Campionat d'Europa de Rogaine
Aralar 2016
1420 punts i 23 hores i 46 minuts
I com aquell que no vol la cosa
arriba el gran dia. Com gairebé sempre davant d’una cita especial no dormo
massa bé. Em desperto sovint i em costa tornar agafar el son. A Pamplona hem
passat uns dies de molta calor, temperatures no massa habituals per aquesta
zona.
Arribo al centre de competició al
voltant de dos quarts de 7 i fa fred. M’haig d’abrigar. Tota una sorpresa!
Després d’esmorzar amb alguns
companys em començo a preparar per la cursa. Deixo tot el material que puc
necessitar a la tenda d’Aligots i recollim el mapa. Tenim dues hores per
preparar l’estratègia. Ens dividim la feina. El Joan revisa el relleu i jo miro
com estan repartits els punts.
Primer de tot descartem una zona
del mapa que veiem molt complicada, així com la part Oest que ens sembla massa
lluny. Estudiem un primer bucle que ens permeti arribar al Hash House per sopar
abans d’iniciar el segon bucle. Calculem de forma aproximada els kms. I
establim una previsió de temps. Busquem un grup de fites que ens semblen més
fàcils per ser fetes de nit i també una zona que serà la que deixarem pel matí
abans d’acabar la cursa en funció del nostre estat de forces. Ha estat feixuc
prendre decisions en un mapa molt i molt gran i amb un relleu de molta
complexitat.
Ja ho tenim tot a punt i entrem
en la zona de sortida després de passar el control de material sense
incidències. Cerquem un lloc a l’ombra per esperar el moment de la sortida.
Arriba el gran moment. Ens
encaminem cap a la nostra primera fita (41). Som molts i anem xino-xano
confiats que la mateixa gent ens hi portarà. Amb tot i això a la primera
depressió a la que baixem no hi és. Estarà a la segona.
Sortim al camí i de nou errem
agafant una pista de desbrossament que no és la nostra. Rectifiquem i ja som en
el bon camí, un corriol que es va perdent pel mig del bosc. Avancem amb
lentitud ja que ens costa identificar els elements, però a poc a poc ens anem
situant i assolim la segona fita (87). No ha estat fàcil, en alguns moments no
teníem del tot clar on estàvem. Caldrà esmerçat molta atenció en tot moment.
Anem per la tercera. Tenim un
moment de treva avançant primer per un corriol i després per una pista. Cerquem
la 95 que està en una cova. Abans d’arribar a una corba abandonem la pista i
ens enfilem en direcció a la fita. Entren en el primer pedregar de la jornada,
el que els navarresos anomenen “lapiaz”. Tenim per sobre nostre una zona
oberta. Creiem que anem bé en direcció Est. Avançar pel mig del pedregar no
resulta gens fàcil. No som els únics que estem a la zona. La intuïció ens guia
i trobem la cova i la fita en un lloc realment espectacular.
Tornem a la pista i agafem un
corriol que en baixada ens mena al punt d’atac de la propera fita, la 76.
Intentem no baixar massa per no haver de pujar de nou. Arribem a la depressió,
però no trobem la fita. Visitem unes quantes depressions però la fita no està
enlloc. Creiem que hem pujat massa. Baixem una mica de cota, i ara si que
assolim la fita. Ha estat una important pèrdua de temps. Caldrà estar més
atents d’ara endavant per no cometre aquestes errades.
Aquí canvien el nostre pla
inicial. No havíem vist que passaven gairebé pel costat d’una fita en el nostre
camí a la 69. El punt d’atac és una corba del camí que en primera instància ens
resulta confosa, però un cop ens situem bé localitzem la fita 59 al costat d’un
perillós i enorme forat. Finalment clavem una fita la 69.
La propera és la 122, una fita
amb la màxima puntuació possible. Suposem que no serà gens fàcil. No localitzem
cap punt d’atac clar en el mapa i aleshores decidim anar a rumb. El marcarà el
Joan al davant i jo al darrera intentaré identificar els diferents elements del
mapa. Tot va bé fins que ens topem amb una gran depressió a la nostra dreta. La
fita està situada entre dues depressions. Aquesta pot ser una. Ens situem al
que suposem que és el mig de les dues depressions. Allà coincidim amb dos
equips més, però de la fita res de res. Intentem identificar en el mapa la
nostra situació, però no resulta gens fàcil. Pensem que encara no hem arribat
al lloc i que ha de ser més al Nord. Després de voltar una mica per la zona
assolim la fita.
