dilluns, 30 d’agost de 2010

Barri de Sant Oleguer

Als anys 50 no paraven d'arribar immigrants de la resta d'Espanya a Sabadell. Hi havia molts problemes d'allotjament. Alguns es van instal·lar en coves en diferents indrets dels marges del Riu Ripoll. Dins de l'esforç que es fa per recuperar la memòria història s'han recuperat i es poden visitar les coves de Sant Oleguer, una de les zones on van viure més persones. En els plafons informatius es parla de que en alguns moments van superar les 400 persones. Avui en dia sembla increïble que en aquell lloc i en aquelles condicions pogués viure tanta gent.

coves de Sant Oleguer



Actualment aquella zona està plena d'instal·lacions esportives (pistes d'Atletisme Josep Molins) i recreatives (la Bassa de Sant Oleguer) i s'estan ultimant les obres de la Pista Coberta d'Atletisme, en el lloc que sempre s'havia anomenat camp del cartrons. Recordo haver-hi anat alguna tarda d'estiu de petit, d'aquelles que anàvem a llocs llunyans a jugar.
Aquell barranc amb la seva font, era un lloc on es podien córrer intrèpides aventures. Allà hi havia un camp gran de terra amb porteries de hoquei sobre herba. Tot plegat una mica insòlit, però no hi anàvem pas a jugar a pilota, simplement exploràvem el barranc.

Pista coberta d'atletisme


Just a sobre de les barraques hi ha les cases del Garcia construïdes per l'industrial Josep Garcia-Planas Cladellas, propietari de la fàbrica Artextil per solucionar els problemes d'habitatge dels seus treballadors. Hi va construir més de 400 cases, que ara en diríem unifamiliars amb el seu jardí. També va fer l'església i les escoles que va donar als salesians i salesianes per tal que les regentessin. Al mig de les cases també va construir un poliesportiu amb piscina, i pistes de tennis i handbol i hoquei. En aquesta pista ara tancada i reivindicada pels veïns hi vaig jugar la meva darrera temporada de juvenil amb l'equip d'handbol de l'Artilene.



Davant mateix de l'església de Sant Oleguer i al costat dels Salesians es va construir als anys 60 el primer pavelló esportiu de la ciutat quan la famosa frase de “Sabadell ciudad piloto del deporte español”. En aquesta mateixa zona des de fa molt de temps també hi ha les Piscines Municipals que abans de detectar els problemes d'aluminosi regentava el Club Natació Sabadell i completen una de les zones de la ciutat més farcida d'instal·lacions esportives.

dijous, 26 d’agost de 2010

Carros de Foc o la ruta dels 41 llacs: tercera part

Comencem la darrera etapa de la nostra travessa a les 7.30 vorejant per un camí planer primer l'Estany de Colomina i després l'estany de Mar.


Una forta però curta pujada per unes escales, a través del Pas de l'Ós ens mena a l'Estany de Saburó que també voregem per a continuació enfilar-nos a la collada del mateix nom (2667 metres). Pensàvem que des d'aquí fins al Refugi J. M. Blanc seria fàcil, però no ha estat ben bé així. Després de de baixar fins l'Estany del Cap de Port i vorejar-lo continuem baixant fins el trencall al que haurem de tornar.


A partir d'aquí el camí se'ns fa llarg sembla que el refugi no arriba mai i hi ha algun tros amb uns desnivells molt pronunciats que ens fa anar més lents del que voldríem segurament pel cansament acumulat en els dies anteriors.
Finalment arribem al J. M. Blanc (2318 metres) amb moltes ganes després de 3 hores 20 minuts de camí. La situació, com gairebé la de tots els refugis d'aquesta travessa és immillorable en aquest cas concret rodejat de l'aigua dels llacs del voltant per tots els costats excepte un. Ens aturem una bona estona, descansem fem recompte del nostre estat físic i mengem abans de reprendre la marxa.


Ara toca desfer el camí que ja havíem fet. Curiosament ara, malgrat ser pujada se'ns fa més curt i menys pesat que abans. A partir d'aquí es va enfilant a poc a poc, sense massa desnivell pel que és la darrera pujada de la travessa i arribar al Coll de Monestero (2715 metres). A partir d'aquí ja és tot baixada, però de nou es farà molt llarga.
No l'esperàvem pas així. Un primer tram molt vertical amb molta pedra solta i molt relliscosa on cal anar amb molt de compte. Els bastons són útils per tercera vegada.


