Millors sensacions a Moià

I diumenge nova cursa a Moià en el mateix terreny. Ara és el Campionat de Catalunya de mitja distància.
Surto mentalitzat de que tinc que oblidar la mala cursa d'ahir, anar ràpid i recuperar les sensacions. Surto concentrat després d'un bon escalfament.

 

Concentració poc abans de la sortida

Només mirar les fites veig que estan totes molt juntes i que caldrà afinar molt l'orientació. Un moment clau de la cursa es produeix a la segon fita. Està a l'altra banda d'una pista forestal en una baixada molt pronunciada, entre unes pedres i sota un marge. Només travessar la pista veig un marge i unes pedres. Estarà allà i no hi és. La cerco en aquest mateix marge. Pel cap em passa el fantasma de la cursa d'ahir. Ja em veig perdem molts minuts per trobar-la. És una zona farcida de marges i pedres per tot arreu. La qüestió és en localitzar el marge i les pedres adients. Cerco referències. Ja les tinc un tallat de pedra, més avall hi ha unes roques i a la seva mateixa alçada tinc que trobar la fita, així és. Han estat 6 minuts, quan amb una mica més de 3 es podia resoldre. Ara a córrer de valent que tinc que recuperar el temps perdut i així ho faig.

Porto un bon ritme de cursa i tinc bones sensacions. M'ho passo bé. M'agrada que les fites estiguin tan juntes. Això fa que cada un, dos o tres minuts ja tens que marcar una fita, orientar-te de nou, pensar recorregut, reconèixer el terreny i tot molt ràpid. El cap ha de funcionar molt despresa.

Hi ha un moment de la cursa en una zona que és un continuo pujar i baixar, ara una fita en direcció avall, per després una fita en direcció amunt. Les que són en pujada alguns cops es fan feixugues i dóna la sensació que estan més lluny i les que estan en baixada a vegades dóna la sensació que són més a la vora del que un pensava en el primer moment, fins tot en algun moment les tinc al davant fins i tot abans del que les esperava. És divertit.

A part de la 2, tinc tres petites errades més amb les que sumo minuts extres al meu temps. Quan vaig cap a la 7, agafo un camí pensant en que era un altre. Ha estat una errada de concentració. Quant en sóc conscient he baixat una mica en lloc de pujar. No vaig enrere i pujo pel dret. Segurament això són un tres minuts més.

La fita 13 està en un talús que té una pedra en un dels seus extrems al mig d'un bosc. Arribo al bosc, veig la pedra i penso ja la tinc. Vaig corrent cap al marge i no està allà. Començo a dubtar. Estàs al lloc correcte ? És la pedra i el talús que marca el mapa ? No serà una altra pedra o un altre talús? Igual està una mica més endavant i així era, estava en el talús que pensava però més endavant. Aquí han caigut un parell de minuts
més. Ha estat un error en la lectura fina del mapa.

A la fita 15 arribo després d'una forta pujada que segurament m'ha deixat sense oxigen per pensar, i de travessar una pista. Està al peu d'un talús. No tinc clar d'haver portat el rumb correcte i me'n vaig una mica a l'esquerra a cercar-lo. No pot estar tan lluny i torno enrere i veig que està exactament davant del lloc pel que havia arribat, però no l'havia vist ja que la fita estava una mica tapada per uns matolls. Hauré perdut més d'un minut. Aquesta ha estat una errada de confiança.

Ara ja només queda enfilar cap a l'arribada (dues fites més). Intento anar el més ràpid possible.

 

Buscant la darrera fita

Arribo satisfet de la cursa que he fet. Més de 55 minuts i 8è, 6è català. No està malament. M'ha agradat recuperar les bones sensacions.

El terreny de Moià no m'agrada

Vaig córrer dues curses de lliga espanyola en aquest mateix mapa la temporada passada i malgrat que el lloc m'agrada molt, no així el terreny. Ara és el campionat de Catalunya, el dissabte el de llarga distància. Al llarg de la setmana m'he mirat els mapes i em costa trobar-hi referències.

