Una setmana a la Catalunya Nord

Si exceptuo la zona de la Cerdanya i alguna incursió esporàdica al Canigó i a Argelers, la Catalunya Nord és una part dels Països Catalans força inexplorada per mi. He decidit passar-hi una setmana i voltar per allà sense un pla previ establert i d’aquesta manera conèixer-ho una mica.

Perpinyà serà el meu centre d’operacions, i des d’allà exploraré els quatre punts cardinals. A Perpinyà hi ha una forta immigració que es veu tot passejant pels carrers. El consistori actual està en mans de l’extrema dreta i es nota en la proliferació de grans cartells com el de la foto per tot Perpinyà.

Aquests dies he volgut visitar tres tombes de personatges il·lustres i que el franquisme ens havia volgut amagar com moltes altres coses.

A la de Pompeu Fabra hi havia estat encara un infant amb els meus pares l’any 1968 quan per primera vegada s’encenia la flama de la Llengua Catalana i es portava a Montserrat, on també vam anar a rebre-la. En servo alguna foto i una filmació en Super-8, així com un petit record personal. Són d’aquelles coses que fèiem amb els pares i que mai m’explicaven el sentit profund de catalanitat i resistència que s’amagava al darrera.

La d’Antonio Machado, malgrat haver estar un parell de vegades a Cotlliure, no recordo haver-la visitat abans. I a la de Walter Benjamin, ja en territori del Principat, tampoc hi havia estat mai i hi vaig voler anar. Són visites emocionants, ja que fan pensar en els moments amargs que aquests homes excepcionals van haver de viure a conseqüència de les guerres.

En general, el català és força present en les retolacions que hi ha pels carrers i places, i a les diferents visites que fem, però pràcticament no el parla ningú. Ara bé, gairebé ningú s’estranya quan el parlem o quan ens dirigim a ells en català, però moltes vegades no ens entenen i haig d’utilitzar el meu limitat francès.

Visitem diferents pobles, molts d’ells petits. Tots els trobem nets, ordenats i arreglats. M’agraden especialment els seus carrers estrets. Alguns d’ells estan estructurats en forma piramidal amb el castell i/o l’església en la part alta, i tots els carrers ben costeruts. Gairebé a tots, hi trobem un punt d’intercanvi de llibres sempre ben cuidat.

Ens arribem a Salses, el límit Nord dels Països Catalans on hi ha una gran fortalesa defensiva construïda pels reis d’Espanya. De fortaleses en veiem moltes més, totes si fa no fa amb la mateixa estructura.

Ens criden l’atenció les escultures d’Arístides Maillol que veiem a Perpinyà i al Museu de Ceret i acabem visitant la seva casa museu de Banyuls. Em quedo amb ganes d’aprofundir més en la seva obra. Molts del pobles que visitem (Cotlliure, Ceret, Prada, ...) són i han estat refugis i residència d’artistes del que en resta un llegat important. 

La visita a la platja de Argelers on havien estat els refugiats catalans després de la derrota de la guerra civil i el que havia estat el centre d’internament de Rivesaltes són cites obligades en aquest viatge. No puc deixar de pensar com devia ser la vida en aquells llocs, o potser, hauria de dir no-llocs per seguir la terminologia més actual. M’agrada especialment el relat museogràfic de Rivesaltes que a part de repassar la història del camp per on havien passat interns de  procedència diversa (espanyols, jueus, gitanos, harkis, algerians, ...), també fa un repàs del darrers cent anys, del 1915 al 2015, en el que el nombre de desplaçats i refugiats al món no ha parat d’augmentar i, malauradament, segueix augmentant. Passen els anys i la humanitat no hi manera de que aprengui de les lliçons del seu passat.

Em criden l’atenció dues visites escolars de les que en som testimoni directe, una a Sant Miquel de Cuixà i l’altre a Argelers. Són alumnes de secundari que estan molt atents a les explicacions en català i en francès dels seus professors, gairebé diria que amb un silenci sepulcral. La seva actitud és molt diferent que la que observo en visites del mateix estil a prop de casa.

