La Llanera està trista

La Llanera Trail

22,3 km. 2-52-00 7-43 x km. 413 mestres desnivell positiu

295è. de 321 classificats i 37è. de 44 classificats en Màsters Masculins

Quan vaig fer la Llanera Trail distància marató el gener del 2018, em vaig fer el propòsit que un altre any faria la mitja marató.

A excepció de curses d’orientació i rogaines, fa gairebé dos anys que no participo en una cursa. La darrera va ser pocs dies abans que ens quedéssim tots tancats a casa. Després de tant de temps l’agafo amb ganes. No tinc massa clar com em trobo de forma, i em marco l’objectiu de baixar de les tres hores i apropar-me tot el que pugui a les 2-45. Per fer-ho, em divideixo la cursa en tres parts de 7 kms. Com ja fa dies el matí s’ha aixecat molt fred. Veig la sortida dels que fan la marató. Saludo a coneguts que em vaig trobant i fem petar la xerrada. Escalfo una mica, més aviat per no passar fred que una altra cosa i em col·loco a darrera de tot esperant el tret de sortida.

 

Surto sense pressa al costat dels escombres. En aquesta primera part d’asfalt intento agafar un bon ritme, i malgrat que em costa, ja començo a atrapar a algun corredor. Tothom ha sortit escopetejat. Aprofito la baixada de la Cobertera, i tota la pista de la riba del Ripoll, per anar força ràpid abans no iniciar la primera pujada. Quan comença, el fet de conèixer-la bé em permet seguir fort. Passo el km. 3 amb 18 minuts pelats, molt més ràpid del que esperava. He començat molt fort. Igual ho pagaré més endavant. Just passar el km. 5 m’avancen els primers de la cursa de 13 kms.  

Ens endinsem en el corriol que circula pel mig del riu Tort i enfilem la primera pujada realment forta. Avanço a un company de la UES que feia temps que tenia al davant i que no m’ha estat fàcil atrapar. Ja som al pla de Togores i de nou es pot córrer. Em sorprenc del bé em trobo i del temps que porto al passar pel km. 7: 47-30.

A partir d’aquí la major part del recorregut és corriol amb continues baixades i pujades. Vaig una bona estona darrera d’un invident amb els seus dos guies amb barra i observo com ho fan. Li  descriuen amb tot de detall com és el terreny pel que corren. En algunes zones on han de creuar petits torrents tenen més dificultats, així com en les zones més revirades dels corriols. Però quan estan en una zona més plana i corrible van molt més de pressa que no pas jo.

En una forta baixada que acaba en un petit torrent s’aturen per deixar-nos passar ja que ells s’han de prendre el seu temps per passar aquest obstacle. Realment em costa molt imaginar les sensacions de l’invident participant d’aquesta activitat.

Vaig una bona estona en fila índia darrera d’un grupet al que no puc avançar fins arribar a una pista més ampla. En tot aquest tram estic anant molt més lent que en la primera part de la cursa.

De cop i volta al mig d’un camp hi ha un helicòpter de emergències sense ningú a dins. M’estranya molt la situació i penso que el tenen allà per si cal actuar. Però una mica més endavant, en una pista, ens trobem amb tot un desplegament de mitjans (mossos, ambulància, bombers, policia local). La persona accidentada està darrera d’unes pantalles. No sabem el que ha passat però sembla greu. 

Entrem en la zona coneguda amb el nom del laberint, una zona especialment divertida al mig del bosc de Togores, amb corriols estrets per entre arbres amb giragonses constants. Passo el km. 14 amb 1-52-30. He fet aquesta segona part amb 1 hora 5 minuts, gairebé 17 minuts més lenta que la primera. 

 A l’avituallament pregunto per l’accidentat i em confirmen que és de la cursa i que el seu estat és greu. M’ho trec del cap i segueixo endavant. Conec bé tot el que resta de cursa i apresso el pas. Tinc forces i em trobo bé. Haig d’aprofitar aquest terreny favorable abans no arribi el temut Mortirolo. Deixo a algun company enrere, però vaig molt sol i no tinc referències per davant.

Intento pujar el Mortirolo trotant, però l’acabo caminant. Ja torno a estar a l’asfalt. Ja és evident que la cursa fa més de 21 km. Passo el 21 amb 2-44, o sigui 52 minuts en aquesta tercera part, i per tant, objectiu inicial assolit. Tota la part d’asfalt segueix sent favorable i estiro la gambada. Arribo satisfet amb el temps i les sensacions. És el moment de gaudir d’un bon avituallament regat amb cervesa.

