La Llanera està trista

La Llanera Trail

22,3 km. 2-52-00 7-43 x km. 413 mestres desnivell positiu

295è. de 321 classificats i 37è. de 44 classificats en Màsters Masculins

Quan vaig fer la Llanera Trail distància marató el gener del 2018, em vaig fer el propòsit que un altre any faria la mitja marató.

A excepció de curses d’orientació i rogaines, fa gairebé dos anys que no participo en una cursa. La darrera va ser pocs dies abans que ens quedéssim tots tancats a casa. Després de tant de temps l’agafo amb ganes. No tinc massa clar com em trobo de forma, i em marco l’objectiu de baixar de les tres hores i apropar-me tot el que pugui a les 2-45. Per fer-ho, em divideixo la cursa en tres parts de 7 kms. Com ja fa dies el matí s’ha aixecat molt fred. Veig la sortida dels que fan la marató. Saludo a coneguts que em vaig trobant i fem petar la xerrada. Escalfo una mica, més aviat per no passar fred que una altra cosa i em col·loco a darrera de tot esperant el tret de sortida.

 

Surto sense pressa al costat dels escombres. En aquesta primera part d’asfalt intento agafar un bon ritme, i malgrat que em costa, ja començo a atrapar a algun corredor. Tothom ha sortit escopetejat. Aprofito la baixada de la Cobertera, i tota la pista de la riba del Ripoll, per anar força ràpid abans no iniciar la primera pujada. Quan comença, el fet de conèixer-la bé em permet seguir fort. Passo el km. 3 amb 18 minuts pelats, molt més ràpid del que esperava. He començat molt fort. Igual ho pagaré més endavant. Just passar el km. 5 m’avancen els primers de la cursa de 13 kms.  

Ens endinsem en el corriol que circula pel mig del riu Tort i enfilem la primera pujada realment forta. Avanço a un company de la UES que feia temps que tenia al davant i que no m’ha estat fàcil atrapar. Ja som al pla de Togores i de nou es pot córrer. Em sorprenc del bé em trobo i del temps que porto al passar pel km. 7: 47-30.

A partir d’aquí la major part del recorregut és corriol amb continues baixades i pujades. Vaig una bona estona darrera d’un invident amb els seus dos guies amb barra i observo com ho fan. Li  descriuen amb tot de detall com és el terreny pel que corren. En algunes zones on han de creuar petits torrents tenen més dificultats, així com en les zones més revirades dels corriols. Però quan estan en una zona més plana i corrible van molt més de pressa que no pas jo.

En una forta baixada que acaba en un petit torrent s’aturen per deixar-nos passar ja que ells s’han de prendre el seu temps per passar aquest obstacle. Realment em costa molt imaginar les sensacions de l’invident participant d’aquesta activitat.

Vaig una bona estona en fila índia darrera d’un grupet al que no puc avançar fins arribar a una pista més ampla. En tot aquest tram estic anant molt més lent que en la primera part de la cursa.

De cop i volta al mig d’un camp hi ha un helicòpter de emergències sense ningú a dins. M’estranya molt la situació i penso que el tenen allà per si cal actuar. Però una mica més endavant, en una pista, ens trobem amb tot un desplegament de mitjans (mossos, ambulància, bombers, policia local). La persona accidentada està darrera d’unes pantalles. No sabem el que ha passat però sembla greu. 

Entrem en la zona coneguda amb el nom del laberint, una zona especialment divertida al mig del bosc de Togores, amb corriols estrets per entre arbres amb giragonses constants. Passo el km. 14 amb 1-52-30. He fet aquesta segona part amb 1 hora 5 minuts, gairebé 17 minuts més lenta que la primera. 

 A l’avituallament pregunto per l’accidentat i em confirmen que és de la cursa i que el seu estat és greu. M’ho trec del cap i segueixo endavant. Conec bé tot el que resta de cursa i apresso el pas. Tinc forces i em trobo bé. Haig d’aprofitar aquest terreny favorable abans no arribi el temut Mortirolo. Deixo a algun company enrere, però vaig molt sol i no tinc referències per davant.

