4 dies a Cap de Rec: les dues valls, Perafita i Madriu

Aquest és el darrer dia dels meus 4 dies a Cap de Rec. Per acabar he planejat una ruta llarga que em genera alguns dubtes, ja que no he llegit cap referència d'horaris i no sé si necessitaré molt de temps. 

D'entrada havia pensat en poder deixar el cotxe al Refugi dels Estanys de la Pera, però no és possible. Hi ha una barrera al trencall de les Pollineres i el cotxe s'ha de quedar allà, però paga la pena enfilar-se pel corriol que pel costat d'un petit rierol curull d'aigua mena fins els estanys primer i el refugi després.

Just al costat del refugi hi ha un rètol explicatiu de les rutes de la fugida dels jueus. Una part del camí que seguiré avui és una d'aquestes rutes. Ben aviat veig al meu davant el collet de Sant Vicenç al que em dirigeixo amb determinació. Mentre pujo pel corriol ben fresat no puc evitar pensar com devien ser les fugides amb por, mal calçats i mal vestits, per aquestes contrades.

Un cop travessat el coll, inicio el descens. Ben aviat em topo amb les marmotes que s'avisen entre elles de la meva presència amb el seu característic xiulet. Fugen ràpidament, però tinc temps de fotografiar algunes que estaven distretes.

De sobte apareix davant meu l'Estany de Perafita. De nou un estany d'aquells que enamoren: l'aigua quieta, el lloc solitari, l'entorn, el reflex del paisatge, .... Només per aquests moments ja paga l'esforç d'aquestes caminades, muntanya amunt i avall.

Travesso els Clots del Port i arribo al Refugi no guardat de Perafita.

M'endinso en la vall de Perafita. El corriol baixa just pel costat del riu del mateix nom, pel bell mig del bosc. És un riu salvatge que salva un gran desnivell, amb petites rescloses que es fan admirar. Per moments tinc la sensació de turista japonès, d'aquells que només fa que fer fotografies a tot el que veu i es belluga, però és que l'entorn s'ho mereix, un racó darrere l'altre.

Arribo al Pont d'Entremesaigües i canvio de vall. Començo a pujar per la vall de Madriu. És una pujada suau a trams per un camí ben empedrat i molt cuidat. En aquesta vall no vaig tan a prop del riu com en l'anterior, però em segueix acompanyat la bonior de l'aigua que s'escola muntanya avall. És una vall molt més ampla amb presència humana en aquesta primera part que es manifesta per les runes d'algunes petites construccions i per zones de camps de pastures. Gaudeixo a pleret mentre vaig guanyant alçada de nou.

 

Mantinc un bon ritme. M'aturo en el Refugi lliure de Fontverd on aprofito per menjar una mica i recuperar forces a l'ombra del seu interior. Malgrat ser un refugi lliure està molt ben cuidat i endreçat.

Aquesta és una vall molt més amable que la de Perafita, més salvatge i feréstega. La pendent és molt més suau i el riu s'escola aigües avall amb molta més tranquil·litat sense tanta pressa. Malgrat aquesta diferència no està exempta de bellesa. Ha estat una molt bona opció baixar per Perafita i pujar per aquí.

Tosseta de Vallcivera i Tossa Plana de Lles

Un cop deixo el refugi amb renovades forces, ben aviat trobo el desviament molt ben assenyalat que em portarà de tornada als Clots del Port. Creuo el riu per un parell de palanques i em topo amb una forta pujada que em fa esbufegar de valent en direcció cap a la Collada de la Maiana. L'esforç paga la pena pels les bones vistes de la Vall de Madriu a mesura que pujo amunt i més amunt.

Al travessar la collada (2426 metres), una bona colla de marmotes fugen corrent davant l'arribada per sorpresa del foraster. Una mica més avall abandono el camí i baixo pel costat d'un rierol que em mena a la zona dels Clots del Port i així m'estalvio donar la voltar pel refugi de Perafita.

Clots del Port

 Ja tan sols em resta desfer el camí que havia fet aquest matí. M'hi poso amb ganes d'acabar i se'm fa més curt del que esperava. Travesso el Collet de Sant Vicenç de nou i m'aturo una estona al Refugi dels Estanys de la Pera a fer una birra i un petit mos tot conversant amb els guardes.