 

Preocupat pel que li ha passat a l’accidentat pregunto i em confirmen el fatal desenllaç. És un cop fort i inesperat. Penso en el moment en que he passat pel seu costat. És quelcom que ens pot passar a tots. Cap de nosaltres està lliure de patir un accident d’aquest tipus. És inevitable. No és cap consol pensar que ha mort fent el que li agradava. Hi ha manera d’evitar-ho? Cap de nosaltres quan participa en una activitat esportiva i de fet tampoc en la nostra vida diària pensem que això ens pot passar a nosaltres. Ell ja no hi és. Per ell tot ha acabat de cop. Els que passaran un mal tràngol serà la seva família i els seu amics.

El retorn a casa, és un retorn ben trist. No em puc treure del cap el que ha passat. Ha estat una Llanera Trail molt trista.

Sabadell 360 graus

43,3 km. 7-50-16 10-52 per quilòmetre 782 metres de desnivell positiu

L’any passat quan ens van deixar tornar a sortir al carrer a fer esport, inspirat per companys que feien el mateix en els seus municipis, vaig intentar realitzar la volta perimetral al municipi de Sabadell. Vaig gaudir molt però era conscient que no era un intent del tot reeixit. Aleshores em va quedar clavada l’espineta de millorar el recorregut en un segon intent.

Quan la secció de muntanya de la UES va llançar la proposta del repteSabadell 360 graus no vaig dubtar gens que aquesta era la meva oportunitat.

L’objectiu és fer la volta al matí i arribar a casa a dinar. Surto ben d’hora, ben d’hora i a pocs metres de casa ja enllaço amb el track proposat. S’està aixecant el dia quan travesso el Parc Agrari en direcció al Parc de Can Gambús, una zona on entreno habitualment. 

Aprofito la primera part de la volta en clara tendència a baixar per trotar, tot pensant que ja em tocarà caminar més endavant.

Travesso el pont per sobre la C58 i entro a Sant Quirze del Vallès per llocs ben coneguts, encara que ben aviat m’endinsaré en una zona desconeguda. És la que m’ha de portar per la Via Verda fins la tanca que rodeja l’escola de La Vall. Aquí creuo la “mítica” pujada de Bellaterra. Explico el per què lo de “mítica”: quan era infant i vivia a La Creu de Barberà, pujar aquesta pujada amb les nostres rudimentàries bicicletes sense canvi era tot un repte, i assolir-ho, d’amagat dels pares que no volien que hi anéssim, tot un triomf.

Troto per la lleugera baixada que em condueix al pas per sota de la C58 que em deixa davant de Ciutat Badia. Em sorprèn la riera, el Riu Sec, que tinc entès que és la continuïtat de la coneguda “riereta” que passa per sota de l’Eix Macià i la Ronda Ponent i el Torrent de la Betzuca, que ajunten les seves aigües a prop de l’Aeroport de Sabadell.

 

Pels amples carrers de la zona de Via Sabadell arribo al Parc Central que travesso. Encara porto un ritme prou alegre, i ben aviat soc a La Romànica, una joia arquitectònica d’aquesta zona que els que l’hem vist tota la vida segurament no li donem la importància que realment té. Acostuma a passar sovint que no apreciem massa el que tenim al costat de casa, i ens anem lluny a veure quelcom de semblant, i a vegades, fins i tot, pitjor. Els humans som així.

 

Em sorprèn el salvatge corriol que en un fort descens em porta fins a la llera del Ripoll tot superant un gran talús i passant en un darrer tram per entre els horts propis d’aquesta zona. Un cop travessat el Ripoll entro en un petit “parc” arreglat recentment, la zona de la font de Can Llobateres. Aquesta és una font de molta anomenada a la meva infantesa i joventut, i lloc on anaven amb cotxe en hores nocturnes les parelles que no volien ser molestades. Ha crescut molt l’herba i els matolls d’aquest corriol. Tot està molt humit i acabo amb les sabatilles ben xopes.

Travessada la carretera de Mollet, ben aviat soc al Polígon de Can Roqueta. Deixo aquesta zona per baixar en direcció a la Riera de Santiga per una pista per entremig de camps de conreu d’un verd brillant. Aprofito per trotar de nou. Sense abandonar la pista remunto per l’altra vessant de la riera per agafar el camí ral en direcció a Polinyà. M’agrada aquest paisatge de conreus tan ufanosos.

Sense abandonar les pistes baixo trotant per entremig d’una zona d’horts per tornar a pujar caminant  després fins a Torre Romeu. A prop del cementiri faig una anada i tornada per visitar l’ermita de Sant Nicolau, on es situen els inicis de Sabadell. 

Tot seguit m’arribo al Santuari de la Mare de Deu de la Salut que està allà mateix, i que resulta ser la meitat justa d’aquesta ruta. Aprofito que aquí hi ha lavabos per fer una breu aturada i també un mos abans de seguir.

