dilluns, 31 de juliol del 2017

Camí dels Maringes


Dilluns, 24 de juliol de 2017
9,5 km. 3-52 i 694 metres de desnivell positiu


Powered by Wikiloc
El Camí dels Maringes, és un dels tres camins que voregen Sant Llorenç del Munt per la seva vessant oriental. Dels tres és el que ho fa a una alçada més baixa. Conec de fa temps els altres dos, però d’aquest sempre n’havia sentit parlar malament: està molt malmès, hi ha moltes bardisses, és difícil de passar, .... Per aquest motiu encara no l’havia provat.
Deixo el cotxe al pàrquing del Camí dels Monjos i m’enfilo en direcció als Plecs del Llibre. En un lloc sense cap tipus de perill hi ha una creu ben visible i ben cuidada. Em pregunto el motiu. Suposo que està dedicada a algú que va morir en aquest lloc, però em quedo amb el dubte. 

M’enfilo fins el Gurugú (820 m.) i des d’allà fins el Coll del Mal Pas i agafo direcció a la Castellassa de Can Torres.
El Mal Pas són uns pocs metres molt estrets, no aptes per persones amb vertigen, però que amb compte i amb el terreny sec es poden passar sense cap tipus de perill. Al fons s’alça imponent la Castellassa de Can Torres que d’alguna manera presidirà en primer pla tota la ruta d’avui. La podré contemplar des de diferents indrets i a diferents distàncies. 
Aquest corriol mena fins ben bé a sota de la Castellassa. Abans de seguir el meu camí, la rodejo per sota. La puc tocar i admirar de ben a prop en tota la seva immensitat. 

Agafo un corriol marcat que rodeja el bolet, un monòlit petit però eixerit, i que em deixa a la Canal Gran on s’agafa ja el Camí dels Maringes. 
És un corriol molt feréstec que puja i baixa amb alguns trams força estrets i de mal caminar, però practicable. Es nota que s’ha fet alguna neteja de vegetació relativament recent. Quan la vegetació ho permet es tenen molt bones vistes de la Castellassa de Can Torres. La progressió és lenta deguda a la pròpia orografia del terreny. 

Es passa molt a prop de la Castellassa del Dalmau i, tan sols, una mica més endavant hi ha un corriol senyalat amb una fita que s’enfila amunt. Abandono aquí el Camí dels Maringes. Un altre dia ja l’acabaré de completar fins el final. Per aquest corriol força costerut vaig a buscar el camí de la Senyora.
Quina diferència! Aquest és un corriol planer i ben fressat. 


Ara ja vaig de tornada i tinc contínuament la Castellassa de Cant Torres i el Bolet al meu davant. 



Sense pèrdua possible arribo al tradicional camí dels Monjos. Aquí ja trobo gent. Fins ara ha estat una caminada del tot solitària.
Per acabar la volta abandono el camí tradicional i des del Pla d’Escorpins baixo per entremig del Cap de Mort i la Roca d’Esquirol que de forma molt directe em mena davant del Cavall Bernat. I ja des d’allà per pista i amb tranquil·litat fins el lloc on havia deixat el cotxe.
Es bon passeig per conèixer indrets diferents de la nostra muntanya. Ja tinc al cap un parell d’itineraris més per seguir explorant camins d’aquesta zona.

diumenge, 23 de juliol del 2017

Massa calor per córrer



Diumenge 18 de juny de 2017
Trail L’Ermita a Santa Cecília de Voltregà.
15,6 km. 2-30-37 a 9.38 x km. i 615 m. de desnivell
81 classificat de 83 arribats.

Quan em vaig inscriure no havia previst que aquell cap de setmana estaríem sota una onada de calor. Tenia ganes de provar-me en una cursa de muntanya exigent, però la previsió de molta calor em va canviar els plans. Vaig sortir al darrera de tot amb molta calma. El meu primer objectiu era fer dues hores, però amb el canvi de plans ja no ho tenia massa clar. Són 15 km. i 800 metres de desnivell, la major part per corriol. El recorregut el conec de quan vaig fer el sender de petit recorregut delVoltreganès fa uns anys, encara que avui el fem en sentit contrari, i no el fem complert.