Intento pujar el Mortirolo trotant, però l’acabo caminant. Ja torno a estar a l’asfalt. Ja és evident que la cursa fa més de 21 km. Passo el 21 amb 2-44, o sigui 52 minuts en aquesta tercera part, i per tant, objectiu inicial assolit. Tota la part d’asfalt segueix sent favorable i estiro la gambada. Arribo satisfet amb el temps i les sensacions. És el moment de gaudir d’un bon avituallament regat amb cervesa.

 

Preocupat pel que li ha passat a l’accidentat pregunto i em confirmen el fatal desenllaç. És un cop fort i inesperat. Penso en el moment en que he passat pel seu costat. És quelcom que ens pot passar a tots. Cap de nosaltres està lliure de patir un accident d’aquest tipus. És inevitable. No és cap consol pensar que ha mort fent el que li agradava. Hi ha manera d’evitar-ho? Cap de nosaltres quan participa en una activitat esportiva i de fet tampoc en la nostra vida diària pensem que això ens pot passar a nosaltres. Ell ja no hi és. Per ell tot ha acabat de cop. Els que passaran un mal tràngol serà la seva família i els seu amics.

El retorn a casa, és un retorn ben trist. No em puc treure del cap el que ha passat. Ha estat una Llanera Trail molt trista.

Arriben els Ultra-Veterans

Rogaine del Berguedà - Avià

26,8 km.  5-44-10 12-53 x km. 952 metres de desnivell, 1rs. Categoria Ultra-Veterans

Com tot aquest gener s’aixeca un dia ben fred per l’estrena de la categoria d’ultra-veterans. A la tardor del 2012 a la Rogaine de les tres valls vaig ferequip amb el Joan per primera vegada. Aleshores vam estrenar la categoria de Super-Veterans, majors de 55 anys. Han passat 10 anys i ja som Ultra-veterans, majors de 65 anys. En aquests 10 anys hem fet 28 rogaines com equip “Som-Mas-Sa”, o sigui “Som Masferrer i Sánchez”. Som Mas-Sa grans, Mas-Sa bons, Mas-Sa atrevits, Mas-Sa de tot ....

El Joan ha estat un parell de mesos sense entrenar per uns problemes encara no resolts del tot, per tant, avui tocarà agafar-s’ho amb calma. Busquem una zona de solet per elaborar l’estratègia. Mirem com estan situades les fites i decidim repetir més o menys el que vam fer fa un parell d’anys, però abans de dirigir-nos cap el Nord pentinarem unes quantes fites de les que tenim a l’Oest, que ens agraden i que ens permetran sumar una bona colla de punts. Un cop tenim més o menys definida l’estratègia ens dividim les tasques, el Joan mira si s’enllacen bé les fites i jo mesuro la distància que hem de fer, per si quadra amb el nostre estat físic. Ens marquem un fita, la 41, per decidir com encarar el final de la cursa.

Ens posem en marxa. Passem pel cotxe a deixar el que portàvem per no passar fred i comencem segons el pla decidit. El fet de perdre aquestes moments al cotxe, fa que no trobem gairebé ningú en aquest inici de cursa. En la primera hora de cursa fem totes les fites previstes en la zona plana: 51-46-75-77-36 i encarem la pujada. Havíem previst passar per la 81, però veiem que és un cul-de-sac i no ens agrada. Mentre ens hi apropem anem pensant i veiem que si deixem aquesta 81 tindrem temps de fer-ne tres que hi ha al pla i fem el canvi.

Ens dirigim doncs a la 74 i d’aquesta a la 91. Les zones obagues estan ben blanques i el fred és ben viu, en canvi en les zones on ens toca el sol la temperatura és agradable. 

 

Seguim per la part alta de la cursa, amb alguna pujada feixuga, però anem fent a bon ritme i localitzant les fites sense massa dificultat. Ja és hora de fer un mos per recuperar forces: 61, 92 i 82. Aquí havíem calculat està a meitat de cursa i ho passem amb 3 hores i 10 minuts. Anem bé.