Collet de Sant Vicenç

Refugi dels Estanys de la Pera

Amb la baixada fins el cotxe dono per acabats els 4 dies a Cap de Rec: la meva aventura d'aquest estiu. Ja només queda el retorn cap a casa.
Ha estat una bona opció, aquesta d'instal·lar-me en un refugi i fer sortides des d'allà en lloc d'una travessa de refugi en refugi. Aquesta modalitat permet fer les sortides diàries sense tan de pes a l'esquena, ja que l'armari gran es queda al refugi.

Aquests són els temps de pas d'avui, l'excursió més llarga d'aquests dies amb diferència. Segurament és millor fer una excursió més curta el darrer dia, ja que després cal sumar el viatge de tornada a casa i aleshores el dia s'acaba fent molt i molt llarg. Ho hauré de tenir en compte en propers estius.

2 hores fins el refugi de Perafita, 1.10 fins el Pont d'Entremesaigües, 1.30 fins l'encreuament que porta a la Collada de la Maiana, 1.25 fins els Clots del Port, 1.05 fins el Refugi Estanys de la Pera i 25 minuts fins el cotxe (les Pollineres) TOTAL: 7.35 Hores

Uns dies per Andorra

Al llarg de la meva infància i joventut, Andorra era sinònim d'anar de compres a la cerca de preus més econòmics i també de menges, tabac, begudes, objectes tecnològics i altres foteses que al nostre pobre i antiquat país no es trobaven. Recordo haver anat amb els meus pares a comprar i tornar ben carregats cap a casa, després de anar amunt i avall pel carrer de les botigues, magatzems i súpers,  o també passar-hi quan marxàvem de vacances cap a l'estranger per carregar de carrets de fotos o de super-8.

Des de la confessió de Jordi Pujol també s'ha posat de moda per altres motius, els seus bancs.

Però ni anar de compres, ni portar-hi bitllets de 500  € forma part dels meus interessos personals. En realitat Andorra ha estat un lloc força desconegut per mi fins que l'estiu passat vaig realitzar tres etapes del GRP i em vaig quedar amb les ganes de pujar al Comapedrosa degut al mal temps.

L'estiu passat va tocar conèixer les parts més altes i aquest estiu les parts baixes. He tornat uns dies per donar un tomb per les diferents valls. En principi Andorra és sinònim de fresca, però haig de reconèixer que allà també han arribat aquestes calorades que estem patint aquest estiu, dia rere dia.

M'han sorprès agradablement les innumerables esglésies ben petites i ben cuidades amb un entorn d'allò més adient. Moltes romàniques, però també d'altres estils. Realment són incomptables i n'hi ha gairebé a qualsevol racó. I com sempre, per què tantes esglésies i tan a prop unes d'altres ?

Sant Miguel d'Engolasters

La majoria han vist passar totes les èpoques i tenen restes de diferents estils arquitectònics. Han estat reconstruïdes recentment i estan obertes al públic per tal que es puguin visitar.

Detall de Sant Joan de Caselles

L'església de la Mare Déu de Mertixell, patrona del Principat d'Andorra va ser devorada per les flames d'un incendi. Ha estat substituïda per una construcció obra de Ricard Bofill que crida l'atenció la integració perfecta amb l'entorn i el paisatge malgrat la seva modernitat.

Santuari de Meritxell

Ho he trobat tot molt ben cuidat, net i polit. Es nota que ho cuiden. Les carreteres són de luxe i això que les característiques de l'orografia del terreny no ho posa gens fàcil. Hem trobat moltes obres .Suposo que si volen ser una bona atracció turística han de tenir-ho tot a punt i han d'aprofitar la bonança de l'estiu.
Encara que el seu gran recurs turístic són els esports de l'hivern, estan treballant per oferir atractius en les altres èpoques de l'any: ciclisme, descensos en bicicleta, ...
Dóna gust enfilar-se més enllà dels 2000 metres i poder contemplar el paisatge des de les alçades i apropar-se a alguns dels seus també innumerables llacs.

Estanys de Tristaina

Tampoc cal enfilar-se amunt. Gaudir de les valls també és un bon atractiu, especialment de les cuidades vall d'Incles i de Ransol amb els seus riuets d'aigua fresca i amb una remor constant, i que recordo haver contemplat l'any passat caminant pel GRP.

Vall d'Incles

Un altre espectacle gratuït l'ofereix la natura amb els magnífics exemplars de pins i les ufanoses flors de diferents tipus que creixen arreu, sobre tot aquestes de color lila que vam poder veure en qualsevol indret.

Digitalis purpurea

 

Des del balcó de l'allotjament vam viure una breu tempesta però espectacular amb els corresponents llamps i trons. No va pas venir de sobte, sinó que es va anar preparant al llarg de la tarda amb núvols que van anar apareixent amb les seves formes capritxoses.

