Un tomb pel País Valencià

 El País Valencià era una assignatura pendent com moltes d’altres. Em venia de gust passar-hi uns dies i donar un tomb per algunes de les seves ciutats i pobles, així com per alguna de les seves valls i muntanyes.

Un dels objectius era el triangle d’or que formen Alcoi (Ovidi i Clarà Simó), Sueca (Fuster) i Xàtiva (Raimon). D’altres indrets han estat Dénia i el seu rodal i també Alacant, Sagunt, Bétera i la capital.

Ha estat un plaer visitar la casa de Jaume Fuster i el carrer Blanc de Xàtiva. M’ha captivat Dénia, Xàtiva i la Vall d’Ebo que va patir un incendi devastador el passat agost.

Casa Fuster

Carrer Blanc (Xàtiva)

Carrer de Dènia

Vall d'Ebo

He aprofitat aquests dies d’estada al País Valencià per llegir un dels llibres del recentment traspassat Josep M. Espinàs. De fet un dels dies el vam dedicar a fer el mateix recorregut que Espinàs havia realitzat l’estiu de 1997.

Curiós el que escriu només començar: “La capacitat de tria reduïda al mínim. Immersió incondicional. Intentar ser admès en la rutina dels altres. Viure i callar.” Em sembla curiós perquè viatjar és el contrari de rutina i són moments en els que cal prendre decisions de què fer i on anar. I també mirar, observar, reflexionar,... i molt més.

Més endavant escriu: “sense arribar a pobles ignorats i sense la confiança en l’atzar que em farà coincidir amb el que en diem els altres”, que per mi s’acosta més al que significa viatjar. El viatge ens porta a indrets desconeguts i, a vegades, insospitats, i també, a conèixer gent que no tornarem a veure, però que d’altra manera mai hauríem conegut.

Viatjar, i sobretot quan es fa caminant com és el cas d’Espinàs, ens produeix “sensació d’allunyament físic sobtat, hi érem no fa gaire, al fons de la vall, caminant prop del riu, entre els camps d’ametllers...” Aquesta és la sensació que es té, quan al cap de poc de caminar, mirem enrere i som conscients que ens hem allunyat d’on érem no fa pas tant. Han estat moltes les vegades que he tingut aquesta mateixa sensació.

Ens explica el que fa quan arriba a un poble: “un foraster que sap moure’s a poc a poc ja no és un foraster del tot” Es tracta d’esperar en silenci assegut a prop d’algú que està sol. Aquest fet per si sol ja esperona la conversa, i fins i tot, les confidències.

“... Esperem senzillament que passi el temps a poc a poc, sentir passar el temps és un aprenentatge de pacificació” “... Seure en una cadira sense cap més propòsit que veure passar el temps. I és en el temps que les coses passen”. I què poques vegades som capaços de fer-ho!

“Comences a caminar... cada passa que hi fas, per cada un d’aquests noms, és un camí que sempre et circularà per dins, afegit a les venes i les artèries”. Els viatges sense pressa, i sobre tot quan són a peu queden per sempre més impresos a la nostre memòria, molt més que les fotografies que ens emportem de record i que moltes vegades no mirarem mai més.

Coincideixo perfectament amb la descripció que Espinàs fa de Tàrbena “el paisatge té una força impressionant, clapat de roques a mitja muntanya, i un perfil en les altures retallat de cim aguts. I als vessants, tan esquerps, d’aquestes serres, bancals i bancals, l’un damunt de l’altre, increïbles graons tallats en la pedra”. De fet, tot el paisatge de les muntanyes d’Alacant té aquesta força.

Els lloms i les carenes rocoses rodegen les valls conreades, uns altiplans allargassats per on travessa la carretera quan arriba al capdamunt amb un paisatge gairebé lunar, amb pocs arbres i moltes roques. I quan s’acaba l’altiplà, allà a baix apareix el mar “... hem deixat enrere les altures, els ports abruptes, els pobles amagats, i en aquest moment m’adono que és l’última jornada de camí, que el viatge -un nou viatge- és a punt d’acabar-se”. I al meu pensament ja començo a pensar en quin serà el proper.