Els dos primers kms. són força planers i serveixen per agafar una mica de ritme, però ben aviat ja ens comencem a enfilar, primer per pista on encara es pot córrer i després per corriol on ja toca caminar. Aquí ja em quedo completament sol. Darrera només porto una parella amb la que coincidirem en els avituallaments: quan jo marxo, ells arriben.
Faig el primer cim d’avui (ermita de Santa Perpetua) amb 36 minuts de cursa. 

Una mica d’aigua i m’endinso per un corriol ombrívol de bon baixar. Passo els primers 5 kms. amb 45 minuts. Aprofito la baixada per córrer, però sense apurar massa. La baixada acaba en el segon avituallament quan tot just porto 1 hora de cursa. 

Toca pujar de nou per corriols la major part d’ells en zona d’ombra que s’agraeix, però que no em permeten córrer massa, excepte en les parts que planegen. Vaig fent, però la calor em fa ser prudent i lent. Tenim molta sort que part important de la cursa es desenvolupa a l’ombra. Passo el km 10 amb 1-39. Definitivament s’allunyen les 2 hores de cursa inicialment prevista. Ara l’objectiu ja només és acabar.
Darrer cim i avituallament a Sant Martí Xic, lloc emblemàtic de la comarca. 

La primera part de la baixada és força tècnica i lenta. Per tant no em serveix per recuperar temps fins que no arribo a la pista. Ara si que ja entro en el darrer tram de cursa. Temia que seria una pista sota un sol i calor de justícia, però no és així. La calor no me l’estalvio, però hi ha molts trams a l’ombra. Em poso com objectiu baixar de 2-30. El ritme és bo encara que no és per tirar coets.
Al final em quedo a prop: 2-30-37, però la cursa se’n va fins els 15,6 i no els 15 que deia l’organització. Al cap d’una estona arriben la parella que portava al darrera. Bon avituallament i bon ambient final, remullada i cap a casa. Em falta millorar el ritme de cursa i les pujades. Sóc massa lent pujant. 

Amb aquesta cursa sumo 495 curses, a 5 d’un número rodó que fa patxoca: 500 curses.

dilluns, 17 de juliol del 2017

Garrotxada

Dimarts, 6 de juny de 2017

Vall d’Hortmoier, Cingles de les Gralles, Comanegra, Puig de les Bruixes, Puig de Sant Marc, Talaixà, Vall d’Hortmoier

Gairebé 9 hores, 23 km. i 2100 metres de desnivell positiu

Aquesta ruta és una proposta del Joan Sánchez, company de rogaines i bon coneixedor de l’Alta Garrotxa. Quedem ben d’hora per tenir temps i no passar massa calor. Passat Oix agafem un trencall que per una pista molt malmesa i només apte per 4 x 4 ens permet deixar el cotxe en un petit aparcament passada la palanca de Samsó. Allà comencem la nostra ruta.
Seguim el GR11 en direcció a Beget al costat de la Riera del mateix nom fins el Plansesilles, una plana al bell mig d’un bosc on destaquen els roures del Rei, uns magnífics exemplars de més 500 anys. Davant nostre s’aixeca altiu el Tossal Gros.



Passem per Sant Miquel d’Hortmoier, església romànica molt ben cuidada. 

A partir d’aquí iniciem ja una pujada continuada que ens endinsarà pels feréstecs racons de l’Alta Garrotxa. Travessem el Torrent del Toll. Al cap de dues hores de camí ja som a sota mateix de l’espectacular cingle de les Gralles.

Seguim pujant pel mig dels boscos.


Des de les planes de Meians albirem per primera vegada el nostre objectiu, el Puig de Comanegra.

Ens aturem en una zona d’ombra i amb bones vistes per fer un mos i seguir el nostre itinerari. 