La segona part és segurament molt més interessant que la primera ja que gairebé tot és espai natural excepte el breu pas pel barri de Can Déu. Per la pista forestal que surt de la Salut ressegueixo la carena de Sant Iscle amb bones vistes a la Mola i també a Montserrat i el skyline de Sabadell. Em creuo amb algunes escoles que estan d’excursió. Baixo ràpid fins el riu Tort i agafo la seva llera abans de pujar en direcció a Togores i després de contemplar el Pi de tres Besses em dirigeixo al Torrent de Colobrers. La darrera vegada que havia fet aquest recorregut encara hi havia uns quants ponts malmesos, però avui puc dir que tot el torrent està en perfecte estat de revista i tant l’aigua que s’hi escola com tota la vegetació es mostra en tot el seu esplendor. Em segueixo trobant amb grups escolars.

Un cop travessat el Ripoll ben aviat m’enfilo per un corriol ben dret fins al barri de Can Deu. Després de tants quilòmetres, aquesta pujada fa mal. Un cop al barri m’aturo un moment en un parc infantil per fer un petit mos i beure aigua a dojo de la font. Intento refer el ritme pels camins del bosc de Can Deu, però la baixada al Torrent de Ribatallada i la següent pujada per la font dels Capellans em costen i noto que el meu ritme ha baixat en picat. De fet aquesta és l’hora més lenta de tot el recorregut d’avui. Pensant-ho bé es correspon al famós mur de la marató. No sé si serà això.

A partir d’aquí ja visualitzo tot el que em resta, una zona que conec molt i molt bé, ja que forma part dels meus circuïts d’entrenament habituals. I comença a millorar el meu ritme. De fet ben aviat em trobo en el punt de més al Nord de tot el recorregut i tot el que em resta és majoritàriament de baixada. Això m’anima. 

No havia mirat massa la ruta exacta d’aquesta part i anava confiat, però quan ja tenia els carrers de Sabadell ben a prop hi ha un gir en el track que no esperava i em torno allunyar. No és massa volta, però és un petit cop psicològic. I ara sí ja encaro sense més sorpreses la part final. Passo el km. 42,195 de la mítica distància en un pont preciós que creua el Torrent del Pont de Berardo. 

Ja només em resta la torna, poc més d’un km. per seure a la terrassa del bar de la cantonada de casa amb un avituallament final com cal.

 

Les curses són diferents

La Llanera Trail 6ª edició Covid Edition

25 km. 3-44-50, 9-01 minuts x km. 538 metres de desnivell positiu

102 de 114 arribats i 12 de Màster Masculí de 17 arribats

Fa més d’un any que la nostra vida ha canviat completament. Poc a poc intentem tornar a fer el que fèiem abans encara que sigui amb adaptacions a la nova situació que no sabem quan de temps s’allargarà. Les diferents curses s’adapten com poden als moments que estem vivint. La Llanera Trail s’acostuma a celebrar el mes de gener. Aquest any s’ha traslladat a l’abril. També ha canviat les distàncies: han passat de marató i mitja a 25 i 10 kms. I de la mateixa manera que van fer amb el cros dels esquiadors del mes de novembre, els inscrits tenim dos dies per fer el recorregut. El control de temps es farà amb l’aplicació de mòbil Open Trail Races.

És evident que no és una cursa com les que es feien abans. No hi ha sortida amb tots els corredors a la plaça de l’Ajuntament, ja que cada cadascú ho fa en el moment i hora que li és més convenient, però sí que reuneix molts dels seus elements: recorregut marcat, classificacions, ...

Poc després de les 8 del matí ja soc al punt de sortida. Allà em trobo amb un parell més de participants. El dia està ennuvolat i hi ha una petita amenaça de pluja que espero que no es compleixi. Surto a un bon ritme, però ben aviat soc avançat per corredors que van molt més de pressa. Això serà una constant al llarg de tot el recorregut. Com ja fa temps a les pujades vaig lent i em costen, però gaudeixo de poder córrer pels camins i sobre tot de la descoberta d’alguns corriols que no coneixia. Ben aviat soc conscient que m’allunyo del meu objectiu inicial d’anar a 8 minuts el km., però tampoc em preocupa.  

 

El recorregut ens porta gairebé fins a Castellar del Vallès on girem per retornar al punt d’inici. Aquest gir és gairebé a meitat de cursa. Porto al voltant de dues hores i malgrat que sé que no han acabat les pujades, és clar que a partir d’aquí tot té més aviat tendència a baixar. La zona coneguda popularment com el laberint és molt divertida. Són corriols estrets revirats molt utilitzats per bicicletes pel mig del bosc de Togores i que passen pel davant d’un parell de barraques de pedra seca. 

 

Sortint d’aquests corriols encaro la darrera part de la cursa en baixada cap el riu Ripoll i amb la darrera i famosa pujada del Mortirolo. Ja fa estona que m’he fixat com objectiu baixar de les 3 hores 45, objectiu que assoleixo per ben poc.

