Estels del Sud: Beseit - Refugi Font Ferrera: l'espectacle dels barrancs

 

Beseit – Refugi Font Ferrera

22 km. 7-56-54 21-39 x km. 1594 metres de desnivell positiu

De nou esmorzar de luxe abans de tornar a emprendre la marxa.

Malgrat que es pot arribar al Parrissal per la carretera asfaltada prefereixo l’alternativa que passa pel mas de Sant Miquel per un corriol ben marcat. Travesso un parell de barrancs que estan ben secs. Es nota molt que fa molt de temps que no hi plou. De nou travesso marges i més marges d’antics camps de conreu abandonats de fa molt de temps on encara resten troncs ennegrits i esquelètics d’ametllers.

Al mas de Sant Miquel s’arriba per un corriol. En l’actualitat és un lloc més aviat inhòspit, molt allunyat de qualsevol zona habitada. Es fa difícil imaginar com devia ser la vida en aquest indret quan estava plenament ocupat. És un mas que malgrat estar totalment derruït encara impressiona per la seva grandària. Hi ha un cartell que explica que eren tres cases separades on vivien tres famílies diferents al voltant del que havia estat una església.

Des de l’alçada en la que estic contemplo al fons el riu Matarranya. El corriol que estic seguint em mena fins a l’aparcament que hi ha l’entrada del Parrissal. Prèviament cal adquirir l’entrada a la web de l’Ajuntament de Beseit. L’aforament està limitat. Els federats tenim descompte d’un euro. Avui, tot i no ser època turística i ser un dia laborable, hi ha força gent, encara que no en excés. No em puc imaginar com deu estar en altres moments de l’any. El funcionari de l’Ajuntament m’explica que hi ha poca aigua pel que acostuma a ser habitual. Pateixen per aquest estiu. Creuen que si no plou amb abundància, a l’agost podria estar totalment sec.

És un lloc increïble. Són més de 4 quilòmetres de passarel·les i camins habilitats. Recordo que fa uns vint anys no era així. Ni es pagava, ni havia control, ni les passarel·les arribàvem tan lluny com ho fan ara.

És tot un espectacle: la verticalitat de les parets que em rodegen, les anomenades gúbies, el color de l’aigua, encara que escassa, simplement la natura. No paro de fer fotos. Ara d’aquí, ara d’allà.

Un cop s’acaben les passarel·les s’acaba la gent, i segueixo per la mateixa llera seca del riu Matarranya. Per a mi, molt millor ja que així m’estalvio el Pas del Pomeret que no em feia gens de gràcia, la veritat. Ara bé, fa molta pena veure-ho tot d’aquesta manera. Hi falta molta aigua! Es veu perfectament la línia on aquesta acostuma arribar.

Aprofito una zona on encara resta una mica d’aigua per fer una parada i menjar una mica. De nou avui he trobat un restaurant amb bones vistes.

Segueixo endavant pel mig del riu. En alguns trams costa trobar per on passar entre els blocs de pedra. Em recorden, en petit format, algunes de les zones de grans blocs dels Pirineus.

Deixo el Parrissal i el Matarranya en el lloc conegut com el Pont de la Guimerana. En realitat no és cap pont. Es tracta simplement d’un pas estret del riu entre dues roques enormes. Just passat el Pont a la dreta surt un corriol costerut que puja fins endinsar-se al barranc de la Coscollosa, que segueixo per un corriol fins al final. Un nou barranc també a estones sorprenent, no tan espectacular com el Parrissal, però també amb zones molt boniques com el monumental teix de la Coscollosa.

Quan acaba el barranc agafo una pista a la dreta que ben aviat passa per davant de dos xalets ben tancats, un de petit, i un de més gran. Penso en qui deu haver estat el que va tenir la idea de construir-se un xalet aquí. No és fins molt després , ja en el refugi, que repassant la ruta d’avui en el mapa veig que és el “famós” xalet del rei. Rep aquest nom perquè va ser utilitzat moltes vegades pel dictador per venir a caçar a la zona i en una de les seves visites va venir acompanyar del seu hereu, l’actual emèrit.

Seguint per la pista passo a prop d’un ramat de bous. Avisat que en aquesta zona hi ha bous braus, soc prudent i me’ls miro de lluny, per si de cas. Amb tot, m’han semblat pacífics, però millor no temptar la sort.

Ja només em resta seguir per la pista, rodejat d’un bosc molt penetrable amb algunes roques que em fa pensar que seria una bona zona per fer un mapa d’orientació. Un petit tram de corriol em mena fins el refugi on finalitzo la jornada d’avui.

Al refugi som 5, tres excursionistes de Sant Cugat que avui han iniciat l’Estels del Sud en sentit invers al meu, i un italià, en Pietro, que ahir vaig veure arribar a Beseit mentre estava prenent la cervesa al bar de la Plaça.