 

Ara toca baixar de nou al pla, per un corriol molt dret que ja vam fer en l’edició de fa dos anys. Avui baixem molt més lentament. L’Strava no enganya i ho remarca ben clarament: fa dos anys gairebé 13 minuts i avui 17 i una mica més. Ja som al pla i empalmen les tres fites que no havíem previst inicialment i que substitueixen la 81: 35-52-44. Creiem que ha estat una bona decisió.

Una petita pujada fins la darrera fita de 9 punts d’avui, la 97 i seguim endavant, 55 i 41. De camí a la 41 ja hem decidit que optem per un final de cursa conservador. Vist des de la taula de casa potser podíem haver estat una mica més agosarats, però en cursa ho hem dubtat gens.   

A partir d’aquí anem atents al rellotge per anar prenent les decisions. Ens trobem bé físicament, millor que altres vegades. Les cames es noten però seguim portant un bon ritme. Segurament és així perquè avui no hem forçat en cap moment. Només trotem a les baixades i no en totes. Complim el pla final sense problemes: 67-54-73-87 i 64, ja dins del poble. Tenim temps d’anar a la 43, però ja en tenim prou per avui i ens dirigim a l’arribada sense presses. Ens ha sobrat més d’un quart d’hora.

Aquest és el resum de fites i punts per hores:

 

Primera hora	5 fites	26 punts
Segona hora	2 fites	16 punts
Tercera hora	2 fites	15 punts
Quarta hora	4 fites	20 punts
Quinta hora	4 fites	23 punts
Sexta hora	4 fites	26 punts

 

Analitzant la cursa hem fet poques fites i pocs punts en la segona i la tercera hora. Potser anar a la part alta no ha estat tan bona decisió. Sempre costa de saber el que és millor.

Donem per inaugurada la categoria d’ultra-veterans. I per ser el primer any en aquesta categoria hem decidit que a l’agost anirem al mundial a Txèquia. Tocarà preparar-se bé, que allà seran 24 hores.

La darrera del 2021

Rogaine Marató TV3, Collserola

20.4 km. 4-00-03  11-43 x km. 546 metres de desnivell

118 punts, 11è de 20 classificats

De nou a les acaballes de l’any participo en la Rogaine que organitza el Senglar Orientació a Collserola. Tinc quatre hores per trobar el major nombre de fites i sumar tots els punts possibles. Conec bé la zona d’anteriors edicions.

El meu objectiu és apropar-me a fer 21 kms., tal com vaig fer en la meva darrera participació fa dos anys. En contraposició al recorregut que vaig fel 2019 avui decideixo arriscar i intentar anar a les fites de màxima puntuació que hi ha al Sud-Est del mapa.

A la sortida ens ajuntem una bona colla de coneguts. El termòmetre marca 0 graus. Quin fred!

Com fa un parell d’anys abans d’allunyar-me de Sant Cugat repasso totes les fites del Nord-Oest del mapa. Ben aviat entro en calor. Em començo a treure roba abans d’arribar a la primera fita.

 

En aquesta primera part un parell d’errades em fan donar més volta de la necessària per arribar a les fites planificades, però segueixo el pla previst. Després de les fites de Can Borrell i del Sant Adjutori dubto de si continuar amb el pla inicial o desestimar la 52 i la 81 i dirigir-me directe al Sud-Est del mapa. Porto 1-25. M’arrisco i segueixo endavant.

Passo la 81 amb 1-53, i començo a fer càlculs per passar per la 97 amb entre 2-30 i 2-40, però aquests càlculs se’n van a norris amb un parell de camins dibuixats al mapa com a poc visibles però que en la realitat resulten gens visibles i s’acaben convertint en el arriscat esport de fer el senglar pel mig dels boscos de Collserola i el que podia haver sigut força ràpid es converteix en quelcom molt lent que em fa perdre temps i també gastar més energies del compte. Acabo passant per la 97 situada al Turó de la Magarola, un 100 cims, amb 2-54. Estic molt lluny de l’arribada i ja puc començar a espavilar en el camí de retorn.

Conec bé el corriol i avanço força ràpid, però el temps és implacable. Passo la 67 amb 3-37 i les fites de més al Nord ja no són abordables. Em dirigeixo de cap a l’arribada. M’avança el Toni que està fent el mateix final que jo. Ens retrobem a la 31 i encarem junts el final. Anem justos de temps. No sé massa bé el temps que tinc de marge, ja que havia posat en marxa el cronòmetre amb una mica de retard. Arribo tan i tan just que penalitzo 5 punts per tan sols tres segons de retard. Tinc clar que no he escollit la millor estratègia.