Surto bé, però lent. Aviat veig que hi ha un grup de fites en poc terreny que em donaran problemes i així és. La 4 em costa una mica, i després de perdre una mica de temps i situar-me bé la trobo. La 5 (43) no em sembla difícil, i a més està molt a prop de la 6 (104). Totes dues estan en un llom. Ja estic al llom. Hi ha més gent buscant alguna d'aquestes dues fites, però no hi ha manera. Llom amunt i avall. Torno a un petit corriol que és el punt de referència més proper i torno a fer tot el llom fins a dalt d'un camí principal i no la veig. Baixant del camí em trobo al Josep Mª Palau i després al Bartomeu, que també les estan
buscant. Per fi allà tenim la 104 (6) i una mica més avall la 43 (5). He estat més de 30 minuts i he tornat a tirar la cursa enlaire.

A partir d'aquí ja no hi trobo dificultats, però vaig lent i no massa animat. Arribo al final convençut de no haver fet una bona cursa.

Porto unes quantes curses (Gósol, Cantonigròs, i aquesta) en que sempre faig una errada important en la que perdo molt de temps en una fita de les primeres, més de 20 minuts, i malgrat ja no cometre més errades faig la cursa sense massa convicció i molt lent quedant molt allunyat de les primeres places. Tinc que trobar el punt de forma de l'inici de la temporada en la que gaudia més de les curses, anava ràpid i les trobava amb facilitat. Fins i tot, quan feia una errada les cercava amb convenciment, ara ja no és així, i després d'una errada faig la cursa però amb el simple objectiu d'acabar. Demà nova cursa en el mateix lloc i mateix mapa, a veure si tot plegat em surt millor.

Per què ho fem?

Molts diumenges m'aixeco d'hora i vaig a trescar i a córrer per la muntanya, sol o amb companyia. M'agrada respirar els seus aires, veure els seus paisatges, conèixer llocs nous o repetir camins i llocs que m'agraden. Sentir la meva respiració, les meves petjades i gaudir de la soledat de l'entorn.
Entre setmana si puc també surto alguna estona a córrer a prop de casa, a vegades, en ple hivern amb fred i encara fosc. Aquests dies encara són de bon aprofitar ja que encara hi ha una mica de claror de dia, tot just el moment en que el sol rogent s'aixeca allà lluny entre núvols

Molts es pregunten per què ho fem?, i els diumenges com és que no aprofitem per dormir més estona ?
Simplement ens agrada i ens fa sentir més bé, i amb el temps s'acaba convertint en una necessitat.

De tant en tant quan fa dies que no hi vaig tinc unes ganes irrefrenables de tornar a pujar a La Mola i no ho puc evitar i cerco el moment per fer-ho com aquest darrer diumenge. M'agrada anar-hi aviat per no trobar-me massa gent pel camí. Sempre trobo quelcom nou, un camí, un racó, una llum diferent que la il·lumina. Aquesta és la meva recompensa, el meu premi. El passat diumenge pujava pel clàssic camí des de la Torre de l'Àngel, Can Robert, Can Pobla i planeja una mica fins trobar el camí dels monjos. Just girar i enfilar el camí amunt vaig contemplar aquesta meravella:

Això sol ja justifica haver anat a La Mola aquest diumenge. No necessito res més.

Cantonigròs, un lloc de bon record

Tornar a Cantonigròs em porta bons records. Només hi he estat una vegada. Va ser al juny del 2005, per córrer la primera edició del Memorial Ramon Oliu. Ramon Oliu és un home cabdal en el món de les curses populars. Va ser ell que vivia a Estats Units qui va impulsar les primeres edicions de la Marató de Catalunya.

Un grup de persones vinculades a la Marató de Catalunya van decidir organitzar aquesta cursa, una cursa
diferent i gratuïta en el poble on havia nascut Ramon Oliu. Va ser un dia especial, la cursa era per la tarda i allà ens vam aplegar alguns que fa molts anys que trotem pels camins i carreteres catalanes. També van venir a córrer des del seu país alguns dels fills del Ramon Oliu. Just en el moment de començar una gran tempesta va caure a sobre nostre. Eren 10 km., la major part per camins. A mitja cursa va parar de ploure. Recordo que vaig gaudir molt. Un cop acabada un nebot va interpretar el Cant dels Ocells a la porta de la casa dels Oliu.

Ara hi he tornat per córrer una cursa d'orientació. De nou una cursa de Copa. Té poca història.

Estic 20 minuts per trobar la primera fita. Em consola que no he estat l'únic en cometre aquesta errada, però és evident que tota possibilitat d'assolir un bon resultat s'ha esfumat només començar. Feia temps que no em passava. Era una zona amb molts caminets i no he pres la opció bona i he donat molts tombs per localitzar la fita.