A l’hora de sopar conversem animadament. A la conversa s’afegeix el Moisés, el guarda del refugi, i la seva família que avui també dormen al refugi.

Estels del Sud: Arnes - Beseit: una nova jornada solitària

 Arnes – Beseit

24,3 km. 8-53-03 22-05 x km. 1046 metres de desnivell positiu

M’aixeco com un Robocop. Tinc les cames ben encarcarades i me les noto al baixar les escales per anar a esmorzar. Després de menjar un bon entrepà de truita, em preparo per la jornada. Des de la finestra de l’allotjament contemplo el Penyagalera, el meu objectiu d’avui. 

 

Arranco una mica més tard que els altres dies. En contra del que he pensat aquest matí quan em notava les cames encarcarades, començo amb un bon ritme tot aprofitant que aquesta primera part és primer per asfalt, i després per pista. Avui el vent ha desaparegut. Caminant per corriols escolto el trepig de les meves passes. Arnes es va allunyant en l’horitzó. Cada cop es veu més i més petit. Tret de seguir trobant algunes runes d’antics masos abandonats de fa temps aquesta primera part no té massa interès.

 

El primer punt interessant és el riuet de Les Valls que em regala les primeres imatges d’aigua del dia. El ressegueixo riuet amunt fins que abandono el seu curs i m’enfilo una mica per  travessar el Coll de Xerto i davallar fins el riu Algars la frontera natural entre Catalunya i Aragó. 

 

Quan arribo al conegut Toll del Vidre m’aturo per menjar una mica abans de continuar la marxa. Segons m’explica una noia que arriba mentre acabo el darrer mos hi ha molt poca aigua comparat amb altres anys. Hi ve sovint i em comenta que porta molta menys aigua que fa un parell de setmanes, la darrera vegada que havia vingut.

 

Amb forces renovades començo la pujada a la Penyagalera, primer suau i per pista, però més endavant la pista es converteix en corriol i ja és més feixuga, sobre tot, quan remunto els diferents marges de la zona, testimoni mut de que tota aquesta contrada estava cultivada.

“He tirat amunt, boscúria a través. He descobert clarianes i clots, soques centenàries, racons amb molses perpètues, també una bassa... M’he ajagut a l’ombra d’un gran pi i he obert l’aixeta del temps fins que m’ha semblat que el got vessava...” (Sola de Carlota Gurt)

 

Superat el Coll de Pelele, crec que el cim ja està a prop, però és un autoengany. Encara resta un bon tram i es fa pesat. M’agraden més les etapes en que el desnivell més important es fa en la primera part com va ser ahir. Com tots els cims les vistes són espectaculars. Contemplo una gran part de la ruta d’ahir, Punta de l’Aigua, Roques de Benet i Arnes, però també tota la Terra Alta amb Horta de Sant Joan al fons, i la comarca del Matarranya, Vall-de-roures, i també el Caro.

 

Quan deixo el cim planejo una bona estona per la part alta abans de començar la llarga baixada fins el riu Ulldemó. Em segueixen impressionant les grans parets de roca d’aquestes muntanyes que em rodegen per tot arreu. És una de les característiques de tota la ruta. 

 

Per fi arribat a baix, de nou em sorprèn la quantitat d’aigua que porta el riu Ulldemó, en la zona coneguda com la Pesquera amb tolls que em tempten per fer un bany, però prefereixo acabar la jornada i dutxar-me a l’hotel.

 

Però el dia encara no ha acabat. Hi ha l’opció d’arribar a Beseit per carretera asfaltada, però segueixo el que em marca la ruta i m’enfilo a Els Comellasos. Sé que tinc Beseit a prop però no arriba mai. ¿Estarà al superar el següent coll? Doncs, no. Ja fa estona que tinc calor i tinc ganes d’arribar. De sobte, apareix Beseit i en una curta baixada ja estic als carrers del poble. Cal travessar-ho sencer per arribar a l’hotel La Fàbrica de Solfa, una antiga fàbrica de paper reconvertit en un hotel amb encant.

 

De nou ha estat una etapa del tot solitària. No he trobat gairebé a ningú en tot el dia. Un cop dutxat he donat un tomb pel poble on he trobat algunes parelles de guiris que també voltaven. He acabat al bar de La Plaça on ha anat fent cap més gent, tant del poble com turistes.

 

I després d’un bon sopar cap a descansar que demà toca continuar.

Estels del Sud: Paüls - Arnes: les Roques de Benet ben presents

 Paüls - Arnes

23,4 km. 8-03-15 20-39 x km. 1210 metres de desnivell positiu

 

No em cal sortir al carrer per saber que el vent continua bufant amb força. Després d’un esmorzar pantagruèlic i una bona estona de conversa amb la Montse de Ca Les Barberes començo l’etapa d’avui.