Sortim de la zona de pedregar i
de depressions per endinsar-nos en un bosc blanc en forta pujada en direcció a
la següent fita, la 57. Superem el desnivell. Arribem al camí. Un cop a la
corba fem rumb i ja som a la profunda depressió que alberga la fita. Enllacem
dues fites (113 i 150) més sense dificultats. Entremig ens avituallem d’aigua.
Ja hem deixat enrere el bosc i ja
som a la zona oberta del mapa. Ens aturem un moment a fer un mos i aprofitem
per fer balanç. Portem prop de 6 hores de cursa. Anem amb 2-46 de retard
respecte al que havíem previst.
De moment seguirem el pla previst, encara que
deixarem un parell de fites. La 58 també ens resulta fàcil tret de l’esforç
físic que suposa superar el desnivell per arribar-hi.
El nostre següent objectiu torna
a ser una fita de màxima puntuació, la 121. No tenim problema en l’aproximació.
Identifiquem la runa marcada al mapa i allà fem rumb en direcció a la fita.
Voregem una enorme depressió i quedem davant d’un lapiaz impossible de
travessar. No tenim massa clar on som. Entrem en dues depressions, però no hi
ha fita. Sortim en direcció Oest. El lapiaz és immens. Cal anar amb de compte
en els nostres desplaçaments. De sobte, localitzem una nova depressió i veiem
la fita al fons. No és fàcil baixar, però ja la tenim. Ens ha costat, però ha
pagat la pena. És la famosa porta que havien penjat al facebook. Sortim per la
porta.
A partir d’allà seguim en direcció Oest, però tampoc resulta fàcil
sortir de la zona de lapiaz. Finalment som fora i cal situar-nos. Portem 2-30
de retard respecte a la previsió. Hem d’intentar fer el màxim de fites
aprofitant la llum solar.
Tant la 83 com la 72 no ens
presenten dificultats. Anem acumulant fatiga i les pujades es fan feixugues.
Portem a prop de les 9 hores de competició. La 84 serà la darrera fita que
encara podrem fer amb llum de dia. Està dalt d’un petit cim que ens sembla
identificar des de lluny. Cap allà ens dirigim després de rodejar una gran
depressió. Veiem que es fa de nit i al mateix temps s’apropa la boira, una
possibilitat que havien anunciat els organitzadors mentre preparàvem
l’estratègia de cursa.
Marco el pas en aquesta pujada i
el Joan em segueix. Veig el que penso que és el petit cim on hem de trobar la
fita i cap allà em dirigeixo sense dubtar. Arribem a la zona però no hi ha
fita. El lloc no és exactament un cim, tal com assenyala el mapa. Malgrat que
el coll que tenim al davant ens dóna la impressió que som a lloc no és així.
Ens assegurem que la fita no hi és. La foscor arribar i amb ella la boira. Ens
atabalem i no som capaços d’esbrinar on ens trobem amb exactitud. Ens cal
prendre una decisió. Mirem i remirem el mapa ja amb els frontals posats. Fem un mos abans de seguir mentre pensem què fer.
No ens atrevim a seguir endavant.
No es veu més enllà de 5 metres. El Joan amb la humitat no pot utilitzar les
ulleres i no pot veure bé el mapa. Decidim tornar al Hash House. Si agafem
direcció Est arribarem a un camí que ens menarà al Hash. Dit i fet. Poso rumb
Est. Estem lluny, però si arribem al camí salvarem la situació. Comencem a
baixar. Al cap de poc ens trobem un equip que puja en direcció a la 84. Ens
aturem per veure si ens ajuden a situar-nos, però tampoc ells no saben massa bé
on es troben. Nosaltres seguim en direcció Est i ells segueixen pujant en
direcció a la fita.
Malgrat que segons el mapa sembla
que no hi ha cap zona de perill, el fet d’avançar gairebé a cegues ens fa ser
prudents i anem amb cautela. La herba està humida i plena de llimacs, el
terreny és molt inclinat. Suem, no sé si per l’esforç, o per l’adrenalina que
suposa avançar en aquestes condicions tan adverses de visibilitat. Després de
molta estona pel relleu creiem saber més o menys on ens trobem, i canviem una
mica la direcció. Ara agafem Sud-Est per no baixar tant i després haver de
pujar. Gairebé hem esmerçat una hora per trobar el camí. Ja el tenim. Ha estat
una experiència d’orientació que no oblidarem amb facilitat.
