Sant Quiri

 

Ens allotgem uns dies a Peramea. Una tarda ens apropem a l’estany de Montcortès i, mentre estem contemplant l’entorn, una senyora molt amable ens explica algunes rutes que podem fer allà amb 4 x 4. Ens agrada voltar per pistes i descobrir paratges i indrets als que no és fàcil accedir. Mirant el Mapy, una aplicació de mapes offline i també cercant al wikiloc acabem dissenyant una ruta per fer en un matí.

Ha plogut tota la nit. El dia és gris i amenaça pluja. Sortim de Peramea per carretera asfaltada fins a Bretui. Des de Bretui podem contemplar La Geganta Adormida. Es distingeix perfectament el cap, el pit i els peus.

Aquí agafem una pista en direcció a Sellui. És una pista tan sols apte per 4 x 4 que travessa uns magnífics boscos. Poc abans d’arribar a Sellui, un petit poble on hi ha censats 16 habitants, trobem el Castell de la Crua, un gran edifici gòtic ben conservat i que sembla que avui en dia s’utilitza com a turisme rural.

Travessem el poble i agafem una pista que segueix el curs del riu Ancs i que es va enfilant a poc a poc seguint la vall, ara per una banda del riu, ara per l’altra banda. A estones cauen gotes. Arribem al poble d’Ancs. Malgrat el seu petit tamany i tenir algunes cases en runes la wikipèdia informa que hi habiten 4 persones. Hem observat que hi ha alguna casa que s’està reformant.

A partir d’aquí la pista es va enfilant més. Observem als vorals de la pista alguna petita clapa de neu i més endavant el paisatge es va emblanquinant per la calamarsada que ha caigut aquest vespre.

A la collada de Sant Quiri, una cruïlla de pistes, ens aturem i baixem del cotxe. Ens hem d’abrigar perquè fa fred. La boira ens impedeix contemplar el paisatge en tota la seva immensitat. Agafem la pista en direcció a Sant Quiri. Quan ja som a prop del cim no ho veiem massa clar. Baixem del cotxe i fem el que resta de camí caminant. Al cim (1832 metres) hi ha una petita ermita. Estem entre els dos Pallars. A estones cauen gotes, i també a estones, podem veure una mica el paisatge del fons de les dues valls. Malgrat que en un dia assolellat i deu haver molt bones vistes, amb la boira que s’arrossega per les muntanyes també té el seu encant.

Toca baixar. Ho farem per una pista que ens porta fins a Escós. En la primera part la pista planeja fins a la collada de Sant Jaume. Encara hi ha molts trams emblanquinats i la boira persisteix. 

Ens endinsem dins de zones boscoses. Aquesta pista està en força bon estat. A partir de la Borda de Cossant ja comencem a baixar fent llaçades. La boira desapareix mentre travessem més zones de bosc fins a Escós. Aquí ja entrem en una carretera asfaltada que seguint el riu del mateix nom ens porta fins a Baró on agafem la C-13 que discorre paral·lela al Noguera Pallaresa.

Ara ja només resta arribar fins a Gerri la Sal on hi ha el trencall que ens torna a Peramea. Ha estat una bona matinal que ens ha permès gaudir del paisatge d’aquestes muntanyes.

Serra de Boumort

S’obre una retxa de llum a l’horitzó – cel de plom – parpella

                                                               que no es vol acabar de cloure

                ni torbar el silenci dens                          de la tarda que mor

Antoni Clapés

 

Els dos dies dels Pirineus de principis del mes de maig em van descobrir Taús i tot el seu entorn. Vaig quedar amb ganes de tornar-hi i poder voltar amb tranquil·litat per aquestes muntanyes. I dit i fet, he dedicat una setmana a descobrir alguns dels seus racons.

Ens hem instal·lats en el petit llogarret de Montanisell, un nucli de quatre cases sota la Serra de Sant Joan, un lloc ben tranquil on a Cal Borda, un petit restaurant també lloguen apartaments.

