Trailwalker 2012

Ens llevem ben d’hora, ben d’hora i anem cap Olot, el lloc de la sortida. Cap de nosaltres ha dormit massa bé. Sabem que ens espera una llarga i dura prova. Ho hem preparat amb temps, però quan està tant a prop els dubtes sempre apareixen. Serem capaços ? Assolirem l’objectiu ?

Som dels primers equips a arribar. Recollim pitralls, bosses, samarretes, gots, i targes electròniques de control i ens dirigim al Bar de l’Estació per fer un bon esmorzar que ens doni forces. Allà coincidim amb l’equip de l’escola Trama, també de Sabadell, i amb l’Arcadi Alibés de l’equip de TV3, molt conegut en l’ambient de les curses de fons.

De nou cap a la zona de sortida, ha arribat el moment de preparar-se pel gran repte. Posar-se la roba de “feina”: la samarreta taronja que representa l’esforç de tots i amb un lema tan suggeridor com “Si vols ajudar a Etiòpia corre nit i dia”. També preparem les motxilles amb tot el necessari. Venen famílies i alumnes a donar-nos ànims. 

Ho tenim tot i passem el control de material. Ja tenim ganes de que comenci. Ens situem pel mig, ni molt endavant, ni molt enrere. Amb el petard de la sortida es desvetllen les emocions. Molt de públic aplaudint i també els participants. Comencem a caminar entre una munió d’equips tots amb bon humor. El camí és estret i costa d’avançar entre la gent que hi ha a les voreres donant ànims i els diferents grups de timbalers que hi ha tocant.

És difícil mantenir unit a l’equip entre tanta gent. Caminem a bon pas avançant posicions. Tractar de córrer no és possible. Hem d’esperar que el grup s’estiri. Aquests kilòmetres inicials som una corrua de caminants uns darrera els altres. Tan sols els equips capdavanters surten corrents. Passant per Les Presses ens comencem a estirar una mica, però córrer encara és impensable. Els cotxes que passen per la carretera al costat de la Via Verda toquen el clàxon, ens saluden i ens animen.

Passem el primer control a Sant Esteve d’en Bas en 1-20. 

Voregem el poble i enfilem la pujada cap el Coll d’en Bas. Tenim converses ben animades amb altres equips, sobre tot, amb els que com nosaltres son de Sabadell. Seguim caminant amb bon ritme. Tenim ganes de canviar i començar a córrer però esperarem a la baixada per fer-ho. Caminar tan ràpid i tanta estona ens està castigant. Fem cim en dos hores. Portem 12 km.

Aprofitant la baixada decidim trotar 30 minuts i caminar 10 i així ho fem. Aquest tram passa ràpid. Hem de controlar el ritme de carrera per no accelerar massa.

A Sant Feliu de Pallarols ens trobem amb l’equip de suport. Pràcticament no ens aturem. Just veure una mica d’aigua, reposar els camel-bags, una mica de fruita i endavant. Caminen en la travessa del bonic poble però a la sortida ja ens posem a córrer un altre cop. Aquest serà el nostre ritme fins arribar a Amer. Tots ens trobem bé i animats. Anem avançant a alguns equips amb els que ens animem mútuament, sobre tot, si vesteixen de taronja com nosaltres. 

Arribem a Amer amb 20 minuts sobre el millor horari previst, gairebé una tercera part de la cursa feta. Ens donem mitja hora per menjar. Ens entaulem i endrapem com “jabatos”. Quina gana teníem! Aprofitem per escriure alguna cosa al bloc de la cursa i llegir els comentaris d'ànims de tots els que ens segueixen. El programa que permet saber en tot moment on ens trobem i com avancem funciona d'allò més bé. 