Després un tram inacabable de blocs de pedra on cal estar molt atents a les fites que marquen el recorregut. Ja comencem a estar una mica farts d'aquests blocs. I per acabar un altre tram molt vertical que ja ens porta fins al fons de la vall. Ja només resta seguir el riu en còmoda baixada. Anem molt cansats, però saber que el final és a prop ens anima. Deixem a la nostra dreta el darrer llac d'aquests 4 dies, el que fa 41, l'estany de Monestero.


Un cop al refugi ens explicaran que els que fan el Carros de Foc en menys de 4 hores no fan aquest tram, sinó que baixen per la pista que porta del J.M. Blanch a Espot, per empalmar amb un camí absolutament que mena sense cap tipus de dificultat fins Mallafré.
Després de 4 hores i 20 minuts de camí arribem a Mallafré, el mateix refugi en el que va començar la nostra aventura satisfets d'haver aconseguir superar el nostre repte.

Fent un resum han estat 29 hores 50 minuts repartides en 4 dies de la següent manera:
Primer dia: Mallafré – Amitges – Saboredo – Colomers: 5.55 hores
Segon dia: Colomers – Restanca – Ventosa: 6.00 hores
Tercer dia: Ventosa – Llong – Colomina: 10.15 hores
Quart dia: Colomina – Blanc – Mallafré: 7.40 hores

dimecres, 25 d’agost de 2010

Carros de Foc o la ruta dels 41 llacs: segona part

Avui ens espera l'etapa més llarga i amb més desnivell. Tenim una dura jornada pel davant. Ho sabem i iniciem el camí ben d'hora. Sortim del refugi a les 7.15 quan tot just despunta el dia. Hem esmorzat i hem preparat les motxilles sota l'atenta llum de la lluna.


Malgrat l'hora la temperatura és agradable i aviat ens posem amb màniga curta. La primera hora planegem pel fons de la vall i anem pujant a poc a poc.Malgrat estar alerta estem ben a punt d'errar el camí i anar cap el Port de Colomers, però rectifiquem a temps.


A partit d'aquí la pujada es fa feixuga en alguns moments entre grans blocs de pedra tenim molts dubtes del camí a seguir, ja que veiem fites per tot arreu. Cal anar en compte en el pas per alguns d'aquests blocs de pedra. Optem per pujar pel cantó dret, però resulta que aquesta no és la millor opció i hem de rectificar. Formem un bon grup ja que amb nosaltres venen un parell d'amics de Cuenca amb els que ens anant trobant tots aquests dies i també una parella d'anglesos. El darrer tram del Coll de Contraix és molt vertical i cal vigilar molt on es posa el peu per a no relliscar.
A les 2.50 hores de camí coronem el punt més alt d'aquesta travessa (2748 metres). Ha estat un encert fer-ho a aquesta hora, ja qua així hem pogut fer tota la pujada a l'ombra sense passar calor.


La baixada també és molt vertical. Aquí els bastons em seran molt útils per guanyar seguretat. De nou una zona de grans blocs de pedra fins l'estany. Allà ens aturem, fem un mos i ens refresquem els peus abans de
continuar.
Anem amb molt de compte per trobar el camí de baixada, però aviat trobem un corriol fressat, primer planer, però que després no pararà de baixar i baixar fins ben a prop de l'Estany Llong. A voltes la baixada és molt directe, a voltes és molt més suau. De moment tots quatre estem d'acord que aquesta Vall del Contraix és possiblement la més bonica de totes per les hem passat, amb un riuet amb unes aigües d'uns colors increïbles que recorda molt la proximitat de les famoses Aigües Tortes. A mesura que anem baixant alçada el paisatge va canviant, abandonem el pedregar i entrem en un petit bosc.


Arribem al Refugi de l'Estany Llong (1987 metres) després de 6 hores de camí i ens cruspim la resta de les nostre provisions pel dia. Fem càlculs i dubtem que puguem arribar a Colomina a temps pel sopar i demanem que els avisin. Aviat ja tornem a estar en marxa.
De nou una pujada, però aquesta és tot un luxe, ja que és suau primer tot travessant un bosc i després amb una vista aèria espectacular de tota la zona d'Aigües Tortes i fins l'estany Llebreta. Al bell mig de la Vall del Dellui deixem a la nostra dreta uns petits llacs abans d'enfilar amb lentitud una pujada més forta fins el Coll de Dellui. Les nostre forces ja comencen a flaquejar i hi pugem lentament. Coronem i ens topem davant de la desagradable visió d'una creu que ens dóna molt mal flaire.