L’arribada també és ben diferent, ni arc d’arribada, ni públic ni amics esperant, ni entrepà de botifarra, però també és una arribada de cursa. I ja a casa recupero forces pensant en quina podrà ser la següent oportunitat. Mentrestant seguirem entrenant.

Un any sense curses

Repetició de la cursa del Rodal, just un any després.

12,1 km. 1-21-10 6-44 x km. 156 m. de desnivell positiu

M’ha vingut de gust repetir la cursa que vaig fer just avui fa un any i que va ser la meva darrera cursa abans no comencés tot aquest malson de la pandèmia, el confinament, i tot el munt de restriccions que hem patit al llarg d’aquest any que sembla que no vol acabar.

Avui fa un dia ben diferent al de fa un any: hem passat del sol i el bon temps a un dia gris, humit i amb un lleuger plugim. No hi ha cap dels rituals previs a qualsevol cursa, ni recollida de pitrall, ni escalfament amb els companys, ni arc de sortida, ni res de res.

Aparco el cotxe, em preparo i baixo trotant fins al Vapor Buxó on hi havia el punt de sortida. No escalfo i just quan passo pel lloc on més o menys hi havia el punt de sortida poso en marxa el crono. L’objectiu d’avui és una mica més modest del fa un any: si acabo per sota de 7 el quilòmetre ja em conformo. Per tant els temps de pas de la cursa de l’any passat només seran una petita referència.

Plovisqueja però no fa fred i es corre bé. El terreny està humit però no enfangat. Enfilo riu Ripoll amunt a un bon pas, encara que trobo a faltar no haver fet un bon escalfament. Mentre jo corro, la vida animal segueix al Ripoll com cada dia.

 

Poc després de deixar la llera del Ripoll i començar a pujar ja tinc el primer parcial de 3 km. 20-45. Vaig molt més lent que l’any passat, però estic per sota de 7 que és el meu objectiu final. Encaro la pujada més forta i el que l’any passat va ser el meu parcial més lent. Em trobo a gust corrent en solitari per aquestes pistes tan conegudes i sota un lleuger plugim. Segueixo perdent temps en el segon parcial però em mantinc molt a prop del meu objectiu: 42-33.

Entro en la segona part de la cursa. Ja he deixat enrere Togores i El Vilar i pujo a la Serra de Sant Iscle. El ritme és bo. Baixo fins el riu Tort i enfilo la darrera pujada, la de la Torre del Canonge. Temps de pas del km. 9: 1-02-30, i ara ja tot és terreny favorable. Accelero i aquests darrers tres quilòmetres són els més ràpids d’avui. També ho van ser l’any passat.

Acabo satisfet del ritme de cursa. He assolit l’objectiu amb escreix. I ara a esperar el retorn de les curses. D’aquí a poc tenim la primera Rogaine de la Lliga estatal d’Iberogaine a Casserres.   

Pitrall 8 mesos després

 Cross dels Esquiadors

8 km. 51-14 6-21 x km. 165 metres de desnivell positiu.

Primera volta 25-15 i segona volta 25-59

Han passat més de 8 mesos des dela darrera vegada que em vaig posar un pitrall. Va ser la cursa del Rodal. Malgrat totes les restriccions, la UES no ha volgut renunciar al tradicional Cross dels Esquiadors. Aquesta serà la seva 45ª edició. La primera es va córrer l’any que va morir el dictador.

¿I com es pot organitzar una cursa en plena pandèmia i al mig de tantes activitats prohibides? Doncs de la següent manera: inscripcions per internet, pitrall rebut per correu electrònic imprès per cada un dels participants, circuit marcat al bosc de Can Deu, cadascú escull l’hora en que va a córrer entre el dissabte i el diumenge i envia el seu temps als organitzadors. Preu de la inscripció 5 € íntegra per la marató de TV3 i amb sorteig de regals per tots els participants. Realment no es pot demanar res més.

Amb tants anys només hi havia participat una vegada. D’això en fa 4 anys. És un lloc i una cursa que m’agrada però cada any acabo trobant alguna excusa. Moltes vegades coincideix amb altres curses que també són del meu interès.

La cursa son dues voltes de 4 km. pel bosc de Can Deu i es pot escollir fer una o les dues voltes. Vaig des de casa fins el punt de sortida corrent i ja estic a punt. 

Foto Elisenda Campi

La sortida és ben estranya. Tot sol, sense cap corredor ni als costats, ni al davant. Malgrat anar sol intento anar ràpid. 

Foto Salva Pou

Foto Elisenda Campi

La primera part és favorable i cal aprofitar-la. Poc després del primer quilòmetre tinc una de les pujades més fortes del tot recorregut que em frena la meva bona marxa. Amb tot, encara passo el segon quilòmetre per sota de 6 de mitjana, però el tercer quilòmetre que ja pica amunt em posa al meu lloc. La pujada i el fet de córrer sol fa la resta. M’atrapen i m’avancen un parell de corredors que també estan participant en el cros. Intento seguir la seva estela, al menys no perdre’ls de vista, però no em resulta possible. Acabo al primera volta en 25-15. 