Complim l’horari escrupolosament i ens posem de nou en marxa. La consigna és caminar fins que el dinar es posi a lloc. El sol escalfa i algunes rectes sense cap ombra es fan interminables. No ens veiem amb cor de posar-nos a córrer. Fa massa calor. Què lluny que queda la platja, el nostre objectiu! El Javi, el nebot del Joan, que ens acompanya des de la sortida té molèsties en un peu i decideix deixar-ho a Anglés. Nou control de pas on pràcticament no ens aturem. Simplement veure aigua i endavant. El Javi es queda i s'incorpora amb nosaltres el Fernando.

Continuem caminant. Ja fa estona que Dani i Jordi són els més forts i porten un bon pas. No els puc seguir i vaig fent la “goma”. Quant em porten una distància troto una mica i els atrapo i així anem fent. Passem la mítica distància de la marató. Bé mereix aturar-se i immortalitzar el moment.

A Bescanó, passa el Josep i l’Antonio, el nostre equip de suport, per la carretera. S’aturen i es torna a unir a nosaltres el Javi. Girona és el nostre objectiu. Passem el km. 50, meitat de cursa amb 8 hores. La calor va minvant i al passar per una zona d’ombra ja a prop de Girona trotem un parell de kms.

En tot aquest tram anem sempre amb els mateixos equips. Ara passem nosaltres, ara ens passen ells. Ja ens comencem a conèixer.

Entrem a Girona pel pont de Fontajau. Fem parada i fonda. Són gairebé les 8. Agafem menjar i ens entaulem una estona. L’equip de suport ens cuida fins el més mínim detalls. Ens abriguem. El Josep fa el que pot amb les butllofes del Dani. Tres quarts d’hora d’aturada i ja estem a punt de nou. El Fernando continua amb nosaltres. Tornar a posar-se en marxa després de l'aturada es fa feixuc. Les cames i els peus estan adolorits.   

Travessar el centre de Girona ens agrada. Hi ha molta gent pel carrer i alguns ens donen ànims. En una plaça hi ha una banda de música tocant música valenciana que ens anima d'allò més. A la sortida de Girona ja és fosc i posem en marxa els frontals. El Jordi ens marca un bon ritme. En alguns encreuaments cal estar atents a no perdre el camí. Les butllofes fan la vida impossible al Dani. El cansament es nota a les nostres cames i als nostres caps. Hem baixat el ritme. Sabem que tenim un llarg tram fins a Cassà de la Selva. Les converses encara continuen, però cada un es va refugiant en si mateix i en els seus pensaments per fer front a tot el que ens queda per endavant. Una lluna brillant ens acompanya i per moments converteix en inútils els frontals. 

A l'entrada de Cassà de la Selva ens han vingut a esperar les famílies i els alumnes que fan el seguiment de la cursa. És un moment emotiu. Ens acompanyen fins al pavelló. Ens pregunten com estem i ens mimem. Ens prenem el nostre temps. El Dani i el Joan passen per la Creu Roja que tracten de posar remei al seu peus malmesos. Tots tenim les cames i els peus molt "tocats", però el que està pitjor és el Dani que ja fa molta estona que suporta el dolor de les butllofes. Molts equips dormen aquí i seguiran a l'endemà, nosaltres de bon principi havíem decidit fer-ho d'una sola tirada.

Ens tornem a posar en marxa, passada la mitjanit. Costa molt posar-se a caminar de nou. Falten menys de 30 kms. El Dani agafa els bastons per poder continuar, però no és possible i té que abandonar. Comencem a fer els nostres càlculs. Creiem que són 6 hores més (2 hores per etapa) i ja haurem acabat. Un cop hem sortit del poble ja podem agafar de nou un bon ritme. Passem per unes llargues rectes. Ara si que parlem poc. Totes les nostres energies es concentren en caminar el més ràpid possible.

A mesura que avancem cap aquest nou objectiu que és Llagostera afluixem el ritme. Això ja serà una constant en els diferents trams que resten fins al final. Costa re-emprendre la marxa en un principi, però després agafem un bon ritme, que finalment anem alentim progressivament quan falta poc pel proper punt de control. 