El primer tram de baixada és dret i relliscós i torno a fer servir els bastons. Al fons tenim els tres gran llacs artificials que haurem de vorejar abans d'acabar la nostra tercera etapa.


És bàsicament una part de camí més aviat plana, però topem amb algun puja i baixa que a aquestes alçades ens fa força mal. Però sense massa problemes i després d'un bon tros de camí pel que havien estat les vies dels trens que s'havien utilitzat per les obres hidràuliques de la zona, arribem amb moltes ganes al Refugi de Colomina (2415 metres) molt abans del que havíem previst. Son les 18.15, 4.15 des de l'anterior refugi i un total de 10.15 hores efectives de camí per avui.
Abans de sopar ens hidratem convenient amb unes cerveses i contemplem la panoràmica que es pot veure des de davant del refugi, mentre esperem el sopar.
Estem cansats però també molt satisfets ja tan sols ens resta una jornada. Al refugi hi ha un excursionista francès nudista que ens resulta tot una curiositat. I parlant amb els companys de taula a l'hora de sopar, resulta que el noi que tinc al davant havia estat alumne de la primera escola en la que vaig treballar i molt probablement algun dels seus germans grans havia estat alumne meu.
Un cop sopats, anem ben aviat a dormir.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Carros de Foc o la ruta dels 41 llacs: primera part

Feia molt de temps que tenia ganes de fer aquesta travessa pel Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i gaudir i conèixer tots aquests paisatges. Uns bons amics van fer la proposta i vaig decidir fer-ho amb ells a finals del mes d'agost i en 4 dies.
Arribem al refugi Ernest Mallafré (1893 m.) a mitja tarda, un refugi petit i molt ple d'excursionistes. Aquesta serà una constant en tots els refugis al llarg d'aquests quatre dies.
L'endemà iniciem el nostre camí a ¾ de vuit per un corriol al costat de l'Estany de Sant Maurici. No tenim preses i pel camí anirem fent fotos i ens aturarem quan calgui. Aquest corriol després de passar per la cascada de Ratera desemboca en la pista que puja fins al refugi d'Amitges (2367 m.), on arribem al cap d'una hora i mitja. Es un refugi gran i emplaçat en un lloc amb unes vistes imponents. Ens agrada i tots quatre estem d'acord que caldrà tornar-hi.
Ens sorprèn haver anat tan ràpid. Fem una breu aturada i continuem. Passem per entremig dels estanys
dels Bards i de la Munyidera i enfilem una forta i breu pujada.




Planegem una estona per una zona de moltes pedres de no massa bon caminar i tornem a enfilar suaument a amunt fins assolir el Port de Ratera d'Espot (2543 m.). Deixem a la nostra esquerra el camí que
puja al Pic de Ratera i també el GR-11 que porta al Refugi de Colomers i en un corriol a la dreta comencem a baixar cap a Saboredo per una zona plena de petits estanys i que fa goig poder contemplar sense presa. 



Després de 2.05 de camí des d'Amitges, fem una aturada al Refugi de Saboredo (2311 m.) per fer un mos i una cervesa i tornem a emprendre el camí. Primer planegem i després de fer un flanqueig per la part baixa del Tuc Gran de Sendrosa ens espera una forta pujada fins passar el Coll del mateix nom i a continuació baixem de valent. El darrer tram fins al Refugi de Colomers (2138 m.) es fa una mica pesat i ja tenim ganes d'arribar. De Saboredo a Colomers hem estat 2.20 per totalitzar 5.55 en la nostra primera etapa del Carros
de Foc
. Tenim tota la tarda per descansar i relaxar-nos fins l'endemà.



El Refugi de Colomers és un refugi molt nou i confortable en un entorn immillorable. A la nit podem gaudir d'una lluna esplèndida. De fet aquesta lluna es repetirà totes les nits en els diferents refugis.



L'horari del refugi fa que sortim una mica més tard. Son les 8 quan comencem a caminar, al costat d'un rierol, primer en suau pujada però aviat el desnivell que hem de superar és més accentuat fins coronar el primer port del dia, el port de Caldes (2568 m.) amb un vent ben fred que ens obliga a abrigar-nos per poder contemplar l'espectacularitat de la Serra de Tumeneia en l'horitzó.


