Torno a les curses d’orientació després de mes i mig de no anar-hi. No ha estat una cursa massa bona. De fet, malgrat que ara ja no em perdo com a principis d’aquest any, en alguns moments quan soc a prop de la fita em costa acabar de trobar-la. Aquest és l’aspecte que tinc que millorar. A més a més, avui el bosc era molt atapeït i en alguns moments costava d’avançar. Això no m’agrada.

Era una cursa de 5000 metres i 12 fites. Les dues primeres són fàcils i no presenten cap problema. De fet revisant els resultats en aquest moment anava primer. Però en la tercera fita perdo molt de temps. Estava situada en un camp d’arbres, sabia més o menys per on es trobava, però no era capaç de veure-la.

La 5 i la 6 estaven al mig d’un bosc molt espès i aquí també perdo molt de temps. A partir d’aquí ja puc tornar a córrer i de fet trobar les fites ja no presenta massa dificultats, però en alguns moments perdo una mica la concentració i tinc que aturar-me per orientar-me de nou i continuar amb fiabilitat.

En la cerca de la 10, corro per un camí a l’espera de trobar un trencall a la dreta. Pel que porto corrent intueixo que ja he passat el trencall i torno enrere. Al tornar em trobo al Joan un veterà orientador que em diu que l’any passat ja es va perdre per aquí i aquest any ens hi perdem els dos. Al final la trobem i ara ja només és córrer, ja que les dues fites que resten sabem on estan. Acabo amb 1-36-58 i en la posició 16 de 31. He fallat en masses fites (3, 5, 6, 10).

Al final comentem els nostres recorreguts amb el Joan i m’explica com fer-ho per trobar una fita quan no hi ha cap element al mapa que em pugui ajudar a localitzar. Crec que si sóc capaç d’aplicar el que em va explicar podré millorar els meus resultats. Ja tinc ganes de poder practicar-ho!

Olímpic per un dia

Aquest dissabte he corregut a l’Estadi Olímpic. Córrer 1000 metres i en pista és ben insòlit per a mi acostumat darrerament a córrer només curses de muntanya i d’orientació. De fet només havia corregut una vegada en pista. Va ser un 10000 fa dos anys en els campionats universitaris a les Pistes Josep Molins de Sabadell. L’experiència m’havia agradat, però un 1000 és molt diferent. És una cursa molt curta i ràpida. No tenia cap referència i no sabia massa quin podria ser el meu temps.

Les tres setmanes anteriors vaig fer alguns dies de sèries curtes per provar sensacions. Em vaig inscriure amb un temps previst de 4-05 amb l’objectiu de baixar de 4.

I arriba el dissabte i cap a l’estadi. Feia molt de temps que no hi anava. Potser un partit dels Dragons o un encontre internacional d’atletisme de la selecció catalana.

Abans de la cursa canvio impressions amb companys, alguns d’ells tan inexperts en la distància com jo, i passo a escalfar en el túnel. En una cursa tan ràpida no es pot descuidar l’escalfament. I cap a la càmera de sortides. Som 22 a la sèrie. Esperem que acabi la primera sèrie i ens col·loquen als nostres llocs.

No surto massa bé i tinc que fer la corba pel carrer tres fins poder agafar posició. Vaig tercer però en la recta ja m’avancen tres i passo el primer 200 en 41, molt ràpid. Em trobo bé i tracto de continuar amb aquest ritme. El 400 el passo en 1-26, 45 en el segon 200, però mantinc la posició. De nou en la recta m’avancen atletes i noto que he afluixat. Passo el 600 amb 2-19, 53 el darrer 200. Baixar de 4 minuts està al meu abast i quan sona la campana augmento el ritme. A falta de 300 metres he avançant a alguns atletes, i em veig amb possibilitats de seguir progressant, però no m’acabo d’atrevir d’augmentar un ritme de per si ja molt ràpid, i procuro mantenir la posició fins al final per acabar amb 3-47-25, el que suposa 1-28 en el darrer 400, a 44 cada 200 metres.

l

Molt satisfet d’haver corregut en l’Estadi Olímpic, haver baixat de 4 minuts i amb el pensament de que podia haver anat més despresa i aconseguir un millor temps amb una mica més d’experiència en aquesta distància. M’ha agradat i no  descarto tornar a repetir el proper any.

