dijous, 15 de juliol del 2010

Torno a córrer

De cop i volta un matí del mes de maig em trobo molt cansat, les cames em fan molt de mal. No ho entenc massa, ja que fa gairebé una setmana que per unes raons o altres gairebé no entreno. El diumenge tinc una cursa sprint a Sant Cugat i no vaig ni amb rodes. Em trobo lent i molt i molt cansat.
Em preocupo i vaig al metge. Mentre estic a l'espera d'uns anàlisis i de saber els seus resultats intento seguir entrenant i faig alguna cursa més: la de Calella caminant, la cursa de relleus a Vallgorguina i la meva cursa nº 100 a Peguera. En totes elles sobre tot a les pujades em trobo molt cansat. Els resultats de l'anàlisi confirmen una forta anèmia i haig de deixar de córrer.
Encara estic anèmic però aquesta està en remissió i ja tinc permís del metge per començar a córrer de nou, però amb seny i tenint molt clar que estic corrent sense benzina i per tant que em notaré cansat i no puc esperar anar a la mateixa velocitat fins que recuperi els valors en sang normals.
Avui he sortit per primera vegada després de dies i malgrat que ha estat poca estona i a un ritme exageradament lent, he recuperat aquelles sensacions que tant m'agraden: notar les cames com s'esforcen, la respiració compassada, els muscles en moviment, la suor per l'esforç, els aires de llibertat, ....

Can Gambús

dimecres, 14 de juliol del 2010

... i avui fa 10 anys ...

camí de sant jaume


Avui fa 10 anys que vaig fer la primera etapa del camí de Sant Jaume. Ens aixecàvem a l'alberg de Roncesvalles per iniciar el camí que havia de durar 33 dies i ens havia de portar fins a Santiago. No sabíem massa bé que ens esperava. Havia llegit i l'havia preparat, però era una incògnita.
La primera decisió va ser deixar una part del que portava a la motxilla al mateix alberg.
La primera sorpresa al treure el cap per la porta de l'alberg era que plovia. Torno a desfer la motxilla i busco la capelina. Som-hi endavant.
Els primers kms. van ser de somni, per uns boscos humits i emboirats que recordo perfectament. Em vaig dir a mi mateix que alguna vegada tornaria a Roncesvalles, però encara ho tinc pendent, com tantes altres coses i llocs a visitar.
Aviat vaig estar sol per aquells camins. La primera dificultat va ser trobar un lloc obert on esmorzar. Al final en un desviament del camí hi havia un petit establiment que feia les vegades de supermercat i bar. Mentre esmorzava vaig poder veure el darrer "encierro" i recordar que feia unes hores havia passejat per aquells mateixos carrers. La resta del dia va ser caminar més aviat per corriols en baixada, i  encara que va parar de ploure hi havia trossos ben enfangats.
En una petita tenda d'un poble em van segellar per primera vegada el carnet de pelegrí, i vaig continuar endavant. I ja ben entrada la tarda arribo a Larrasoaña on poso final al meu primer dia del camí.
A l'alberg tinc que dormir en un matalàs al terra i al llarg de la nit cal aguantar a un nombrós grup de joves del poble que estan de festa i fan força soroll. Això no serà la darrera vegada que ens passi al llarg del camí.
Han passat 10 anys i recordo perfectament l'experiència i molts dels detalls i dels fets que vaig viure en aquells 33 dies de caminar de poble a poble. Se'm va fer molt evident la superficialitat de moltes de les nostres necessitats materials diàries, i que en realitat per viure amb ben poc en tenim prou, però moltes vegades ens deixem portar per tot el que ens envolta.

dilluns, 5 de juliol del 2010

Can Gambús, un barri desert

Encara el barri de Can Llonch estava en plena construcció, tant de carrers com d'habitacles que ja es començaven les obres del nou barri de Can Gambús. Sabadell és una ciutat amb poc terreny urbanitzable però no és deixa ni un pam per construir. Com gairebé a tot el país, aquí també hem passat uns anys d'una gran febre constructora.
Can Llonch ja tenia tots els vials construïts i s'anaven fent pisos que s'anaven venen i ocupant quan es va començar a construir les carrers i el parc del que havia de ser el nou barri de Sabadell, un dels darrers barris de la ciutat: Can Gambús. Però no es va arribar a temps ja que la crisi va arribar de sobte i un cop acabat i inaugurat el parc i els carrers aquests han quedats buits i deserts.