El camí de baixada passa per entremig de dos estanys per tornar a fer una breu pujada de nou que ens permet travessar el Coll de Crestada (2475 m.). Deixem a la nostra dreta el camí que s'enfila al Montardo i a la dreta el que porta al Refugi de Ventosa i Clavell per baixar fins a la Restanca. La baixada és forta i cal anar en compte. Veiem al fons l'Estanh deth Cap deth Port per entremig de la boira i ens hi apropem a poc a poc entre blocs de pedra, mentre que la boira va pujant tot arrossegant-se per la muntanya.



Passem pel costat de l'estany en un breu tros planer i de nou una forta baixada fins arribar al Refugi de la Restanca (2010 m.). Degut a la boira pràcticament no el veiem fins que hi estem ben a prop. Han estat 3.40 des de la sortida d'aquest matí.
Segellem, fem un mos i una cervesa i al sortir del refugi podem contemplar plenament el paisatge, ja que s'ha esvaït la boira. Ara toca refer el camí fins el coll de la Crestada. Anem fent a poc a poc sense aturant-se, cadascú al seu ritme. Pràcticament ens costa el mateix temps fer la pujada que la baixada.
Ja només resta una bona passejada fins al Ventosa i Clavell, ja que pràcticament tot és baixada amb alguna suau pujada intercalada però que es fa bé tot xino-xano. Fem parada i fonda al costat de l'Estany de Monges on ens acabem totes les nostres provisions i ens remullem una mica, uns més que altres, en les seves fredes aigües.
Arribem al Ventosa i Calvell (2215m.) en 2.50 hores efectives de caminar des de Restanca, totalitzant 6.30 hores en aquesta segona jornada. Complint amb el ritual que ja serà habitual en cada refugi: cervesa, dutxa, sopar, preparar la jornada del dia següent, parlar amb altres excursionistes.
Fa bon temps, però la temperatura no és tan agradable com la d'ahir i també hi ha més núvols. Fa un vent fresquet i una mica molest que no ens impedeix donar un tomb pels voltants del refugi i contemplar belles panoràmiques abans no es faci fosc.


dissabte, 14 d’agost de 2010

Nous camins

De nou torno al Parc de Sant Llorenç amb l'ànim de seguir cercant nous racons. Deixo el cotxe en el Km. 13 de la carretera del Coll d'Estenalles i agafo un camí que em porta fins la Riera de les Arenes. Avui canvio la zona de la meva activitat exploratòria. Baixo fins la riera i després d'alguns dubtes començo a pujar per un petit corriol a l'esquerra del Sot de la Bota. Travesso el Sot i amb suau pujada arribo fins el coll Prunera.
El camí de la dreta em mena amb pocs minuts al Turó de Coll Prunera, una talaia perfecte per contemplar una bona part del Parc Natural. No fa massa bon dia. Hi ha una mica de boira que alguns moments va tapant i destapant el que m'envolta.
Dono un bon tomb per totes les vessants del Turó i tracto d'identificar els diferents indrets que visualitzo: Turó de Tres Creus o de la Pola, Els Tres jutges, El Morral del Llop, la canal de la Font de l'Hort, El Castellar, La Mata i el Montcau.

Serra de l'Obac

Torno enrere fins a la cruïlla i segueixo endavant per la carena per entre un bosc d'alzines. El camí no és gens perdedor. Aviat estic en un roquetar i tinc just al davant el Morral d'en Bens. Segueixo el camí que per l'esquerra voreja tot el Morral fins estar a l'altra banda. En una cruïlla de corriols m'arribo just a sota del tot del Morral. Intueixo que es pot pujar per una canal, però ho deixo per un altre dia.
 
Morral d'en Bens


Passat el Morral d'en Bens aviat estic trotant pel Pla dels Ginebrons un corriol ben marcat i que fa de bon córrer, tot deixant a dreta i esquerra diferents camins fins arribar a la Carena del Pagès.