La primera amb 50

Aquesta temporada per un motiu o altre no he acabat de trobar el ritme dels entrenaments d’altres anys. Surto menys dies a entrenar i no faig massa kilòmetres. De fet no entreno de forma sistemàtica.

Després de dues setmanes sense entrenar per una estrebada muscular al panxell del bessó esquerra i dues setmanes amb un entrenament molt irregular no podia esperar massa bona cursa d’avui. He decidit sortir a regular l’esforç, per poder arribar al final sencer i sense patir.

Malgrat que la sortida era tard (9.45) i lluïa el sol, a Ripoll feia fresqueta. Era una cursa nova per tothom ja que havien canviat totalment el circuït. Correm una mica pels carrers de Ripoll, però aviat sortim a camp obert i en pujada. Als 10 minuts de cursa fem un tros de baixada, per continuar pujant ben aviat. De fet poc o molt no deixarem de pujar fins a Sant Amand. Els avituallaments estan ben assortits tant de begudes com de fruita i algunes menudalles. Passo el km 5 amb 35 minuts.

M’agrada el terreny, petits corriols per sota d’arbres, a l’ombra, amb no massa pedres i un terra tou per les darreres pluges, les fulles seques i l’herba en algun tram. Després del segon avituallament, enfilo la pujada final cada cop més dreta. En el km. 10 el rellotge marca 1-30. Està clar que el ritme ha disminuït i que ja fa estona que camino i bufo. La pujada a la xemeneia és espectacular amb una senyera a dalt i molt bona animació per les persones del control i avituallament. Poc més i faig el cim. Porto 1-53 i ara ja només queda baixada.

Una primera part de baixada en la que cal anar en compte i més en el meu cas que porto unes sabatilles velles i gastades. Aquesta serà la darrera cursa per elles. Ja els hi ha arribat l’hora de descansar. Totes les zones perilloses estan molt ben senyalitzades i vigilades per tal que ningú prengui mal.

Un cop travessat un petit prat seguim baixant però per uns corriols més transitables. Agafo un ritme regular per anar fent, però no em veig amb forces per accelerar com vaig fer a la baixada del Puigneulòs. Passo el km. 20 en 3-00 justes. Ja falta poc, però abans d’encarar directes cap a Ripoll hem de superar una pujada que es fa molt llarga.

Ja es veu Ripoll, baixar una mica i estem als carrers de la vila, fins a la plaça del Monestir on arribo després de 3-20-08.

Amb aquesta cursa dono per acabada la temporada de curses de muntanya fins passat l’estiu.

Petits despistes són suficients

Diumenge i em llevo d’hora, com gairebé cada diumenge, a vegades per sortir a entrenar sol o amb els amics, i a vegades, com avui per anar a alguna cursa. Avui, després de 4 setmanes torna a tocar cursa d’orientació del circuït oros. Ahir nit vaig revisar alguns mapes per refrescar la simbologia que encara no domino del tot.

I aquest matí, primer esmorzar una mica i després preparar tot el necessari i cap a Santa Coloma de Farners. La previsió és de pluja, però de moment està núvol però d’aigua res.

Un cop a Sta. Coloma ultimo la preparació, estudio el mapa, esclafo una estona i tot a punt. Són 5490 metres 185 de desnivell i 16 fites. La sortida és en una urbanització. Les primeres 4 fites dibuixen una mena de quadrat en un bosc ple de talussos i amb vegetació baixa que impedeix córrer bé, però les trobo força bé, tret de la 3 en la que tinc que tornar a enrere. Havia passat pel costat sense veure-la.

La 5 i la 6 obliguen a trepitjar els carrers de la urbanització i es fan rapidament.

