Segueixo corrent al Farell

 31ª Cursa de Muntanya del Farell

12,05 km. 1-16-59 6-23 x km. 289 metres de desnivell positiu

215 de 282 classificats, 4^t. de 12 classificats a M6

De nou al Farell, i ja en van 31 vegades. Aquest any arribo després d’uns entrenaments amb molt bones sensacions que em fan ser optimista. Em marco com objectiu millorar el temps de l’edició anterior.

Abans de sortir trobo al Vicenç, un company més veterà que jo i a qui fa anys que conec. Escalfo una mica i em situo a la línia de sortida. Avui he decidit abandonar les darreres posicions com faig darrerament i sortir des del mig del grup.

Aquest vespre ha estat plovent, i en el viatge cap a Caldes ha plogut una estona. Caldes ens rep amb algunes gotes, però poca cosa. En el moment de la sortida encara està molt ennuvolat, però no plou i la temperatura no és del tot freda.

Ja estic en cursa. Puc córrer al meu ritme des del primer moment. En la zona urbana tinc la sensació que girem un o dos carrers abans del hem fet altres anys. Aquesta impressió es confirmarà al finalitzar la cursa ja que sortirà al voltant de 150/200 metres més curta que altres edicions.

Inicio la pista de terra amb millor temps que l’any passat, fruit d’aquesta retallada de metres, més que del meu ritme de cursa, Com acostuma a passar a la pujada hi ha corredors que caminen, mentre jo mantinc el meu trot, encara que lent. Acabo la pujada amb uns 20 segons de retard respecte a l’any passat.

Després del tram de tobogans ara baixo, ara pujo, ara torno a baixar, ara torno a pujar fins passar per la meta volant que hi ha a la meitat de cursa segueixo amb pitjor temps que l’any passat. Es comencen a esfumar les meves il·lusions de millorar el temps.

Però com que la pèrdua no és excessiva encara faig un intent d’anar ràpid a veure si ho puc recuperar. En la pujada per asfalt veig al Vicenç al meu davant, però encara està lluny.

Deixem l’asfalt i tornem a entrar als camins de terra. Estan una mica enfangats i amb alguns bassals, però no massa. Després del gir que ens fa entrar al corriol més costerut i darrer tram de pujada del recorregut, veig al Vicenç ben a prop. Ell puja caminant i jo trotant. L’avanço i ens animem mútuament.

Al darrer punt on tinc un punt de control de temps passo amb gairebé un minut de retard respecte a l’any passat. Ara ja tot és baixada. És una baixada per pista on gaudeixo molt tractant d’anar el més ràpid possible. Finalment aturo el crono en 1-16-59, 46 segons més lent que l’any passat. No està malament, ja que mantinc la línia dels temps assolits en les darreres edicions entre 1-16 i 1-18. Tot i no haver assolit el meu objectiu inicial, es confirma que encara em mantinc en bona forma i que tinc Farell per anys mentre el cos aguanti.

Abans de marxar comento la cursa amb el Vicenç i amb altres coneguts.

Ja un cop a casa comparo la taula de temps de l’edició passada i d’aquesta i se’m fa evident que on he perdut temps ha estat en els trams de pujada, ja que hi he esmerçat 2-26 minuts més que l’any passat. En canvi, sobre tot, en els darrers quilometres de baixada he anat més ràpid. La conclusió és clara, em caldrà entrenar les pujades. Ja ho veurem si ho faré, ja que no és la primera vegada que em faig aquest propòsit.

El Montseny vestit de blanc

12,3 kms. 4 hores i mitja i 668 metres de desnivell positiu.

Fa dies que no tresco per les muntanyes i en tinc ganes. Dilluns arriba el fred i neva a cotes baixes. La Mola queda enfarinada i poc més, el Montseny llueix blanc. És una bona oportunitat per acostar-s’hi i fer-hi un tomb.

Em decideixo per tot un clàssic: Turó de l’Home i Les Agudes des de Santa Fe del Montseny. Un clàssic que tampoc he fet tantes vegades. Només en recordo dues: a principis dels 70 amb els meus pares al mes de gener i un bon guix de neu, i el 2000 per Setmana Santa en una estada d’uns dies a Santa Fe per preparar el camí de Sant Jaume que faria aquell mateix estiu.

La previsió és de fred, però sol. A mesura que m’apropo al Montseny se’m fa evident que el mantell blanc que es veia el dimarts ha desaparegut. Segur que hi haurà neu, però no tanta com esperava.