Avanço també a trot per aquest camí que he fet i refet tantes vegades fins arribar a prop del Coll d'Eres. Pel camí puc contemplar un pi recaragolat i el roure de Palau, un arbre ben majestuós.
Poc abans d'arribar al Coll d'Eres cal estar atent i agafo un petit corriol que em porta directa a unes sepultures d'origen visigòtic que ja havia visitat altra vegada. El meu objectiu és seguir per aquest corriol tal com està indicat al mapa. Però com passa a vegades de la continuïtat d'aquest corriol no n'hi ha ni rastre. Bosc a través i guiant-me una mica per les corbes de nivell tracto de seguir fins arribar a unes roques i uns
estimballs. No m'atreveixo a seguir i torno enrere.


De nou agafo el camí de la Carena del Pagès i al poc de deixar les sepultures agafo un corriol a ma dreta que em porta fins a Les Fogaroses. Es fa tard i decideixo emprendre el camí de tornada, no sense abans explorar alguns corriols als que tornaré en un altre ocasió.
Per la tornada baixo pel corriol anomenat el Revolt de la Guineu, i que en suau baixada en alguns moments amb molta pedra solta i per sota del Tap arribo primer a l'esquena d'Ases i després d'una pronunciada giragonsa al Canal de les Teixoneres i el seu Avenç on el camí es fa molt més ample i tou fruït de la catifa de fulles seques.

Cami del canal de les teixoneres

En pocs minuts ja sóc de nou a la Riera de les Arenes i al cotxe després de gairebé 5 hores. El dia ha començat gris i emboirat, però finalment el sol s'ha anat fent l'amo de la situació i m'ha permès gaudir d'una bona matinal muntanyenca al Parc.


dijous, 12 d’agost de 2010

Vall Ferrera

Sembla mentida però mai havia estat a la Vall Ferrera. És una vall ben tancada i a la que s'ha d'anar expressament ja que allà acaba la carretera transitable. Està a prop d'Andorra i rodejada de grans cims. Aquest cop volia conèixer bé la vall i allunyar-me de la gran muntanya, recórrer els seus pobles i els seus rius. Em crida l'atenció que molts dels rius de la zona reben per nom Noguera juntament amb el nom del lloc geogràfic per on passen. A part dels coneguts Noguera Ribagorçana i Pallaresa, n'hi molts més, Cardós, Ferrera, Tor, ...
Estàvem instal·lats al final de la Vall en el poble d'Àreu darrerament conegut per ser el lloc d'on surt la cursa de La Cuita del Sol que s'enfila fins el Monteixo que presideix des de la seva gran alçada tot el que passa per la vall.
Aquesta vall malgrat la seva dificultat d'accés ha estat habitada des de fa molt de temps. De fet a cada petit nucli habitat de la Vall és pot llegir un cartell on posa que Catalunya té 1000 anys, Àreu, o el poble que sigui ja hi era. Tota la vall és un únic municipi (Alins) amb diferents nuclis de població sense arribar als 300 habitants en la seva totalitat. Hi ha moltes cases amb clars signes d'abandó, algunes amb un estat força ruïnós.
Com sempre tots els pobles per petits que siguin compten amb la seva església, algun d'ells fins i tot, dues i també hi ha petites ermites per molts indrets. Què era primer el nucli de població o l'església ? No són com les de la Vall de Boí però també tenen el seu atractiu, però són d'una estètica completament diferent.

Àreu

Quan arribes a un poble, especialment els més petits et sents observat pels seus habitants. Això va ser especialment així la tarda que ens vam endinsar a la vall de Tor. Un lloc ben allunyat i aïllat de tot. Com va ser que fa més de mil anys un grup d'humans es decidís a viure en un lloc tan inhòspit ?

Tor

A l'entrada de la vall hi ha el poble de Tírvia. Com indica el seu nom el poble de les tres valls: Ferrera, Cardós i Burg. Sabia que aquesta zona hi ha moltes restes de la guerra civil i també dels búnquers de la Línia Pirineus, però no sabia res del que havia succeït en aquest petit poble, abandonat pel seu habitants i completament destruït per foc d'artilleria des de Llavorsí i després reconstruït pel govern franquista. Va ser adoptat juntament amb Isona per la Dirección General de Regiones Devastadas. Per quina raó alguns pobles eren adoptats i es tornaven a reconstruir i altres es deixaven completament destruïts tal com havien quedat ? De fet molts dels seus antics habitants mai més hi van tornar. En la visita es poden veure fotos de com va quedar un cop acabada la guerra i com és en l'actualitat.

Tirvia


Ja fora de la Vall Ferrera vam donar un tomb pel “riu Pamano” tractant d'escoltar les seves veus que no vam sentir.