Ja torno a ser al bosc buscant la 7 que trobo amb facilitat dins d’una rasa. La 8 és lluny però el camí és fàcil i en lleugera baixada. Porto 30 minuts de cursa. A veure si aconsegueixo baixar de l’hora per primer cop!

La 9 també està lluny i és en pujada. Es nota. Bufo de valent. A mesura que m’apropo entro en una xarxa de petits camins complexa. Allà em trobo al Clemente un company de club que fa el C1, però que es troba desorientat en mig de tots aquells petits camins. Li dic que estic orientat i després d’equivocar-nos un moment de camí aviat la trobem. Ara cadascú torna a seguir el seu camí.

La 10 malgrat està lluny no suposa massa dificultat, així com la 11. Però mentre cerco la 12 que està ben a prop de la 11, acabo per trobar la 13. Re-oriento el mapa i aviat la 12 és meva i ara ràpidament la 13. Vull recuperar el temps perdut, però confonc un camí per un altre i això em fa perdre un temps preciós. Aquest parcial i el de la 12 seran els pitjors de tota la cursa.

Fins al final ja serà tot fàcil. 1-16-15 ha estat el meu temps final. Aquests petits despistes en algunes fites han estat els que han impedit apropar-me a l’hora. Al final he quedat 10 de 41. Tampoc està tan malament.

La masia de Can Llonch

Fa uns 10 anys o potser més que es parlava de la construcció d’un nou barri a Can Llonch. Fins aquell moment Can Llonch era una zona de camps abandonats al voltant de la masia del mateix nom. Coneixia la zona perquè era un dels llocs pels que acostumava i encara acostumo a córrer. En aquells moments tot eren camins i alguns ametllers i oliveres. La masia malgrat estar abandonada estava en força bon estat.

Amb els anys a mesura que Sabadell ha anat creixent, allà on hi havia una masia i els seus camps de conreu s’han construït carrers i blocs de pisos: Can Oriach, Can Rull, Can Borgunyó i les masies han anat desapareixent engolides per l’asfalt i la ciutat. Algunes d’elles, poques, amb el temps, un cop semblava que ja no hi havia res a fer pel seu mal estat, s’han conservat, rehabilitat i destinat a nous usos.

A Can Llonch mentre es feien primers els carrers i avingudes del nou barri i després els pisos i habitatges la masia s’anava deteriorant, primer amb la caiguda de la teulada i després amb l’enrunament d’algunes de les seves parets. Els pisos creixien i la masia cada cop més malmesa continuava allí. Semblava que el seu futur era clar, desaparèixer. Només quedaria en el record d’algunes fotografies i en el nom del nou barri.

 

Però per sorpresa ara que ja sembla més fàcil tirar-la a terra que conservar-la l’Ajuntament diu que la rehabilitarà i que l’utilitzarà per oferir algun servei als ciutadans del barri, potser un ambulatori. La veritat és que no els entenc, ¿ no hauria estat més fàcil no deixar caure la masia i començar la rehabilitació o al menys impedir que caigués fa 10 anys que no pas ara ?

Però com gairebé sempre primer es deixa caure i després s’ha de fer una gran despesa per aguantar les 4 parets exteriors, fer la teulada i totes les parets de dins de nou. De fet de la masia tan sols restarà la forma exterior, la resta haurà de ser tot nou. Té sentit tot plegat ?

Orientació a Cabrera de Mar

En principi aquest diumenge no tenia previst anar a aquesta cursa. Avui tenia que està fent la primera etapa de la Via Verda Olot-Sant Feliu de Guíxols. Però les previsions de pluges m’han fet canviar els plans i deixaré la Vía Verda per millor ocasió.

Per primera vegada repetia cursa, sota la vigilància del Castell de Burriac. Malgrat que el lloc de sortida variava pensava que utilitzaríem el mateix mapa que fa dos anys. He fet la inscripció avui mateix. De moment no plou i m’ofereixen sortir a les 9.42. Són les 9.33 i dic que sí ja que d’altra manera hauria d’esperar fins passades les 11. Tinc poc temps per preparar-me. Just posar-me tot el necessari i arribo a la sortida amb el temps just per agafar el mapa i sortir.