Posta de Sol a Dénia

JOSEP M. ESPINÀS

A peu pel Comtat i la Marina

La Campana, 1998, 187 pàgines

Caminar o passejar

Caminar és un fet natural de l’ésser humà. Ja de ben petit els meus pares em portaven a la muntanya d’excursió. També hi anàvem a buscar bolets. Quan visitàvem ciutats també les coneixíem caminant i caminant fins acabar cada jornada ben esgotats.

El meu pare, ja jubilat, acostumava a sortir a caminar matí i tarda. El matí ho feia sol i a la tarda ho feia acompanyat de la mare.

Puc afirmar que el caminar forma part de la meva herència familiar. Encara que en el meu cas ha evolucionat cap el córrer, mai he deixat de caminar. Encara segueixo corrent, però amb l’edat moltes de les meves sortides muntanyenques en gran part ja només son caminant.

Caminar em fa sentir bé amb mi mateix. Permet, per una banda, observar els detalls del que t’envolta, i per una altra banda, estar amb mi mateix i pensar. L’estiu del 2000 vaig fer el camí de Sant Jaume. Van ser 33 dies de caminar cada dia. Em va agradar molt l’experiència i l’he repetit diverses vegades fent travesses de tres a set dies per les nostres muntanyes.

Segurament va ser aquesta la raó per la que em vaig interessar per aquests dos títols tan suggerents com “Caminar” i “Passejada”. Ni un ni l’altre m’han acabat de convèncer del tot ja que se’n van per les branques i parlen poc del tema del meu interès.

Malgrat tot em permeto fer un petit recull de les reflexions que més m’han interessat.

Henry David Thoreau comença fort, amb gairebé un crit: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la civilització” I això que vivia en la primera meitat del segle XIX! ¿Què diria ara?. De fet, és viure a prop de la natura el que moltes vegades m’impulsa a fer les meves excursions. Quan fa dies que no en faig, sento en el meu interior “la necessitat del verd”, la necessitat de passar una jornada envoltat de natura.

Mentre llegeixo em venen al cap les lectures dels llibres de Josep Mª Espinàs, un altre dels grans defensors de caminar per conèixer el territori.

En l’actual situació de restriccions de mobilitat que tots estem patim el nombre de caminadors ha augmentat. Aquesta necessitat que tenim els humans de moure’ns s’ha manifestat amb més força.

“Quan caminen, anem cap els camps i cap els boscos amb naturalitat”...  Thoreau reclama caminar connectat amb la Naturalesa que l’envolta. “Crec que hi ha un magnetisme subtil a la Natura, el qual, si ens hi dirigim de manera inconscient, ens guiarà de manera correcta.”... “Crec que hi ha alguna cosa a l’aire de la muntanya que alimenta l’esperit i l’inspira”.

Reivindica que malgrat haver fet moltes passejades al llarg dels anys al voltant de casa seva, no les ha esgotat totes. El paisatge sempre és allà disposat a oferir-nos una sorpresa, una novetat inesperada. La llum de cada dia és diferent i mai res es veu igual. I nosaltres també som diferents. Cada passejada, encara que el lloc sigui el mateix, sempre és diferent. “El paisatge no té propietari i el caminant pot gaudir de certa llibertat”. Tots els caminants tenim una percepció diferent del paisatge que ens envolta, un paisatge que canvia amb el pas del temps i de les estacions i del nostre estat d’ànim.

Pensant en la importància de caminar, recordo al meu pare, que a diari sortia a fer el seu passeig, i quan la malaltia li va impedir deia que ja no valia la pena viure.

Cavalls del Vent, 2011

 

Robert Walser ens parla de passejar en lloc de caminar. El diccionari de l’IEC ens ofereix matisos que diferencien els dos conceptes.