 

Aquesta és la meva darrera competició del 2021. En total hauré fet 5 rogaines i 10 curses d’orientació a peu. Sumo 577 competicions, a només 23 de la meva cursa 600. Quina i quan serà? El 2022 també serà l’any en que arribaré amb la meva cursa 250 d’orientació. Estic només a 8 curses. Comença el compte enrere per arribar a aquestes dues xifres tan rodones.

Un dia de Calma

Pla de la Calma

17,9 kms. 3-30-52 11-50 x km. 442 m+

En la revista Vèrtex del passatmarç/abril (Núm 294) hi havia una proposta que va cridar la meva atenció: “Romànic al Montseny.- La colonització medieval d’un massís” que formava part del llibre “Romànic i Montseny. Itineraris per conèixer els temples romànics del Montseny”, escrit per Oscar Farrerons Vidal.

La proposta inclou la pujada al turó del Tagamanent, però com que aquest ja el conec d’altres vegades decideixo no pujar-hi. Aparcat el cotxe en el lloc habilitat per fer-ho em dirigeixo cap a l’Agustí, una masia enorme i en bon estat de conservació i que és la seu del Museu Etnogràfic del Montseny. És un matí fred, i amb un sol que no acaba d’escalfar l’ambient. Les zones ombrívoles estan ben glaçades. Aquest any el fred de l’hivern ha arribat ben aviat.

Els primers corriols són una mica perdedors, però ben aviat entro en un corriol que ja no deixaré fins albirar una altra de les gran masies de la zona, el Bellit. Abans passo pel davant del gran roure del mateix nom. Una bona colla d’oques que devien estar fent el seu passeig matinal s’esveren d’allò més quan es topen amb mi de cara. Crec que s’ha portat un bon ensurt. Em surt a rebre un gos amigable que em segueix un tros a veure si li dono quelcom que pugui ser del seu interès. Son uns pidolaires de mena.

 

El camí penetra un centenar de metres en un tancat on s’avisa de l’existència de braus. Camino amatent per si apareixen, però no els veig pas enlloc. Travesso amb facilitat diferents torrents. Si la vegetació de la primera part de la ruta estava dominada per les alzines i algun roure, ara l’arbre que domina és el faig, uns faigs ja totalment despullats de les seves fulles. Una bona catifa de colors tardorals senyoreja el camí. Fan venir ganes de tornar en un altre temps per poder contemplar aquestes fulles encara en els arbres. 

El passeig per aquest bosc s’acaba a Can Figuera. Des de l’era de Can Figuera puc contemplar una part de la plana d’Osona coberta per la boira. I lluny tenim els Pirineus ja coberts de neu fins cotes ben baixes.

 

Abandono els boscos que fins ara m’ha rodejat i m’endinso per pistes amples en el paisatge més típic del pla de la Clama: un relleu lleugerament ondulat cobert per matolls, conegut com landa on abunda el bruc, el ginebró, el ginestell i les falgueres. Aprofito per posar-me a trotar i pujo fins el que és el seu punt més alt, el Puig Drau (1345 metres), el que gairebé podem considerar un petit promontori del Pla de la Calma. La pujada és suau. Al seu cim puc contemplar els tres gegants del massís del Montseny (Matagalls, Les Agudes i el Turó de l’Home), tota la vall de la Tordera i ja més lluny la Serralada Litoral i el mar. De camí al Puig Drau observo una gran zona agrícola en la que hi estan treballant.

 

Un cop fet el cim, ja inicio la tornada fins al cotxe, no sense passar per un parell de llocs de cert interès. Primer de tot la barraca d’en Ramon que malgrat que externament sembla una barraca més sense més importància, en el seu interior es troba l’estela de la Calma, una pedra amb inscripcions decoratives que es creu que data del neolític. 

 

No massa lluny d’aquí hi ha el túmul de les Pelunques del que no trobo massa informació del que realment és i de per quina raó es troba ressenyat en els mapes de la zona.