En alguns indrets han instal·lat escultures gegantines que realcen el propi paisatge.

Els Cortals

Arcalís

Per complir amb la tradició, vam acabar la nostra visita a Andorra amb un passeig per la zona comercial. Força gent passejant, però poca comprant i moltes botigues sense clients en el seu interior. Ens va cridar molt l'atenció el nombre de perfumeries Júlia al llarg d'un mateix carrer. Em vam arribar a comptar fins a 6, i una de dues plantes amb una façana espectacular. Vam quedar intrigats. La resposta com sempre està a la xarxa i confirma la nostra hipòtesi que devia ser una empresa andorrana. Amb tot, costa d'entendre que hi pugui haver negoci amb tantes super-tendes una gairebé al costat de l'altre i amb competència d'altres establiments del ram i incloses també les farmàcies que també hi ha moltes. No entendré mai el món dels negocis.

GRP Andorra final sota la pluja

Avui havia de tancar aquests dies per les muntanyes d'Andorra fent cim i baixant després pels Estanys de Baiau, la collada dels Estanys Forcats i el Pla de l'Estany fins a Arinsal. Però s'han complert les previsions que havia consultat abans de sortir de casa: tres dies de bon temps i pluges a partir del migdia del quart dia. L'única errada és que el mal temps es va avançar.

Com cada dia ben aviat ja estic dempeus i baixo cap al menjador a esmorzar. Miro per les finestres i la boira envolta tot el refugi. Surto a fora a tastar el temps. No fa massa fred, però la visibilitat és molt dolenta. Penso que la sort ja està jugada. Així no paga la pena de fer cim. Total per no poder gaudir de les vistes no té cap sentit. En el meu interior penso que igual encara estaré de sort i mentre esmorzo i acabo de muntar la motxilla, s'aixecarà el dia i podré seguir amb la meva planificació.

Esmorzem junts amb el company de Madrid que avui també acaba els seus dies per muntanya. Té una jornada curta fins Arans. Mentre esmorzem, escoltem com trona i al cap de poc es posa a ploure a bots i barrals.

La decisió està presa: baixaré a Arinsal a agafar l'autobús per retornar a les Bordes d'Envalira, on vaig deixar el cotxe fa quatre dies, i així donar per acabada aquesta mini-volta pel país d'Andorra. Un altre dia serà.
Fem temps per veure si para de ploure. Passades les nou sembla que minva una mica i ens preparem per sortir. Farem el camí junts amb el company que fa el GR11.
És una baixada agradable tot xino-xano pel mateix camí que ahir vaig fer de pujada. No fa fred. Cauen gotes, però no es pot dir que plogui. Cal vigilar el terra moll per no relliscar, sobre tot, en els trams de pedra.
Poc després de les 11 ja som a Arinsal. El company Luis segueix el seu camí. També acaba avui. Jo espero l'autobús per anar a recollir el cotxe i donar per acabada l'aventura d'aquest estiu. Mentrestant torna a ploure fort. Ha estat un encert renunciar a fer cim avui. Tornaré.

GRP Andorra III, més que un paradís fiscal

De nou tinc una etapa llarga per endavant. De fet segons la descripció de la guia avui és l'etapa reina amb dues pujades molt i molt llargues, però em trobaré molt millor que ahir al llarg de tot el dia.

A la nit ha plogut. Està tot moll, però el dia s'aixeca bé. Ben d'hora estic esmorzant amb un grup d'excursionistes francesos que també volen sortir aviat. Aquest esmorzar matiner em permet està a la carretera, mai millor dit,  al voltant de dos quarts de vuit. De seguida abandono l'asfalt i entro en un camí herbat que fa goig de trepitjar.

Aquest tram per la part baixa de la vall i en lleugera baixada em permet posar a to la musculatura pel que m'espera més endavant. Al travessar la carretera en lloc de passar a l'altra banda de la vall, tal com indica la guia i els senyals, opto per seguir per la carretera fins el petit poble de Llorts seguint les indicacions del bloc de Mountain's Retos. Crec que m'he estalviat una bona volta.
Ja els mateixos carrers del poble són ben costeruts. Agafo un bon ritme per un sender que fa de bon pujar pel bell mig d'un bosc ben humit per la pluja de la nit passada.

A mitja pujada els primers raigs del sol traspassen els arbres. S'aixeca un bon dia i fa goig seguir caminant amunt i amunt.