La resta de la cursa ja sense cap pressió m'ha sortit molt bé i he gaudit d'allò més, per un temps final de 1-16-16 per 4300 metres de recorregut, 175 metres de desnivell i 16 fites. Està clar que darrerament no estic del tot fi i que tinc que millorar.

Canet rock orientació

La tornada a la Copa Catalana després de les vacances ha estat a Canet, en el típic terreny del Maresme, amb fortes pujades, molts camins, boscos penetrables que permeten una cursa ràpida i roques per arreu. Es tractava d'una cursa de 3750 metres, 195 metres de desnivell i 15 fites.

El repte inicial que em plantejo és fer la cursa en menys d'una hora. Començo amb calma per tal d'assegurar les primeres fites. Un cop passada la segona fita i ben situat en el mapa continuo corrent per un corriol que pràcticament no abandonaré fins la fita 6, excepte sortir del mateix per trobar els diferents controls que es situen en un element del terreny proper ja sigui, un tallat, un arbre o una roca. En algunes d'elles surto una mica massa aviat del camí i això em fa perdre temps. Un cop feta la 7, veig que hi arriba el Lluís Alsius que havia sortit 8 minuts abans.

L'itinerari fins la fita 8 l'inicio camp a través. Aviat se'm fa evident que és millor buscar el camí i així ho faig. A poc a poc vaig sumant petites pèrdues de temps. Una mica més de la meitat de la cursa i porto 33 minuts. Prop de la fita 9 i al voltant de la Creu de Canet ens trobem al mig del que resta d'un festival de música de la darrera nit. Ena havien avisat a la sortida que ho trobaríem, però tan la música com la gent i les tendes d'acampada que hi ha per la zona ens descentren una mica. De nou abandono el camí massa aviat i malgrat localitzar la fita sense problemes no hi vaig directe i torno a perdre una mica més de temps.
Aquestes petites pèrdues van sumant a poc a poc.

Faig una mica de marrada per arribar a la 10 i tenir que passar pel mig de la zona del concert no m'agrada. Finalment abandono la zona de la Creu de Canet i la música torna a quedar lluny, però l'elecció d'itinerari per
arribar a la 11 no és la millor i dono una mica de volta per arribar-hi. Allà em topo amb l'Indalecio que havia sortit 16 minuts abans.

La resta de fites fins al final no presenten cap problema. Son molt directes, per camins evidents. Tot és ràpid i aconsegueixo acabar amb 59-07 segons. Acabo molt satisfet de com m'ha anat la cursa. Tant el Lluís com
l'Indalecio han entrat darrera meu.

He trobat totes les fites sense problemes i en cap d'elles he perdut massa temps, encara que petites pèrdues si que hi hagut. Al final he estat quart i malgrat la bona cursa no he pogut pujar al podi. Segurament m'ha faltat córrer més ràpid entre fita i fita, però també és clar que fer-ho, suposa el risc de cometre errades. Tinc que trobar l'equilibri entre no fer errades d'orientació i anar més al límit de la meva capacitat física.

Marxa dels Tres Pics

Per acabar les vacances decideixo anar a la cursa anomenada “la marxa dels tres pics”, una mitja marató de muntanya amb uns 800 metres de desnivell. Aquest estiu he entrenat de forma regular i les darreres setmanes he sortit uns 5 o 6 dies totalitzant uns 70 kms. setmanals.

És una cursa de tarda amb sortida a les 18.30, una hora en que la calor encara apreta de valent. Només començar a escalfar una mica em trobo al Luigi, un company de curses al que fa temps que conec, però que ara darrera la meva afició per l'orientació feia molt de temps que no veia.

Ens col·loquem al darrera del tot, i allà també coincidim amb un altre conegut de corredors.cat, el jballest.

L'inici de la cursa és tot pujada. Comencem lents, però ens anem animant per unes pistes polsegoses, mentre petem la xerrada sobre els nostres entrenaments, els senders d'Osona, les darrers curses, els possibles objectius, el Kilian i la UTMB, .... Passem el primer cim en 25 minuts i tractem d'anar ràpids en el corriol de baixada, encara que en alguns moments es fa difícil avançar corredors. Un cop arribem a la pista veig que el Luigi em té que anar esperant. Passem per l'Ametlla de Merola on ens creuem amb un cercavila de gegants. Travessem el riu i s'inicia la pujada en la que el Luigi se'n va definitivament. Tracto de mantenir un ritme constant, però em costa i en algun corriol no tinc més remei que posar-me a caminar. Passo el segon cim en 1-04 i de nou un descens per un corriol, fins passar per la meitat de la cursa em 1-10.

