Un passeig de 12 hores per la Serra de Picancel

Dissabte, 5 de maig del 2018

II Rogaine del Berguedà. Serra de Picancel. Campionat Iberogaine

11-49-33, 145 punts i 26 fites, 45 km. i 2000 metres de desnivell positiu

26è. de 29 classificats i guanyadors de la categoria de superveterans (únics participants de la categoria)

Quan la sortida d’una cursa és a la 6 de la matinada toca dormir poc i més quan una hora abans lliuren els mapes. El Berguedà, i en concret la Serra del Picancel acollia el campionat Iberorogaine del 2018 en la modalitat de 12 hores. Les previsions de tota la setmana era que ens mullaríem força.

A la línia de sortida érem poquets. Només 30 equips havien acceptat el repte. Era ben fosc quan obríem el mapa i començàvem a estudiar quina podria ser la millor estratègia. La zona Nord del mapa no ens agrada. Tenim la impressió que és una zona plena de trampes: llargs esperons, profunds torrents, .... Malgrat tenir menys fites i més disperses optem per la zona Sud.

Analitzem com podem enllaçar totes les fites fent ziga-zagues. Fem un càlcul de tres fites per hora, el que ens portaria a passar pel Hash-House a les 8 hores de cursa. Aleshores tornaríem per una zona Nord del mapa on veiem unes quantes fites que semblen fàcil d’enllaçar. Tenim el pla ben enllestit.

Són les 6 i amb la llum dels frontals travessem el pont de Pedret. 

Foto del 2015

La major part dels equips han optat per una estratègia completament diferent a la nostra i agafen la via verda en direcció Nord. Només som 4 equips que enfilem la ribera del Llobregat en direcció Sud. La nostra primera fita, la 59, està en un lloc espectacular, curull d’aigua com ho estarà tot el recorregut després de les pluges gairebé diàries d’aquests darrers dies. Canviem una mica l’estratègia inicialment prevista i passem per la 32 abans de dirigir-nos cap el Sud. Apaguem i desem els frontals i seguim el que guió previst, 42, 33, 63 i 73, després de la primera pujada llarga de la jornada. Portem dues hores i ja tenim 6 fites al sarró. Anem bé. Però a partir d’aquí les distàncies entre fites s’allarguen. La 79 és la nostra novena fita. Portem 3-15. De moment fa bon dia i l’amenaça de pluja es veu lluny. A veure si estem de sort i s’aguanta.

Gairebé portem 4 hores quan fem la següent, la 94. Comencem a pensar en canviar els plans inicials. Valorem diferents possibilitats mentre caminen per unes pistes forestals. Un cop feta la 58, ja tenim clar que eliminem tot un bucle de fites i abandonem la idea d’arribar-nos a la zona més oriental del mapa.

Baixem fins la riera al costat de la que hi ha la 75. 

Saltant el torrent per no mullar-nos els peus

A partir d’aquí el que ve és una pujada llarga. Per fer aquestes darreres fites hem esmerçat molt de temps. Estem a prop de l’equador de la rogaine i la interminable pujada que ens mena primer a la 37 i després a la 44 es fa pesada i feixuga. Anem lents. De ben segur aquest és el meu pitjor moment de les 12 hores.

Els prats en les que està la 44 ens regalen un esclat de primavera, tot d’un verd brillant i floretes arreu. Després de l’esforç de la pujada que semblava que no s’acabaria mai gaudim del paisatge.

 

Arribem a la 95, el punt més alt d’avui. Portem 7 hores de cursa. Fem parada i fonda al costat d’un punt d’aigua i acabem de replantejar la situació. Abandonem la idea de passar pel Hash-House i ens centrem ja en el retorn.

De baixada comencen a caure gotes. Estem sota una negror ben amenaçadora. Com que només cauen gotes de moment no ens posem res a sobre. Cacem un parell de fites de 6 punts, 65 i 68 i passem a la vessant Nord. Deixa de ploure. De nou una pujada que ens castiga molt. Passem per la 45 i abandonem la idea de la 87 que en un principi havíem valorat, però que suposa seguir pujant molt més. Feta la 90 ja ens queden menys de tres hores. Ara sí que es posa a ploure de veritat i cal protegir-se. Ja anem a contrarellotge. Malgrat el cansament portem un ritme acceptable. De fet ja només ens resten un parell de pujades fortes.

Seguim el pla, passant per la 64 i després d’una baixada infernal per la 46. Dubto de que és pitjor baixades d’aquest tipus o pujades. En aquesta zona les fites estan molt més juntes i permeten sumar més punts amb menys temps. Entrem en les dues darreres hores de cursa i ja ha deixat de ploure.

Després de fer la 85 i la 60, arribem a la 59. Queda una mica més d’una hora de cursa i posem la calculadora en marxa. Si volem fer la 88 ens cal arribar al punt on hem de prendre la decisió amb 45 minuts de marge. Hi arribem amb 50 minuts. Malgrat la temptació d’escurçar i anar ja directes a l’arribada decidim anar a la 88. Dividim el que ens resta en tres trams de 15 minuts cadascú. La 88 al sac i hem ampliat el nostre marge de maniobra. Estem ben a prop de la pressa de La Baells que desaigua amb ganes. 

La 31 és la darrera fita. Hem arribat al lloc on ha d’estar molt abans del previst, però no la veiem! Ens entren els nervis. Tornem sobre els nostres passos i donem la volta complerta a la runa on havia d’estar. Allà estava, simplement no ho havíem mirat tot. No ens cal córrer arribem amb temps de sobre. El Llobregat baixa curull d’aigua. Està impressionant.

Hem gaudit d’aquest llarg passeig per la Serra del Picancel. No hem parat de pujar i baixar. No hi havia ni un moment de descans planer, tret de petits trams. Som campions d’Iberogaine de la categoria de superveterans. Ens ha quedat tota una zona del Picancel per la que no hem passat. Ara que tenim un bon mapa amb totes els camins i corriols serà qüestió de pensar en venir un altre dia a donar-hi un segon tomb.