Més endavant em topo amb aquest animaló que s'emporta una bona sorpresa davant de la meva presència i fuig corrent. Espero no haver-lo molestat massa amb la meva presència.

Aigua a dojo baixa per tot arreu en aquesta vall d'Angonella. Un cop arribat al refugi guardat i travessat el riu la pujada segueix, però ara ja sense arbres. Aquests han desaparegut del tot, i ara hi ha roques arreu. Deixo a sota el primer dels tres estanys de l'Angonella. Escolto i veig un gos molt neguitós a la seva riba que no para de bordar frenèticament. El cas és que cada cop que borda l'eco de la vall li torna la seva "pròpia veu" i suposo que creu que es tracta d'un altre gos i continua bordant ben desesperat el pobre. Mai ho havia vist. És tota una curiositat.
A mesura que guanyo alçada entre el rocam puc contemplar el segon llac i més amunt fins i tot el tercer, en una típica estampa de les valls pirinenques.

Arribo al coll. S'ha acabat la primera gran pujada de la jornada: 1100 metres de desnivell.
Fa un aire ben fresquet. M'haig d'abrigar. El cel s'està ennuvolant per moments. Em temo el pitjor. Accelero el pas tot carenejant sense dificultats fins el Clot del Cavall. I ara si que comença la gran baixada: 900 metres de desnivell negatiu.

Primer de tot pel mig d'una zona herbada, on dóna gust deixar-se anar ràpid, però poc després pel mig d'un bosquet de pi negre, on tal com indica la guia, baixa de valent, i cal anar en compte, fins arribar a les Bordes dels Prats Nous.
Les deixo enrere i em topo amb un trencall amb un indicador: Borda de la Coruvilla. Sospito que pot ser una drecera on m'estalviaria distància i desnivell, però segueixo les indicacions de la guia que em mena per un corriol ben fressat que travessa a nivell un bosc, amb alguna marca enganyosa a la que no faig cas en l'encreuament cap el refugi no guardat de les Fonts. Suposo que els que van segellant el passaport del GRP a tots els refugis si que els hi cal arribar-hi, però segueixo endavant pel mateix corriol deixant els desviament a la meva dreta.
Seguint aquest corriol arribo al Pla de l'Estany just a sota del Comapedrosa on faig parada i fonda al costat d'un riuet. Mentre faig un mos, poso el peus en remull i contemplo el majestuós cim andorrà que es mostra una mica vergonyós amagat darrera d'alguns núvols que l'envolten en alguns moments. El perill de pluja ha passat i torna a mostrar-se un bon sol.
Ja descansat i amb noves forces reprenc el camí. Baixo per la pista fins trobar el corriol que em menarà al refugi del Comapedrosa, final de l'etapa d'avui. En aquesta baixada passo ben a prop de la Borda de Coruvilla. De fet es veu des del camí, el que em reafirma que el trencall que havia vist sortint de les Bordes dels Prats Nous era una molt bona opció.
Un cop travessat el Riu de l'Areny i el Riu de Comapedrosa per dos ponts ben ferms, de nou tinc al davant un bona pujada: més de 500 metres de desnivell. M'anima que ja no queda massa per avui.

Agafo un ritme lent però sense aturades per assolir el final de la tercera jornada. Porto un parell de famílies alemanyes al davant que dóna la impressió que estrenin les botes avui. Tots porten el mateix model completament nou. Porten un ritme superior al meu però fan aturades per reagrupar-se i refer-se de l'esforç, i al final els deixo enrere. La pujada és llarga però malgrat el cansament acumulat. l'entorn que m'envolta la fa agradable: els arbres, i el riu que m'acompanya al costat del corriol. És un camí ben fressat. Em creuo amb molts excursionistes que van de baixada.

El refugi es fa esperar. De fet no es veu fins que ja ets ben a sota del mateix.

Arribo i està pràcticament buit. Em canvio de roba, descanso i escric una estona tot prenent una cervesa i uns ganyips.
Mantinc una interessant conversa fins l'hora de sopar. amb un excursionista madrileny que està fent una part del GR11. Al sopar s'afegeix un altre excursionista i seguim parlant de tot lo terrenal i diví, fins que es fa l'hora d'anar a dormir. Quan anem a dormir ja s'ha posat a ploure. La previsió per demà no és gens bona. A veure si tindrem sort.

 

GRP Andorra II, més que un paradís fiscal

Ben d'hora ja torno a estar en marxa. La primera part de la jornada és força tècnica i avanço amb lentitud. És un constant pujar i baixar. Des de les parts més altes s'albira la vall a la que em dirigeixo. 