Més endavant passo per la Casanova del Bellit, una construcció força moderna que encara s’utilitza com a lloc per guardar bestiar, però que no revesteix massa interès. A partir d’aquí i ja gairebé sempre en lleugera baixada em dirigeixo a la pista principal del Pla de la Calma i per ella m’arribo fins al cotxe. Ha estat un matí ben aprofitat amb aquest recorregut fàcil, tranquil i en calma total.

 

Powered by Wikiloc

Adéu a la categoria de Superveterans

Rogaine Cap de Creus (8 hores)

25,0 km.  7-50-20  18-11 x km. 748 metres de desnivell, 3èrs de 4 equips classificats en Superveterans categoria masculina.

Cap de Creus ens espera per una Rogaine de 8 hores, la darrera rogaine de la Copa Catalana d’aquesta temporada. Faig equip amb el Felip, aquesta vegada sense gos ja que la organització els ha prohibit. Farem tota la Rogaine caminant, sense presses, però sense pauses.

Primer amb autocar i després caminant l’organització desplaça a tots els participants al punt de sortida al mig del no res en un lloc que podem qualificar d’inhòspit i on fa menys fred i menys vent del que esperàvem, encara que tampoc es pot dir que l’espera sigui massa agradable.

Amb el mapa el primer que veiem és que hi ha unes quantes fites interessant al mateix Port de la Selva i que no volem deixar escapar. La idea seria arribar a la zona urbana quan es comenci a fer fosc. Amb el final de cursa decidit, toca pensar en la resta del mapa. Fem una planificació oberta de les zones i fites que creiem més interessant. Al llarg de tota la rogaine anirem canviant les decisions sobre la marxa.

Sortim en direcció Sud per fer un bucle de 4 fites abans de marxar cap el Nord. Inicialment havíem pensat fer-ho en una direcció i l’acabem fent a l’inrevés. No tenim massa problemes per localitzar aquestes fites, ja que ens trobem molts equips, però sí que ens fem conscients que avançar fora dels camins no serà gens fàcil. És un terreny pedregós i farcit d’esbarzers, argelagues i altres plantes que punxen que dificulten en molts moments la nostra progressió i fa perdre molt de temps. Hem resolt el bucle (42, 31, 61, 43) en menys d’una hora, i ens encaminem en direcció al Nord.

No veiem un trencall i seguim per un corriol. De cop i volta no ens quadra res i som conscients de la nostra errada. Girem sobre els nostres passos i rectifiquem per trobar dues fites de 5 punts (54 i 56) molt a prop una d’altra.  

Camí de la 96 passem pel costat de dues grans masies abandonades. Serà una constant al llarg de la Rogaine trobar aquestes grans construccions abandonades fa molt de temps i molt deteriorades. Ens fan pensar en quan en aquests llocs hi vivia molta gent, i els motius que en un moment donat els impulsen a deixar casa seva i canviar d’aires cercant una millor vida. Tot aquesta zona avui en dia pràcticament deshabitada, i que només rep la visita d’excursionistes, en altres temps havia estat molt i molt poblada. Una altra mostra ho son la infinitat de feixes. Gairebé no hi ha tros de terreny sense feixes i més feixes que indiquin que el que ara és una zona erma i envaïda de matolls punxeguts havia estat una terra de conreu que suposem devia ser fèrtil.

 

La 96 la trobem força amagada sota d’un tallat, però la localitzem amb una certa facilitat. 

 

De camí a la 71 passem per davant una altra de les edificacions enrunades. Sembla que vol ploure i per alguns moments hem de suportar forts cops de vent, que per sort són puntuals. La inclinació d’alguns dels pins que ens rodegen no és cap casualitat.

La 72 no entrava en els nostres plans inicials però ens sembla que és una bona opció. Quan estem en el llom on l’hauríem de trobar. Visitem totes les roques que veiem, però no la trobem. Està molt més avall del lloc on la buscàvem, i al seu costat no hi ha cap roca, com indica la descripció de control. Ens quedem en el dubte de si està on tocava.