Al carrers bàsicament només hi ha tres tipus de contenidors: gris (brossa), groc (envasos, plàstic i també el paper) i algun de verd en alguns punts pel vidre. M’estranya  la poca presència de contenidors verds, la barreja en un sol contenidor de paper i envasos i l’absència de recollida selectiva de matèria orgànica.

A les afores de Perpinyà i també dels pobles més petits hi ha uns aparcaments que s’anuncien com zones per deixar el cotxe i compartir trajecte. Menys el diumenge sempre hi ha cotxes aparcats. M’ha semblat una bona iniciativa dels poders públics, del que en podríem prendre exemple.

De ben segur, que m’han quedat llocs per visitar, però amb aquest pocs dies m’he pogut fer una millor idea de com és aquesta part dels Països Catalans que tenim tan a prop i que moltes vegades no tenim massa en compte. 

No sempre fer bosc a través és la millor opció.

 Copa Catalana a Sant Vicenç de Montalt

2,7 km. 17 fites, en realitat 4,6 km. 1-19-22 i 182 metres de desnivell positiu 17è de 18 classificats en H50

Comença la Copa Catalana de curses d’orientació al Maresme, en concret al municipi de Sant Vicenç de Montalt. Ja hi havia corregut fa 6 anys, al febrer del 2018. Aquesta temporada he decidit participar en H50. Ja sé que quedaré dels últims a gairebé totes les curses, però això m’importa poc. Prioritzo estar més estona al bosc i cercar més fites que assolir un millor resultat a la classificació. El meu objectiu principal de les curses és gaudir de l’orientació al mig del bosc, i en quant a resultat i com a segon objectiu tinc no doblar el temps del primer.

Arribo just a la sortida. És arribar i moldre, o sigui sortir, sense temps per a res més. Faig una bona sortida i m’atreveixo a endinsar-me dins d’un verd 2 en la primera fita. Per assolir la tercera em toca superar un fort desnivell pel mig del bosc. Ben aviat tinc clar que aquest bosc no resultarà fàcil de travessar. Està ple de branques pel terra que obliguen anar amb molt de compte.

La primera errada i primera pèrdua important de temps la faig a la cinquena fita. Des de la quarta fita m’enfilo per arribar a un corriol. A la primera cruïlla tinc dubtes, agafo un corriol, però corregeixo, ja que no és aquest pel que vull anar. Vist a casa hauria estat una bona opció. M’acabo enfilant del nou pel dret per arribar a un altre corriol. Troto fins a una cruïlla i aquí agafo un camí per on també pugen bicicletes. Ben aviat no em quadra el que veig: unes roques a la meva esquerra. Pujo una mica més amunt, però no sé on soc. Torno enrere a la cruïlla i penso. Trigo una bona estona a situar-me. Primer crec que no sé on soc, però finalment identifico tots els camins i corriols. Aquell grup de roques que no em quadrava és el grup de roques on hi ha la fita que busco! M’havia confós de camí!

A la sisena hi haig de dret. Allà em trobo amb el David. Refaig el camí per anar a la següent. Un cop a casa veig que no calia fer-ho i que hi havia una opció més ràpida. A la vuit hi vaig per pista, el més ràpid possible.

Per anar a la nou opto per anar a nivell, pel mig del bosc i aprofitant alguns corriols, però el bosc és molt lent i perdo molt de temps. Segur que era millor baixar a la pista i després pujar pel corriol. A més a més quan arribo a la zona on hi ha la fita, veig una gran roca on hi ha un orientador. Vaig cap allà pensant que hi ha la fita. No hi és. Des d’aquí ja la trobo sense més contratemps. Faig el pitjor temps de tots els participants en aquest tram! Gairebé el doble que la majoria! Està clar que anar bosc a través no és la millor opció, tot i que és molt divertit.

Aquí porto una hora de cursa. Aquest era el meu objectiu final per avui. Però el que resta de cursa és molt més ràpid i ja no faré més errades. Coincideixo en alguna de les fites amb el Jordi que sempre diu que no corre, però a qui he vist corre un moment. Aprofito que el desnivell és favorable per anar ràpid. Faig la darrera part del recorregut amb l’Arcadi, un company de la categoria H50, amb el que acabem junts.