A l'arribar a un bosquet de pi negre es baixa per la via directa, en un terreny molt mullat i a estones ple d'aigua que fa que tingui que anar amb molt de compte. M'entrarà aigua a dins les sabatilles i acabo amb els peus ben xops. Això ho pagaré més endavant.

Acabada la baixada travesso el Riu del Manegó per una palanca i em preparo per afrontar la jornada sota el sol. Fins aquí encara havia caminat a l'ombra.

Ben aviat estic pujant en direcció al Refugi lliure de la Cabana Sorda.

És una pujada agradable que permet contemplar amb calma tot el que m'envolta, les muntanyes, les flors, els prats alpins. Encara ara no sé per quina raó vaig perdent temps sobre la previsió temporal que figura a la guia del GRP. Ahir no va ser així, però avui serà una constant en tots els trams d'aquesta llarga jornada.
El refugi de la Cabana Sorda està situat en un lloc idíl·lic, al costat de l'estany del mateix nom. Aprofito per aturar-me un moment i gaudir del silenci i la immensitat.

"Roques amunt, al cim de l'espadat, el solitari parla amb el profund" (Joan Vinyoli)

Tot seguit m'enfilo per una forta pendent que permet guanyar alçada ràpidament i contemplar el refugi i l'estany gairebé a vista d'ocell.

Sense deixar la pujada aquesta es suavitza. A sota queden ara les basses de les Salamandres. Aviat toca pujar fort una altra vegada. Ara per superar un coll i travessar així cap a la propera vall. Començo a entendre el per què del nom de "les valls d'Andorra". Només estic al segon dia i ja he perdut el compte de les valls que he visitat.
De nou baixada fins al Refugi de Coms de Jan a la Vall de Ransol. Passo a tocar del refugi i ben aviat ja estic un altre cop enfilant-me, ara en direcció al Coll dels Meners. Aquesta és la darrera pujada d'avui en que no he parat d'anar amunt i avall. Tan sols resten 500 de desnivell. Al fons ja puc contemplar el meu objectiu parcial.

"Al fons de tot es dreça una muntanya prometedora" (Joan Vinyoli)

M'aturo a fer un mos per agafar forces abans de seguir. Després d'una pujada forta per passar sota de l'Estany Mort em trobo amb un tram força planer i, fins i tot, amb una baixada que no m'esperava. Observo tant en el mapa com en el terreny que hi ha un camí més planer i que sembla més curt. Tant seguir les marques, m'he oblidat de mirar el mapa i no he vist que aquesta opció era millor.
Mentre camino puc contemplar alguns estanys, però ja fa estona que només tinc ganes d'arribar a dalt del coll i enfilar la baixada. Per moments el cel es tapa i amenaça pluja, però finalment es tornen a trencar el núvols. El darrer tram és costerut i es fa feixuc, fins i tot, una mica agonístic. Per fi travesso el coll de Meners.

Entro en el Parc Natural de Sorteny, una zona protegida. Ara ja tot baixada, m'animo i vaig força ràpid. Fa estona que tinc molèsties als peus, conseqüència directa de la remullada de l'inici de la jornada. M'aturo i faig un repàs dels desperfectes abans de continuar.
Tinc ganes d'acabar, però sóc conscient de que encara em resta una molt bona estona de camí. Sort que el el paisatge que em rodeja fa el cansament més lleuger.

Després de la forta baixada del Pas de la Serrera, travesso el riu de la Cebollera i ja no abandono la seva riba fins al Refugi de Sorteny on m'aturo una estona. Mentre menjo un entrepà converso animadament amb la guarda. Es un refugi completament nou, inaugurat aquest desembre i amb unes magnífiques instal·lacions. Potser un bon campament base per futures caminades.

Segueixo la baixada primer per una pista i després per un caminoi al costat del riu de Sorteny i amb menys d'una hora arribo al Serrat.
Ha estat una jornada llarga i tinc ganes de descansar, però no serà tan fàcil. A l'hotel Niunit em diuen que no hi ha lloc. No m'ho acabo de creure. Haig de tornar enrere. Sabia que l'hotel Brigué era car. Provo en el Pradet que ocupa el mateix edifici que l'antic Tristania que és l'hotel del que parlen les guies com a final d'aquesta jornada. Allà trobo lloc, però no sense esperar una bona estona.
Per fi estic a la habitació i em puc donar un merescut bany abans de baixar a sopar i anar a dormir ben aviat que demà m'espera també una llarga etapa.