Planegem fins el Mas de l’Om i Moners, masies ocupades per neorurals. No ha de resultar gens fàcil la vida en aquest entorn. A partir d’aquí ja es tot pujada fins assolir el cim més alt d’avui, el Puig de Comanegra (1557 m.). En alguns trams el camí és perdedor.
Al cim ja portem 5 hores de camí. Ens aturem per contemplar tot el paisatge que ens envolta mentre mengem una mica per agafar forces. Podem veure amb claredat el Plansesilles, lloc on pràcticament hem iniciat la caminada d’avui.

El camí a seguir és del tot clar, més de baixada que no pas de pujada. La carena ens porta primer al Puig de les Bruixes (1393 m.) i al Puig de Sant Marc (1327 m.): 6-30 hores. Hi ha un gran contrast entre la vessant Nord d’aquesta carena, amb una espectacular fageda i la vessant Sud pràcticament pelada d’arbres en la part més alta.




Pel coll de l’Arç baixem en direcció a Talaixà. Hi ha molts corriols i camins que s’entrecreuen i en un moment determinant perdem les marques. 


No portem la direcció correcte. Tractem de recuperar el camí, però no l’acabem de trobar i acabem baixant pel mig del bosc fins tornar a recuperar les marques quan ja pràcticament som a Talaixà: 8 hores. 

Ara ja tan sols ens resta seguir les marques del GR11 fins arribar a l’aparcament després de travessar la palanca de Samsó, on hem deixat el cotxe aquest matí. Com gairebé sempre en les excursions una mica llargues la darrera part és fa llarga i pesada.

Ha estat una bona sortida per descobrir camins i racons de l’Alta Garrotxa. De ben segur que tornaré per seguir explorant aquesta comarca tan atractiva.

dissabte, 15 de juliol del 2017

Cursa de rècord



Diumenge 28 de maig de 2017
World Record 250 controls. Trofeu forjadors de l’Orientació Catalana (Port del Comte)
10 hores 45 minuts 235 fites Error en targeta
45 km. i 1900 de desnivell positiu.

El senglar-O organitza al Port del Comte la cursa d’orientació amb més nombre de fites que s’ha fet mai al món: 250 fites. No em volia pas perdre un esdeveniment com aquest i a prop de casa.
La nit abans tot són cabòries sobre si serà possible passar els temps de tall establerts cada 50 fites i si serà possible acabar el repte dins del temps marcat per la organització: 10 hores.
La sortida és en massa. Ens donen les darreres instruccions de funcionament de la cursa i ens reparteixen els mapes. Espanta veure tantes rodonetes. 

Tal com ja havien informat les fites no són tècnicament difícils i per tant a l’inici es forma una bona fila d’orientadors que va de fita a fita. Aquesta primera part es tota en pujada i cal agafar-s’ho amb calma que tinc moltes fites i molts km. per endavant. 

Primer avituallament al final de la primera pujada i fita 16, un lloc amb molt bones vistes. Bé val una foto ara que encara estem frescos. M’ajunto amb el Jordi Deu. 

Aprofitem les primeres baixades per deixar-nos anar i millorar el nostre ritme de cursa. Em quedo sol i segueixo endavant. A la fita 42 tinc el primer entrebanc. Un mal rumb m’obliga a refer el camí. M’atrapen el Sergi Fernández i el Jordi Deu. Arribarem junts a la fita 50, primer temps de tall i canvi de pinça sportident. Portem 2 hores 35 minuts. El temps de tall estava en 3 hores. Hem guanyat 25 minuts.

Sortim tots tres junts i així anem fent les primeres fites d’aquesta segona part de la cursa. Ens anem fins la 62, quan la que buscàvem era la 53. L’havíem vista de lluny i això ens ha despistat. 