Per arribar a la 53 ens cal travessar de nou per entremig de les maleïdes punxes, però ja la tenim. Havíem pensat anar a la 95, però desistim perquè no veiem una manera fàcil d’arribar-hi. De camí a la 68 observem roques amb les típiques característiques de la zona degut a l’erosió que provoca la tramuntana i també travessem una bonica riera.

 

Després de la 68 ens asseiem en uns bancs davant de Sant Baldiri de Tavallera per menjar una mica i replantejar la nostra estratègia pel que resta de cursa: poc més de 3 hores i mitja amb només un parell d’hores de llum natural.

Ens encaminem cap a l’única zona de bosc blanc de tot el mapa i que ja havíem marcat com una zona interessant des del principi. Cada vegada ens arrisquem menys en les nostres decisions i optem per utilitzar al màxim camins i corriols i només anar camp a través quan resulta imprescindible. Així fem 77, 34, 86 i 32. Aquí el Felip veu una fita propera, la 78, i de fàcil accés i que no havíem considerat abans i allà anem.

A partir d’aquí ja ens dirigim a la 97, ja tot en baixada. Encara hi arribem sense necessitar els frontals. I seguim baixant fins arribar a la carretera, on ja entrem en la foscor. 

 

Estàvem confiats que un cop a la part de baix ja no tindríem més pujades. Ens sorprèn el bosc on hi ha la 88, amb un fort desnivell que no esperàvem. De fet, fins i tot dubtem de si anem bé, però com que hi ha molta gent pujant i baixant al mateix lloc pensem que ha de ser allà.

Després de la 39 i la 46, les escales de la 37 ens castiguem. Quedem 33 minuts. Renunciem a la 38, per no arriscar més del compte i haver de córrer al final. Ens dirigim al port, primer a la 33, darrera fita i meta.

Hem gaudit molt d’aquesta rogaine que tanca la temporada. Pugem al podi, en el tercer lloc de la categoria de Superveterans en el que suposa el meu comiat en aquesta categoria. La propera temporada ja seré ultraveterà. Inaugurarem la categoria amb el Joan,  de la mateixa manera que ho vam fer amb la categoria de superveterans fa 10 anys. Ha estat un bon final.

 

El Berguedà, paradís català de l'orientació

 Dos dies del Berguedà a Guardiola

Mitja H45 3 km. 16 fites

5.5 km. 1-34-15 220 metres de desnivell positiu 19è i últim

Llarga 3,8 km. 15 fites

5.1 km. 1-11-38 206 metres de desnivell positiu 5è. classificat de 7

Amb aquest cap de setmana dels dos dies del Berguedà tanco tres caps de setmana seguits amb curses d’orientació dissabte i diumenge. Després de tanta sequera de competició orientadora  potser ha estat un gra massa, però em venia de gust.

Feia dos anys que no corria pels boscos del Berguedà, un autèntic paradís per la practica d’aquest esport. Són terrenys amb boscos molt penetrables que permeten navegar pel seu interior sense massa dificultat tot identificat el relleu i els diferents elements representats en el mapa, i així cercar les valuoses fites amb la simple ajuda del mapa i la brúixola.

Han estat dos dies freds i de cels clars, blaus i transparents. Ha estat obligatori llevar-se ben aviat per arribar a la sortida a temps però ha pagat la pena matinar i passar una mica de fred abans de començar les curses.

Dissabte corro a una categoria que no és la meva, H45. La distància de la meva categoria (H60) em va semblar massa curta per justificar un viatge tan llarg. M’ho agafo amb molta tranquil·litat, potser una mica massa i tot. Vaig tan tranquil i relaxat que surto amb 10 minuts de retard. No té massa importància ja que del que es tracta és de gaudir d’aquest esport sense pressió. La primera fita ja està situada al mig dels xaragalls que seran una constant en el mapa d’aquests dos dies. Troto quan és possible, però la major part del temps camino. En alguns moments els desplaçaments entre fita i fita no son tot el ràpid que podrien ser. Els forts desnivells condicionen força. A la meitat del recorregut i amb 39 minuts m’aturo un moment.

