Una meravella natural

 

13,7 km. 4 hores 41 minuts 721 metres desnivell positiu

Aquesta excursió al Pont Cabradís fa molt de temps que la tenia pendent. És tota una curiositat natural que paga la pena de veure. Deixo el cotxe en una corba de la pista al costat de la Presa de Dalt del riu Aigua de Valls. Des d’aquí es pot anar directe al Pont Cabradís i tornar pel mateix camí, però prefereixo fer una ruta circular i, d’aquesta manera, conèixer una mica més la zona.

Començo en baixada per la mateixa pista fins al molí de Corriu. És gairebé un quilòmetre i mig que va bé per escalfar el motor amb calma. A la vora de la pista observo alguns esbarzers farcits de mores força grosses i ben madures.

Un cop al molí creuo el riu per un pont metàl·lic i agafo un corriol que puja de forma suau. El corriol, tot resseguint el torrent de la Corriu, s’endinsa en un bosc en el que segurament es fan bolets quan és el temps. Passo pel costat d’un gran roure que ja deu tenir una edat.

S’acaba la pujada i entro en unes zones obertes que devien ser les camps de l’antiga Torre de la Corriu.  Les seves runes son espectaculars. Costa trobar el camí que passa per entremig de les edificacions a causa de l’abundància d’esbarzers que el tapen. Segons la wikipèdia tenia tres pisos i va ser abandonada al segle XIII, i reocupada el segle XVIII, però no fa esment de quan va ser abandonada finalment. Com sempre que passo per llocs com aquest penso com devia ser la vida de les persones que vivien aquí i per quins motius van abandonar el seu habitatge.

Deixo la torre i segueixo el camí ben senyalitzat amb marques grogues. Després de contemplar una vista panoràmica que abasta la Serra d’Ensija, la Serra de Prats i la Serra de Busa inicio un sobtat descens fins el Torrent de Valcireres.

Torrent de Valcireres

Travessat el torrent una nova pujada que acaba amb una bona panoràmica. A partir d’aquí el corriol avança amb pujades i baixades arran de roquissar on es van alternant les balmes i les vistes panoràmiques de la zona. El corriol travessa petits torrents avui secs en la seva majoria però que en època de pluges deuen portar aigua.

Des de les altures ressegueixo aigües amunt el riu Aigua de Vall. Puc veure el meu cotxe aparcat allà baix, però encara em resta una bona estona de trescar per aquests indrets solitaris. Al llarg de tota la ruta tinc la sensació d’anar obrint camí trencat teranyines. No serà fins ben avançat el dia que soc conscient que el que jo pensava que eren teranyines són producte de les erugues del boix o papallones del boix, una plaga que s’està estenent sense control pels boscos de tot el país.

A mesura que vaig baixant començo a escoltar la fressa del riu al fons de l’estreta vall i ben aviat podré baixar per contemplar com baixa amb tota la seva força.

Ja soc al Pont Cabradís, tota una meravella de la natura. El riu ha excavat un pas sota la roca. Em trec les sabatilles i em poso les sandàlies que havia portat per l’ocasió i entro dins del pont per contemplar-ho de més a prop. M’arribo fins una mena d’illeta de sorra, des d’on puc contemplar tot el pont. Impossible endinsar-se més endins. L’aigua baixa amb molta força.

De nou amb les sabatilles cerco la manera de passar a l’altra riba del riu, però perdo les marques i pujo per un lloc molt fressat, però alhora molt i molt dret. Segueixo amunt. Trigo una mica a ser conscient que no vaig per bon camí i em toca baixar amb molta precaució agafat als arbres i a les arrels fins la darrera marca que havia vist. Un cop allà veig per on haig de seguir. És un camí amb algunes cordes i cadenes per ajudar, sobretot, quan el terreny està mullat.

Inicio la tornada ja cap el cotxe per l’altra riba del riu. Aquí em començo a trobar a gent que fa el camí curt. En la resta de la ruta no havia trobat a ningú. Hi ha diferents indrets que permeten baixar fins a la llera del riu i contemplar com aquest baixa amb tota la seva força.

La darrera dificultat és baixar per una escala i ja agafar un corriol que es va eixamplant. Puc contemplar ben amunt les cingleres del Morro d’Aguilar que he vorejat per sota fa una bona estona i ja ben aviat arribo al cotxe i dono per acabada aquesta excursió. Abans de marxar cap a casa cullo unes quantes mores de les que havia vist al matí. Ja tinc postres per avui.

Morro d'Aguilar

Pla de Busa: camins al mig de la boira.

5-32-09 20,8 km. Desnivell 1290 metres

Boira de llum, de plata.