Sortida per un carrer asfaltat i senyalitzat. M’aturo un moment per qüestions “tècniques”. Mentre enfilo la pujada d’aquest carrer dono les primeres ullades al mapa i veig que malgrat tenir alguna zona que ja coneixia gairebé més de la meitat és nou per mi.

Arribo al triangle lloc real de la sortida. Agafo un corriol en direcció a la fita 1. Està lluny i anar en línea recta suposa superar alguns barrancs. Miro el mapa per si hi ha alguna alternativa, però no la veig, per tant, barranc avall. M’enganxo amb unes bardisses i tinc algunes dificultats per sortir de la situació. Ara toca pujar amunt i com puja! Només començar ja toca bufar de valent. I vinga pujar, la fita està al cap d’amunt. A dalt de tot m’oriento de nou la 2 està avall. En aquesta baixada em recupero de l’esforç de la pujada anterior.

Cercant la 3 que està en unes pedres trobo un petit barranc que no assenyala el mapa. Alguna cosa passa! Identifico el lloc al mapa, estic una mica massa a l’esquerra. Les pedres que he pres de referència són unes altres. Rectifico i continuo camí de la 4. Quant estic a prop de la 5, veig sortir un corredor a la meva dreta. Penso que allà deu trobar-se la fita. Hi vaig i resultat que hi ha una fita, però no és la meva. Em torno a situar en el mapa fins trobar la 5 al bell mig del bosc.

Agafo un corriol per anar cap a la 6. Arribo a un lloc on hi ha corriols per tot arreu. Cal vigilar per agafar la direcció correcte. Crec que ho aconsegueixo. Un corredor creua el camí que porto i em fa dubtar, però decideixo no caure de nou en la trampa i segueixo en la mateixa direcció que portava i al cap de poc localitzo la fita.

La 7 queda molt lluny. Miro el mapa. Una complicada xarxa de corriols a través del bosc m’hi pot portar. Però aquesta és una zona on fa dos anys vaig estar perdut molta estona. És massa fàcil no agafar el corriol correcte. Veig la possibilitat de baixar al camí principal i malgrat donar molta volta trobar la 7 sense massa problemes. Així ho faig. Aprofito mentre corro per la pista per pensar com atacar la 8 i la 9. No semblen complicades. Sense més clico la 7. Estic a meitat de cursa i porto 1 hora exacta. Tinc la sensació que vaig lent.

Per arribar a la 8 va tot bé. Per anar a la 9 baixo per un corriol guapíssim. Un cop a baix em trobo amb un parell de corredors i em descentro una mica. Arribo a la 9. La 10 està a prop però malgrat que estic per la zona on es troba em costa una mica de localitzar-la. Les darreres fites estan totes molt a prop una d’altra. I a més en un terreny molt favorable, amb poca vegetació i de baixada.

Enfilo de nou el mateix carrer pel que he sortit, però de baixada, passo per les dues darreres fites i s’ha acabat: 1.-29-20. No estic del tot satisfet. Malgrat que no he comès grans errades si que hi ha llocs en els que he perdut una mica de temps. Crec que l’opció que he pres per anar de la 6 a la 7 no ha estat la millor.

Al final he aconseguit acabar aviat i un cop a casa encara m’ha donat temps de dutxar-me i anar a prendre el vermut al bar. Al vespre surten les classificacions i tot sorprès veig que he estat tercer!

El Puigneulós convertit en Puig Canals

La Jonquera quedava lluny i a més la cursa era en el cap de setmana del canvi d’hora. Vaig decidir anar-hi a dormir el dissabte. Com que estava a prop de Verges vaig intentar aconseguir entrades pel darrer concert de Llach. Evidentment no va ser possible.