 

Una fita se’m comença a resistir. Crec estar a lloc, i no entenc com no hi és. Ara munt, ara avall i no hi és. Com pot ser? Després d’una llarga estona (fins i tot, m’ha passat pel cap deixar-la i anar a la següent) veig quin ha estat el meu error i identifico on soc realment. Estava en el corriol equivocat. I jo tan convençut. 26 minuts per una fita que podia haver enllestit amb 3 o 4. La resta ja sense més problemes fins al final.

La cursa del diumenge és el campionat de Catalunya d’ultrallarga per les categories d’elit. La sortida va ser ben diferent al que és habitual en les curses d’orientació. Vam sortir totes les categories en massa. Els més veterans sortíem del darrera.

Foto de Begoña Almor

 

A la primera fita hi havia una papallona de dispersió. Això vol dir que els esportistes de la mateixa categoria havíem de fer les mateixes fites, però en diferent ordre, tal com ens indicava el mapa que teníem. En aquestes primeres fites tinc a vista al Joan i el Toni, però una errada meva en la cinquena fa que ja els perdi de vista definitivament. Aquesta errada em va valdre ben bé 6 minuts de penalització com a mínim. A partir d’aquí augmento la concentració i ja no faig més errades importants. Identifico bé els diferents elements del terreny i gaudeixo de la navegació. 

Ja cap el final, faig una mala elecció de ruta entre la 12 i la 13. Mentre m’apropava a la 12, vaig veure una opció per dalt seguint la línia elèctrica fins agafar un corriol. Però davant meu fiten el Santi i el Lluís de diferent categoria que la meva i segueixen avall. Miro el mapa un moment i veig que és una opció interessant i faig el mateix, per evitar pujar una mica. Hi ha traça per baixar, però tot és molt dret i vaig molt lent. No tinc problema però estic segur que l’altra opció era molt més ràpida, ja que hauria pogut córrer. 

De la 13 fins al final corro tot el que puc, que tampoc és massa, i acabo pro satisfet de com m’ha anat la cursa d’avui i els dos dies, així com aquests tres caps de setmanes seguits buscant gairebé un centenar de fites.  

Pluja al Parc i "guiris" a Ciutat Vella

Esprint al Parc de Nou Barris 2,1 km. 16 fites

2,3 km. 16-42, 2n. de 5

Llarga a Ciutat Vella, 8,8 km. 34 fites

12,6 km. 1-26-28 26 classificat de 30 (categoria Homes +40)

Segon cap de setmana d’orientació i canvi total de xip, dues curses d’orientació cent per cent urbanes.

El dissabte sota una forta pluja vam córrer al Parc de Nou Barris, una cursa molt i molt ràpida. La primera fita estava en un arbre. Arribo on hi ha els tres arbres i com és que no hi és? Reviso el mapa, però si estic on toca. Estic ben situat. Resulta que estava ben amagada darrera l’arbre. Ja no em tornaria a passar. A partir d’aquí quan arribava a l’arbre corresponent el rodejava fins trobar-la. No esperava anar tan ràpid i tan segur i vaig arribar satisfet i completament moll al final. Vaig quedar a tan sols 4 segons del primer!. Llàstima d’aquesta primera fita. Vam córrer gairebé completament sols pel parc. Segur que la persistent pluja va tenir a veure.

I diumenge una cursa ben diferent, i un temps també ben diferent: dia de sol i calor, i gairebé hora i mitja de cursa. Al fer la inscripció vaig optar per inscriure’m en una categoria superior (veterans de mes 40) pensant que les distàncies serien més curtes, però ha estat una cursa molt llarga pels carrerons estrets de Ciutat Vella i per places i carrers emblemàtics de Barcelona. No és la primera vegada que corro per aquests carrers buscant fites i realment ho trobo divertit. Pensava que no hi hauria tants turistes, però en algunes zones era un eslàlom, en altres llocs es podia córrer sense problemes i mirar el mapa per escollir la millor opció. He gaudit, però en alguns moments anava fos, i fins i tot, cap el final ja em costava pensar, però diria que no he comès errades grans. Potser en algun tram podria haver fet una millor elecció de ruta, però tampoc hauria guanyat massa temps. Està clar que el meu ritme de cursa no és el que era. Comparat amb el mateix tipus de cursa de fa 5 anys, gairebé he anat a un minut més lent per km. el km., 6-08 de fa 5 anys s’ha convertit en 7-02 d’aquest any. Està clar que l’edat no perdona i que estic perdent molta velocitat, però segueixo gaudint igual, que és del que realment es tracta.