• Caminar: “Traslladar-se a peu d’un lloc a un altre”. “Avançar a passes, no aixecant completament un peu fins que l’altre no toqui a terra”
• Passejar: “Anar d’un costat a l’altra per deport, per fer exercici, prendre l’aire”

En “La Passejada” R. Walser explica el que veu, les persones que troba en el passeig, així com els llocs als que entra i el que li passa en aquests llocs. Però també aprofita per fer algunes consideracions al voltant dels possibles beneficis de passejar.

“Estimo la calma i tot allò que reposa... Soc enemic de les presses i l’atrafegament”

“Un camí serpentejava com si somrigués ple de gràcia múrria i el vaig seguir amb plaer. El terra del camí era com una catifa i, bosc endins, tot era quiet... Vaig endinsar-m’hi cada vegada més... Què feliç , que em feia aquest silenci boscà i aquesta calma! De tant en tant algun soroll esmorteït... Aquí i allà, enmig de tota aquella quietud i atmosfera callada, algun ocell, des del seu amagatall deliciós i sagrat, deixava sentir la seva veu alegre. Jo m’aturava i escoltava... Els avets eren allà, drets com columnes, i en aquell bosc ... no es bellugava res... Només de trepitjar aquell terra tan agradable ja era un plaer... Entre els troncs dels roures, una columna de raigs solars queia, majestuosa, en aquell bosc...”. Aquestes són les sensacions i els plaers que sentim els que tenim l’addicció de caminar pel mig de la natura.

“En passejar es barregen i es presenten de manera totalment espontània moltes pensades, flaixos i llampecs, per tal de ser elaborats amb cura”... “Al llarg d’una passejada... se m’acudeixen mil pensament aprofitables i útils”

“El passejant ... ha de deixar vagar i errar la mirada i ... s’ha oblidar de si mateix...”

“Tota mena de misteriosos pensaments disgressius ... persegueixen en secret el passejant, i és això com, a mitja caminada, esforçada i atenta, ha d’aturar-se i para l’orella, perquè submergit en impressions estranyes que l’atordeixen i el torben, i atret per l’encisadora força del esperit, té la sensació que s’enfonsa, de sobte, dins les profunditats de la terra, com si, davant els ulls enlluernats i confosos de pensador i poeta, se li obrís un abisme... Trasbalsat, s’escarrassa per mantenir el cap clar; ho aconsegueix i continua passejant i confiat”

Caminar o passejar, tant se val. El que compte és gaudir al màxim dels moments irrepetibles que ens regalen aquestes activitats imprescindibles pels que en tenim costum i d’alguna manera les hem convertit en una forma de vida.

HENRY DAVID THOREAU

Caminar

Traducció i introducció de Marina Espasa

Angle editorial 2017; 95 pàgines; edició original 1862

 

ROBERT WALSER

La passejada

Editorial Flaneur, 2017; 99 pàgines; original 1917

Traducció de Teresa Vinardell Puig

El cos consumidor

Tafanejant pels prestatges de les llibreries és fàcil observar dos tipus de llibres que acostumen a ser best sellers assegurats:

• els llibres de cuina  
• els llibres amb dietes i sistemes meravellosos per aprimar-se. 

El cos està en en un dels punts de mira centrals d’aquesta societat en la que ens ha tocat viure.

"Las sensaciones corporales (placidez y placeres y gozos fisiológicos) ocupan un lugar central en la política de la vida como finalidad última de ésta." (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

De fet tornem a observar dos nous exemples oposats en dues preocupacions de la sanitat que de tan en tan acostumen a ser centre d'atenció en els mitjans de comunicació, ja sigui, en forma de notícies puntuals, o amb reportatges de més extensió:

• l'augment de la obesitat i el sobrepès en la població
• l'augment de casos de trastorns alimentaris 

"El cuerpo del consumidor es una fuente particularmente de ansiedad perpetua. La ansiedad que rodea al cuidado del cuerpo se ha convertido en una inagotable fuente de ganancias para los expertos en marketing. La promesa de reducción o eliminación de esa ansiedad es la oferta más tentadora, buscada y agradecidamente aceptada que propone el mercado de consumo.