Després d’un hivern de temperatures suaus, portem uns dies de fred i nevades. Les previsions pel diumenge no són gens bones. A recollir el pitrall el mateix dissabte el vespre ja ens anuncien que tenen que retallar la cursa per les inclemències del temps: neu gelada, tramuntana i fred. En lloc d’arribar al Puigneulós (1256 metres) pujarem fins el Puig de les Canals (894 metres), uns quants metres menys de desnivell i uns 7 km. menys de cursa. És una llàstima no fer el cim, però el fet que s’escurci el recorregut personalment em va bé.

A la pensió on dormo s’olora ambient de cursa. Està plena de corredors. Al menjador ens ajuntem una bona colla per esmorzar, alguns d’ells coneguts d’altres curses, i anem a escoltar el briefing previ a la cursa. Ajudat’s pel Google Earth fan una explicació molt complerta i detallada del nou recorregut de la cursa. Al sortir de la sala on s’ha fet el briefing ja cauen gotes. Sembla que tindrem mal temps. És obligatori portar el tallavents i ens aconsellen anar abrigats. En aquestes circumstàncies es fa difícil escollir la roba a posar-se. Opto per malles llargues, samarreta de màniga llarga, buf i la gorra vermella de totes les curses. El tallavents, els guants i el tapaorelles els portaré a la cintura per si em fan falta.

Després d’escalfar veig la sortida de les noies i passo la revisió del pitrall. Ja fa estona que no plou. Allà trobo al cronops amb qui feia molt temps que no coincidia. Donen el tret de sortida. Aquesta és la primera cursa del circuït català de curses de muntanya de la temporada i en la que estreno categoria. Ja sóc master!

Aviat abandonem el poble i l’asfalt, i ens enfilem per una pista forestal prou ample per tal de que s’estiri la cursa i cadascú vagin ocupant la seva posició. Primer avituallament a Mas Brugat, km. 2.7 amb 19 minuts de cursa i deixem la pista per agafar un corriol que s’enfila amunt.

Ara ja és més difícil córrer i en molts trossos cal caminar. Mentre pugem, fins el km. 6.1 podem contemplar unes bones vistes amb la Jonquera allà al fons. Des d’aquí baixem primer per un corriol, i una pista forestal, després. Malgrat està ennuvolat es veu tota la plana de l’Empordà i el mar allà lluny.

Aviat s’acaba la bona vida i comença la pujada més dura per un corriol dret i costerut on és impossible córrer fins coronar el Puig de les Canals el punt més alt de la cursa. Porto 1-28 de cursa. Fa vent, però no fa falta el tallavent. Des d’aquí podem contemplar la carena blanca del Puigneulós.

Ara ja tot és pràcticament baixada. Això si que m’agrada. Primer un corriol i després una pista forestal amb petits tobogans, fins arribar a una pista estreta i amb forces pedres, però de bon córrer que baixa molt fort en direcció a La Jonquera. Estic fort i baixo a bon ritme avançant a una bona colla de corredors. Tornem a passar per Mas Brugat i enfilem els darrers kms. fins a La Jonquera, on arribo amb 2-17-42 molt satisfet de com m’ha anat tot.

Allà em pengen una medalla i puc menjar pa amb tomàquet, embotit i fruita a dojo així com beguda. Una bona dutxa, veure com donen els premis als guanyadors i cap a casa esperant la propera.

Orientació a Togores

Per fi arribava el gran dia. La darrera reunió va ser el dimarts i tota la setmana ha estat un anar i venir missatges entre el grup per tal de no oblidar res. Sembla que ho tenim tot controlat. El número d’inscripcions va augmentant i això fa pujar el grau de tensió.

A les 7 hem d’estar a la sortida per començar a preparar-ho tot. M’aixeco aviat, així tinc temps d’esmorzar una mica i poder veure el final de la F-1.

Arribem al pont i mentre tres (Clemente, Bernat i Manel) van a posar les fites, comencem a muntar la infraestructura necessària. Hem de col·locar algunes coses a un lloc diferent del previst, ja que ens sembla millor. La tasca del Xavi organitzant i prenent decisions és important. És el que té més experiència en aquest tasques organitzatives i es nota. Tots fem el que podem o el que sabem.

