Fites entre tombes i gavines

Cursa cementiri Montjuïc

3,2 km. 16 fites, en realitat 6,4 km. 1-06-05 i 246 metres de desnivell positiu 49è de 62 classificats al C1

Quan passava per la Ronda Litoral arran del cementiri de Montjuïc més d’una vegada havia pensat que seria un bon lloc per córrer una cursa d’orientació ben especial. Es tracta d’un lloc molt laberíntic i amb molt de desnivell. Però, en realitat mai vaig pensar que fos possible. Quan vaig rebre la informació de la cursa no m’ho vaig pensar dues vegades i em vaig inscriure immediatament.

Fa anys vaig córrer per dins d’un cementeri. Va ser a Broadstairs, en una estada de formació per a mestres de llengües estrangeres, el 2007. Alguns matins sortia a córrer una estona i un dia de cop i volta em vaig trobar corrent entre tombes. Va ser tot un flash. A Anglaterra molts cementeris no estan tancats darrera de murs com els nostres.

Avui serà diferent. A més de córrer entre tombes hauré de cercar fites. Fa força calor per ser a finals del mes de maig. Sort que correm a partir de les 18.00 hores, quan el cementeri està tancat al públic.

La primera fita és ben amunt. Toca orientar-se pel munt d’escales. Malgrat que m’ho agafo amb calma es fa feixuc. A la segona toca baixar tot el que abans hem pujat, per tornar-ho a pujar a la tercera.

T’he una certa semblança a una cursa urbana, amb carrers, però amb tombes en lloc d’edificis, i moltes escales per salvar els desnivells. Cal no perdre la concentració per tal de saber en tot moment on estàs i quin és el millor camí o la millor escala per arribar a la propera fita.

Les gavines, que deuen ser les ames i senyores d’aquesta contrada, ens miren estranyades i en alguns casos amb cares de poc amigues. Em trobo amb orientadors en totes direccions cadascú concentrat en la seva cursa. És un constant puja i baixa. Com que a la pujada vaig lent és més fàcil mirar el mapa, però a les baixades cal controlar una mica més per evitar equivocar-se.

Acabo prou satisfet. Considero que no he fet errades. Ara bé la meva velocitat de cursa és una mica lamentable.

Pel que diuen hi haurà una propera ocasió. Serà qüestió d’estar atent i repetir l’experiència. A l’hora de marxar em costa trobar la porta de sortida. Per on havia entrat ara està tancat. Però després d’alguna volta de més tot resolt i cap a casa.

Els tres pobles de Els Estels del Sud

Un ruta de muntanya en solitari és quelcom més que una activitat física en un entorn més o menys bonic i atractiu. Al llarg de les diferents etapes a part d’observar els llocs pels que passes també parles amb persones dels diferents indrets.

Els Estels del Sud té la particularitat que el final de tres etapes són tres pobles: Paüls, Arnes i Beseit. Són pobles petits, tots ells al voltant del 500 habitants, però molt diferents entre sí.

Paüls (Baix Ebre)

L’arribada a Paüls és per asfalt des de l’ermita de Sant Roc. Es veu de lluny amb la silueta característica dels pobles que estan construïts al voltant d’un castell que domina la zona des del cim del turó. Tot els seus carrers són costeruts. Està rodejat de les muntanyes dels Ports per totes les bandes menys per una que és per on arriba la carretera que acaba al mateix poble. Està dins d’una mena d’olla que formen les altives penyes que l’envolten. És el poble amb menys serveis dels tres. Només hi ha algunes cases de turisme rural, la piscina i l’escola, i pràcticament res més.

Vaig xerrar una bona estona amb la Montse de Ca la Barderes. Són un lloc on fan plats d’aquells de xup-xup i que a vegades la gent es queixa de que no tinguin macarrons o patates fregides. També em va comentar que s’han trobat amb gent que marxa sense pagar. Em va parlar d’uns que van anar a carregar el cotxe i ja no van tornar. Passat un temps van tenir la cara de tornar. Els van identificar pel DNI, i quan els hi van dir que havien de pagar el deute, es van ofendre i van marxar.

Per altra banda, en un dia de forta pluja van acollir tota una colla de joves mullats de dalt a baix. No portaven massa diners, ni provisions. Mentre esperaven un taxi que els recollís els van ajudar a assecar-se i els van donar de menjar. Al cap de pocs dies van tornar a pagar i actualment són clients habituals.