De sortida tenia 2-30 com objectiu, però ara em marco doblar i arribar en 2-20. Mantinc un bon ritme fins el km. 14 on s'acaba la baixada. Corro sol amb un parell de corredors al davant als que no puc atrapar. Passat aquest km. s'alternen trams de lleugera pujada, plans i baixada. Excepte a les baixades em costa mantenir un ritme. Em trobo cansat i tiro de cap. S'allunyen els corredors que porto al davant i alguns altres m'avancen.

És una zona en la que es podria córrer molt si s'arriba fort, però no és el meu cas. Hi ha molts avituallaments i ben assortits que em permeten anar-me hidratant correctament. Passat el km. 19 arriba la darrera pujada forta. Si m'esforço assoliré baixar dels 2-20. Ho intento, però no pot ser.
Al final 2-20-10 i prou satisfet de com m'ha anat la cursa.

No està malament aquest temps en una mitja de muntanya, encara que sigui una mitja amb poc desnivell. 144 de 226 arribats i 7è de la meva categoria

Avituallament final molt ben assortit, entrepà de botifarra, i begudes a dojo (aigua, coca-cola, porrons de vi i de clara, cerveses) i una molt bona organització de la cursa.

Ara es tractarà de veure si puc mantenir aquest nivell d'entrenament un cop començada la feina i tornar a les curses de la Copa Catalana d'Orientació que ja comencen el proper cap de setmana.

Sender d'Orís

Des que vaig fer el Sender de Voltregà que va quedar pendent de fer aquest altre. Aquell surt des del poble naixement del meu pare i aquest ho fa des del poble de naixement de la meva mare.

La calor d'aquests darrers dies ha fet que ho anés deixant per un altre dia, fins que al final m'he decidit i aquest matí encara fosc sortia de casa en direcció a Vinyoles d'Orís.

Cap problema per deixar el cotxe al Carrer Major i iniciar la ruta. Surt de l'església del poble de la que havia estat rector Mossèn Cinto Verdaguer i segons diu la tradició va plantar un llorer que encara hi és. 

D'aquest sender no he trobat tanta informació com del Sender de Voltregà, per tant em limito a seguir les marques que m'han d'anar portant fins els diferents indrets de la zona. Molts d'ells, com no, són noms coneguts que algunes vegades he escoltat als meus pares, llocs on ells corrien i jugaven quan eren petits.

El primer objectiu és Sant Genís d'Orís i el Castell d'Orís. Com tot castell es troba a dalt d'un turó de difícil accés. Algunes parets encara es mantenen dretes, així com els fonaments del que havia estat un temple. Va ser habitat des del segle X, fins a la guerra carlina de 1833-1843, quan va ser abandonat ja de manera definitiva.

Des d'allà hi ha una bona panoràmica de la comarca amb el Montseny al Sud i els Pirineus al Nord i la plana als seus peus, de nou amb una mica de boirina. També puc albirar Sant Salvador de Bellver lloc pel que també passa el sender.

Agafo el corriol de baixada del castell, però aviat comencen els problemes amb el camí. Aquest es perd pel mig de la vegetació. Esbarzers i ortigues el fan desagradable i m'impedeixen anar ràpid. En alguns moments opto per passar per dins dels camps entremig del panís ja que resulta més còmode que vorejar-los per fora.

Malgrat que tinc la referència de Sant Salvador en tot moment tinc que estar molt atent a les senyals ja que el camí a vegades és perdedor. Arribo a l'Obaga de Vilanova.
Aquest sender té forma de 8 i en aquest punt podria ja tornar cap a Vinyoles i donar per acabada la jornada, però segueixo endavant. I ara passo pels llocs més bonics i agradables de tot el matí. Primer en lleugera baixada, per uns corriols estrets i a l'ombra dels arbres i després en lleugera pujada, passant per la Balma de Serinyà i continuant pujant fins a Sant Salvador de Bellver, una esgésia ben cuidada i des d'on puc gaudir de nou de molt bones vistes.