 

A les 9 ja ho tenim tot a punt i comencen a arribar els primers participants. La primera feina important és per la taula d’inscripcions on sempre cal resoldre incidències amb paciència. A les 9.30 donem la sortida a un que ha demanat avançar la seva hora per un tema personal. I a les 10.00 comencen la resta de sortides de minut en minut. En algun moment es produeix alguna aglomeració, però es van solucionat sense més. A partir de les 11 ja queda poca gent per sortir. Tothom està corrent pel circuït, encara no ha arribat ningú. A les 11.30 surt una parella amb els seus dos fills a fer el C-3. Són els últims.

Ja han començat a arribar i cal comprovar si han trobat totes les fites i el temps emprat per fer les classificacions. Al principi és divertit, però a mesura que s’acumulen les targes la feina es fa feixuga. Sembla que no s’acabarà mai. En algun moment tinc la sensació de caos. Encara no han arribat els darrers i no hem controlat totes les targes, però donem els premis i comencem a recollir tot esperant que tothom acabi.

Encara s’ha d’anar a recollir les fites, i al vespre caldrà penjar la classificació a Internet.

Finalment ha estat un èxit de participació. Hi ha algunes queixes, però també comentaris molt elogiosos sobre el lloc on s’ha realitzat la cursa. Ara tocarà fer valoració per tal que la propera surti millor, i evitar algunes petites errades.

Ruta dels Tres monestirs

La Ruta dels Tres Monestirs amb sortida al Monestir de Sant Cugat i arribada al Monestir de Montserrat amb 53 km. quilometres de recorregut feia temps que estava en la meva agenda, però sempre per un motiu o un altre quedava per fer. Feia 4 anys que no participava en marxes d’aquest tipus. La darrera va ser la Travessa al Montseny l’any 2003.

Vaig pensar que fer aquesta marxa mig trotant, mig caminant seria un bon entrenament tot pensant en el Circuït Català de Curses de Muntanya que s’iniciarà properament.

Els dies abans vaig mirar quin havia estat el meu temps en marxes d’aquestes característiques i em va semblar que la podria fer amb més de 7 hores. Com que hi havia marge entre les 5 i les 7 per la sortida vaig aprofitar per dormir una mica més i a les 6.30 segellava la tarja davant del Monestir. Cap dels meus coneguts feia la marxa, i per tant, anava sol. Però quina va ser la meva sorpresa! quan mentre estava fent la foto del Monestir va aparèixer en Dennis, un company al que conec d’altres curses de muntanya, i decidim fer-ho junts.

 

De bon matí i encara de nit, fa fresqueta i anem trotant juntament amb un altre participant que feia una setmana havia participat en la marató de Barcelona amb el que farem la primera part del recorregut junts, tot avançant als que havien sortit abans que nosaltres i anaven caminant. Sortint de San Cugat ja trobem les primeres rampes, i passat el primer control mentre contemplem la sortida del sol per darrera de la Serralada Litoral, ja podem veure les dues muntanyes que són el nostre destí. Primer la Mola i allà molt més lluny Montserrat.

 

Ara toca planejar una mica i una lleugera baixada fins travessar l’autopista, direcció Terrassa, on primer trobem un avituallament amb xocolata desfeta i més endavant un bon entrepà de botifarra. Portem dues hores de camí i gairebé 18 km, però ara comença la marxa de veritat amb l’ascensió fins al Monestir de Sant Llorenç del Munt.

Pugem caminant el més ràpid possible, tot xerrant amb el Dennis de curses, política, i de qualsevol cosa que ens passa pel cap. En aquesta part del recorregut no parem de trobar gent. Fem el cim amb poc menys de 4 hores. Aproximadament és la meitat del recorregut, pel que fem una previsió d’unes 8 hores.