El consumismo no gira en torno a la satisfacción de deseos siempre nuevos, sino a la incitación del deseo de deseos siempre nuevos." (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

Aquesta preocupació dels metges per la obesitat i la anorèxia no té cap reflex en les decisions polítiques ja que el consum està per sobre de totes les decisions saludables a prendre, i els anuncis i la publicitat segueixen exercint el seva gran influència sobre la població, i les xifres tant d'obesitat com d'anorèxia,  lluny d'aturar-se segueixen en augment.

"El cuerpo del consumidor se ha convertido en el blanco preeminente del marketing. El cuerpo se ha convertido en el principal argumento de venta de artículos de consumo". (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

La proliferació de curses de tot tipus, cada cop més llargues, més dures, amb més desnivells, posant a prova la resistència física del seus participants, així com també en molts casos la seva butxaca, és un botó més de mostra de que tenen el nostre cos en el seu punt de mira. Tot el que envolta el nostre cos, tant si és saludable, com no, s'ha convertit en un bon negoci. Només cal observar la quantitat de botigues dedicades a l'esport que apareixen dia sí, dia també als nostres carrers, les nombroses curses que es celebren arreu amb inscripcions tancades amb molta anticipació i a uns preus estratosfèrics, l'augment de participants any rere any en la major part de les curses, la publicitat de les marques esportives, .... 
Per una banda els que fa molts anys que fem curses de tot tipus ens hem d'alegrar d'aquesta mena de boom cap el que podríem dir una vida més activa i saludable, però no ens hem de deixar enganyar, cal pensar que hi ha al darrere de tot plegat. Ens tenen ben atrapats, som un molt bon negoci. D’alguna manera, un cop s’entra en la roda és quelcom que no s’acaba mai.

"La lucha por la forma física es una compulsión que enseguida se convierte en adicción. Por tanto nunca termina. A cada dosis tiene que seguir otra mayor. Cada hito que se consigue no es más que un paso en una larga sucesión de pasos ya dados o todavía por dar."  (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

Foto manllevada de http://antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=1382

Seguirem fent esport, seguiré participant en curses, seguiré trescant per la muntanya, però també ens convé aturar-nos i pensar el que estem fent i on ens porta tot plegat. 

Córrer per Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Tenir un Parc Natural com el Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac al menys de mitja hora en cotxe de casa és tot un luxe pels que ens agrada córrer per la muntanya i l'hem acabat convertint en el nostre pati de casa on anem sovint a gaudir de l'entorn i de l'esport que ens agrada. Ja fa temps que el que més m'agrada és explorar nous camins i conèixer tot de racons que moltes vegades resten ben amagats.

Aquest llibre fa unes quantes propostes engrescadores de rutes d'entrenament pel Parc, en concret en proposa 15, totes elles ben atractives. 

M'agrada com s'explica i els mapes i els perfils ben detallats de cada un dels circuïts. Pràcticament tan sols em resta provar-ho. De ben segur que ho faré ben aviat, encara que igual amb algunes variants.

De què parlo quan parlo de córrer

Sóc una persona a qui li agrada estar sola (o, més exactament, a qui no li costa estar sola). Sempre he tingut tirada a fer les coses pel meu compte. Quan corro no cal que parli amb ningú ni que escolti a ningú. L'únic que he de fer és mirar el paisatge que m'envolta i a mi mateix. Es un moment del dia que no canviaria per res del món.

Les idees que em vénen al cap mentre corro són com núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se'n van.
No crec que córrer cada dia tingui res a veure amb el fet de tenir o no tenir força de voluntat. Si fa més de vint anys que corro és perquè és una activitat que lliga amb la meva manera de ser. Els humans anem fent les coses que ens agraden i deixem de fer les que no ens agraden. Per més força de voluntat que tinguis, si una activitat no t'interessa no podràs fer-la gaire temps seguit.

Començo a notar el cansament. Encara que begui, de seguida torno a tenir set. Vull una cervesa ben fresca.
No, val més que em tregui la cervesa del cap. Val més que no pensi en el sol. Ni en el vent. Val més que em concentri a fer avançar les cames. Ara mateix, això és l'únic que compta.