Des d’allà vam fer diferents rutes amb 4 x 4 que ens van permetre travessar aquests paisatges de Est a Oest, a cavall de tres comarques: Alt Urgell, Pallars Jussà i Pallars Subirà.

És una zona molt deshabitada amb cases disperses, algunes habitades i altres ja abandonades des de fa temps, i també amb petits nuclis de poques cases, una gran  part d’elles ben conservades encara que no estiguin ocupades tot l’any.

Una part important d’aquesta zona està ocupada per la reserva nacional de caça de la Serra de Boumort. Aquests dies d’octubre és la brama del cérvol. Per aquesta raó està tancada una de les pistes on en altres èpoques de l’any està autoritzat circular en 4 x4.

En general les pistes estan en bon estat i en una bona part també es pot circular amb cotxe, però sempre hi ha alguna que altra sorpresa que les converteix en quelcom no tan senzill. Circular per les pistes és lent i cal fer-ho amb temps i sense presses. L’idea és aturar-se on ens vingui bé per gaudir del silenci, la tranquil·litat dels diferents indrets i del paisatge que ens envolta. Per poder-ho fer amb seguretat cal portar un mapa de la zona, ja que les pistes són llargues i per elles pràcticament no hi circula cap ànima, excepte els dies de festa on hem trobat una mica més de gent, però tampoc massa. Tot és un continuo de petites valls boscoses, colls i cims amb parets rocoses imponents algunes blanques i grises i altres de color rogent.

Malgrat la poca pluja que encara tenim, els boscos estan humits i hi ha força bolets. Els torrents i els petits rierols van curulls d’aigua, amb algun petit salt com el de Sallent.

Des de les zones més altes podem albirar muntanyes ben conegudes del país: Pedraforca, Pirineus, Port del Comte, Cadí, ...  

Com a tot Catalunya proliferen les petites esglésies romàniques tant en llocs solitaris, com al costat de quatre cases, on la pregunta que ens fem moltes vegades és ¿què devia ser primer l’església o les cases?. Algunes han estat restaurades recentment i són ben boniques. Just al costat de l’església es conserva el cementeri amb les seves creus, i alguns nínxols més moderns.

Sant Sebastià de Buseu ens va cridar l’atenció. És un poble abandonat a la dècada dels 60 al que van anar a parar de casualitat. Encara es conserven les restes de l’església romànica del poble, encara que derruïda, així com del cementeri on van poder veure una creu d’enterrament relativament recent (2007).

A prop de Montanisell, darrera de la Serra de Sant Joan i de camí cap al pas de Finestres que dona pas a la vall veïna de Cabó, hi ha l’accés fàcil a una cova, la cova d’Ormini que no vam poder explorar en la seva totalitat ja que no havíem agafat el frontal.

Una setmana no ha estat suficient per recórrer tots els racons que ens interessaven i ja estem pensant en que caldrà tornar-hi de nou en una altra època de l’any per fer un segon tomb per la zona.

Ja de tornada cap a casa ens vam aturar a l’estrany cementiri d’Olius, un petit cementeri d’estil modernista. Fer la visita mentre queia un lleuger plugim encara el va envoltar de més misteri i va estar un bon final per aquesta setmana.

 

Instants de goig – enigmàtic silenci

Silenci de silencis.

Antoni Clapés 

Un petit tomb per lo Pallars: patrimoni i paisatge

Ja fa temps que m’agrada instal·lar-me en un apartament d’un petit poble de qualsevol comarca del meu país i des d’allà voltar amb el cotxe per pobles, poblets i pistes forestals sense un rumb massa planificat per arribar fins a llocs recòndits dels que amb anterioritat res sabia de la seva existència.

No és la primera vegada que visito el Pallars. Ja vaig fer quelcom de similar a l’estiu del 2010. Aleshores em vaig instal·lar al poble d’Àreu. En altres ocasions he convertit la comarca en base d’operacions per pujar muntanyes i realitzar algunes de les travesses més emblemàtiques dels Pirineus.

Ens instal·lem en un apartament a Escaló una vila closa situada a peu de carretera. Sant Pere de Brugal on comença la brillant “Jo confesso” de Jaume Cabré està situat a l’altra banda del riu.