Foto Salvador Berdajin

Em marco com objectiu de la segona volta ser més ràpid que en la primera. Tinc al meu cap que ho puc aconseguir. En aquesta volta ja no em trobaré a cap més participant, però sí que hi ha molta gent caminant o passejant pel bosc. Sembla que totes les restriccions que ens estan imposant fa que la gent surti més a caminar pel rodal. A veure si després de tot plegat aquest costum haurà arrelat en més gent. Ben aviat soc conscient que l’objectiu de baixar temps de la primera volta no està la meu abast. Vaig més lent, malgrat el meu esforç en revertir-ho. Al final la segona volta la faig en 25-55, per un total de 51-14.

A l’arribada hi ha gent que està sortint o s’està preparant per sortir. Realment ha estat una cursa ben estranya. Bé, no sé si realment la puc considerar cursa i anotar-la com a tal en el recull que fa anys que en faig.

Per acabar, em toca tornar cap a casa corrent. Ha estat un bon matí, i una cursa ben diferent.

Volta a Sabadell

28,8 km. 4-34-50 9-32 x km. 405 de desnivell positiu.

Powered by Wikiloc

Des del moment que ens van deixar sortir a fer esport que tenia al cap donar la volta a Sabadell tractant de seguir el perímetre del terme municipal. De fet no és una idea del tot nova. Recordo que en algunes de les meves preparacions de les maratons de principis dels anys 2000 ja ho havia pensat, però al final no ho havia fet mai.

Veure a alguns companys d’aventures esportives que també ho feien al seu municipi m’ha acabat de decidir. Al wikiloc no he trobat cap track per seguir.  Per tant tocava mirar mapes i consultar on estan els límits del terme municipal i quins camins eren possibles. La zona Oest i Nord del perímetre no eren problema perquè les conec molt bé, ja que són les meves zones d’entrenament. Al Sud només vaig consultar quins eren els carrers fronterers entre Sabadell i Barberà del Vallès. A l’Est no acabava de veure clars els camins que em podien apropar a la Riera de Santiga i vaig decidir simplificar pel barri de Torre Romeu.

Amb el recorregut pensat, vaig esperar a recuperar una mica la forma perduda després de tants dies tancat a casa sense fer gran cosa abans d’intentar-ho. I malgrat que ja fa tres dies que els esportistes federats podem sortir del nostre municipi per fer esport decideixo seguir endavant amb el repte autoimposat.

Calculo que el recorregut seran uns 30 km. i el repte és fer-ho dins de les 4 hores de la franja horària que tenim assignada per fer esport.

A les 6 en punt em poso en moviment amb un trot fàcil, més aviat en baixada. Visc al Nord de Sabadell i la primera part serà tota per asfalt fins arribar a l’extrem Sud, el barri no vaig néixer i on vaig viure la meva infantesa i una part de l’adolescència. Arribat al Parc Central, giro en direcció Est a buscar el riu Ripoll. Abans de baixar al riu m’endinso uns metres al municipi veí per fer la foto de La Romànica, just en el moment que ja porto una hora i 7 km.

Un cop al costat del riu remunto per la seva riba, en direcció Nord. Em trobo a l’Enric que està entrenat pel riu, un lloc habitual on entrena un munt de gent de Sabadell i on diuen que aquests dies hi ha overbooking. A aquesta hora gairebé no hi ha ningú. 

Creuo a l’altra banda del riu pel pont que hi ha darrera de les Pistes d’atletisme i pujo fins al barri de Torre Romeu, alternant trot i caminant. Aquí em trobo amb les primeres esllavissades de talussos de terra. En trobaré moltes més al llarg de la ruta d’avui. Els Serveis de Manteniment del Rodal tenen feina per a molts dies.

Ja a Torre Romeu cerco el límit del barri amb els camps de la zona de Santiga i segueixo trotant en direcció Nord. Travesso La Salut amb 1 hora 40 de camí i al voltant del km. 11.

L’antic camí de Ripollet a Castellar per la Serra de Sant Iscle m’ofereix una excel·lent panoràmica de les muntanyes de la Serralada Prelitoral que rodegen la nostra comarca. Aquí ja em començo a trobar a caminadors, i ciclistes i també algun corredor, però tampoc masses. Mantinc el trot tranquil i pausat pensant que a partir d’aquí ja tot és camí forestal.