És curiós observar com tots els turons que rodegen la Plana de Vic tenen la seva creu o la seva ermita, i de ben segur que coneixent les tradicions del país, cadascú d'elles deu comptar amb el seu corresponent aplec.

Gaudeixo d'una baixada força ràpida per un corriol sense massa dificultats que em retorna a l'Obaga de Vilanova. I des d'aquí pràcticament serà tot baixada fins a Vinyoles d'Orís. Aquesta part del sender passa a prop d'algunes granges i no té massa interès. La calor va en augment i tot plegat es comença a fer una mica pesat. En un punt en que puc escollir entre corriol o pista forestal, opto per aquell i em trobo de nou al mig dels esbarzers.

Allà al fons puc contemplar Vinyoles i amb poca estona torno a estar al seu carrer Major després de 4 hores de caminar i trotar de nou per Osona a la cerca de posar imatges als noms de la infantessa dels meus pares.

Gironella, la nuit

Per tercer estiu consecutiu vaig a la nocturna de Gironella, aquest cop en una modalitat de cursa diferent, una mena de mini-rogaining: 30 fites amb diferent puntuació i 75 minuts per trobar el màxim nombre possible i amb penalització per cada minut que excedeixi d'aquest temps.

M'agrada aquesta nova proposta, però tinc la impressió que aquest any no hi ha tanta gent a la cursa. Ens donen el mapa i tenim 5 minuts per planificar la nostra cursa.
Decideixo dividir el mapa en 4 zones, deixant les més properes a l'arribada al final si em resta temps.

Faig la primera a sota un pont i surto a una zona sense llum per cercar la primera fita que val 10 punts. Aviat la tinc i m'endinso a dins el poble. En ocasions em tinc que aturar per veure bé el mapa, però vaig trobant fites sense dificultats i sumant punts. En aquest inici em trobo altre gent cercant fites per tot arreu, a mesura que avanci la cursa estarem més dispersos per tot el poble i ja no serà així. Tot serà més solitari.

He fet totes les fites de la part de dalt de poble expecte dues que deixo pel final, i canvio de zona.

Travesso el riu per fer les fites de la resta del poble, totes sense problemes, excepte una que hi ha en una font d'una plaça. No veig la font. Estava en l'únic racó al que no havia arribat, dins d'un tancat de jocs infantils, que havia mirat des de fora.

Deixo les fites del poble i vaig a la part de dalt a prop de la carretera amb algunes fites en una zona no urbanitzada, algunes d'elles amb puntuació important i les vaig localitzant. Excepte una que em costa una mica, la resta són ràpides.

Un cop fetes totes tinc que decidir per on baixo, el temps s'acaba. Ho faig per un corriol i de nou al poble i sota la pressió del rellotge vaig a per dues fites més que al final seran les darreres, ja que una està molt més amunt del que pensava i perdo molt de temps. Queden dos minuts per no penalitzar i amb les presses em faig una mica d'embolic baixant pels carrers del poble i al final arribo amb un minut de retard.

He pinçat 22 fites, per un total de 125 punts i 7ª posició final de 11 arribats en categoria individual.

Com sempre, després mirant el mapa a casa a tota la llum i amb tranquil·litat s'acaben veient millors opcions de les que he pres en carrera, però tampoc ha estat tan malament la cursa i a més com gairebé sempre m'ho he passat molt bé.

Molts anys de curses

Va ser allà en el llunyà estiu de 1978 que vaig participar en la meva primera cursa. Va ser la cursa popular del barri de la Concòrdia amb sortida i arribada al bosquet molt malmès i reivindicat en aquella època. Va ser una cursa molt diferent a les actuals: sense inscripcions prèvies, sense  classificacions finals, sense regals i sense premis. Es corria per tot el barri, però sempre per la vorera, ja que el trànsit estava obert als cotxes, i evidentment vigilant molt en les cruïlles i en els semàfors quan aquests estaven en vermell. Tota una aventura totalment impensable avui en dia.

Des de aleshores han estat 223 curses, d'elles 71 de muntanya. També he fet 71 curses d'orientació, però aquestes han estat només en aquests darrers 5 anys.

De les 223 curses, 14 han estat maratons (3 d'elles de muntanya), 53 mitges maratons i 29 curses de  10.000 metres. La resta han estat curses de diferents distàncies.