La Noguera Pallaresa és constitueix en el centre de la comarca i està d’una manera o una altra sempre present. Baixa ben curull d’aigua. Fan la seva aportació permanent diferents rius i torrents que baixen per unes valls profundes i esquerpes, amb roques cantelludes.

En els cims de les muntanyes encara resten petites taques de neu. En els boscos conviuen els diferents tons del verd. Hi ha flors arreu amb tots els colors de la natura, bàsicament lila, groc, i blanc.

Abandonem la carretera principal que ressegueix el Noguera Pallaresa i ens endinsem per carreteres secundàries i pistes forestals que ens permeten gaudir de l’arquitectura de petits pobles de noms ben curiosos: Escart, Roní, Montenartró, Burg, Ferrera, Aidí, Arestuí, Baiasca, Escalarre, Unarre, Llavore, Cerbí, Jou, Son, Sorpe, Isil, Alòs, Isavarre,.... Molts dels topònims dona la impressió de ser d’origen basc. Faig la comparació amb els  records d’infantesa quan viatjava amb els meus pares. Els carrers d’aquests pobles feien pudor. Era habitual trobar-hi bestiar. A hores d’ara estan molt arreglats amb moltes cases segurament refetes i possiblement utilitzades com a segona residència, ja que la major part es veuen molt i molt tancades. En molts d’ells els carrers són costeruts i estan ben empedrats.

Com devia ser la vida d’aquests indrets 50 o 100 anys enrere? Alguns molt allunyats de les vies principals de comunicació i en temps que els desplaçaments no eren tan fàcils com en l’actualitat. A cap poble no pot faltar la seva església, algunes realment molt grans pels seus pocs habitants. I no solament les esglésies del poble en qualsevol racó pot aparèixer una ermita al lloc més insospitat.

Aquesta també va ser una zona castigada per la guerra civil i un dels camins més durs de la retirada, ja que travessar aquestes muntanyes en ple hivern no havia de ser gens fàcil. A peu de la nacional a prop del poble d’Aídi hi ha un record a les víctimes de la coneguda matança d’Aidí. Al arribar els nacionals van trobar que els homes havien fugit. Enrabiats per no poder-los atrapar van afusellar a les dones i a la gent gran. En la zona de Roní també hi ha una ruta que ressegueix el front que es va establir a les muntanyes. Els plafons del memorial democràtic que encara resten en peu són útils per conèixer que es el que va passar.

Contemplo el paisatge que m’envolta. Hi puc veure tots els tons del verd. Els núvols juganers ajuden a donar-hi un toc decoratiu més. Per arreu baixant torrents amb aigües ben frescals. Realment tenim un país ben bonic

La Porta del Cel V: Vallferrera - Tavascan

Sabem del cert per totes les ressenyes d'aquesta travessa que avui malgrat ser la darrera etapa també és la més llarga. Per aquesta raó hem decidit sortir el més aviat possible.
Encara és fosc quan comencem a caminar (6.50). Surto del refugi amb el Pepe en baixada fins els Ponts de Boet i de la Molinassa. Per un corriol per la riba dreta del Noguera de la Vallferrera anem avançant acompanyats per la remor de l'aigua al fons de la vall. Ens acostumem a la seva agradable companyia. 

Ben aviat iniciem la primera pujada de la jornada pel mig d'un bosc i gairebé sense donar-nos compte la remor es va apagant, i l'únic que s'escolta són els nostres esbufecs en ple esforç muntanya amunt. Ens topem amb un ramat de vaques que al bell mig del corriol es troben com a casa seva i ens impedixen avançar amb tranquil·litat. Finalment les deixem enrere i continuem el nostre camí. Quan sortim del bosc ja fa estona que clareja i tenim al nostra davant la Cabana de Bassello (1923 m.)