Deixo la Serra de Sant Iscle primer en direcció a El Vilar, i Togores després, indrets que conec bé de moltes sortides i entrenaments. Ja camí cap al Torrent de Colobrers, trepitjo uns metres del terme municipal de Castellar del Vallès. El pas pel Torrent està prohibit des que el temporal Glòria i alguna altra tempesta posterior va malmetre algun dels seus ponts i talussos, però la gent hi continua passant sense fer massa cas dels avisos. La major part del camí està com sempre, excepte tres ponts que no estan al seu lloc, però que no representen cap problema.

Porto exactament tres hores quan surto del torrent i travesso de nou el Ripoll. Faig càlculs i ja se’m fa molt evident que el repte de les 4 hores se m’està escapant del tot, però segueixo la ruta que havia planificat: riu amunt en direcció a Castellar del Vallès. Haig de sortejar un parell d’esllavissades més que deixen un estret pas, només apte per ciclistes, caminants i corredors.

Abandono la riba del riu i pujo en direcció al bosc de Can Deu tot resseguint el torrent de Ribatallada que va curull d’aigua. En alguns punts no tinc més remei que mullar-me per seguir el meu camí. A mesura que la pendent augmenta deixo de trotar i camino. Un cop a Sant Julià d’Altura ja encaro el darrer tram del recorregut. Travesso el bosc de Can Deu i passo a l’altra banda de la carretera de Matadepera. Ja he entrat en hora il·legal, fora de la franja horària per fer esport. Les pujades per petites que siguin se’m fan feixugues i el ritme ha disminuït molt. Ja es nota la calor. Com acostuma a passar sempre cap al final ja tinc ganes d’arribar. Per fi tanco aquesta volta perimetral a casa, amb una bona dutxa i una bona hidratació.

He complert amb l’objectiu inicial. La ruta és ampliable incloent al sud la zona de Sant Pau de Riusec i el centre comercial de Via Sabadell i a l’Est pels camins i corriols que poden permetre enllaçar Torre Romeu amb el Torrent de Santiga i el Poble Nou i després pujar fins a La Salut. De moment no canviaré la ruta, i en un mes o mes i mig i amb un entrenament més continuat de base, faré un segon intent amb el repte de fer-ho en 4 hores. Crec que és possible.

Gaudint del Rodal

IX Cursa del Rodal de Sabadell

Diumenge, 8 de març de 2020

1-10-55 a 6-10 x km. 166 metres de desnivell positiu 131 de 162 participants

Es nota que ja fa uns quants anys que he canviat les curses d’asfalt i de muntanya per les curses d’orientació. Aquesta cursa de la meva ciutat ja porta 9 edicions i encara no havia trobat el moment de participar-hi. M’he inscrit a darrera hora i allà estaré.

Sortida i arribada acostumen a ser davant de la Pista Coberta, però aquest any per unes esllavissades en els grans talussos del riu Ripoll ho han canviat i sortim de davant del Vapor Buxó. També ha canviat la distància: dels poc més de 15 km. als poc més d’11.

Fa un bon dia i una temperatura ideal per córrer. Mentre escalfo em retrobo amb companys de curses d’asfalt que feia temps que no veia. Comentem la jugada i ens posem una mica al dia abans de l’inici de la cursa.

Em poso al darrera per sortir al meu ritme i sense pressions de cap tipus. De fet, haig de confessar que això no és del tot cert. Sempre que em poso un pitrall m’acabo posant un objectiu. En aquest cas serà apropar-me a un ritme mig de 6 minuts per km. i un temps final aproximadament de 1-10.

Conec tota la zona però no sé exactament quin serà el recorregut que farem. Anem pujant pel camí que hi ha al costat de la llera del Ripoll en molt lleuger ascens. Faig un parell de quilometres per sota de 6, però ja no puc seguir aquest ritme en el tercer. Porto un grup de corredors al meu davant que no vull perdre de vista, però que inexorablement es va allunyant. Tanco els tres primers quilòmetres amb 18-24.

En el quart quilòmetre abandonem la llera del riu i ens enfilem per una pista. Puc córrer en tot moment, o millor dit, puc trotar. Al meu costat hi ha corredors que opten a fer trams de pujada caminant. No es pot dir que el meu ritme corrent sigui molt més ràpid d’alguns que aquests que estan caminant, però em resisteixo “a posar el peu terra” i a caminar. És una cursa, oi? Doncs haig de córrer. Amb tot, 7-56 per aquest quilòmetre en franca pujada.

Ja un cop a la zona alta el recorregut torna a planejar en direcció a Togores. Aquí ja anem d’un en un. Ha desaparegut del tot el grupet que portava al davant. Intento atrapar als que tinc al davant, però no puc. Ara bé, tampoc m’avança ningú. Recupero el ritme de l’inici. El meu temps de pas pel quilòmetre 6 és de 38-41, 20-17 per aquests segons tres quilòmetres.