Fa uns anys va arribar un capellà al poble que va engrescar al joves fent missa amb guitarres i cantant. A les velles, que cantaven abans, no els va agradar quedar relegades per aquesta modernitat. Amb aquest nou capellà l’església s’omplia, però les velles van aconseguir fer-lo fora i la missa es va anar buidant, i ara pràcticament no hi va ningú.

Arnes (Terra Alta)

A Arnes s’arriba per carretera després de sortir dels espectaculars estrets d’Arnes. El tram de carretera és planer però es fa llarg. El poble s’albira des de lluny. Es va engrandit a mesura que t’hi apropes. A banda i banda de la carretera hi ha diferents cultius: blat, oliveres, vinyes, ...

Es un poble pla i allargassat. Els seus carrers són estrets, i alguns d’ells tenen un cert encant. Té un Ajuntament d’estil renaixentista monumental. Està ben a prop de la carretera que comunica Horta de Sant Joan amb Vall-de-roures. Ofereix força serveis: al menys un parell de bars, un parell de fondes i cases de turisme rural, una empresa d’esports d’aventura, un petit supermercat, farmàcia, un casal i cinema els diumenges, escola i zona esportiva. Des d’Arnes es veuen una mica lluny el perfil de les penyes i roques que conformen els Ports.

A la taula del costat on sopo hi ha tres francesos. No puc evitar escoltar una part de la conversa. Resulta que l’avi d’una d’elles havia nascut a Arnes i va marxar a França després de la guerra civil.

Beseit (Matarranya)

L’arribada a Beseit és ben diferent. Un cop travessat el riu Ulldemó i la zona coneguda per la Pesquera tens la impressió que el poble ja està a prop, però no és ben així. Triga a arribar i ho fa de cop. L’entrada és per la part alta del poble i cal travessar-lo sencer per arribar a l’allotjament.

És sens dubte el poble més turístic dels tres i això es nota en la quantitat d’allotjaments turístics que hi ha. Hi passen dos rius que son les seves dues grans atraccions: el Ulldemó que forma la zona de bany coneguda com La Pesquera i el Matarranya  que al llarg dels anys ha format el conegut Parrissal.

Tot i ser un dia laborable del mes de maig quan passejo pel poble em trobo amb alguns turistes que fan el mateix. És un poble que conserva restes històriques prou interessants com algun dels ponts que travessen els seus rius, les portes d’entrada a l’antiga zona emmurallada i els antics molins paperers. Ofereix molt serveis: bars, supermercat, zona esportiva, zones de bany, escola, oficina de turisme, càmpings,....

L’amo del bar la plaça de Beseit m’explica que fa poc han tancat la carnisseria del poble. I com que ell vol oferir producte local compra la carn a la Fresneda. Aquests només serveixen un cop a la setmana i a vegades esgota les existències abans. En temporada alta el poble s’omple i té pocs serveis pel nombre de visitants que arriben. Fins i tot, la guàrdia civil tanca els accessos al poble, i només deixen entrar als que tenen allotjament o reserva en algun dels serveis.

A Beseit, malgrat pertànyer a l’Aragó parlo en català amb tothom sense cap mena de problema. Un cambrer de l’allotjament m’explica que és la seva llengua materna i que si no la parlen ells, qui la parlarà. La seva filla que aquest any acaba primer d’ESO a Vall-de-Roures si vol fer català ha de fer una hora més de classe i ja li ha dit que el proper curs no ho farà. Està indignat amb l’Administració Educativa, no amb la seva filla a qui entén perfectament.

Estels del Sud: Refugi Font Ferrera - Refugi Caro: l'etapa més curta es fa llarga

Refugi Font Ferrera – Refugi Caro

20 km. 7-38-22 22-54 x km. 913 metres de desnivell positiu

De nou començo la jornada amb un bon esmorzar, i abans de deixar el refugi converso breument amb Moisés, el guarda. Soc el darrer de sortir del refugi, però, amb tot, és el dia que surto més d’hora de tota la ruta.

Fa molt fred. És el dia més fred amb diferència. Ahir vespre va ploure una mica i ha refrescat força. El dia s’ha aixecat gris i sembla que plourà.