Malgrat les errades estic prou satisfet de com m’ha anat la cursa. Segurament sense aquestes errades hauria pogut retallar uns 10 minuts ben bons. I ep! He assolit el meu objectiu de no doblar el temps del primer (41-20), però he quedat molt lluny del meu competidor directe a la categoria, el Felip, company de club que també fa aquesta categoria aquesta temporada

30 anys al Farell són molts anys!

30ª Cursa de Muntanya del Farell

12,2 km. 1-16-13 6-16 x km. 279 metres de desnivell positiu

191 de 268 classificats, 9è de 18 classificats a M6

De nou estic al Farell, i amb aquesta serà la meva participació número 30. Trenta anys participant en una mateixa cursa son una bona colla d’anys. Per celebrar-ho ho faré amb la samarreta i el pantalonet curt més Vintage que he trobat per casa. I també amb la gorra vermella de sempre. Bé de fet, cada cop és menys vermella.

Com que darrerament participo en poques curses amb xip groc, resulta que quan vaig a recollir el pitrall em dono compte de l’oblit. M’ho solucionen amb un moment i ja puc escalfar amb tranquil·litat.

El Farell sempre és una prova de com estic de forma. L’any passat vaig fer el pitjor temps de totes les edicions. Aquest any tinc com objectiu fer-ho una mica millor. Igual que l’any passat gaudim d’una temperatura primaveral.

Com ja comença a ser costum surto de darrera del tot. Tinc a tothom per davant. Puc córrer al meu ritme des del primer moment i pels carrers del poble vaig avançant corredors. Evito sempre que puc córrer per les zones de llambordes anant per les voreres.

Em trobo bé i procuro fer la gambada més ampla possible. Deixo l’asfalt i comença la zona de terra. A la primera llarga pujada hi ha força corredors que caminen, però jo segueixo trotant. Tinc la sensació d’anar molt millor que els darrers anys. Pujo molt més fàcil. Acabo aquesta pujada amb 30-15, un molt millor temps que les dues darreres edicions. Això m’anima i em poso em mode caça al corredor. A la primera baixada en queden unes quants al darrera. Veig a lo lluny al Roque Lucas, amb qui havia parlat abans de començar. Vam estudiar junts el batxiller superior nocturn, i ens trobem en algunes curses. És un corredor d’ultratrails i per ells el Farell és massa curta.

En el pas de mitja cursa (40-15) passo 4 minuts millor que l’any passat i 2 minuts millor que fa dos anys. Ara es tracta de consolidar aquesta millora en el que resta de cursa. Espero que l’haver anat ràpid no em passi factura. Encara porto al Roque al davant. Finalment en el tram asfaltat en lleugera pujada l’avanço.

Però en la següent baixada, m’avança per fer-me una foto i també ens fem una selfie. A partit d’aquí cadascú ja agafa el seu ritme. Només queda la rampa de 300 metres i després ja tot és favorable. Segueixo anant ràpid i avançant algun corredor.

A partir del quilòmetre 9 ja tot és baixada. Passo amb 59-30, per 1-05-30 l’any passat i 1-02-00 fa dos anys. Malgrat que intento baixar el més ràpid possible, noto que no vaig tan lleuger com altres anys. En el cap vaig fent números de quin podrà ser el temps final. Malgrat intentar baixar d’1-16, al final no és possible i aturo el cronòmetre a 1-16-13. Estic super-content. M’haig de remuntar al 2017 per trobar un temps millor (1-15-51).

Com que abans de la pandèmia, el Farell es celebrava a finals de novembre, principis de desembre, el vaig utilitzar moltes vegades com a test abans de començar a preparar la marató de Barcelona. Ara em serveix per veure com començo la temporada. Aquest resultat tan bo em dona ànims per seguir entrenant. Tot i que haig de dir que darrerament soc molt anàrquic en els meus entrenaments. No planifico res. De fet gairebé decideixo que el faig al dia segons com em trobo, i el que més em ve de gust. Donat el resultat no puc dir que vagi malament fer-ho així. 