Ja albirem les llums de Llagostera allà lluny, però no acaba d'arribar mai. I a més quan ja som a dins del poble encara ens cal caminar un bon tros per una mena de passeig fins arribar al pavelló. Ens venen a esperar l'Antonio i el Josep. 

Pràcticament no ens aturem. Just menjar una mica, beure, anar al lavabo i fer recompte de tots els mals i continuar. Ara ens acompanya el Josep. Ens anirà bé la seva conversa. Passem per una zona de eucaliptus, un arbre que m'agrada especialment. El camí passa pel voral d'una carretera. Fa estona que anem sols i pràcticament no ens creuem amb cap equip. De cop i volta el Joan ens diu que no podrà continuar. Ja fa estona que té problemes digestius. Intentem que continuï però no és possible. Tan sols falten 14 o 15 kms. però quan el cos i el cap diu prou s'acaba tot. El Josep es posa en contacte amb el Fernando per tal que vingui a recollir-los i ens esperaran al proper control. 

En aquests moments on les forces et comencen a abandonar, el cap és el més important. Els tres que quedem, Jordi, Javi i jo mateix, no ens diem res, però ens confabulem per arribar fins al final. Rebem un missatge d'ànim de l'Ildefons que ja ha arribat a Sant Feliu de Guíxols. Malgrat el cansament i el dolor a les cames seguim portant un bon ritme, i anem restant kms.

A Santa Cristina d'Aro oficialitzem la retirada del Joan. Vaig al lavabo a fer de ventre i sense temps per més seguim endavant. Ens diuen que ja només són 8 kms. i tot baixada. S'ajunta a nosaltres el component d'un equip que s'ha quedat tot sol. Ja no tenim dubtes acabarem. El Josep torna a caminar amb nosaltres. Formem un equip compacte i anem el més ràpid que podem donat el nostre estat físic. A mesura que ens apropem i anem descomptant kms, va clarejant el dia. 

Ens avança un equip que havíem deixat a Sant Cristina d'Aro. Ens diuen que estem tan sols a 10 minuts. Tots plegats ens emocionen, sabem que ho hem aconseguit. Ha estat difícil però ja ho tenim a la butxaca, ja tan sols resta el darrer esforç. Ja ens imaginem l'arribada i al mateix temps recordem tot el camí fet fins aquí. Veiem l'arc i caminem junts els darrers metres. A aquestes hores de la matinada no hi ha gairebé ningú, Ildefons que ens ha vingut a veure com arribem, el nostre equip de suport i gent de la organització. Ens és igual, ens emocionem, el Javi no ho pot evitar i plora i als altres ens falta ben poc: 19 hores 35 minuts. 

Ens fan pujar a l'escenari per lliurar-nos la medalla. Ens felicitem i ens abracem. Ho hem aconseguit.! 

Alguns enllaços:

Classificacions, fotos i vídeos


Crònica de l'equip de l'es-k-mot vallesà, tercers classificats


Crònica de Xavier Bonastre de l'equip de TV3

El bloc d'equip del Penedès amb cròniques i enllaços

Via verda: Anglès-Girona

Poc després de les 8 ja estem sortint d’Anglès pel costat de la carretera. No hi ha massa volum de cotxes i el paisatge continua sent agradable.

 

En alguns moments ens allunyem de la carretera i anem pel costat del Ter. Seguint els consells dels amos de la Fonda Tarrés abandonem el camí i la carretera per creuar el Ter i entrar al poble de Bonmatí i esmorzar.

El bar està de gom a gom. Tothom està fent un esmorzar de forquilla. Gairebé ens fa vergonya demanar unes torrades amb mantega. Un cop recuperades les forces tornem a reprendre el camí direcció Girona. Prop de Bescanó ens tornem a allunyar de la carretera i el camí travessa de nou en línia recta pel mig de camps de conreu. Tornem a veure camps de blat de moro com el primer dia, però amb menys extensió.