Els músculs són com bèsties de càrrega que aprenen molt de pressa. Si augmentes la càrrega a poc a poc, ells resisteixen i l'accepten de manera natural. Si els expliques què n'esperes i els dónes exemples del que han de fer, els músculs responen i es van enfortint. Evidentment, no ho fan pas d'un dia per l'altre. Si els forces massa et pots fer mal, però si ho fas a poc a poc i augmentes la càrrega gradualment, ells t'obeeixen (tot i que a vegades puguin fer mala cara) i s'enforteixen a poc a poc. És qüestió d'anar-los recordant la feina que vols que facin. Els nostres músculs són molt complidors. Si segueixes el procediment correcte, ells no es queixen de res.
Ara bé, si la càrrega desapareix durant uns quants dies, els músculs es pensen que ja no els cal treballar tant i automàticament abaixen la guàrdia. Insisteixo que són com animals, i com a tals volen viure de la manera més còmoda possible. Per tant si no els dónes la càrrega que vols que portin, es relaxen i esborren el record de tota la feina que han fet fins llavors. I un cop esborren aquest record, se'ls ha de tornar a donar tota la informació des del principi. Evidentment, de tant en tant també convé descansar.

Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins els límits que tens assignats, i això és una metàfora de viure. Em sembla que la majoria de gent que corre hi estaria d'acord.

Corro en silenci, amb el cos amarat de suor. Fins i tot, noto com la gorra es va quedant xopa. Veig com les gotes de suor cauen a terra projectant-hi una ombra lleu. Toquen l'asfalt i s'evaporen a l'instant.
Tothom que corre llargues distàncies fa la mateixa cara. Tothom corre com si pensés alguna cosa. Potser no pensen res, però tots semblen absorts en algun pensament.

Haruki Murakami

A peu per la Terra Alta i pel Matarranya

De Josep Maria Espinàs sempre m’ha agradat la seva capacitat d’observació dels elements més senzills de la vida quotidiana i la facilitat de convertir aquests elements en quelcom interessant pel lector.

Dels llibres que podríem anomenar la col·lecció “A peu per ....” fins ara n’havia llegit tres: “A peu per Castella”, “A peu per Extremadura” i “A peu pel Pallars i la Vall d’Aran”. M’agrada la seva filosofia de viatjar a peu com una manera que ajuda a conèixer millor els llocs i la gent que hi viu, tot fugint del turisme de consum tan habitual en els nostres dies.

El passat mes d’abril vaig visitar alguns pobles de les comarques de la Terra Alta i del Matarranya. Tenia curiositat per llegir el que el Josep Mª Espinàs havia escrit sobre aquests llocs en els seus llibres.

Va passar a peu per la Terra Alta el 1988 i pel Matarranya el 1996. En ambdós tria el mes d’agost una època de molta calor en aquestes comarques. Es nota un canvi important en la organització: per la Terra Alta es perd, fins i tot, de forma angoixant en alguns moments, i té alguns problemes per trobar allotjament, en canvi en el Matarranya estava tot més planificat i aquests problemes no apareixen.

Malgrat el pas dels anys, els llocs i els paisatges no han canviat pas tant, i les seves descripcions encara els fan avui en dia plenament identificables: la Farola de Gandesa on es produeix l’encreuament de les carreteres principals, els Quatre Camins, el bar Grau d’Horta de Sant Joan, Santa Bàrbara, la catedral del vi, la plaça de Vall-de-Roures, els camps d’ametllers i oliveres, el riu. Altres llocs han canviat: el museu Picasso, la via verda i les seves estacions.

Al principi del llibre de la  Terra Alta explica que no fa un viatge per recórrer els espais de la guerra civil, però al llarg del seu recorregut no té més remei que parlar-ne varies vegades. És quelcom de molt present en la zona encara que no és vulgui. Hi ha massa records en pobles i paisatges i en la mateixa gent. És gairebé impossible passejar per aquelles contrades i no pensar que allò fa ser escenari d’una batalla on van morir i patir molta gent. Malgrat el pas dels anys encara es troben i es veuen restes arreu, sobre tot, a Corbera.