Després d’una baixada, seguida d’una pujada hem abandonat el sector de Togores i comencem a transitar per la Serra de Sant Iscle en direcció a La Salut. Deixem la Serra i baixem fins el riu Tort. Apresso el ritme en aquesta baixada per afrontar la darrera pujada fins la Torre del Canonge. He aconseguit avançar a alguns corredors. Passo el quilòmetre 9 amb 57-11, 18-50 en aquest parcial de tres quilòmetres.

Encaro el darrer tram de la cursa, ara ja tot en baixada. Em trobo bé, vaig ràpid i amb molt bones sensacions. Gaudeixo molt d’aquesta baixada fins el riu i també del darrer quilòmetre pel costat de la llera del Ripoll. Segueixo avançant a algun corredor i no soc avançat per ningú.

Acabo la cursa ben satisfet i amb els objectius assolits. Està clar que encara gaudeixo d’aquest tipus de curses malgrat que no em prodigui massa en elles. No tinc ni idea de quina serà la propera.

La Llanera al sac

Diumenge 21 de gener

La Llanera trail, 43,2 km. i 1280 metres de desnivell positiu

6-25-05 124 de 124 arribats

Han passat molts anys des del meu debut en una marató: marató de Barcelona de 1987. I ja fa una dècada de la meva darrera marató: la marató de muntanya de Sant Llorenç del Munt del 2008, laprimera edició en que passava pel cim de la Mola.

Després de moltes reunions i molta feina, un grup de la UES a finals del 2014 tenien preparada la primera edició de la Llanera, però la forta ventada del 9 de desembre d’aquell any va tirar per terra tota el que s’havia preparat. La major part de camins i corriols per on s’havia de córrer estaven tallats per la quantitat d’arbres caiguts.

La primera edició es va retardar fins el gener del 2016. Des d’aleshores donava un cop de mà en els avituallaments i tenia al cap que m’agradaria córrer alguna edició. Una marató de muntanya amb sortida des del centre Sabadell, la meva ciutat de tota la vida, era una temptació a la que difícilment podia resistir-me. I a la tercera edició ha estat la vençuda.

M’he preparat amb temps amb dos objectius clars: acabar-la i no patir. Mai m’ha agradat patir a les curses siguin de la distància que siguin. Sóc conscient que hi ha molts corredors que converteixen el patiment en les curses de llarga distància en un dels seus atractius i s’esplaien explicant la seva duresa. Reconec que en alguns moments d’aquestes curses “pateixo”, però sempre és un patiment sota control. On està el secret? El secret és una bona preparació física i mental, mantenir un ritme assequible i afluixar aquest ritme quan cal.

Amb tota aquesta motxilla ja estic a la línia de sortida disposat a gaudir de la quilometrada que tinc pel davant. Poc abans de sortir rebo missatges d’ànims i força del grup d’orientació de la UES. Alguns d’ells estan als controls i als avituallaments. Com no podia ser d’una altra manera surto des del darrera amb tota la calma del món. Hi ha molts km. per davant i no tinc cap pressa. Gairebé només començar xerro una estona amb el Roque, tot un especialista de les ultres. Ens vam conèixer al nocturn de Batxiller Superior dels Franciscans. De tant en tant coincidim en alguna cursa.

La zona per la que transcórrer la cursa es ben conegut, però aviat ens fan passar per corriols que no coneixia. Aquesta serà una constant al llarg d’una gran part del recorregut. Hi ha molta pista, com no pot ser d’una altra manera, en la zona on correm, però també corriols que sorprenen i que a estones la fan més divertida i li donen un atractiu extra.

En els primers km. encara vaig en companyia. Abans d’arribar al segon avituallament ja em passen els primers corredors de la mitja que han sortit 20 minuts després, entre ells, el David, company de treball de l’escola i que va en una molt bona posició.

Passat el segon avituallament ja quedo sol i així serà pràcticament al llarg de tota la cursa. Gaudeixo de la famosa solitud del corredor de fons. Sento la meva respiració compassada mentre avanço al meu ritme, quilòmetre rere quilòmetre: ara planer, ara baixada, ara pujada. Per moments, el vent es fa molest. Sort que hi ha molts trams on correm arrecerats i es suporta millor. A la rotonda i a l’avituallament de Castellar rebo els ànims i l’escalf de coneguts. En sortint de Castellar toca afrontar la primera pujada llarga del recorregut, la que mena gairebé fins a Can Cadafalch.

M’ho agafo amb calma i camino, però poc després el corriol ja amb menys desnivell es fa més corrible. Passo el quart avituallament i mitja marató amb 2-53, una mica més lent del que eren les meves previsions pre-cursa, però encara amb força gas a les cames.