Can Gambús


Tant una cosa com l'altra s'han convertit en tot un luxe pels veïns dels barris més propers: Merinals i Cifuentes. Ara tenim un lloc urbanitzat al costat de casa on anar amb bicicleta i amb patins sense perill i també per passejari per córrer gairebé en solitari. Ja fa més d'un any de la inauguració del parc i, de moment, es conserva prou bé. Ja veurem el que passarà a mesura que passi el temps.
En el parc encara hi ha gent passejant i sobre tot, infants jugant, ja que hi ha uns jocs prou originals i que semblen divertits, però la resta dels carrers, alguns d'ells oberts al trànsit estan buits i deserts. Fa pena veure els semàfors funcionant per a ningú, els bancs buits, la nau que albergarà la recollida pneumàtica de les escombraries sense utilitzar. Quants diners invertits de moment per no res, i possiblement això anirà per llarg.

Can Gambús


En aquest gran espai que s'hauria d'omplir de noves construccions, només s'ha construït una sola promoció que a més està mig buida, una escola, un petit bloc de pisos en un dels extrems, i ara s'està construint a bon ritme de moment, una nova promoció en l'altre extrem del nou barri. La resta és un terreny erm on va creixent la vegetació a l'espera que bufin nous aires.

Can Gambús

divendres, 2 de juliol del 2010

100 curses d'orientació

100 curses és una xifra prou rodona per fer una mica de balanç.
El meu primer contacte amb el món de les curses d'orientació va ser l'any 1992, l'any olímpic en un curs de postgrau per especialitzar-me com a mestre d'educació física. Van ser un parell de sessions, una de teòrica amb el Ferran Santoyo i una de pràctica a Collserola amb el mateix Ferran i el Ramon Casal.
Em va agradar i m'ho vaig passar molt bé, però en aquells moments encara estava molt engrescat amb les curses d'asfalt i amb la millora de les meves marques en diferents distàncies.
En el 2005 em vaig retrobar amb aquestes curses tan especials. Feien una  cursa d'orientació nocturna al Parc de Catalunya, just al costat de l'escola on treballo. Ens vam apuntar amb un altre mestre i la vam fer junts. Vam gaudir molt i ens vam divertir malgrat ser els últimsi patir un fred de rigorós hivern.
Aquest contacte va servir per començar a tafanejar per internet i em vaig inscriure a una cursa d'iniciació a Can Barata que era al mateix temps campionat universitari. Em va resultar molt fàcil i el següent intent ja va ser un C2 en una cursa popular del circuït Oros al Turó de Cerdanyola. Encara recordo les dificultats per trobar la primera fita. Vaig necessitar més de 45 minuts. No feia més que tornar al triangle i tornar a començar. La resta ja va ser més fàcil i vaig aconseguir acabar dignament amb més de 2 hores. Aquell any vaig córrer un parell de curses populars més, una d'elles va ser la del Tagamanent, la meva primera cursa de Copa Catalana i també la primera cursa sobre la que escric en el bloc.
La temporada 2006 la vaig centrar en la marató de Barcelona i després en les curses de muntanya del circuït català, i només vaig fer un parell de curses d'orientació.
En el 2007 alterno curses d'orientació i curses de muntanya i participo en algunes curses de Copa Catalana tot començant a anar per la secció d'orientació de la UES. Aconsegueixo guanyar la meva primera cursa, la cursa popular de Canovelles del circuït Oros, i a poc a poc progresso en el coneixement de la simbologia i la
interpretació dels mapes i em vaig engrescant en el tema.
El 2008 és el meu gran any. Em federo en la categoria de H45 i malgrat no començar massa bé la temporada aviat començo a fer podis de forma regular, sóc campió de Catalunya de mitja distància i al final de la temporada assoleixo la primera posició en la Copa Catalana. Gaudeixo molt de les curses i a partir d'aquest any m'enganxo completament a aquest esport i abandono pràcticament del tot el món de les curses d'asfalt i de muntanya. Només en faig alguna de tant en tant.
El 2009 segueixo en la categoria de H45 i malgrat que la primera part de la temporada assoleixo força bons resultats a la segona part de la temporada les curses no m'acaben d'anar prou bé, segurament perquè deixo d'entrenar amb regularitat. Inicio la meva participació en les curses de la Barcelona sprint Cup i m'ho passo d'allò més bé. És l'any de les primeres rogainings una modalitat de cursa que m'agrada.
I arriba el 2010. Tinc ganes de curses una mica més llargues i amb més dificultats tècniques i decideixo fer el salt a H35. De moment, n'he fet tres i malgrat ser dels últims no les he trobat difícils i tampoc se m'han fet massa llargues. Amb la darrera cursa de la Peguera he assolit la fita de 100 curses d'orientació. Ja comença a ser una xifra respectable. Ja puc dir que són centenari.

canet