Pamano

També ens vam arribar fins a les pistes abandonades de Llessui. Segurament algú es va enriquir molt amb la seva construcció i explotació i d'altres es devien arruïnar amb el seu tancament. Moltes vegades es pensa poc les conseqüències d'un possible negoci en el futur i de fet són molts els que acaben en estats d'abandó com aquest. No és la primera vegada que em topo amb llocs abandonats com aquest.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Nova vesprada-O a Sant Pol de Mar

Fa dos mesos de la meva darrera cursa a Peguera. He estat parat tot aquest temps i ara ja fa uns dies que torno a córrer i a trescar per la muntanya i ja tenia ganes de provar-me en una cursa. Sobre tot volia veure com m'orientava.
A Sant Pol hi ha tres circuïts per escollir. L'estiu passat vaig fer el llarg i més difícil (25 fites) i aquesta vegada faré el circuït mig (19 fites).
Recepció, sortida i arribada estan al mateix lloc. Primer surten els del circuït llarg i cap de 5 minuts ho fem nosaltres. Tenim fins a les 9 del vespre per trobar totes les fites. És modalitat score, o sigui, que podem escollir l'itinerari que ens sembli millor. Surto caminant i sense pressa amb l'idea d'establir una bona estratègia de cursa. Aviat em quedo sol mirant el mapa.

Vesprada-O Sant Pol de Mar


No he escalfat i aprofito els primer moments de la cursa pels carrers del poble per fer-ho tot trotant. Primer de tot faig les tres fites que hi ha al voltant de l'església en uns carrers estrets amb escales i desnivells considerables. Passo a l'altra banda de la riera per fer 2 fites que hi ha a prop del pàrquing. La següent està al bell mig de la riera. Cerco un camí impossible entre el canyissar i tinc que tornar enrere. Opto per anar pels carrers fins a la propera, en un carrer de forta pujada en un talús, no el primer on buscava sinó en el segon.
Vaig a buscar una fita que no veig forma d'enllaçar d'una altra manera i tinc que tornar enrere pel mateix camí. Ara toquen les fites situades en la zona rústica i poso a prova la meva orientació tot seguint els diferents colors de la vegetació marcades en el mapa, tot oblidant els camins i enllaço tres fites sense dificultat. Dues fites més en zona rural però que faig trotant per camins. Encara no estic per córrer fort. La darrera que em resta en aquesta zona em torno a oblidar de camins i em trobo passant per una zona sense arbres però amb una vegetació que m'arriba a l'alçada del pit.
Encaro la darrera part de la cursa. Les darreres 5 fites ja per carrers i sense cap dificultat d'orientació. Es tracta de córrer tot el que es pot que en el meu cas no és massa. Cal córrer uns metres per la platja arran de mar per arribar a la darrera i enfilar el darrer tram fins lliurar la targeta.
Ha estat una bona cursa: 1-07 i 10è classificat. No he tingut dificultats per orientar-me. No he comés errades i ara el que em falta és millorar la meva forma física per poder córrer més ràpid. Seguiré entrenant per anar agafant la forma a poc a poc. La propera cita ja seran els campionats de Catalunya a Capolat el primer cap de setmana de setembre.

Sant Pol de Mar



divendres, 6 d’agost de 2010

Explorant nous corriols

Dimarts passat al matí torno al Parc de Sant Llorenç. M'agrada explorar nous camins. El plan és fer les pujades caminant i trotar suaument als plans i a les baixades.
Deixo el cotxe al punt km. 12.300 de la carretera del coll d'Estenalles, just en una corba on hi ha dos xiprers i un monòlit amb la següent inscripció “Richard Benasco Argemí tormenta et flammas vincere sola fides pot vit VII IX MCMXXXVI.


M'enfilo cap a la font de l'Hort per un petit corriol humit. Ha plogut al llarg de la nit. El contacte amb els matolls i les branques baixes dels arbres em va mullant. Oloro el romaní que està ben ufanós. Passada la font de l'Hort pujo per la canal fins a la carena i passo per sota de Sant Jaume, abans de desviar-me per un petit corriol a l'esquerra de la cisterna per on passa el GR5.
Aquest corriol ben marcat en una lleugera baixada em menarà fins la sesta de la Foréstega, un paratge ombrívol i preciós.

Sesta de la Foréstega

Des d'allà de nou a l'esquerra agafo direcció al Pujol de la Mata. L'havia vist moltes vegades des de lluny en les sortides organitzades per Miravet pels voltants de Mura, però mai hi havia pujat fins la setmana passada.