Després d’una baixada no massa ràpida, de nou camino en la llarga pujada fins al Puig de la Creu. La part més dura de la cursa ja està feta. En principi ja tot és baixada. Però sóc conscient que la tornada fins a Sabadell es pot fer molt i molt llarga. La primera part de la baixada del Puig és força tècnica fins i tot amb algun tram amb cordes. Un cop a baix, el camí que porta fins l’avituallament de Castellar se’n fa llarg. Sembla que no arriba mai. Em trobo lent. Els quilometres ja pesen a les cames.

Surto animat de Castellar i tracto d’agafar un bon ritme en els trams de pista, sobre tot, quan aquestes tendeixen a baixar. Ja m’agradaria anar més ràpid però no puc. Sort que no hi ha massa pujades. Encara que no siguin costerudes, si són una mica llargues haig de caminar. Procuro evitar-ho, però no hi puc fer més. A poc a poc, però vaig deixant els km. i els avituallaments enrere i Sabadell és cada cop més a prop.

El corriol que ens baixa fins al riu és molt dret. Vaig amb compte ja que les meves cames no estan per massa alegries. Un cop a la vora del riu agafo un ritme lent però constant. Ja tinc ganes d’arribar. Sé que em queda poc, però ara ja en començo a tenir ben prou. Són els quilòmetres en que el treball de cap i l’experiència en llargues distàncies són més importants. Segueixo rebent missatges de suport a través del whatsapp.

Arribo al Pont de la Salut, on està situat el darrer avituallament. Ja només resten 3 km.! Afronto el “Mortirolo” caminant. Un cop dalt ja tot asfalt fins a l’arribada. Objectiu assolit: la meva quinzena marató acabada amb 6 hores 25 minuts. Ja està, ja he fet la Llanera. Molt possiblement aquesta serà la meva darrera marató. Encara que ja sabem que això no es pot assegurar mai del tot.

He estat l’últim dels arribats. Curiosament he ocupat la posició 124, el mateix número que portava al pitrall. Sabia que la segona part de la cursa seria lenta, però ha estat més lenta del que esperava. Malgrat que la tornada se m’ha fet llarg he acomplert l’objectiu de no patir i he acabat molt sencer físicament.

Acabat aquest repte, hauré de pensar en quin serà el proper.  

  

Aprovat amb nota

El repte de La Llanera s’apropa inexorablement. M’havia proposat fer un test de 21 km. per veure realment quin era el meu estat de forma. La idea inicial era fer-ho el cap de setmana passat, però la previsió de mal temps em va fer canviar els plans.

Finalment vaig sortir ahir als vols del migdia per aprofitar el sol i el bon temps. Repeteixo el recorregut que vaig fer el 16 de novembre amb 2-41 a 7-38 el km. i el 10 de desembre amb 2-34, a 7-14 el km. L’objectiu està clar: millorar el temps.

Surto amb ganes. Em trobo fort. El recorregut consisteix en travessar Sabadell fins arribar al riu Ripoll a l’alçada del Pont de la Salut, gairebé 4 km. urbans. A partir d’aquí ja tot és pista. La primera pujada forta que remunta al costat del Tort la faig a bon ritme. Togores, al voltant del km. 8, és el primer punt on tinc referències del novembre. Vaig molt més ràpid. Em mantinc a un ritme per sota de 7 el km.

Em trobo fort i malgrat que el terreny segueix lleugerament en pujada vaig còmode. Al darrer tram de Can Torrent fins assolir la pista que ve de Sant Pere d’Ullastre em costa una mica més. Supero la meitat del recorregut i ara el terreny és favorable fins arribar de nou al Pont de la Salut.

Accelero i em torno a situar per sota del 7, fins i tot, faig un km. per sota de 6 aprofitant la forta baixada abans d’endinsar-me al Torrent de Colobrers. No hi ha ningú. Ja és ben estrany! L’espectacle de la natura és extraordinari. El torrent baixa curull d’aigua. El corriol està tou, per la humitat i les fulles caigudes l’encatifen. És molt agradable deixar-se anar i travessar els diferents ponts.

Ja només em resta seguir pel camí del riu fins al Pont de la Salut. Porto una mica més de 17 km. i 1-57 quan deixo el riu i entro de nou en la zona urbana. M’esforço en la pujada fins la Gran Via. Encara em queden un parell de repetjons. Tanco el crono amb 2-26-47, una molt bona retallada al temps dels dos entrenaments anteriors i amb molt bones sensacions al llarg de tot el recorregut.

He aprovat amb nota. Progresso adequadament com es diria en terminologia LOGSE o assoliment molt satisfactori amb terminologia avaluativa actual.

Tinc tota la maquinària a punt per la Llanera del 21 de gener i amb molt més bones perspectives de les que m’havia fet inicialment, quan pensava en 6-30. Ja sé que és el doble de distància i més desnivell i també més trams de corriol que avui, però provaré d’estar a prop de les 5-30. De fet també em donaré per satisfet si baixo de les 6 hores.

Relive 'Morning Jan 9th'