dilluns, 27 de novembre del 2006

I van 14!

CURSA Nº 199: Com m’agrada aquesta cursa de muntanya del Farell! És la única cursa del calendari atlètic en la que he participat en totes les edicions. La primera vegada va ser el 1993. De totes les edicions possiblement avui ha estat el dia que la temperatura ha estat més agradable. Recordo alguna any amb pluja i altres anys amb molt de fred. De fet no cal anar molt lluny. L’any passat va fer molt de fred.
A més a més és ben a prop de casa. He arribat molt abans de l’inici de la cursa amb temps per recollir el pitrall, el regal, que com a novetat avui el donaven abans de començar, parlar amb els amics i escalfar amb tranquil·litat. Tot és a punt per començar. Surto de molt endavant.
Els primers dos quilòmetres travessen el poble de Caldes de Montbui de punta a punta per un carrer amb llambordes. Tot sempre en pujada amb algun petit pla i fins i tot alguna mica de baixada per agafar alè.
En sortint del poble encara fem un quilòmetre més d’asfalt per carretera. Porto un bon ritme i em trobo còmode. El km. 3 està al mig del pont que travessa la Riera de Caldes, just abans d’agafar la pista forestal que amb desnivells del 10 % ens endinsa per la muntanya del Farell. És una pujada llarga. Un cop a dalt hi ha una zona de tobogans, ara baixo, ara pujo. El camí és força ample i malgrat algunes pedres està amb bon estat. Com es nota que fa temps que no plou!

Passo la meitat de la cursa amb 31 minuts i enfilo una forta baixada, amb un tram asfaltat. Un tram de pujada encara asfaltat ens porta fins a un camí que planeja fins arribar al darrer quilòmetre i mig de pujada que enfilem una llarga filera d’atletes. Arribo a dalt i ara ja només em resta la baixada final fins a l’arribada. Miro el crono (47-22) i ja gairebé descarto poder baixar de l’hora, el meu objectiu inicial. Així és temps final 1-00-50.
Bon avituallament final, mentre amb els companys comentem les sensacions de la cursa i els propers projectes de cadascú. I finalment, una dutxa i cap a casa.  


dijous, 16 de novembre del 2006

Cursa La Talaia

CURSA Nº 198: Aquest matí feia una temperatura molt agradable per córrer. Anava a fer la meva tercera cursa del Circuït Català de Curses de Muntanya. És la més llarga i la més dura de totes. Havia consultat els temps de l’edició de l’any passat i mentre el primer al Bandoler havia fet 1-44, a Sant Llorenç Savall 1-28, aquí havia fet 1-56. A més el perfil espantava no hi ha ni un tros pla, és una pujada i baixada constant. Semblen unes muntanyes russes. Sembla mentida que es pugui córrer una cursa de muntanya en un poble costaner com és Vilanova i la Geltrú.
Després de l’escalfament sortim a les 9.45 en punt. Els primers 2 kms. són de pujades i baixades suaus. Però al 3er. km. ja ens topem amb la primera pujada dura, pel mig d’un camí ple de pedres. Les pedres seran una constant al llarg de tota la cursa, alternant amb curtes incursions per pistes forestals. Intento córrer i no caminar excepte quan les pujades són massa fortes. Passat el km. 7 i en el primer moment que començo a caminar m’avança el Dennis que com sempre puja molt bé. Una mica més endavant també m’avançarà l’edyvil amb el que faig un parell de kms. junts fins que finalment se’n va.
M’agrada el paisatge amb els típics margallons dels massís del Garraf i amb molts corriols enfonsats a sota d’uns bosquets de pins que ens fan molt bona ombra. Cal anar amb molt de compte ja que estan plens de pedres.
Passo el km 12 amb 1h.34min. Veig alguna possibilitat de baixar de les tres hores, però no ho tinc clar. Aquí comença la pujada al punt més alt de la cursa, evidentment caminant. Mentre bec, puc contemplar tot el paisatge que em rodeja amb el mar al fons.
Un parell de kms. de baixada plens de pedres impossibles i uns quants tobogans després ens porten a una pista forestal que va carejant amb continues baixades i pujades molt dures que impedeixen agafar un ritme regular. Però la vista des d’aquí és impressionat, per una banda, el mar i els pobles costaners i per l’altre la zona interior amb el pantà de Foix ben a prop.
Finalment arribem al cim de La Talaia que dóna nom a la cursa i on s’inicia el descens cap a la arribada. Ja només resten una mica més de 5 kms. Passo el km. 20 amb 2-45, el mateix temps que a la cursa del Bandoler, però encara queden 4 km.
Em trobo fort i mantinc un ritme força bo per ser el final de la cursa tot aprofitant la lleugera baixada (5 min. el km.) però passat el km. 22 em trobo amb una pujada que no s’acaba mai i torno a caminar força estona fins superar aquest obstacle. Ja s’olora l’arribada. Al final han estat 3-15-05, molt lluny de les tres hores. He fet la segona meitat amb 1-41.
Com amb totes aquestes curses de muntanya molt bon tracte en els diferents avituallaments i en les diferents parts del recorregut amb voluntaris per indicar el camí, així com al final amb un bon entrepà i beguda a dojo.

diumenge, 5 de novembre del 2006

La Popa de Castellcir

Fa un parell de mesos en un d’aquest diaris gratuïts que ara proliferen tant vaig veure la foto i la descripció de l’excursió. Em va cridar l’atenció.

Aquest matí hi he anat. Castellcir és un petit municipi de la comarca del Moianès. L’excursió fins el castell és un passeig agradable de poc més d’un hora, la major part del mateix per pista forestal també apte per cotxes. He deixat el cotxe just davant del punt d’informació (obert els dissabtes i festius de 10 a 14 hores). Allà mateix s’agafa la pista que amb una forta davallada ens porta aviat per entre un bosc de pins fins al costat del riu, o potser seria millor dir-ne riera. Gairebé acabada la baixada cal agafar el camí de l’esquerra que ja planejant passa pel costat d’una casa de pagès abandonada. Deixem un camí a la dreta i en el següent trencall agafem el de la dreta.
Ja fa estona que al fons podem veure el castell. Als pocs minuts d’agafar aquest camí i pel mig d’una zona de roca podem veure unes fites que ens marquen el camí que hem d’agafar per pujar a dalt el castell. En 20 minuts més de pujada per un corriol no massa difícil ja som davant la porta del castell.
És un lloc ben curiós i ben estrany, i on encara hi ha restes importants del que havia de ser la construcció d’aquest castell. També es poden contemplar unes bones vistes, malgrat que el dia d’avui no acompanyava precisament. Però he pogut veure Montserrat i el Montcau. Segur que amb un millor dia encara es poden contemplar altres indrets.