Pujol de la Mata


Fa un dia gris i tapat i decideixo no pujar i començo una forta baixada per mirar de localitzar el Roure del Parrac. No acabo de trobar un camí clar, però de tant en tant amb l'ajuda d'unes fites i amb una mica d'intuïció baixo per on puc, fins arribar al Torrent del Roure del Parrac. El lloc em sorprèn agradablement. El segueixo una mica primer una mica avall i després amunt i localitzo l'arbre en qüestió.

Roure del Parrac
 
Torrent del Roure del Parrac


Deixo un corriol que s'enfila per l'altra banda del torrent i que suposo que porta a la Carena del Muronell i torno enrere de nou fins la sesta de la Foréstega. Un cop allà agafo un corriol en direcció N-E que primer en lleugera baixada i després pujant em porta fins el camí de la Costa de la Mata i seguint-lo en direcció Nord m'arribo al Pujol del Llobet.

Pujol del Llobet

Malgrat el dia tapat les vistes de la tota la contrada són prou bones: el Pujol de la Mata, Mura, la carena dels Emprius, el Montcau, la Falconera, el Pla de Serrallonga i Montserrat allà lluny entre boires.

Pla de Serrallonga


Desfaig una part del camí. Deixo a l'esquerra el trencall pel que he vingut de la Sesta i continuo endavant fins retrobar el camí que he seguit de bon matí Finalment en lloc de baixar per la font de l'Hort ho faig per un corriol que surt des del Coll de Garganta i que em mena directament fins on tinc el cotxe.
He estat una mica més de 4 hores trescant per la muntanya i descobrint nous camins i indrets. Desconec la distància i el desnivell però m'importa poc. Hi hauré de tornar per acabar esbrinar on porten un parell de corriols. No descarto un dia en que estigui més en forma fer la volta integral al Parc, passant pels 6 cims principals. Serà qüestió d'estudiar-ho.
De tornada a casa m'he aturat al monument funerari que hi ha costat de la carretera. Com sempre està ple de pintades a favor i en contra. Hi ha 6 noms i una data Tarrasa 1940. M'estan entrant ganes d'esbrinar més coses sobre aquests monuments que hi ha a la carretera del Coll d'Estenalles. Suposo que devia ser un dels llocs típics on a l'inici de la guerra civil van haver-hi afusellaments, però m'agradaria saber-ne alguna cosa més.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Voluntari BCN2010

Han acabat els campionats d'Europa d'atletisme Barcelona 2010. Hi he participat com a voluntari en les proves exteriors, les competicions de marxa i les maratons. També he assistit en directe com a espectador en un parell de jornades a l'Estadi, tot aprofitant l'acreditació.
En les jornades de marxa ha estat  necessari matinar, més que en un dia laboral normal, per estar a l'hora en el centre de competició i tenir-ho tot a punt per quan els atletes començaven la seva prova. Les maratons al començar més tard em permetien dormir una mica més, però en canvi els atletes havien de patir molta més calor al llarg de la seva prova.
M'ha agradat poder seguir tant de prop aquestes competicions i veure l'esforç dels atletes tractant de treure el màxim suc a tot el temps de preparació que portaven.
També ha estat interessant veure la organització d'un esdeveniment d'aquestes característiques des de dins. Són moltes les peces que han d'encaixar per tal que tot surti bé. Hi ha molta gent treballant per tal que no falli res, però també tinc la impressió que hi ha altre gent que simplement hi és per figurar i, segurament cobrar. És molt possible que sigui inevitable, però molesta. Les federacions, els equips i la pròpia
organització són maquinàries enormes, i possiblement es podrien simplificar.
Malgrat que es diu que es recupera per la publicitat que suposa per la ciutat i per la quantitat de visitants que es rep, la despesa d'uns campionats d'aquesta importància és molt i molt important i segurament excessiva. Són una bon aparador per la ciutat i el país i cal donar una bona imatge al món, però estic convençut que es poden fer uns campionats dignes amb molt menys despesa. Segurament tots hi sortiríem guanyant, però hem entrat en una progressió en que cada campionat ha de superar a l'anterior en nombre de participants i en espectacularitat. Sempre més i més, en algun moment ho aturarem ?

campionats d'europa d'atlestisme Barcelona 2010