Sento l’ocell i no el veig-

vila encantada.

Camins que no van enlloc.

Floria l’arbre d’hivern-

collita vaga.

Si em perdo serà en el somni,

boira de llum, de plata.

Joan Teixidor

 

Havia estat a prop del Pla de Busa en diverses ocasions però mai hi havia pujat. Malgrat que el temps no m’ha acompanyat gens, l’indret m’ha agradat molt.

En l’aparcament de la Vall d’Ora on deixo el cotxe hi ha tot de plafons informatius sobre la zona i el municipi de Navès. Surto des del monument a Guifré el Pilós. Segons diuen aquest va ser ferit de mort en una batalla en aquesta vall.

Només començar passo pel costat de l’ecomuseu de la Vall d’Ora situat en l’edifici que en altre temps havia estat l’escola. Travesso el riu Aigua d’Ora pel pont romànic. A l’altra banda hi ha una antiga serradora ben curiosa. Poc després de passar pel Mas Pujol, el corriol comença a enfilar-se tot fent ziga-zagues una bona estona. La tardor està esplendorosa i em regala tots els matisos dels seus característics colors. Gaudir d’aquest paisatge fa la pujada menys feixuga. 

Al passar pel davant del Mas Orriols i poc després per la curiosa font dels Reguerets el camí planeja. Arribo al punt clau d’aquesta ruta, el pas d’escala. Malgrat que no soc gens de grimpades i més aviat sempre les intento evitar, aquest pas no ofereix cap dificultat. Hi ha bons llocs per agafar-se i anar pujant a poc a poc fins assolir el Pla de Busa.

Un cop al Pla tot canvia. El corriol ara ja en zona més o menys planera passa per terrenys oberts i pel mig d’un bosc net. La boira es persistent. Avanço una bona estona just a la vora del cingle sense poder gaudir de la panoràmica evident que ha d’oferir el lloc. Passo per un mirador que de ben poc em serveix amb el dia que fa. Travesso el pla pel mig en direcció al lloc conegut com la presó. Fa de bon trotar. Em creuo amb algun que altre boletaire, malgrat els cartells que avisen de la prohibició de collir-ne. Suposo que tenen permís.

Un cop creuat tot el Pla, arribo a un nou mirador que m’hauria de permetre albirar que hi ha a l’altre vessant, però on tampoc puc contemplar gairebé res.

Un pont metàl·lic permet accedir a la presó de Capolatell. M’imaginava un lloc més petit, però el trobo força gran. Dono un tomb, admiro l’avenc i també l’esplendorosa vegetació de l’indret, així com les roques que donen pas als estimballs on segons es diu els francesos de l’exèrcit napoleònic fets presoners es llençaven al buit tot cridant: “Mourir à Busa et resurgir à Paris”.  Aprofito per menjar-me la meva clàssica barreta energètica de pernil per recuperar forces abans de seguir el meu periple per Busa al mig de la boira. En alguns breus instants he pogut albirar una part de l’embassament de La Llosa del Cavall.

 

Torno a travessar el pont i segueixo endavant. El corriol que mena al cim del Cogul (1526 metres), punt més alt de la caminada, resulta perdedor. Hi ha poques fites i algunes marques blaves però es perden per moments. 

 

Des del Cogul ja tot serà més aviat pla i baixada. L’ambient es cada vegada més humit i la boira es converteix en boira pixanera. El paisatge esdevé fantasmagòric. Els arbres i les roques emergeixen com fantasmes al mig de la boira. El corriol és molt més fàcil de seguir: hi ha moltes més fites i algú ha fet un manteniment del mateix tallant branques dels boixos i fent-lo molt més evident. M’apresso i troto tot el que puc ja que ara ja tinc un suau plugim a sobre. 

El corriol es manté molta estona just a la vora de les roques del cingle. Gaudeixo d’unes imatges ben especials, però en un dia de bon temps ha de ser un lloc amb una vista panoràmica espectacular.

Quan s’acaba el pla, agafo primer la pista coneguda com Les Collades i després un corriol tardorenc amb una catifa de fulles de tots colors que en franca baixada, d’aquelles toves que fa goig de gaudir trotant em mena fins a Sant Pere de Graudescales, les restes d’un antic monestir. 

A partir d’aquí només cal seguir la pista al costat del riu Aigua d’Ora i que en una mica més de 2 quilometres em deixa a l’aparcament on hi ha el cotxe esperant pacientment la tornada de l’amo.

En resum un lloc i una excursió a repetir però assegurant trobar un bon dia que permeti gaudir de les vistes.

Powered by Wikiloc