Ja a prop de Salt deixem definitivament la carretera per endinsar-nos a estones just al costat del riu, i d’altres moments no tant a prop, per una zona de grans plataners dels que cau una lleugera i lenta pluja de fulles seques de la tardor.

Aquesta aproximació a Girona que nosaltres temíem, ja que l’arribada a les grans ciutats acostumen a ser per lletjos polígons industrials, és una agradable sorpresa, amb alguns racons veritablement idíl·lics. Ens creuem amb alguns grups d’entrenament i penso en la fortuna que tenen els gironins que poden entrenar per aquests camins a diari.

 

Només la darrera mitja hora de camí és per una zona d’horts més aviat lletja.

Arribem a Girona i ens endinsem pel parc de la Devesa que en plenes festes de Sant Narcís es troba ple de gent. Cercàvem el km. 0 de la ruta del carrilet però entre tanta gent no ens és possible trobar-ho.

Ja és hora de dinar. I així ho fem abans de tornar a casa en tren. Però aquí no s’acaba la nostra aventura. No havíem consultat els horaris i quan arribem a l’estació el tren acaba de marxar. Hem d’esperar una hora. Passada l’hora d’espera, quan ja som a l’andana veiem que el nostre tren s’atura uns 100 metres abans d’arribar a l’estació, just en una corba. Escoltem sirenes i personal de seguretat que s’apropa a peu fins el tren. Triguem a saber el que ha passat. Al cap d’una bona estona ens informen que es tracta d’un suïcidi i que haurem d’esperar fins que el servei es torni a posar en marxa. No saben quan de temps trigarà.

Gairebé hem d’esperar un parell d’hores més abans no podem pujar en un tren que ens portarà fins a Barcelona com en una llauna de sardines. Per fi arribem a casa després d’un llarg viatge, però satisfets d’aquestes tres jornades per la via verda. De segur que repetirem.

Via verda: Sant Feliu de Pallerols-Anglès

Em desperto i miro el rellotge, gairebé les nou! Què tard! Volíem sortir a les 8! En una revolada ja som al carrer caminant pels carrers de Sant Feliu de Pallerols. De cop i volta recordo que tinc el rellotge a l’hora antiga. Per tant són les 8 i poc. Anem bé de temps. Quin ensurt!

Aviat abandonem el poble. Tot és en un lleuger descens i molt agradable. El camí és ample i està rodejat d’arbres tardorencs. Deixem a la nostra dreta el corriol que ens menaria al Castell d’Hostoles i ens dirigim cap a Les Planes. Veiem el poble davant nostre però el camí s’allunya sense entrar al poble. Dubtem de si arribarem a passar-hi i revisem la guia. Anem bé. El camí fa una corba molt amplia que ens condueix a l’altra banda de Les Planes.

Ens aturem en un bar abans de creuar la carretera i esmorzem. Continuem per entre arbres amb tots els colors de la tardor i travessem diferents ponts fins arribar al que havia estat el Baixador de la Font Picant amb una escalinata que antigament portava a un hotel ja desaparegut. En el seu lloc hi ha una planta embotelladora d’aigua. El camí continua sent encantador fins arribar a Amer.

 

A la sortida del poble i després de deixar el que era l’antic camí del carrilet desaparegut sota l’asfalt d’algun carrer ens topem amb una pujada seguida d’una forta baixada. Travessem la carretera i després el riu Ter abans d’arribar a l’estació del Pasteral. Ara agafem un tros de camí recte per entre camps de conreu. El camí se’ns comença a fer llarg i pesat i sembla que Anglès es més lluny que no havíem previst. Comença a ser tard per trobar un lloc per dinar i en el poble de La Cellera de Ter dubtem de cercar un lloc per dinar i seguir després.

Preguntem a la parada d’autobús on hi ha tres nois asseguts i ens informem que Anglès està allà mateix. Entomem el darrer tram de l’etapa d’avui també recta.

