Divendres, 9 de desembre
5 hores 30 minuts, 17 km., incloses algunes marrades i 800 metres de desnivell positiu
Surto de casa que encara és fosc.
A mig camí m’aturo un moment a fer benzina. El dia s’està aixecant.
Arribo a
Oix lloc d’inici de la
caminada passades les 9. Oix és un petit llogarret amb un centenar d’habitants
i un nom ben curiós. Deixo el cotxe davant la seva església fortificada, punt
d’inici de l’excursió d’avui.
Només enfilar la carretera en
direcció a Beget, ja tinc al davant el meu objectiu d’avui, altiu i desafiant.
Aquesta primera part de la caminada la faig trotant per la carretera, primer i
per una pista després, resseguint la riera d’Oix. Travesso algunes zones encara
ben glaçades.
Un cop travessat el Pont Trencat
abandono la pista que em menaria fins a la Vall d’Hortmoier i agafo un petit
corriol. Més endavant una forta baixada em condueix fins el llit de la riera,
un lloc rocallós i amb força aigua. Estic davant de la palanca d’Agafa Ase.
Escolto la forta remor del corrent de l’aigua que baixa amb força per sobre de
les esmolades roques de formes capritxoses.
Travesso la riera per la palanca
i ja a l’altre costat el corriol s’enfila fort amunt. Escolto el lladruc d’un
gos. Després de planejar per un corriol ple de pedrotes, en poca estona arribo
al
Santuari de la Mare de Déu d’Escales (X-XIII), al bell mig del no res. Com
sempre em sorprèn trobar aquests edificis religiosos en llocs recòndits i
amagats.
Entro a dins l’església i m’assec
en la foscor més absoluta. El silenci i la solitud conviden al recolliment
interior. Els ulls s’acostumen a la foscor i em permeten veure les seves parets
nues. M’imagino com devia ser la vida en
aquest indret en altres temps, un vida gens fàcil.
Pel darrere de l’edifici continua
el meu corriol. Travesso algunes feixes que devien pertànyer al mateix santuari
i ben aviat el corriol comença a enfilar-se de valent. Els lladrucs del gos
cada vegada sonen més a prop. Després d’una giragonsa el veig ben a prop meu
amb cara de pocs amics. M’aturo fins que apareix l’amo que el fa callar.
M’explica que fa poc que ha tingut cadells i que està més sensible, però no fa
res. Em dóna la impressió que aquest home viu en aquest indret.
Fa estona que començo a tenir
gana. Quant surto del mig del bosc i en una zona oberta on toca el sol, m’aturo
a fer un mos al costat de les ruïnes d’una casa abandonada. Mentre estic
menjant s’apropa de nou el gos, ara callat i mut, atent a l’entrepà que m’estic
cruspint. Li dono el crostó final, i marxa content amb el seu amo que passa una
mica més avall.
Segueixo corriol amunt en
direcció al Coll de Terres. De nou travesso més i més feixes abandonades. El
que ara és un territori totalment solitari i abandonat, en altres temps havia
estat ple de vida i habitat com ho demostren les innumerables restes ruïnoses
de diferents tipus de construccions i les feixes d’antics camps de conreus en
llocs que a hores d’ara ens semblen del tot inhòspits i que només trepitgem els
excursionistes.
Un cop al Coll de Terres canvio
la direcció. El camí encara que estret és fàcil de seguir, però es fa
antipàtic. Tot són pedres i més pedres. Es continua enfilant fins arribar al
cim de El Ferran (985 m.), una magnífica talaia amb vistes a tot arreu. Alguns
d’aquests indrets fàcilment es convertiran en objectius de properes excursions
exploratòries de la Garrotxa.
La
baixada és ben dreta. Sobre tot, en l’inici encara al mig del pedregar cal anar
en compte i ajudar-se amb una corda fixa que hi ha instal·lada. Un cop ja dins
el bosc la baixada segueix sent vertiginosa, i amb un tres i no res ja sóc
Talaixà, i això que semblava estar molt lluny. De nou un edifici religiós i un
parell de cases.
Segueixo pel GR-11, però ben
aviat el deixo. La ruta s’endinsa per un corriol no massa fressat. De fet en
algun moment perdo la traça i haig de refer el camí. El bosc és humit i
ombrívol, i el corriol passa per una mena de túnel sota les branques. El terra
està farcit de fulles de tots colors formant una catifa als meus peus que no s’acaba
mai. Els arbres mostren formes capritxoses i la molsa penja dels seus troncs.
Tinc la impressió que en qualsevol moment pot aparèixer al mig del camí algun
dels personatges dels contes fantàstics: fades, elfs, nans, trols, .... Més d’una
vegada, m’aturo i miro enrere. No m’estranyaria gens veure algun follet que em
segueix. Paga la pena omplir la mirada d’aquest indret tan fantàstic.
Abandono aquest corriol i la
clotada que segueix el torrent i pujo per un pas estret fins el Grau d’Escales,
un camí ben treballat, i amb barana i tot, sobre el precipici amb la riera de
Beget al fons. És el lloc conegut com el Salt del Liberals, ja que des d’aquí
van fer saltar una colla de presoners en la tercera guerra carlina.
Ja de tornada travesso la riera a
gual a l’alçada del Molí d’Escales. M’emporto una bona remullada de peus. De
nou en el pont Trencat decideixo no tornar per la pista i seguir un indicador
que assenyala 1 hora i 10 minuts fins a Oix pel pont romà.
Resulta ser un caminoi ben
fressat i entretingut pel mig del bosc primer, i ja més endavant pel costat
d’alguns camps de conreu.
Quan ja m’apropo a Oix puc contemplar l’imponent
construcció del castell d’Oix i poc després travessar el pont romà. Segons la
llegenda el va fer construir el senyor d’aquestes contrades per tal de poder
travessar el riu sense mullar-se quan anava a exercir el seu dret de cuixa.
Travessar el pont és una magnífica
cloenda per la sortida d’avui. De ben segur que tornaré a la Garrotxa. Ja tinc
al cap un parell de rutes per la propera vegada.
