrets per tal de preparar-me per l'esforç físic. 
Preparar la motxilla també és un pas important. Utilitzo una llista que ja tinc elaborada per aquestes ocasions i que em va molt bé per no oblidar-me res.
La darrera nit que passo a casa sempre acostumo a dormir malament. Aquest cop no ha estat una excepció.
El viatge fins a Tavascan és llarg i pesat, gairebé 4 hores de cotxe. Aprofito per girar una petita visita a Santa Maria de Gerri. Mai havia aturat el cotxe a Gerri de la Sal, malgrat que tinc un record d'infantessa d'haver vist les salines des del cotxe tot passant amb els meus pares. 
Sempre que passo per aquesta carretera i travesso tots aquest pobles em ve al cap el llibre dels Josep Mª Espinàs que va recórrer a peu aquest mateix itinerari al 1956, ara fa 56 anys amb tres companys més de viatge: Felipe Lujan, Camilo José Cela i José Luis Barros. Com ha canviat tot en aquests anys!
També dono un tomb per Sant Pere de Burgal. Volia veure un dels llocs que han inspirat el darrer llibre de Jaume Cabré, Jo confesso. Evidentment no hi havia ni rastre de Julià de Sau.


Després de dinar ja és el moment de començar la Porta del Cel. Pujo amb el cotxe fins el camping-refugi Bordes de Graus on acabo de formalitzar tots els tràmits per tal de realitzar la travessa. No he utilitzat mai un GPS, però llegint el que diuen d'alguna de les etapes m'acabo de decidir per llogar-ne un i així anar més tranquil. Deixo la motxilla al refugi i baixo amb el cotxe a Tavascan per començar la travessa sense anar carregat.


Poc abans de les 5 començo aquesta aventura per un corriol arran del riu de Tavascan que puja pel mig d'un bosc de ribera amb diferents especies d'arbres. Fa calor, però algun núvol tapa el sol algunes estones i es fa força suportable. Un vent suau també alleuja la sensació de calor. No anar carregat també és una bona ajuda.
En realitat la caminada d'avui és un aperitiu del que m'espera els propers 4 dies, i m'anirà bé per posar els mecanismes del cos en marxa. Just passada la Borda d'Esposi hi ha dos camins possibles. Segueixo els consells del refugi i agafo el de l'esquerra que baixa en direcció el riu i passa a l'altra riba per un pont de fusta, i així m'estalvio passar per la carretera. Tan sols em farà falta travessar-la a l'alçada del Pont de Bolle on hi trobo tot de plafons informatius, entre ells informacions del memorial democràtic, ja que aquests camins havien estat molt utilitzats tan al llarg de la guerra com de la postguerra.
Al llarg de tot el camí em vaig trobant algunes bordes, en diferent estat de conservació. Moltes d'elles estan avui en dia en desús. All llarg del temps han canviat els costums i també la seva utilització.



A les 6 ja sóc a les Bordes de Graus davant d'una cervesa esperant el sopar i començar realment La Porta del Cel demà. Una 1-15 de caminar ha estat suficient per avui.
Aquest primer refugi és una mica atípic, ja que forma part de les instal·lacions d'un camping. Encara que hi ha força gent al camping s'està prou tranquil i tinc temps per gaudir una estona de la lectura, mentre va arribant més gent. Fa una temperatura ideal, lluny de les calors que ahir mateix passava a casa.
Sopem junts els 7 que afrontem aquesta travessa: Jordi i Marta de Rajadell prop de Manresa, Pepe de Vinaròs,  i Iolanda, Iñigo i Joan de Castelldefels. I com no parlem de muntanyes, de les nostres muntanyes. Tots compartim la mateixa afició que és la que ens ha portat ha estat aquí avui.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bé! quina crònica. I per quan " el segon capítol" ?

MArta

Dioni Tulipán ha dit...

Después de haber hecho Carros y Cavalls (hace 4 años), tenía la tentación de hacer Porta del Cel, pero vi que era muchísimo más dura, técnica y solitaria, además con tramos de nieve asegurados y un 99% de posibilidad de perderse... por lo que no me atreví.

Veo que tú eres más valiente, y ya estoy deseando leer tu próxima crónica de esta travessa !! Ánimos !!

Ricard Masferrer ha dit...

Sóc una mica lent. El tinc començat.

Ricard Masferrer ha dit...

No és tan complicada com la pinten, al menys a mi no m'ho ha semblat. També tenia els meus dubtes com pots llegir a la crònica. Si la fas cap a mitjans o finals d'agost no hi ha neu i el camí està molt fressat ja que al llarg de tot l'estiu hi passa força gent.
Si ets capaç de fer vies ferrates que jo no faré mai (tinc por) també pots fer la Porta del Cel. No és molt diferent a Carros.

Àngel Pascual Sauch ha dit...

Quan llegeixo aquesta crònica penso en la condició humana i lo senzill que seria viure feliç...però no, no pot ser que sigui tan fàcil perque és evident que no hi ha multituds trescant pels camins que tan bé ens expliques...Tot això per dir-te que m'ha agradat molt aquesta crònica i que quan la contes i es fa evident que gaudeixes tan en la superació dels reptes encadenats que se't van plantejant, jo sento una mena de felicitat compartida amb la teva.
Salut Ricard! I molts records dels teus amics Jandru, Carles, Maria, Lurdes i jo.

Ricard Masferrer ha dit...

Segurament la vida és ben senzilla, però els humans ens la compliquem amb facilitat. Posar-se reptes assolibles i esforçar-se per arribar-hi, de ben segur que ajuda a ser feliç.
Records a tots.