Seguint el consell del Moisés ben aviat deixo la pista i agafo un corriol a la dreta senyalitzat com itinerari de Negrell. Ben aviat torno a estar en una pista que va guanyat alçada poc a poc. Camino molt a prop de la carena i malgrat el dia gris i emboirat tinc molt bones vistes.

Comencen a caure gotes, i abans no s’engresqui decideixo posar-me l’impermeable i protegir la motxilla. Segueix aquesta feble pluja. No em molesta gens anar abrigat.

Des del Negrell (1345 metres) contemplo una bona vista panoràmica de tot un seguit de muntanyes entre els núvols, i allà al fons, el mar. Fa un vent desagradable al cim. La sensació de fred a les mans, va en augment i em poso els guants.

Un corriol en baixada suau em porta de nou a la pista. Igual que ahir a prop del refugi, aquesta també seria una bona zona per un mapa d’orientació. Ho miro al mapant i encara em resulta més evident.

S’atura la pluja, però el fred segueix. Tant el temps, en forma de clarianes, com la temperatura millora a poc a poc, mentre segueixo avançant, a voltes per pista, a voltes per corriol.

M’aturo a la porta d’un refugi precari a fer un mos, i abans de continuar guardo els guants i l’impermeable ja que tant el temps com la temperatura ha millorat força. Fins i tot, sembla que vol sortir el sol.

Després d’un llarg tram per pista m’endinso en un corriol. Passada l’espectacular Cova de Vidre el corriol es fa antipàtic, amb pujades i baixades constants per entre roques que no permeten caminar amb comoditat i fluïdesa.

Escolto unes veus femenines al meu darrera que ben aviat m’atrapen. Son tres noies que avancen a bon pas.

Estic en el que es coneix com la Cresta del Marturi. Es fa llarg. Aquesta pujades i baixades no s’acaben mai. Quan penses que ja estàs al coll de Pallers, comproves que no hi ets i que toca tornar a baixar de nou i continuar. Això em passa més d’una vegada.

Arribo a una mena de coll d’on surt un corriol a la dreta. Penso que ja he arribat al coll de Pallers i m’aturo a fer un mos abans d’enfilar la darrera baixada. Ha estat una errada de percepció. Quan em torno a posar en marxa comprovo que no estic on pensava i que encara em toca tornar a pujar, encara que ara ja serà per poca estona.

Definitivament arribo al Coll de Pallers que no arribava mai. Desestimo la proposta del Moisés, el guarda del refugi de Font Ferrera, d’agafar el corriol que per la carena mena fins el cim del Caro. Tinc ganes d’acabar i anar per aquest corriol l’únic que faria seria allargar la jornada.

Ara sí, ja només em resta un tram de corriol de baixada fins arribar al darrer quilòmetre per carretera i donar per acabat Els Estels del Sud.

Al costat del cotxe em trobo al Pietro que ja fa estona que ha arribat. No es troba massa bé i decideix deixar-ho aquí. M’ofereixo a baixar-lo a Tortosa. Fem una  birra al restaurant i comentem l’etapa. Opinem el mateix d’aquest darrer tram de pujades i baixades constants de mal caminar que el converteix en desagradable.

Com que no coneix el cim del Caro, hi pugem amb el cotxe per tal que pugui gaudir de la panoràmica que ofereix aquest cim, en una mena del balcó sobre la Mediterrània, les terres i el del Delta de l’Ebre. El porto fins a l’estació d’autobusos on ens acomiadem. Ara tocarà descansar i pensar en properes rutes d’uns quants dies o potser en un projecte agosarat: la volta a Catalunya a peu en 80 dies. 

Estels del Sud: Beseit - Refugi Font Ferrera: l'espectacle dels barrancs

 

Beseit – Refugi Font Ferrera

22 km. 7-56-54 21-39 x km. 1594 metres de desnivell positiu

De nou esmorzar de luxe abans de tornar a emprendre la marxa.

Malgrat que es pot arribar al Parrissal per la carretera asfaltada prefereixo l’alternativa que passa pel mas de Sant Miquel per un corriol ben marcat. Travesso un parell de barrancs que estan ben secs. Es nota molt que fa molt de temps que no hi plou. De nou travesso marges i més marges d’antics camps de conreu abandonats de fa molt de temps on encara resten troncs ennegrits i esquelètics d’ametllers.