 

La baixada per la Cova del Drac i la canal de l'Abella es porta fins a Can Robert és ràpida. Aquí agafem amb poques diferències el mateix camí que fa servir la Matagalls-Montserrat. Com sempre després de la baixada l’ascensió al Turó del Queixal de la Serra de l’Obach es fa llarg i pesat i alentim la marxa. El sol comença a notar-se i la calor es fa sentir. Sort que aviat som a la Casa Nova de l’Obach on podem menjar un nou entrepà. Tot s’ha dir no tant bon com el de botifarra. Portem 5 hores 30 de camí. Tret de petites pujades ja tot el camí és baixada fins a Monistrol. Aprofitem per trotar sempre que les forces ens ho permeten. Ara ja no trobem a tanta gent.

Poc abans d’arribar a Monistrol ja  decidim que la pujada a Montserrat cadascú l’afrontarà al seu ritme per no condicionar al company i així ho fem. Comencem a pujar després de 7-46 de camí. Calculem que la pujada ens portarà una hora. El Dennis està més fort, però al cap d’una estona el trobo aturat amb una rampa. Parlem un moment i em diu que anirà pujant a poc a poc, que ja ens trobarem a dalt. Al principi pujo amb força, però vaig alentim el pas i em passen alguns companys. Finalment arribo cansat, però satisfet amb poc menys de 9 hores, 8-58. L’objectiu de les 7 hores queda molt lluny. Crec que darrerament soc molt optimista amb les meves previsions. El Dennis triga un quart d’hora més a arribar.

Recollim una ceràmica molt bonica, bevem i mengem una mica de coca i anem a buscar l’autocar que ens té que tornar a casa, però hem d’esperar gairebé hora i mitja per tal que s’ompli i poder arribar a casa per descansar.

He guanyat!

Cinquena cursa d’orientació en el que va d’any i segona d’aquest cap de setmana. Malgrat haver corregut ahir no em trobo cansat. Fa un magnífic dia i tinc ganes de d’afrontar el nou repte.

Arribo aviat a Canovelles, lloc on es celebra la cursa i compleixo amb tots els preparatius habituals. Soc el primer en sortir del club i tinc poc temps per parlar amb els companys.

Arriba l’hora de sortir i corro fins el triangle mentre tracto de veure i orientar el mapa. Està en una cruïlla de camins i de nou no necessito la brúixola. Sense perdre temps ja sé quina direcció he d’agafar cap a la primera fita. Trobo la segona i la tercera sense problemes.

 

Per anar a la 4ª opto per agafar els camins. Després a casa amb més tranquil·litat veuré que hi havia una possibilitat molt millor. Però malgrat trigar més, la trobo sense problemes, el mateix que la 5. Camí de la 6, al saltar un rierol, perdo una sabatilla que em queda enfonsada al fang. Soluciono el problema i corrent cap a la 6. Tot va bé. He aprés a córrer en direcció a una fita i començar a estudiar el camí de la següent i això em dóna resultat ja que quan arribo pinço i no tinc que aturar-me a pensar quina direcció tinc que prendre.

De la 7 a la 8 hi ha una bona distància però aconsegueixo traçar una ruta prou directe. Camí de la 9 em costa córrer en la pujada. La 9 està ubicada al costat d’un pou i han aprofitat per deixar-hi una caixa amb ampolles d’aigua que em van d’allò més bé.

La 10 està de baixada i me l’ha passo, però rectifico immediatament. La 11 està molt lluny però trobo un camí tot recte. La 12 no presenta problemes i la 13 tampoc, malgrat que està en lloc força embolicat. Ja només resten les 4 últimes fites que estan totes molt juntes. Les tres darreres fites les faig darrera dos orientadors més i malgrat estar molt a prop no aconsegueixo atrapar-los. Total ha estat 1-06-31 per 5.470 metres de recorregut, 230 metres de desnivell i 17 fites.

Estic satisfet de com m’ha anat. Dono un tomb per allà, però com no arriba cap company de club me’n vaig cap a casa, que aquest matí fan una Jornada de Portes Obertes al Castell de Can Feu, i tinc ganes de veure’l.

Fa poc han penjat la classificació i veig que he guanyat. És la primera vegada a la meva vida que guanyo una cursa!!!