Fins i tot el camí no resulta
fàcil de seguir. Anem direcció Sud, però hi ha moments que perdem la traça.
Topem amb un monòlit al mig del camí que ja havíem vist després de la 58. Sabem
exactament on som, però no tenim cap possibilitat de caçar punts. Les fites per
les que passarem a prop ja les hem fet. Mentre estem fent un mos, arriba un
altre equip que ha pres la mateixa decisió que nosaltres: tornar al Hash.
Perdem el camí de nou, però
finalment ja som a la pista. Ara ja resulta més fàcil. És fa feixuc tanta
estona sense fites i només pista, pista i pista. Ja prop del Hash ens desviem
per anar a la 48.
Arribem al Hash a prop de la una
de la nit. Han estat més de tres hores. Mengem. No som l’únic equip que està
valorant què fer. Malgrat que la nostra primera intenció era no dormir, no
tenim gens clar que sigui prudent sortir amb aquesta boira a cercar fites.
Decidim dormir i tornar-hi quan comenci a clarejar.
A les 6 ja estem desperts i
esmorzant una mica abans de tornar a sortir. Posem en marxar el que havíem
planificat abans d’anar a dormir. Les dues primeres fites les fem encara amb
els frontals en marxa. Són dues de tres punts que resulten fàcils (32 i 31).
Ens trobem bé físicament. Sembla que l’estona de descans ens ha anat bé.
Marxem molt concentrats i tant la
141 com la 143 també les trobem sense dificultats. Seguim en direcció Est.
Primer baixem fins la carretera per tenir una referència clara. La deixem i ens
endinsem en el bosc. Anem arran d’una tanca que delimita una zona de bosc de
menys penetrabilitat. Entrem al lapiaz, però ben aviat trobem el passadís sense
lapiaz que ens ha de portar fins a la fita. Decidits baixem al fons de la
depressió, però la fita no hi és. Revisem el mapa i la nostra depressió està
una mica més al Sud. Ara si ja tenim la 105.
Falten 2-10 per acabar. Ja hem
d’anar pensant en el retorn per no penalitzar. Sortim pel mateix camí pel que
hem entrat i ens dirigim a la 155. Malgrat semblar fàcil, errem i no la trobem.
Fem un segon intent, més concentrats i ara si. No era tant fàcil com semblava
d’entrada. Tornem a la carretera. Ens queda poc més de’1-20. Agafem un bon
ritme. Trotem sempre que podem, malgrat que anem de pujada. A mig camí de
l’arribada, agafem un camí per sumar 5 punts més. No ens podem equivocar. L’hem
de trobar a la primera. Anem sota pressió ben concentrats. Malgrat donar una
mica de volta, ja és nostra. Està dins d’una cova enorme amb doble entrada. El
lloc és espectacular.
Tornem a la carretera. El Joan ha
perdut el mapa en aquesta fita, però no tornem enrere. Ens queden menys de 45
minuts. Ens exprimim físicament per arribar a temps. Divideixo el que ens queda
en 4 trams per tal de calcular si portem el ritme suficient. Anem bé. Segur que
arribem sense problema, però seguim trotant. No ens volem relaxar fins al
final. Per fi, ja hi som 23-46-25. Estem cansats, però satisfets alhora. Hem
fet una bona rogaine. Hem gaudit molt de l’orientació, i d’aquest magnífic
terreny i mapa.
1420 punts ens situem 7è en el
campionat europeu de superveterans. Hem deixat dos equips darrera nostre. I de
rebot som campions d’Espanya de la categoria. Amb aquest podi no hi comptàvem
pas. Estem molt contents. Pugem amb l’estelada.
Un bon dinar ens serveix per
comentar la jugada amb altres equips abans de marxar cadascú al seu allotjament
a descansar. Sempre ens restarà el dubte de què hauria passat si no haguéssim
fallat en la 84, si no hagués aparegut la boira, ... De fet, sempre com en la
vida són així les curses d’orientació, les decisions que es prenen condicionen
els resultats.