Hi tornarem

 

Rogaine de Sant Martí de Centelles

26.5 km. 5-49-53  13-13 x km. 862 metres de desnivell positiu,

125 punts, 23 fites 1r. Ultraveterants i 3r. Superveterans

De nou el dia s’aixeca ben fred, però no estem sota zero com fa unes setmanes a Olvan. Esperem dins el cotxe que sigui l’hora d’entrar al parc tancat. Fem la planificació ben abrigats. Ens marquem un recorregut que ens agrada i ens deixem un parell de fites de bona puntuació pel final de cursa si arribem a temps.

Deixem roba d’abric al cotxe i sortim força ràpids cap a la primera fita, la 37. No havíem planificat anar a la 64, però són sis punts que estan força a prop i cap allà anem. Un cop som a lloc no la trobem immediatament. Ens costa situar-nos entre les diferents feixes de pedra seca fins trobar la fita. Reprenem la nostra planificació, seguint les diferents pistes i corriols.

Baixem en direcció als cingles, i baixem fent ziga-zagues per un corriol ben empedrat per la zona coneguda com La Trona a la cerca de 9 punts que hi ha dalt d’un turó. Fins aquí tot, o gairebé tot, ha estat en baixada. Seguim una pista que va paral·lela a la cinglera per després de passar per la 72 tornar a pujar.

Aquesta pujada és ben dreta i se’ns fa llarga i pesada. En alguns trams hi ha cordes per poder-se agafar i ajudar-se. Si estigués enfangat podria ser perillosa, sobretot, anant de baixada. És la zona coneguda com Els Castellets. Ja som dalt i anem a la 76, una fita a la punta de la cinglera i amb vistes espectaculars. Comentem amb el Joan que és una zona que és mereixedora d’una visita amb posterioritat aprofitant el mapa que tenim.

A partir d’aquí resseguim el cingle per un corriol que ens ofereix bones vistes de la Vall del Congost. Al ser força planer ens permet anar trotant. El dia és assolellat i ja ens podem treure una de les capes que portem a sobre. Avancem per pistes i corriols. A prop de la fita 73 ens criden l’atenció un munt de cotxes aparcats en una pista. Ben aviat veient què hi fan. Hi ha un munt d’escaladors enfilats per les parets.

Seguim en direcció Nord. La 54 es troba en una clariana al mig d’un bosquet entre camps. Hem passat per la clariana, però ens ha quedat al darrera i no l’hem vista. Arribem a una segona clariana i no ens acaba de quadrar el turonet que tenim al davant. Mirem amb atenció el mapa i ja ho entenem. Hem deixat la fita enrere. Estava en la clariana que hem passat abans. Tornem sobre els nostres passos i allà la tenim. Ja portem una mica més de 3 hores. Seguim una mica més al Nord, primer fins la 84, i després fins la 31, que no la teníem en els nostres plans, i comencem el camí de tornada.

La 85 tampoc la teníem als nostres plans, però un cop som a la 41, malgrat els dubtes, decidim anar-hi. A partir d’aquí ens posem em mode tornada. No podem perdre temps i seguim la planificació. Per arribar a la 43, ens cal travessar un petit torrent. La vegetació no ens ho permet i quan ens ho permet, ens situem en un llom on no trobem la fita que busquem. Està clar que no estem al llom que volíem estar. La fita ha quedat enrere i ens caldria travessar un altre torrent. Desistim d’anar-hi i seguim endavant.

Ens apropem al punt decisiu per anar a buscar dues fites d’alta puntuació, 94 i 80, al Sud-oest del mapa. Tots dos anem calculant en el nostre cap si és possible o no. Feta la 53 ens queden 40 minuts i per un moment ens sembla que ho podem fer. Hem vingut a jugar, doncs juguem. Ens llencem el més ràpid possible aprofitant que és baixada en direcció a la 94. Vaig al davant i el Joan ve al darrera. En una cruïlla m’atura. Queden 30 minuts. No és possible fer el que pensaven ja que després de baixar fins la 94 serà pujada fins a l’arribada. Avortem el pla inicial i ens dirigim a l’arribada passant primer per la 33. 