Al mas de Sant Miquel s’arriba per un corriol. En l’actualitat és un lloc més aviat inhòspit, molt allunyat de qualsevol zona habitada. Es fa difícil imaginar com devia ser la vida en aquest indret quan estava plenament ocupat. És un mas que malgrat estar totalment derruït encara impressiona per la seva grandària. Hi ha un cartell que explica que eren tres cases separades on vivien tres famílies diferents al voltant del que havia estat una església.

Des de l’alçada en la que estic contemplo al fons el riu Matarranya. El corriol que estic seguint em mena fins a l’aparcament que hi ha l’entrada del Parrissal. Prèviament cal adquirir l’entrada a la web de l’Ajuntament de Beseit. L’aforament està limitat. Els federats tenim descompte d’un euro. Avui, tot i no ser època turística i ser un dia laborable, hi ha força gent, encara que no en excés. No em puc imaginar com deu estar en altres moments de l’any. El funcionari de l’Ajuntament m’explica que hi ha poca aigua pel que acostuma a ser habitual. Pateixen per aquest estiu. Creuen que si no plou amb abundància, a l’agost podria estar totalment sec.

És un lloc increïble. Són més de 4 quilòmetres de passarel·les i camins habilitats. Recordo que fa uns vint anys no era així. Ni es pagava, ni havia control, ni les passarel·les arribàvem tan lluny com ho fan ara.

És tot un espectacle: la verticalitat de les parets que em rodegen, les anomenades gúbies, el color de l’aigua, encara que escassa, simplement la natura. No paro de fer fotos. Ara d’aquí, ara d’allà.

Un cop s’acaben les passarel·les s’acaba la gent, i segueixo per la mateixa llera seca del riu Matarranya. Per a mi, molt millor ja que així m’estalvio el Pas del Pomeret que no em feia gens de gràcia, la veritat. Ara bé, fa molta pena veure-ho tot d’aquesta manera. Hi falta molta aigua! Es veu perfectament la línia on aquesta acostuma arribar.

Aprofito una zona on encara resta una mica d’aigua per fer una parada i menjar una mica. De nou avui he trobat un restaurant amb bones vistes.

Segueixo endavant pel mig del riu. En alguns trams costa trobar per on passar entre els blocs de pedra. Em recorden, en petit format, algunes de les zones de grans blocs dels Pirineus.

Deixo el Parrissal i el Matarranya en el lloc conegut com el Pont de la Guimerana. En realitat no és cap pont. Es tracta simplement d’un pas estret del riu entre dues roques enormes. Just passat el Pont a la dreta surt un corriol costerut que puja fins endinsar-se al barranc de la Coscollosa, que segueixo per un corriol fins al final. Un nou barranc també a estones sorprenent, no tan espectacular com el Parrissal, però també amb zones molt boniques com el monumental teix de la Coscollosa.

Quan acaba el barranc agafo una pista a la dreta que ben aviat passa per davant de dos xalets ben tancats, un de petit, i un de més gran. Penso en qui deu haver estat el que va tenir la idea de construir-se un xalet aquí. No és fins molt després , ja en el refugi, que repassant la ruta d’avui en el mapa veig que és el “famós” xalet del rei. Rep aquest nom perquè va ser utilitzat moltes vegades pel dictador per venir a caçar a la zona i en una de les seves visites va venir acompanyar del seu hereu, l’actual emèrit.

Seguint per la pista passo a prop d’un ramat de bous. Avisat que en aquesta zona hi ha bous braus, soc prudent i me’ls miro de lluny, per si de cas. Amb tot, m’han semblat pacífics, però millor no temptar la sort.

Ja només em resta seguir per la pista, rodejat d’un bosc molt penetrable amb algunes roques que em fa pensar que seria una bona zona per fer un mapa d’orientació. Un petit tram de corriol em mena fins el refugi on finalitzo la jornada d’avui.

Al refugi som 5, tres excursionistes de Sant Cugat que avui han iniciat l’Estels del Sud en sentit invers al meu, i un italià, en Pietro, que ahir vaig veure arribar a Beseit mentre estava prenent la cervesa al bar de la Plaça.

A l’hora de sopar conversem animadament. A la conversa s’afegeix el Moisés, el guarda del refugi, i la seva família que avui també dormen al refugi.