I quines són les curses en les que he participat més vegades ?

M'he entretingut a fer recompte i aquest és el resultat:

1.- 25 edicions de la cursa de la Festa Major de Sabadell (6 d'elles en distància mitja marató)

2.- 16 edicions de la cursa de muntanya del Farell, totes les que s'han fet.

Cursa del Farell. Foto de Salva Pou als inicis de la lliga d'Internet.

3.- 14 mitges maratons de Granollers

4.- 10 edicions de la cursa de Canovelles

5.- 9 maratons de Barcelona

6.- 6 edicions de la cursa de l'Alba

7.- 6 edicions de la cursa de muntanya de Sant Llorenç Savall on he corregut en totes les distàncies: 2 maratons, 3 mitges maratons i 1 popular

8.- 6 pujades a La Salut

9.- 5 edicions de la mitja de Sant Cugat del Vallès, de la mitja de Gavà, de la cursa del Riu Ripoll i de la pujada i baixada a Guanta.

Segon “bolo” d'estiu a Sant Pol de Mar

Sant Pol de Mar serà el segon “bolo” d'orientació d'aquest estiu, el primer va ser la nocturna de Mataró.

Sant Pol és un poble de costa que em porta bons records. Allà vaig passar les meves primeres vacances amb els meus amics i sense els meus pares quan encara era un adolescent ben jove. Tret d'una curta visita de fa poc temps, tot aprofitant una cursa a Calella feia molts anys que no m'hi acostava.

Era una vesprada d'orientació organitzada per Grions, una cursa score de 25 fites amb 90 minuts per acabar-la abans de que la nit caigui sobre el poble.

M'agafo la sortida amb calma intentat dissenyar un bon recorregut. Vaig caminat fins al primera fita estudiant el mapa i fent l'elecció de fites i ruta adients. És una cursa amb forts desnivells.

Les primeres fites, situades en uns carrers costeruts d'una urbanització me les agafo amb calma. Em trobo força orientadors que van davant meu, però a partir de la cinquena ja pràcticament vaig sol tret d'un de la UE-Vic que porto al davant, i que aviat perdré de vista i Francisco Rodríguez de l'Oros que porto al darrera i amb el que ens anirem trobant al llarg de tota la cursa.

Noto molta calor i hi ha molta humitat. Aviat vaig amarat de suor. A mesura que avança la cursa faig algun canvi de ruta. Arribo al final d'un carrer i em trobo amb una tanca que no puc travessar i la fita és a l'altra banda. Què faig ? Quan ja estava cercant una ruta alternativa veig que hi ha un forat a la tanca. Per sort m'estalvio una bona volta. A partir d'aquest moment entro en un terreny rústic que m'agrada i farcida d'orientadors que fan el C2, entre ells a l'Enrique, un company de club.

Acostumat com estava a no utilitzar la brúixola en la zona urbanitzada a la sortida d'una fita agafo la direcció oposada, però aviat rectifico. Acabo aquesta zona amb una fita a prop del cementiri on perdo també una mica de temps ja que es troba una mica més endavant d'on la cercava a l'inici.

Falta poc més de 20 minuts i encara em queden força fites a fer. Aquí m'entren dubtes de què fer. Cal  prendre una decisió. Són un d'aquells moments de l'orientació que més m'agraden. El cap va a cent valorant les diferents possibilitats. Finalment opto per fer les fites que estan dins de la part més antiga del poble. Tracto d'anar el més ràpid possible i això em fa cometre alguna errada, al no escollir els trajectes més
curts.

Arribo just dins del temps, però m'he deixat 4 fites. Un bon avituallament líquid al final, coca i síndria a dojo. Estic força satisfet d'elecció de ruta que he fet avui, un dels meus problemes habituals en les curses score.

Una remullada a les dutxes de la platja i un bon sopar amb bona companyia. Abans de marxa cap a casa  fem una agradable passejada arran de mar. Sant Pol de Mar continua sent un poble de costa tranquil allunyat de les grans masses de turistes de la costa, amb poca gent pels carrers. Tot un luxe.

A l'endemà a casa analitzo la cursa i, a part de poder anar més ràpid, sobre tot a la primera part de la cursa, observo petites errades que potser em podien haver permès fer totes les fites amb el temps establert per la organització.