Sense deixar d'enfilar-se amunt a partir d'aquí el camí, a vegades no massa evident, travessa una zona de matolls on els arbres ja són escadussers. Anem a un bon pas amb el Pepe. Poc abans d'arribar al llac de Barbote ens avancen la parella amb la que van compartir el sopar d'ahir i que fan la travessa en dos dies.
Aquest és el darrer llac d'aquests cinc dies. Mentre el voregem contemplem els grans cims que ens envolten com el Monteixo i als que el sol ja comença a il·luminar tímidament. Nosaltres encara estem a l'ombra.

Deixem el llac i pugem fins el Coll de Salente on ens aturem, ara sí a ple sol, i mirem al darrera el que ja hem caminat avui i endavant podem contemplar una part del que ens falta.
Baixem ràpidament del coll. En aquesta baixada, cal estar atents a trobar el desviament que ens portarà amb una forta pujada fins el Coll de la Laguna. No sé si és el cansament acumulat d'aquests dies però se'm fa dura. A dalt el coll hi ha un ramat d'ovelles pasturant totes soles. Un cop passat el coll un minso darrer esforç travessant un prat ens permet assolir la Roca Cigalera (2668 metres).
Fa vent i agafem fred, però paga la pena aturar-se i resseguir amb la vista el camí de tota aquesta magnífica travessa de 5 dies.

Mentre estem gaudint de la vista arriben el Joan, Iñigo i Iolanda. Malgrat el fred que estem agafant romanem una bona estona en aquest indret gaudint de tot el que ens envolta. És un moment màgic, en silenci poder contemplar aquest immens estol de muntanyes i valls que hem trepitjat en aquests cinc dies de anar fent camí.
Malgrat que som conscients que encara ens resten unes hores de camí tenim el sentiment clar de que la travessa ja ha acabat. Davant nostre s'estén un pla herbat, més groguenc del que és costum en aquestes contrades degut a un estiu extremadament sec, sense cap pluja.
Agafem un bon ritme amb ganes d'acabar. Mirem enrere i contemplem uns grans núvols amenaçadors. La previsió d'avui era de pluges per la tarda. Aquests núvols i el vent gelat que s'ha girat ens fa témer el pitjor. Acabarem amb pluja. Ens hem de posar els guants, per evitar la fredor que sentim a les mans. Seguim caminant pel llom en lleugera baixada. M'agrada aquest prat alpí tan immens amb grans vistes a les muntanyes que al lluny rodegen aquest indret.

Hem de localitzar la cabana de la Ribera pen pinçar el darrer punt de pas de la travessa. El camí no té pèrdua, ja que a finals d'agost hi deu haver passat molta gent. Ens creuem amb els pastor de les ovelles que hem vist a dalt del Coll de la Laguna i ens pregunta si les hem vistes i a on.
Finalment en una petita fondalada veiem la cabana. al costat d'un petit rierol. Ja fa una bona estona que la baixada és més pronunciada. Ja tenim ganes d'arribar i acabar la travessa.

Poc després ens endinsem en un bosc. Entre els arbres albirem per primera vegada el poble de Tavascan allà al fons de la vall, però tots sabem que ens resten 1000 metres de desnivell i una bona estona de caminar.

Baixar i més baixar per moments per pendents considerables, en altres moments de manera més suau. En tot moment, anem per dins d'un bosc que va canviant el tipus d'arbrat a mesura que anem perdent alçada.
Aquesta baixada és fa pesada i llarga i en alguns moments inacabable. Sembla que mai aconseguirem arribar al poble.
Per fi el tenim allà al davant nostre. Només ens manca creuar el pont i donar per finalitzada la Porta del Cel, 5 magnífics dies que ens han permès posar-nos a prova i contemplar grans paisatges.

Deixem les motxilles als cotxes i ens canviem de roba. Dinem tots plegats en un restaurant de Tavascan abans d'anar de nou al càmping de Graus on tanquem definitivament la travessa amb el darrer segell d'aquests dies abans d'acomiadar-nos i marxar cap a casa.

Els temps de pas d'avui han estat:

• Llac de Barbote:                2-10 hores
• Coll de Sallente:                 3 hores
• Coll Laguna:                      4 hores
• Roca Cingalera:                 4-20 hores
• Cabana la Ribera:              5-30 hores
• Tavascan                           7-20 hores