Travesso el poble en pujada. Em creuo amb alguns infants amb motxilles escolars que també inicien la seva jornada. Surto del poble pel costat de cementiri i agafo una pista que va pujant lleugerament. És una bona manera d’entrar en calor. Paüls està rodejat de muntanyes rocoses per a tots els costats, menys per un, per on arriba la carretera que l’uneix amb la resta del món.

S’acaba la pista i agafo un corriol per continuar pujant en direcció al Coll de la Gilaberta. Malgrat ser un corriol pedregós, la pujada es fa bé. Vaig guanyant alçada a poc a poc. El terra està farcit de fòssils “marins” que ens recorden que en un passat molt llunyà totes aquestes terres com moltes altres de Catalunya estaven submergides sota el mar. Els darrers 400 metres fins arribar al coll pugen molt més drets i es fan feixucs.

Deixo la motxilla al coll i faig un puja i baixa fins a la Punta de l’Aigua (1091 metres). El vent en el cim és molt fort i fred. M’obliga a abrigar-me de nou. Com des de tots els cims, les vistes són fabuloses. En aquest inici d’etapa gairebé ja he fet tot el desnivell, o al menys la major part del desnivell d’avui.

Trec els bastons per la baixada. Malgrat que no resulta ser massa pronunciada m’ajuden a no carregar tant les cames.

Passo pel costat d’alguns masos en runes, d’aquells que fan pensar com devia ser la vida en aquestes contrades tan apartades en els temps passats: Mas de les Creuetes del Lloà, Mas de Fandos, ... Una gran part dels terrenys pels que passo avui, i també la resta de les jornades estan farcits de marges de pedra seca encara en força bon estat i de vells ametllers, molts d’ells gairebé només en resta el tronc ennegrit i també velles oliveres.

M’aturo a menjar una mica en un “restaurant” amb vistes a les Roques de Benet, unes roques que impressionen de lluny, però que encara impressionen més de la vora. Estic assegut en les restes d’un mas amb el que havien estat els seus camps al davant.

Ja no fa vent i la calor comença a notar-se. Ja de nou en marxa, uns pocs metres més enllà del lloc on he menjat escolto una remor i al cap de poc veig creuar el corriol el que suposo que és una cabra de les que poblen el Parc Natural de Els Ports.

Després d’un llarg tram per pista i també per asfalt agafo un corriol que em mena fins els Estrets d’Arnes. Em sorprèn trobar tanta aigua amb la sequera que estem patint aquest any a tot arreu. Hi ha un camí molt arreglat que segueix tots els estrets i es pot veure com circula una mica d’aigua. És un lloc veritablement espectacular que amb més aigua encara deu ser molt millor.

Els Estrets s’acaben en el lloc conegut com el Toll Blau, una mena de piscina natural que és l’únic lloc on està permès el bany. A partir d’aquí encara em resta un llarg tram per corriol i després per asfalt fins a arribar a Arnes, fi d’etapa.

Arnes és un poble de menys de 500 habitants amb un Ajuntament renaixentista monumental, escola, casal, un petit supermercat, oficina bancària, farmàcia, bar i un cinema els diumenges.

Des de l’habitació de l’allotjament puc contemplar una bona panoràmica dels llocs per on he passat al llarg de la jornada, des de la punta de l’Aigua, fins les Roques de Benet.

Prenc una birra i unes braves al Casal mentre escric el diari i llegeixo una estona tot esperant el sopar. I a descansar ben aviat després de donar un petit tomb pel poble.

Estels del Sud: Refugi Caro - Paüls. Vent, vent, i vent tot el dia

Refugi Caro - Paüls

24 km. 9-06-10 22-44 x km. 782 metres de desnivell positiu

 

Han passat gairebé 4 anys des de la meva darrera travessa de muntanya de varis dies. La darrera va ser el setembre del 2019. La COVID va trencar el meu costum de fer una travessa cada estiu i no ha estat fins ara que hi he tornat.

Els Estels del Sud la tenia en perspectiva des de fa molt de temps. Recordo els comentaris d’uns companys de ruta quan feia La Porta del Cel, i també els de l’amic Felip. He seguit el seu consell de no fer-la a l’estiu per evitar la calor d’aquestes terres.

Tinc sobre la taula un especial del Vèrtex sobre el Port del 1999. De ben segur que aquestes són una de les muntanyes més oblidades de Catalunya.

Avui no he passat gens de calor. He començat el matí amb màniga curta, però ben aviat m’he posat la tèrmica, i no me l’he tret fins a la part final de la jornada en el meu descens cap a Paüls. La major part d’aquesta primera etapa transcorre per la part alta del massís.