Ha estat una llàstima no poder fer aquestes dues darreres fites, però ha estat una bona decisió, ja que ben segur que hauríem penalitzat i el final hauria estat molt agònic.

La jornada acaba amb un molt arròs amb verdures, mentre comentem les nostres vicissituds amb els companys dels altres equips participants.

Bases glaçades

 

VIII Rogaine del Berguedà a Olvan

3-49-59   26.6 km.   13-09 x km.  626 metres de desnivell positiu

180 punts en 26 fites 1r. ultraveterans

Arribo a Olvan i el termòmetre marca sota zero. Ben abrigat compleixo els tràmits previs i ens disposem amb el Joan a entrar al parc tancat. Mentre planifiquem l’estratègia el fred segueix ben viu. Hi ha una zona a l’Oest del mapa on sembla haver-hi una bona colla de fites força juntes, però finalment ens decantem per anar en direcció al sud. Veiem que és una zona corrible on podrem anar a bon ritme i sumar una bona colla de punts. Baixarem fins a la punta Sud-Oest i allà girarem cap a l’Est per tornar cap al centre del mapa.

Sortim força ràpids per fer-nos passar el fred. El terreny és favorable. Ben aviat creuem a l’altra banda de la carretera que divideix el mapa en dos. Per trobar la 31 ens cal deixar els camins i travessar el bosc i unes llosses de roca. Anem a bon ritme, ja direcció a Gironella on en un petit illot al mig del Llobregat trobem la 125. Portem poc més de tres quarts d’hora. De moment hem trobat totes les bases ben glaçades.

A partir d’aquí ens toquen les primeres pujades. Son suaus però deixem de trotar i comencem a caminar. Encara aprofitem les zones planeres per trotar. Ens seguim desplaçant pels camins i corriols i només els deixem quan estem a prop de les fites. 

Ja hem entrat en calor i ens traiem una de les peces d’abric que portàvem. A part d’utilitzar els camins també ens aprofitem dels camps que voregem més d’una vegada.

La 71 està situada dalt d’un turó amb bones vistes, un bon lloc per fer una foto abans de continuar.

Des del Sud-Est del mapa enfilem en direcció Nord recollint tots els punts possibles. Més o menys com havien calculat al principi, a la fita 73 estem a la meitat de la Rogaine. Des d’aquí fem un parell més de fites abans d’anar a buscar el pas per tornar a la banda Nord de la carretera. Allà ens espera la 123.

La base de la 45 no funciona i hem d’utilitzar la pinça tradicional. Ja comencem a pensar en la part final de la rogaine. Hem baixat el ritme, però seguim trotant a les baixades i sempre que podem en alguna zona planera. A les pujades, per poc pronunciades que siguin, està totalment prohibit fer-ho, i caminem tot el de pressa que podem.

Per arribar i sortir de la 122 ens embardissem una mica, però ho superem. Ja queda menys d’una hora. Havíem pensat fer totes les fites de 5 punts que rodegen Olvan, però veiem que no serà possible i només fem les de l’Est i també ens arribem a la 67, i ja des d’aquesta, anem cap a l’arribada.

Valorem que ens ha sortit una Rogaine a bon ritme i hem sumat una bona colla de punts. Quan s’acaba sempre queda el dubte si hi havia alguna estratègia millor. Ara bé l’objectiu és gaudir d’aquest esport i això ho hem assolit amb escreix.

La primera Rogaine de l'any al sac

 

The Wild Boar Rogaining a Senan

3-53-13   13 km.   17-51 x km.  458 metres de desnivell positiu

86 punts en 15 fites 12èns. de 17 equip classificats en Homes veterans.