A Santa Fe hi ha algunes clapes de neu i un bon gruix als vorals de la carretera, fruit del treball de les màquines llevaneus. Agafo el PR-C-208 molt ben senyalitzat al llarg de tot el recorregut i que no té pèrdua. Només cal seguir les marques. El primer quilòmetre planer segueix paral·lel a la carretera fins arribar a la Font de Passavets on es travessa a l’altra banda i comença la pujada que serà constant fins assolir el primer cim d’avui, el Turó de l’Home.

Aquí la neu es fa més present, però no serà fins més endavant que caldrà trepitjar-la per seguir endavant. És agradable escoltar el trepig de les botes sobre la neu dura. En alguns llocs cal anar amb compte perquè encara està una mica gelada. El paisatge blanc, i el silenci dels arbres completament despullats són els amos de tot aquest tram.

Ja força amunt desapareixen els arbres i també el mantell blanc i ja s’albira el cim, amb unes poques taques blanques ben decoratives. Una breu aturada a dalt de tot per contemplar l’entorn, abans de seguir en direcció a Les Agudes, amb alguns trams de corriol també amb neu però amb d’altres sense.

Des de les Agudes s’albiren ben lluny els cims dels Pirineus, força emblanquinats, però si considerem l’època de l’any en la que ens trobem tampoc tant. I a partir d’aquí ja només resta la baixada per completar la matinal d’avui. És una baixada ben còmode per un corriol ben fressat i ben marcat a tots els indrets que poden ser perdedors. Passo pel bel mig d’aquest bosc despullat, i a voltes, penso que és una excursió d’aquelles que estaria bé fer-la cada tres mesos per veure els contrastos de les estacions i poder-ne comparar les fotos. 

Pujades i baixades

Diumenge, 22 d’octubre de 2017

I cursa solidària de Cardedeu

14.7 km. 1-41-58 a 6-55 el km.

Cursa a prop de casa, distància i desnivell assequibles, bon preu pels temps que corren, solidària, què més es pot demanar? La decisió va ser fàcil. Es tracta de la primera edició de la cursa solidària de Cardedeu a benefici d’una organització d’ajuda als refugiats.

Arribo amb temps per poder fer un bon escalfament amb tota tranquil·litat. Són 15 kms. pel rodal de Cardedeu per pistes i corriols. D’entrada em marco un objectiu ambiciós: 1-30, o sigui a ritme de 6 minuts el km.

Comencem en pujada per asfalt per deixar-lo ben aviat i agafar una pista i endinsar-nos en un corriol. De seguida es formen un parell de taps que obliguen a aturar-me: un gran tronc al mig del corriol i una pujada que relliscava pel fang. Els corriols estan humits i una mica enfangats en algun punt, però és molt agradable córrer per ells. A partir d’aquí ja podré córrer sense més entrebancs.

En les baixades intento recuperar el temps perdut en les pujades, però de seguida comprovo que em col·loco molt lluny de l’objectiu que havia previst. Passo el km. 5 amb 38 minuts. Reacciono i canvio d’objectiu: acabar a ritme de 7 el km ja estaria bé.

En un parell de punts del recorregut ens anima un grup de timbalers amb un bon ritme. En un d’ells estan acompanyats pel verro de Cardedeu que bé es mereix una foto.

En el pas pel km 10 he millorat el meu ritme de cursa i passo amb 1-10. Aprofito que és baixada per accelerar. Intentaré anar el més ràpid possible en el darrer terç de la cursa. Ho aconsegueixo al llarg de 3 kms. i avanço a una bona colla de corredors. Però a partir del km. 13 se m’acaba el gas i disminueixo el ritme coincidint amb el darrer tram de pujada. Intento mantenir-me però és molt clar que ja no és possible.

Al final no arribar a 15 km. Es queda curta. El Garmin em marca 14,7 km. 1-41-58 i a un ritme de 6-55 i un desnivell positiu de 333 m. No hi ha crono, ni classificació final, però si un bon avituallament final i un sorteig de regals. Ha estat una cursa ben entretinguda.

Petit Recorregut C33 La Garriga: sumant i sumant

Porto unes setmanes sumant i sumant quilometres. La setmana passada després de l'Olla de Núria del dilluns i entrenar tota la setmana menys el dissabte vaig acabar amb la cursa dels Poblats Ibèrics. Aquesta setmana he continuant sumant. A part de dilluns i dimarts que vaig rodar una horeta, dimecres ja vaig fer 17 km., divendres vaig anar a fer el meu circuït de Matarradona per acabar la setmana amb el Sender de Petit Recorregut de La Garriga. 

El vaig fer fa molts anys, en la època del 10de1000.com, el fòrum precursor al que després seria corredors.cat. Recordo que ens hi van portar el Josep Massaguer i l'Esteve. Crec que també ens va acompanyar l'Ives Recordo que venia el Pau, Anna, Marius. Érem una bona colla. 