 

Un cop a Anglès aviat trobem la Fonda Tarrés on aconseguim habitació i encara hi som a temps per dinar.

A la tarda donem un tomb pel poble, sobre tot, per la part antiga i admirem algunes de les seves cases, amb façanes i finestres d’altres temps. Però aviat es fa fosc i ja deixa de ser agradable passejar pels carrers i ens refugiem en un bar fins gairebé l’hora de sopar.

Abans de sopar tornem a fer un vol pels carrers deserts i foscos i així agafar una mica de gana i ben aviat anem cap a dormir.

La Via Verda: Olot-Sant Feliu de Pallerols

Feia temps que ho tenia entre els meus plans: fer la via verda entre Olot i Girona tal com fa temps havia fet el camí de Sant Jaume, sense presses, tot emulant d’alguna manera les caminades dels llibres de l’Espinàs.

El primer intent havia de ser per la passada Setmana Santa, però la previsió de pluja ens va fer desistir. Aleshores volíem anar des d’Olot fins a Sant Feliu de Guíxols.

Finalment hem aprofitat el pont de Tot Sants d’aquest any per fer només des d’Olot a Girona.

Marxem l’1 de novembre en transport públic fins a Olot. Ens posem a caminar al voltant de les 12 del migdia. Massa tard pel nostre gust, però no ha pogut estar d’una altra manera. Els primers kms. del camí a Olot són espectaculars. El paisatge de tardor està magnífic. Aquesta serà una constant al llarg de tot el camí.

Aviat ens trobem caminant en una zona més oberta rodejats a banda i banda del camí d’extensos camps de panís, secs i a punt de la recollida, suposem. Mai els havíem vist així i ens sorprèn. 

Després de poc més d’una hora de camí arribem a Les Presses i cerquem algun lloc per menjar abans de seguir el camí. No és fàcil. Donem alguns tombs pel poble fins trobar un lloc on fan pollastres a l’ast. Després d’una bona estona d’espera fins a cert punt inexplicable, molta gent treballant però de manera poc eficient, assolim el nostre objectiu: un bon entrepà de botifarra i una cervesa que ens mengem asseguts al costat de la que havia estat l’estació del poble. Ara és un punt d’informació de la via verda, però a aquestes hores està tancada.

Seguim, ara pel costat de la carretera. Aquesta part del trajecte és força desagradable.

Un cop travessat Sant Esteve d’en Bas el camí s’enfila i l’entorn millora fins que de nou ens trobem caminant per asfalt, per la que era l’antiga carretera que en lleugera pujada ens condueix fins el Coll d’en Bas.

A partir d’aquí ja tot serà baixada. Primer per la mateixa vella carretera d’abans i poc després agafem de nou el que havia estat el pas del tren. Poc a poc ens allunyem de la carretera i el camí torna a recuperar el seu encant inicial. Passem pel costat de l’ermita romànica de Sant Miquel i també antic baixador i ens hi aturem una estona. L’estat d’abandonament del lloc juntament amb la poca claror del dia ja avançat l’envolten d’un to misteriós. Ens fa pensar en la vida d’aquest lloc en altres temps i quan i per quines raons els seus habitants varen abandonar-ho.

Abans no es fa fosc del tot arribem a Sant Feliu de Pallerols, on cerquem lloc per dormir. No ens acabem d’orientar. Fem sort i un jove des d’un balcó ens veu despitats i ens pregunta què busquem i ens indica el camí per trobar la Fonda Finet. Aviat el nostre dubte de si trobaríem lloc per dormir queda esvaït i ens instal·lem en la part moderna de la fonda.

Fa fred i ens refugiem al bar de la plaça per passar l’estona fins l’hora de sopar. Mentre prenem un té llegim el diari.

Després de sopar i per pair una mica donem un tomb pel poble, malgrat el fred que fa abans d’anar cap a dormir.