Comença un nou any i arriba puntual The Wild Boar. Ja fa 15 anys que es va celebrar la primera Rogaine en terres de l’Espluga Calba de la mà de l’amic Felip. Aleshores ningú sabia què era això de les Rogaines. Des d’aquell descobriment ja en porto més de 70, i entre elles dos campionats europeus i dos mundials. Aquest edició serà al petit poble de Senan i en modalitat de 4 hores.

Vaig acabar la temporada de Rogaines del 2023 formant l’equip “Ultres x sempre +” amb l’amic Jaume, i així també començo la temporada. El matí és molt fred. Ben abrigats ajudem al Felip amb l’aparcament, ja que disposa de poc espai i els cotxes s’han de col·locar bé per aprofitar-lo al màxim.

Ja amb la zona de pàrquing ben plena ens preparem i anem a recollir els mapes. Tenim poc temps per decidir l’estratègia, però no ens preocupem massa i anirem decidim la nostra ruta a mesura que anem fent.

Sortim en direcció Est, utilitzant la xarxa de camins i corriols i vorejant camps fem les nostres primeres fites (33 i 47). La 64 està dalt d’un turó i toca enfilar-se de valent pel mig del bosc i des d’allà, i sense baixar, anem pel llom fins la propera, la 58. Per anar a la 72 utilitzem una pista. Trotem quan el desnivell és favorable i a estones també en pla.

Fem un bosc a través per anar fins la 93 i ens surt prou bé. Arribem a un tallat, però no és el nostre. Deduïm que el que busquem està una mica més al Nord i així és. La 46 està a nivell i anem transitant pel bosc. És difícil saber en quin moment hi arribem i el camí se’ns fa una mica llarg. Circulem a diferent alçada per cobrir més possibilitats fins localitzar-la.

Baixem fins la zona de camps i allà agafem un corriol fins arribar a una pista. La deixem per anar a nivell fins la petita clariana on hi ha la 82. Estem gaudint molt del terreny i de la orientació. De moment estem tenint sort en les nostres incursions a través del bosc, en el que a vegades no saps ben bé que et trobaràs. A mesura que s’aixeca la jornada el fred ha anat minvant i ja ens podem treure una part de la roba que portàvem a l’inici de la rogaine.

Rodegem un camp de conreu fins a la línia elèctrica i ens enfilem amunt per sota de la mateixa, fins a la 63. Seguim per sota la línia i un cop a dalt del llom ens desviem en direcció Est per anar a buscar la 66.

Aquí hem acabat tot un bucle i ara en comencem un altre, per una fita de 8 punts, la 81, a la que anem primer per una pista que s’anirà transformant en corriol i en corriol poc visible. Hem de començar a pensar en la tornada i tenim poques opcions. Optem per anar a la 45 baixant pel dret fins a una pista.

Enfilar-nos fins el llom i després tornar a baixar fins la 52 ens sembla possible. Però aquí el bosc és força menys penetrable i ens costa molt desplaçar-nos. Un cop som al llom, que esperàvem que fos un terreny obert tal com indicava el mapa, resulta que seguim estant al mig d’un bosc amb poca penetrabilitat. No veiem clar anar a la 52 i canviem de plans. Ens dirigim per la carena fins una zona de camps de conreus que no arriben mai. Quan ja comencem a dubtar d’anar bé trobem els camps que buscàvem i que ens permeten agafar el corriol que ens mena fins la 94.

Ara ja no ens podem permetre errades. Al mateix temps, hem d’anar ràpids si no volem penalitzar. Baixem primer per un corriol poc visible i després a través del bosc fins la 48. Seguim un corriol fins on ens sembla que és el millor lloc per baixar a buscar la 31, la darrera fita d’avui.

La baixada és forta i cal cercar el millor pas possible per anar sortejant les murs de pedra seca de les antigues feixes de conreu de la zona. Ja la tenim. No ens podem entretenir i seguim baixant, fins una pista. I ara ja segurs de no penalitzar pugem per un corriol fins al cementiri i tanquem la primera rogaine de la temporada ben satisfets de com ens ha anat.

Mentre ens avituallem una mica, comentem la jugada amb els diferents companys i amb el mateix Felip abans d’enfilar el camí de tornada a casa.