Per evitar la calor començo a les 5.20, encara de fosc. No encerto el pas per sota de l'autovia i vaig pujant per una pista on no hi ha marques. Malgrat ser de nit aconsegueixo orientar-me amb el mapa fins trobar les primeres marques del PR. Pujo a bon ritme i aprofito les parts més planeres per trotar. Arribo al Santuari de Puiggraciós (km. 7) amb 1-25. Ja està clarejant.

Just quan arribo al Coll de Can Tripeta ja surt el sol per darrera del Montseny.

Rodejo el Puig Ciró i aviat agafo un corriol empedrat que amb pujada em mena fins el Clascar. Un lloc ben curiós: una construcció fortificada amb la seva torre que dóna la impressió que en la seva darrera modificació no ens va acabar. Porto 2 hores i 10 kms.

Passo pel costat de Sant Pere de Bertí i agafo un corriol que voreja el Puigfred passant per les runes del Mas Barnils. Gairebé ja sóc al punt més alt d'aquest PR. Una gran part d'aquest tram es fa per un corriol molt agradable que travessa pel mig del bosc. Ben fressat permet gaudir del córrer entre els arbres. Al deixar el corriol tinc el primer dubte sobre quin camí seguir. Perdo una estona buscant les marques en les tres opcions que tinc al davant. Ja el tinc! Ara ja és tot baixada fins el Figaró. Coincideixo una estona pel GR5 tot vorejant per dalt els cingles del Bertí. Aquest GR el vaig fer a trossos l'any abans d'anar al Camí de Sant Jaume a mode d'entrenament.
Abandono el GR5 per baixar per La Trona. Per aquí he pujat un parell de vegades fent la cursa de muntanya del Congost abans que s'acabés convertint en Marató. Quan ja he deixat la Trona enrere, de nou tinc problemes amb les marques. Em costa trobar-les. I com sempre, el bon camí era la primera opció. Llàstima que no he vist la marca de bones a primeres i he anat a provar per l'altra pista, una bona estona.

Baixant la Trona

El lloc on vaig dubtar una estona

Ben aviat sóc al Sot del Bac i puc contemplar les seves agulles ben conegudes en el món dels escaladors: les Germanes i el Tap de Xampany.

Al Figaró faig parada i fonda. Menjo l'entrepà que portava davant d'una gerra de cervesa. Porto més de 20 km. i 4-10 de camí.
Endavant de nou. Per començar les escales de l'Àngelus. I per carretera asfaltada en lleugera pujada en direcció a la Rectoria de Vallcàrquena. Estic determinat a exprimir-me físicament. Haig de provar-me. Pujo tot el ràpid que puc. Troto sempre que el desnivell m'ho permet. Un cop a la Creu de Can Plans tinc dubtes de nou.

Dubtes davant La Creu

La brúixola em va bé per no errar la pista que em menarà fins a Sant Cristòfol de Monteugues. Ha estat una mica menys d'una hora des del Figaró. Des d'aquí ja tot es baixada on es pot córrer bé, ja que és una pista forestal en bon estat. En 40 minuts ja sóc a La Garriga. Com sempre la part més pesada és el final. Haig de travessar tot el poble per arribar al cotxe. Ja no tinc ganes de córrer i gairebé hi estic 20 minuts. Es fa llarg. Per una altra vegada, haig de pensar en deixar el cotxe en un altre indret no tan allunyat de la pista que baixa de Sant Cristòfol.
Han estat més de 33 kms. 6-17 i 1240 metres de desnivell positiu. Malgrat que ja en tenia prou he acabat amb gas. Estic notant l'acumulació de kms. d'aquestes setmanes. Com sempre l'entrenament regular i constant fa el seu efecte.

Ronda a Llinars del Vallès

La XXXIV edició de la Ronda Vallesana surt de Llinars del Vallès. Malgrat que està pensada per caminar, personalment vaig amb la intenció d'aprofitar per córrer. Una vegada recollit el full de ruta, ja puc començar. Encara no són les 8 i tot just clareja. 

Aprofito per escalfar tot caminant ràpid pels carrers del poble fins arribar al primer avituallament amb coca i xocolata. A partir d'aquí ja deixem el poble i ens endinsem primer per pistes i després per corriols per la Serralada Litoral. Intento trotar sempre que puc i sense molestar als caminaires.

De sobte ens trobem amb la sorpresa de Sant Esteve del Coll una petita ermita oberta amb música sacra per nosaltres.

Poc després d'una forta pujada ja sóc a la Torrassa del Moro (428 m.) lloc destinat per la organització per esmorzar un bon entrepà de botifarra regat amb porrons de vi.

Podem pujar dalt la Torre i albirar tot el que ens envolta. Les vistes serien molt millor si no fos per les boirines que hi ha aquest matí per tots aquests verals, però aquesta visió també té el seu encant.