Tracto d’anar ràpid i em torno a quedar sol. Malgrat que el cansament ja es comença a notar ho estic gaudint molt. De nou vista espectacular des de la 67. 
 En l’avituallament de la 69, hi ha el Ferran Santoyo que ens anima. Ens reagrupem amb el Sergi i amb ell faig tot un grup de fites totes molt juntes que hi ha en un bosc blanc. Anem molt atents i ens divertim molt. És una zona força planera i anar junts ho fa més amè.
Canviem de zona. Estem en una zona oberta amb desnivell que ens fa mal. M’atrapen el Jordi Deu i el Ramon Casal, l’orientador escombra i amb ells finalitzo aquesta segona zona. L’he solucionada amb 2 hores 15 minuts, he perdut 5 minuts del marge que portava al finalitzar la primera zona. Ja porto 100 fites!.

M’aturo. Menjo l’entrepà de pernil que portava i bec força abans de seguir. Surto amb gairebé 5 hores de cursa. Abans ho han fet tant el Jordi com el Ramon. El Sergi decideix plegar. S’ha reduït molt el meu marge. Ara ja tan sols em resten 10 minuts per no quedar fora de control.  
Tinc un nou entrebanc a la fita 104. He estat al seu costat, però com que estava en un forat no l’he vist i he passat una estona per trobar-la. Vaig progressant en solitari a un ritme lent, sobre tot, en les pujades que cada cop se’m fan més feixugues. A les baixades em deixo anar i troto. Passo la fita 125, meitat de cursa. Ja porto gairebé sis hores i mitja. 

M’avituallo bé de líquid i segueixo endavant amb el ferm propòsit d’atrapar al Ramon Casal al que no veig massa lluny. A la fita 132 ja és meu. Anem junts fins el proper avituallament, fita 139. El Ramon s’ha deixat els pals a l’avituallament i ha de tornar enrere. M’atrapa poc abans d’arribar al tercer control. Fita 150. He esmerçat 2-28 en aquesta part de la cursa. Ja no em queda marge. Jordi Deu s’ajunta a nosaltres i fem un trio, en el bon sentit de la paraula.
El Ramon coneix molt bé la zona, ja que ha fet el mapa i ha estat en la organització d’aquesta bestiesa. Posem el pilot automàtic i ens deixem portar per ell de fita a fita. Entrem en un bosc una mica fantasmagòric amb arbres caiguts i també amb grans arbres. És segurament la part més complicada tècnicament de tota la cursa. Vaig una mica forçat i em costa seguir el seu ritme. Estem ja fora de temps. Estudio el mapa i decideixo estalviar-me un bucle de fites i tirar pel dret. Els hi comunico als meus companys i de la 172 vaig a la 188. M’he deixat 15 fites. Entro en la part de cursa més fàcil amb gairebé totes les fites al costat del camí.
Acabo la zona 4 amb 1-45. Segons el temps de pas marcat per la organització ja només em resten uns 50 minuts per finalitzar la cursa. Malgrat que es baixada ho veig del tot impossible. Vaig fent. Intento trotar, però no puc, i camino el més ràpid que puc, que tampoc és massa, tot sigui dit.

Segueixo la pista forestal mentre pinço les diferents fites, tot en baixada. La darrera part de la cursa és seguint les pistes d’esquí. Algun petit tram de pujada per anar a buscar una fita es fa molt i molt dur, però ja s’acaba. Darreres fites i espectacular arribada amb catifa flaquejada de senyeres.

Estic molt satisfet malgrat no haver assolit el repte de les 250 fites. 235 fites ja són moltes fites! 
Una hora, 47 minuts en aquesta darrera zona que era tota de baixada i per pista demostra que he anat molt i molt lent. Quan no es pot, no es pot. És el que hi ha.
Arribo quan tot just estan lliurant els premis als guanyadors. El primer, el Roger Casal, ha fet 5 hores 15 minuts! Mentre menjo i descanso arriben el Jordi Deu i el Ramon Casal (el pare del Roger), que han fet totes les fites en poc més d’11 hores, fora de temps, però amb el repte complert.
No puc negar que ha estat tota una experiència, 235 fites en una tirada i més de 10 hores d’orientació.