Tot el camí està molt ben marcat. No he necessitat utilitzar el track fins a darrera hora en l’aproximació cap a Paüls, una zona amb moltes pistes i corriols que fan que sigui fàcil despistar-se i seguir el camí incorrecte, cosa que m’ha passat en un parell d’ocasions.

Es camina amb comoditat en la major part del trajecte. Hi ha petits trams amb corriols de pedra solta que són més empipadors, però són els menys. Gairebé tota l’estona planeja amb petites ondulacions fins el pronunciat descens per arribar al destí final d’avui, el petit poble de Paüls.

El paisatge és molt canviant al llarg de tota la jornada. Comença a prop del Caro amb una zona de casetes, per després avançar per una pista que s’abandona per agafar un corriol pel mig d’una zona boscosa i arribar a les planes de Foies una mena d’altiplà pedregós i amb poca vegetació, alguns matolls i poca cosa més.

Assolit el coll de Carabasses m’endinso en un bosc una bona estona, per després flanquejar fins una zona amb una gran panoràmica en direcció Est. Puc contemplar la gran vall de l’Ebre, el petit nucli d’Alfara de Carles i el Toscar. I al fons la Serra de Cardó.

Quan entro en la zona coneguda per les Rases del Marraco, el vent que ha estat present tot el dia es fa notar de valent. Estic en una zona carenera i poc protegida per les ventades on no puc cercar cap manera d’arrecerar-me. Estic gairebé una hora aguantat aquest fort vent que per moments gairebé no em permet ni avançar, i fins i tot, tinc la sensació que en qualsevol moment em pot tombar.

Quan deixo la carena, a estones sembla que no fa vent, però aquest no ha desaparegut i en alguns moments apareix de cop. De fet per fer el segon mos de la jornada, m’haig de buscar un bon recer al mig d’un bosquet, poc després d’haver contemplat per primera vegada la famosa silueta de les Roques de Benet.

El descens a Paüls és llarg. La Font del Teix raja amb força malgrat els dies que portem de sequera continuada. Aquest és un dels punts on em despito i em costa retrobar el camí correcte de nou.

L’ermita de Sant Roc i la zona d’esbarjo és tota una curiositat. Hi ha infinitat de taules de pedra que són cuidades per les famílies de Paüls. Són el que anomena “corros” i on celebren les festivitats de Sant Antoni i Sant Roc aplegant-se cada família en la seva taula o “corro”. Des d’aquí ja per asfalt arribo a Paüls en menys de mitja hora, i així donar per acabada la primera jornada de Els Estels del Sud.

Soc ben rebut a Ca les Barberes on soc l’únic hoste del dia. Després d’una bona dutxa, dono un tomb pels costeruts carrers del poble, sopo i a descansar aviat per tornar-hi demà ben d’hora. 

Baixo de l'hora

 

16ª. Cursa Sant Quirze del Vallès Memorial David Rovira

10,1 km. 57-53 5-44 x km. 208 de 242 classificats

Torno de nou a Sant Quirze del Vallès, una cursa al costat de casa molt ben organitzada i a un preu molt econòmic. Si no m’he descomptat amb l’avui ja en porto 6.

Vaig corrent des de casa i arribo just uns minuts abans de començar per agafar el pitrall i posar-me a darrera de tot. Ben aviat comprovo que porto un bon ritme. Vaig per sota de 6 amb facilitat. Passat el primer quilòmetre deixo enrere la llebre de l’hora. Enfilo la pujada del segon quilòmetre a bon ritme i aprofito la baixada del tercer per agafar un bon coixí. El meu objectiu és baixar de l’hora. Encara aguanto per sota de 6 el quart quilòmetre, encara que només per un segon. Em trobo molt bé i gaudeixo de córrer. El cinquè amb el que tanco la primera volta el faig amb 6-01.

En el primer pas per la catifa d’arribada marco 28-45. Agafar aigua m’alenteix una mica, però ben aviat vaig de nou a bon ritme. Em mantinc a 6-04 i 6-00. I torna la baixada. L’aprofito per seguir guanyant segons i em marco un quilòmetre a 5-12. Ja ho tinc però no em relaxo i segueixo baixant de 6 en els dos darrers per acabar molt content amb 57-53. El que suposa una segona volta amb 29-08.

No pensava pas anar tant sobrat. Les sensacions han estat molt bones al llarg de tot el recorregut. L’avituallament final esplèndid com sempre.

A l’arribar a casa i guardar el pitrall m’he trobat amb la sorpresa que en l’edició del 2019 portava el 199, i avui portava el 200.

Aquesta ha estat la meva cursa 38 de 10 kms, i la meva cursa 598 en total, a dues curses d’assolir un número rodó.