Estels del Sud: Arnes - Beseit: una nova jornada solitària

 Arnes – Beseit

24,3 km. 8-53-03 22-05 x km. 1046 metres de desnivell positiu

M’aixeco com un Robocop. Tinc les cames ben encarcarades i me les noto al baixar les escales per anar a esmorzar. Després de menjar un bon entrepà de truita, em preparo per la jornada. Des de la finestra de l’allotjament contemplo el Penyagalera, el meu objectiu d’avui. 

 

Arranco una mica més tard que els altres dies. En contra del que he pensat aquest matí quan em notava les cames encarcarades, començo amb un bon ritme tot aprofitant que aquesta primera part és primer per asfalt, i després per pista. Avui el vent ha desaparegut. Caminant per corriols escolto el trepig de les meves passes. Arnes es va allunyant en l’horitzó. Cada cop es veu més i més petit. Tret de seguir trobant algunes runes d’antics masos abandonats de fa temps aquesta primera part no té massa interès.

 

El primer punt interessant és el riuet de Les Valls que em regala les primeres imatges d’aigua del dia. El ressegueixo riuet amunt fins que abandono el seu curs i m’enfilo una mica per  travessar el Coll de Xerto i davallar fins el riu Algars la frontera natural entre Catalunya i Aragó. 

 

Quan arribo al conegut Toll del Vidre m’aturo per menjar una mica abans de continuar la marxa. Segons m’explica una noia que arriba mentre acabo el darrer mos hi ha molt poca aigua comparat amb altres anys. Hi ve sovint i em comenta que porta molta menys aigua que fa un parell de setmanes, la darrera vegada que havia vingut.

 

Amb forces renovades començo la pujada a la Penyagalera, primer suau i per pista, però més endavant la pista es converteix en corriol i ja és més feixuga, sobre tot, quan remunto els diferents marges de la zona, testimoni mut de que tota aquesta contrada estava cultivada.

“He tirat amunt, boscúria a través. He descobert clarianes i clots, soques centenàries, racons amb molses perpètues, també una bassa... M’he ajagut a l’ombra d’un gran pi i he obert l’aixeta del temps fins que m’ha semblat que el got vessava...” (Sola de Carlota Gurt)

 

Superat el Coll de Pelele, crec que el cim ja està a prop, però és un autoengany. Encara resta un bon tram i es fa pesat. M’agraden més les etapes en que el desnivell més important es fa en la primera part com va ser ahir. Com tots els cims les vistes són espectaculars. Contemplo una gran part de la ruta d’ahir, Punta de l’Aigua, Roques de Benet i Arnes, però també tota la Terra Alta amb Horta de Sant Joan al fons, i la comarca del Matarranya, Vall-de-roures, i també el Caro.

 

Quan deixo el cim planejo una bona estona per la part alta abans de començar la llarga baixada fins el riu Ulldemó. Em segueixen impressionant les grans parets de roca d’aquestes muntanyes que em rodegen per tot arreu. És una de les característiques de tota la ruta. 

 

Per fi arribat a baix, de nou em sorprèn la quantitat d’aigua que porta el riu Ulldemó, en la zona coneguda com la Pesquera amb tolls que em tempten per fer un bany, però prefereixo acabar la jornada i dutxar-me a l’hotel.

 

Però el dia encara no ha acabat. Hi ha l’opció d’arribar a Beseit per carretera asfaltada, però segueixo el que em marca la ruta i m’enfilo a Els Comellasos. Sé que tinc Beseit a prop però no arriba mai. ¿Estarà al superar el següent coll? Doncs, no. Ja fa estona que tinc calor i tinc ganes d’arribar. De sobte, apareix Beseit i en una curta baixada ja estic als carrers del poble. Cal travessar-ho sencer per arribar a l’hotel La Fàbrica de Solfa, una antiga fàbrica de paper reconvertit en un hotel amb encant.

 

De nou ha estat una etapa del tot solitària. No he trobat gairebé a ningú en tot el dia. Un cop dutxat he donat un tomb pel poble on he trobat algunes parelles de guiris que també voltaven. He acabat al bar de La Plaça on ha anat fent cap més gent, tant del poble com turistes.

 

I després d’un bon sopar cap a descansar que demà toca continuar.