Ja torno a estar en marxa. A partir d'aquí tot serà més planer. Seguint unes indicacions em desvio del camí per veure el Cau de la Mostela, unes pedres enormes que segons diuen són un monument megalític. Passem per Can Bordoi i Castellvell, dos llocs interessants. Ben aviat, al voltant de les dues hores de mitja de ronda arribo al segon control. Bec una mica i prenc un plàtan i una mandarina. Aquí es divideixen els dos recorreguts. Em trobo prou bé per fer el recorregut llarg. A partir d'aquí tot serà molt més solitari que fins ara. Decideixo posar-me a prova i accelerar el ritme.
Passo a prop de Sant Andreu del Far i identifico la zona com el lloc on fa uns tres anys vaig disputar la rogaina del Corredor. Aquests camins i corriols em resulten familiars. Fins i tot reconec alguns llocs on es trobaven algunes de les fites de l'esmentada rogaina.
Admiro l'alzina de Can Ferrerons un arbre monumental. I a partir d'aquí ja prenc la baixada que m'ha de portar directe de tornada a Llinars. Passo pel darrer control i avituallament.
Fa estona que tinc ganes de fer de ventre i arriba un moment que no tinc més remei que aturar-me, endinsar-me al bosc i alleugerir aquesta sensació tan molesta.
Solucionats aquests problemes ja tan sols resta la darrera part de la Ronda: baixar fins a Llinars, travessar la via del tren, el riu Mogent, l'autopista i totes les carreteres que ens separen del poble i ja pels carrers del poble arribar al pavelló, el mateix lloc d'on hem sortir aquest matí. Han estat 3-49 per fer poc més de 24 kms. per uns indrets poc coneguts i a vegada tampoc massa valorats.
S'ha fet molt evident que no cal anar massa lluny, ni enfilar grans muntanyes per gaudir d'un matí en plena natura. La Serra del Montnegre i El Corredor és un espai per descobrir.

El dolmen de Pedra Gentil

Sempre havia sentit curiositat. N’havia sentit a parlar moltes vegades, ja de jove. Havia  passat a prop, però mai havia arribat a veure’l. De fet sempre els dòlmens han despertat la meva curiositat, i en realitat n’he vist molt pocs. Algunes vegades els meus intents s’han vist frustrats per diversos motius.

Però aquesta vegada ha estat possible. A la carretera que va de Sant Celoni a Arenys  trobem una pista forestal a mà dreta amb l’indicador de Parc Natural del Montnegre i Corredor que es pot seguir en cotxe fins al peu del dolmen. Després només cal enfilar-se cinc minuts fins a dalt del turó presidit per aquest dolmen força impressionant.

És un lloc peculiar amb el Montseny al fons. Em produeix unes sensacions especials. S’ha de reconèixer que el lloc escollit on plantar aquest monument segurament no ho va ser a l’atzar. Malgrat haver llegit algunes explicacions sobre aquestes construccions quan les veig sempre se’m plantegen interrogants. ¿Per quines raons uns homes amb necessitats molt bàsiques per sobreviure realitzaven aquest esforç que suposava moure i alçar aquestes pedres tan pesants ?

La Popa de Castellcir

Fa un parell de mesos en un d’aquest diaris gratuïts que ara proliferen tant vaig veure la foto i la descripció de l’excursió. Em va cridar l’atenció.

Aquest matí hi he anat. Castellcir és un petit municipi de la comarca del Moianès. L’excursió fins el castell és un passeig agradable de poc més d’un hora, la major part del mateix per pista forestal també apte per cotxes. He deixat el cotxe just davant del punt d’informació (obert els dissabtes i festius de 10 a 14 hores). Allà mateix s’agafa la pista que amb una forta davallada ens porta aviat per entre un bosc de pins fins al costat del riu, o potser seria millor dir-ne riera. Gairebé acabada la baixada cal agafar el camí de l’esquerra que ja planejant passa pel costat d’una casa de pagès abandonada. Deixem un camí a la dreta i en el següent trencall agafem el de la dreta.

Ja fa estona que al fons podem veure el castell. Als pocs minuts d’agafar aquest camí i pel mig d’una zona de roca podem veure unes fites que ens marquen el camí que hem d’agafar per pujar a dalt el castell. En 20 minuts més de pujada per un corriol no massa difícil ja som davant la porta del castell.

És un lloc ben curiós i ben estrany, i on encara hi ha restes importants del que havia de ser la construcció d’aquest castell. També es poden contemplar unes bones vistes, malgrat que el dia d’avui no acompanyava precisament. Però he pogut veure Montserrat i el Montcau. Segur que amb un millor dia encara es poden contemplar altres indrets.