 

5 dies de tardor a La Cerdanya

 

Dos dies dels Pirineus a Bellver de Cerdanya

Mitja  2,4 km. 12 fites

Errada en targeta 3.6 km. 1-07-32 126 metres de desnivell positiu

Llarga 4 km. 17 fites

5.7 km. 1-30-08 252 metres de desnivell positiu 3r. classificat de 5

Amb els dos dies dels Pirineus a Bellver de Cerdanya s’inicien tres caps de setmana seguits de curses d’orientació. Després de la gran sequera de competicions al llarg de més d’un any i mig de pandèmia arriba l’abundància en aquesta tardor. I per començar decidim convertir aquests dos dies en cinc i així aprofitar el desplaçament a La Cerdanya per les dues curses per donar un tomb per una comarca de les que més m’agrada.

El mapa on es celebren les curses és un mapa ampliat en una zona en la que ja vaig córrer el 2009 en un campionat de Catalunya de Relleus. Ja fa 12 anys!

El terreny de la mitja del dissabte és un terreny que em sorprèn per ser molt aspre. No em trobo a gust al llarg de la cursa. Massa bardisses en llocs inesperats i que semblaven que havien d’estar més nets segons el dibuix del mapa, fa que no acabi de resultar del tot agradable la cursa i que en realitat gairebé no pugui córrer en tota l’estona. No faig grans errades, però un minut aquí i un altra bona estona allà fa que no arribi al final de cursa amb massa bon temps. A mesuro que m’acosto a les darreres fites en soc ben conscient. I per acabar-ho d’adobar en la penúltima fita, la única fita en la que no comprovo el número de control, faig una errada en targeta. La fita estava al peu d’un tallat tal com indicava la meva descripció de controls, però no era la meva, ni molt menys. Em vaig ser molt conscient un cop analitzat on la vaig pinçar, molt abans d’on estava la fita del meu recorregut.  En més de 15 anys porto més de 250 curses d’orientació, i aquesta és la meva segona errada d’aquest tipus.

L’endemà a la llarga gaudeixo molt més de la cursa i de fet, excepte la fita tres que la cercava en una zona de vegetació equivocada, la resta em van resultar força fàcils de trobar. Vaig aprofitar alguns corriols per poder córrer a ritme encara que potser sí aquest fet, va comportar que en alguns moments no vaig escollir la ruta òptima i més ràpida. Vaig acabar la cursa content i satisfet.

 

La resta dels dies per la Cerdanya els vam aprofitar per gaudir dels colors de tardor que inundaven totes les valls de la comarca amb uns paisatges que gairebé obligaven a fer fotos a dojo, i a pensar en alguns moments que aquestes fotos amb la seva combinació de colors es podrien convertir en inspiració per quadres ben bonics. En realitat res d’especial, simplement passejar al costat d’alguns rius i torrents i observar la natura que ens envoltava. 

 

Un fet ens va cridar l’atenció pels diferents pobles que vam travessar aquests dies: moltes cases noves amb els porticons ben tancats. Està clar que La Cerdanya és un paradís pels habitatges de segona residència que només s’utilitzen uns pocs dies a l’any. Quan contemples aquest paisatge envaït de cases tancades de seguida et venen al pensament algunes reflexions:

• Vivim en un país on molta gent no té on viure, i hi ha infinitat d’habitatges buits en una gran part de l’any.
• Les segones residències són un bé innecessari, el que podem qualificar d’un luxe. Caldria gravar-les amb impostos alts, com objecte de luxe que són, i per poder utilitzar aquests impostos per construir cases pels menys afavorits.
• Aquests pobles tenen els serveis (neteja, seguretat, sanitat,...) dimensionats pels seus habitants habituals, i quan en algunes èpoques de l’any arriben els propietaris d’aquestes segones residències segur que els hi donen molts maldecaps.